ANEM A CAMINAR. CINGLE D’AIATS I SANTUARI DE CABRERA

L’objectiu bàsic dels camins és el de facilitar-nos el pas d’un indret a l’altre i per acomplir aquesta funció és lògic que n’hi hagi pertot arreu i de totes menes. Això fa que, a més de la gran lliçó de racionalitat i d’enginy que podem extreure de l’observació del traçat de cada un, alguns tinguin un encant superior gràcies a les característiques del paratge pel qual transcorren. El Collsacabra, aquest altiplà frondós i ombrívol entre la Plana de Vic i la Garrotxa, ens n’ofereix alguns exemples veritablement suggestius. Un pot ser l’itinerari que avui us proposem. Per acostar-nos-hi ens caldrà el cotxe de línia o particular ja que la base del recorregut és el pont de ca Rotllada, tocant al km 25 de la carretera de Vic  a Olot, poc abans de Cantonigròs venint de la banda d’Osona.

D’aquest punt de la carretera arrenquen dues pistes, una de cada costat del pont. La de la dreta va a la casa de La Rotllada, que veiem tota blanca i ben a prop. L’altra, que és per la qual comencem la caminada, segueix la valleta d’Aiats. Al cap de poc es divideix en tres i continuem per la del mig.

15 minuts. Deixem a l’esquerra la pista inicial i prenem la que gira a la dreta cap a l’est i s’encara a travessar la riera.

5 minuts. Casa d’Aiats. Bell mas habitat, al peu i d’esquena al gran cingle, voltat de prats i de bosc. El camí arrenca rere mateix de la casa i n’és una bona referència un clap de roca que aflora al mig del prat. Es tracta d’un interessantíssim camí de grau que remunta entre roques i arrels, vorejat per magnífics exemplars de boix i sota l’ombra espessa de faigs i roures.

20 minuts. Arribem en un replà on apareix espectacularment la punta del cingle d’Aiats, ja pròxim. El camí continua enfilant-se tot fent uns darrers revolts molt bonics.

10 minuts. Cabana d’Aiats en mal estat, però podria servir d’aixopluc. Situat just al caire del Pla d’Aiats. Seguim un corriol en direcció sud.

5 minuts. Punta meridional dels cingles d’Aiats. Talaia privilegiada des d’on es pot contemplar un gran panorama, A vol d’ocell es veu a dessota mateix la casa de Comajoan, amb l’ermita de Sant Gil al costat, i un xic més enllà la llegendària masia del Bac de Collsacabra. Es tracta d’un indret molt peculiar perquè la silueta d’aquest fil de cingle és identificable des de molts punts de Catalunya. Retrocedim pel graciós corriol que s’esmuny pel mig del pla herbat, disposat ara a seguir-lo to de sud a nord.

15 minuts. El caminet es va concretant així que entra al bosc i comença a baixar. Anem trobant senyals blaus.

10 minuts. Coll de Bram. Punt on s’aprima la carena, fins a formar com un istme, que parteix la petita conca tributària del Ter, i les que a l’est donen lloc a l’origen del Fluvià. Al collet compareixen dos senderons més que pugen de cada una d’aquestes valls. Continuem recte pel fil del camí que es posa entre una espessor de boixos tot flanquejant l’obaga.

10 minuts. Collet de Cabrera. Al peu del cingle de Cabrera, entronquem amb el camí que puja de La Rotllada i amb la pista que, des del pont de Les Perxes, arriba fins aquí tot fent un gran tomb per Sant Julià de Cabrera, el coll de La Freixeneda i La Faja. El camí del santuari puja per l’aresta del cingle, ben agençat amb escales i barana.

10 minuts (o bé 15 si no ens ho prenem a pit.) Santuari de la Mare de Déu de Cabrera. Lloc de gran devoció a tota la contrada. Situat just a 1300 metres  sobre el nivell del mar, la vista hi abasta des de les serres  del litoral fins al Pirineu. Un planell bastant gran que es forma cap al nord, concretat en una plaça ombrejada per freixes centenaris davant l’edifici, ens convida a una agradable passejada per aquest cap de cingle tot gaudint de les magnífiques panoràmiques que ofereix. AL costat del santuari hi ha l’estatge on l’ermità atén els visitants cada cap de setmana amb la possibilitat de menjar-hi i dormir -millor si aviseu abans. Reprenem les escales, ara cara avall.

10 minuts. Collet de Cabrera. Agafem el camí que surt en descens en direcció sud, , tot deixant encara a la dreta el que baixa a la parròquia de Sant Julià.

15 minuts. Revolt des d’on tornem a veure molt bé la casa d’Aiats. El camí, molt fressat, va baixant entre faigs fins que de cop es converteix en una pista  que s’ha allargat fins a aquest punt per facilitar la tasca de treure fusta del bosc.

20 minuts. Retrobem a mà esquerra la pista que ve de la casa d’Aiats per on hem marxat abans. La seguim planerament tot deixant a la dreta, un xic enlairada, la masia de Caselles.

15 minuts. Pont de La Rotllada.

EL  COLLSACABRA

La comarca de Collsacabra comprèn l’altiplà que es forma al nord-est de la comarca d’Osona als límits de la Garrotxa per la Vall d’Hostoles i amb la Selva per les Guilleries. Les especials característiques orogràfiques amb els cingles, grisos i abruptes, i els prats  i els boscos on trobem tota la gamma de verds, en fan un sector amb molts atractius per als excursionistes. A l’entorn dels pobles de L’Esquirol, Rupit, Cantonigròs i Tavertet trobem un reguitzell de llocs ben adients per bastir-hi itineraris d’allò més interessants. Us recomanem el Salt de Sallent, Sant Joan de Fàbregues, Riera de les Gorgues, Sant Corneli de Tavertet, Santuari del Far i, és clar, en lloc preferent, Aiats i el Santuari de Cabrera, amb els quals avui ens heu acompanyat.

Font:

JORDI MIR. El Santuari de Cabrera

Cavall Fort [Barcelona], núm. 483 (setembre 1982), p. 6-7.

RUPIT ES DISTINGEIX ENTRE ELS MILLORS POBLES TURÍSTICS DEL MÓN

Rupit és un dels trenta-dos pobles rurals dels cinc continents que ha obtingut el reconeixement que atorga l’Organització Mundial del Turisme (OMT). Aquesta organització, formalment vinculada a les Nacions Unides des del 1976, té com a objectiu promoure el turisme.

A la convocatòria d’aquest organisme s’han presentat un total de cent trenta-sis pobles rurals, del quals trenta-dos pobles n’han obtingut aquest reconeixement. La cerimònia d’entrega dels premis tindrà lloc a la localitat d’Alula (Aràbia Saudita), el 27 i 28 de febrer del 2023.

CARRER DEL FOSSAR

El poble ha rebut aquest reconeixement perquè el seu encant és innegable. Té unes característiques tan singulars que ha donat peu a fomentar plenament el turisme. Quin poble! Rupit és un dels pobles més bonics de Catalunya perquè ha sabut conservar l’arquitectura antiga dels carrers i dels habitatges des de fa una bona colla d’anys. (Bona part de les edificacions són del segle XVI i XVII.) Centre d’estiueig i de turisme del  qual tothom pot gaudir. Per tot, netedat i odre. Hotels, restaurants, alguna botiga de records… Rupit mostra els vells i rústics carrers amb senzillesa. Plens de tipisme que ara, davant l’allau de tanta modernitat, s’estima en gran manera. Però bé, ara i aquí, cal fer justícia a l’arquitecte i restaurador Camil Pallàs i Arisa (Sant Julià de Vilatorta, 1918- Roda de Ter, 1982) juntament amb l’artesà Francesc Rovira Gallifa (Rupit, 1912-2001), els quals van ser els primers a proposar la conservació i protecció del poble de Rupit de qualsevol fet que en perjudiqués la imatge tan típica i pintoresca. I des d’aleshores les posteriors corporacions municipals han seguit aquesta mateixa línia d’actuació.

La comarca del Collsacabra també permet de fer-hi llargues i tranquil·les caminades per camins que són una delícia transitar-hi. La placidesa de passejar per la muntanya sense cansament amb un paisatge prodigiós. Masies ben antigues. Salts d’aigua. Torrents. Avencs. Fonts. Boscos de faigs. Boscos de roures. Ermites. Coves. Fòssils. Pasturatges. D’altra banda, els ciclistes tenen també el seu espai en aquesta comarca. I no me’n sé estar de citar unes ratlles de l’escriptor Jordi Sarsanedas en què expressa la seva admiració pel Collsacabra:

Una terra nova, tendra amb el verd dels seus camps i dels seus prats flonjos, augusta amb els seus alts espadats, amb les seves cingleres, solemne amb els seus boscos de fulles caduques damunt les aigües ràpides de les rieres. Ací tens un tros de veres de la Catalunya real.

Les cingleres de Tavertet i del Far dominen els embassaments de Sau i de Susqueda, la plana de Vic i les Guilleries. Excel·lent mirador natural amb una bona vista de tota la fondalada.

Bé, es pot demanar més?  Crec que no.

  Xavier Crosas i Casacuberta

RUPIT, JOIA VELLA DE CATALUNYA

És ben cert: som un poble petit, de muntanya, avesat a suportar el fred de l’hivern. Una localitat simple i senzilla.  La gent, antigament, vivia de l’agricultura i de cuidar el bestiar i l’aviram. El diumenge era dia de mercat i s’emplenava de gent, s’hi feien tractes i s’hi bevia a l’hora del vermut. Ara la situació actual ha canviat: avui és diumenge i està ple de gent perquè el poble té molts visitants. Rupit es troba a vint-i-sis quilòmetres de Vic i a vint-i-sis quilòmetres d’Olot. I a cent quilòmetres de Barcelona. A la comarca del Collsacabra. Rupit és una joia vella, en paraules de Joan Triadú. I Josep Maria de Sagarra descriu Rupit d’aquesta manera: Rupit és un trosset de món enfonsat al cor de les fagedes de Collsacabra. A la pàgina web de l’Ajuntament es diu que el poble està envoltat per la riera de Rupit, boscos frondosos, balmes, tombes prehistòriques i salts d’aigua on es respira el silenci i la calma de la natura. Ara bé, el poble ha de desafiar l’inconvenient de la llunyania respecte als serveis més primordials com ara, la sanitat, el treball, l’educació, els comerços i l’oci. Per anar a qualsevol lloc hem d’agafar el cotxe. Això fa que tinguem una dependència de l’automòbil cada vegada més gran. Això és així.

RUPIT DES DE LA DEVALLADA

Al voltant de setanta persones hi residim d’una manera estable. La vida de poble ens agrada. No hi falta fes d’essencial. Carter diari. Metge i infermera, cada setmana. Al poble tothom es coneix, òbviament. Tothom es saluda de manera afectuosa en aquest entorn tan privilegiat i ple de quietud. Tu pots enraonar amb tothom. Vida lenta. Seguretat. Aire fresc. Netedat. Les olors. Els infants de l’escola s’ho passen bé aquí i fan que el poble estigui viu. La seva alegria i tabola rompen el silenci dels carrers. Si bé és cert que hi ha poc jovent, hi ha moltes coses per fer, com portar les granges, els hotels, les botigues, i construir i restaurar els habitatges. Viure-hi la jubilació. Fer passejos agradables. Amb el quisso o sense. Excursions per a veure el camp. Vaques. Bous. Ovelles.

Rupit és adorable, bellíssim, l’has de visitar. Rupit és un dels pobles més visitats de Catalunya, fins al punt que cada any atreu una quantitat molt nombrosa de turistes, senzilla i natural. En venen de tot arreu. Busquen la pau i la tranquil·litat, la bellesa del paisatge i l’aire pur. Un poble amb carrers i cases del segle XVI i XVII d’una gran bellesa. Pedra i fusta ben antigues arreu. Un poble que es manté fidel a aquesta estètica tan tradicional perquè mirem de conservar-la plenament com una santa relíquia. Aquí no hi ha semàfors ni senyals ni tampoc cotxes. Cal que hi passegis lentament, observant cada racó. El goig de passejar pels vells carrerons. Un gran mugró de penya que sobresurt damunt les teulades del poble, on encara observem les ruïnes de l’antic castell dels senyors de Rupit, construït circa l’any mil. Cases ben antigues, netes i endreçades. El campanar de l’església, que s’alça molt tot presidint el poble, on es puja dalt de tot per una escala ben estreta. El modest cementiri a l’ombra de les parets de l’església –sit terra tibi leuis. Portals sota els porxos. Balcons. Pedres ben posades. I les inscripcions gravades a les llindes dels portals i les finestres:

NON HABEMVS HIC DOMVM PERMANENTEM

SED  FVTVRAM INQVIRIMVS +S.P. 1308 C+).

                                                  [Finestra de Can Xumetra]

IESVS MARIA. ALTISSIMVS CREAVIT DE TERRA MEDICAMENTA,

ET VIR PRVDENS NON ABHORREBIT ILLA. STEPHANVS BEGUERIE 1688.

                 [Llinda del portal de Cal Mestre]

La riera de Rupit travessa el poble, ondulant, encaixonada en pedres grans, vora la qual hi havia hagut un arcaic molí fariner (capaç d’un rendiment de cent quilos de farina a l’hora). De fet, la riera separa el poble; mentre que un pont penjat, bastant llarg i enlairat i que gronxa una mica amb el pas de la gent, uneix els dos costats del riu.

I a prop, un entorn ple de cingleres ben altes i verticals. El cingle de Tavertet. El cingle de Castellet. El cingle de Casadavall. El cingle del Far (gran balconada damunt la comarca de les Guilleries plena d’arbredes). Hi podem fer llagues excursions per la vora dels salts d’aigua i les masies envoltades de prats (L’Avenc, Rajols, Salt de Sallent –de cent metres en vertical-, L’Agullola, Castellet, La Torre, L’Om), on no trobem forts desnivells. Ermita de Santa Anna. Santuari del Far. Heus aquí una  esplèndida i contínua panoràmica, amb una bona vista del pantà de Sau, El Montseny, pantà de Susqueda i Les Guilleries. I per la banda de Cantonigròs, els cingles d’Aiats i el Santuari de Cabrera (balcó de la plana de Vic). No es pot demanar més.

El procés cíclic de l’any al Collsacabra és marcat per les quatre estacions i està lligat als costums i les festes tradicionals propis:

Primavera. Estació d’un sol rutilant, amb l’esclat d’una vegetació plena de colors, amb gotellades abundants. Temps de brotada. Arbres ufanosos. Estiu. Temps de molta feina a pagès. Cel blavíssim. Gaigs. Tudons. Tórtores. Perdius. Tota la contrada fa olor de farigola. L’estiu és càlid, no fatiga tant, amb matinades de sol acollidor i nits d’una fresca agradabilíssima. Josep Pla també en parla, de l’estiu al Collsacabra: L’aire hi és fi, el país és sec, la calor no hi existeix –viure amb l’americana posada i dormir amb una flassada al llit- es donen aquí perfectament. Fenomenal. Tardor. Primers cops de vent que treuen els visitants de la nostra contrada, festes populars: La Castanyada i Tots Sants. Els boscos s’omplen de bolets. Paisatges multicolors, vivíssims, de tons groguencs o vermellosos. Hivern. El sol no sap encara d’escalfar. Els prats. Les herbes. Ni una grana als camps, ni una cuca; ni una fulla verda als marges. Enduriment del clima: terra glaçada. La nevada hi és indispensable: meravellós paisatge hivernal, i Nadal, amb aire de gebra. Josep Pla es queixa de l’hivern al Collsacabra: Si no hi fes tant de fred, allà on s’estaria bé és a Collsacabra. Collsacabra és únic!

Els visitants també compren al poble i hi mengen: una taula neta, embotits de molta qualitat i de la terra, botifarra i costelles a la brasa amb fesols i allioli, pa blanc fet amb llenya, bon vi, una copa de ratafia ben freda amb carquinyolis i el cafè. Qui se’n va de Rupit?

Xavier Crosas Casacuberta

HIVERN AL COLLSACABRA. JOAN TRIADÚ

La botiga de Ca l’Ample de Rupit vol rendir homenatge a l’escriptor i pedagog  Joan Triadú (Ribes de Freser, Ripollès, 1921- Barcelona, 2010). Als setze anys ja era professor de català i va començar a exercir com a mestre l’any 1938, en plena Guerra Civil. Un cop acabada la guerra, es va llicenciar en llengües clàssiques i després es va dedicar, sobretot, a l’ensenyament i a la crítica literària. Per raons de salut, Triadú pujà a Cantonigròs per primera vegada el juny del 1943. Mireu com ell ens ho explica: L’estiu del 1944, Cantonigròs vessava de convalescència i d’estiueig.  En aquell mateix any, Joan Triadú creà el Concurs Parroquial i Festa Literària del Collsacabra (1944-1968), tot seguint una idea de Jordi Parcerisas i sota la protecció del rector de la Parròquia de Cantonigròs. Ara bé, Triadú en fou l’ànima i l’autèntic pal de paller, d’aquell certamen literari. I cada any des de llavors, i sempre més, Joan Triadú va passar temporades d’estiu a Cantonigròs. El 1956 va escriure el llibre El Collsacabra, un recorregut, escrit en prosa poètica, per una terra que ell coneixia molt i molt bé, i que estimava. Amb la finalitat, doncs, d’honorar-lo, adjuntem al nostre blog el text següent, on Joan Triadú ens descriu les seves percepcions i sensacions d’un hivern a Collsacabra.

Davant de ca la Filomena de Cantonigròs (1951). D’esquerra a dreta, al primer rengle, Maria Aurèlia Capmany, Núria Picas, Antoni Pous, Miquel Llor, Carles Riba, Mossèn Feliu Vila, Marià Manent i Joan Cortés i Vidal. AL segon rengle, Jordi Sarsanedas, Joan Triadú, Mossèn Joan Farràs, Segimon Serrallonga, Elena Blanco, Joan Barat, Antoni Comas, Jaume Bofill i Ferro. (Fons de l’Arxiu Parroqial de Cantonigròs)
MASIA EL CORRIOL. DIBUIX DE JOAN BARBARÀ

RUPIT, ANY 2017

HIVERN A COLLSACABRA, JOAN TRIADÚ

L’amo es passeja. la mestressa fa mitja. Els altres miren a terra. Algú, de tant en tant, furga el foc, com si fes un acte molt greu, ple de responsabilitat. L’estança fa olor de llet bullida. Entra algun badall i s’insinua la primera becaina. Les lletanies. Després venen les pregueres especials: Sant Josep, Sant Roc, Sant Antoni, i les oracions per als difunts.

El sol no sap encara escalfar. Ni una grana als camps, ni una cuca; ni una fulla verda als marges. Enduriment del clima: terra glaçada. La nevada hi és indispensable: meravellós paisatge hivernal,  i Nadal, amb aire de gebra.

1. Deu de gener. Hi ha un mot en l’aire, només: puresa.

2. Divuit de gener. S’ha parlat del preu de la solitud. Acceptar-la sense reserves. La gent ho respecta això. Quan pel carrer, l’únic carrer, que regalima sempre de desglaç, passo tot sol, i no m’aturo enlloc fins al porxo lluminós de l’església. La gent sembla que ni em miri. Quina delicadesa hi ha, de vegades, en l’home senzill! No gaire enllà, el senyor rector fa llenya i la majordoma atipa les gallines. Surt un home dalt d’un serrat amb un bastó a tall d’escopeta i un farcellet a la punta del bastó. És un carboner dels que treballen a hores, endins del bosc. Al sol, s’hi està bé. La boira baixa  es desprèn  a poc a poc de les rieres ombroses, amb un fum blanc que toca les puntes dels arbres i s’esvaeix per sempre.

3. El pur despullament, sec i tenaç, del paisatge, té una cosa de primitiu. L’avantatge dels països de fred és aquest: l’enduriment. Ara tot fa pensar en els elements més simples: pa, sol, aigua clara, llum freda. La natura es torna monàstica, la qual cosa no vol pas dir que estigui en pau, que reposi. Al contrari: la calma, el marasme tardoral, en un lent  declivi cap a la decadència, ha cessat de cop. Quan entra el gener, tot vibra com de cristall i se’ns comunica a dins. ¿No sentiu amb quina energia cruix al vostre pas, la terra glaçada? La duresa que ha adquirit tot és l’última, però indestructible, defensa de la vida. Tot allò que era dèbil, passatger, afalagador, ha desaparegut. Resten les permanències, les forces immòbils, les ungles i les dents de la natura: arrels i troncs, i branques com mans. Aquest meravellós descobriment de l’hivern és una ofrena inoblidable del Collsacabra. Aquí se’ns dona tot amb horitzons amples, sota un sol càlid i constant, amb un vent sec que treu la son i esvaeix fins i tot els records. L’hivern esdevé un temps de treball, de cap despert i ull viu. Per fora, es va com per feina. Aquest és el seu ritme. Les llunyanies es presenten enganyadorament pròximes i el pas s’hi afanya. Sant Julià de Cabrera, Sant Pere de Falgars, Tavertet, inspiren confiança en la proximitat. Sense adonar-me’n, camino de pressa. Però, a entrada de fosc, cal sotmetre’s al descans, que s’imposa com un toc de retir. El sol es pon amb tota la innocència, sense espectacle, senzill i humil.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és esglesiacantonigros-copia.jpg
ESGLÉSIA PARRÒQUIA DE SANT ROC. CANTONIGRÒS

4. L’art, a l’hivern, s’exigeix perfecte i amb tendència a ésser objectiu. És que la realitat no intenta convèncer-nos de res. L’esperit s’hi sent bé. Són dies –final de gener- d’escriure amb precisió i amb regularitat. Aquesta regularitat és molt important, ara. El temps la imposa. Temps de llegir amb propòsits concrets, religiosament. Però res que sigui feble ni barrejat. Allò que tendeix a mineral i a l’elemental s’adiu molt més amb la puresa del món.

5. El rosari amb família. L’amo es passeja. la mestressa fa mitja. Els altres miren a terra. Algú, de tant en tant, furga el foc, com si fes un acte molt greu, ple de responsabilitat. L’estança fa olor de llet bullida. Entra algun badall i s’insinua la primera becaina. Les lletanies. Després venen les pregueres especials: Sant Josep, Sant Roc, Sant Antoni, i les oracions per als difunts. L’un s’aixeca per aquí, l’altre per allà. La corda al despertador. Darrer cop d’ull al foc. L’amo deixa la llibreta dels comptes a l’armari del menjador. Tothom es retira amb discreció i com si en tingués una certa recança. Se senten els esclops per l’escala i els crecs dels interruptors. Quin fred deu fer a dalt!



Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és el-bach-de-pruit-copia-1.jpg
MASIA EL BACH DE PRUIT

6. El febrer, en créixer el dia, s’esvalota. Això em tanca a la cambra. El fred és viu i cal treballar pràcticament al llit. Llegeixo aquesta frase de Thibon: “El veritable amic no és pas aquell que sap inclinar-se amb pietat damunt el nostre sofriment, sinó el que sap mirar sense enveja la nostra felicitat”. I també diu això, encara més amarg: “La veritat i l’èxit s’exclouen mútuament”.

7. Passeig fins al Pla Boixer, exposant-me a una nevada. L’acidesa del desemparament hivernal ha perdut la novetat que tenia pel gener. La boira cobria els límits avui, fins a una immobilitat absoluta. Molt abans d’entrada de fosc, es veia llum en alguna masia. La neu arriba al Puigsacalm i sembla que, a cada represa, les precipitacions se’ns acosten més. Una bona nevada –em deia en C.- és indispensable.

              -És clar, perquè hi hagi saó… –li he dit ingènuament.

              -Sí, i per les meves fotos! –m’ha contestat esclatant a riure.

8. M’ha semblat que una bona dona ens havia sentit, i m’ha sabut greu.M’asseguren que les bèsties pateixen poc de fred, i me n’he alegrat molt. Un masover de P. m’ha ensenyat la cort. Quan he vist les vaques arrenglerades, he pensat en la llegenda: Els animals la nit de Nadal parlen. En alguns països hom els adorna amb flors i els deixen sols. Realment hauria d’ésser molt trist, per a ells, tenir només una nit a l’any per a parlar i que hi hagi visita humana… Però això jo no li podia dir al meu amic masover. Seguint el fil del meu pensament, li he preguntat què hi havia de les relacions entre la música i la producció de llet. No se n’ha pas rigut. La música d’harmònica i els vidres de color blau milloren els efectes de la munyida, diu. Passà la mà per les anques de les vaques, que es giren a mirar-nos en silenci, amb  els seus grans ulls humits i tristos. Alguna, de maternitat pròxima, jau com si adorés. La llum, l’escalf, el baf, les al·lusions als vidres blaus –he recordat ràpidament Chartres- i a l’harmònica, m’han fet pensar en un temple. També certes flaires a les misses plenes de les parròquies d’aquí dalt fan pensar en una cort! Però allí hi ha sovint uns ulls àvids, de criatura que es val d’una llibertat, tot i que allò que fa més gran l’home –segons Pascal- és que sap que ha de morir.

9.Darrers de febrer. Pel toc del campanar, vaig saber que havia nevat. Vaig saltar del llit  a obrir la finestra. N’hi havia un gruix d’un pam. Una munió de pardals s’escridassaven i es perseguien pels ràfecs de la teulada. Mentre el bosc i els camps encara no tocats tenen una placidesa de muntanya, el carrer ja està fet una llàstima. La neu cau de les teulades, i tot regalima. Amb pales, la gent ha fet uns passos de porta a porta; allí on es trepitja la neu queda negra. Durant uns dies res no ha interromput la nostra pau: no ha dringat el telèfon, ni hi ha hagut cap motor en marxa, no ha existit la carretera i s’ha interromput la correspondència. Tinc un munt de cartes per tirar. La neu s’acaba aquí a tocar, dos quilòmetres més avall. A la plana i a totes les valls pròximes, el sol ho ha esbandit i assecat tot, llevat dels torrents, que baixen amb una grandiositat molt ostentosa. Els còrrecs d’aquí dalt, però, tenen encara –entaforats a les balmes, sense sol-, una bona capa de gel al damunt. L’aigua corrent passa per sota. De nit, amb lluna plena, la fantasia de Cabrera i Aiats, de blanc en llum blanca, fa massa bonic. Heus ací l’ascesi de l’hivern, la seva prodigiosa qualitat de cristall, dissolta en una crisi glacial d’infinita pols de vidre corrent.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és cinglera-de-far-_0326-1.jpg
CINGLERA DEL FAR

10. Com ha canviat el color de tot, rentat per la neu! El març comença, tímid. Coses a dir, coses a pensar. M’adono que estic sortint d’un període d’immersió, de fixesa interior, de ritme. Ara hi ha en la natura, a tot arreu, i en l’aire, una vaguetat sorpresa, una suspensió. Les muntanyes semblen clavades darrere una poderosa projecció a contrallum, amb una gran matisació de colors. Mirant-m’ho, tot em sembla superficial, insignificant. Procuro fixar la meva atenció en un sol punt: primer, visual; després, interior, però no ho aconsegueixo. La casa llunyana que em miro –distingeixo una dona vestida de negre que estén la roba damunt la llenya del cobert i una criatura, que primer l’havia confós amb un gos, que se li arrapa a les faldilles- es va perdent al meu esguard, dispers en el cel variable de març; però no en l’espai infinit, sinó en aquell cel immediat a les muntanyes. La vaguetat que en un punt molt llunyà però immens, o bé molt interior i petit, que de mica en mica ho anul·la tot, sense por de res, i s’emporta –mitja hora, deu minuts, uns moments potser- el temps i l’avenir, fatigant; i sé que sóc mortal, i que aquest punt és Déu…

                                                                                                Joan Triadú i Font

Font: JOAN TRIADÚ, El Collsacabra. Barcelona, 1994, pàgs.: 199-203.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és rupit-3823-copia.jpg
R U P I T

INSCRIPTIONES LATINAE. INSCRIPCIONS EN LLATÍ DE LA BASÍLICA DE LA MARE DE DÉU DE LA MERCÈ DE BARCELONA

INSCRIPTIONES LATINAE

A la façana de la Basílica de la Mercè, hi observem tres inscripcions llatines. En època moderna també s’ha emprat molt sovint el llatí ens les inscripcions gravades en pedra. Damunt la porta principal, hi llegim un llarg text en llatí en lletres majúscules en relleu. ¿No us hi heu fixat mai? (El llatí ha estat tan usat a les esglésies cristianes que ja ens sembla un element natural. El llatí, efectivament, apareix fins als nostres dies.) L’autor d’aquesta inscripció valora, honra i lloa vivament les grandeses de la verge protectora de Barcelona, que n’és mare i patrona principal, i ens diu també que la verge hi ha deixat en exclusiva la seva petjada. El 1687 el Consell de Cent anomena Patrona de a Ciutat a la Verge de la Mercè, i l’omple de donatius.

L’autor de les inscripcions hi escriu el següent:   

EN SIGNVM MAGNVM: QVAE ENIM IN CAELO MVLIER AMICTA SOLE ET STELLA ORNATA, CALCATVRA LVNAS IN VTERO HABENS: IPSAM ET PROLEM HANC REDEMPTORVM PARITVRA, BARCINONEM ELEGIT, DESCENDIT, PEPERITQVE IV. NON. AVG. AN. DNI. MCCXVIII.

FELIX BARCINO! SIC ENIM MARIA FACTA EST TIBI CONCIVIS, PATRONA, MATER: SIC ET VNIVERSO ORBI AMPLISSIMA MERCES.

Traducció: Heus aquí un gran senyal: i tant que sí, aquesta dona, al cel, embolcallada pel sol i adornada amb una estrella, que posa els seus peus damunt la lluna tot esperant un fill. A més, la qui parirà la mateixa estirp de redemptors ha escollit Barcelona, ha davallat aquí i hi ha donat a llum, les Nones d’agost de l’any del Senyor 1218.

Feliç Barcelona! Així, doncs, Maria ha estat considerada ciutadana per tu, protectora i mare. Així també esdevingui la Mercè més prestigiosa per a tot el món sencer.

 Damunt  la porta lateral del costat dret llegim:

VENITE: ADORATE VBI STETERVNT PEDES EIVS  Ps. 15

Traducció: Veniu: adoreu-la en aquest lloc on es trobaren els seus peus.

Damunt  la porta lateral del costat esquerre llegim:

VIDETE: NON FECIT TALITER OMNI NATIONI  Ps. 147, 20

Traducció: Mireu: No ha obrat així per a cap altre poble.

Xavier Crosas Casacuberta