Regali un caganer, regali un somriure

El caganer és una figura popular dels pessebres nadalencs catalans en actitud de fer de cos. Representa la vessant més irònica i escatològica de l’ésser humà i és un signe d’identitat ben català. En el pessebre de Nadal veiem el caganer damunt la molsa, sempre amagat en algun racó, darrere d’algun element (un arbre, una mata, una muntanyeta) fent les seves necessitats fisiològiques a l’aire lliure. Vesteix  una camisa blanca, pantalons de vellut; i porta una faixa vermella i barretina. El fet de col·locar aquesta figura al pessebre comporta riquesa, bona sort i alegria a la casa.

Respecte al seu origen, ens hem de remuntar al segle xvi, on el veiem representat en Les rajoles d’oficis. Probablement el caganer, que no és una figura exclusiva de Catalunya perquè també el trobem al País València, a Canàries i a Portugal, es va incorporar al pessebre amb el Barroc (s. xvii).

El caganer representa actualment una mostra àmplia de personatges de condició diversa: polítics (Obama, Trump, Macron, Merkel, Mariano Rajoy), esportistes (Messi, Busquets), mossos d’esquadra, castellers i altres personatges famosos.

El caganer no és l’únic personatge nadalenc dels Països catalans que defeca. Hi ha també la tradició de fer cagar el Tió. És un tronc decorat amb una cara i porta barretina, i per Nadal les persones tot cantant “Tió, tió, caga torró…” el piquen amb bastons al menjador de la casa i arriba a cagar neules i torrons i regals per a tothom.

Figura obligada dels pessebres vuitcentistes, car la gent deia que amb la seva deposició femava la terra del pessebre, que esdevenia fecunda i assegurava el pessebre per a l’any següent i amb ell la salut i la tranquil·litat de cos i d’ànima que cal per fer el pessebre, amb el goig i l’alegria que comporta el Nadal vora de la llar. Fer figurar aquest homenet en el pessebre portava sort i alegria i no fer-ho comportava desventura.       

Joan Amades

El caganer simbolitza una indiferència còsmica que contrasta amb la motivació espiritual despertada pel misteri més gran de la humanitat, el naixement del Redemptor.  

Xavier Fàbregas

El caganer era el personatge més trapella o el més inadaptat en el paisatge idíl·lic del pessebre, era “l’altre”, amb totes les conseqüències, i com a “altre” era acceptat, en signe de liberalitat, sempre que no pretengués ocupar un primer pla. El caganer representava l’esgarria festes que tots portem dins i per això no ha d’estranyar que fos la figureta preferida dels petits de la casa i, sobretot, dels adolescents i dels que ja començaven a sentir-se al marge de la celebració familiar.

Agustí Pons

El caganer és una figura amagada i tanmateix sempre buscada com l’anella perduda entre la transcendència i la contingència. Sense el caganer no hi hauria pessebre sinó litúrgia, no hi hauria país real sinó paisatge de maqueta.

Joan Barril 

La figura del caganer fumant la pipa és una imatge d’una gran serenitat, estat d’ànim molt necessari per afrontar els infortunis de la vida.

Josep Pernau

El caganer és, com tantes altres coses que han sofert el filtratge de moltíssimes generacions, objecte d’un culte: culte lúdic, estètic i superficial, que retem a totes les foteses que en el fons ens apassionen.

Jordi Soler

L’entranyable figura del caganer encarna la debilitat humana en l’escenari sagrat del pessebre.

Eugenio Madueño

El caganer (o caganera), amb el seu estat de constrenyiment, es a dir, en estat de vulnerabilitat física i fusió amb la natura, tant interna con externa, es reconcilia amb tot l’univers viu, del qual és part, deixant anar allò que al cos ja no serveix però que la terra pot aprofitar.

Francesc Torres

El caganer som tots.

Mossèn Josep M. Ballarín