BLOG

JOAN DE SERRALLONGA, L’HEROI DE LES GUILLERIES

joan_sala_i_ferrer2c_serrallonga
Joan Sala i Ferrer, també conegut com a Joan de Serrallonga o Serrallonga, famós bandoler català (S. XVI – XVII) /Wikimedia Commons

Joan Sala Ferrer (1594-1634), anomenat també Joan de Serrallonga, va ser un bandoler català que ha esdevingut un personatge de llegenda. Nascut a La Sala de Viladrau. De família pagesa. Va escollir Les Guilleries, que coneixia pam a pam, com a centre per cometre assalts, segrestos i assassinats amb l’ajuda de la seva colla.

Serrallonga era fill del nyerro Joan Sala i Joana Ferrer del mas La sala de Viladrau, els quals passaven moltes penalitats per no poder mantenir els seus nou fills. Som l’Any del Senyor del 1620. Les coses van de mal borràs per a la nostra terra catalana. Més de cent anys fa que El Principat viu sota les regnes dels monarques castellans, i aquí, als pobles, les males collites deixen la pagesia en la misèria. I què voleu? En una terra desolada, si no creixen menges, broten bandolers. Benaurat i maleït alhora el dia en què conec en Serrallonga. Ara mateix és com si el veiés talment amb aquests meus ulls que ja ni hi veuen. Ai, joventut! Tot era un tancar i obrir d’ulls, que ja ens trobem formant quadrilla amb els germans Serrallonga i altres joves de Viladrau. En Serrallonga fa poc que ha pres per muller la pubilla del mas Serrallonga de Les Guilleries, i d’aquí li ve el sobrenom. Fa llargues estades al mas. I, només de tant en tant, reuneix la camarilla i surt a buscar brega. Fins que arriba el dia fatídic quan un caçador amic dels voltants de Querós, de nom Miquel Marfull, denuncia en Serrallonga com a còmplice de bandolers. Passem les nits en coves i en refugis de mala mort. Vivim d’allò que robem i sovint fem pinya amb la banda de bandolers més buscada del país, els Margarit; fins que són abatuts. Sense els Margarit, en Serrallonga passa a ser el cap de la quadrilla. Oh, quins dies més gloriosos! Saltegem pels volts d’Olot, la Vall d’en Bas i Girona. És el malson dels virreis, aquests titelles fatxendes que ens imposen els castellans. Vet aquí, perquè en Serrallonga es guanya la simpatia dels contraris al govern. Gràcies a Déu, tenim una bona colla d’amics que ens acullen i ens donen asil. Entre ells, algun noble dels de més mal rang, com el vescomte de Joc, Senyor de Viladrau i Taradell. Però amb el nou virrei, duc de Cardona, la persecució és torna més forta que mai; fins al punt que ens veiem obligats a refugiar-nos a l’altra banda del Pirineu, on un noble francès ens acull. L’any 1631, el senyor de Durban ens para una ensarronada, i uns quants de la nostra quadrilla són fets presos i lliurats al virrei. Desfeta bona part de la banda, morts alguns dels seus germans i la seva muller empresonada, traït per antics companys de colla, en Serrallonga vaga per les muntanyes de les Guilleries i Collsacabra amb la seva amiga Joana d’Asís, jove vídua de Castelló d’Empúries. A Rupit, visitava el sastre de ca l’Ample, que li feia els vestits i les capes. Cal dir que les robes eren sempre de mida molt ampla, d’aquí el nom de la botiga. És vigília de Tots Sants, quan en Serrallonga cau detingut vora Santa Coloma de Farners. L’hereu del mas on s’hostatja és qui l’ha delatat. El bandoler es dut a Barcelona. El judici s’allarga dies i més dies perquè són un gran nombre els delictes que se l´hi imputen. Allí en Serrallonga és condemnat a mort. Abans que arribi tant mesquí final, el vuit de gener del 1634, haurà de sofrir una tortura severa. Cent cops serà assotat, i les dues orelles li seran escapçades! El duran en carretó pel Camí de la Boira, i després serà degollat i esquarterat. El seu cap serà posat en una gàbia de ferro al portal de Sant Antoni perquè tothom l’escarneixi. Aquest és, nobles vilatans i vilatanes, el trist final del coratjós bandoler Serrallonga! Déu, en sa misericòrdia, l’hagi pogut perdonar!

 

Amb el pas del temps, la figura d’en Serrallonga va esdevenir llegendària, i tots aquests boscos i paratges del terme de Viladrau van ser idealitzats per escriptors i poetes. El Montseny, com Montserrat o el Canigó, serà recordat per sempre més com un lloc mític de la geografia catalana, un indret on, encara ara, els llampecs i el fort vent entre els arbres fan recordar un mosso ben plantat, capaç d’encendre els ànims de tot un poble. En Serrallonga viurà per sempre més amagat al Montseny. Abans, com a bandoler; ara, com a llegenda.

 

[Aquest text és una transcripció literal agafada de l’espai Montseny de Viladrau, que és un equipament espectacular que explica les llegendes i històries del Montseny. Està dedicat al tema de les bruixes, dones d’aigua i dels bandolers. Amb unes projeccions de gran format, molt espectaculars.]

 

Anuncis

MONESTIR DE SANT PERE DE CASSERRES LA VIDA MONÀSTICA DEL SEGLE XI

cic_20101116_18073
Monestir de Sant Pere de Casserres // Elmoianes (Wikimedia Commons)

El Cos Sant [llegenda]

Diu la llegenda que la família noble dels vescomtes d’Osona van tenir un fill. Al cap de tres dies d’haver nascut, el nadó va parlar. Els va dir que només viuria trenta dies i que, un cop mort, el seu cos fos dipositat en una arqueta ben tancada, que es carregués sobre una mula i que permetessin que l’animal anés allà a on volgués. I en el lloc on fes una aturada, caldria que hi construïssin un monestir sota l’advocació de Sant Pere.

Més de mil anys després, damunt d’una cinglera i envoltat de les aigües del pantà de Sau, trobem el monestir de Sant Pere de Casserres, un dels conjunts monumentals més importants de l’arquitectura romànica catalana. Aquest monestir, l’únic de l’orde benedictí a la comarca d’Osona, situat a les Masies de Roda, conserva encara l’estructura original del segle XI, cosa que fa molt fàcil d’entendre com hauria estat la vida dels monjos que hi habitaven.

Antic cenobi cluniacenc i benedictí, el monument més gran, sencer i emblemàtic del nostre romànic (segle XI). Aquest monestir permet al visitant conèixer com era i com funcionava un monestir medieval, els espais i el mobiliari original dels monjos: l’església, el claustre i la cisterna, la cambra prioral, la sala dormitori amb onze llits, la cuina, el celler, l’scriptorium, el refectori, la biblioteca i la sala capitular. I a l’exterior, l’antic hospici o lloc d’acolliment de pelegrins i malalts. Casserres es troba a l’extrem d’una petita península, envoltada pel pantà de Sau dins el municipi de les Masies de Roda. El monestir presideix un paisatge d’excepció, magnífic I, als seus peus, la cinta del riu Ter hi descriu un meandre engorjat, bonic, majestuós. Bar, restaurant i botiga. L’accés al monestir és des del Parador de Sau, a 7 km.

Aquesta és una visita única que ofereix història i natura, paisatge,

i un passseig inoblidable.

Excursió opcional: Accés al monestir des del Parador de Turisme de Sau, per un camí ben senyalitzat (45 minuts). De dificultat mitjana.

VIATGE A NIMES I ORANGE [NEMAVSVS I ARAVSIO]. LA GÀL·LIA ROMANA

 

Narbonne_Cathedrale_Saint_Just_et_Saint_Pasteur

Novembre, 24 i 25, del 2016. Els alumnes de llatí i de grec de Batxillerat visitem Nimes i Orange. Hi participem 28 persones, dues de les quals son els professors Josep Sala i Xevi Crosas.

Ens llevem d’hora. Fa un dia clar. A quarts de sis ja érem dalt l’autocar, via França. El viatge dura quatre hores, amb una parada tècnica a la meitat del camí per esmorzar. I vet aquí que ja som a Nimes (Nemausus, entre els romans.) Ospe! Ara, una incidència: l’autocar rasca un semàfor que trenca un vidre del costat posterior. (El vidre era doble. Sort n’hi ha hagut.) Ens instal·lem al Kyriad Hotel.

Tot seguit, sortim a fer la primera visita. Aviat som al rovell de l’ou: plaça de l’Amfiteatre: arena, cauea, uomitoria, pòdium, fossae. Estudi d’algunes inscripcions romanes: El gladiador traci Aptus d’Alexandria, que obtingué 37 victòries. La seva esposa Optata li ha fet erigir aquest monument. Naumàquies, lluites de gladiadors, uenationes. Panem et circenses: els ciutadans només pensaven a afartar-se i divertir-se. Des de dalt d’aquest monument tan ben conservat, hi ha una bona vista de tota la ciutat.

L’escultura metàl·lica d’un torero presideix la plaça: Christian Montcouqiol, “Nimeño II”. En una racó d’aquesta plaça, adossada a una paret, estudiem també una escultura ben insòlita: l’home de les quatre cames. Barbut. El seu cos és un fragment de columna (!). A la nit hi vam tornar, a l’amfiteatre: grandiós. Il·luminat, de colors, ara sembla un local de festa.

Havent dinat, visitem la Maison Carrée (Casa Quadrada). Quin temple romà! Intacte. Pefecte. Amb totes les columnes dempeus. Damunt d’un podium rectangular. A l’interior del temple veiem un documental excel·lent sobre la naixença de la ciutat (Nemausus).

Després visitem els Jardins de la Fontaine: hi ha unes boniques estàtues del món clàssic al voltant d’aquesta font. Les ruïnes del temple de Diana. Els terres de marbre, i amplis estanys d’aigua. Un tomb pel parc. Passejar-hi és una delícia.

I, des d’aquí, tirem amunt amunt, tot seguint un camí que és de primera, i que fa ziga-zagues. Dalt la carena hi ha la Torre Magna, que pertanyia a la muralla romana i que fa molt d’efecte. De defensa, ben conservada. La part inferior és octogonal. Al peu de la torre llegim una inscripció en provençal de Frédéric Mistral: Au front de la Tour Magno, Lou sant Signau es fa. [És a dir: Davant la Torre Magna, el San Senyal es fa.] La visita val la pena. Pugem fins dalt de tot de la torre, per una escala estreta de cargol de 140 esglaons. Una torre que domina tota la ciutat i la rodalia. Fotografies per al record. Hi fa molt vent; acabem ben despentinats.

Ara baixem el turó per un camí diferent. Ens perdem. Però ben aviat trobem el Castell d’aigua (castellum diuisorium), que buscàvem: restes d’una gran arqueta circular romana que recollia les aigües de l’aqüeducte i assegurava el repartiment de l’aigua per tota la ciutat.

Passegem. Es fa fosc. Sopem. I cap a l’hotel falta gent.

Divendres, 25 de novembre

Ens hem llevat molt d’hora. A quarts de vuit ja esmorzem. Dia núvol, amenaça pluja. Ergo, no fa pas un dia gaire agradable. Pugem al bus. Ens arribem al Pont du Gard: l’aqüeducte més alt de l’antiguitat. Això sí que és un aqüeducte. Amb molt de caràcter. Amb tres nivells d’arcs. Magnífica construcció romana. El riu Gardon baixa gros. Es nota que aquí hi ha plogut, i l’aigua es veu prou neta. Aquest pont formava part d’una canalització de cinquanta quilòmetres de longitud. Es posa a ploure. Però hi passegem. A les parets del pont, tots hi busquem la llebre (o és un fal·lus?) de la llegenda provençal, gravada en una carreu. Continuem la nostra ruta cap a Orange.

Orange. És una localitat petita que pertany a la Provença. Neta i endreçada. A la plaça Des freres Mounet, una escultura, que és una al·legoria al teatre. Aquesta ciutat és molt coneguda pel fet de tenir el teatre romà mes bonic del món. Un teatre com els déus manen. Superb. L’escena, en un estat excepcional de conservació. L’estudiem: cauea. orchestra. postscaenium. proscaenium. pulpitum. scaena. summa cauea. media cauea. ima cauea. uellum. Resseguim tots els espais del teatre. I hi contemplem la presència d’August en una fornícula, a la part més alta de l’escena. Comprem alguna coseta a la botiga del teatre. Sortim.

Havent dinat, a peu, anem cap al nord de la ciutat. Visitem, encara, l’Arc de Triomf, de tres arcs, ben airós. Erigit per commemorar la fundació d’aquesta ciutat. Decorat amb relleus de temes militars. Batalles navals. Trofeus. Armes i despulles mortals. Bàrbars encadenats. Els romans contra els germànics i contra els gals. Una inscripció amb lletres de bronze. Hi fem les activitats que proposa el quadern de treball. Val la pena estudiar-lo perquè es té l’ocasió de conèixer un arc romà tal com era.

Són quarts de sis. Retorn a casa. Agafem l’autocar. Autoroute A9, La Languedocienne / La Catalana. La Jonquera. Autopista de Girona. Vic. Arribada a Olot. Del viatge, n’estem contents. Ha sortit tot tal com volíem. Omnia explorata habemus.

                                                                                                         Xavier Crosas Casacuberta