POMPEU FABRA I POCH [1868-1948] ANY POMPEU FABRA 2018

150 anys del seu naixement i

100 anys de la publicació de la Gramàtica Catalana (1918)

La botiga de Ca l’Ample de Rupit també vol commemorar la figura i l’obra de Pompeu Fabra. Aquest 2018 celebrem els 150 anys del naixement d’aquest lingüista i gramàtic català i els 100 anys de la publicació de la Gramàtica catalana. Des de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, creada el 1912, Fabra es va passar una colla d’anys estudiant i comparant els mots i la sintaxi de la llengua catalana, que durant massa anys havia estat oblidada pels erudits, i fins i tot escarnida. Així, doncs, es va encarregar de normativitzar la llengua catalana pel que fa a l’ortografia (1913), la gramàtica (1918) i el lèxic (1932). Hi va haver discussions, és clar, però al capdavall tots estigueren d’acord en què l’obra de Pompeu Fabra era i és una eina d’allò més útil per a poder escriure i escriure bé, que és el que volien.

Us convidem, doncs, a compartir aquesta commemoració tot presentant-vos aquí la biografia del mestre del català, Pompeu Fabra, l’autor de la qual és Albert Jané.

9B657354-0E00-49B0-BC64-78EC92DBB3DD
Pompeu Fabra

Pompeu Fabra és considera, unàniment, un dels catalans més importants de tots els temps. N´hi ha que afirmen que és el català mes important del segle XX, perquè es va proposar dur a terme una gran empresa de caràcter general i d’interés col·lectiu, que afectava tota la seva comunitat, i va realitzar plenament el seu propòsit. En aquest sentit, no hi ningú que s’hi pugui comparar.

I quina era aquesta gran empresa, a què Fabra es va dedicar tota la vida i la realització de la qual constitueix un títol de glòria certament únic, excepcional? La restauració de la llengua literària catalana, l’elaboració d’unes normes ortogràfiques i gramaticals i la redacció d’un diccionari normatiu que havia de permetre que la nostra llengua, en peu d’igualtat amb les altres llengües de cultura europeus, fos plenament apta per al conreu de tots els gèneres literaris i utilitzable en tots els nivells de la comunicació: en la premsa, en la prosa científica, en l’administració, en la legislació i en el comerç. I, sobretot, que es pogués ensenyar a l’escola i a la universitat.

Respecte a l’obra de Fabra, Josep Ruaix, sacerdot, gramàtic i escriptor, en diu el següent: “L’obra que va dur a terme l’enginyer-filòleg Pompeu Fabra constitueix un autèntic regal per als països del domini lingüístic català, ja que ell és qui realitzà una tasca que totes les llengües de cultura necessiten: depurar, ordenar, fixar i codificar l’idioma. Hi ha llengües (com el castellà, el francès, l’italià) que aquesta tasca ja la tenien feta; altres llengües encara la tenen mes o menys pendent (com l’occità, el basc, el gallec). Sortosament, doncs, a nosaltres ens la va proporcionar Fabra durant els primers decennis del segle XX, en una època de creixent ús públic de les llengües, i gràcies a tal obra hem pogut sobreviure lingüísticament”.

La llengua catalana abans de Fabra

Als darrers segles de l’edat mitjana, en què el català era l’idioma de la cancelleria dels reis de la corona catalano-aragonesa, van sortir grans escriptors, com Ramon Llull, que va ser el primer europeu a escriure llibres de filosofia en una llengua romànica , és a dir, no en llatí, els grans cronistes Ramon Muntaner i Bernat Desclot, el prosista Bernat Metge, el poeta Ausiàs March, el novel·lista Joanot Martorell i molts mes. Però durant el segle XVI s’inicià una decadència lenta i gradual de la llengua catalana, en tots els aspectes. Les causes són molt diverses, i ha estat molt discutides, però no hi ha dubte que les circumstàncies polítiques, amb el desplaçament a Castella de la cort dels reis i dels principals òrgans de govern, hi van influir molt. El fet és que durant tres-cents anys llargs, si bé el català continuava escrivint-se i produïa algunes obres literàries, com les poesies del cèlebre rector de Vallfogona, es va anar supeditant a la llengua dominant, que era el castellà, o bé després el francès de l’àrea avui anomenada Catalunya Nord. Així, ara fa més de dos-cents anys, ningú no s’hauria atrevit a dir ni pensar que el català, després de tantes vicissituds, havia de tornar a ser una llengua oficial, amb una rica literatura en tots els gèneres, i ensenyada regularment als centres de tots els nivells, des dels parvularis fins als estudis superiors i universitaris.

S’ha convingut a fixar l’any 1833 com la data en què s’inicia la Renaixença catalana, perquè aquell any un poeta que es deia Bonaventura Carles Aribau (que té un carrer dedicat a Barcelona) va escriure un cèlebre poema de circumstàncies que es deia Oda a la pàtria. El van seguir altres poetes, com Joaquim Rubió i Ors, dit “Lo Gaiter del Llobregat”. I l’any 1856 es van establir els Jocs Florals de la Llengua Catalana, que van estimular els catalans a escriure obres literàries, especialment poesia, en la pròpia llengua.

No hi ha dubte que l’escriptor més important de la Renaixença va ser Jacint Verdaguer (Folgaroles, 1845- Vallvidrera, Barcelona, 1902), autor de poemes tan ambiciosos i de tanta qualitat com L’Atlàntida i Canigó. Hi va haver altres escriptors que es van dedicar a altres gèneres, com Frederic Soler i Àngel Guimerà, que van excel·lir en el teatre, o Narcís Oller en la novel·la i la narrativa en general. Al cap de cinquanta anys d’haver-se iniciat, la Renaixença ja havia produït un conjunt d’obres literàries de les quals qualsevol llengua es podria enorgullir.

Però totes aquelles obres admirables de la Renaixença havien estat escrites sense tenir en compte cap norma ortogràfica ni gramatical i amb un lèxic i una fraseologia que es ressentien de tres segles de supeditació a una altra llengua, amb un nombre creixent de barbarismes, especialment castellanismes, que la desfiguraven i dialectalitzaven. En suma, cadascú escrivia el català a la seva manera, tal com bonament li semblava. Hi havia hagut diversos intents d’unificar l’ortografia de la nostra llengua, però cap no havia aconseguit imposar-se i ser admès per la totalitat dels escriptors. Sense aquesta unificació ortogràfica, sense unes normes gramaticals que admetessin i seguissin tots els escriptors, per mes que es continuessin produint obres literàries excel·lents, en el camp de la poesia, de la narració i del teatre, era impossible que el català es pogués utilitzar en la prosa científica i en l’administració.

Tots els qui escrivien en català es trobaven dividits en nombrosos camps pels diversos problemes que plantejava l’ortografia. Així, el plural dels mots acabats en –a àtona havia de ser en –as o bé en –es, és a dir, cases o cases, donas o dones? ¿La conjunció copulativa s’havia d’escriure y o bé i, és a dir, gats y gossos o bé gats i gossos? ¿Calia mantenir la lletra ç i escriure, per exemple, esperança, o bé suprimir-la i escriure esperansa? ¿S’havia d’escriure caball i haver, com en castellà, o bé calia distribuir l’ús de b o v segons una regla pròpia? Pompeu Fabra feia observar, al cap dels anys, que s’havien usat contemporàniament vuit formes diferents de l’adverbi on (on, ont, aon, aont…), i que, difícilment, s’haurien trobat dos escriptors absolutament d’acord en totes les qüestions, i que els partidaris d’una mateixa solució en una qüestió determinada eren adversaris irreconciliables en una altra qüestió.

Calia, per tant, que sorgís una figura, una persona amb una preparació gramatical i lingüística sòlida, que aconseguís posar fi a aquella anarquia tan lamentable i formular un sistema ortogràfic i gramatical del català que fos acceptat per tots els escriptors i tots els qui escrivien en català. No era gens fàcil. Però aquesta figura va sorgir en el moment oportú. Es deia Pompeu Fabra i Poch.

Un noi de Barcelona

Pompeu va néixer el dia 20 de febrer de l’any 1868 a Gràcia, que ara és un barri de Barcelona, però que aleshores era un municipi independent, en una torre que hi havia a la Travessera de Dalt, a la cantonada amb el carrer Larrard, que és el puja al parc Güell. Els seus pares es deien Josep Fabra i Roca i Carolina Poch i Martí, i eren tots dos barcelonins. El pare era passamaner d’ofici, i era un home d’idees liberals, per les cual, quan era jove, ja s’havia hagut d’exiliar. Justament, el mateix any en què va néixer Pompeu Fabra, al cap de set mesos hi va haver la cèlebre revolució dita de Setembre, que va posar fi al regnat de la reina Isabel II. Per substituir la reina destronada, va ser elegit Amadeu de Savoia, que pertanyia a la dinastia que regnava a Itàlia. El rei Amadeu era un home carrgat de bones intencions, que volia regnar d’una manera justa, però no va aconseguir el suport que necessitava i va abdicar, i es va proclamar la República. Era l’any 1873. Aleshores Josep Fabra, un home d’idees republicanes sinceres, que havia lluitat sempre a favor d’un sistema democràtic de govern, va ser elegit alcalde de Gràcia.

Pompeu Fabra estimava molt el seu pare, que es va morir quan ell tenia vint anys, i en va conservar sempre un gran record, de respecte i d’admiració. Josep Fabra era, efectivament, un home d’una gran integritat moral, un servidor fidel dels seus ideals, senzill i auster, que es deixava guiar sempre pel seny i la reflexió. I va transmetre al seu fill aquelles qualitats morals, que van ser, efectivament, una de les característiques de la personalitat del nostre gran gramàtic.

El petit Pompeu va ser batejat el dia 24 de febrer de 1868 a la parròquia de Santa Maria de Gràcia, que és una església coneguda també amb el nom dels Josepets. Però no va viure gaires anys a la torre on havia nascut. Quan tenia cosa de sis anys, la família es va traslladar al carrer gran de Gràcia. I al cap d’un any, encara, van anar a viure al carrer de la Diputació, entre el de Claris i el de Llúria, en una casa que ara porta el número 297. En aquella època en què no era tan difícil com ara trobar un pis de lloguer amb un preu convenient, la família Fabra va fer encara més canvis de domicili i, finalment, van anar a parar al carrer de les Moles, que és un carreró que va del carrer Comtal al de Fontanella.

Fabra va començar a anar estudi, com tots els nois barcelonins de la seva època, a les escoles o col·legis particulars, que no sempre eren tan recomanables com hauria calgut. Però l’any 1876 va tenir lloc un fet, en la vida de la família Fabra, que va exercir una gran influència en la vida del jove Pompeu. I és que la seva germana Anna es va casar amb un mestre d’escola que es deia Bartomeu Galí, i el jove matrimoni es va quedar a viure al domicili de la família d’ella. Bartomeu Galí, que s’estimava el seu joveníssim cunyat com un germà, el va orientar decisivament en els seus estudis i la seva formació. Demostrava una gran preferència per les matemàtiques, però va adquirir també uns coneixements sòlids de gramàtica general i de llatí, i es va interessar amb una gran passió pel coneixement de llengües estrangeres. Amb un company seu, anaven sovint al moll a entaular conversa amb mariners d’altres països a fi de fer pràctiques d’idiomes.

Però quan va arribar l’hora de decidir el seu futur, en un consell de família es va acordar que la carrera més adequada a les seves aptituds era la d’enginyer, i així, l’any 1883 va iniciar els cursos a la facultat de Ciències de Barcelona.

L’inici d’una vocació gramatical

Un fet anecdòtic molt divulgat, potser no sempre d’una manera del tot exacta, assenyala clarament l’inici de la vocació gramatical de Pompeu Fabra.

El seu cunyat, Bartomeu Galí, era de Camprodon, i hi solia passar l’estiu. Això és el que va passar l’any 1883: el matrimoni Galí-Fabra, amb dos nens petits, els nebots, doncs, de Pompeu, estiuejaven a Camprodon, i un bon dia el senyor Fabra els va escriure una carta. Va demanar al seu fill que fes també quatre ratlles adreçades als nebots, que potser encara no les podrien llegir, però que segurament agrairien l’atenció del seu jove oncle. Aquest no s’hi va pensar gens. Va agafar un full de paper i va escriure l’encapçalament: “Queridos sobrinos”. Tot seguit, però, va deixar d’escriure. Aquells nois a qui adreçava la carta eren els seus nebots, no els s eu “sobrinos”.

Seguint una trista rutina, aleshores absolutament general, que observaven fins i tot molts escriptors catalans, tota la correspondència s’escrivia en castellà. Fabra va sentir que hi havia alguna cosa que es rebel·lava dintre seu; s’adonava que no podia expressar-se amb sinceritat adreçant-se en castellà a unes persones a qui sempre parlava en català. I va esquinçar aquell full de paper, en va agafar un altre que va encapçalar amb la frase “Estimats nebots” i va continuar així, en català, fins al final. Quan va ensenyar l’escrit al seu pare, aquest es va quedar paradíssim.

-En català, els escrius? –li va preguntar.

-Es tal com els parlo sempre –va contestar el noi.

El senyor Fabra era un home de seny. Va reflexionar un moment i va dir:

-Tens raó, noi. Tens tota la raó.

I d’ençà d’aquella data, prescindint de la rutina aleshores habitual, el senyor Josep Fabra va escriure tota la correspondència en català. El jove Fabra, naturalment també. Però aviat es va trobar que l’ús del català escrit li plantejava molts dubtes, especialment ortogràfics i de formes verbals, que no sabia pas com havia de resoldre. Entre els escassos llibres del seu pare hi havia una gramàtica catalana, escrita per Antoni Bofarull i Adolf Blanch, i un diccionari, el de Pere Labèrnia. Fabra, amb gran passió, es va posar a estudiar la gramàtica de Bofarull i Blanch, però aviat el va deixar decebut: hi va trobar una regla segons la qual si una forma verbal, determinada per aquella norma, semblava massa estranya, s’havia de fer servir la forma més corrent, encara que anés en contra de la norma.

Al jove Fabra això li va semblar, i amb raó, un disbarat inacceptable. I com que no trobava cap gramàtica que li semblés satisfactòria, va decidir escriure-la ell. Era una gramàtica basada essencialment en el parlar de Barcelona, que era el que ell coneixia. Es veu que es va fer un tip d’escoltar com parlava la gent i de fer preguntes i més preguntes, especialment als de casa seva. La va escriure en castellà i es deia Ensayo de gramática del catalán moderno i la va acabat de redactar cap a l’any 1885, quan no tenia més de disset anys. Era el primer fruit de tota una vida dedicada a l’estudi de la llengua catalana.

De moment, Fabra no va trobar cap editor que li volgués publicar el seu llibre. Però entre la gent interessada per la qüestió de la fixació ortogràfica i gramatical del català es va començar a saber que aquell estudiantet de ciències havia enllestit un tractat gramatical molt innovador, tan diferent de tot el que s’havia fet fins aleshores. Així, el seu professor de dibuix, que es deis Damàs Calvet, i que a més era un poeta que havia estat premiat als Jocs Florals de Barcelona, li va demanar que la hi deixés i la va llegir amb molt d’interés. Així mateix, un condeixeble de Fabra, Alexandre Cortada, va fer conèixer l’existència de la gramàtica de Fabra entre els homes de l’Ateneu Barcelonès, on n’hi havia molts que tenien les mateixes preocupacions gramaticals. El més conegut era Joaquim Casas i Carbó, un cosí germà del famós pintor i dibuixant Ramon Casas. Alexandre Cortada va acompanyar Fabra a l’Ateneu i el va presentar a Casa Carbó. Els dos joves, després d’unes llargues converses, es van adonar que tenien unes idees moolt semblants. Van decidir que havien de trobar una revista a través de la qual les poguessin donar a conèixer. I així van anar a parar a L’Avenç, una revista que editava i dirigia un altre jove, Jaume Massó i Torrents, idealista, practicant actiu de l’excursionisme, coneixedor dels escriptors catalans antics i molt interessat també en la reforma ortogràfica. Els tres joves es van entendre aviat. I el fet és que l’any 1891, quan Fabra tenia vint-i-tres anys, veia editada la seva primera gramàtica, que molts van considerar una obra innovadora, fruit de la intel·ligència i del rigor crític d’un jove lingüista de qui es podia esperar molt.

La joventut de Pompeu Fabra

            Fabra sabia compaginar els estudis d’enginyer, exactament d’enginyer químic, amb la seva formació lingüista. Era, alhora, un jove alegre i amant de divertir-se. Li agradava molt la musica i assistia regularment als concerts de música clàssica i a les funcions d’òpera que es feien al Liceu. Com tants i tants catalans del seu temps, era un amant apassionat de Wagner. També era molt amic d’artistes com Santiago Rusiñol, famós pintor i escriptor, i de Ramon Casas, dibuixant i pintor, i assistia a la inauguració de les seves exposicions i a les festes artístiques (en deien “modernistes”) que van celebrar a Sitges, durant l’última dècada del segle XIX. Va ser en aquesta època que Pompeu Fabra es va dedicar a la traducció literària, amb obre com La intrusa, de l’escriptor belga Maurice Maeterlinck, aleshores molt conegut i valorat, o Espectres, d’Henrik Ibsen, el mes important dels escriptors noruecs de tots els temps.

Però l’activitat que Fabra va començar a practicar de jove amb més entusiasme va ser l’excursionisme. Devia fer les primeres caminades pels voltants de Barcelona, és a dir, per la serra de Collserola, que aleshores, al final del segle XIX, no havia patit encara la terrible agressió urbanística de què va ser objecte durant el segle XX. Fabra trobava en l’excursionisme tots els al·licients que pot oferir. En primer lloc l’exercici físic, el delit de caminar. Fabra va ser tota la vida un home més aviat prim, eixut de carns, auster i resistent, i nomé poder caminar ja era per a ell un plaer de debò. Després hi havia la contemplació del paisatge, amb les muntanyes, els boscos, les ermites, els santuaris i les cases de pagès, que envigorien amb una gran força el seu patriotisme i el seu amor a Catalunya. I, encara, tenia l’ocasió de poder parlar amb gent fora de Catalunya, pagesos, pastors, carboners, llenyataires, pescadors, i copsar directament la diversitat del seu accent i del seu vocabulari. Fabra anava sempre amb la llibreteta de notes a la butxaca i podia completar així, amb l’expressió de la llengua viva, la seva coneixença de la llengua catalana.

Algunes excursions que Fabra va fer en aquella època, quan tenia vint any o una mica més, s’han fet cèlebres i han entrat a formar part del seu anecdotari. Per exemple, l’anada a peu de Barcelona a Camprodon, on estiuejava la família de la seva germana, casada amb Bartomeu Galí. Home metòdic com era, Fabra va estudiar l’itinerari i, tal com havia previst, el va realitzar en sis dies. Hi havia llocs en què el prenien per un rodamón que demanava caritat, o bé, al contrari, per un enginyer de camins que estudiava el traçat d’una futura carretera. Fabra no desmentia ni confirmava aquelles suposicions, deixava dir, i contestava d’una manera que permetia que cadascú pensés el que volgués. Quan arribava a Camprodon, on ja se sabia que aquell jove hi venia a peu des de Barcelona, era rebut com un heroi.

Fou el seu amic Jaume Massó i Torrents, el principal impulsor de L’Avenç, que va guiar els primers passos de Fabra pels Pirineus. L’any 1891, un grup format per Jaume Massó i Torrents, que feia de guia, Pompeu Fabra, Joaquim Casas i dos músics que van arribar a ser molt cèlebres, Enric Morera i Enric Granados, van fer una travessia pels Pirineus que es va fer famosa.

Van sortir de Ripoll, on feia tres anys que ja arribava el ferrocarril, però sense anar més enllà, i van agafar el camí de Ribes i d’allí al santuari de Núria. A peu, pel camí vell, naturalment: el cremallera va trigar a funcionar encara quaranta anys. L’endemà, per Noucreus i la llarguíssima però esplèndida vall de Carançà, que es resol en unes gorges espectaculars, van anar fins al balneari de Toès, al Conflent, a la riba de la Tet. Hi van arribar a negra nit, quan ja tothom dormia. Sembla que s’hi van quedar tot l’endemà, enmig de la curiositat i l’admiració dels aiguaders. Granados i Morera, especialment, que tocaven bé el piano, van tenir un gran èxit. Després van pujar als estanys de Noedes, les golfes de Catalunya, com algú n’ha dit, un indret de bellesa fascinant i corprenedora, on Jaume Massó es va inspirar per escriure el text d’una òpera que es digué La fada, amb música d’Enric Morera, estrenada a les festes modernistes que Santiago Rusiñol organitzava a Sitges. (Fabra va guardar sempre un record emocionant d’aquelles excursions que havia fet de jove.)

La campana de L’Avenç

Jaume Massó i Torrents havia començat editant la seva revista d’una manera artesanal. Però amb la col·laboració de Joaquim Casas, que era ric, va poder muntar una editorial, amb impremta pròpia, que a més d’editar la revista L’Avenç (primer es deia L’Avens), publicava una col·lecció de llibres que es distingien per la seva pulcritud tipogràfica. Un dels primers llibres que van editar va ser aquella gramàtica que Fabra va redactar a disset anys, elogiada pels uns i criticada pels altres… I tot seguit van decidir muntar una campanya que donés a conèixer als escriptors i al públic en general les seves propostes de reforma ortogràfica.

Entre aquestes propostes hi havia els plurals en es (camises, filles, poetes, en lloc de camisas, fillas, poetas), la reintroducció de la ç, que havia estat abandonada per la majoria dels escriptors (avenç, març, cançó, força, en lloc de avens, mars, cansó, forsa), el canvi de y per i (rei, avui, nois i noies, en lloc de rey, avuy, noys y noyes), formes de subjuntiu en i (valgui, pugui, en lloc de valga, puga), i la supressió de la lletra muda h, no solament al final i al mig de la paraula (amic, veí, en lloc de amich, vehí), sinó al principi, cosa que duia a escriure ome, onor, erba i avia, en lloc d’home, honor, herba i havia.

Al principi, la campanya de L’Avenç passava una mica desapercebuda, però un cicle de conferències que Fabra i els seus amics van fer l’any 1891 al Centre Excursionista de Catalunya, que havia estat fundat no feia gaire i que ja era una entitat prestigiosa, van aconseguir cridar l’atenció.

Algunes revistes com L’esquella de la Torratxa, que era un setmanari humorístic molt popular, i alguns escriptors consagrats, com el canonge Jaume Collell, van atacar amb duresa les propostes de L’Avenç, que duien a la pràctica en els llibres que editaven, però aleshores el jove Fabra es va revelar com un polemista habilíssim, contundent i eficaç. Fabra, en els seus articles polèmics, posava sobretot en relleu les inconseqüències en què, sense saber-ho evitar, incorrien els seus adversaris en els textos amb els quals volien combatre el sistema ortogràfic de L’Avenç en nom d’un altre sistema que eren incapaços de seguir.

Al cap dels anys, totes aquelles propostes de Fabra es van anar admetent, i avui són ben normals, tret la de la supressió de la h etimològica (home, herba, vehicle). fabra s’havia inspirat en l’ortografia italiana, la qual, fixada tardanament, quan encara no hi havia habituds ortogràfiques profundament arrelades i difícils de canviar, va optar per la supressió d’un signe gràfic que no tenia cap valor. Però l’oposició que va motivar la supressió de la h etimològica va ser tan gran, que Fabra hi va haver de renunciar.

Deu anys a Bilbao

Mentrestant, als vint-i-tres anys, Pompeu Fabra havia obtingut, sense posar-hi gaire esforç, el títol d’enginyer químic. I li calia guanyar-se la vida, sobretot d’ençà de la mort del seu pare, pocs anys abans. Fabra es va dedicar a fer de professor, de matemàtiques i d’altres assignatures, primer en una escola que va muntar amb Josep Puig i Cadafalch, que després seria un arquitecte famós, i després, amb el seu cunyat Bartomeu Galí, home d’una gran capacitat de treball, però que va morir prematurament.

Durant tot aquest temps (els darrers anys del segle XXI), Fabra va publicar la seva segona gramàtica, que es deia Contribució a la gramàtica catalana (L’Avenç, 1898), i alguns treballs de lingüística en diverses revistes internacionals, que el van donar a conèixer als grans lingüistes europeus. Però la necessitat de guanyar-se la vida el va induir a sol·licitar una plaça de professor de química a l’Escola d’Enginyers Químics de Bilbao, que s’acabava de construir i que depenia de la Diputació.

Fabra va guanyar fàcilment la plaça i l’any 1902 es va traslladar a Bilbao. S’hi va estar deu anys, fins l’any 1912, en què va poder tornar a Barcelona. L’any 1902 es va casar, amb Dolors mestre i Climent, a l’església de Sant Vicenç de Sarrià, i el matrimoni es va establir a Bilbao, on van tenir tres filles, Carola, Teresa i Dolos.

Pompeu Fabra no s’hi trobava pas malament, a Bilbao, però no deixava d’enyorar-se. La feina de professor a l’Escola d’Enginyers li deixava moltes hores lliures, que ell va dedicar, amb intensitat i profit, als seus estudis sobre la llengua catalana. Va completar la seva formació de lingüista amb l’estudi de les obres dels grans romanistes estrangers, sobretot alemanys i suïssos, i va redactar una niva gramàtica, en castellà, que va aparèixer l’any 1912, i que és considerada, unànimement, una obra mestra de lingüística catalana.

 El Congrés de la Llengua Catalana

Mossèn Antoni Maria Alcover era un capellà mallorquí que també va dedicar bona part de la seva vida a l’estudi i a la divulgació de la llengua catalana. De fet, era un home ben diferent de Fabra: apassionat, vehement, bel·licós, desmesurat, però tenia una gran vitalitat i una gran capacitat de treball. Ell va recollir i publicar les cèlebres Rondalles mallorquines, que signava amb el pseudònim Jordi des Recó, i va iniciar la redacció i la publicació del gran Diccionari català-valencià-balear, que, a la seva mort, va continuar i acabar el seu deixeble Francesc B. Moll.

L’any 1906, mossèn Alcover va idear i va organitzar la celebració a Barcelona, del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. S’hi van apuntar uns tres mil congressistes, impulsats pel seu amor a la llengua i per l’eufòria política d’aquell moment, encara que la majoria, de gramàtica, no en sabien ni un borrall. I, de fet, a un bon nombre dels qui hi van llegir ponències i comunicacions els anava ben justet. Pompeu Fabra, vingut expressament de Bilbao, hi va poder llegir una comunicació, Qüestions d’ortografia catalana, que va sobresortir de les altres ponències i comunicacions. A més, es va distingir amb la presentació d’esmenes molt encertades a les ponències que ell creia que eren de mes interès. Aquell congrés, una mica estrany, va sevir, però, perquè es posés en evidència que Fabra era, de bon tros, el lingüista més capacitat per a dur a terme la desitjada codificació ortogràfica i gramatical de la llengua catalana.

L’Institut d’Estudis Catalans

Enric Prat de la Riba (Castellterçol 1870-1917) va ser dels millors polítics i estadistes de la història de Catalunya. L’any 1907 va ser elegit president de la Diputació de Barcelona, i, havent-se creat, l’any 1914, la Mancomunitat de Catalunya, que agrupava les quatre diputacions catalanes en un organisme únic de govern, també en va ser elegit president, càrrec que va exercir fins a la seva mort, el 1917. Des d’aquests dos càrrecs, i malgrat la limitació les seves atribucions, Prat de la Riba va dur a terme ua acció de govern extraordinària, que es pot dir que va fer de Catalunya un país modern.

El mateix any 1907 Prat de la Riba va crear l’Institut d’Estudis Catalans, format per diverses seccions. La Secció de Filologia tenia com a missió l’estudi científic de la llengua catalana i l’elaboració d’una gramàtica i d’un diccionari de caràcter normatiu. El canonge Alcover va ser nomenat presidents d’aquesta secció, que va començar tot seguit els seus treballs. Però Prat de la Riba s’adonava que Fabra era un home indispensable. I l’any 1912 es va crear a Barcelona una càtedra de llengua catalana, que depenia de la Diputació, i de la qual Fabra fou nomenat professor. Així va ser com Fabra va poder tornar de Bilbao, on va deixar un gran record, com a professor i com a persona, i dedicar-se enterament als seus treballs gramaticals.

Nomenat, també, membre de la Secció Filològica de l’Institut, aviat va tenir desavinences força greus amb el president, el canonge Alcover, que exercia aquella presidència d’una manera molt especial. Fins al punt que l’Alcover se’n va tornar a Mallorca i es va desinteressar per complet de la Secció Filològica.

A partir d’aquell moment, des de la Secció Filològica, les etapes de la fixació del català es van anar succeint amb tota regularitat. Primer, l’any 1913, es van aprovar, no sense molts debats a vegades tensos, les Normes ortogràfiques, obra principalment de Fabra, que recullen les propostes de vint anys abans, en la campanya de L’Avenç, tret la de la supressió de la h etimològica, que no va ser admesa. Aquestes normes van ser recollides amb una gran satisfacció general i acceptades per la majoria dels escriptors. Prat de la Riba, aleshores president de la Mancomunitat de Catalunya, va disposar que tota la documentació d’aquesta institució s’havia d’ajustar a aquestes normes, i això va influir en una grau molt alt en la seva acceptació general, malgrat l’actitud d’uns quants, no gaires, “antinormistes” que es van dedicar a combatre-les, sense cap efectivitat. l’any 1917 va aparèixer el Diccionari ortogràfic (sense definicions), que resolia tots els dubtes sobre la forma correcta de cada paraula, i que fou la base, en aquest sentit, de tota la lexicografia posterior. L’any següent, el 1918, apareixia la Gramàtica catalana, de la qual s’han fet nombroses reedicions, i que l’Institut d’Estudis Catalans , a través de la seva Secció Filològica, ha considerat sempre la gramàtica normativa o acadèmica de la llengua acatalana. I la darrera etapa va ser, el 1932, la publicació definitiva del Diccionari General de la Llengua Catalana, amb la definició dels diversos sentits de cada mot i nombrosíssims exemples –que, a vegades, tenen el valor de noves definicions-, que durant més de cinquanta anys ha estat el diccionari normatiu del català. Aleshores sí que hi va haver un esclat de satisfacció de tots els escriptors i intel·lectuals, que es van saber adonar del gran pas endavant que s’havia fet a favor de l’ús del català. I Pompeu Fabra va ser reconegut per tothom –amb l’excepció d’algun repatani ressentit- com el mestre indiscutible de la llengua catalana.

 

Resultat d'imatges de pompeu fabra
Diccionari General de la Llengua Catalana. 1932

 Uns anys de vida fecunda

Durant més de vint-i-cinc anys, des del 1912 al 1939, en què Fabra es va haver d’exiliar, la vida de Fabra va ser extraordinàriament activa i fecunda, i va esdevenir, sens dubte, una de les personalitats més representatives de la cultura catalana i de la societat civil en general.

A més de les obres indicades, Fabra va redactar un excel·lent Curs mitjà de gramàtica catalana, publicat per l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i destinat a les escoles. I, sobretot, va publicar les famosíssimes “Converses filològiques” que apareixien al diari La Publicitat i, després, aplegades en diversos reculls. Eren unes notes breus amb les quals Fabra, sempre d’una manera molt clara i senzilla, responia a les preguntes dels lectors, justificava solucions normatives que havien donat lloc a discrepàncies, i comentava, a vegades no sense una certa duresa, les incorreccions més habituals que observava a la premsa i ales publicacions de la seva època. I va acabar de precisar les seves idees lingüístiques en diversos discursos i conferències, que es van aplegar en el llibre El català literari (i, més modernament, en el volum La llengua catalana i la seva normalització, MOLC), va professar diversos cursos de gramàtica catalana i va organitzar i dirigir, amb els fidels col·laboradors que es van anar aplegant al seu voltants, l’ensenyament de la llengua catalana arreu de Catalunya, especialment amb la instauració de la Generalitat Republicana.

També va presidir diverses entitats, com el mateix Institut d’Estudis Catalans, l’Ateneu Barcelonès, la secció catalana del PEN, l’entitat civicopatriòtica Palestra, creada pel professor Josep Maria Batista i Roca i la seva presència era requerida en tota mena d’actes d’actes cívics i culturals. Sempre es va comportar com un home senzill, discret, afable, sense pretensions, a vegades un pèl distant si veia que el seu interlocutor manifestava una tendència decidida a l’estirabot o a la inconveniència.

Els darrers anys vivia a Badalona, i anava i venia amb tramvia o amb tren. Jugava a tennis (va ser president del Club de Tennis La Salut), al pòquer (va presidir també un club de pòquer a Badalona), practicava la natació i, sobretot, l’excursionisme. Amb els seus alumnes (nois i noies) feia sortides dominicals cap al Montnegre i el Montseny, i a l’estiu anava a acampar a les altes valls del Pallars, en uns campaments que muntaven els germans Arnalot, col·laboradors seus, i que van batejar amb el seu nom. Els seus adversaris i opositors van anar desapareixent o abandonant les seves idees, i Fabra era un home popular estimat i respectat per tothom.

L’exili i la mort

El mes de gener del 1939 les tropes franquistes avançaven per Catalunya, i el dia 26 van ocupar la ciutat de Barcelona. Va començar l’exili de les persones que s’havien significat per les seves idees catalanistes, per haver col·laborat, d’una manera o d’una altra, amb la causa de Catalunya.

Pompeu Fabra va ser un d’ells. Què li hauria passat , si no s’hagués mogut de Barcelona? No es pot assegurar d’una manera categòrica, naturalment, però la hipòtesi més probable és que l’haurien afusellat sense contemplacions. El cas és que el seu domicili de Badalona va se saquejat pels falangistes, que van cremar els seus papers i van dispersar els seus llibres. Fabra havia fet l’última classe al dia 20, i el 23, en una reunió de la Institució de les Lletres Catalanes, es va decidir l’evacuació de tots els escriptors catalans. Aquella mateixa nit, Fabra amb la seva muller i les tres filles, van emprendre el camí de l’exili. Després de tres dies passats al Mas Perxers, d’Agullana, van poder passar la frontera, on es concentraven desenes de milers de persones que fugien de les tropes franquistes, i després de moltes vicissituds van poder arribar a Perpinyà.

Encara que no van parar mai a cap camp de concentració, l’exili, per a Fabra i els seus, va ser molt dur, i van patir tota mena de privacions. Fabra es va comportar sempre amb una gran dignitat i no va deixar de treballar en l’estudi de la llengua catalana. Deia que no calia abandonar mai ni la tasca ni l’esperança. Fruit dels treballs d’aquella època va ser la seva última gramàtica, que va enllestir poc abans de morir, i que es va publicar el 1956, sis anys després de la seva mort, a cura de Joan Coromines, el seu principal deixeble. Es considera una obra mestra, d’un contingut dens i ric, exposat amb la seva claredat de sempre.

La guerra que va començar el 1939, entre l’Alemanya de Hitler i les potències aliades, i que va durar fins el 1945, va augmentar encara les dificultats i els problemes dels exiliats instal·lats a França. La família Fabra va haver de canviar sovint de domicili. Va viure molt temps a Montpeller, amb altres intel·lectuals catalans. Finalment es va instal·lar a Prada de Conflent, al peu mateix de la muntanya del Canigó. Un any abans de morir, el 1947, Fabra va fer encara un viatge a Andorra, a fer testament. Va anar a Andorra perquè era l’únic país on el podia fer en català. Una de les filles de Fabra, la mitjana, que es deia Teresa, i que sempre havia malaltejat, es va morir. I la petita, que es deia Dolors, es va casar amb un noi de Girona que es deia Ferran Rahola, fill de l’il·lustre escriptor, Carles Rahola, que havia mort afusellat. El matrimoni vivia a Perpinyà.

El dia de Nadal de l’any 1948, Pompeu Fabra va anar a passar la festa a Perpinyà, amb els fills i els néts. Cap al vespre, amb la seva muller i la seva filla Carola, va tornar a Prada amb el tren. Va arribar a casa seva amb penes i treballs, es va asseure i va demanar un got d’aigua. L’hi van dur, però no se’l va poder beure; li va caure de les mans. Pompeu Fabra ja era mort.

El cos de Fabra va ser exposat a la sala de sessions de la Casa de la Vila de Prada. I al cap de dos dies de la seva mort, va ser dut a pes de braços fins a l’església. Tota la vila va tancar les portes en senyal de dol. El mestre Pau Casals, un altre exiliat il·lustre, va tocar, a l’orgue, Els segadors, l’himne nacional de Catalunya. Després, amb el seu màgic violoncel, va interpretar encara, prop del taüt, Vine dolça mort, de Bach, i el Cant dels ocells. Acabada la missa, el taüt va ser dut al cementiri de Prada, on Pompeu va ser enterrat i on encara reposa. I on rep sovint la visita de molts catalans, que hi fan cap per retre-li un emocionat homenatge pòstum i per portar-li rams de flors.

La premsa de Catalunya, sotmesa a una censura severíssima que no deixava passar ni una paraula que no fos del gust del règim, va silenciar totalment la mort de l’il·lustre gramàtic i gran patriota. Solament una publicació molt humil, que es deia Guia del sardanista, destinada bàsicament a informar sobre les activitats relacionades amb la sardana, es va atrevir a dir-ho, d’una manera críptica i encoberta, que només vam saber interpretar uns quants. En l’últim número de l’any 1948, és a dir, tres o quatre dies després de la mort de Pompeu Fabra, emmarcada per dos traços negres molt gruixuts. hi deia, simplement: “A un gran filòleg que ens acaba de deixar”.

[ALBERT, Jané. Història de Pompeu Fabra. Editorial Mediterrània 221. Barcelona. 2007]

                                                        2018, ANY FABRA

  • Pompeu Fabra, “el seny ordenador de la llengua catalana”.
  • Es commemora el seu naixement, el 1868.
  • De petit es va aficionar als soldadets de plom.
  • Estava enderiat a aprendre com funcionaven les llengües.
  • Podia llegir gramàtiques angleses, franceses i italianes. Els seus pares van fer amistat amb una família d’origen basc, els Arregui, que es van establir a Barcelona i havien portat llibres d’ultramar.
  • Quan tenia 15 anys, volia escriure una carta als seus nebots i la va començar en castellà. Però llavors es va adonar que no tenia sentit: el més natural era escriure-la en català.
  • Sabia escriure el català de manera molt justa, perquè a l’escola no en va aprendre. Quan va néixer, feia cent anys que s’havia exclòs el català de l’ensenyament. No hi havia prou diccionaris ni gramàtiques. Així, doncs, ja havia trobat el seu objectiu a la vida!
  • Als disset anys ja tenia enllestit el que després seria l’Ensayo de gramática del catalán moderno.
  • Li agradava estudiar llengües. I era molt bo en aquest camp! Prat de la Riba, després de fundar l’IEC, li va demanar que tornés a Catalunya a ajudar-lo.
  • Es va estar dotze anys fent el Diccionari general de la llengua catalana. Fins i tot aprofitava els viatges en tramvia de Badalona a Barcelona pe treballar. Es va fer amic íntim del conductor, amb qui compartia la picadura i els caliquenyos que li enviava un amic anglès.
  • El comparaven amb Sherlock Holmes en veure’l sempre amb la pipa. Fabra tenia un aire britànic, i anava sovint a Londres; de vegades a casa de Bernard Shaw.
  • La guerra li va impedir de continuar “ordenant” la llengua amb els de l’IEC. Se’n va haver d’anar. Quan va marxar, el general Queipo de Llano feia dies que deia per la ràdio: “Cuando la guerra haya terminado, Pompeyo Fabra y sus obres irán arrastrados por las Ramblas”. Quina por!
  • Es va exiliar a França; primer, a Montpeller i després, a Prada de Conflent.
  • Va morir el dia de Nadal del 1948, als vuitanta anys, uns mesos després que li fessin un gran homenatge a Prada. Malauradament, ja no va poder tornar de l’exili, però no va abandonar mai , com deia ell, “ni la tasca ni l’esperança”.

                              [Text: Maria Rodríguez Mariné. Febrer 2018]

Logotip de l’Any fabra
Logotip de l’Any Fabra

 

Anuncis

Escrigui el seu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s