ESTANY DEL COLL. SOT DE L’INFERN. MAS LA FEIXASSA. ROCA DELS FRANCESOS. MAS ROCA-ROJA

ESTANY DEL COLL. SOT DE L’INFERN. MAS LA FEIXASSA. ROCA DELS FRANCESOS. MAS ROCA-ROJA

Dimecres, 11 de novembre, 2020

Matí assolellat a Rupit. Continua la tardor daurada. La bonança és total. A les nou del matí, surto de casa i me’n vaig a Can Mallol. Just al davant, en Jaume Vilamuntanya hi té el garatge. Ens trobem allí, i amb el seu jeep guillem cap a l’estany del Coll. Quan hi arribem, en Jaume, enmig d’un prat, hi troba una clapa de bolets de tinta, de totes mides. (Coprinus  comatus, del grec koprós: fems; i del llatí comatus: pelut). I en Jaume en cull un bon grapat, això sí, només els més petits, i em diu que és un excel·lent bolet comestible, amb el qual fa l’aperitiu.

A prop d’aquí, l’estany del Coll que, de fet, és una gran bassa que recull les aigües de les pluges de les terres del voltant. Quin paisatge! Prats ben grans, verds, ondulants, al voltant de l’estany. Lluny, lluny, les vaques fan dringar els esquellots. Miralls d’aigua. També el silenci, en aquests plans herbosos. Espiadimonis. Pit-roigs. Libèl·lules. Caderneres. Tritons palmats. Tritons verds. Granotetes de punts. Granotes roges. Bedolls [Iuncus] i joncs [Betula pendula]. Fins i tot hi ha un hotel o refugi d’insectes ben airós.

L’ESTANY DEL COLL
HOTEL O REFUGI D’INSECTES DE L’ESTANY DEL COLL

Ara agafem l’antic camí de carro a La Feixassa. Ens endinsem en una àmplia fageda, avall, avall, on gairebé no arriba la llum del dia. Fajos de tota mida. Bosc humit i ombrívol. Silenciós. Encatifat de fulles. Ens hem d’aturar: davant nostre el Sot de l’Infern, que és una profunda i llarga clotada, de grans pedres. Gran barranc, feréstec i tenebrós, enmig de la fageda.  No podem travessar. Girem, i voregem la gran carena que tanca la vall d’Hostoles per ponent. Hi tenim una gran vista sobre Sant Feliu de Pallerols.

Seguim un camí ben llarg, un poc embardissat. Sabem que per aquesta banda de la fageda hi ha d’haver, enclotades, les ruïnes del mas la Feixassa, un habitatge posat en una balconada dels límits de Collsacabra. (Aquest indret ens fa veure que la vida a pagès devia ser sacrificada, molt i molt dura.) No és fàcil de veure-la, ni de trobar-la. Ens costa molt. Els camins de la Feixassa s’estan perdent. Troncs. Bardisses. Arbres caiguts. Fulles seques que ho encatifen tot. I, és clar, com que fa tan de temps que està en ruïnes totals, els esbarzers ho cobreixen gairebé tot. No obstant això, vet aquí que en Jaume l’ha trobada: sota una vegetació molt espessa, en veiem un pany de paret amb una espitllera i l’entrada principal de la casa. La Feixassa està completament desfeta. Enderrocs i bardisses. Ben a prop, una àrea circular, delimitada per una pedres clavades al terra, que és com si diguéssim, l’era del mas. La feixa gran, que és el que vol dir “feixassa”, no la veiem ni la intuïm enlloc, perquè tot està cobert d’arbres. I no hi queda res més. Què hi farem? Hi fem unes fotografies i una gravació de l’indret.

Ruïnes del mas La Feixassa, sobre Sant Feliu de Pallerols.

En fi, reprenem la marxa. Una estona costa amunt. Una bona pujadeta. Agafem el camí dels gossos de caça, el seguim. Ara, però,  el camí no sembla pas que continuï. De sobte, a dalt, se senten uns bels llastimosos. Bee!, bee!, bee! Bee!, bee!, bee! Veiem una cabra amb un aire vigilant, resolt: acaba de parir dos cabridets. Entenem que les cries criden la mare. Ai!, quin belejar! Ens n’apartem, no fos cas que els espantéssim. Tirem amunt, i trobem uns pedrots enormes, aquí i allà. Calls de parets altes i balmes de barrets ben grans. Una meravella de veure. Trobem també la Roca dels Francesos, i la seva balma. El nom prové de quan la guerra dels “francesos”. La gent del país en van atacar una bona colla, de “gavatxos”, i els llançaren daltabaix  d’aquest roquer.

BALMA BEN GRAN PROP DEL MAS ROCA-ROJA
ESQUEIS I GRAN PEDROTS PROP DEL MAS ROCA-ROJA

Sortim de la fageda tot travessant un torrent petit. Al cap d’un prat gran, amunt: mas Roca-Roja. Una casa de pagès modesta de pedra i de fusta, petita, que devia ser de gent senzilla. Un abeurador per a les vaques, per als ases i per als matxos, a l’altre costat, la pallissa, i a tocar, la bassa. Ho trobem tot tancat i barrat. Sembla que ara només hi ha vida a l’estiu. Però el lloc és acollidor, i té una panoràmica esplèndida pel costat nord: la serra Mateus, amb una altura de 1025 / 1060 metres. Seiem davant de la casa i hi esmorzem: un generós entrepà de pa amb tomàquet amb pernil.

MAS ROCA-ROJA

Havent esmorzat, agafem la pista que ens farà arribar al punt de partida. Bosc de bedolls ben gran, preciós. (La gent del país en diu beços.) Amb el sol, sembla un bosc de fantasia. Abans d’arribar a l’estany del Coll, un senyor, tot passant amb bicicleta, reconeix en Jaume Vilamuntanya. Ens aturem. És un amic d’en Jaume, de fa temps. Ens saludem, ens diem adéu i continuem el camí. Aviat arribem on tenim el jeep aparcat. L’excursió ha estat bé: hem fet exercici, ens hem cansat i hem conegut indrets nous. Així, doncs, no sé si es pot demanar més.

BOSC DE BEDOLLS PROP DEL SANTUARI DE LA SALUT

Xavier Crosas i Casacuberta

Escrigui el seu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s