SANTA LLÚCIA DE RUPIT [DE RUPIT A SANTA LLÚCIA]

Rupit. Som a la plaça de Coll de Castell, a la part alta del poble. Plaça oberta, ben assolellada, tranquil·la, cap botiga amb rètol, talment un carrer ample. Plaça de forma allargada, amb cases d’arquitectura noble, de façanes molt boniques, fustam als balcons i, a les finestres, blanques cortinetes de ganxet que enamoren. El ple de cases és al costat sud de la plaça; a l’altre costat, la plaça és oberta amb uns horts petits que s’estenen avall, avall, fins al torrent del Saltiri. Es castell, on és? Ah! Del castell, no en queda res. Només un pany de paret damunt del gran rocam, que domina la població.

COSTAT NORD DE LA PLAÇA COLL DE COLL DE CASTELL [Fotografia de Rafel Ribas]

PLAÇA DE COLL DE CASTELL. UN PANY DE PARET DEL CASTELL DAMUNT DEL GRAN ROCAM [Fotografia de Rafel Ribas]

I aquí agafem el camí de Santa Llúcia, que de primer s’ensota una mica i tot seguit és de pujada suau. L’anada a Santa Llúcia és un passeig on els veïns de Rupit hi han bastit un barri nou. Cases noves força grans, que segueixen el model constructiu del poble, amb lleugeres variants. Cases de pedra, amb balconades de fusta plenes de flors. Tot plegat és una delícia. Passeig molt recomanable, sense cansament. Vora el camí hi ha una font i uns bancs on seure. Dues dones hi estan assegudes gaudint de la visió del poble i prenent el sol. Aquí cal fer parada.

-Bona tarda, senyores, ¿vostès creuen que hi pot haver un paratge millor que aquest?

-No ho sé, potser no perquè estic enamorada d’aquest lloc –respon la més gran.

-¿Com ho estan passant? ¿Fa bon temps, oi?

-Doncs miri, sí. Quina tarda més esplèndida! Molt bé –respon contenta, l’altra dona.

Em faig amic del quisso de les senyores. I jo que li pregunto: “¿Què te’n sembla, a tu, d’aquest poble?” El gos mou la cua, però no sembla pas que ho vegi massa clar. Des d’aquí es té una gran vista de la banda de llevant del poble i del gran rocam, damunt del qual hi havia el castell medieval, que ara és solament un record. Només en queda un pany de paret de quatre costats, alt i massís, al flanc est, que n’és l’únic testimoni, del castell. Aquestes pedres del castell de Rupit, que sorgeixen d’un embolic de matolls, venen del segle XI. (El castell, construït ran del turó, deuria fer molt bonic damunt del poble. Quina llàstima que l’hàgim perdut!) Feixes i timberes al costat del torrent. Molt a prop de Santa Llúcia, trobem dues pedres ben grans, que tenen l’aparença d’un solemne piano de cua, amb una llàntia gravada i tot, símbol de Santa Llúcia. Fixa-t´hi bé. La veus? I vet aquí que, gairebé sense adonar-nos, ja som a Santa Llúcia.

RUPIT DES DEL CAMÍ DE SANTA LLÚCIA

En el lloc on s’alça la magnífica finca actual, casa i jardí, hi havia hagut tres cases ben antigues de gent senzilla: la masia de Santa Llúcia, el Roquerol i una altra casa, el nom de la qual s’ha perdut. D’aquestes tres masies, d’aquests elements originals, ja no en queda res. Haurien caigut de velles. Tot eren enderrocs i bardisses. La nova masia de Santa Llúcia, admirable, tradicional, ben integrada al paisatge, s’edifica damunt d’aquestes cases que són una ruïna, entre els anys 1964 /1966. Els senyors Marc Masó i Rosa Jordana de Barcelona en són els propietaris. Les obres d’aquest gran casal donen feina als vilatans de Rupit durant força temps. S’ha de tenir en compte que la construcció d’aquesta finca esdevé una escola eficaç per als paletes del poble de Rupit perquè hi adquireixin experiència tècnica a l’hora de col·locar bé cada pedra als murs de la casa. (Rupit, i també Pruit, pot presumir de tenir paletes que són magnífics mestres col·locadors de pedra. I ara cal desitjar que aquesta aptitud no es perdi i que duri.)

Durant els anys 2020/2021, hi fan obres de restauració habilitant-la com a allotjament rural. AL capdavall l’objectiu és oferir un servei de qualitat als clients que visitin la vila de Rupit.  Casa senyorial ben gran. Espaiosa, neta i endreçada. Hi ha un jardí enorme amb uns arbres que li fan ombra i ornament. Oh, quin goig! Vet aquí un casal molt ben restaurat i digne de visitar.

A més a més, l’indret de Santa Llúcia és un mirador excel·lent. Des d’aquí es domina la vall ensotada de la riera de Rupit, el Salt de Sallent, l’Agullola, Montdois, el Montseny i les Guilleries. Visió magnífica, esplèndida. El dia 13 de desembre del 1963, s’hi fa una festa ben lluïda amb la benedicció de la nova casa i el nou pedró. El primer aplec de Santa Llúcia amb la celebració d’una missa; a la tarda, el rosari al voltant del pedró, i a l’era, àmplia i bonica, audició de sardanes, en què els músics també toquen la sardana Santa Llúcia de Rupit, composta pel mestre Pere LLoberas i Miró, compositor de sardanes molt popular, que sempre va saber estimar Rupit.

L’AGULLOLA DE RUPIT

Pedró o capelleta de Santa Llúcia. A la vora mateix de la casa, s’aixeca, digníssima, la capella de Santa Llúcia­, posada en un lloc esglaonat, voltada de xiprers ufanosos, que escampen el dolç perfum, i als peus del padró, un grèvol de fulles brillants i fruits de color vermell. (Heus aquí que Josep Carner, en el poema Xiprer, hi diu: Xiprer, se’t veu cenyit de roses, sovint, en un verger.) Columna esvelta, de pedra, amb una fornícula per a la imatge de la santa i coronada amb una creu. (Els seus atributs són una palma, símbol del seu martiri i l’espasa, amb la qual li van travessar el coll en els temps de de les persecucions de l’emperador Dioclecià, a l’inici del segle IV. A vegades, un llum d’oli, un llibre, o bé porta una plata amb els dos ulls, que li arrencaren en el seu martiri.) Aquest pedró és fruit de la devoció popular arrelada des de temps molt reculats. Racó deliciós. Cada any arriba el 13 de desembre, que és la festa de Santa Llúcia –patrona dels cecs i guaridora dels mals de vista, també patrona de les modistes, dels oftalmòlegs i dels sastres- les dones i la mainada de Rupit hi anaven a fer les seves pregàries: Verge i màrtir, advocada, del qui viu en fosca nit: aclariu amb la mirada tot el terme de Rupit. Quins temps!

Tornem a Rupit. Un passeig tranquil, avall avall, tot passant pel mateix camí de l’anada.    

     Xavier Crosas i Casacuberta

ICONOGRAFIA DE SANTA LLÚCIA [IMATGES]

Santa Llúcia fou una noia d’una família il·lustre de Siracusa (Sicília). Llúcia, nom de dona d’origen llatí: lux lucis, que vol dir “llum”.) Jove màrtir cristiana, venerada a l’església catòlica i també a l’ortodoxa. Verge i màrtir del segle IV. Els seus atributs són una palma, símbol del seu martiri i l’espasa, amb la qual li van travessar el coll en els temps de les persecucions de l’emperador Dioclecià. A vegades, sosté un llum d’oli, un llibre, o bé porta una plata amb els dos ulls, que li arrencaren en el seu martiri. Cada any arriba el 13 de desembre, que és la festa de Santa Llúcia –patrona dels cecs i guaridora dels mals de vista, també patrona de les modistes, dels oftalmòlegs i dels sastres- les dones i la mainada de Rupit anaven a Santa Llúcia a fer les seves pregàries: Verge i màrtir, advocada, del qui viu en fosca nit: aclariu amb la mirada tot el terme de Rupit.

SANTA LLÚCIA. PINTURA DE SASSOFERRATO. PALAZZO CHIGI, ROMA.
SANTA LLÚCIA. PINTURA DE FRANCESCO DEL COSSA. SEGLE XV. COL·LECCIÓ DUVEEN, NOVA YORK.

MARTIRI DE SANTA LLÚCIA. PINTURA DE CARLO CALIARI. SEGLE XVI. ITÀLIA.

SANTA LLÚCIA. ERMITA DE SANTA EULÀLIA D’ESTAON (LLEIDA). SEGLE XII. PINTURA MURAL.
SANTA LLÚCIA. PINTURA DE GIACOPO PALMA. ESGLÉSIA DE SANT JEREMIAS, VENÈCIA.
SANTA LLÚCIA. INSTITUT AMETLLER D’ART (1904). HISPÀNIC, BARCELONA.
SANTA LLÚCIA. TAULA DEL SEGLE XVI. MUSEU EPISCOPAL, VIC.
DECAPITACIÓ DE SANTA LLÚCIA. SANTA LLÚCIA DE MUR (PALLARS JUSSÀ). SEGLE XIV.
SANTA LLÚCIA. MUSEU NACIONAL D’ART DE CATALUNYA, BARCELONA.
SANTA LLÚCIA EMPRESONADA DAVANT DEL CÒNSOL. SANTA LLÚCIA DE MUR (PALLARS JUSSÀ). SEGLE XIV.
SANTA LLÚCIA. PEDRO DE ZUERA. MUSEO ARQUEOLÓGICO NACIONAL, MADRID.
SANTA LLÚCIA. PINTURA DE SIGISMONDO COCCAPANI (1583-1642).
SANTA LLÚCIA. PINTURA DE PHILIPPINO LIPPI. SEGLE XV. CATEDRAL DE SANTA LLÚCIA, PRATO. FLORÈNCIA.
SANTA LLÚCIA. TALLA D’ALFONSO DE MENA. CATEDRAL DE GRANADA.
SANTA LLÚCIA. IGLESIA SANTA MARÍA DE LA HORTA. ZAMORA.
SANTA LLÚCIA. PINTURA DE FRANCISCO PACHECO. COL·LECCIÓ PARTICULAR DE MANUEL MORALES i FERNÁNDEZ DE XÓDAR.
MARTIRI DE SANTA LLÚCIA (1445/1448). PINTURA DE DOMENICO VENEZIANO.
SANTA LLÚCIA. UN BOTXÍ APUNYALA SANTA LLÚCIA AL COLL (circa 1410). JACOBELLO DEL FIORE. PINACOTECA CIVICA, PALAZZO DEI PRIORI, FERMO.

TAVERTET. L’AVENC. PLA BOIXER. FONT DE RAJOLS. RUPIT

[CINGLE DE COLLSAVENC. CINGLE DE L’AVENC. CINGLE DEL PLA BOIXER]

Avui anem de Tavertet fins a Rupit tot coneixent de molt  a prop aquesta part sud-occidental de Collsacabra, on hi ha pobles de gran tipisme com Rupit i Tavertet. Santuaris i ermites. Espadats i abruptes cingleres. Masies i cases pairals. Tavertet està assentat damunt d’un petit altiplà, molt ben aprofitat, a una alçada de 870 metres. Tallants que cauen verticalment cap al pantà de Sau, per una banda; i cap a la riera de Balà, per l’altra. El Castell de Tavertet va donar el nom al poble. Nucli urbà format per tres carrers. Habitatges de pedra. Vida de poble. Balconades de fusta. Llindes treballades dels segles XVII i XVIII. L’església és molt bonica, romànica (S. XI). Consagrada  a Sant Cristòfol, i posada ran de cingle. El conjunt de cingleres que envolta el poble captiva per la seva bellesa: Vall de Sau amb el pantà i les Guilleries. Santa Fe del Montseny. Sant Andreu de Bancells. Querós. Gran mirador. Cingles, coves i balmes arreu. Tavertet també ha estat el poble d’acollida de l’il·lustre Raimon Panikkar i Alemany (Barcelona, 1918 / Tavertet, 2010). Sacerdot, filòsof i teòleg. De pare indi i de mare catalana. “A Tavertet es pot viure el silenci, si un vol”, ens diu Panikkar.

TAVERTET

Doncs, bé, enfilem la pista  que ens ha de portar a Rupit i que no té pèrdua. Sortim de Tavertet per Collsavenc (el camí passa ran del cingle de Collsavenc) per sota del puig Segaler, que és en un extrem del pla de Monteis. Travessem el torrent de l’Avellanosa, que més avall, just quan s’ajunta amb el torrent de l’Abeurador formen l’espectacular cua de cavall, un salt d’aigua ben gran. Font de l’Abeurador, sota el camí. I després, el mas l’Avenc.

CINGLE DE COLLSAVENC. AL FONS, LA CINGLERA DEL FAR

El mas l’Avenc de Tavertet és un exemple notable del gòtic rural català. De cara als cingles. El casal fa molta patxoca. Segons Artur Osona, eminent excursionista del s. XIX, l’Avenc primitiu data del s. XIII i la part nova del 1559, que varen construir els mestres picapedrers de la Gascunya (sud-oest de França), que aleshores envaïren el país. L’edifici és una mostra molt interessant del gòtic rural català.  Portes amb voltes dovellades, gran sala gòtico-renaixentista, les finestres amb llindes cisellades ben boniques. La visita al casal de l’Avenc és molt interessant per gaudir de la sòlida arquitectura de l’edifici i de les vistes panoràmiques del pantà de Sau i del Montseny. L’Avenc de Tavertet és una casa familiar que es dedica al turisme i a la ramaderia extensiva. El fet que l’Avenc hagi estat ben rehabilitat el fa molt atractiu. El casal antic i la nova ampliació (2010-2013) és un lloc ideal per fer-hi estades i gaudir del benestar rural, i també ofereix la possibilitat de fer-hi activitats educatives, culturals i turístiques.

L’AVENC DE TAVERTET

El Pla Boixer i el mirador de la Rocallarga (1.187 m). Hem caminat tres quarts d’hora fins aquí. El Pla Boixer (1.110 m) deu el nom a les matades espesses de boixos que el cobreixen en bona part. Cinglera colossal de 300 metres, que és el llegat d’una intensa història geològica. Des de la punta, ran de cinglera, hi dominem unes vistes espectaculars: Rupit, Sant Joan de Fàbregues, l’Agullola, Pla de Montdois, la cinglera del Far, els embassaments de Sau i de Susqueda, les Guilleries i el Canigó. A vegades, hi pots contemplar tot un mar de boira. Espectacular. Magnífic. Pau i silenci, que sembla que pugin de les fondalades. Roca calcària d’origen marítim a la part superior de les cingleres, i una capa vermellosa a la part inferior, molt més erosionable. El passat geològic d’aquesta zona es pot entendre amb la presència abundant  de nummulits de forma de llentilla i fòssils marins de colònies de coralls.

Damunt d’aquest planella, amunt, amunt, el mirador de la Roca Llarga, penyal que sobresurt amb una tirada fenomenal de vint metres i la balma de Cortils (1.196 m), amb una cornisa pètria de gran volada, i que en altre temps hauria estat habitada. Una meravella de veure. Prop del collet de Rajols, tres tombes antropomòrfiques. Des d’aquest mirador natural situat a 1.187 m. d’altitud, es té, naturalment, una gran vista: el Cadí, el Canigó, Guilleries i el Montseny, el Pedraforca, i fins i tot el mar.  

SANT JOAN DE FÀBREGUES I EL PLA DE L’AGULLOLA

Ara arribem a la masia de Rajols posada en un petit promontori, ben bé sota el Puig Pedró (1.194 m). A la vora mateix del mas, la Font de Rajols de la Verge de la Gelada, indret ben habilitat i molt atractiu. La font està situada a uns cent metres de la casa de Rajols, enmig d’una clariana, que hi brolla fresquíssima. Al seu voltant hi ha una fageda exuberant, molt fresca i agradable, amb un rierol. (Al voltant de la font, hi podem veure fades de galtes boniques o dríades nues, de peus de rosa i amigues de les muses, corrent o dansant al so de la flauta de Pan al voltant dels arbres. Respectem, doncs, l’aigua i els boscos perquè “dins l’arrugada escorça de cada arbre, bat el cor d’una dea”.) El sol, però, hi toca escassament, en aquest racó diví. Remor de plantes, ocells i aigua. Font i capella dedicada a la Verge de la Gelada, una bella estàtua d’obra, del segle XVIII. Als peus de la verge, una taula de pedra picada,  gran i llarga, per fer-hi fontades.

FONT DE RAJOLS DE LA VERGE DE LA GELADA

Tornem ara al  mas Rajols. Al peu de la casa, agafem un bell camí que baixa recte i paral·lel al torrent de Sabaters i que s’enfonsa enmig de fajos i roures. On va a parar? Baixant, baixant, a mig pendent, es bifurca en dos camins: el camí a mà dreta fa via de dret cap al poble de Rupit; el camí a mà esquerra tira avall vers el mas els Felips, mas el Soler i acaba a Rupit, també.

Rupit és una petita joia vella, en paraules de Joan Triadú. Rupit està totalment construït sobre pedra. Bona part de les cases són del segles XVII, de pedra, sòlides. Quin poble! Vila medieval admirable. Placetes, carrers i racons que es fan mirar i que fan tenir ganes de passejar-hi. A prop de l’església, el carrer Fossar, que fa molta patxoca. Aquest carrer s’enfila amb esglaons de pedra. La creu del cementiri vell, adossat al temple parroquial. Portals dovellats. Balcons de fusta. Finestres gòtiques. L’església amb un campanar ben esvelt, dedicada a Sant Miquel Arcàngel. I el castell, on és? Ah! Del castell, no en queda res. Només un pany de paret damunt del gran rocam, que domina la població. Façanes amb inscripcions llatines a les llindes i finestres, en què llegim invocacions bíbliques, el nom dels propietaris, dates i marques d’oficis: Iésous Sanctus. Iésous Soter. Iésous Khristós. Iésous Maria. Altissimus creauit de terra medicamenta (…) Stephanus 1688 Beguerie. Non habemus hic domum permanentem. Jaume Bosch, 1610. El pont penjat, pràctic i restaurat l’any 1994. La gent del poble en va idear la construcció per unir de dret les dues espones de la riera. Quan el visitant arriba a Rupit, si no passa el pont, ho considera gairebé un pecat. Al carrer Palau, la notaria, que durà uns cinc-cents anys, des del segle XIV al XVIII, sempre en mans de la mateixa família, els Soler. A la llinda del casal, l’escut de pedra amb un sol esculpit. Efectivament, Rupit esdevé immortal. Mireu com ho explica Joan Triadú: La veritable riquesa de Rupit consisteix en aquesta resistència indefinible al pas del temps. Sembla que digui: Tireu pel cap que vulgueu, que jo seré vell sempre.

R U P I T

[Podem fer la tornada a Tavertet pel mateix camí que hem fet, òbviament; ara, si voleu, hi ha també la possibilitat de tornar a Tavertet per Sant Joan de Fàbregues. (Visió esplèndida de l’Agullola.) Després, baixem al mas el Pendís. Continuem per la pista que passa per sota el cingle fins al mas Surroca. A l’esquerra d’aquesta casa, agafem un camí estret de muntanya (Grau del camí de Surroca) que s’enfila gradualment cinglera amunt fins a Tavertet. (Visió espectacular dels precipicis. Una autèntica meravella.) Ho veieu? D’aquesta manera hi fem una caminada circular. Feliç caminada!]

Xavier Crosas Casacuberta

ELS CINGLES DE TAVERTET [Dibuix d’Antoni Aragon]

ERMITA SANT MIQUEL DE CASTELLÓ DE FALGARS

ERMITA SANT MIQUEL DE CASTELLÓ

Diumenge, 15 de novembre del 2020. Excursió amb la Maria Estrella. Avui anem a Sant Miquel de Castelló (o bé,  Sant Miquel de Bas, i també de Falgars.) El dia és més aviat clar. En primer lloc ens arribem a Falgars amb cotxe. Llavors no ens costa gens de trobar la pista vers l’oest, que de primer s’ensota una mica enmig dels prats, tot baixant gradualment. A l’esquerra ens queda La Batllia (mas molt important anys enrere i que ara està totalment restaurat), i a la dreta, mas La Freixedella, que és una habitatge ben gran. Travessem el coll d’Uran (topònim de rel iber com també ho és Uria). Pistota serpentejant, llarga, llarga, per entre prats ben amplis, tot vorejant la cinglera. (Un indret molt bonic, amb la visió de la gran fondalada amb conreus ben  treballats, amb Els Hostalets d’en Bas i Sant Esteve d’en Bas).

MAS LA BATLLIA

El cas és que Sant Miquel de Castelló cau ben bé a cinquanta-cinc minuts de Falgars. Ara, el camí ofereix el goig i el plaer de passejar per la muntanya sense cansament. Mentre anem fent camí, sempre veiem davant nostre Sant Miquel de Castelló, dalt d’un turonet. Arribem al Mas Pibernat, pagesia molt gran, molt ben situada, de molts edificis. Hi ha com un carrer, i tot. Lloc espectacular. Ens adonem, però, que són quarts de cinc de la tarda, que el sol ja s’amaga tot caient les primeres ombres damunt dels camps. En ple hivern, doncs, tenen poques hores de sol. Puig Satoies. Coll de Pedró. Esplèndids rasos de Pibernat. Lleixa dels Llancers. Al peu de l’escaleta, el Portell, un call encaixat entre parets molt dretes, que dona pas al grau de Sant Miquel, que s’enfonsa enmig de fajos; On va a parar? A mig pendent es bifurca en dos camins: l’un fa via cap a Els Hostalets d’en Bas; l’altre, vers Joanetes.

EL PORTELL

I ja tenim a tocar, Sant Miquel de Castelló o de Bas. Construït ran de cingle, a 930 metres d’altitud. Des de l’escaleta i just al davant, visió magnífica de les crestes dentades de la serra de Santa Magdalena del Mont, amb el Puigsacalm, Puig dels Llops i Sant Corneli. Tot plegat, prodigiós. El camí fa pujada. I dalt d’un gran rocam, amunt amunt, tot el conjunt amb l’església-castell de Sant Miquel de Castelló, damunt del poble de Joanetes, envoltat de cingles. Tot plegat fa molta patxoca. (Sant Miquel pertany al municipi de la Vall d’en Bas, com ja deveu saber). Té una vista excepcional de les valls d’en Bas, i enllà, enllà, Olot. Potser queda massa amunt i tot, perquè les coses no es veuen amb prou detall. Així, per exemple, El Mallol, amb prou feines s’endevina. Per veure els pobles un s’hi ha de fixar molt.

SANT MIQUEL DE CASTELLÓ

Sant Miquel de Castelló dona nom a la serra de Sant Miquel, extrem oriental de la serra de Llancers. Una placa a la porta de l’ermita (pintada d’un color vermell massa cridaner. I quin mal gust!) conté una llarga inscripció sobre la història d’aquests indret. Lloc d’un antic poblat prehistòric. Emplaçament d’un temple romà (fanum) dedicat a Mercuri (Hermes entre els grecs). Oratorium visigòtic. Petit lloc fortificat per defensar les fronteres del perill sarraí –més militar que feudal. Residència dels vescomtes de Besalú (Castrum Castilionis); també anomenats vescomtes de Bas (segles IX-X). Un castlà (vassall encarregat de la guarda i defensa del castell) l’ocupà posteriorment. Al segle XV el rei Joan II concedeix aquest lloc a Francesc de Verntallat, cabdill de remences, amb el nom de Castelló de Bas. Els francesos conquereixen el castell i després els pagesos l’alliberen. Els carlins (segle XIX) usaren el castell com a refugi segur i innexpugnable. Ermita i capella de Sant Miquel del segle XI, i habitatge de l’ermità. El catàleg diocesà de Girona l’esmenta així: Capella Sancti Michaelis de Castilione in Parrochia Sancti Stephani de Occulo. Amb una humil masoveria.

SANT MIQUEL DE CASTELLÓ
Fotografia de VALLGESBISAURA

Finalment, el Grup Excursionista i Esportiu de Girona restaura la masoveria habilitant-la com a refugi de muntanya per a vint persones (l’any 1972)*. (Sense aquesta conservació, ja seria tot aterrat, de ben segur.) L’indret està desembardissat i alliberat d’enderrocs i permet de veure, a la base de l’ermita, unes parets de carreus ben grans que han de ser molt antigues. Cisterna molt vella. Visió d’un petit pessebre posat entre les pedres. La capella actual és l’antiga capella del castell, restaurada l’any 1947. En un hortet, hi observem també El roure d’en Simó, amb la seva fotografia i tot. Aquí, la seva colla excursionista recorda emotivament en Simó amb la plantada d’un roure tendre, que va morir massa jove i que l’estimaven molt, sembla: Jo no sóc pas lluny; just a l’altre costat del camí. Sant Miquel es troba a l’extrem nord de Collsacabra. No hi trobem ningú. Tot tancat amb pany i forrellat. Hi fem unes fotografies. Aquí hi fa unes ratxes molt fortes de vent –fffiiiiuuuu!, fffiiiiuuuu! I hi fa fred. No hi estem gaire temps, doncs. Anem baixant. Ha arribat l’hora del retorn. És una tornada agradable, que escurcem tot travessant camps de pastura fins arribar a Falgars. Xavier Crosas Casacuberta

PLANTA DEL CASTELL D’EN BAS. Font: Ferran del Campo Jordà

Vídeo d’Antoni Prat i Puig: https://youtu.be/o6Gn-Q0jscQ

Goigs a l’arcàngel Sant Miquel. La Vall d’en Bas: https://1.bp.blogspot.com/-44bMSvrao4Q/Xfiitl_scRI/AAAAAAABQ20/OH5ZZ82yQc4YaMU2F6bbjvSHAF4lg0VRgCLcBGAsYHQ/s1600/miquel%2Bla%2Bvall%2Bden%2Bbas%2B2.jpg

L’HOSTAL DEL GRAU / EL GRAU DE PRUIT

     L’HOSTAL DEL GRAU / EL GRAU DE PRUIT

Per un camí de carro, els traginers amb els seus animals dedicaven una jornada de vint hores a fer el trajecte de Vic a Olot. Us convido a conèixer aquest viatge: sortien de Vic a negra nit i esmorzaven a Roda de Ter. Fet el tram de camí fins L’Esquirol, menjaven un mos a l’hostal de l’Esquirol o del Perai, i seguidament una nova etapa fins a l’hostal de Ca la Rotllada, on la parada per dinar era llarga, llarga, sense presses. Com a auxiliar d’aquest hostal, en casos d’excessiva concurrència (quan ho tenien tot ple), hi havia L’Hostalot, a pocs minuts d’aquí. Després reprenien el viatge. Coll de Cabra. Coll de Comajoan. I propera aturada a l’Hostal del Grau per berenar (una taula copiosament proveïda amb pa amb tomàquet, pernil i embotits). Prop de mitjanit, “beguda”  als Hostalets d’en Bas, i arribada a Olot.

Totes les matinades l’hostal del Grau tremola amb el pas dels traginers. Arriben de cada banda, de Vic i d’Olot, amb les mules ben carregades de mercaderies. Esbufeguen els animals fent tremolar les finestres, despertant la gent. És la mateixa hora en què s’encén el foc de la cuina i s’obren els forns i fa olor de pa acabat de coure. (Mestressa!, crida el traginer. Què hi ha?, pregunta la dona. Hi ha carn d’olla, avui? Tenim una gana!, i per acabar voldrem un cafè i una copa de ratafia, diu l’home. Quants sou de colla? En som cinc, mestressa).

HOSTAL DEL GRAU

Efectivament, quan els viatgers s’acostaven als cingles del Collsacabra per començar el descens cap a la Vall d’en Bas, feien parada a l’Hostal del Grau, ubicat en un indret privilegiat. Mireu com ho explica Marià Vayreda (Olot, 1853-Barcelona, 1903): “Plantat a la vora del cingle, es mira des d’allí com des d’un balcó, el bonic panorama de tota la comarca d’Olot, amb un fons que es perd de vista. Els poblets de Bas i Hostalets es veuen a sota els peus, semblant a la distància d’un tirat de pedra de l’espectador”.

L’Hostal del Grau rep el nom del lloc on ha estat edificat, perquè és molt, molt a prop del Grau d’Olot. (Tos sabem que un grau –del llatí gradus, que vol dir “pas”-és un camí a través d’un cingle que permet assolir-ne la part superior.) Els orígens d’un primer edifici, potser fortificat, cal cercar-los al segle XIV, una fortificació depenent del castell de Bas. (Restes de torres i espitlleres així ho testimonien.) Però l’hostal no s’esmenta fins al segle XVIII, quan els hostalers foren testimonis d’accions de la Guerra de Successió. La casa del Grau va ser reformada pel senyor Manuel Garganta just acabada la Guerra del Francès (1815), que hi bastí un doble pis de cinc arcades a la façana sud. Unes arcades, per davant de les quals discorria la calçada del camí ral, com es pot veure a l’escena ambientada vers  1820-1830.   

HOSTAL DEL GRAU

Un cop fet el descans a l’hostal, la gent de pas que venia de Vic començava els descens de les Marrades, descavalcada de les seves muntures a causa dels forts pendents. També Francisco Zamora (magistrat, escriptor i amant dels viatjar) hi prengué la més gran precaució en travessar el Grau en direcció a Olot l’any 1787: Se encuentra la casa de la Esca y un puente de un ojo, y más adelante el hostal del Grao, en el que empieza la famosa bajada de este nombre, y aquí es preciso echar pie a tierra.

L’Hostal del Grau és un edifici gran, de murs quadrangulars massissos, que fa el seu efecte. Espaiosa, neta, austera i endreçada. Ara és un habitatge d’estiueig, dedicat al turisme rural. Té una façana que es fa mirar. Amb cinc pòrtics i columnes de pedra. Sota aquesta porxada, els pagesos i els viatgers hi guardaven l’animal. A sobre, al primer pis, cinc arcs rebaixats en una galeria oberta. Arc de pedra a la porta principal, amb la llegenda següent: “Manuel Garganta…en 1816”. Un pou amb una enorme cisterna. Des d’aquí, es té una paisatge panoràmic dels Pirineus. Des del cims de Núria fins al Costabona. Originalment, el camí ral passava just per davant dels arcs de la façana principal de l’Hostal, però ara el traçat fa una gran marrada artificial per evitar acostar-se a la casa, en consens amb els propietaris. El seu entorn és deliciós, amb prats i roures magnífics. Al costat mateix de l’Hostal del Grau, comença a baixar el Grau d’Olot. A prop, passat el torrent a la dreta, hi ha la Mina del Bandoler1. Marrades del Grau, extraordinàriament ben conservades. Avall, avall, la Font del Grau. Pont de les Marrades. Font de les Marrades. I al capdavall de la baixada, els primers camps de la Vall d’en Bas i el Molí Vell.

MAS HOSTAL DEL GRAU (1950)

LA BIGA DELS PENJATS DE L’HOSTAL DEL GRAU

La Mina o Balma dels bandolers, llarg passadís encaixat entre uns murs ben alts, és el lloc on s’amaguen les colles de bandolers del camí del Grau (d’aquí li ve el nom). Aquests causen terror als viatgers i als traginers perquè els assalten violentament tot saquejant-los arreu del camí. Les batudes que s’hi organitzen per caçar aquests saltejadors de camins no obtenen un bon resultat. Després dels saquejos, aquests bandits s’amaguen a la balma dels bandolers. Heus aquí que cobreixen el gran call amb troncs i amb terra, que hi fan de teulada, i tot pren un aspecte absolutament natural. Doncs bé, allí tenen l’amagatall.

Amb tots aquest fets, però, es té constància que una bonica noia del mas del Coll, amistançada amb un dels delinqüents, dona informació als malfactors sobre les rondes de guàrdia dels pagesos de la contrada. Ja veieu si n’era d’eficaç i valenta, la mala dona. Tot i això, detenen la noia i li fan confessar la veritat. (A continuació és acusada de traïdora). I bé, un cop descobert el secret que els permet fugir fàcilment, arriben a agafar-los, a aquells bandits: tres o quatre tombs de soga a l’entorn del cos: “Ja us tenim!” I es diu que, a alguns, culpats de molts d’assalts, se’ls enduen, i immediatament pengen els seus cossos d’una biga del sostre de l’hostal del Grau, des d’aleshores anomenada “la biga dels penjats”. En sentim els gemecs, és un instant. I els cadàvers balancegen… (Així es com la biga esdevé famosa.) Quant als cossos d’aquests delinqüents, proclamen l’ordre que ningú no els doni sepultura, sinó que restin insepults com a menja de les aus rapinyaires, i que serveixi d’avís per als malfactors (mentre que les campanes toquen a morts amb un repic diferent). A l’últim, tenen el que es mereixen. Això havia d’acabar així. Ara bé, d’aquesta llegenda no hi ha un testimoniatge escrit, així és que no podem pas garantir que sigui certa…

  1. Mina del Bandoler, enorme esquerda rocallosa o call natural de murs ben alts (de cinquanta metres de llarg i 1,20 d’amplada mitjana), on s’amagaven els lladres de camí ral i els bandolers -d’aquí el nom- als segles XVIII i XIX.

FONT Generalitat de Catalunya

Departament de Política Territorial

i Obres Públiques

L’HOSTALOT DE PRUIT

L’Hostalot, o l’Hostal de l’Esca –citat així en les guies d’Artur Osona-, havia servit d’auxiliar a l’Hostal del Grau quan aquest s’emplenava de gent. Pam-pam!, pam-pam!, uns trucs a la porta de l’hostal. “Ave Maria! Ei, mestressa, que teniu avui per dinar?, preguntava un passavolant. “Pollastre amb arròs al ritme del xup-xup i conill casolà amb herbes”, responia la dona de l’hostal. “Que sigui carregadet el conill, mestressa!”, li ordenava l’home amb ganeta. D’altra banda, l’avi de la Garganta explicava que, de jove, als anys 40, i abans de completar la carretera comarcal actual, hi passaven cada dia mes de cinquanta matxos amb traginers.

L’HOSTALOT

El vell hostal ha sofert les transformacions naturals del pas del temps. L’edifici actual era una casa de pagès que fou abandonada entre els anys 1961 i 1963. L’habitatge arribà a tenir un aspecte ruïnós. Ara bé, al cap d’uns anys, va ser restaurat per en Josep Pons de Manlleu, convertint-la en un habitatge sense l’activitat pagesa. Ara, és un casal entre pasturatges, tota voltada de filats, que és a propòsit del bestiar. Originalment correspon a un habitatge del segle XVIII, reformat el 1831. Va funcionar com a hostal –d’aquí el nom- per acollir viatgers que travessaven el Collsacabra direcció a Olot o bé direcció a Vic. L’Hostalot està situat al costat mateix del camí ral, just abans de començar la davallada del Grau i ben a la vora del punt escollit per construir el magnífic pont que creua la riera. Un hostal on es bevia i es feien tractes; també és possible que es fessin intercanvis de productes en aquest punt i que s’hi cobrés una taxa per al manteniment del pont. Els orígens d’una primera casa són incerts, però, si tenim en compte la seva privilegiada situació geogràfica, serien medievals. A més a més, el lloc és suggestiu i acollidor.

L’Hostalot va ser testimoni dels principals fets bèl·lics de Catalunya, perquè per davant dels murs de la casa primitiva, de ben segur, hi varen passar generals, guerres i revolucions. Les tropes del cabdill remença Francesc de Verntallat l’estiu del 1462, innombrables companyies de l’exèrcit espanyol durant la Guerra de Successió (1700-1714) i, en la Guerra del Francès, els soldats de Napoleó, generals inclosos, durant la guerra ocasionada per la invasió napoleònica (1808-1814), que volia manar a tot Europa. Soldats que van i vénen. I també a principis del 1939, amb el darrers espectecs de la Guerra Civil espanyola, a l’Hostalot, s’hi haurien aturat molts soldats espellingats en retirada i desplaçats del bàndol republicà, els quals varen haver de fer llarguíssimes caminades per salvar la pell, tot passant pel camí ral i pel bosc, camí de França. Per a ells, aquesta guerra estava ben perduda.

Durant la postguerra, el camí rural s’utilitzà com a via de contraban, intercanvi de bestiar i altres béns, per no haver de pagar els impostos establerts pels vencedors.

PONT  VELL DE  L’HOSTALOT

El procés d’empedrat del camí ral de Vic a Olot s’efectuà per iniciativa del corregidor José de Avilés Iturbide, entre 1729 i 1731. El projecte estava supervisat per un arquitecte, i incloïa la construcció de trencaaigües, desguassos, cunetes, marrades, talussos i ponts, dels quals el més pintoresc és el pont de l’Hostalot (casa que abans s’anomenava hostal de l’Esca, i que era com una filial de l’hostal del Grau). Un pont ben bonic. Aquest pont romànic d’un sol arc de mig punt, bastit amb grans pedres tallades, amb barana de pedra i el paviment ben restaurat, data del segle XI.

EL PONT VELL DE L’HOSTALOT

El pont, que creua el torrent o riera del Grau, devia haver arribat a un extrem de degradació notable, i el pas del pont també era molt estret, per això s’aplanà el terreny a banda i banda, formant dues plataformes de més de quaranta metres quadrats, acuradament pavimentades, per tal que els qui havien de creuar poguessin esperar-se a un costat, sense entorpir el pas dels altres.

Ens trobem en una ruta importantíssima, del Collsacabra vers les valls d’Olot. De ben segur que aquesta fou molt ben utilitzada pels traginers, però també per les nombroses tropes que es dirigiren des del cap de corregiment als quarters d’Olot i Camprodon, més propers a la frontera amb França, sobretot després del Tractat dels Pirineus, signat l’any 1659. De fet, el principal motiu per la millora del camí va ser, precisament, la necessària mobilitat dels exèrcits. Un camí històric que aquí té un interès paisatgístic de primer ordre perquè es troba a la zona més abrupta del Collsacabra.

Visitant, sou excursionista o no ho sou? Ara, vinga!, animeu-vos a baixar Les Marrades, el camí ral per entre el bosc, i anireu a parar a Els Hostalets d’en Bas. Avall, avall que fa baixada.

FONT Generalitat de Catalunya

Departament de Política Territorial

i Obres Públiques