L’HOSTALOT DE PRUIT

L’Hostalot, o l’Hostal de l’Esca –citat així en les guies d’Artur Osona-, havia servit d’auxiliar a l’Hostal del Grau quan aquest s’emplenava de gent. Pam, pam, pam, uns trucs a la porta de l’hostal. “Ave Maria! Ei, mestressa, que teniu avui per dinar?, preguntava un passavolant. “Pollastre amb arròs al ritme del xup-xup i conill casolà amb herbes”, responia la dona de l’hostal. “Que sigui carregadet el conill, mestressa!”, li ordenava l’home amb ganeta. D’altra banda, l’avi de la Garganta explicava que, de jove, als anys 40, i abans de completar la carretera comarcal actual, hi passaven cada dia mes de cinquanta matxos amb traginers.

L’HOSTALOT

El vell hostal ha sofert les transformacions naturals del pas del temps. L’edifici actual era una casa de pagès que fou abandonada entre els anys 1961 i 1963. L’habitatge arribà a tenir un aspecte ruïnós. Ara bé, al cap d’uns anys, va ser restaurat per en Josep Pons de Manlleu, convertint-la en un habitatge sense l’activitat pagesa. Ara, és un casal entre pasturatges, tota voltada de filats, que és a propòsit del bestiar. Originalment correspon a un habitatge del segle XVIII, reformat el 1831. Va funcionar com a hostal –d’aquí el nom- per acollir viatgers que travessaven el Collsacabra direcció a Olot o bé direcció a Vic. L’Hostalot està situat al costat mateix del camí ral, just abans de començar la davallada del Grau i ben a la vora del punt escollit per construir el magnífic pont que creua la riera. Un hostal on s’hi bevia, s’hi feien tractes; també és possible que s’hi fessin intercanvis de productes en aquest punt i que es cobrés una taxa per al manteniment del pont. Els orígens d’una primera casa són incerts, però, si tenim en compte la seva privilegiada situació geogràfica, serien medievals. El lloc és suggestiu i acollidor.

L’Hostalot va ser testimoni dels principals fets bèl·lics de Catalunya, perquè per davant dels murs de la casa primitiva, de ben segur, hi varen passar generals, guerres i revolucions. Les tropes del cabdill remença Francesc de Verntallat l’estiu del 1462, innombrables companyies de l’exèrcit espanyol durant la Guerra de Successió (1700-1714) i, en la Guerra del Francès, els soldats de Napoleó, generals inclosos, durant la guerra ocasionada per la invasió napoleònica (1808-1814), que volia manar a tot Europa. Soldats que van i vénen. I també a principis del 1939, amb el darrers espectecs de la Guerra Civil espanyola, a l’Hostalot, s’hi haurien aturat molts soldats espellingats en retirada i desplaçats del bàndol republicà, els quals varen haver de fer llarguíssimes caminades per salvar la pell, tot passant pel camí ral i pel bosc, camí de França. Per a ells, aquesta guerra estava ben perduda.

Durant la postguerra, el camí rural s’utilitzà com a via de contraban, intercanvi de bestiar i altres béns, per no haver de pagar els impostos establerts pels vencedors. Visitant, sou excursionista o no?

PONT  VELL DE  L’HOSTALOT

El procés d’empedrat del camí ral de Vic a Olot s’efectuà per iniciativa del corregidor José de Avilés Iturbide, entre 1729 i 1723. El projecte estava supervisat per un arquitecte, i incloïa la construcció de trencaaigües, desguassos, cunetes, marrades, talussos i ponts, dels quals el més pintoresc és el pont de l’Hostalot (casa que abans s’anomenava hostal de l’Esca, i que era com una filial de l’hostal del Grau). Un pont ben bonic. Aquest pont romànic d’un sol arc, de grans pedres tallades, amb barana de pedra i el paviment ben restaurat, data del segle XI.

EL PONT VELL DE L’HOSTALOT

El pont, que creua el torrent o riera del Grau, devia haver arribat a un extrem de degradació notable, i el pas del pont també era molt estret, per això s’aplanà el terreny a banda i banda, formant dues plataformes de més de quaranta metres quadrats, acuradament pavimentades, per tal que els qui havien de creuar poguessin esperar-se a un costat, sense entorpir el pas dels altres.

Ens trobem en una ruta importantíssima del Collsacabra a les valls d’Olot. De ben segur que aquesta fou molt ben utilitzada pels traginers, però també per les nombroses tropes que es dirigiren des del cap de corregiment als quarters d’Olot i Camprodon, més propers a la frontera amb França, sobretot després del Tractat dels Pirineus, signat l’any 1659. De fet, el principal motiu per a la millora del camí va ser, precisament, la necessària mobilitat dels exèrcits. Un camí històric que té un interès paisatgístic de primer ordre per la seva ubicació, a la zona més abrupta de Collsacabra.

Vinga!, animeu-vos ara a baixar Les Marrades, el camí ral per entre el bosc, i anireu a parar a Els Hostalets d’en Bas. Avall, avall que fa baixada.

FONT: Generalitat de Catalunya

Departament de Política Territorial

i Obres Públiques

LES ROQUES ENCANTADES / LES ROQUES ENCADENADES

Indret carregat de màgia. Una meravella de veure. Es tracta d’una espectacular agrupació de roques enormes, amuntegades i desordenades, que criden l’atenció. Tenen entre trenta-tres i seixanta-cinc milions d’anys. L’acció de l’aigua les va esquerdar, i els terratrèmols dels segles XIV i XV van fer desprendre aquests pedrots de la cinglera rodolant vessant avall fins a dipositar-se aquí, a cavall entre la Garrotxa i Osona. Formen uns grans calls i balmes. En temps molt reculats, haurien estat habitades per camperols. I més tard, haurien servit d’aixopluc per al bestiar. (Els forats a les roques de 8 a 15 cm. en donarien testimoni.) Les deixalles (del bestiar) i la sedimentació les han tapades bastant. Es troben a la carena de la serra Armadans, prop del Santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut. La roca més gran l’anomenen pedra de la Comella o la Roca de les Cadenes, que és un doble monòlit de proporcions enormes. Lloc realment intrigant, singular, que convida a descobrir-hi la fesomia de cada roca. Visitant, aquí cal abstreure’s i veure-hi un poblat prehistòric important (?).

LES ROQUES ENCANTADES

Aquestes altes roques reben el nom de Roques Encantades o Roques Encadenades. Heus aquí que fa una bona colla d’anys, el dimoni vivia en aquest lloc. Sota un gran pedrot, hi tenia el jaç. Quan estava avorrit, s’enfadava molt i molt. I aleshores s’ho passava d’allò més bé tot empenyent aquestes roques enormes pendent avall i seguidament escoltant l’espetec contra les cases de Sant Feliu de Pallerols. Pam!, pam! Ja veieu, doncs, que el dimoni estava ben divertit amb això.

Els veïns d’aquest poble van imprecar, amb els braços estesos, un  càstig contra aquest diable. Déu els envià un àngel com a protector perquè els alliberés d’aquest turment. I aquest, vingut més enllà dels cels, va lligar per sempre les roques amb set cordes. Conseqüentment, el dimoni ja no les va poder bellugar mai més. Al capdavall, li va estar bé.

LA FAGEDA ON HI HA LES ROQUES ENCANTADES

Si alguna vegada hi aneu, allí podreu gaudir d’un espai de joc magnífic i ben gran. Visió de grans pedres, que es transformen en castells o bé agafen l’aparença d’animals fantàstics, bruixes amb nas de bec o fades de bella estampa, que en diades especials hi vaguen de nit a la claror d’unes torxes. Pedres per grimpar. Coves per descobrir. Construcció de cabanyes. Joc de fet i amagar, en què els nens hi corren sense alè, xops de suor. Estudi d’una fageda. Recollida de fulles. Observació dels habitants d’aquest bosc, per exemple, un esquirol atipant-se com un lladre: garranyic-garranyec, crunc-crunc, i tants animals diferents amagats sota les fulles. Cerca de fòssils i insectes. Escoltar els sorolls d’aquest bosc, les veus del bosc: el cant dels grills, les corredisses dels conills, el vol dels ocells i els moviments de les branques dels arbres. Lectura de contes de bruixes i follets. Cantar i ballar, si convé. I a la llunyania, l’esquelleria sorprenent d’un ramat de vaques. Convé destacar que el camí que uneix el Santuari de la Salut i Les Roques Encantades és deliciós.

LA VISIÓN DE FAUSTO (1878) DE LUIS FALERO

EPIDÈMIA I MORT A LA ILÍADA D’HOMER

UNA EPIDÈMIA A LA ILÍADA D’HOMER

[Dilluns, 28 de desembre del 2020]

COVID-19. Fins ara, aquesta malaltia infecciosa causada pel coronavirus s’ha emportat del món al voltant d’un milió set-centes mil vides. Quin mal que ha fet, aquesta pesta! Una pandèmia mol greu que ha assotat molts i molts països. La malaltia es propaga principalment de persona a persona a través de gotes minúscules que surten del nas o bé de la boca d’una persona infectada en tossir, esternudar o parlar.

APOL·LO, L’ANATOMIA IDEAL. ARNAULD ELOI GAUTIER D’AGOTY (1741-1780).

Però ara no en parlarem, d’aquesta pandèmia. ¿Canviem d’escenari? ¿Fem un viatge en el temps? Ens trobem al segle VI abans de Crist. En el cant primer de La Ilíada d’Homer, s’hi descriu una pesta. Agamèmnon, el cap suprem de l’expedició grega contra Troia, ha ofès el sacerdot Crises, que li demana que li torni la seva filla Criseida, la qual havia estat atorgada a Agamèmnon com a part del botí obtingut en capturar Ílion (Troia). El sacerdot Crises clama venjança a Apol·lo, i el déu Febos Apol·lo (Febos, que vol dir lluminós, brillant) envia una pesta durant nou dies contra els aqueus (que és així com Homer anomena al conjunt dels grecs). Una pesta que no la causa un virus, sinó les fletxes d’Apol·lo engegades contra el campament grec, que es troba davant les altes muralles de Troia. Així ho explica Homer:

Febos Apol·lo se n’anà rabent pel llarg dels cims ventosos, avall  de l’Olimp, amb l’arc al puny i amb el cor encès d’ira. El déu enfurit avançava ombrívol com la nit. Per fi s’assegué lluny de les naus il·lustres del grecs. I tot seguit va disparar els dards amb punteria perfecta:  un xec espantós ressonà de l’arc de plata per tota la plana. Ben aviat les divines sagetes mortíferes i silencioses van abatre els homes grecs en el sorral i arreu nombroses pires funeràries, plenes de cadàvers, cremaren constantment. Xec, xec, xec. La pesta destrossava els fills dels aqueus1 matant sense treva, i feia esglai de mirar. Per tot hi havia un xisclar dels morts, que fugien, esverats com ocells; i en la nit obagosa, el caçador Apol·lo amb l’arc  lluminós a la mà, i damunt la corda una fletxa, apuntava, sorrut, per engegar-la  sempre. I esglaiava les colles gregues de matances. Durant nou dies, per igual de nit i de dia, per tot el camp dels aqueus, les terribles sagetes del déu enfurit l’aire esquinçaren. I, al desè dia, Aquil·leu va convocar la tropa a una assemblea.

  1. Nom emprat per Homer per designar els grecs.
APOTEOSI D’HOMER. JEAN AUGUSTE DOMINIQUE INGRES, 1827.

Des del principi hem tingut la sensació de por per la velocitat dels contagis. Vida reclosa: “Quedeu-vos a casa”. Tot tancat. Silenciós.  De primer, els polítics no en feien massa cas. La lliçó ha de ser que cal dir la veritat, que cal ser transparent. Ha estat una guerra declarada a l’home com el déu Apol·lo, contra l’exèrcit grec a Troia. La guerra comporta moltes víctimes. La natura ha atacat la humanitat; ens amenaça, ens causa malestar i sofriment. Cal que sapiguem invocar i honorar els nostres déus protectors, els nostres herois a vegades ignorats, que són el personal sanitari –metges i infermers- perquè tinguin l’encert d’aturar aquesta pandèmia tan infecciosa i tan devastadora, i que la vida s’imposi i puguem recuperar la nostra rutina. L’arribada d’aquestes tres noves vacunes -Pfizer/BionTech (Nova York), Moderna (Massachusetts), Sputnik V (Rússia)- fa que ja hi veiem un xic de llum, una sortida a tot plegat. Ja veurem quin resultat, d’aquí a poc! Ara bé, de cap manera ens podem relaxar, sinó que cal que ens cuidem bé. Com a últim recurs, també podríem viatjar a Delfos per fer-hi una consulta a l’oracle d’Apol·lo: Diví Apol·lo, déu de l’arc de plata, ¿a partir d’ara, podrem viure la nostra vida? O bé, dit d’una altra manera: ¿No ens mereixem una vida feliç?

APOL·LO AMB LA LIRA. DELFOS

HIVERN A COLLSACABRA PER JOAN TRIADÚ

La botiga de Ca l’Ample de Rupit vol rendir homenatge a l’escriptor i pedagog  Joan Triadú (Ribes de Freser, Ripollès, 1921- Barcelona, 2010). Per raons de salut, Triadú pujà a Cantonigròs per primera vegada el juny del 1943. Mireu com ell ens ho explica: L’estiu del 1944, Cantonigròs vessava de convalescència i d’estiueig.  En aquell mateix any, Joan Triadú creà el Concurs Parroquial i Festa Literària del Collsacabra (1944-1968), tot seguint una idea de Jordi Parcerisas i sota la protecció del rector de la Parròquia de Cantonigròs. Ara bé, Triadú en fou l’ànima i l’autèntic pal de paller, d’aquell certamen literari. I cada any des de llavors, i sempre més, Joan Triadú va passar temporades d’estiu a Cantonigròs. El 1956 va escriure el llibre El Collsacabra, un recorregut, escrit en prosa poètica, per una terra que ell coneixia molt i molt bé, i que estimava. Amb la finalitat, doncs, d’honorar-lo, adjuntem al nostre blog el text següent, on Joan Triadú ens descriu les seves percepcions i sensacions d’un hivern a Collsacabra.

Davant de ca la Filomena de Cantonigròs (1951). D’esquerra a dreta, al primer rengle, Maria Aurèlia Capmany, Núria Picas, Antoni Pous, Miquel Llor, Carles Riba, Mossèn Feliu Vila, Marià Manent i Joan Cortés i Vidal. AL segon rengle, Jordi Sarsanedas, Joan Triadú, Mossèn Joan Farràs, Segimon Serrallonga, Elena Blanco, Joan Barat, Antoni Comas, Jaume Bofill i Ferro (Fons de l’Arxiu Parroqial de Cantonigròs)

MASIA EL CORRIOL. DIBUIX DE JOAN BARBARÀ

HIVERN A COLLASACABRA PER  JOAN TRIADÚ

L’amo es passeja. la mestressa fa mitja. Els altres miren a terra. Algú, de tant en tant, furga el foc, com si fes un acte molt greu, ple de responsabilitat. L’estança fa olor de llet bullida. Entra algun badall i s’insinua la primera becaina. Les lletanies. Després venen les pregueres especials: Sant Josep, Sant Roc, Sant Antoni, i les oracions per als difunts.

RUPIT, ANY 2017

  1. Deu de gener. Hi ha un mot en l’aire, només: puresa.

2. Divuit de gener. S’ha parlat del preu de la solitud. Acceptar-la sense reserves. La gent ho respecta això. Quan pel carrer, l’únic carrer, que regalima sempre de desglaç, passo tot sol, i no m’aturo enlloc fins al porxo lluminós de l’església. La gent sembla que ni em miri. Quina delicadesa hi ha, de vegades, en l’home senzill! No gaire enllà, el senyor rector fa llenya i la majordoma atipa les gallines. Surt un home dalt d’un serrat amb un bastó a tall d’escopeta i un farcellet a la punta del bastó. És un carboner dels que treballen a hores, endins del bosc. Al sol, s’hi està bé. La boira baixa  es desprèn  a poc a poc de les rieres ombroses, amb un fum blanc que toca les puntes dels arbres i s’esvaeix per sempre.

3. El pur despullament, sec i tenaç, del paisatge, té una cosa de primitiu. L’avantatge dels països de fred és aquest: l’enduriment. Ara tot fa pensar en els elements més simples: pa, sol, aigua clara, llum freda. La natura es torna monàstica, la qual cosa no vol pas dir que estigui en pau, que reposi. Al contrari: la calma, el marasme tardoral, en un lent  declivi cap a la decadència, ha cessat de cop. Quan entra el gener, tot vibra com de cristall i se’ns comunica a dins. ¿No sentiu amb quina energia cruix al vostre pas, la terra glaçada? La duresa que ha adquirit tot és l’última, però indestructible, defensa de la vida. Tot allò que era dèbil, passatger, afalagador, ha desaparegut. Resten les permanències, les forces immòbils, les ungles i les dents de la natura: arrels i troncs, i branques com mans. Aquest meravellós descobriment de l’hivern és una ofrena inoblidable del Collsacabra. Aquí se’ns dona tot amb horitzons amples, sota un sol càlid i constant, amb un vent sec que treu la son i esvaeix fins i tot els records. L’hivern esdevé un temps de treball, de cap despert i ull viu. Per fora, es va com per feina. Aquest és el seu ritme. Les llunyanies es presenten enganyadorament pròximes i el pas s’hi afanya. Sant Julià de Cabrera, Sant Pere de Falgars, Tavertet, inspiren confiança en la proximitat. Sense adonar-me’n, camino de pressa. Però, a entrada de fosc, cal sotmetre’s al descans, que s’imposa com un toc de retir. El sol es pon amb tota la innocència, sense espectacle, senzill i humil.

ESGLÉSIA PARRÒQUIA DE SANT ROC. CANTONIGRÒS

4. L’art, a l’hivern, s’exigeix perfecte i amb tendència a ésser objectiu. És que la realitat no intenta convèncer-nos de res. L’esperit s’hi sent bé. Són dies –final de gener- d’escriure amb precisió i amb regularitat. Aquesta regularitat és molt important, ara. El temps la imposa. Temps de llegir amb propòsits concrets, religiosament. Però res que sigui feble ni barrejat. Allò que tendeix a mineral i a l’elemental s’adiu molt més amb la puresa del món.

5. El rosari amb família. L’amo es passeja. la mestressa fa mitja. Els altres miren a terra. Algú, de tant en tant, furga el foc, com si fes un acte molt greu, ple de responsabilitat. L’estança fa olor de llet bullida. Entra algun badall i s’insinua la primera becaina. Les lletanies. Després venen les pregueres especials: Sant Josep, Sant Roc, Sant Antoni, i les oracions per als difunts. L’un s’aixeca per aquí, l’altre per allà. La corda al despertador. Darrer cop d’ull al foc. L’amo deixa la llibreta dels comptes a l’armari del menjador. Tothom es retira amb discreció i com si en tingués una certa recança. Se senten els esclops per l’escala i els crecs dels interruptors. Quin fred deu fer a dalt!

MASIA EL BACH DE PRUIT

6. El febrer, en créixer el dia, s’esvalota. Això em tanca a la cambra. El fred és viu i cal treballar pràcticament al llit. Llegeixo aquesta frase de Thibon: “El veritable amic no és pas aquell que sap inclinar-se amb pietat damunt el nostre sofriment, sinó el que sap mirar sense enveja la nostra felicitat”. I també diu això, encara més amarg: “La veritat i l’èxit s’exclouen mútuament”.

7. Passeig fins al Pla Boixer, exposant-me a una nevada. L’acidesa del desemparament hivernal ha perdut la novetat que tenia pel gener. La boira cobria els límits avui, fins a una immobilitat absoluta. Molt abans d’entrada de fosc, es veia llum en alguna masia. La neu arriba al Puigsacalm i sembla que, a cada represa, les precipitacions se’ns acosten més. Una bona nevada –em deia en C.- és indispensable.

              -És clar, perquè hi hagi saó… –li he dit ingènuament.

              -Sí, i per les meves fotos! –m’ha contestat esclatant a riure.

8. M’ha semblat que una bona dona ens havia sentit, i m’ha sabut greu.M’asseguren que les bèsties pateixen poc de fred, i me n’he alegrat molt. Un masover de P. m’ha ensenyat la cort. Quan he vist les vaques arrenglerades, he pensat en la llegenda: Els animals la nit de Nadal parlen. En alguns països hom els adorna amb flors i els deixen sols. Realment hauria d’ésser molt trist, per a ells, tenir només una nit a l’any per a parlar i que hi hagi visita humana… Però això jo no li podia dir al meu amic masover. Seguint el fil del meu pensament, li he preguntat què hi havia de les relacions entre la música i la producció de llet. No se n’ha pas rigut. La música d’harmònica i els vidres de color blau milloren els efectes de la munyida, diu. Passà la mà per les anques de les vaques, que es giren a mirar-nos en silenci, amb  els seus grans ulls humits i tristos. Alguna, de maternitat pròxima, jau com si adorés. La llum, l’escalf, el baf, les al·lusions als vidres blaus –he recordat ràpidament Chartres- i a l’harmònica, m’han fet pensar en un temple. També certes flaires a les misses plenes de les parròquies d’aquí dalt fan pensar en una cort! Però allí hi ha sovint uns ulls àvids, de criatura que es val d’una llibertat, tot i que allò que fa més gran l’home –segons Pascal- és que sap que ha de morir.

9.Darrers de febrer. Pel toc del campanar, vaig saber que havia nevat. Vaig saltar del llit  a obrir la finestra. N’hi havia un gruix d’un pam. Una munió de pardals s’escridassaven i es perseguien pels ràfecs de la teulada. Mentre el bosc i els camps encara no tocats tenen una placidesa de muntanya, el carrer ja està fet una llàstima. La neu cau de les teulades, i tot regalima. Amb pales, la gent ha fet uns passos de porta a porta; allí on es trepitja la neu queda negra. Durant uns dies res no ha interromput la nostra pau: no ha dringat el telèfon, ni hi ha hagut cap motor en marxa, no ha existit la carretera i s’ha interromput la correspondència. Tinc un munt de cartes per tirar. La neu s’acaba aquí a tocar, dos quilòmetres més avall. A la plana i a totes les valls pròximes, el sol ho ha esbandit i assecat tot, llevat dels torrents, que baixen amb una grandiositat molt ostentosa. Els còrrecs d’aquí dalt, però, tenen encara –entaforats a les balmes, sense sol-, una bona capa de gel al damunt. L’aigua corrent passa per sota. De nit, amb lluna plena, la fantasia de Cabrera i Aiats, de blanc en llum blanca, fa massa bonic. Heus ací l’ascesi de l’hivern, la seva prodigiosa qualitat de cristall, dissolta en una crisi glacial d’infinita pols de vidre corrent.

CINGLERA DEL FAR

10. Com ha canviat el color de tot, rentat per la neu! El març comença, tímid. Coses a dir, coses a pensar. M’adono que estic sortint d’un període d’immersió, de fixesa interior, de ritme. Ara hi ha en la natura, a tot arreu, i en l’aire, una vaguetat sorpresa, una suspensió. Les muntanyes semblen clavades darrere una poderosa projecció a contrallum, amb una gran matisació de colors. Mirant-m’ho, tot em sembla superficial, insignificant. Procuro fixar la meva atenció en un sol punt: primer, visual; després, interior, però no ho aconsegueixo. La casa llunyana que em miro –distingeixo una dona vestida de negre que estén la roba damunt la llenya del cobert i una criatura, que primer l’havia confós amb un gos, que se li arrapa a les faldilles- es va perdent al meu esguard, dispers en el cel variable de març; però no en l’espai infinit, sinó en aquell cel immediat a les muntanyes. La vaguetat que en un punt molt llunyà però immens, o bé molt interior i petit, que de mica en mica ho anul·la tot, sense por de res, i s’emporta –mitja hora, deu minuts, uns moments potser- el temps i l’avenir, fatigant; i sé que sóc mortal, i que aquest punt és Déu…

                                                                                                Joan Triadú i Font

Font: JOAN TRIADÚ, El Collsacabra. Barcelona, 1994, pàgs.: 199-203.

R U P I T

LA NAPEU, LA DONA MÉS VELLA DEL MÓN, ÉS DE RUPIT [PERSONATGE LITERARI DE MÀRIUS SERRA].

L’InfoK, el programa informatiu del Super3 adreçat al públic més jove que presenta Laia Servera, ens presenta el nou personatge literari creat per l’escriptor Màrius Serra i la il·lustradora Roser Calafell. Es diu Napeu, és de Rupit i és la dona més vella del món. Descobriu-la.

Sabíeu que, gràcies a Adam, Rupit és el poble més antic del món?

“Som al poble més antic del món perquè Adam ja va cagar a Rupit (o bé, Adam va cagar arrupit.)”

Passat el Pont Penjat, l’Alf i la Bet van començar a caminar pels carrers estrets de la part vella. Havien d’anar esquivant gent. La seva bellesa havia transformat Rupit en un poble turístic, visitat per gent d’arreu del món.

Presentació de “Les aventures de la Napeu” a la llibreria Ona Llibres de Barcelona, en la qual Màrius Serra ens fa cinc cèntims dels relats que envolten aquest nou personatge rupitenc.

L’ALF I LA BET AL PONT PENJAT DE RUPIT. IL·LUSTRACIÓ DE ROSER CALAFELL