BLOG

ELS BUGADERS D’ARMADANS [LLEGENDA]

MASIA  D’ ARMADANS

Esplèndida casa de pagès, molt a prop de Les Roques Encantades. A una altitud de 1.095 metres. Llindes del 1872-1877.  Restaurada, molt canviada si voleu, però bella i atractiva. (La modernitat ha comportat recuperar el que pertanyia al passat.)

Cal situar en aquest indret els fets que van ocórrer en la llegenda següent: Els bugaders d’Armadans.

MASIA ARMADANS

ELS BUGADERS D’ARMADANS [LLEGENDA]

La llegenda diu que en algun lloc a prop de la casa hi havia unes pedres grans encastades a terra i mig tapades per la vegetació, amb dos forats ben grossos, en els quals alguns diuen que hi havia amagat un perol ple d’or. Altres afirmen que n’hi havia dos.

En temps molts antics, la família que vivia a Armadans tenia un bon ramat de xais i cabres. Era riquíssima i passava una vida envejable. El masover es cuidava de guardar-los i de fer-los pasturar pels esplèndids prats dels voltants de la casa. Els vigilava situat damunt d’unes penyes ben grans que li feien de mirador. D’aquesta manera matava dos pardals d’un tret, perquè també vigilava l’or que hi havia amagat sota les pedres on seia.

Ningú no en sabia res, del tresor; ni tan sols s’ho podien imaginar. Excepte un foraster que de tant en tant treia el nas en aquell indret i que no parava de pensar com ho podia fer per agafar el tresor. Perquè sempre hi havia aquell maleït pastor assegut allà sobre! I fins i tot hi passava moltes nits!

Rumia que rumiaràs, el foraster va anar als prats de sota de la casa, vora la font del llop, on pasturava el ramat, i amb una grans gestos es posà a baladrejar:

-Pastor, el llop! Pastor, el llop! Se us emporta les ovelles! Veniu, correu!

Amb aquests crits, les ovelles es van esverar i van començar a córrer en totes direccions, ben espantades. El pastor hi baixà per foragitar el llop. El foraster, aprofitant que el pastor havia caigut al parany, va pujar com un llamp a les penyes i, amb un pic i una pala, va desenterrar el tresor i va marxar tan de pressa com va poder.

El pastor arreplegà, ben dematí, les ovelles, però, del llop, no en va trobar cap rastre. Més tard, es va adonar amb gran pena que algú havia regirat el seu amagatall i que l’or no hi era. Pobre pastor! Feia realment mala cara. Prou que corregué d’ací i d’allà per mirar d’atrapar els lladres, però tot restava en pau i tranquil·litat. I és que per molt llesta que sigui una persona sempre n’hi ha una altra que ho és més.

MASIA ARMADANS COBERTA DE NEU,

C O L L S A C A B R A

ESPAI D’INTERÈS NATURAL

LES LLUMS DE COLL DE CONDREU [LLEGENDA]

COLL DE CONDREU

Arribats al coll de Condreu –depressió que uneix els altiplans del Santuari de la Salut amb la proa rocosa del Santuari del Far-,  se’ns obre una panoràmica colossal amb muntanyes innombrables. I s’ha de tenir en compte que Coll de Condreu és la divisió natural de les comarques d’Osona i la Garrotxa. Avall, avall, al fons, els pobles de Les Planes i Sant Feliu de Pallerols, i més ençà, les ruïnes de l’església romànica de Sant Pere Sacosta (segle XII).

Cal situar en aquest indret els fets que van ocórrer en aquella nit fatídica i la llegenda que hi és associada: Les llums de coll de Condreu.

LES LLUMS DE COLL DE CONDREU

Diu la llegenda que la nit de Dijous Sant, mentre nevava a tota la vall d’Hostoles, tres joves van demanar allotjament a la masia de Masnou.

Els tres estudiants de Vic portaven la llum a la processó del Sant Enterrament del Dijous Sant de Sant Feliu de Pallerols per una promesa que havien fet. Un camí que, des de Vic, van fer en dues jornades, en la primera de les quals varen acabar fent nit a l’Hostal del Perai de l’Esquirol o bé a Ca la Rotllada de Cantonigròs. I l’endemà, de bon matí, van emprendre el camí. Feia un dia rúfol, amb neu i molt fred. Un bon gruix de neu cobria aquelles terres. La tempesta els va agafar de ple mentre es feia fosc al coll de Condreu. Per fi, van arribar a la masia de Masnou. (No cal dir que les portes estaven totes tancades i barrades.) I hi van demanar aixopluc, però  el masover va negar-s’hi adduint que no tenia lloc i que la història de portar la llum era un enganyifa.

Tres estudiants del Seminari de de VIC.

Mig morts de fred i cansats, es van quedar corglaçats davant aquella negativa, però li van demanar que tingués pietat en nom de la Mare de Déu de la Salut i que, almenys, els deixés els capots dels rabadans1. Però una vella malcarada els va escridassar dient que se n’anessin, que no els deixarien res, perquè no ho tornarien. I els va tancar la porta als nassos

– Per l’amor de Déu! Doneu-nos refugi, si no voleu que morim congelats al ras! -exclamaven, un darrer l’altre els tres mendicants d’hospitalitat.

L’endemà al matí, uns caminants van topar amb tres cadàvers enrigidits i mig coberts de neu. Van acudir al Masnou per demanar ajuda. Els viatgers necessitaven  llençols per amortallar els tres cossos, i fou aleshores quan el masover i l’anciana es van adonar del que havia comportat la seva poca caritat. El trasbals que va portar a la masia de Masnou no es pot pas imaginar.

Els cadàvers foren embolcallats amb els llençols i enterrats al cementiri de la parròquia de Sant Pere Sacosta2. Després de la cerimònia, els masovers, tristos i resignats, van tornar a la masia. Allà, sorprenentment, van trobar damunt la taula els mateixos llençols que els havien servit de mortalla. (Les víctimes haurien rebutjat la prova de caritat dels de Masnou.)

Al coll de Condreu es van erigir tres creus de fusta en memòria dels estudiants. Amb el pas dels anys, a causa de les inclemències del temps, van ser substituïdes per una sola creu.

Des d’aquell dia, tots els masos de la zona acullen tots els necessitats que demanen ajuda. I any rere any, la nit de Dijous Sant s’hi poden veure tres llums misteriosos des de Sant Feliu de Pallerols i des de Les Planes que dissipen la foscor d’aquell indret mentre dura la processó de Sant Feliu de Pallerols.

  1. Rabadà: noi que ajuda un pastor a guardar un ramat.
  2. Sant Pere Sacosta: església romànica del segle XII (en ruïnes molt avançades), propera al coll de Condreu, en l’antic camí rural de Condreu a la vall d’Hostoles.

C O L L S A C A B R A

ESPAI D’INTERÈS NATURAL

FUTBOL DE GRAN VOLADA. NOMS PROPIS

Xavier Crosas Casacuberta

Heus aquí que la botiga Ca l’Ample de Rupit us presenta un reportatge sobre alguns personatges del món del futbol. Com que ens agrada parlar de futbol, comentar-lo i divulgar-lo, hem decidit recollir en aquest treball alguns entrenadors i futbolistes que hi han estat rellevants. Al capdavall, també els hi fem un reconeixement.

Un cop feta la lectura d’aquest reportatge, ens agradaria que t’hagi interessat, que hi hagis descobert aspectes nous i que t’hagi ajudat a viure millor aquest esport. I que també t’hagi servit per connectar millor amb la nostra botiga – Ca l’Ample de Rupit. Amb això, ja ens considerem prou satisfets.

(Com podràs observar, els personatges hi són presentats cronològicament.)

HENNES  WESSWEILER :: MARINUS MICHELS :: RONNIE ALLEN :: UDO LATTEK :: GIGI RIVA :: FRANZ BECKENBAUER :: GERD MÜLLER :: PAOLO  ROSSI ::

HENNES  WESSWEILER

Hans “Hennes” Weisweiler va néixer a Lechenich, una localitat a l’est d’Alemanya. Futbolista i entrenador. Com a  entrenador va tenir una carrera plena d’èxits. Efectivament, ha estat un dels entrenadors més  valorats del futbol alemany de tots els temps. Weisweiler com a entrenador ha estat estretament vinculat al Borussia Mönchengladbach (anys 60/70), del qual va ser pare esportiu. L’any 1965, el Borussia Mönchengladbach era un equip magnífic, jove, poderós i amb entusiasme, que va captivar els futbol europeu. Posteriorment, agafà les regnes del FC Köln (segona meitat dels anys setanta).

HENNES  WESSWEILER (1919-1983)

La disciplina, l’ordre estratègic, la força i contundència en les accions i un caràcter fort són les característiques del joc dels seus equips. Ordre defensiu, un gran desplegament físic sense condicions. Joc d’atac i una disciplina fèrria. Uns trets que es poden fer extensius a tot el futbol alemany. Un model competitiu d’una eficàcia enorme. Un tècnic dur i responsable, transmissor de futbol, mestre i formador de centenars d’entrenadors alemanys. En els equips, en què va treballar, va tenir l’encert de descobrir-hi uns futbolistes joves amb un gran talent, de primera classe. Va aportar grans jugadors al futbol alemany, com ara Günter Netzer, Berti Vogts, Jupp Heynckes, Rainer Bonhof, Allan Simonsen, Uli Stielike i molts més.  

Després d’onze anys al Borussia Mönchengladbach, l’estiu  del 1975 es va traslladar a Barcelona. (L’entrenador holandès Marinus Michel havia tornat a Amsterdam per ser el director tècnic de l’Ajax .) Quan la premsa catalana li va preguntar per què havia deixat  el  Mönchengladbach en el moment en què aquest club alemany estava molt ben reconegut i ple d’èxits, ell va contestar: “Ara miraré d’aconseguir aquestes fites al futbol espanyol”.

Al Barça, però, el clan holandès, Cruyff i Johan Neeskens, li van declarar la guerra. Weisweiler no va saber portar bé les estrelles de l’equip. Cruyff no volia seguir les instruccions del tècnic i al camp jugava pel seu compte. Weisweiler volia que Cruyff jugués de davanter centre, ben determinat en aquest lloc, però l’holandès volia jugar més  endarrere, que també pogués  repartir joc. Cruyff volia ser l’única estrella del Barça i en cap moment no li feia cas. A més,  Weisweiler volia fitxar Beckenbauer del FC Bayern Munic.  “Weisweiler no és pas el  director tècnic que jo he escollit”, va afirmar Johan Cruyff.  I, al delegat de l’equip senyor González, Cruyff  li va dir tot enfadat: “Digues al president que, si Weisweiler segueix entrenant-nos, no jugo més.” L’endemà d’aquest fet, va començar un creuament d’acusacions: “El tècnic no té idees ni cap criteri”, argumentava Cruyff. I Weisweiler li contestava: “Entrenar el Barça no és pas difícil, treballar amb en Cruyff sí.” A Weisweiler,  les coses li anaven de mal  borràs. Mai no es va trobar còmode i el suport del club li era inexistent.

Johan Cruyff, Hennes Weisweiler i Johan Neskens

Johan Cruyff no acceptava el sistema ni la normativa del tècnic alemany. Es va arribar a una situació límit entre ells dos amb tensions profundes, la qual cosa va provocar moltes reaccions i una divisió d’opinions entre els socis del Barça.  Ui, quin embolic! Hi ha haver una manifestació a favor d’en Cruyff davant de la Masia, i tot. Amb una pancarta històrica amb la llegenda següent:  “Avi W. W., als Alps; Heidi Cruyff, a la Masia.”  La majoria, per descomptat, va fer costat a Cruyff  i, conseqüentment, Weisweiler va demanar la suspensió immediata del contracte, que era per dues temporades. Se’n va anar sense haver aconseguit res. Un final lamentable perquè el tàndem Weisweiler- Cruyff  podia haver estat un duumvirat de grans èxits. Tot seguit va començar el ball interminable d’entrenadors, que, a tot estirar, duraven una o dues temporades a l’àrea tècnica. El càntabre Laureano Ruiz, aleshores entrenador del juvenil, va substituir Hennes Weisweiler a la banqueta. Finalment, però, Weisweiler se’n va anar amb tota dignitat: “A Barcelona he viscut l’any millor de la meva vida. Deixo el club amb recança i amb una gran tristesa. Mai no oblidaré aquesta entitat i aquesta ciutat.” La temporada següent, Rinus Michels retornava al Camp Nou.

                                           

MARINUS MICHELS,  L’HOME DE MARBRE

Marinus Hendriks Jacobus Michels, més conegut com a Rinus Michels, fou un entrenador amb molta personalitat. Un míster impertorbable, geniüt, dur, lluitador, professional, extraordinàriament estricte i alhora disposat a ajudar. (L’anomenaven l’home de marbre, per la seva serietat extrema.) Des d’Holanda, a finals dels anys seixanta  i principis dels setanta,  Rinus Michels va fer evolucionar el futbol. Promotor d’un joc  brillant, gairebé perfecte. Pare del “Futbol total”. Recordem aquí com exposa molt bé les claus principals d’aquest futbol:

Consisteix a  assetjar l’adversari sense treva ni respir per tal de recuperar la possessió de la pilota, i no cedir a cap preu la iniciativa  de l’atac  al contrincant, i és per això que s’ha de comptar  amb dos requisits bàsics: un esperit de lluita inqüestionable i  una preparació física perfecta, sense les quals el sistema s’esvaeix completament.

Marinus Michels (1928-2005)

Michels incorpora un concepte fonamental en el futbol modern, “el pressing”, l’assetjament intens al posseïdor de la pilota i el tancament dels espais en tots els sectors del camp, perquè els contraris no puguin participar en la jugada. (Veure un equip moure’s amb aquesta idea, amb aquest coratge,  és un espectacle genial, molt bonic, que crida l’atenció. A la gent, li encantava veure aquest joc.) A total sight of football delight. “La imatge perfecta del plaer del futbol”, així ho comentava la premsa anglesa. Per tant, es tracta que tots defensin bé, recuperar la pilota al més aviat possible -si pot ser, al camp del contrari.- i atacar bé amb una bona colla jugadors. Reduir els espais tot pressionant el contrari de la manera més eficaç possible. Tot això comporta un ritme de joc ofensiu molt alt i, com que la pilota es mou tan ràpida entre els espais, obliga a tenir uns jugadors, tècnicament i posicional, més que bons. Bona passada i bona recepció de pilota. Joc posicional adequat i assistències oportunes. En efecte, la tècnica ha estat sempre la base del seu futbol.

Com a resultat de tot plegat, la selecció holandesa –l’Oranje– va ser capaç de desplegar aquest sistema de joc tan espectacular, que acorralava l’equip contrari i el vencia. Marca distintiva del futbol holandès. En realitat, l’Oranje aplegava un grup magnífic de jugadors: Jan van Beveren, Wim Rijsbergen, Arie Haan, Ruud Krol, Wim Suurbier, Gerrie Mühren, Willem van Hanegem, Wim Jansen, Johan Neeskens, Piet Keizer, Rob Rensenbrink  i Johan Cruyff.

Holanda, 1974

La fascinació per aquest futbol poderós i dinàmic, que l’espectador sent i que hem heretat, prové de la bona coordinació, de la solidaritat, de la precisió, de la vistositat i harmonia, dels jugadors de qualitat i de l’eficàcia de cara al gol. Aquests en són els maons, i guanyar és la conseqüència d’aquest sistema. Michels hi va tenir un paper molt positiu. Johan Cruyff (en la seva  Autobiografia, p. 54) parla amb claredat de com Michels influïa en el seu joc: Sempre em va donar l’eina adequada  en el moment adequat. (…) Quan tenia divuit anys comentàvem  junts l’estratègia dels partits i, a més, va professionalitzar enormement l’entorn on jo havia de fer el meu joc. Michels marcava el ritme  i estava dedicat  permanentment a la nostra evolució. Michels va establir les condicions perquè jo pogués créixer com a jugador, tant a l’Ajax com al Barça i a la selecció holandesa.

A més a més, Michels va saber reconvertir l’extrem o el migcampista en defensa. Considerava que aquests jugadors tenien velocitat i, per tant, podien anticipar-se a l’extrem de l’equip contrari. Així, aquest davanter, ara habilitat com a defensa, sempre es mostraria disposat a anar endavant, a l’atac. D’altra banda, durant la preparació, li agradava  entrenar sempre amb la pilota. En comptes de fer un entrenament llarg, els feia jugar un partit cada dia amb la intenció de perfeccionar, d’analitzar  qualsevol situació d’un partit.

Marinus Michels. F.C.Barcelona (1971-1975; 1976-1978)

Amb un sistema d’entrenament, que fixava les tècniques més bàsiques del joc, amb un treball del tot senzill però innovador, Michels ens va oferir un futbol completament nou, modern. I també podem afirmar que Johan Cruyff n’és el fill i hereu, d’aquest “futbol total”.  Vet-ho aquí. Posteriorment, Frank Rijkaard i Pep Guardiola en varen seguir la mateixa línia tot assolint gran èxits. Per sort, tot semblava mot ben estudiat per aquests dos deixebles tan i tan brillants, i fidels al mestre Johan. Els quatre personatges bé que es mereixen el nostre reconeixement.

                                                                               

RONNIE ALLEN

L’any 1069 l’Athlètic Club de Bilbao anava molt malament i hi havia poques expectatives d’ordenar el futur. Tot i que l’equip comptava amb jugadors que prometien molt, com ara Javier Clemente, Igartua, Larrauri, Sáez, Etxebarria, Aranguren, Argoitia, Uriarte, Txetxu Rojo, Arieta II, i amb el porter Iríbar al capdavant, el rendiment era molt baix; el club anava a la deriva. Davant d’això  el club va mirar cap a Anglaterra. (La història de l’equip basc estava plena de situacions que unien aquest equip  amb les illes britàniques: l’origen del club, el tècnic Mister Pentland, portador d’un bombí i guanyador de la primera lliga (1929/1930), l’esperit del joc britànic…) Per tot plegat, els socis esperaven un cop d’efecte que retornés la fe en l’equip. Tot estava per fer, tot estava per reconstruir. Els jugadors eren els maons i l’entrenador havia de ser l’arquitecte d’aquesta renovació. I l’arribada de Ronnie Allen ho canvià tot: el treball diari i la filosofia del joc.

Ronnie Allen ( 1929-2001)

Ronald “Ronnie” Allen, nascut a Fenton, 1929 (Regne Unit), va jugar divuit temporades a la lliga anglesa. Més tard, va entrenar el Wolverhampton Wanderers. I després, l’Athlètic. Com a futbolista va ser un golejador excel·lent, amb molt  renom en el futbol anglès. De primer, cal dir que l’anglès Allen arribà a Bilbao i hi va entrar amb bon peu,  malgrat que, el dia de la seva presentació, va tenir una disputa amb la premsa local per culpa de la implantació d’unes normes estrictes entre la premsa i els jugadors. Convé destacar, però, que l’estil  de joc anglès sempre li va escaure bé a l’equip basc i Allen, que n’era el mànager general,   actuava molt rebé davant el seu públic. I, a més,  dirigia els jugadors amb un tracte exquisit.  Allen va planificar el treball del primer equip a la manera anglesa, i el va fer extensiu a totes les categories del club. L’equip jugava com un equip anglès: amb una bona tècnica, velocitat i força física en atac. Aquest estil de joc era molt valorat a la “catedral” del futbol espanyol. L’entusiasme del públic era molt gran. Aleshores, tots aquest canvis semblaven fets per un home visionari, però, a Anglaterra,  ja feia temps que hi havien estat implantats.

Ronnie Allen va dur a terme una preparació física, prèvia al campionat, amb mètodes molt i molt moderns, importats d’Anglaterra, que cridaven l’atenció de tothom. Era un entrenador amb idees avançades. Els exercicis físics hi eren molt importants. Amb uns entrenaments curts i molt intensos, amb l’ús de tota mena d’aparells gimnàstics i amb curses molt exigents per la riba de la platja de Sopelana. “L’aigua del mar i la sorra reforcen els turmells”, així ho argumentava Ronnie Allen. L’equip estava fort com un roure.

“Era molt estricte. Tenia les idees molt clares i les duia a terme”, recorda Javier Clemente, aquest noi de Baracaldo era la joia d’aquell equip. “En algunes coses era molt anglès. Li agradava treballar molt fort l’aspecte físic i amb ell vam fer una primera temporada extraordinària. Allen era un entrenador diferent a la resta. Els jugadors estàvem molt identificats amb els seus mètodes i amb la seva manera de fer”, recorda Clemente. Allen era un home seriós, un entrenador responsable i alhora molt proper, un amic dels jugadors. Infonia respecte i sabia imposar-se.

Athletic Club, 1969/1970). Dempeus, d’esquerra a dreta: Iríbar, Sáez, Echevarria, Aranguren, Igartua i Larrauri. Ajupits, d’esquerra a dreta: Argoitia, Uriarte, Arieta, Clemente i Rojo.

Tot plegat va fer que l’inici de la lliga 1969/1970 fos molt bona. L’equip demostrava molta força i, a més,  jugaven ben conjuntats, i de manera excel·lent. Allen promovia un estil que enamorava la graderia de San Mamés. Feia molt de temps que l’actuació de l’equip no era tan brillant. Durant tota la competició, el conjunt de Bilbao va encapçalar la taula, alternant-se amb l’Atlètic de Madrid. Tot feia pensar que l’Athètic de Bilbao en seria el campió. No obstant això, l’equip basc va fallar en els tres partits últims i van perdre la lliga. Els lleons només necessitaven un punt fora de casa i no varen ser capaços d’aconseguir-lo, ni a Sevilla ni a Atocha. Gairebé campions, però no en van poder ser. Per tant, subcampions de lliga. Tot i que la temporada va acabar amb un gust agredolç. Allen encara hi va fer dues  campanyes més. Al capdavall, però, tot aquell munt d’il·lusions i expectatives posades en Ronnie Allen s’havien esvaït.

UDO LATTEK, EL PROFESSOR

Udo Lattek (Polònia, 1935- Colònia, 2015)(Polònia, 1935- Colònia, 2015) ha estat considerat un dels millors entrenadors del futbol alemany, amb un currículum ple d’èxits en el futbol europeu. Des de molt jove, l’esport li havia agradat en bogeria (atletisme i futbol). Bon jugador de futbol, ràpid i amb un bon remat de cap. (Marienheide, Bayern Leverkusen, Wipperfürth i Osnabrück varen ser els seus equips.)

UDO LATTEK

Entrenador del Bayern de Munic, el Borussia Mönchengladbach, el Borussia Dormund i el FC Barcelona (1981-1983). I va ser director esportiu del FC Colònia. Al Bayern de Munic va esdevenir tota una institució pel fet que, amb ell,  varen  guanyar la primera Copa d’Europa l’any 1974 .


Udo Lattek i Karl-Heinz Rummenigge després de guanyar la Copa Alemanya, 1984. / El Pais

Durant els anys 1970/1075 va fer que el  Bayern Munic fos el millor equip europeu. Amb una fornada de jugadors excel·lents: Franz Beckenbauer, Gerd Müller i el porter  Sepp Maier; i més tard, Ulrich “Uli” Hoeness i Paul Breitner. (Les persones que són de mitjana edat se’n recorden prou bé.) Un entrenador que va saber dirigir amb traça i habilitat tot aquest aplec  de grans jugadors. Amb un sistema d’entrenaments d’una gran qualitat. Entrenaments diaris, matí i tarda. “Baló medicinal” per guanyar potència i resistència. Engrescava els jugadors amb la paraula justa i amb els mètodes més apropiats. Rigorós en el treball i molt, molt exigent, de gran saviesa futbolística. Hans Beckenbauer també ho reconeixia: “Udo Lattek va ser per a nosaltres una gran sort. Sabia sempre molt bé el que necessitàvem. Sempre tocava la tecla correcta”. Entenia sempre el que el futbolista volia i necessitava, perquè ell n’havia estat, de futbolista. Una persona amb un concepte del futbol molt clar, basat en una preparació física molt estricta i en un joc explosiu. Així s’explicava en una entrevista al canal barça.tv, tot fent les afirmacions següents:

  • No m’agrada la gent que diu: “Tinc un sistema molt bo”. No, no. L’important són els jugadors. Si no tens els jugadors adequats, no pots fer un sistema. El sistema depèn dels jugadors.
  • M’identifico amb el futbol ofensiu, ofensiu… Però no tant un futbol ofensiu per arribar a perdre. Guanyar és el més important. El bon joc, després. Però, en primer lloc, guanyar. Si jugues bé, la gent diu: “Molt bé, molt bé.” Però si perds, et toca el rebre. Al Barça, si portes dos o tres partits perduts seguits, zas!, al carrer. Conseqüentment, primer, el resultat, i després, el bon joc. Molts entrenadors afirmen: “Juguem bé, bé. Fem espectacle, i hem perdut”. Després de dos, tres partits, corren a canviar el seu pensament. Amb més tranquil·litat, es pot fer més espectacle, però mai anteposar l’espectacle a la victòria.

Destinació: Camp Nou. L’any 1981 el Barça anava de mal borràs. En Josep Lluís Núñez no sabia què fer perquè el Barça triomfés. I se li va ocórrer preguntar al brillant jugador danès Allan R. Simonsen, que havia jugat al Borussia Mönchengladbach sota les ordres de Lattek, si, a Alemanya, hi havia algun entrenador adequat per al Barça, i aquest li va proposar l’Udo Lattek. En Gaspar i en Núñez li’n va fer cas i el varen fitxar. L’any 1981 Udo Lattek va aterrar a Barcelona  per tal de dirigir una plantilla de primer nivell, amb Schuster i Maradona al capdavant. Amb aquesta dos jugadors, i amb Quini, Migueli, Urruti, el Barça va guanyar la Recopa l’any 1982 davant l’Standard de Lieja al Camp Nou. Però la lliga d’aquell any la van perdre just al tram final del campionat.

Ara bé, Udo Lattek hi va tenir problemes d’ordre disciplinari. Una vegada va ordenar al xofer de l’autocar que arrenqués tot i que Maradona encara no havia arribat. Lattek ho comentava així: “No puc esperar-lo més. Sempre arriba tard. Estava en joc la meva autoritat, i la resta de jugadors em van aplaudir. Però, al dia següent, Maradona va parlar amb el president. Així, doncs,  els meus dies al Barça estaven comptats”.  El problema real, però, era que l’exigència i el rigor d’aquest entrenador topava amb l’esperit de treball de Maradona, que preferia uns entrenaments més suaus, de poca exigència física. Alguna vegada Maradona ja ho havia comentat a la premsa: “Aquest home ens asfixia als entrenaments”. També Marcos Alonso en recordava el fort treball físic: “Era molt dur, tot i que també li agradava la pilota. Entrenàvem moltíssim. No es casava amb ningú. Seriós i recte, però bo”. En definitiva, César Luis Menotti fou el nou entrenador, al qual plaïen els plaers de la nit. Aquest va instaurar els entrenaments a la tarda que  comportaven, segons ells, una influència beneficiosa dels bioritmes en els jugadors (?).

Udo Lattek entrenador del FC Barcelona (1981/1983)

També, Lattek va ser el primer tècnic que va parlar de “L’entorn blaugrana”. Una paraula, una idea que denota tot un seguit de situacions alienes al propi futbol, en què prenen part la política, el poder, l’arrogància i la fama d’algunes persones que no són “de futbol”, que pertorben la bona marxa del club. Lattek ho entenia prou bé quan a l’entrevista al canal barça.tv afirmava: “Al Barça hi ha massa gent que vol manar. A Alemanya, en el Bayern Munic, hi havia Ulrich Hoeness i jo, ningú més. I al Barça, el president, el vicepresident, els directius, tothom vol manar. Però a Alemanya, Ulrich Hoeness i jo. Nosaltres dèiem: Cal fitxar aquest jugador , i el president només firmava. I punt”. D’altra banda, Lattek guardava una estimació enorme vers el Barça: “Del Barça he trobat a faltar la fama, el renom que té. El Barça té molt prestigi a Alemanya. No és pas el Madrid. El Barcelona  és el millor club del món, però també és el més conflictiu. A vegades, el Barça tenia un cert halo de diva. Ara no. Ara té molt bona fama a Alemanya”.

H I S T O R I A L    E S P O R T I U

Copa d’Europa 74

Recopa 82

Bundesliga (8)  72/73/74/76/77/85//86/87

Copa d’Alemanya (3) 71/84/86

E Q U I P S

Bayern Munic 1970/1975

Borussia Mönchengladbach (1975/1979)

Borussia Dormund (1979/1981)

FC Barcelona (1981-1983)

Schalke  04   1992

                                                                             

GIGI RIVA

Gigi Riva (1944), el gran golejador sard dels anys setanta. Heus aquí que han passat una colla d’anys, però  encara el recordem prou bé. L’any 1963 fitxa per al Cagliari. El Cagliari va millorar en gran manera gràcies a la qualitat d’aquest jugador i als seus gols. En aquesta ciutat petita, hi brillava una estrella. Per als sards, era el millor jugador del món. Un gran campió. Heroi silent.  Bell com un déu grec, de cabells arrissats, i amb un cos prim i atlètic.

GIGI RIVA

En un equip ben petit, s’havia guanyat fama de ser un golejador excepcional, i molts clubs italians i també europeus van mirar de fitxar-lo presentant-li ofertes molt importants El volien cobrir de diners. I no ho van pas aconseguir. Riva va estimar més no moure’s mai del seu club, del seu casal,  perquè considerava que enlloc tindria la qualitat de vida que la bonica illa de Sardenya li oferia; allí, és clar, hi viuria feliç amb la família. Ell es va adonar que els sards l’admiraven i l’estimaven, aquell home d’una sola peça, i aquest afecte valia molt més que l’or. Per això ell deia: “Sardenya m’ha fet com sóc.” Riva representava Sardenya i també la realitat viva de tot el sud d’Itàlia. Un heroi no solament esportiu, sinó també un exemple per a tothom. Una pauta de vida gloriosa, un exemple a seguir per als joves italians. Gigi Riba va ser el triomfador de l’Eurocopa 1968, i que fins ara ha estat el millor davanter italià. Una cançó dedicada a ell, de la qual escric una  estrofa de només sis versos, evoca  el prestigi enorme que entre els seus tiffosi tenia: Es farà un gran festa. / El desig  de somniar tornarà. / Hi haurà alguna cosa per explicar, /  quan Gigi Riva retorni.

La temporada 1969/1970, Gigi Riva va guanyar l’Scudetto amb el seu Clagliari, amb una colla de jugadors prou coneguts com ara Beppe Tomasini, Angelo Domenghini, Enrico, Pierluigi Cera, Gig Pires…

Com era però, aquest jugador? Gigi Riva era l’estrèpit d’un tro (Thunderclap), el golejador més gran de la història de la lliga italiana, inimitable. Il bomber azzurro e del Cagliari. Un jugador que va néixer per al futbol, per a fer gols. Un killer voraç dins l’àrea. Creava sempre el caos entre els defenses. Tenia un instint innat per al gol. Eficaç, fort i veloç com una fletxa, talment un cavall desbocat. Magnífic.  Tenia audàcia, agressivitat, acrobàcia i dinamisme, i no el podien fer caure mai gràcies a la seva força física. (Encara que va patir tres lesions greus que el van obligar a estar parat llargues temporades; I ja us podeu imaginar quin tràngol tan terrible!) En fi, era tot un martell ja sigui a pilota parada, amb un xut sec poderós, que feia estralls; o bé, en jugades d’atac molt ràpides.  I també rematava de cap de manera extraordinària. Concloïa tot el treball de l’equip d’una manera espectacular. La passió dominant en ell era el gol. Ell mateix explicava la idea del gol d’aquesta manera:

El gol és el que t’ajuda a passar una bona setmana, allò que t’anima, que et carrega les piles, que et dona ànims; el més important, el més valuós  per al davanter centre.

Quando Gigi Riva tornerà
Non ci troveranno ancora qua
Con la vita in fallo laterale
E il sorriso fermo un po’ a metà
Tornerà la voglia di sognare
Quando Gigi Riva tornerà

FRANZ BECKENBAUER, EL KAISER

Franz Anton Beckenbauer (Munic, 1945) personifica el futbol alemany. Nascut a Baviera, a la ciutat de Munic, en una Alemanya empobrida i destrossada per la guerra. Al Munich 1860 comença la carrera jugant de davanter. Per raó d’una bufetada de l’entrenador, se’n va d’aquest equip. Frank fitxa per al Bayern. Debuta a la Bundesliga la temporada 1965/1966. El seleccionador nacional Helmut Shön, en veure la gran personalitat i la capacitat ofensiva que té, el mou al centre del camp. Hi fa un paper rellevant amb el xut a llarga distància i les entrades a l’àrea contraria. I també fa gols. Ànima i motor de la selecció alemanya. Mana i decideix. A Roma (Mundial del 1990), es converteix en el primer, i fins ara únic tècnic, que guanya un campionat del món com a entrenador, després d’haver aconseguit una altre campionat del món com a capità.

“Kaiser” Franz Beckenbauer

Beckenbauer es consolida jugant per darrere de la línia defensiva, sense marcar ningú en concret. (A aquest defensa, se l’anomena “lliure”.) Jugador elegantíssim. Atlètic. En cada moviment que fa al terreny de joc, hi exhibeix una gran pulcritud. És el director des d’una posició endarrerida. Jorge Valdano en comenta el següent: “El lloc de lliure li era un espai molt còmode; actuar de defensa li era massa fàcil, atès que tenia molt talent”. Enlluerna tothom amb una tècnica excel·lent, superlativa. Amb el cap enlaire, sense mirar la pilota, la condueix amb molta facilitat i també controla plenament la situació dels companys. Que bonica la finor del seu joc! I com treu amb facilitat la pilota des de la defensa! Sap sempre on ha d’enviar-la, amb unes passades excelses de cinquanta metres. Crea escola a tot el món per la seva tècnica excelsa i pel comportament tan correcte que hi té. De joc net. Aquest posat altívol i presumptuós, d’un gran carisma també, el postula com a comandant indiscutible de l’equip. L’anomenen amb el sobrenom de “Kàiser”. Director de tot el joc defensiu del Bayern i de la selecció alemanya. N´hi ha que diuen que “Beckenbauer pot jugar amb un frac, que surt del camp com un cigne”. Tanta és la seva netedat i finor al camp. Tot un gentleman del futbol. Com que és molt intel·ligent, entén bé l’esquema de l’equip i l’organitza. Tot gira al seu voltant.

El millor lliure de la història. (Una posició que ja fa una colla d’anys ha desaparegut.) El seu joc canvia l’organització de la defensa: actua darrere de la línia defensiva amb l’objectiu de tallar el joc d’atac de l’equip contrari. N’és “l’escombra”. Ara bé, des d’aquí, munta unes incursions ràpides i inesperades que l’equip contrari  no sap com parar-les. El seu espai és una plataforma de llançament perfecta. Escull el moment oportú per sorgir de la línia de defensa, crear superiorat numèrica i atacar amb un atreviment extraordinari. Un moviment de sorpresa, amb què també arriba a marcar molts gols. I té un xut precís i poderós. Aquesta llei de joc és l’aportació que va fer al futbol modern.

El futbol alemany, amb ell, viu els dies més feliços. (Va jugar cent tres partits amb la selecció alemanya!) Aquell futbol ocupa totes “les cadires”; els equips alemanys dominen Europa. Algú ha afirmat que “per guanyar-los, calia matar-los.” Amb una fornada de jugadors genials  (Sepp Maier, Gerd Müller, Berti Vogts, Paul Breitner, Thomas Grabowski, Günter Netzer, Jupp Heynckes i Wolfgang Overat.). Fan un futbol que agrada a tothom, i amb una bona preparació física: un futbol sacrificat, de conjunt, vigorós, noble. Veloç i tècnic, alhora.

ALEMANYA, CAMPIONA D’EUROPA 1972

Franz Beckenbauer és a la llista dels millors per mèrits propis, perquè el seu joc aporta conceptes nous. Personalitza la creació i el lideratge. Exigeix una preparació física eficient i promou un estil de gran qualitat tècnica. I ara observem que el joc es construeix sempre des de la defensa. Franz Beckenbauer és la base i un compendi del futbol modern.

GERD MÜLLER

Gerhard Müller, més conegut com a Gerd Müller o Torpede Müller. Els seus paisans alemanys sovint el denominen BombarderDer Bomber der Nation. Davanter nascut a Nördlingen (1945). També l’anomenen “el petit grassonet Müller”. En primer moment, Gerd Müller creu que l’amanida alemanya de patates –kartoffelsalat-, que la seva mare li prepara, el fa més fort, més gruixut. Futbolista que personifica el gol: el millor davanter de la Bundesliga. El mes famós. El seu hàbitat és la zona del punt de penal, davant de la porteria, i no el treguis d’allí perquè, fora d’aquest espai, no val un clau. Els principals atributs d’aquest futbolista són el bon domini de la pilota i la culminació del moviment per fer gol. De gran mobilitat i amb un remarcable joc aeri. No mira mai enrere; el seu objectiu és apuntar i  torpedinar la porteria contrària.

GERD MÜLLER

Guerrer, implacable i poderós. De cos desproporcionat: camacurt (1,76 metres d’altura), rabassut, de cames fortes, això li dona una gran agilitat de moviment. Obté avantatge en els metres primers, i deixa enrere els jugadors rivals, i defineix amb flexibilitat i sang freda. L’important per a un home gol és l’instint assassí, i en això Gerd Müller és un fora de sèrie. Marca gols des de posicions impossibles. D’esquena a la porteria, marcat per tres defenses, fa mitja volta, i bum!, gol! Sempre dins l’àrea petita, preparat per caçar amb qualsevol part del seu cos qualsevol pilota que se li acosti. Ja veieu, doncs, quin era el seu poder. De genolls, caigut al terra, amb el cul, si fa falta, culmina amb el gol la feina de tot l’equip. Així, doncs, és l’alegria esclatant del grup, del qual es beneficia. Sap que hi és necessari però no suficient. I celebra el gol amb els braços ben enlaire, amunt, amunt, com si busqués l’alçada física que no té. Ara bé, davant la idea de Gerd Müller com a home d’àrea, val la pena oferir en contrast l’opinió de Juanma Lillo: “No és un golejador que juga sinó un jugador que goleja. Cal remarcar que és un jugador que facilita situacions molt bones per als companys i que, a més a més, fa gols. Müller juga més temps fora de l’àrea que dins. Això sí, quan juga dins de l’àrea és molt, molt, molt bo”.

Copa Mundial de la FIFA, Alemanya, 1974 (Getty Images)

Quan nosaltres érem joves ens agradava el futbol en desmesura i quedàvem admirats de la facilitat que tenia per fer gols, aquest futbolista, la fama del qual s’estén per tot Europa. En tenim records, postals  imatges. Quina meravella! Quin “trencaxarxes”. Figura terrible per als defenses. Martell ferri, poderós i infal·lible. El número tretze sempre ha estat relacionat amb la mala sort; no obstant això, a Müller li agrada força de portar-lo quan juga amb la selecció alemanya i la sort li somriu d’allò més. Karl-Heinz Rummenige, exfutbolista alemany, en fa un reconeixement del seu futbol, una valoració ben ajustada i merescuda: Gerd Müller ha estat un dels grans jugadors del futbol mundial. D’una velocitat increïble. Als entrenaments, jugant contra ell, mai no me’n sortia: no el podia defensar. Sense els seus gols, el Bayern i la selecció alemanya no serien on són ara”. Ja veieu si era un futbolista de debò.

         HISTORIAL ESPORTIU

  • Catorze gols en dos Mundial de Mèxic, 1970 i Alemanya, 1974
  • Millor jugador d’Europa 1970
  • Copa del Món, 1974. Alemanya Federal
  • Tres copes d’Europa amb el Bayern München
  • Una Recopa d’Europa amb el Bayern München
  • Quatre títols de lliga amb el Bayern München
  • Quatre títols de la Copa d’Alemanya
  • Una copa Intercontinental amb el Bayern München
  • Tres-cents seixanta cinc gols en quatre-cents vint-i-set  partits
  • Màxim golejador de la història de la Bundesliga
  • Set trofeus com a màxim golejador de la lliga alemanya

PAOLO  ROSSI, EL BOMBARDER AZZURRO

De què el coneixem Paolo Rossi (Prato, 1956)? Els seguidors del futbol, que ja tenim una colla d’anys a sobre sabem que  va ser un  excel·lent futbolista italià, que ocupava la posició de davanter centre. Va jugar en equips diversos: Como, Vicenza, en què va fer el seu debut amb dinou anys i hi va estar tres anys, i la Juventus, durant quatre anys, amb dues lligues, una Recopa i una Copa d’Europa. Més tard, Milan i Verona. L’any 1980 va ser inhabilitat durant dos anys per l’escàndol de les quinieles negres o Totonero. (Una bona colla de jugadors, entrenadors i directius s’hi van veure implicats.) Superat aquest tràngol tan vergonyós per al futbol italià, l’entrenador Enzo Bearzot va creure cegament en Paolo Rossi. I aquest va ser l’heroi del tercer títol mundial d’Itàlia, de la fúria blava.  Campió del món amb la selecció italiana l’any 1982, al Mundial de Futbol d’Espanya, en què va ser el màxim golejador amb sis gols. (Paolo Rossi, el martell contra Brasil dels Zico, Sócrates i Falcao, una selecció molt potent aleshores, amb un “hat trick i tot, a Sevilla.)  Rossi va fer plorar el Brasil, que és el títol de la seva autobiografia. Els brasilers no oblidaran mai els tres gols que els va marcar. I, seguidament, aquell mateix any  aconseguia la Pilota d’Or.

PAOLO ROSSI

Ha estat considerat un dels millors davanters de tots els temps. El gran bombarder azzurro, el capocannoniere. Un dels futbolistes més rellevants dels anys vuitanta. En una ocasió, Paolo Rossi va explicar en el programa Che Tempo Che Fa de la RAI, que a Brasil el reconeixen encara i no pot agafar el taxi; cap taxista el vol portar. En una ocasió en què Rossi es trobava de viatge a Brasil, un taxista de Sao Paulo el va conèixer i, forçosament, el va fer baixar del taxi al bell mig del carrer (!).

Paolo Rossi era un jove de la Toscana, que tenia un físic impropi d’un futbolista perquè era remenut. Se’l veia trencadís i poc dotat físicament. Rossi, amb 61 anys complerts,  comenta els inicis futbolístics de la manera següent: Jo era un noiet quan em van dir que la meva salut no em permetia de jugar, com tampoc la meva constitució física perquè era poc robusta. Però no m’ho vaig creure. Els meus somnis eren més forts que els obstacles. Vaig treballar molt dur i vaig creure en mi mateix. Vaig afrontar tots els obstacles amb el cor obert i, un dia, el somni es va fer realitat. Has de creure en tu mateix, treballar dur, respectar els altres i, finalment, el teu somni es convertirà en realitat. I encara, en una entrevista per als mitjans d’Argentina, va comentar el fet següent: durant una concentració amb la selecció italiana, i com que estava tan flac, uns cinc quilos per sota del pes normal, els tècnics varen decidir d’alimentar-lo d’una manera especial. I totes les quaranta nits d’aquella concentració tan llarga, el cuiner, el metge i el massatgista passaven per la seva habitació i l’hi portaven un got de llet calenta i una porció de pastís de poma (sic). Era la manera de fer en aquell moment; ara, però, és el dietista el qui porta molt bé tots aquests temes.

Convé destacar que era una rateta de l’àrea, hàbil i molt viu, que sabia treure profit del seu físic més aviat esquifit, de poc més de 1,74 metres. Un davanter centre diferent als habituals, que sempre són corpulents i alts i amb una bona rematada de cap. Rossi, però, era un oportunista, un caça gols extraordinari.  No tenia un xut potent, però era letal a l’àrea petita. Tenia un talent inqüestionable, intel·ligència, gran velocitat i molt bona visió tàctica. Precís en els moviments. Bon driblatge. Sabia estar sempre al lloc oportú per fer el gol.  

Qui és que no recorda la final del Campionat del Món del 1982 a Barcelona? Qui no hi recorda els gols de Paolo Rossi? Aquell mundial va fer que Rossi esdevingués un jugador immortal. Un campionat que perdura al cor dels italians. Recordem també la presència i la gran exaltació del president italià Sandro Pertini a la final del campionat: Pertini, dempeus, amb les mans enlairades, amb el crit inoblidable de “Campions del món! Campions dels món!”

ITÀLIA, 1982. Dempeus, de dreta a esquerra: Dino Zoff, Francesco Graziani, Giuseppe Bergomi, Gaetano Scirea, Fulvio Collovati, Claudio Gentile. Ajupits,d’esquerra a dreta: Bruno Conti, Paolo Rossi, Gabriele Oriali, Antonio Cabrini i Marco Tardelli.

Actualment, Paolo Rossi és dedica a participar en actes benèfics i comentar partits de futbol a la cadena Sky Sports d’Itàlia i és el propietari d’un negoci d’agroturisme en una propietat molt bonica de la Toscana, on produeix oli i vi, i hi lloga uns apartaments. Ara, aquest jugador tan genial  juga el seu segon “partit” en un lloc serè i tranquil, i de molta anomenada.

ROC I MARTINA [LLEGENDA]. LA FORADADA DE CANTONIGRÒS

LA FORADADA DE CANTONIGRÒS

A l’extrem del torrent de Sant Julià, que travessa la vall de  la Rotllada, hi ha el salt de la Foradada. A la banda esquerra d’aquest salt d’aigua claríssima, s’hi obre una enorme cavitat natural molt ben posada,  una pedra despullada amb un forat molt gran, pel qual un genet muntant un cavall pot passar sense cap dificultat. (Aquest lloc deu el seu nom a aquesta grandiosa portalada natural.)  I cal tenir en compte que aquest forat, en un temps molt reculat, hauria  servit per posar a prova la virginitat de les noies de la contrada: la noia que hi passava, sense ensopegar el forat ni rebre-hi cap mal, demostrava la veritat de la seva castedat. Heus aquí que, d’aquest lloc tan singular i conegut, en sorgeix la llegenda següent:

Roc  i  Martina

Mentre estic caçant en un bosc de faigs, veig la cosa més bella que mai no hagi existit: una història admirable.

En un bosc d’arbres espessos, i no pas massa lluny del poble, un noi que hi fa de pastor troba una criatura que és alletada per una de les seves cabres entre l’herba del prat. El nadó en beu la llet amb fretura com si fos el pit d’una mare. A continuació, porta la tendra criatura a la seva dona. Afillen l’infant trobat i en confien la criança a la cabra. “Li posarem per nom Roc, per la seva força i coratge”, diu la dona al seu espòs.

Ja havia passat força temps, quan un altre pastor dels camps veïns, anomenat Geló, ensopega amb una troballa semblant. Hi ha una cova elevada amb un mur de boix, una gran roca quasi amagada; i una ovella hi va sovint. El pastor, volent saber què hi fa, se’n va vora la roca per atrapar-la. En arribar, veu l’ovella que, amb molta tendresa, alleta un infant, grassonet i menut, una nena preciosa d’ulls claríssims. El pastor se’n compadeix i estima la criatura. Per tal que no es refredi, embolcalla el nadó amb una pell de llebre. No n’està poc, de  content!  Llavors torna a la cabana i l’ofereix a la seva dona.

– Aquí tens una filla, li diu.

   Aleshores aquesta li fa de mare i li posa el nom de Martina, que vol dir “lluitadora”.

 Aquests dos infants es fan grans amb poc temps. En Roc només té setze anys i Martina, dos menys. Cupido, el déu fletxer, que promou l’amor deliciós, els fereix d’un sol tret, i mana a en Roc que pasturi les cabres, i a la Martina, les ovelles. I arriba el temps en què la primavera presenta flors. Tots dos en senten els batecs. El foc els crema més fort. Tot ho fan junts, tendrament; l’un al costat de l’altre. I fan jocs, propis del plaer amorós. El bany i la visió de la nuesa de l’estimat és l’inici de l’amor.

– Ara estic malalta, i no sé de quin mal. Cremo i m’afligeixo. Desitjo estar amb tu -així li ho fa saber a en Roc, així pateix Martina.

El primer bes. Wilian-Adolphe Bouguereau, 1890

No obstant això, s’esdevé un fet contrari: Nicòmac, un amic d’en Roc, s’inflama d’amor per Martina. Cada dia l’espia, a Martina. Quasi no dorm. Li va al darrere d’una manera constant. Fins al punt arriba el seu desfici que decideix d’aconseguir els seus fins per la força. vol posar les mans sobre Martina així que la troba sola. S’hi abraça com si fos un llop enfurit. Les mans de Nicòmac són serps. I Martina, espantada, arrenca a córrer i es posa a cridar auxili. Amb  crits, fa que Nicòmac fugi. I bé, després Roc s’esforça amb tota l’ànima per curar les ferides del cos delicat de la noia. Ara, però, en Roc i la Martina ja no poden dormir junts. El turment del dubte i la inquietud apareixen. També el ressentiment s’hi afegeix:

– Encara ets verge, Martina? -li pregunta en Roc.

Però Martina l’anima, besant-lo i estrenyent-lo contra el seu pit.  A continuació, en Roc què li proposa?  

– Martina, sóc infeliç, els ulls se m’omplen de llàgrimes i no puc estimar-te. Ai! Damunt meu pesa el dubte de la teva castedat. El meu cor dona voltes a aquest pensament. Voldries seguir el pla següent? Has de travessar la roca foradada. Si passes sense ensopegar el forat i no hi reps cap mal, em donaràs un senyal ben clar de la teva virginitat – en Roc així li parla amb una veu molt clara.

Aquesta proposta plau a Martina. I en Roc la mira en silenci, esperant el moment en què ella, sense témer, faci el passos pel forat de la roca. Tot seguit, Martina, molt prudent, examinant amb detenció el lloc, va cap al gran llindar; plora i s’hi està dreta. Camina amb passa lenta, travessa el forat mentre el pols se li accelera. No hi ensopega ni hi rep cap mal. Martina es posa molt contenta perquè té la raó de la seva virginitat. Ara, feliçment pot prendre en Roc per marit. Tots dos retroben el camí de la joia en el seu cor. Martina, amb llàgrimes als ulls,  corre de dret cap a ell i li besa el cap i l’omple de carícies. I així mateix ell, sanglotejant, abraça l’estimada. En Roc, el noi que tant sabia estimar, bé es mereixia una bella esposa. És així com acaba la història de la Martina i en Roc, que tan apassionadament van estimar-se.                      

              Xavier Crosas Casacuberta.    Setembre, 2020

BALMA DE CAN PEDRETES DE RUPIT

Una balma és una roca sòlida que sobresurt en una paret rocosa i forma una cavitat àmplia al dessota, i que en altre temps era un magnífic aixopluc i servia també de defensa. La balma de Can Pedretes es troba sota una enorme roca ajaguda, ran del camí del Salt de Sallent, al costat dels horts i sobre la riera de Rupit. (La visita, per un camí molt atractiu des de Rupit, és interessant.) Pobladors troglodites l’havien habitada. La balma no és pas molt gran. Rocam d’alta visera, i amb una bona volada, allargassada, i amb una cavitat interior que hauria estat prou apta per a habitatge. L’orientació és sud-est tot buscant una bona il·luminació i un aireig adequat, amb l’aprofitament màxim del sol.

BALMA DE CAN PEDRETES 2020 7
BALMA DE CAN PEDRETES. RUPIT

A l’inici de la romanització (segle I aC), els picapedrers hi treien les pedres per als molins fariners hidràulics de la vila perquè aquesta balma tenia un tipus de pedra compacte i granellosa molt adient per moldre. Un cop la pedra de molí havia estat picada, arrodonida i escalfada, queia del sostre pel seu propi pes, i tot seguit el picapedrer li donava la forma definitiva.

Davant de la balma, s’alçava una paret de pedra afegida, sòlida, que no sabem amb certesa quina disposició tenia. Una paret artificial exterior que voltava tot el perímetre de la balma, que, per alçada, s’ajuntava al sostre roquer, o bé en quedava a curta distància. També, podia ser el cas que, per donar-hi més amplada, la paret fos situada a dos o tres metres més enllà de la visera de la balma. Aleshores s’encastaven unes bigues a la roca, i s’hi construïa una teulada rústica inclinada.

BALMA CAN PEDRETES JUANITO DIBUIX 24
Reconstrucció de la Balma de Can Pedretes. Dibuix de Joan Crosas.

Aquesta gran pedra ens ofereix una curiositat molt rara i enigmàtica, i és que als dos costats de l’entrada, i sota les cornises de roca, a nivell del terra, s’hi arrengleren una vintena de forats cavats per l’home, uns traus poc profunds. Traçat antiquíssim –de pedra- que, a mesura que s’allunya de la boca d’entrada de la penya, els forats es van fent més petits. ¿Sepultures prehistòriques?, el notari Quirze Parés així ho conjectura pels indicis que en té. Però no ho sabem pas. Ah!, i des d’aquí, mirant amunt, visió esplèndida del poble de Rupit, encastellat, que s’estén damunt del gran penyam, amb el campanar i l’església retallats al cel.

                                                                                                                              Xavier Crosas

IMG_3676
RUPIT I EL CAMÍ DEL SALT DE SALLENT