EN COTXE PER GUIPÚSCOA I NAVARRA Setembre, octubre. 2019

     ITINERARI

  1. Museu Oteiza (Navarra)
  2. Cerain (Guipúscoa)
  3. Oñati (Guipúscoa)
  4. Santuari d’Arantzazu (Guipúscoa)
  5. Zumaia (a la costa)
  6. Museo Chillida Leku
  7. Sant Sebastià
  8. Leitza (Navarra)
  9. Santuario San Miguel (Navarra)
  10. Arbizu (Navarra)
  11. Etxeberri –Lacteralia– (Navarra)

Dilluns, 30 de setembre

Com ara fa un any, l’Estrella i jo mateix decidm a fer un viatge per Navarra i Guipúscoa. Sortim de Rupit a les cinc en punt de la tarda amb el cotxe nou. Fa una tarda lluminosa. Després per les autopistes ens plantem a l’Aragó. Ens aturem en un poblet anomenat Pedrola, prop de Saragossa perquè allí hi ha el nostre hotel. Hotel Castillo de Bonavía. Un hotel amb forma de castell (!). (Tot i que l’hotel-castell fa un gran efecte, al capdavall, però, és un edifici de cartró pedra amb torres, talaies, merlets i muralles. I a l’interior, armadures, espases i llances. Tot vol ser de l’època medieval. El castell té a la part del darrere un gran parc amb piscina, que fa molt de goig.) Ens hi instal·lem. Després passem a una sala ben gran on sopem frugalment. Per la carretera general del costat passa un trànsit continu, densíssim.

 Dimarts, 1 d’octubre

  1. Museo Oteiza             Alzuza   [Navarra]

Temps de tardor. Fa un dia clar. Ens hem llevat de fosc. Museu Oteiza d’Alzuza. Alzuza és una localitat ben petita. El museu és dalt d’un turó, situat a nou quilòmetres de Pamplona. Un projecte de Sáenz de Oiza. Un gran cub de formigó rogenc, una metàfora del món i de l’espai d’Oteiza, i que integra l’habitatge en què Oteiza es va establir a partir del 1975, una casa de pagès d’Alzuza que havia estat abandonada, la qual ell i la seva esposa varen convertir en la seva residència, centre de treball i de refugi. El lloc i l’entorn és meravellós, espectacular. Espai monogràfic que té la col·lecció personal del reconegut escultor i artista Jorge Oteiza (Orio, 1908- San Sebastián, 2003). Mil vuit-centes escultures, dues mil quatre-centes peces del seu treball experimental, dibuixos i collages. Hi destaquen les catorze figures d’escaiola, que serviren de model per al Fris dels Apòstols, que avui exhibeix la gran façana de la basílica d’Arantzazu de la província de Guipúscoa. Biblioteca personal, amb sis mil llibres i cinc mil cinc-centes publicacions diverses. Arxiu personal (escrits, notes, correspondència, fotografies). La taula de treball o estudi, posada tal com l’escultor la va deixar. I ara anem a Cerain o Zerain, que és la denominació basca d’aquesta localitat.

IMG_5213
Museo Oteiza. Alzuza [Navarra]
  1. Cerain   / Zerain         [Guipúscoa]

Cerain o Zerain és una petit poble de la comarca del Goierri, que és natura, tradició i paisatge. Un passeig tranquil pels seus carrerons. Vet aquí que és una localitat pionera en el desenvolupament del turisme rural, que aquí té una gran importància en l’economia rural. Museu Etnogràfic. Botiga de productes artesanals (melmelades de mores, de cireres i de poma). Palau Jauregui d’arquitectura medieval. Té una presó de pas que és molt popular (1711), amb totes les parets recobertes de roure massís, que aleshores eren més segures que les de pedra rejuntades amb argila. Gran cep de metall amb tretze forats per a subjectar els presos. Argolles. Grillons. Convé destacar que Guipúscoa només conserva aquesta presó del segle XVI. Es troba dins del restaurant Ostatu, que antigament havia estat l’ajuntament del poble, i es pot visitar tot pagant seixanta cèntims d’euro. Deixem Cerain i anem a Oñati.

Versión 3
CERAIN  (en eusquera, ZERAIN)
  1. Oñati / Oñate           [Guipúscoa]

 Oñati és una localitat de Guipúscoa de la comarca d’Alt Deba. Vil·la noble i monumental d’Euskadi. Palaus i molins. Grans casals de pedra molt ben conservats. Localitat universitària. Primera universitat del país basc (1548). Ajuntament d’estil barroc. Una carbonera acull ara el Museu Ètnic Mirandaola. En una farmàcia, hi comprem algunes medicaments. Oñati és la porta d’entrada al Santuari d’Arantzazu. Cap al santuari falta gent. Però, com que són gairebé les dues, ens parem a dinar en un restaurant al peu de la carretera –Restaurant Urtiagaiñ-. Ens instal·lem en una taula i ens serveixen de seguida. El dinar és senzill.

  1. Santuari d’Arantzazu            [Guipúscoa]

 Havent dinat, reprenem la marxa. El paisatge és molt verd, propi d’una zona amb pluviositat abundant. A l’entrada del santuari hi ha com unes auques que n’expliquen l’origen: l’any 1468 el pastor Rodrigo de Baltzategi troba la imatge de la Verge Maria damunt d’un arç (arantza, en eusquera). El poble peregrina a Arantzazu. Hi construeixen una ermita, i més tard neix el santuari, com a Casa de Maria. Abans del segle XVI hi arriben els germans franciscans, que seran els custodis del santuari fins a l’actualitat. Un santuari, símbol d’Euskal Herria. Centre de litúrgia i de pregària. Centre de cultura, d’estudi de l’eusquera i de la música. El 1950 s’inicia l’edificació de la basílica nova. I bé, cal aclarir que, damunt d’aquesta ermita –als anys cinquanta- una colla d’artistes i d’intel·lectuals bascos varen tenir la idea de bastir-hi, un santuari grandiós amb un campanar altíssim. Un edifici molt modern, això sí. Els arquitectes Sáenz de Oliza i Luis Laorga el projectaren, amb les torres de pedra que acaben en punxa, com l’arç. La nau interior és llum, és pau. Oteiza posà com a vigilants de l’entrada al santuari catorze apòstols, buits de carn mortal (!). (Val més que en sobrin que no pas que en faltin.) Chillida va fondre les portes de bronze. Lucio Muñoz en va fer el mural-retaule abstracte amb la imatge petitíssima de la Verge, i amb sis-cents metres quadrats de fusta treballada i policromada. I uns quants artistes més es feren càrrec de les vidrieres, dels murals i d’altres elements. Tot plegat, en aquell moment, va ser una veritable provocació estètica, un projecte molt agosarat. A Arantzazu, hi podreu sojornar perquè, seguint les tradicions franciscanes, les portes de l’hostatgeria estan obertes, per un preu més que mòdic. L’entorn del santuari s’anomena Parc Natural d’Aizcorri.

IMG_5267
Santuari d’Arantzazu
  1. Zumaia [Guipúscoa]

 Visitem Zumaia. Dia núvol. No fa gens de calor. Fem la volta pel poble, que està assentat als peus de la desembocadura del riu Urola, el qual podem travessar per un magnífic pont metàl·lic. Al segle XV Zumaia desenvolupava una important activitat de construcció naval. Al segle XVI tenia deu drassanes al llarg del riu Urola i a la riba del port, on feien embarcacions per al comerç entre els ports europeus. Ergo: la navegació fluvial hi deuria ser molt activa. Disposa també de dues platges, la de Santiago i la d’Itzurun, aquesta última enmig d’unes cingleres espectaculars, sota l’ermita de Sant Telm. A la parta alta, amunt, amunt, l’església de San Pedro Eliza, com una gran casalot, que ara és tancada. Un museu dedicat al pintor Ignasi Zuloaga i un altre museu dedicat a l’escultor Julio Beobide. Port esportiu amb un passeig ben llarg, magnífic. Després, agafem el cotxe i voregem la costa fins a Zarautz. Sopem a la plaça del Pilar. Pluja i boira. Fem una trucada a una casa rural, a la part alta de la localitat, on ens instal·lem, Berazadi Berri. L’encarregat ens hi acull amb una cordialitat extrema. A l’habitació hi fa una mica de fred.

IMG_5285.JPG
ZUMAIA

Dimecres, 2 d’octubre

  1. Museu Chillida Leku [Guipúscoa]

Dia gris. Núvol. Plujós. Ja se sap: Guipúscoa és país de pluja. El noi de la casa rural, abans de dir-nos adéu, ens recomana que anem fins al cap del serrat per contemplar la vista esplèndida de la badia de Zarautz. El paisatge és admirable, però ens hem mullat una mica. I ara sortim d’aquí: cap al Museu Chillida Leku, al costat de la localitat d’Hernani. (Un museu que el passat mes d’abril ha començat una etapa nova. Un projecte de l’arquitecte de natura holandès Piet Oudolf.) Un parc esplèndid de dotze hectàrees habilitat com a “sala” d’exposicions. Verd, verd i més verd. Tots els colors del verd. Tot l’espai és una gran obra d’art. Art i natura, en unió perfecta. El visitant pot caminar per uns prats deliciosos, contemplar i tocar les quaranta escultures monumentals d’acer corten i granit rosa, com si es trobés en un bosc. I també el qui vulgui pot passar per l’interior d’algunes escultures. (Sembla un misteri que aquests obres tan enormes i feixugues puguin fer-nos sentir emocions.) Fajos. Magnòlies. Roures. Castanyers. I el caserío Zabalaga amb una restauració admirable: l’interior ha estat buidat com si d’una escultura es tractés. Arquitectura rural. L’espai és llum. Passat i futur. En aquest casalot es mostra la relació de l’artista amb els materials de la seva obra: acer, fusta, paper, terra, guix, formigó i pedra. I ara és qüestió de dinar. Cap a Sant Sebastià falta gent.

IMG_5354.jpg
MUSEU CHILLIDA LEKU [Hernani]
IMG_5334.jpg
MUSEU CHILLIDA LEKU [Hernani]

IMG_5369.jpg
Eduardo Chillida i Pilar Belzunce a la badia de la Concha. 1943
  1. Sant Sebastià

Sant Sebastià. Plou. Pugem al Monte Igueldo amb el funicular. El trajecte és curt i entretingut; tot pujant hi veiem unes cases admirables. La visita valia la pena perquè es té una panoràmica espectacular de Sant Sebastià i de les muntanyes que l’envolten. Un tomb pel parc d’atraccions, tancat i silenciós. Hi ha un restaurant i hi dinem. Descens amb el funicular. Passeig per la Part Vella de la ciutat. L’Ajuntament (aquest palau havia estat el Casino de la ciutat fins l’any 1945). Basílica de Santa Maria. Museu Sant Elm. Plaça Zuloaga. Església gòtica de Sant Vicenç. Plaça de la Constitució. Carrer 31 d’Agosto, el més antic de Sant Sebastià. Palau Kursaal. Jardins d’Alberdi Eder. Passejada per la Kontxa. Molta gent. Molta animació pel passeig marítim, que el fem tot a peu. A la meitat del passeig hi ha una estàtua de bronze d’una senyoreta, Clara Campoamor Rodríguez, que l’any 1938 aconseguí el vot per a les dones: “La llibertat i la igualtat s’aprenen exercint-les”. A l’horitzó, grans nuvolades que successivament s’acosten a la badia. Ara ho tapen tot, ara s’aclareix. Al final de la badia, apareix dalt d’un promontori el Palau de la reina Maria Cristina. Quin palau! Val la pena passejar pels jardins i admirar aquest edifici, que ha estat casa d’estiueig d’aquesta reina durant quaranta anys, residencia estival del president de la República i col·legi i internat per al rei emèrit Joan Carlos i el seu germà Alfons. Actualment és la seu dels Cursos d’Estiu de la UPV, la seu de la Societat d’Estudis Bascos i la seu de l’Escola Superior de Música del País Basc. S’ha fet fosc. Comprem alguna coseta per als nets i per als fills. I ara cap a la localitat de Leitza en territori navarrès. Hi busquem hotel. Ens hi instal·lem. No sortim perquè plou. Però al capdavall no sopem.

 

IMG_5437.jpg
Parc i Palau de la Reina Maria Cristina. Parc de Miramar. Donòstia. Sant Sebastià
IMG_5425.jpg
Aparador d’una botiga de la Plaça de la Constitució de Sant Sebastià

 

Dijous, 3 d’octubre

 

  1. Leitza [Navarra]

Dia de sol. No fa fred. Després d’esmorzar, hem tingut una conversa amb el propietari de l’hotel, un basc que sembla que té les idees molt clares, i amb moltes inquietuds polítiques. Molt loquaç, l’home. I també ens diu que no deixem d’anar al Santuari de Sant Miquel in Excelsis, que ens agradarà molt, i que visitem Arbizu. Leitza és un poble navarrès que té algunes cases ben grans, ben conservades, però no destaquen pas especialment. Cases de pedra i de fusta amb moltes flors als balcons, amb entramats de fusta a les parets (“à colombages”, que en diuen els francesos). Hi ha també un safareig ben gran, tot de pedra, testimoni d’un temps ja passat. Leitza ara gaudeix d’una certa popularitat perquè aquí es van rodar alguns episodis de la pel·lícula Ocho apellidos vascos. Una bona passejada. Plaça de l’Ajuntament. L’església, amunt, amunt, dalt de tot del poble. Des de fora és com una baluerna immensa. No la podem visitar perquè està tancada. (Un empleat de l’ajuntament, que saludem, ens fa saber que és l’església més gran del País Basc.) Alguns carrers, nets i polits. El famós aixecador de pedres, Iñaki Perurena, hi ha creat un museu dedicat al món de la pedra, Peru-Harri. Ens agradaria molt d’anar-hi, però no tenim temps.

LEITZA  77.jpg
Plaça de l’Ajuntament. Leitza
IMG_5465.jpg
Oficina de Turisme. Leitza
  1. Santuari de Sant Miquel in Excelsis d’Aralar [Navarra]

I ara pugem al Santuari de Sant Miquel d’Aralar, que per arribar-hi cal seguir una carretera sinuosa enmig d’una bonica fageda. Molt abans d’arribar-hi, veiem la colossal mola dalt d’un serrat, i que fa un gran efecte. Sant Miquel va intercedir a favor de Teodosi de Goñi, un cavaller navarrès de l’edat mitjana, i en agraïment va erigir aquest santuari. La llegenda explica que en aquest indret sorgí un drac que volia matar Teodosi. Aquest es va encomanar a Sant Miquel. L’arcàngel baixà dels cels, tot portant la creu damunt el cap, i matà el drac i alliberà el penitent de les cadenes. Visió impressionant de les muntanyes i de tota la vall Sakana amb els seus poblets: Hiriberri Arakil, Ihabar, Irañeta, Uhartre-Arakil, Arruazu, Lakuntza, Arbizu i Etxarri-Aranaz. L’indret és molt agradable. Visitem el santuari. Hi veiem les cadenes penjades del cavaller Teodosi on es practica el ritu de passar-hi per sota tres vegades com a senyal de bon auguri. Avui, al santuari no hi ha gairebé ningú. Com devia estar, fa dos mesos! El romaní i la ginesta hi creixen tot al voltant. Ara cal sortir. Agafem una llarga pistota de ciment que ens mena a la vall. Baixant, baixant, arribem a Arbizu.

IMG_5533.jpg
Santuari de San Miguel in Excelsis de Aralar
  1. Arbizu [Navarra]

Arbizu es distingeix per ser un poble antic, tradicional. Fem un tomb pel poble, que és un dels que tenen més caràcter d’aquesta vall. La carta de presentació d’aquesta localitat són els balcons plens de flors i de color. Fan goig de de debò, encara que hi ha cotxes aparcats; i això sempre desmereix una mica. Hi fan un concurs anyal de balcons, i tot. Casa-torre del segle XV, molt alta, molt gran, que es fa mirar. Actualment hi viu una família, però, de fet, era una torre de defensa del Senyor d’Arbizu. Un hotel nou de trinca, el propietari del qual hi ha restaurat un antic molí fariner, on el client en pot observar el funcionament. Després, anem a dinar: Hotel-Restaurant Izar Ondo -molt bé. Havent dinat no ens costa de localitzar el gran centre oví i lleter de Lacturale, a pocs quilòmetres d’aquí, al poble d’Etxeberri.

IMG_5539.jpg
Carrer de Fernando Urkia. Urbizu
IMG_5540.jpg
Carrer de Fernando Urkia. Urbizu
  1. Lacturale [Navarra]

Lacturale, a la localitat d’Etxeberri. Una vaca -de cartró?- pintada de color vermell molt viu, ens dona la benvinguda. Vint-i-cinc ramaders van fundar aquesta marca. Llet amb nom propi –Lacturale-, el sabor i la qualitat de la qual han rebut diversos guardons. Hi ha també un Centre d’interpretació del vacum. Nau de recria. Sitges. Naus de producció. Lleteria. Audiovisual. Comercialització dels productes. Degustació. Visita guiada i concertada amb antelació. Ospe!, amb això no comptàvem, i no podem visitar aquesta Cooperativa. Bé: ha arribat l’hora del retorn. El viatge és llarg perquè som lluny de casa. Autopista. Autovia. Però al capdavall arribem a Rupit.

IMG_5554.jpg
LACTURALE. ETXEBERRI

Xavier Crosas

 

 

 

Escrigui el seu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s