ASCLEPI, DÉU DEL SANTUARI D’EPIDAURE I D’EMPÚRIES

            Asclepi era el déu de la medicina (els romans l’anomenaren Esculapi, Aesculapius), fill d’Apol·lo i de Corònida, una noia de la regió de Tessàlia, al Peloponnès.

            El Apol·lo es va enamorar de Corònida, però mentre estava embarassada esperant el fill d’Apol·lo, aquesta es va enamorar d’Isquis d’Arcàdia. Apol·lo va descobrir la infidelitat de la seva estimada. (L’ocell d’Apol·lo, un corb de plomatge blanc, li havia portat la notícia.) Apol·lo, inquiet, va maleir l’ocell i el va fer tornar negre. No obstant això, Isquis aconseguí compartir el llit amb Corònida, fet pel qual Apol·lo es va aïrar, i va matar Corònida i el company de llit.

“Mentre ella era incinerada, Apol·lo arrabassà el nen de la pira i el porta al centaure de Magnèsia, Quiró, el qual el crià i l’ensinistrà en la medecina i en la cacera. Asclepi, esdevingut cirurgià i molt destre en el seu art, impedia que alguns morissin i fins i tot feia reviure els qui ja s’havien mort. (…) Zeus, per por que els homes no aprenguessin el seu art de guarir i no s’ajudessin mútuament, el fulminà. Apol·lo, indignat per tot això, matà els Ciclops que havien fabricat el llamp per a Zeus. Zeus estigué a punt de precipitar Apol·lo al Tàrtar, però per intercessió de Leto el castigà a fer d’esclau servint un home durant un any. Quan arribà a Feres, davant d’Admet,   el va servir com a pastor.     

 (APOL·LODOR. Biblioteca mitològica III 3, 10,3. Trad. d’Àngela Carramiñana.)

            Asclepi va créixer sota la supervisió d’aquest centaure i va superar el seu mestre en l’art de la medicina. Va tenir una gran fama, i, als santuaris d’Asclepi a Epidaure, Pèrgam i Cos, la gent hi acudia de totes bandes per curar-se tant pel mètode de les herbes i dietes màgiques com mitjançant operacions quirúrgiques. Els malalts dormien dins el temple per posar-se en contacte amb el déu i feien rituals amb aigua. Tanmateix, en els entorns dels temples devien concentrar-se curanderos, cirurgians i metges per atendre els fidels.

            Segons Diodor de Sicília, un famós historiador grec (90-21 aC), Hades, el déu del món d’ultratomba, va protestar a Zeus contra Asclepi perquè curava les persones que havien de morir i perquè també en feia ressuscitar algunes, fet que alterava el curs de la naturalesa i l’ordre universal. Zeus va fulminar Asclepi amb un llamp i el va matar, convertint-lo en la constel·lació anomenada Serpentari o Ofiüc (en grec Ophioukhos  “portador de serpents”). Les filles d’Asclepi eren Higieia “salut”, Panacea “remei contra tots els mals” i Iaso “cura”. La més famosa era Higieia, que es va convertir en la deessa de la salut i la veneraven conjuntament amb el seu pare.

            El centre més important del culte a Asclepi (Esculapi) va ser el temple d’Epidaure, en què hi havia una magnífica imatge del déu criselefantina amb una serp a la mà. L’auge d’aquest santuari arribà al punt més alt el s. iv aC, quan la fama de les seves curacions miraculoses arribava a tot el món mediterrani, atraient un gran nombre de pelegrins. Aquí va existir un dels més importants hospitals de l’antiguitat. Aquesta ciutat celebrava una festa famosa en honor d’Asclepi, les Epidàuria, amb competicions esportives, concursos de rapsodes i representacions dramàtiques en el conegut i enorme teatre, que s’ha conservat intacte i perfecte. El culte a Asclepi es va estendre per tota Grècia. S’han descobert més de 300 santuaris anomenats Asclèpia.

 

 A S C L E P I

El nostre avantpassat Asclepi, com diuen els poetes i jo n’estic convençut,

compongué el nostre art. Tota la medicina, com dic, és governada pel déu

i de la mateixa manera la gimnàstica i l’agricultura.

                                                                        PLATÓ. El banquet, 186 e

 

planolepidaure_0426
Reconstrucció del Santuari d’Asclepi a Epidaure.

            Els metges i sacerdots, els Asclepíades, servien el déu i guardaven el secret de les curacions, que passava de pares a fills. Sabem que en la majoria dels santuaris els sacerdots feien servir escurçons per a les seves cures.

             Quan el malalt arribava al santuari, de primer, se’l banyava per purificar el cos i bevia aigua d’una font sagrada per purificar l’ànima. Després ja estava a punt per a assistir als sacrificis. Sacrificaven un gall, una cabra o un porc. A Atenes cremaven blat a l’altar. Les tècniques terapèutiques dels santuaris d’Asclepi van adquirir un caràcter gairebé científic, convertint-se aquests centres en autèntics sanatoris on els malalts hi havien de fer unes cures de molta durada. Coneixem algunes dades sobre com eren les miraculoses curacions d’Epidaure. Un document interessant en aquest sentit és la comèdia Pluto (653-745) d’Aristòfanes:

Tan bon punt vam arribar al lloc del déu quan hi portàvem aquell home (Pluto); primer el vam dur fins a la vora del mar i vam banyar-lo. (…) Després vam arribar-nos al recinte del déu. Vam ajeure Pluto de la manera adient; després nosaltres mateixos, cadascú, es va preparar una jaça de fullaraca. (…)

Quan el servidor del déu hagué apagat tots els llums, ens manà que dormíssim.(…) El déu s’acostà, i en primer lloc va preparar un cataplasma i li ho va aplicar a les parpelles. Panacea llavors li cobrí el cap i tot el rostre amb un vel de color de púrpura; el déu va fer un xiulet i del temple es van afuar dues serps de dimensions formidables. (…) Totes dues van reptar silenciosament per sota del vel i li lleparen les parpelles. Pluto es va aixecar i s’hi veia (…). El déu i les serps van desaparèixer immediatament cap a l’interior del temple. I no pots imaginar-te com els qui jeien al costat de Pluto el felicitaven.

            L’entrada al santuari d’Asclepi estava prohibida a les dones embarassades i a les persones deformes. En els santuaris d’Asclepi els arqueòlegs han trobat innombrables ofrenes de marbre, terracota o metall amb la forma de la part curada: un ull, un nas, una orella, un penis, una mà o una cama. Quan el cristianisme reemplaça la religió pagana, l’església cristiana adopta aquest costum (encara ara aquest fet, les ofrenes d’exvots, es pot comprovar en algunes esglésies o santuaris.)

teatreepidaure_0425
Teatre d’Epidaure.   a, b: pàrodes – c: prosceni – d: escena – e: orquestra

             El gran metge Hipòcrates, “el pare de la medicina”, va néixer a l’illa de Cos, on hi havia l’Asclèpion. Avui, els metges joves, en iniciar l’exercici de la professió, estan obligats a fer “El jurament d’Hipòcrates”, cosa que demostra la gran influència que la tradició mèdica grega exerceix encara avui. Es tracta d’un conjunt de normes de conducta moral dels metges, un veritable codi de deontologia mèdica establert per Hipòcrates al s. V aC.

El metge es compromet a compartir els coneixements mèdics amb la família, i també amb els alumnes. Sempre mirarà que les prescripcions dietètiques siguin en benefici dels malalts. No donarà mai cap fàrmac mental ni tampoc cap producte avortiu. El seu comportament serà digne i honrat. Els metges especialistes de cada matèria seran els qui faran les respectives pràctiques medicinals. Mantindrà el secret professional en tots aquells assumptes relacionats amb els seus malalts.

                                                 [RESUM DEL JURAMENT HIPOCRÀTIC]

        Els escultors més grans de l’antiguitat -Miró, Fídias, Policlit, Escopas- representen aquest déu com un home madur, amb barba i cabells llargs, amb una expressió dolça, pacífica i sèria. Vesteix una peça llarga amb el pit descobert. En algunes estàtues sosté un bastó amb un escurçó al voltant; en altres apareix representat amb la seva filla Higieia, una bonica noia acompanyada de la serp.

Resultat d'imatges de asclepi
ASCLEPI / ESCULAPI. EMPÚRIES

          A Empúries, la famosa escultura, que s’identifica amb Asclepi (Esculapi), és la mostra més notable d’estatuària grega de la Mediterrània occidental. Trobada al jaciment arqueològic d’Empúries el 1909. Feta de marbre del mont Pentèlic (a la regió de l’Àtica). Fa 2,15 m. d’alçada. Actualment està dipositada a la seu del Museu d’Empúries.

                                                                                                  Xavier Crosas Casacuberta

Anuncis

EL MÓN DEL CISTER . Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus [comarca de l’Alt Camp]

Ora et labora | Regni eius non erit finis

Lloat sia Déu nostre Senyor, creador del cel i de la terra pels segles dels segles. Amén.

Fa més de trenta anys que vaig girar els meus ulls i la meva ànima cap al cel , i d’ençà d’aleshores he procurat seguir el camí que hi mena amb més dretura, i que ara us vull mostrar. Agraeixo a Déu que, de molt jove, m’il·luminés per renunciar a les comoditats i l’abundància pròpies del meu noble llinatge. El castell del meu pare sovintejava en els relats vanitosos de banquets, de galanteries profanes, de caceres desmesurades i de gestes guerreres. Malauradament, no hi havia lloc per a la pregària per la salvació eterna de tots els fills de Déu. Sens dubte, fou Ell i no pas l’atzar qui va guiar les passes d’uns monjos viatgers perquè adrecessin els destí de les meves. Fou per boca d’ells que em vaig assabentar de com, en llocs tan llunyans com Egipte, Terra Santa, Grècia i l’Anatòlia i, des de temps immemorials, l’afany de salvació i el missatge de Déu havia portat molts homes i dones a abandonar famílies i béns i a viure com a eremites en els monestirs cercant el camí de la perfecció.

img_1026
Sant Benet

Vaig saber per primer cop de Sant Benet i de com, amb el seu exemple humà i els seus consells recollits en la Regla, va escampar la vida monàstica per totes les terres d’Occident. Fou així com vaig ingressar en l’austeritat severa i silenciosa d’un monestir, buscant cada dia la salvació per la renúncia, en el retorn del sacrifici, en l’oració i el treball. He fet vot de pobresa, de puresa i de castedat, tal i com s’espera de qui ha consagrat la seva vida a Crist. No sabia que aquests vots es professessin en tots els ordes monacals. Dissortadament, no tots els respecten en la mateixa mesura. Qui no ha vist l’ostentació de molt abats, qui no ha sentit els monjos d’abans de la reforma Cluny conspirant en els palaus després de resar en les esglésies, qui no ha conegut bisbes febles que s’agenollen amb més devoció davant l’or i les riqueses que no pas davant el Salvador.

Els nostres fundadors, Robert Moresnes Alberich, Esteve Hardi i sobretot Bernat de Claramany, ens van retornar a l’observança estricta de la Regla de Sant Benet, la que guia tots i cadascun dels nostres passos sobre aquesta terra dintre dels rigorosos marges que ens marca l’orde del Císter.

Sé que hi ha moltes maneres de servir Jesús nostre Senyor, i la que jo he triat és certament ben diferent de la d’alguns bons cristians que lluiten amb les armes per reconquerir terres als infidels. Però no és bo que les terres guanyades per a la cristiandat quedin ermes, ans cal esmerçar-se perquè donin fruit a major glòria de Déu. És en aquestes terres acabades de reconquerir i generosament donades pel comte Ramon Berenguer IV i el noble Ramon Guillem de Montcada, on se’ns van reconstruir els nostres cenobis, lluny de les ciutats, viles i castells, en llocs apartats del pas del homes, perquè no convé que la Catalunya Nova no ho sigui només pel canvi de servitud humana; cal, doncs, que, alhora que fem fèrtils les noves terres amb la nostra suor, sapiguem sembrar la llavor divina entre aquells que les hauran de colonitzar.

La regla benedictina i els costums cistercencs ens diuen que, prop de la posició escollida, cal que hi hagi no sols aigua per omplir les hortes, sinó també una pedrera de pedra bona. A l’hora d’aixecar parets i sostres, cal que treballem plegats amb els germans llecs, els conversos i els artesans de les rodalies ja que, si bé aquests són hàbils per fer anar les maces i els tallants, i amb perpals i corrons saben moure els carreus i fixar-los amb tascons i amb argamassa que han barrejat a les gavetes, nosaltres coneixem l’ús dels estris que s’han de menester per posar les pedres al lloc que els correspon amb perfecció comparable a la puresa dels nostres ideals. Amb la mateixa precisió que els monjos blancs complim la regla monàstica, els compassos i els escaires assenyalen com s’han de tallar i acoblar els carreus i les dovelles per tal que quedin perfectament travades al capdamunt dels arcs més purs. Amb fines plomades i amb llistons ben adreçats, pugem els murs i cloem les voltes sense desviar-nos de les directrius estrictes de Císter. Així els monjos, ajudant els germans llecs i els picapedrers d’ofici, ens afanem amb politges i corrioles per posar pedra sobre pedra. I disposant les estances dels obradors del monestir de manera que, essent dignes de la grandesa de Déu, les seves proporcions no pequin de l’arrogància vàcua i desmesurada que ofèn nostre Senyor i que tan justificadament hem plasmat. I tot amb la mateixa simplicitat i sacrifici amb què complim les obres i els dies de la nostra vida monacal.

Quiquiriquic! És negra nit, encara, quan ens llevem, i des del dormitori comú, abillats amb les cugulles blanques, baixem plegats a l’ església, per a la primera oració del dia: són les Matines. Quiquiriquic! Enceten la nostra jornada, que transcorrerà buida de comoditats i de paraules supèrflues, però curulla de pensaments pietosos i plenament ocupada per tots aquells treballs que devotament hem acceptat: Ora et labora.

Aferrem l’aspre mànec de l’arada, i amb aixades i metalls, llaurem les noves i extenses terres que cal rompre i hi plantem llavors noves d’aquestes contrades que, igual que les bones obres, hauran de rebre el seu brot. Per això, des de la sembra fins a la sega, no ens dol de prendre exemple dels bous i dels matxos que estiren el jou sense queixar-se i l’arrosseguen incansablement. Els monjos vetllem perquè les collites siguin bones i variades i perquè al nostre rebost no falti mai el blat, el sègol i l’ordi per fer-ne pa, ni la civada i les garrofes per als cavalls i el bestiar, ni la cera de les abelles, que ens dona claror dins la fosca, ni la mel, les ametlles i avellanes, que ens ajuden a passar l’hivern; igual que la llana i l’espart amb què teixim els nostres vestits i espardenyes, ni el cànem per trenar cordes ni les pells per fer-ne pergamí. Perquè no volem ofendre Déu, no malbaratem allò que la terra ens dona. Ens apliquem a aprofitar tots els seus fruits, transformant-los convenientment i procurant que no faltin ni cistells ni coves ni argila, ni fusta per fer voltes. Venem el vi, l’oli i els queviures per oferir-los a preu just als vilatans que els necessitin. És el fruit d’aquest treball el que ens permet, tal com prescriu l’orde, a no dependre de ningú més que de nosaltres, salvant Déu. Perquè un cop l’any tots els abats, en reunir-se al Capítol General, han de retre comptes, també, de l’administració del patrimoni dels seus monestirs, de l’ús que fan de terres, granges, molins i boscos; a més dels termes i drets adquirits damunt dels camins, i fins i tot viles i mercats.

santes creus 2019 g_1030
Aferrem l’aspre mànec de l’arada, i amb aixades i metalls, llaurem les noves i extenses terres.

Pregant i treballant, el temps passa de pressa, i vet aquí que ha arribat l’hora d’aplegar-nos a les taules del refectori perquè també cal nodrir el cos dels aliments que necessita. En comunitat, compartim les parques viandes de l’hort, del corral i de l’estable, que acompanyen el pa i el vi en la seva justa mesura. En silenci, escoltem atentament fragments escollits de la Bíblia i de sermons i d’escrits pietosos, veritable aliment de l’ànima. Pareu atenció: Lexa les vanitats e consolació del món, e serca sàviament fer la mia voluntat. Ara és el moment de deixar enrere els textos pietosos i penetrar respectuosament en el recolliment del treball espiritual.

santes creus 2019 g_1037
Refectori

Heus ací l’antic scriptorium. Quantes hores lliurades amb devoció a la nova tasca. Escoles com aquesta, asseguts davant les escrivanies, els monjos més hàbils, amb la ploma i la canya escapçada, han omplert incomptables pàgines de matèries. Amb traç auster, sense gràfics pretensiosos o bigarrats, que ofenen la vista i distreuen els lectors, els escrivans han tingut cura que la seva cal·ligrafia no s’apartés de tot allò que Sant Bernat els ha ensenyat. En començar aquest capítol, es deixava en blanc el lloc de la lletra capital, que més endavant un monjo mestre anomenat caplletrat omplia amb tintes d’altres colors. Aquest treball s’acabava amb el relligat del còdex, enquadernant-lo amb pergamí o fusta recoberta. Així s’obtenien llibres com el Breviari, l’Epistolari, el Gradual, l’Evangeliari, l’Antifonari i la Bíblia, revisada i corregida per Esteve Harding.

Al principi, els llibres es guardaven a l’armarium, obert en una paret del claustre propera a l’església, o bé encadenats als bancs a disposició dels monjos. Amb el temps i les donacions de reis i nobles, es creaven biblioteques amb valuosos volums que convertien els monestirs en grans centres de coneixement, i els seus escrivans rebien encàrrecs de confeccionar llibres luxosament miniaturats, que ja no es limitaven als continguts de la Regla, sinó que també s’ocupaven de teologia, filosofia, matemàtiques i astrologia, d’història i de política; fins i tot, de temes profans. Les cròniques de reis han donat prestigi a l’scriptorium de més d’un monestir, com ara el de Poblet, on la còpia del manuscrit de la Crònica del rei Jaume I o el Llibre dels feits, i que és els més antic que es conserva. Els escrivans, però, no sols s’ocuparen de la història de les grans gestes, redactaren també voluminosos cartolaris, on es detallaven les creixents possessions dels monestirs i la manera amb què els administraven. I encara més, ja que ben aviat els reis atorgaren poder notarials als escrivans de determinats monestirs. Fou així que, custodiats dins els seus murs, s’arxivaren incomptables episodis de la petita història d’aquesta terra.

L’austeritat de l’esperit del Cister, se l’ha de reconèixer igualment en totes aquelles manifestacions que apel·len els sentits. Sant Bernat pensava del cant: “S’haurà de compondre i interpretar de manera que agradi a l’oïda a fi de commoure el cor, que cal donar-hi ordre i que predisposi l’ànima a la gloriosa paraula de Déu”. Amb paraules igualment inspirades, i amb el monestir de Claravall als ulls, Sant Bernat traçà les línies mestres que caracteritzen i donen unitat a l’arquitectura dels nostres cenobis, sense buscar noves maneres de construir que es puguin titllar de supèrbia. Tot aprofitant l’habilitat dels mestres d’obra de cada contrada, aquest art destil·la simplicitat i puresa. La manera de fer cistercenca ens ha deixat un llegat construït ben identificable en la seva composició, com els nervis amb forma de palmera que, recolzats en pilars semi cúbics, suporten pesades voltes i transmeten lleugeresa i amplitud a l’espai, o els arcs de diafragma, que resolen, amb la màxima economia i proporció, elements estructurals i el cobriment de grans espais, i que tant d’èxit tindran en moltes construccions religioses. Identificada també en la conscient i exquisida construcció del claustre, que es nota en els motius vegetals i de cistelleria dels capitells.

El cor del monestir cistercenc batega en el claustre, lloc per passejar en silenci, per llegir-hi en solitud o en comunitat, dins l’exactitud geomètrica del quadrat, que és símbol dels quatre elements de la creació: l’aire, l’aigua, el foc i la terra, i dels quatre punts cardinals, que administren la llum i recullen la vida en comú, elevant-la cap al cel, l’únic espai visible de l’exterior. A llevant hi ha la gran sala capitular, on cada dia es llegeix la Regla de Sant Benet i s’hi tracten els temes espirituals i els de treball, mentre la primera llum del matí il·lumina els monjos en les seves decisions. A llevant també hi ha l’armarium, el dormitori i la sala dels monjos, a cada banda de les escales, que s’enfilen directament al bell mig de l’ampli dormitori. A migdia, un brollador d’aigua pura, que sempre raja per rentar les mans dels monjos en tornar del treball, assenyala l’entrada el refetor on es menja en comunitat, al costat de la cuina i del calefactori, úniques sales amb llar de foc. A ponent, es situen els cellers i el corredor que condueix els germans llecs al lloc que se’ls reserva dins l’església. Al nord, hi ha la dependència més estimada, l’església, bellament impregnada del simbolisme més subtil, estesa amb forma de creu llatina. Les tres naus, cobertes amb voltes de creu, sense pintures ni escultures, ni cap vitrall decorat, que embruti la llum que Déu ens envia i cura. A l’església, s’hi apleguen els monjos set cops al dia i una a la nit: a Matines, a Laudes, a l’hora Prima, a l’hora Tèrcia, a l’hora Sexta, a l’hora Nona, a les Vespres i, per acabar, a les Completes.

En pocs anys, el Cister va bastir centenars de monestirs escampats per tota la cristiandat; cadascun amb la seva personalitat, però empeltada del tarannà que ha heretat del monestir de qui és fill i que, com un pare amatent però sever, l’inspecciona i el vigila de ben a prop. Cada monestir, amo del seu propi destí, però tots junts, com els vímets d’un cistell, teixim una nova fesomia de la terra fent-la més grata als ulls de Déu. Avui, encara, germans i germanes de l’ordre viuen en antics cenobis com a Poblet i Vallbona de les Monges, o en cases renovades com Cadins, Santa Maria de Valldonzella i Santa Maria de Solius. Aquí, a Santes Creus, el monestir està deshabitat des de fa més de cent seixanta anys. I si bé sabem que el pas del temps i els imprevisibles alts i baixos, a què la condició humana està sotmesa, poden alterar fins i tot en gran mesura els propòsits inicials, no dubto que, en sortir d’aquí, sabreu reconèixer allò que és essencial i el que ha perdurat d’aquella època.

[Aquest text és una transcripció literal agafada de l’excel·lent espai temàtic del Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus, que ens fa de guia per poder conèixer-ne l’origen i també ens ajuda a descobrir molt bé l’interior d’aquest monestir.]

 

L L E G EN D A   D E   S A N T E S   C R E U S

El llegendari de Santes Creus recull una història que bé es podria considerar un miracle. Es diu que dos monjos van fer amistat al monestir. En el dubte etern que sempre assalta el creient, es preguntaven si la vida austera tindria recompensa en la vida eterna, tal com diu la doctrina. Dubitatius, van acordar que el primer que morís faria algun senyal des de l’altra vida al supervivent per confirmar-lo que sí, que hi havia vida al Més Enllà. Passat el temps, va morir el primer monjo. Després d’enterrar-lo, el supervivent el visitava cada tarda i li resava el respons. En una d’aquelles visites, una mà va sortir de la tomba. “És el senyal”, es va dir. I va córrer a comunicar-ho a l’abat. L’endemà la comunitat sencera resava al costat de la tomba, i la mà va tornar a sobresortir. L’abat la va agafar entre les seves, i la primera es va desprendre del seu cos.

 [Aquesta mà va romandre al monestir com a relíquia i actualment es conserva al monestir femení cistercenc de Vallbona de les Monges.]

 

LÈXIC DE L’ORDE BENEDICTÍ

Armarium: llibreria.

Calefactori: estança del monestir amb llar de foc i alguns seients, on els monjos anaven a escalfar-se.

Cenobi: convent, monestir.

Cister: orde monàstic benedictí | Mot derivat del ll. Cistercium, Citeaux [localitat de França].

Matines: primera activitat del dia (a les 6 en punt), en què els monjos fan pregària en comunitat.

Refectori: sala on els membres de la comunitat es reuneixen per fer els àpats en comú.

Regla: conjunt de prescripcions o pautes adreçada a la vida monàstica.

Vespres: pregària litúrgica de la tarda, a les 18.45.

 

POMPEU FABRA I POCH [1868-1948] ANY POMPEU FABRA 2018

150 anys del seu naixement i

100 anys de la publicació de la Gramàtica Catalana (1918)

La botiga de Ca l’Ample de Rupit també vol commemorar la figura i l’obra de Pompeu Fabra. Aquest 2018 celebrem els 150 anys del naixement d’aquest lingüista i gramàtic català i els 100 anys de la publicació de la Gramàtica catalana. Des de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, creada el 1912, Fabra es va passar una colla d’anys estudiant i comparant els mots i la sintaxi de la llengua catalana, que durant massa anys havia estat oblidada pels erudits, i fins i tot escarnida. Així, doncs, es va encarregar de normativitzar la llengua catalana pel que fa a l’ortografia (1913), la gramàtica (1918) i el lèxic (1932). Hi va haver discussions, és clar, però al capdavall tots estigueren d’acord en què l’obra de Pompeu Fabra era i és una eina d’allò més útil per a poder escriure i escriure bé, que és el que volien.

Us convidem, doncs, a compartir aquesta commemoració tot presentant-vos aquí la biografia del mestre del català, Pompeu Fabra, l’autor de la qual és Albert Jané.

9B657354-0E00-49B0-BC64-78EC92DBB3DD
Pompeu Fabra

Continua la lectura de POMPEU FABRA I POCH [1868-1948] ANY POMPEU FABRA 2018

QUIM TORRA (*)

Dietari. el president Quim Torra torna a la seva etapa suïssa per submergir el lector en aquesta civilització i establir una reflex amb Catalunya.

Dietari. el president Quim Torra torna a la seva etapa suïssa per submergir el lector en aquesta civilització i establir una reflex amb Catalunya.

     [Quim Torra. El quadern suís. Proa. 352 pàgines]

La prehistòria és coneguda. Després d’uns tres lustres treballant a l’asseguradora Winterthur, l’advocat Joaquim Torra i Pla va promocionar. A principis de l’any 2006 es va traslladar a Suïssa com a integrant d’un equip internacional. Tenia 43 anys i cap rellevància pública especial. Al cap de sis mesos, la dinàmica del capitalisme -“el drama del management: les fusions i adquisicions empresarials. l’espectacle total”- li capgira la vida: AXA adquireix la seva empresa. “Una fusió és al món del management el que Espanya fa a Catalunya des de 1714.” En virtut de l’acord s’iniciava un procés de reestructuració que el deixarà sense feina. D’aquella experiència, repensada amb un to d’ironia bonhomiosa, en va sortir el seu primer llibre: Ganivetades suïsses.

Quim Torra. Dinuix Rev. El Temps
Quim Torra. Dibuix Rev. El Temps

Continua la lectura de QUIM TORRA (*)