La botiga de Ca l’Ample de Rupit vol rendir homenatge a l’escriptor i pedagog Joan Triadú (Ribes de Freser, Ripollès, 1921- Barcelona, 2010). Als setze anys ja era professor de català i va començar a exercir com a mestre l’any 1938, en plena Guerra Civil. Un cop acabada la guerra, es va llicenciar en llengües clàssiques i després es va dedicar, sobretot, a l’ensenyament i a la crítica literària. Per raons de salut, Triadú pujà a Cantonigròs per primera vegada el juny del 1943. Mireu com ell ens ho explica: L’estiu del 1944, Cantonigròs vessava de convalescència i d’estiueig. En aquell mateix any, Joan Triadú creà el Concurs Parroquial i Festa Literària del Collsacabra (1944-1968), tot seguint una idea de Jordi Parcerisas i sota la protecció del rector de la Parròquia de Cantonigròs. Ara bé, Triadú en fou l’ànima i l’autèntic pal de paller, d’aquell certamen literari. I cada any des de llavors, i sempre més, Joan Triadú va passar temporades d’estiu a Cantonigròs. El 1956 va escriure el llibre El Collsacabra, un recorregut, escrit en prosa poètica, per una terra que ell coneixia molt i molt bé, i que estimava. Amb la finalitat, doncs, d’honorar-lo, adjuntem al nostre blog el text següent, on Joan Triadú ens descriu les seves percepcions i sensacions d’un hivern a Collsacabra.
HIVERN A COLLSACABRA, JOAN TRIADÚ
L’amo es passeja. la mestressa fa mitja. Els altres miren a terra. Algú, de tant en tant, furga el foc, com si fes un acte molt greu, ple de responsabilitat. L’estança fa olor de llet bullida. Entra algun badall i s’insinua la primera becaina. Les lletanies. Després venen les pregueres especials: Sant Josep, Sant Roc, Sant Antoni, i les oracions per als difunts.
El sol no sap encara escalfar. Ni una grana als camps, ni una cuca; ni una fulla verda als marges. Enduriment del clima: terra glaçada. La nevada hi és indispensable: meravellós paisatge hivernal, i Nadal, amb aire de gebra.
1. Deu de gener. Hi ha un mot en l’aire, només: puresa.
2. Divuit de gener. S’ha parlat del preu de la solitud. Acceptar-la sense reserves. La gent ho respecta això. Quan pel carrer, l’únic carrer, que regalima sempre de desglaç, passo tot sol, i no m’aturo enlloc fins al porxo lluminós de l’església. La gent sembla que ni em miri. Quina delicadesa hi ha, de vegades, en l’home senzill! No gaire enllà, el senyor rector fa llenya i la majordoma atipa les gallines. Surt un home dalt d’un serrat amb un bastó a tall d’escopeta i un farcellet a la punta del bastó. És un carboner dels que treballen a hores, endins del bosc. Al sol, s’hi està bé. La boira baixa es desprèn a poc a poc de les rieres ombroses, amb un fum blanc que toca les puntes dels arbres i s’esvaeix per sempre.
3. El pur despullament, sec i tenaç, del paisatge, té una cosa de primitiu. L’avantatge dels països de fred és aquest: l’enduriment. Ara tot fa pensar en els elements més simples: pa, sol, aigua clara, llum freda. La natura es torna monàstica, la qual cosa no vol pas dir que estigui en pau, que reposi. Al contrari: la calma, el marasme tardoral, en un lent declivi cap a la decadència, ha cessat de cop. Quan entra el gener, tot vibra com de cristall i se’ns comunica a dins. ¿No sentiu amb quina energia cruix al vostre pas, la terra glaçada? La duresa que ha adquirit tot és l’última, però indestructible, defensa de la vida. Tot allò que era dèbil, passatger, afalagador, ha desaparegut. Resten les permanències, les forces immòbils, les ungles i les dents de la natura: arrels i troncs, i branques com mans. Aquest meravellós descobriment de l’hivern és una ofrena inoblidable del Collsacabra. Aquí se’ns dona tot amb horitzons amples, sota un sol càlid i constant, amb un vent sec que treu la son i esvaeix fins i tot els records. L’hivern esdevé un temps de treball, de cap despert i ull viu. Per fora, es va com per feina. Aquest és el seu ritme. Les llunyanies es presenten enganyadorament pròximes i el pas s’hi afanya. Sant Julià de Cabrera, Sant Pere de Falgars, Tavertet, inspiren confiança en la proximitat. Sense adonar-me’n, camino de pressa. Però, a entrada de fosc, cal sotmetre’s al descans, que s’imposa com un toc de retir. El sol es pon amb tota la innocència, sense espectacle, senzill i humil.
4. L’art, a l’hivern, s’exigeix perfecte i amb tendència a ésser objectiu. És que la realitat no intenta convèncer-nos de res. L’esperit s’hi sent bé. Són dies –final de gener- d’escriure amb precisió i amb regularitat. Aquesta regularitat és molt important, ara. El temps la imposa. Temps de llegir amb propòsits concrets, religiosament. Però res que sigui feble ni barrejat. Allò que tendeix a mineral i a l’elemental s’adiu molt més amb la puresa del món.
5. El rosari amb família. L’amo es passeja. la mestressa fa mitja. Els altres miren a terra. Algú, de tant en tant, furga el foc, com si fes un acte molt greu, ple de responsabilitat. L’estança fa olor de llet bullida. Entra algun badall i s’insinua la primera becaina. Les lletanies. Després venen les pregueres especials: Sant Josep, Sant Roc, Sant Antoni, i les oracions per als difunts. L’un s’aixeca per aquí, l’altre per allà. La corda al despertador. Darrer cop d’ull al foc. L’amo deixa la llibreta dels comptes a l’armari del menjador. Tothom es retira amb discreció i com si en tingués una certa recança. Se senten els esclops per l’escala i els crecs dels interruptors. Quin fred deu fer a dalt!
6. El febrer, en créixer el dia, s’esvalota. Això em tanca a la cambra. El fred és viu i cal treballar pràcticament al llit. Llegeixo aquesta frase de Thibon: “El veritable amic no és pas aquell que sap inclinar-se amb pietat damunt el nostre sofriment, sinó el que sap mirar sense enveja la nostra felicitat”. I també diu això, encara més amarg: “La veritat i l’èxit s’exclouen mútuament”.
7. Passeig fins al Pla Boixer, exposant-me a una nevada. L’acidesa del desemparament hivernal ha perdut la novetat que tenia pel gener. La boira cobria els límits avui, fins a una immobilitat absoluta. Molt abans d’entrada de fosc, es veia llum en alguna masia. La neu arriba al Puigsacalm i sembla que, a cada represa, les precipitacions se’ns acosten més. Una bona nevada –em deia en C.- és indispensable.
-És clar, perquè hi hagi saó… –li he dit ingènuament.
-Sí, i per les meves fotos! –m’ha contestat esclatant a riure.
8. M’ha semblat que una bona dona ens havia sentit, i m’ha sabut greu.M’asseguren que les bèsties pateixen poc de fred, i me n’he alegrat molt. Un masover de P. m’ha ensenyat la cort. Quan he vist les vaques arrenglerades, he pensat en la llegenda: Els animals la nit de Nadal parlen. En alguns països hom els adorna amb flors i els deixen sols. Realment hauria d’ésser molt trist, per a ells, tenir només una nit a l’any per a parlar i que hi hagi visita humana… Però això jo no li podia dir al meu amic masover. Seguint el fil del meu pensament, li he preguntat què hi havia de les relacions entre la música i la producció de llet. No se n’ha pas rigut. La música d’harmònica i els vidres de color blau milloren els efectes de la munyida, diu. Passà la mà per les anques de les vaques, que es giren a mirar-nos en silenci, amb els seus grans ulls humits i tristos. Alguna, de maternitat pròxima, jau com si adorés. La llum, l’escalf, el baf, les al·lusions als vidres blaus –he recordat ràpidament Chartres- i a l’harmònica, m’han fet pensar en un temple. També certes flaires a les misses plenes de les parròquies d’aquí dalt fan pensar en una cort! Però allí hi ha sovint uns ulls àvids, de criatura que es val d’una llibertat, tot i que allò que fa més gran l’home –segons Pascal- és que sap que ha de morir.
9.Darrers de febrer. Pel toc del campanar, vaig saber que havia nevat. Vaig saltar del llit a obrir la finestra. N’hi havia un gruix d’un pam. Una munió de pardals s’escridassaven i es perseguien pels ràfecs de la teulada. Mentre el bosc i els camps encara no tocats tenen una placidesa de muntanya, el carrer ja està fet una llàstima. La neu cau de les teulades, i tot regalima. Amb pales, la gent ha fet uns passos de porta a porta; allí on es trepitja la neu queda negra. Durant uns dies res no ha interromput la nostra pau: no ha dringat el telèfon, ni hi ha hagut cap motor en marxa, no ha existit la carretera i s’ha interromput la correspondència. Tinc un munt de cartes per tirar. La neu s’acaba aquí a tocar, dos quilòmetres més avall. A la plana i a totes les valls pròximes, el sol ho ha esbandit i assecat tot, llevat dels torrents, que baixen amb una grandiositat molt ostentosa. Els còrrecs d’aquí dalt, però, tenen encara –entaforats a les balmes, sense sol-, una bona capa de gel al damunt. L’aigua corrent passa per sota. De nit, amb lluna plena, la fantasia de Cabrera i Aiats, de blanc en llum blanca, fa massa bonic. Heus ací l’ascesi de l’hivern, la seva prodigiosa qualitat de cristall, dissolta en una crisi glacial d’infinita pols de vidre corrent.
10. Com ha canviat el color de tot, rentat per la neu! El març comença, tímid. Coses a dir, coses a pensar. M’adono que estic sortint d’un període d’immersió, de fixesa interior, de ritme. Ara hi ha en la natura, a tot arreu, i en l’aire, una vaguetat sorpresa, una suspensió. Les muntanyes semblen clavades darrere una poderosa projecció a contrallum, amb una gran matisació de colors. Mirant-m’ho, tot em sembla superficial, insignificant. Procuro fixar la meva atenció en un sol punt: primer, visual; després, interior, però no ho aconsegueixo. La casa llunyana que em miro –distingeixo una dona vestida de negre que estén la roba damunt la llenya del cobert i una criatura, que primer l’havia confós amb un gos, que se li arrapa a les faldilles- es va perdent al meu esguard, dispers en el cel variable de març; però no en l’espai infinit, sinó en aquell cel immediat a les muntanyes. La vaguetat que en un punt molt llunyà però immens, o bé molt interior i petit, que de mica en mica ho anul·la tot, sense por de res, i s’emporta –mitja hora, deu minuts, uns moments potser- el temps i l’avenir, fatigant; i sé que sóc mortal, i que aquest punt és Déu…
Joan Triadú i Font
Font: JOAN TRIADÚ, El Collsacabra. Barcelona, 1994, pàgs.: 199-203.
Botiga Ca l'Ample de Rupit 