ORFEU I EURÍDICE [TEATRE]

ORFEU I EURÍDICE

Repartiment

Aristeu

Caront

Cor

Eurídice

Hades

Orfeu

Persèfone

Rapsode

Font: Orpheus and Eurydice. Greek Myths

                             Adaptació i text: Xavier Crosas

440px-Orfeo_Orpheus_(Apolo_y_Calíope).jpg
Orfeu, amb el seu cant, commou les feres del bosc i les aus que voletegen sobre ell. Mosaic. Museu Arqueològic Regional, Palerm.

PRÒLEG

Cap al teatre

(És ja cap al tard. Se sent un so llunyà de música de corda. Al cap d’uns segons, en primer terme, entra Aristòcrit per un cantó de l’escenari i per l’altre, Filòcrates.)

Aristòcrit: On vas, Filòcrates? Quin neguit et fa caminar tan de pressa?

Filòcrates: T’ho diré, però tot caminant. No em puc aturar. Segueix-me i no te n’hauràs de penedir.

Aristòcrit: Et segueixo, doncs. Sé molt bé que no et pots pas equivocar.

Filòcrates: Vine, doncs, al meu costat; arromanga’t la túnica per poder avançar més ràpidament: vaig al teatre.

Aristòcrit: A veure, potser, alguna comèdia?

Filòcrates: No, no vaig pas a veure una comèdia, sinó a veure representat un dels mites més cèlebres: El mite d’Orfeu i Eurídice. Frueixo veient els mites representats, amb els seus déus i deesses, herois prestigiosos, gegants i monstres horribles.

Aristòcrit: Tens raó, pels pocs mites que he vist. Sort que ja arribem. (Mirant els espectadors). Quina gentada!

Filòcrates: És que el mite d’Orfeu i Eurídice és dels més famosos.

Aristòcrit: Per què no m’expliques una mica l’argument? Jo no sóc llest com tu i hi ha coses que se m’escapen.

Filòcrates: Suposo que ja el resumiran un xic en el pròleg, però no em reca d’explicar-te’n la trama. Aristeu, fill de la nimfa Cirene, intentà violar Eurídice, esposa d’Orfeu. Mentre fugia, una serp mossegà la dissortada Eurídice, produint-li la mort.

L’afligit Orfeu, que era un excel·lent músic, cantor i poeta, baixà a l’Hades, al regne del morts, armat amb la seva lira. Amb els seus melodiosos cants va aconseguir emocionar les divinitats del món d’ultratomba, en especial la cruel i esquerpa Persèfone. Com a recompensa, li van permetre d’endur-se la seva estimada turídice cap al món dels vivents, amb la condició que no veiés la seva esposa fins que hagués sortit de l’Hades. Si no ho acomplia, ella havia de tornar al món d’ultratomba.

              [Una banda llunyana al lluny toca una melodia amb flautes.]

 (Al fons de l’escenari, es distingeix la figura d’Orfeu. Al cap d’uns segons entren de puntetes dues noies d’un costat i de l’altre de l’escenari. S’aturen sorpreses i es fixen en Orfeu. I un moment després, s’adrecen al públic i, amb aire profètic, declamen els versos següents)

NOIA 1: Amb el sol diamant de la memòria

travessaràs les aigües de l’oblit.

Escolta, Orfeu, no miris endarrere

perquè el passat és sempre fonedís.

(Josep Sebastià Pons)

NOIA 2: Orfeu, il·lús:

encara l’ombra de la teva Eurídice

s’arrapa a tu.

Tot ho has perdut

en un moment d’amarga impaciència.

Ara trossejaran el teu cos nu.

(Jordi Pàmias)                       (FOSC)

 

Michel_Martin_Drolling_-_Orphée_et_Eurydice.jpg
Orfeu mira d’evitar que Eurídice davalli a l’Hades. Quadre de Michel Martin Drolling (1820).

L’escena representa un espai irregular, ple de trastos fets malbé i empolsinats. Hi ha un silenci absolut. Es pot distingir la figura d’Orfeu, que és a una banda de l’escenari. Uns instants després entra el rapsode, un home ancià, que du una lira, i en aquest moment se sent una música alegre de flautes. El rapsode escolta la música sorprès, i una estona després descobreix el jove Orfeu. L’ancià es queda mirant-lo, i tot seguit Orfeu se’n va corrents.

Rapsode:   (Se sobresalta. Amb intensitat).

 Orfeu!, Orfeu!, Orfeu!, no te’n vagis!

(I després avança lentament vers el públic i declama amb una veu profunda).

Orfeu i Eurídice, la dona que estimava

Orfeu. Orfeu era fill de Cal·líope, una de les nou muses que cantaven per als déus en el mont Olimp; era la musa de la poesia. El seu fill es va convertir en el millor músic que mai s’hagi conegut. (so de vent).

Els seus cants harmoniosos, la seva música, podia calmar la força de les onades. (Un moment després. )

La lira d’Orfeu! Això és una lira!

Orfeu tenia un regne a Tràcia, a l’extrem nord de Grècia, on el vent fa vinclar les verdes oliveres. Quan tornava dels seus viatges, s’asseia entre la seva gent damunt les altes roques que vorejaven el bosc i feia sonar la flauta. (so de lira o flauta). Era el començament de la primavera.

En aquest moment apareix Orfeu i un grup de nois i noies, exultants. Orfeu toca la flauta mentre la colla pinsa la lira tan fort com pot i dansa tot representant una mena de joc. Vesteixen túniques amb colors diversos i porten corones i diademes blanques i daurades.

La seva gent ballava al so de la flauta, i es pot afirmar que les pedres ballaven amb ells quan els peus descalços dels dansaires es posaven damunt d’elles, i no sols les pedres. Quan aquest rei músic tocava, aquest so melodiós semblava agermanar-se amb els sons dels prats. Tota mena de flors esclataven, la terra esdevenia riallera i fèrtil.

                       Damunt del seu cap, infinits

                       els ocells voletejaven

                       i els peixos saltaven

                       fora de l’aigua blava

                       amb el so de la seva bonica cançó.

                                                 (Simònides de Ceos, 27 d)

Quan Orfeu tocava, tothom volia dansar; semblava talment com si les arrels dels arbres volguessin sortir de sota terra amb aquest ritme. La seva música divina proporcionava una nova vida. En tocar va començar a caure la pluja. (Els balladors tot dansant acolliran amb entusiame la pluja que cau). Tots van començar a cridar: Persèfone!, Persèfone!, la reina de les flors.

Mentre ballaven, la deessa, que dansa a la primavera, l’amiga de les plantes, es va presentar davant d’ells. (Eurídice pren part de la dansa). La música d’Orfeu va commoure el món de la naturalesa, i aquesta s’adreçava al poeta amb els seus sons.

Una pausa. Orfeu es queda sol i tot caminant toca una melodia amb flauta.

(Després, intensament).

Un dia es trobava passejant per una espessor d’arbres, darrera les cases, escoltant el vent entre els arbres. Tot seguit un so confús el va atreure; provenia d’un arbre gran: era la bella Eurídice, una deïtat, la nimfa dels arbres i dels boscos. (Apareix Eurídice espantada). En veure-la, estava encantat de la seva bellesa. La música d’Orfeu l’havia menat al món dels homes mortals.

Orfeu: (Admirat.)

Sóc Orfeu, Or-feu. Amb els meus càntics he calmat tempestats, he fet que les roques es moguin i que s’obrin vies d’aigua per a les naus marineres, he estat al final del món.(PAUSA). He vist coses molt terribles i molt precioses que mai no m’havia imaginat. Però tu ara escolta el silenci: és això el que també escoltes?

Eurídice: (Una pausa. Es miren silenciosos. Després li toca el braç i diu amb dificultat).

Or…, Or…, Ooor-feu.

Orfeu: (Molt sol·lícit.)

Digue’m el teu nom, digue’m el teu nom. Jo el convertiré en una bella melodia; te’l retornaré més bonic.

Eurídice: (Després d’una pausa. Sil·labeja).

Eu-rídice.

Orfeu: (Exultant).

Eurídice!, Eurídice!, Eurídice!

Eurídice!, Eurídice!

Rapsode:

Així va ser com la va dur rabents amb la seva gent, talment un nen ple de joia amb una joguina corre vers els pares estimats. Quan ell es girava per mirar-la, ella li somreia de felicitat. Una història realment bonica. Aquesta, però, no acaba amb dues persones enamorant-se. Es varen casar, van viure junts durant tota aquella alegre primavera i l’estiu. Eurídice estimava Orfeu i ell l’estimava, com si mai no hagués existit l’amor abans que es coneguessin, i com si mai no hagués d’existir després. Durant un temps van viure tan feliços com es pugui viure.

Orfeu: (Interrogatiu).

Qué estàs mirant? Trobes a faltar el bosc?

Eurídice: (Després d’una pausa).

No. Estic mirant els arbres. A vegades el vent els mou i sento veus que em criden, com tu un dia em vas cridar.

Rapsode:

Orfeu volia mantenir Eurídice allunyada dels selvàtics i misteriosos paratges i de les profunditats indòmites dels boscos perquè coneixia bé aquells que hi habitaven: els salvatges centaures, faunes, sàtirs, criatures entregades al plaer i a la disbauxa, horribles i arrauxades. I allà, en el bosc de Tràcia, hi havia Aristeu, una deïtat rural, el que entra i surt al galop des dels boscos més profunds.

El gra ja estava madur, les branques estaven carregades de grossos fruits, i els homes i les dones del país arreplegaven la collita i ballaven la dansa d’agraïment a la deessa Demèter. (Entra una colla de nois i noies amb cistells plens de blat i de fruits, i comencen una dansa.)

                   Però Eurídice es va sentir atreta vers l’espessor del bosc.

Aristeu: (Amb una alegre cantarella).

Aristeeeu!, Aristeeeu!

Eurídice: (Desconcertada).

Qui hi ha? Qui corre per aquí?

 Aristeu: (Amb una alegre cantarella).

Aristeeeu!, Aristeeeu!

Eurídice: (Somriu complaguda, i també amb una alegre cantarella).

T’estic veieee-ent! Ep, tu, que no em sents?

(Apareix Aristeu; és una deïtat agreste, talment un sàtir. És un ésser lasciu i ferotge, meitat home i meitat boc, ple d’arrugues, amb una llarga barba, i que es mou amb una gran agilitat fent salts. Porta una siringa i una corona de pi i un gaiato de pastor.)

Aristeu: (Desesperat i suplicant)

Ai!, sóc una massa d’un desconsolat picor. Si hi hagués una roca on pogués recolzar-me, si hi hagués un lloc rugós on pogués refregar-me. Ai!, ai! Calmaria aquesta picor tan viva. Sóc tot picor. No podries rascar-me? (Somriu).

Eurídice: (Sobresaltada).

Qui ets?

Aristeu: (Burleta, amb intensitat).

Sóc una cabra! Sóc un home ple de vida! Sóc un germà de Pan! (Lasciu, i fent saltirons, mira d’agafar-la).

Eurídice: (Espantada).

Orfeu!, Orfeu!

Aristeu: (Burleta, amb intensitat).

Sóc una cabra! Sóc un home ple de vida! Sóc un germà de Pan! (Lasciu, i fent saltirons agafa Eurídice mentre ella s’hi resisteix.)

Eurídice: (Llença una exclamació de pànic).

Orfeu!, Orfeu!

Rapsode:

Aristeu no li volia fer cap mal; però fugint corrents pel prat, amb el trasbals, no va veure als seus peus una serp enorme que li mossegà el taló, i va ser la causa de la seva mort. S’ompliren de clams les més altes muntanyes i van plorar els cims i els rius de tota la contrada.

Eurídice: (Espantada, cau).

Ai, no!

 Aristeu: (S’acosta lentament a Eurídice).

Eurídice!, Eurídice!, Eurídice!

Rapsode:

Els sàtirs només entenen en els plaers; davant del dolor, són com nens perduts en la foscor.

Aristeu: (Esverat. A la defensiva).

Sóc una cabra! Sóc un home!

No he estat jo!, jo no! Ha estat una serp!, ha estat una serp!

(Orfeu apareix, i amb un moviment brusc separa Aristeu d’Eurídice).

Orfeu:  (Amargament).

Eurídice, parla’m. (Plorant). Eurídice, no em deixis!

Rapsode:

Però ja els ulls de la noia miraven lluny, i la boca li havia quedat oberta talment una tomba: era morta. L’esperit d’Eurídice va penetrar en les gorgues de l’Hades, en el palau ombrívol, la tenebrosa estança de l’esglai.

El diví cantor, en una escena emocionant i inoblidable, va prendre en braços la seva esposa i la va treure del bosc portant-la on encara la seva gent ballava, i les seves paraules van glaçar els cors de tota la colla.

 I el propi Orfeu, mirant de trobar en la lira un consol al seu amor afligit, et va cantar, oh dolça esposa!, solitari ell, enmig de la riba solitària. I era a tu a qui et cantava en despuntar el dia i a tu seguia cantant quan el dia declinava.

                     (Orfeu troba encara el seu poble dansant).

Orfeu: (Amarg).

Eurídice és morta!

Cor: (Sacsejant el cap, colpejant-se el pit i planyent-se de la mort d’Eurídice).

Ai, ai!, Ai!

Orfeu: (Amb decisió).

Entregarem el seu cos il·lustre a la llenya preparada per als jocs de la festa de la collita, i quan acabem el nostre plany, trencaré la meva lira melodiosa. Com que ella ha mort, ja no hi haurà més música.

Es distingirà la visió de les flames d’una gran pira funerària.

 Aristeu: (Llença els braços al voltant dels genolls d’Orfeu, suplicant).

Torna-li la vida! No la deixis morir! Ajuda’m! Torna-li la vida! Tu pots fer-ho! La teva música pot fer qualsevol cosa, no? Fes-ho, per favor! (Li mostra la lira). Utilitza-la per a retornar-li la vida. Per favor, Orfeu, ho has de fer! Has d’ajudar-me!

Orfeu: (Agafa la lira, l’alça i, de cara al cel, esclata).

Escolteu-me, Zeus i éssers immortals! Jo, que he calmat tempestats i he mogut gran roques amb la meva música, encantaré també la dolorosa mort ! Descendiré també al món dels morts de portes ben tancades. Amb el so de la meva lira, amanyagaré les tres Moires i la mateixa reina de l’Hades, Persèfone, i portaré aquí Eurídice.

(Cridant). M’escolteu? La portaré aquí arrencant-la dels braços de la mateixa mort, odiosa i implacable!

Rapsode:

D’aquesta manera, el nostre heroi Orfeu, armat amb la seva millor música, va baixar a l’Hades de l’impossible retorn, al món subterrani.

Gairebé no existeixen sons en aquest món de la foscor. Hi ha un horrible gos guardià, el ca Cèrber, de tres caps i amb una cua de serp enorme, monstruós. Però aquesta no és una història de gossos fantàstics. És la història d’Orfeu, de l’enamorat protagonista, aquell que va baixar a l’Hades, al món del més enllà per recuperar la seva estimada Eurídice. (Pausa). Va escollir un camí tortuós, molt llarg i fosc, que va cap al riu Aqueront, el camí fluvial que s’ha de creuar per arribar a l’Hades, la mansió de portes espaioses. Allà baix, enmig d’un núvol de mort, va veure la seva esposa, l’ànima de l’esposa que es dirigia cap al vell Caront, el sinistre barquer de l’Hades.

Caront (És un personatge vell i sinistre, lleig, d’esgarrifosa brutícia, i va tot esfilagarsat.      Lúgubre).

 Un òbol. (Li agafa de la boca una moneda). Beu. (Li ofereix un recipient amb l’aigua del riu Leteu, les aigües del qual causen l’oblit). Tothom n’ha de beure. És dolça com la mel.

Orfeu: (Alarmat).

Eurídice!

Caront (Tranquil·litzador. I movent amb perícia la barca a rems).

No sents, Eurídice, com les coses doloroses desapareixen?

Rapsode:

Eurídice no es va girar quan la sinistra barca de Caront va perdre’s enmig de la fina boira. Orfeu només podia esperar que tornés la funerària embarcació. Sabia que no hi havia cap altra manera de traspassar el riu que mena a l’Hades.

Caront (Lúgubre. A Orfeu).

Un òbol. Creuar aquest riu costa un òbol. Sense aquest peatge no es pot creuar-lo.

Orfeu: (Cantant melodiosament).

Caront!, Caront!

Caront   (Estranyat).

            La barca s’ha mogut!

Orfeu:         Ja ho sé.

Caront      (Lúgubre i sorprès).

 Les ànimes dels morts no pesen; les teves mans estan tèbies.

Orfeu:         Estic viu.

Caront (Tocant-li els llavis i els cabells amb una carícia).

             Sí, els teus llavis, la teva pell.

 Orfeu:         Sí. (Cantant). Caront!, Caront!

Caront (Commogut).

Fa tant temps que no sento cantar algú! Oh, no sé! Fa tant temps! No et tranquil·litza, la música, senyor?

Rapsode:

Gairebé en arribar a l’altre extrem de la llacuna, Orfeu va ensopegar amb les fredes maresmes del regne dels morts. Allà la roda alada flamejant i plena de serps d’Ixíon, que el vent obliga a giravoltar per l’aire, s’aturà. Tàntal, amb l’aigua fins a les barres, patia horriblement el seu suplici en un esforç inútil, morint-se de fam i de set; i l’orgullós Sísif, tossut en la seva empresa, empenyia en debades, amb les mans i el cap, l’enorme pesantor del roc cap al cim de la carena. I va veure Eurídice que flotava a l’aire davant d’ell, sempre lluny del seu abast. La va cridar, però en fer-ho la tènue boira es va dissipar davant el seus ulls; i allà enfront d’ell hi havia Hades, l’amarg déu d’ultratomba, i la reina Persèfone al seu costat.

Hades:       (Amb els ulls tancats, autoritari i aspre).

Qui ve al meu regne sense haver estat convida

Orfeu:        (Esclata).

                   Sóc Orfeu, rei de Tràcia, fill de Cal·líope.

Hades:       (Abaixant la veu).

                   I què és el que busca el rei Orfeu a l’Hades?

Orfeu:        L’ànima que davant teu ara és present, Eurídice, la meva esposa.

Hades:       (Implacable).

 Cap ànima pot retornar al món del vius!

Orfeu:        (Cridant).

                   L’amor és més poderós que la mort.

Hades:       (Somriu fortament).

                   Res és més poderós que la mort, petit músic.

Orfeu:        (Orfeu toca una melodia amb la flauta, alegre i acompassada).

Hades:          (Continua implacable).

Tingues-me por. Sóc aquell que, implacable, truca a les portes quan menys ho esperes. Sóc aquell, el nom del qual no s’ha de pronunciar mai, per por que jo l’escolti i m’assegui al seu costat. Sóc el dolor que no minva, el gust amarg de la teva boca per tot el que vas fer. Estic esperant, petit músic. I un dia també aniré per tu. Llavors tornaràs a veure la teva esposa.

Rapsode:

Però Orfeu no renunciava pas a Eurídice. De nou va fer sonar la música; aquesta vegada, per a Persèfone.

(Orfeu toca una melodia amb la flauta, alegre i acompassada).

Persèfone(Ràpidament crida).

No t’escoltarà, i si pretén escoltar, està mentint. La mort també enganya. Cada any la humanitat sobreviu a l’Hades mentre jo sóc aquí, perquè ell em va enganyar ja fa molt temps; ni tan sols Zeus va poder fer res per evitar-ho. També el poderós Hades t’enganyarà a tu, músic.

Rapsode:

Orfeu va seguir tocant, però el déu de l’Hades feia el sord a la bellesa d’aquella música. Persèfone es va veure envaïda per una tristesa   molt gran.

Persèfone:    (Els seus ulls es fixen en el públic i declama).

Tot ha de morir, Orfeu. La gent que més estimem ha de morir; també les roques, la mateixa terra, desapareixen amb el temps. (Mirant Orfeu). Tot ha de morir, Orfeu.

Orfeu:

Viure una altra vegada? La gent concep la mort com a una absència, però l’absència no és eterna, no, mentre quedi vida en el món. Només fa fred a la terra durant sis mesos.

Hades:    (Reacciona a la veu d’Orfeu).

La mort no es deixa impressionar!

Persèfone:    (En actitud suplicant li toca els genolls del seu espòs Hades).

Espòs, t’ho prego!, t’ho imploro! Permet que Orfeu es quedi amb aquesta ànima, amb Eurídice.

Hades:     (Declama lentament i ombrívol).

Molt bé, petit músic, emporta’t la teva estimada, la teva esposa. Emporta-te-la al món de més amunt, però camina sempre davant d’ella. Escolta, Orfeu, no miris endarrera cap vegada per veure si et segueix, perquè, si et gires per mirar-la, tornarà a ser meva entre nosaltres. Em sents?

Rapsode:

I Orfeu va avançar entre les tenebres. (Imagina’t l’amor de la seva vida darrere d’ell!). Però no havia de mirar-la. Cada pas que feia, escoltava. Però les ombres no fan soroll, i no podia escoltar-les. Va seguir caminant, seriós com la mort, a través dels erms de l’Hades, vers els nou racons del riu Aqueront. En el moment d’arribar l’embarcació de Caront, va començar a dubtar que Eurídice estigués darrere d’ell.

Caront:   (Indolent. Fa pujar a l’embarcació Orfeu i Eurídice).

No em facis preguntes; no cantis. No em recogdis el món. Tinc les meves obligacions; ja   és suficient.

Orfeu:     (Suplicant).

 Eurídice, dóna’m un senyal. Al menys respira. No puc oir-te!

Caront:   (Imperatiu i fent anar els rems)

 No miris enrere.

Rapsode:

Com ho desitjava!, com ho desitjava! Quan va començar el tram costerut que porta de retorn cap a la llum del món, va mantenir els ulls fixos al terra, va cloure fortament els punys i es va proposar no pensar en ella. No quedava lluny la sortida; davant d’ell podia veure la claror del dia. Podia ben creure’s que ella es trobava darrere d’ell, que el silenci de la seva mort no era un silenci real, que havia estat redimida per la música. Era ja gairebé a l’entrada que mena al tenebrós Hades i podia escoltar els ocells que cantaven. Tocaven ja les portes del dia. (I els dos amants van sortir a la llum i van viure feliços per sempre). No, no, no. Com quan creus que tens les coses a l’abast i tanques la mà per retenir-les i de sobte descobreixes que han desaparegut, així Orfeu va perdre l’estimada.

Quan estem enamorats, són els nostres cors que ens guien i ens traeixen també. Orfeu no va poder suportar més la incertesa de la proximitat de l’estimada, i vençut per l’amor es va tombar per mirar la deslliurada Eurídice; talment un bufec, l’ànima d’ella s’envolà, zum!, altra vegada vers l’Hades. (Pausa i tot seguit percussió). Adéu, ja. Havia perdut Eurídice per sempre.

El cantaire Orfeu, desesperat, se’n va anar sol, va tornar al món del vius amb la seva gent i es va asseure com un home que ja estigués mort. ¿Cap a on havia d’adreçar els seus passos després d’haver perdut l’esposa per segona vegada? Va passar la nit sencera plorant, i els entorns s’emplien de tristesa i de gemecs.

Què faré sense Eurídice?

Com viuré sense el meu tresor?

Tota la seva colla va sentir el patiment d’Orfeu. I les dones entristides s’aplegaven al seu voltant. I li demanaven que toqués perquè la seva música feia créixer les collites.

Orfeu:            (Amb un crit autoritari).

 No, no. Prou música! Mai!

             (Ara comença a copejar rítmicament la lira, enmig d’un so estrident de platerets.)

Rapsode:

Quin so tan odiós i repulsiu! Un so que podia fer estèrils les dones, anihilar l’amor abans que comencés! Una i altra vegada! Una i altra vegada, dia rere dia!

(Se senten forts cops de platerets, i apareix un cor de dones, unes Bacants, que vesteixen uns vestits foscos. Brandeixen uns tirsos i mostren una actitud delirant, de posseïdes per l’entusiame de Dionís. Són violentes i salvatges.)

I aquestes Bacants, posseïdes per l’entusiasme de Dionís, saltant pel torrent avall i els cingles, quan veuen Orfeu, l’agafen i, enmig de mil i mil gemecs de l’infeliç, destrossen el cos del prestigiós Orfeu, membre a membre. Eve!, eve!, eve!, eve! És el crit sonor i terrible de les bacants. I tot seguit, amb una cridòria total, van llençar les parts del seu cos al llarg i ample dels camps i al riu, i el seu cap va flotar per l’onada blavíssima, fins a l’illa de Lesbos. Així es va dispersar tot el cos.

El seu cap encara cantava el seu nom. Sempre cantarà el seu nom amb veu divina: Eurídice!, Eurídice! Alguns conten que les salvatges dones es van convertir en arbres immortals en aquell lloc, i va ser l’última vegada que els arbres van tenir ànima. I des d’aquell dia, només hi va haver el silenci del bosc dels roures i dels altres arbres. Però el cap de l’heroi Orfeu va cantar profecies, i l’amor que va tenir amb Eurídice mai no es va oblidar. Mai no s’oblidarà mentre hi hagi vida. Sempre pot més l’amor de veritat que la mort odiosa.

Orfeu:      (El Cor de dones li ofereix solemnement la lira. Declamant).

La meva lira sempre haurà de tocar, perquè, sense música, no som res. Necessitem les formes que procedeixen del no-res, teories que procedeixen del silenci, l’amor que procedeixi de la música, i que perduri sempre amb nosaltres.

Cor:

        Estimats espectadors,

        no hi ha mai un últim adéu;

        l’amor, armat de la poesia i de la música, ha fet front al domini de la mort.

         L’amor dura per sempre i venç tots els obstacles.

          Ja una vegada va vèncer la duresa del cor

          del fosc reialme d’Hades.

          Que sigui amor el nostre guia

           pels feixucs camins de la vida!

            carmina nostra invenient iter.

  Els nostres cants ens obriran el camí.

T E L Ó    

Nymphs_finding_the_Head_of_Orpheus.jpg
Les nimfes troben el cap d’Orfeu. Quadre de John William Waterhouse, 1900.

                                          Font: Orpheus and Eurydice. Greek Myths

                                          Adaptació i text: Xavier Crosas i Casacuberta

Escrigui el seu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s