MÀLAGA, EN TOT TEMPS VESTIDA DE PRIMAVERA I ESTIU

Febrer, del 12 al 19. Any 2022

Amb la Maria Estrella viatgem amb unes maletes més aviats grans. Cal portar el que fa falta per a vuit dies. Viatge ràpid fins a l’aeroport de Barcelona. Tot seguit caldrà deixar el cotxe al pàrquing aparca&go. Hi ha força gent, a l’aeroport. Es veu ben bé que tothom té ganes de viatjar després d’aquests dos anys de pandèmia. Ergo, hem hagut de fer una bona estona de cua per embarcar-nos. Aquí tenim l’avió. Cadascú ha de seure al lloc que li correspon. Viatge fins a l’aeroport de Màlaga sense novetat.

Un autobús ens duu a l’Hotel Marconfort Griego – a Torremolinos. Hi ha un vestíbul molt gran. És un hotel que té moltes habitacions. Sala de conferències. Petita biblioteca. Dues cafeteries ben grans. Piscina. I sala de festes. Ens instal·lem en una bona habitació amb bany complet, i un balcó, des del qual verifiquem la grandiositat de l’hotel. Als nostres peus, edificis d’apartaments. I al lluny, el mar insondable.

Sortim a fer un tomb pel carrer San Miguel. Botigues a cada banda. Trànsit de clients amunt i avall. Gelateries. Cafeteries amb grans pantalles de televisió a l’exterior, a les terrasses. Els clients hi miren un partit de futbol relaxadament amb la cervesa fresca a la taula. Ens convé caminar. Així coneixem més bé les coses. Una noia ben eixerida ens saluda atentament i ens convida a pujar al seu restaurant. Si arribes al cap de baix d’aquest carrer, et pots mullar els peus perquè arribes a la platja. A l’arena hi ha un individu que té feina a buscar metalls: un rastrejador que hi deambula amunt i avall, armat amb un giny curiós, tot buscant tresors perduts. No sé pas si aquesta activitat la fan per necessitat, o bé pel plaer de buscar. A la plaça de La Unión Europea veiem una estàtua ben gran, monument a Europa –el rapte d’Europa, 2005. (La princesa Europa cavalca un toro blanc -Zeus- i a la mà dreta sosté triomfal una corona amb les dotze estrelles de la bandera de la Unió Europea.) Ara, com que bé hem de sopar, tornem a l’hotel. Sopem. Com que és dissabte al menjador hi ha molta gent; hi ha cua i tot per entrar-hi. Estem una mica cansats. Ens anem a dormir.

Diumenge, 13 de febrer. Ens llevem d’hora. Avui fa un dia clar i  no fa fred. Agafem l’autobús per anar a Màlaga. Prop de l’estació María Zambrano recollim el cotxe que hem llogat per uns quants dies. A la tarda visitem Benalmádena. Passeig marítim, amb barraquetes on couen els espetos, que són les sardines enastades cuites a la brasa. Port esportiu. Benalmádena pueblo. Jardins del Muro. Carrer de Los Pozos. L’aroma de les gitanillas i els geranis. Falgueres i aspidistres. Té un telefèric i tot, que s’enfila fins a la Sierra de Calamorro. Tornem a l’hotel. Sopem. Hi ha molta gent al menjador i els cambrers treballen a tot drap. I després al bar-saló hi ha tabola.

Dilluns, 14 de febrer. Avui fa sol, amb una bona temperatura. Anem cap a Ronda. Oronda fidelis et fortis és la llegenda llatina de l’escut d’aquesta ciutat. El paisatge fins a Ronda és bellíssim: camps verds, amplíssims, llargs i ondulats. Extensos oliverars. Arribem a Ronda. Aparquem al pàrquing subterrani de la Plaza del Socorro. En sortir, hi observem una font amb una representació escultòrica de l’escut d’Andalusia: Hèrcules (Hèracles entre els grecs) subjecta amb orgull dos lleons entre dues columnes, que la tradició les situa a l’estret de Gibraltar. Als peus de l’heroi, una inscripció: Andalucia por si, para España y la Humanidad. Un arc de mig punt uneix les dues columnes amb els colors de la bandera andalusa; també hi llegim una inscripció llatina: Dominator Hercules Fundator. ¿Què hi ha d’interessant per visitar en aquesta ciutat? La senyoreta de l’Oficina de Turisme ens fa una visita guiada ben interessant. Paseo Blas Infante, en què fem un recorregut ben agradable. Estàtues de Reiner Maria Rilke, Ernest Hemingway i Orson Welles: un home no és d’on neix sinó d’on escull morir. I Orson Welles va voler que l’enterressin a Ronda. Passem vora el Parador Nacional de Turisme. Al llarg del Passeig de Kazunori Yamauchi, que voreja el llarg cingle de cent metres d’alçada, es té unes vistes excel·lents del “Tajo de Ronda”, que és una gran esquerda excavada pel riu Guadalevin. Contemplem tota la vall i, a la llunyania la cadena de muntanyes de la Sierra de Grazalema. Puente Nuevo. Puente Viejo. Puente de San Miquel. Ceràmica del Viatgers Romàntics, que és un homenatge als viatgers del nord d’Europa que cerquen un paradís perdut davant la Revolució Industrial del segle XIX. Església de Santa María la Mayor, bastida damunt d’una antiga mesquita amb  i una esvelta façana de tres pisos.  Ajuntament. Plaça de toros. Museu Taurí.

Havent dinat, continuem la nostra ruta. Anem a Setenil de las Cuevas, un poble de la Serranía de Cadis, al nord-est d’aquesta província. El cel d’aquesta localitat és de roca (!). Els carrers reben el nom en funció de la quantitat de sol que tenen: Cuevas del Sol, Cuevas de la Sombra. El sostre d’aquests carrers és una gran volada de roca calcària natural. Ergo, tot una lliçó de geologia a l’aire lliure. Les coves, l’origen de les quals és troglodita, han estat ben habilitades com a habitatges. Doncs, bé, la gent ara segueix vivint en aquests forats enormes encaixats a la roca. Ens submergim en un gran túnel que aixopluga cases, bars ben animats i restaurants. Hi fem una bona passejada per aquest carrers, que és una delícia. Ens creiem que el turisme li dona molta vida. Sopem a l’hotel.G

Dimarts, 15 de febrer. Avui anem a Còrdova. Fa sol. Ens hem llevat de fosc. Som uns quaranta de colla. Hem completat el passatge tot passant per diversos hotels. El nostre guia de veu aguda ens dona informacions durant el trajecte. Per l’accent es nota que l’home és andalús. Sierra de Málaga. Peña de los Enamorados, que és una gran rocam calcari, situat al municipi d’Antequera. La seva forma té una semblança al perfil d’una persona. Se’l coneix amb el nom de “l’indi dorment”. Al cap d’una hora de viatge, fem una parada tècnica. Arribem a Còrdova. El Juanjo, el guia del nostre bus, ens presenta la noia que ens farà la visita guiada de la ciutat. És molt alta, enèrgica, un nervi. Sinagoga del barri jueu. La noia ens fa saber que aquesta Sinagoga, construïda l’any 1315 (5075 en el calendari jueu), és l’única sinagoga d’Andalusia que s’ha conservat després de l’expulsió dels jueus l’any 1492. (A Espanya hi ha tres sinagogues; les altres dues són a Toledo.) Pati d’accés. L’atri. I la Sala d’Oració. Ara visitem la Mesquita-catedral de Còrdova. La guia ens fa evitar les cues per entrar-hi. Gràcies a això, hi entrem de pressa. La noia, amb les seves explicacions, ens dona una bona lliçó d’història i art. Monument realment insòlit. Aquesta mesquita (785-788) esdevé una catedral al segle XIII. L’edifici  està molt ben conservat, tot i que al segle XVI s’hi construeix una catedral cristiana a la part central i el minaret s’habilita com a campanar cristià. La tercera mesquita més gran del món, després de la Meca i Casablanca, fet que ens fa veure la puixança d’aquesta ciutat en època musulmana. Sala d’Oració (haram) amb un bosc de cinc-centes catorze columnes. Mihrab, sala petita, emmarcada amb un arc de ferradura i orientada vers la Meca, cap on els musulmans dirigeixen la mirada en pregar (alquibla). Arcs de mig punt. Arcs de ferradura. Pilastres. Mosaics amb versicles de l’Alcorà i figures geomètriques. Columnes de curta alçada, amb el fust de granit, jaspi, o bé de marbre. Doncs bé, quan surts d’aquest gran concert mossàrab de columnes i arcs de colors, quin goig! Apareix davant dels nostres ulls, la catedral de Còrdova, majestuosa, ben gran. De planta de creu llatina. Retaule Major de marbre. El Cor. Dues trones, de marbre i caoba, esplèndides. El Tresor. N’hi ha que hi fotografien tots les racons. No sé què causa més admiració: la mesquita, o bé la catedral. Al centre del creuer de la catedral, davant de l’altar major, una làpida de Leopold d’Àustria (c. 1515-1557) amb el seu escut d’armes i tot. Bisbe de Còrdova i rector de la Universitat de Salamanca, i fill il·legítim de l’emperador Maximilià I d’Habsburg.

LEOPOLDVS AB AVSTRIA EPISCOPVS CORDVBENSIS MAXIMILIANI · I · IMPERATORIS FILIVS ET PHILIPPI HISPANIARVM REGIS HVIVS NOMINIS PRIMI FRATER VIXIT ANNOS 53 OBIIT 27 MENSIS SEPTEMBRIS ANNO 1557

La noia que ens acompanya i ens instrueix ens fa saber que els tres personatges de relleu relacionats amb Còrdova són Luci Anneu Sèneca, Ben Mai Ben Maimònides i Luis de Góngora. Luci Anneu Sèneca (Còrdova 4 aC-Roma 65 dC) filòsof, poeta i polític. I tutor i preceptor del jove Neró.  Ben Mai Ben Maimònides (Còrdova 1135- El Caire 1204). Jueu sefardita. Teòleg, filòsof i metge. I Luis de Góngora (1561) poeta i dramaturg del Segle d’Or espanyol.

Anem a dinar. Ara ens separem. Uns hi van en grup, a dinar. Altres dinarem pel nostre compte. Dinem en un restaurant que ens atenen prou bé. Un passeig tranquil per la ciutat mirant cada detall, cada racó. Travessem el Guadalquivir pel Pont Romà (segle I aC), amb setze arcs de mig punt, i que hauria tingut moltes restauracions, el pont. Porta del Pont, que unia la ciutat amb el pont romà. L’entrada de la via Augusta a la ciutat romana de Corduba. Al centre d’aquest pont tan sòlid i tan gran, l’escultura de l’àngel Sant Rafel, amb flors i ciris als seus peus. I també en un extrem, el monument als germans patrons de Còrdova, Sant Asciscle –o bé Sant Iscle- i Santa Victòria. Des d’aquí tenim una visió magnífica de la Mesquita-catedral de Còrdova, que es veu enorme. L’alcàsser del Reis Cristians. Temple Romà.

Al Patio de los Naranjos observem uns mil·liaris romans que pertanyien a la Via Augusta, camí que transcorria al llarg de la costa mediterrània, des del Pirineus (Pyrenaei montes) fins a Cadis (Gades). Es tracta de columnes que es col·locaven vora el camí empedrat i funcionaven com a indicadors de distàncies. N´hi havia un en cada milla romana. I ara,  és l’hora del retorn. Autovia de Màlaga. Torremolinos. Ens diem adéu. Cadascun a llurs respectius hotels.

Dimecres. 16 de febrer. Marbella. Plini i Pomponi Mela l’anomena Salduba, que vol dir “ciutat de la sal”. Marbella, la ciutat del desgovern però un paradís turístic, amb tres-cents dies de sol durant l’any. Amb un passat recent d’escàndols de corrupció política, saqueig de les arques publiques i especulació immobiliària. I també potents inversors de la península aràbiga elogien Marbella, les arrels musulmanes, el clima, la proximitat d’Àfrica i la seva naturalesa. Així, doncs, els escàndols públics no haurien afectat els  negocis. Tothom passa per Marbella. Al meu entendre, el luxe marbellí són uns xurros amb xocolata, els geranis d’un vermell ferrari i la suavitat del clima mediterrani. I té un poble blanc al seu interior. Un casc antic de cases blanques, impol·lutes. Ens fem un tip de caminar per un laberint de carrers increïblement estrets i tortuosos. Balconades i façanes amb falgueres, geranis,  gessamins i buguenvíl·lees, talment un jardí botànic. Botigues. Tavernes. Plaza de los Naranjos amb l’Ajuntament, Casa de Corregidor i l’Ermita de Santiago, el temple més antic de la ciutat. Al centre de la plaça, una font renaixentista. Ospe! Hi observem també un bust de bronze del rei Joan Carles I, de cara a l’Ajuntament, que li dedica aquest lloc tan important: A. S. M. EL REY D. JUAN CARLOS I, GARANTE DE LAS LIBERTADES CONSTITUCIONALES DEL PUEBLO ESPAÑOL. M I. AYUNTAMIENTO DE MARBELLA 1983. (Ironies d’aquesta nostra vida.)

Les muralles de l’alcassaba del segle X delimiten el casc antic. I ara travessem La Alameda, que és el pulmó de la ciutat. I l’Avenida del Mar, que és un magnífic museu a l’aire lliure amb deu escultures de bronze: Gala gràvida; Mercuri (entre els grecs, Hermes); Dona nua pujant l’escala; Cavall amb genet; Perseu amb el cap de Medusa; Don Quixot assegut; Gala a la finestra; Trajà a cavall; Home damunt d’un dofí i Elefant còsmic. Aquestes escultures són atribuïdes a Salvador Dalí. Ara bé, la Fundació Gala-Salvador Dalí mai no ha reconegut que fossin d’ell. (Doncs bé, serien unes reproduccions d’unes petites peces de Salvador Dalí.) Dinem en un restaurant de la banda moderna de Marbella. Havent dinat, visitem La Virginia, que és un poble que es troba ben a prop de Marbella. Ben menut però amb molta vida. Un grapat de cases molt bufones, construïdes pels arquitectes Juan Manuel Figueras, Freddy Wildman i  Donald Grey, de les quals Orson Welles, Claudia Cardinale i Lola Flores es van enamorar. Avui són un secret.  A la part més alta, una capella petita. Arreu, fonts i una vegetació exuberant. Places petites i estrets carrerons de pedra. Enmig dels testos que crien plantes, un rètol: Es prega que respecteu el descans i la intimitat dels residents. L’avís ens fa entendre que aquest indret no és un decorat. 

Cap a última hora de la tarda, ens arribem al Port Esportiu Banús. Recorrem detingudament l’atractiu moll -paratge dels poderosos i de les celebrities més famoses- amb una concentració espectacular a l’aire lliure de boutiques d’alta volada, amb els millors vestits. Als aparadors, joies i modelets ben elegants. Dolce Gabbana. Rolex. Bvlgari. Louis Vuitton. Valentino. Jimmy Choo. Bottega Veneta. Persones de nom i de fama hi estiuegen. Cotxes de gama alta hi fan sorollar els vidres de les cases. Ferrari California. Porsche 911. Rolls-Royce. Mercedes. Range Rover Vogue. Iots de luxe extremat, amb  una eslora infinita, hi fondegen i gronxen a l’embat del vent. D’altra banda, diuen que aquesta regió gaudeix d’un microclima molt particular. Si ho diuen, ens ho podem ben creure.

Dijous. 17 de febrer. Avui fa un dia molt clar. Sense una informació precisa, decidim anar a visitar Mijas. Poble molt bonic, completament blanc com un colom. Ple de llum. Enclavat a la serralada de Mijas, el poble és una mica penjat i ofereix unes vistes al mar increïbles. Una bona passejada pel poble. Es veu tot molt net i endreçat. Testos blaus amb flors d’un vermell intens. Se senten uns brams llunyans d’uns burros. Al centre del poble veiem una vintena d’ases d’orelles molt llargues estacats en fila –són els Burros Taxi. Paseo Burros Taxis Mijas. Una distracció per als nens, perquè amb ells fan una passejada pels carrers del poble. Ara, aquestes bèsties passen hores i hores estacats  en unes condiciones inadequades, potser. Els burros mai no han estat taxis. La idea d’aquesta activitat prové dels anys seixanta. Aleshores els turistes feien fotografies als treballadors que, en acabar la jornada,  tornaven del camp amb els seus burros.  De mica en mica, els vilatans van descobrir una manera de guanyar diners tot deixant que els turistes cavalquessin aquests animals. Plaça de La Constitución. Passeig de la Muralla. Plaça de Toros, que té forma ovalada. Museu Etnogràfic, que reprodueix una casa típica de Mijas i que està ben plena d’objectes d’oficis antics. Hi ha un camp de golf i tot, molt ben posat. Les botigues són obertes i hi comprem unes bosses de farigola i romaní que fan molta olor. Tornada. Sopem a l’hotel.

Divendres. 18 de febrer. Màlaga. Hi anem amb el cotxe de lloguer. Així podrem visitar la ciutat amb tota la calma del món. Ciutat de tradició fenícia, romana, àrab i cristiana. Passeig Marítim Antonio Banderas. Barri de El Palo. Banys del Carmen. Passeig Marítim Antonio Machado. Palmeres. Fonts. Jardins. El Port. Estació marítima. I el passeig del Muelle Uno, que és un centre comercial obert amb botigues i restaurants. La Farola, que és com anomenen el far i el seu passeig. Museu Carmen Thyssen al Palau de Villalón (que exhibeix pintura andalusa del segle XIX). Casa nadiua de Picasso. La Catedral a la Plaza del Obispo–que té el sobrenom de “La Manquita” perquè li falta una torre. I El “chiringuito”, als peus de l’arena de la platja, és la veritable institució d’aquesta ciutat andalusa, que prepara les oloroses sardines enastades i cuites a la brasa, els calamaritos fritos, els salmonetes i la fritada de peix variat. “¡Llevo el boquerón, llevo la sardinita!.”

L’Alcassaba, palau i fortalesa d’origen musulmà (segles XI-XV). Agafo el camí esglaonat que passa constantment pel mig d’un jardí amb pins i xiprers. Finalment arribo al palau de poderoses i altes torres. L’alcassaba, de fet, té tres parts: les fortificacions de l’entrada, amb un camí sinuós que les travessa. Un segon recinte emmurallat o Recinte Superior i els palaus residencials del governants de la Màlaga musulmana –Cuartos de Granada– i un nucli o barri d’habitatges per a la tropa i per al servei, del segle XI. I al costat d’aquest palau àrab s’alça el Castell de Gibralfaro (segle XIV), el qual els musulmans l’habiliten com a fortalesa de defensa. Des d’aquí, ho dominem tot: l’Alcassaba, el barri pesquer de Pedregalejo i el Palo, Platja de La Malagueta, Jardí Botànic, Plaça de Toros de La Malagueta, Montes de Málaga i l’Ajuntament. Hi contemplem l’amplitud de la badia i també el circ de muntanyes que envolta la ciutat. El camí de baixada i de tornada me l’estalvio perquè em deixo temptar i agafo l’autobús. Així en faig més via. Ara és qüestió de dinar. Trobem un restaurant que té bon aspecte. 

Havent dinat, el Teatre Romà. A l’entrada del recinte arqueològic, la gent pren el sol tranquil·lament al pedrís. Ben fet. Hi ha força animació. Molt a prop de l’entrada al jaciment romà, una gran plafó de fusta conté un text en llatí: un fragment de la Lex Flauia Malacitana, promulgada per Domicià (81-96 dC), en la qual s’estableix que Malaca esdevé Municipium Latinum:

R(UBRICA) NE QVIS AEDIFICIA QVAE RESTITVRVS NON ERIT DESTRVAT NE QVIS IN OPPIDO MVNICIPII FLAVI MALACITA LXII NI QVAEQVE EI OPPIDO CONTINENTIA AEDIFICIA ERVNT AEDIFICIVM DETEGITO DESTRVITO DEMOLIVNDVMVE CVRATO NISI DECURIONVM CONSCRIPTORVMVE SENTENTIA CVM MAIOR PARS EORVM ADFVERIT QVOD RESTITVRVS INTRA PROXIMVM ANNVM NON ERIT QVI ADVERSVS EA FECERIT IS QVANTI  E(A) R(ES) EST T(ANTAM)  P(ECVNIAM) MVNICIPIBVS MVNICIPI FLAVI QVI VOLET CVIQVE PER H(ANC)  L(EGEM) LICEBIT ACTIO PETITIO PERSECVTIO ESTO

Que ningú no destrueixi edificis, els quals no tingui la intenció de reedificar. Que ningú, en la ciutat del Municipi Flavi Malacità,  destapi, mani destruir o demolir cap edifici que sigui proper a la ciutat, a menys que, per sentència dels decurions o dels senadors que la major part hi serà present, hagin de ser reconstruïts en el terme d’un any. El qui actuï contra aquestes normes que sigui demandat de pagar als municipis del Municipi Flavi la quantitat de diners que valguin aquests edificis. A aquell qui vulgui, li serà permès per llei una acció judicial de reclamació.

Teatre Romà de Màlaga –el somni de ser un altre, això és el teatre. Per als romans, màscara significa persona: si el rostre és “el mirall de l’ànima” (Ciceró), la màscara és el mirall del rostre. Els actors coberts amb les màscares (personae) accedien al l’elevat pulpitum a través d’unes portes laterals (versurae). Veiem que tenen entrada lliure. Així m’agrada, no com a altres llocs. Espais que visitem en aquest teatre d’una acústica excel·lent: cauea (graderia de 65 m. de diàmetre), aditus maximus o iter (passatge cobert per una volta de mig punt, per on s’accedeix a l’orchestra), orchestra (espai semicircular reservat a les elits locals), scaenae frons (edifici escènic, que era un teló de fons espectacular, tot de pedra, i l’escenografia) i el pulpitum (estrat o escenari on es representen les obres en aquest edifici d’espectacles: ludi scaenici (segles I-III dC). Un teatre com els déus manen. Superb. L’estudiem: cauea. orchestra. postscaenium. proscaenium. pulpitum. scaena. summa cauea. media cauea. ima cauea. També disposa d’un centre d’interpretació del jaciment ubicat ben bé al costat. Sortim. Després, a peu anem a visitar també el Museu Picasso, que té unes peces de primera. Minotaure (1934). Dona amb barret (1938). Retrat de Dora Maar (1939). Susanna i els ancians (1955). Cap de faune (escultura de fang, 1948). Faune sedent (escultura de fang, 1951). A la botiga del museu comprem algunes postals. Al bar del museu berenem. Sortim. Passejada pel carrer Marqués de Larios. Cor de la ciutat. Via molt comercial, i també sabem que és el carrer més car per viure de Màlaga. Cafeteries ben antigues i gelateries. Ara, aquest carrer fa molta patxoca amb els fanals i els grans arcs daurats, portadors de sols i fulles, i posats en reguitzell. Una via plena de reflexos lluminosos. Tot plegat fa el carrer molt i molt elegant.

Dissabte. 19 de febrer. Avui sí, avui és l’últim dia. Del viatge, n’estem contents. S’ha acabat l’estada a la Costa del Sol. I ens ha fet molt bon temps. A Rupit, però, hi continuarà fent fred de debò. És el que toca. Això ja ho sabem. Aquest vespre –tard- serem a casa. Havent esmorzat, sortim a fer un tomb –just per estirar les cames. Les últimes compres. El bus ens porta fins a l’aeroport. No hi ha cap problema. Tot funciona perfectament. L’avió s’enlaira. La visió, a vol d’ocell, ens permet observar la costa mediterrània, que es veu perfectament. I arribem a Barcelona. Ara toca agafar el cotxe –és ben tard- i cap a Rupit falta gent.

TEATRE ROMÀ DE MÀLAGA

COSTA DEL SOL. MÀLAGA. MARBELLA. TORREMOLINOS

Màlaga, capital de la Costa del Sol, és una ciutat moderna, desitjada, i la província és una de les destinacions turístiques principals per fer-hi una estada ben grata. I té bona fama. Bressol de Picasso. Lloc de comiats de solter. O bé vés-hi d’escapada cultural. Teatre Antonio Banderas. Museu Pompidou. Museu Thyssen. Natura. Bon clima –tardor amb temperatures d’estiu- i platges. Passeigs vora el mar. Gastronomia. Bons vins. Vi de Màlaga. Moscatell de bones panses. La província té cent tres pobles. Sis comarques: Serranía de Ronda, Exarquía, Guadalhorce, Antequera, Costa del Sol Oriental i Costa del Sol Occidental. Aquí, amb gust,  us relacionem el més interessant per visitar. Us ho posem ben fàcil. De  segur que hi viureu una experiència increïble. Hi ha de tot i per a tothom.

M À LA G A

Alcazaba (en català, Alcassaba, palau àrab i Museu Arqueològic).

Castillo Monumento Colomares

Catedral –la manquita–

Centre d’Art Contemporani

Centre Pompidou de París

Circuit Picasso

Chinitas

Gibralfaro. Castell [Parador]   

Jardín Botánico –Històrico- de la Concepción

Jardines de La Alcazaba

La Farola (6)

La Gran Senda de Málaga [senderisme]

Larios –carrer- el cor de la ciutat de Màlaga

Malagueta – barrio-  

Mercat Central

Muelle Uno [compres, restaurants]

Museo Carmen Thyssen. Palacio de Villalón

Museo de Bellas Artes

Museo Ruso

Pedregalejo “xiringuitos”

Picasso. Calle de la Merced –casa de Picasso

Picasso. Fundació Pablo Picasso

Picasso. Museo Picasso

Parador de Turismo

Parque de la Alameda

Parque i Puerta Oscura

Paseo Marítimo Antonio Machado

Paseo Marítimo Antonio Banderas

Playa de Almendralejo

Playa de El Palo “xiringuitos”. Barri de pescadors-

Plaza de la Merced

Plaza de los Naranjos

Port

Teatre Antonio Banderas

Teatre romà

             [Per la costa de la província de Màlaga]

1. Màlaga
2. Marbella.
3. Benalmádena [telefèric]
4. Estepona
5. Fuengirola
6. Mijas
7. Nerja [comarca de l’Exarquía]
8. Ojén [Parador Refugio Juanar.  Museo del Vino de Málaga]
9. Puerto Banús [port esportiu de gran luxe]
10. Rincón de la Victoria
11. San Pedro de Alcántara
12. Torremolinos. Alhaurín de la Torre
13. Triángulo de Oro
14. Vélez Málaga [la ciutat més important de l’Exarquía, amb 80.000 hab.)
15. Cómpota
16. Torrox, a la costa a 40 min. de Màlaga. (30.000 hab., al sud de la comarca de l’Exarquía)
17. Comarques:
18. Serranía de Ronda
19. Exarquía, a l’est de Màlaga, a linterior.
20. Antequera
21. Valle de Guadalhorce [riu]

       [Interior de la província de Màlaga]

1. Algatocín
2. Antequera (a la banda de Còrdova)
3. Casares ****- Serranía de Ronda-
4. Coín ( a l’interior, passat Ojén)
5. Écija (a la banda de Còrdova)
6. Lucena (a la banda de Còrdova)
7. Mijas (a la banda de Fuengirola)
8. Pueblos Blancos: Antequera, Ardales, Valle de Abdalajís (Màlaga rural) [entorno.caminitodelrey.info]
9. Puente Genil (a la banda de Còrdova)
10. Ronda [Parador]

_______________________________________________________

M A R B E L L A

1. Casc històric: Església de Nuestra Señora de la Encarnación. Plaza de los Naranjos
2. La Quinta Golf
3. Mercado Principal
4. Milla de Oro (de Marbella a Puerto Banús)
5. Playa Puerto Banús
6. Plaza de los Naranjos
7. Puerta de Roda
8. Puerto de pesca
9. Urbanización La Virginia (18) *** Poble minúscul (1960)
10. Villa Obama
11. Villa Padierna

BENALMÁDENA 

1. Camino de Torrequebrada
2. Hotel Pez Espada

            Xavier Crosas Casacuberta