BLOG

LA CREU DEL CARRER DEL FOSSAR. RUPIT

Carrer del Fossar.  El nom d’aquest carrer, allargassat i sinuós, ja ens fa veure que antigament hi havia un cementiri al costat mateix de l’església. (Ospe, quin carrer! S’enfila tot dret cap a la part alta del poble; llarg d’arribar dalt de tot.) D’una bellesa singular, clar i esgraonat. Carrer ben típic i representatiu de Rupit: cases de pedra, amb flors al terrat, a les finestres i a les balconades de fusta orientades al sol. El campanar, que s’alça molt alt, hi és a tocar. I la creu del fossar que hi dona molt de caràcter. Des d’aquí, alçant els ulls, faria goig observar-hi el solitari campaner disposat a tocar les campanes.

CARRER DEL FOSSAR

El cementiri antic està situat a l’extrem nord-oest de l’església parroquial de Sant Miquel de Rupit, a l’ombra de les parets del campanar, com en molts pobles de pagès. (Documentat des de la primera meitat del segle XVII.) Espai evocador del memento mori, “Recorda que moriràs”. Hi ha també un camí que, travessant el fossar, comunica l’església amb la rectoria. Des de molt antic, la norma imposava enterrar els morts en un radi de trenta passos al voltant de l’església parroquial, en aquest espai sagrat o camp sant, que també s’anomena fossar. Els vivents ho sabem prou bé:  Quia puluis es, et in puluerem reuerteris. (Del Gènesi  3, 19)

ENTRADA A L’ANTIC CEMENTIRI

Com era aquest cementiri? En realitat, un cementiri de poble de pagès, finalment abandonat perquè, als veïns, se’ls fa petit. L’any 1640 el Bisbat denuncia l’ús inadequat d’aquest espai -fossar de Sant Miquel: s’hi estenia roba i era un abocador de deixalles. El segle XVIII aquest fossar ja no ofereix les condicions pròpies d’un cementiri. A més, en aquell moment es dicten unes disposicions per treure els cementiris de dins de les poblacions. Es comprèn, doncs, que el cementiri nou fos emplaçat en un espai molt més gran, fora vila, a l’entrada del poble (l’any 1952).

Aquest vell fossar està envoltat per un mur alt de pedra. De forma triangular.  Al cim d’aquesta llarga paret hi ha unes lloses del país molt ben posades. El portal d’accés –amb una porta ben antiga de roure- està orientat a tramuntana. Portalada de forma rectangular amb una llinda datada el 1775. El portal està rematat amb un coronament de punt. Al damunt, una creu llatina de ferro. A més, sobre el terreny hi ha tres creus llatines de ferro i una creu de pedra, esculpida amb formes florals, en memòria d’un difunt del poble, i amb la inscripció següent: Franco Gallifa Rector 24 Set 1911 RIP, la qual pertany a una família amb forts lligams socials al poble de Rupit. L’acció humana i el temps gairebé ho han esborrat tot. Tampoc hi observem l’elegant i bell xiprer lligat a la memòria de la gent i als cementiris. Ara, aquest espai –abans un lloc sant- està enjardinat, net. En el moment present és el punt d’acollida per a les visites al campanar.

Hi ha també una creu alta i gran -monument funerari de pedra- que fa de sentinella en aquest lloc. (Mossèn Miquel Corriol la fa esculpir l’any 1641.) Està situada damunt el mur del recinte. Es tracta d’una creu grega, és adir, que té els quatre braços iguals, l’existència de la qual està relacionada amb el cementiri i la parròquia de Rupit. Aquesta creu s’assenta damunt un pedestal de base quadrada, damunt del qual hi ha una peanya cúbica amb motllures ressaltades. D’aquí s’alça un fust o tronc de vuit costats acabat amb un dau. Les quatre cares del dau tenen inscripcions. Cara nord: 1641. Cara est: una creu. Cara oest: l’anagrama de Jesús: JHS [Iesous Sanctus]. I a la cara sud, llegim Mossèn Miquel Corriol. Els extrems dels quatre braços de la creu estan decorats amb motius vegetals. Hi observem dos relleus a cadascuna de les cares. A una d’elles, hi apareix la imatge de Jesús clavat a la Creu. (Un tros de tela –perizoni, del grec perizonium– amaga la nuesa de Crist.) A la part oposada, hi ha esculpida una corona d’espines.

Xavier Crosas Casacuberta

CREU DEL CARRER DEL FOSSAR
CREU DEL CARRER DEL FOSSAR

LA CANÇÓ DEL VELL FOSSAR

Rupit tenia un fossar

el vetllava el campanar

ran de l’església alterosa;

i una creu gràcil i airosa.

________

El guardaven uns xiprers

que es morien de vellesa;

hi creixien uns llorers

amb la fulla ja malmesa.

________

Era un lloc ple de quietud

i amb un punt de melangia;

era un raconet perdut

sense ningú, nit i dia.

________

El vell fossar de Rupit

de tan petit es migrava.

Vivia tot encongit

rere el mur que l’encerclava.

________

El seu recinte sagrat

era un retall d’herba tendra,

però ja sota el petit prat

ja no hi cabia més cendra.

________

Somniava el vell fossar

en un lloc fora del poble

que fos de més ben estar

i tingués un caire noble.

________

Que no hi manquessin les flors,

les més belles i oloroses,

que amorosissin els plors

en les hores doloroses.

________

Amb molts arbres al voltant,

plens d’ocells fent-hi cantades…

I així anava somniant

entre les parets sagrades.

________

Els somnis del vell fossar,

segur que Déu els escoltava;

tant li devia pregar,

tant el pobre els desitjava.

________

Entre roures amagat,

fora del poble reposa.

I allí viu meravellat

i ara els anys no li fan nosa.

________

Però, posat a demanar,

sols una cosa voldria:

ara enyora el campanar

i aquell toc d’Ave Maria.

[JOSEP PAYÁN VERDAGUER. El meu Rupit. Ajuntament de Rupit, 1977]

LA CREU DEL FOSSAR

A l’ombra del campanar,

quants somnis s’hi han marcit!

Sota la creu del Fossar

d’aquest carrer de Rupit.

________

En ell dormen en repòs

un estol de germans.

L’esposa hi té l’espòs

o potser el seu fill més gran.

________

Aquí reposa el meu avi;

al costat, potser el teu.

Amb un res a flor de llavi,

els encomano a Déu.

________

Em sembla que ho veig encara

quan la terra engolia el mort;

era sols un nen, a la mare,

jo l’estrenyia amb la mà, ben fort.

________

Tenia por; em feia basarda

veure els plors d’aquella gent.

Mai no oblidaré aquella tarda,

ni aquells plors llançats al vent.

________

Qui pogués, quan el meu cos,

a l’ombra d’aquesta creu,

abatut hi trobi repòs

i s’encamini cap a Déu.

________

Esperar amb viu deliri

el dia de poder ressuscitar.

Mentrestant, dormir en el cementiri

d’aquest estimat carrer del Fossar.

[MIQUEL BANÚS I BLANCH. Caminant pel Collsacabra. Recull de Poesies, 1983]

CASTELL DE RUPIT

Al terme municipal conegut avui amb el nom de Rupit i Pruit, fins l’any 1955 se’l denomina oficialment Sant Joan de Fàbregues. L’església de Rupit està supeditada a la parròquia de Sant Joan de Fàbregues fins l’any 1878.

Fa cosa d’uns mil anys, hi havia un castell a Rupit. Era situat en aquest punt elevat del gran penyam, enmig del poble. Un rocam enorme de vegetació escassa. (No seria gens estrany que aquesta gran roca -en llatí rupes– hagués desenvolupat el topònim Rupit.) Què en trobem ara, del castell? Del castell, no en queda res -una ruïna. A l’extrem nord-est, es manté sense caure un pany de paret massís i rectangular assentat a la roca viva, una mica desfet en la part superior. Un mur de pedres escantonades a cops de martell i perfectament disposades en filades uniformes, sense cap obertura. (De vuit metres d’alçada, cinc metres d’amplada i dos metres de profunditat.) Un construcció ben elegant. El perímetre del conjunt fa uns 300 m2, el qual s’adapta a la topografia del turó d’una geometria arrodonida. Ran de les roques de la part superior del turó -al petit pla- s’observen algunes restes de muralles, uns murs de menuda pedra regular.

PENYAM DEL CASTELL DE RUPIT

Del castell, també se’n conserva un tram de muralla amb set espitlleres a Can Pahisa de la Plaça del Cavallers. Adossades ran de les grans penyes, hi tenim les cases més antigues del poble, que es van edificar amb els carreus dels murs d’aquest castell. De fet, el poble s’arrauleix al voltant del castell. La vila s’origina al segle XII-XIII, i s’hi estableixen famílies de cavallers: pels volts de l’any 1286 hi habiten Bernat de Roca-salva, castlà del castell, Berenguer de Santvicenç, Anglès de Rupit i Puig i els Bassil, que donen un cert aire aristocràtic a la població.

PLAÇA COLL DEL CASTELL

AL segle IX els àrabs o sarraïns arriben a la nostra terra per saquejar, fer intercanvis o pactes. Els camps pateixen atacs  i destruccions. Molts pagesos deixen els masos i corren a refugiar-se. Els pobles musulmans hi són de pas per poder arribar als Pirineus i passar cap a França però mai per conquerir. ¿Quina funció hi fa el castell de Rupit en el cas que ja existís en aquell moment? Faria, sobretot, una tasca de vigilància i de defensa en cas de perill. Cal avisar dels perills que comporta l’arribada de gent sarraïna armada. En aquest moment, els castells i pobles de muntanya són molt independents.  ¿I com hi viu la seva gent? És un castell autònom, amb el poder de decidir lliurement. L’economia els funciona raonablement bé, i els seus habitants, amb un orgull noble, participen activament en la defensa de la fortalesa.

Durant els segles IX i X, el poble és sotmès al vassallatge a un senyor,  a l’amo del castell. Aleshores els francs divideixen el territori en comtats i vescomtats. Amb el pas del temps, els comtes i vescomtes assoleixen la plena independència política. Potser és en aquest moment que s’edifica el castell de Rupit, amb guerrers bel·licosos i resistents a l’enemic. Un castell d’estances àmplies per a viure-hi. Un castell ben protegit, en un lloc d’accés difícil perquè està envoltat d’altes parets de roca.  Sempre dominant des de dalt. (Ara: les troballes arqueològiques indiquen l’existència d’un nucli de població pre-romà.) En aquest moment, el castell de Rupit és  dins el territori del comtat franc d’Osona. (El comte i el vescomte són els qui representen el rei franc en el comtat; més tard, a partir del segle X, aquestes autoritats –comtes, vescomtes i castlans- esdevenen amos absoluts d’aquests castells.)

Al segle XI, les terres de Sant Joan de Fàbregues, que inclouen el castell de Rupit,  les parròquies de Pruit, Cantallops (Sant Martí Sacalm) i Susqueda pertanyen  a la casa vescomtal de Cardona. Posteriorment, el terme del castell Fàbregues –castro Fabricas– es divideix en dues demarcacions: l’una, Rupit –que agafa les parròquies de Sant Andreu de Pruit i de Sant Joan de Fàbregues- i, l’altra, Fornils –que es queda Sant Vicenç de Susqueda i Cantallops (Sant Martí Sacalm).

SANT JOAN DE FÀBREGUES

Els esments més antics del castell de Rupit apareixen en el testament d’Eriball, bisbe d’Urgell i vescomte de Cardona, l’any 959. Llavors el castell  pertany a un marquesat independent, que està format pel terme de Rupit, Fàbregues, Pruit, Cantallops (Sant Martí Sacalm) i Casserres

L’any 1083 el vescomte de Cardona, Ramon Folc, disposa que el castell de Rupit passi al seu fill Bernat. I si això no és possible, a la canongia de Vic.

L’any 1086 el mateix vescomte manifesta que deixa el castell de “Rupido” a la muller Ermesinda i al germà Folc; i després d’ells, als nebots.

L’any 1131 la vescomtessa Adalmodis disposa el següent:

Quantum habeo vel habere debeo in terminio de castrum Rupid ipsam meam partem concedo Sancto Petro Castriserrensis. (Font: Pergamins de Sant Pere de Casserres)

A més a més, el cenobi de Sant Pere de Casserres obté molts masos i terres del terme de Rupit.

L’any 1134 el vescomte Bernat, amb la muller Adalmodis i els fills, cedeix a Casserres una finca “in terminio castri de Rupid, in parrochia Sancti Andree (de Pruhito) in loco quam vocant Alodium”. (Aquí es refereix al Mas L’Alou.)

L’any 1276 Ramon Folc IV de Cardona deixa el castell al fill Bernat Amat.

L’any 1286 una escriptura confirma la venda d’unes cases i d’un hort, fet que testimonia l’existència d’un nucli d’habitatges proper al castell.

L’any 1318 Ramon Amat mana construir de nou un altar a la capella de Rupit: “in capella Sancti Michaelis, situata in villa de Rupito, sub invocatione beate Marie”.

L’any 1342 Hug Roger I de Pallars posseeix aquest castell. I el qui en dona fe és Pere Martí, notari públic dels “castrorum de Ropit”.

L’any 1369 Gilabert de Cruïlles adquireix el domini de Rupit en comprar-lo al comte de Pallars.

L’any 1463 el castell de Rupit, que pertany a la vídua de Jofre Gelabert de Cruïlles, en fa donació a Jaume Guitart. La mateix família Cruïlles manté aquesta propietat fins al 1812.

L’any 1553 Rupit compta amb quaranta-nou famílies. L’arribada a Catalunya  de milers de persones provinents d’Occitània, que fugen de la pobresa i de les Guerres de Religió entre catòlics i calvinistes, comporta també el creixement de la vila de Rupit. (Catalunya duplica la població en poc més de cent anys.) Els noms d’algunes cases de Rupit donen testimoni d’aquesta migració francesa: Bigorra, Pastoric, Panart.

L’any 1654, Guerra dels Segadors (o de Separació), els francesos s’estableixen a Rupit. A l’hora de les negociacions de pau, els francesos manifesten el següent:  “Places que nous tenons en Catalogne, una de les quals, Roupit”.

L’any 1626 Rupit i Sant Joan de Fàbregues compten amb vuitanta cases al poble i cent cinquanta-dues a la parròquia.

A mitjan segle XIV, Hug de Pallars –senyor de Fornils- té la propietat del castell de Rupit. Al començament del segle XVII, el castell és a mans de Carles de Vilademany i de Cruïlles. L’any 1369, Gilabert de Cruïlles n’és el propietari. El castell pertany a aquesta família fins al seu abandonament, entre el segles XVI i XVII. I més tard, ostenta el marquesat del castell de Rupit la casa de Bournouville. D’ara en endavant, els propietaris del castell de Rupit s’anomenen Marquesos de  Rupit. Rupit és, doncs, un autèntic castell feudal. El senyor poderós del castell garanteix la seguretat del personal. Totes aquestes aliances matrimonials, i algunes que hi hem omès,  expliquen l’escut actual de Rupit.

L’escut heràldic de Rupit està dividit en sis quarters. Hi figuren  els símbols de les distintes cases senyorials que havien estat posseïdores del castell. Aquestes sis peces es troben combinades: tres a dalt, que representen d’esquerra a dreta les famílies següents: Perapertusa, Cruïlles i Vilademany; i a la part inferior, els Bournouville, Riudeperes i Risbourg. La reproducció que oferim aquí correspon  a l’escut heràldic d’una façana d’una casa del Portal, a l’entrada del poble. És una obra de l’artesà Francesc Rovira, que fou una persona molt vinculada a la conservació de la vila.

ESCUT HERÀLDIC DEL CASTELL DE RUPIT

Alguns documents del segle XV informen que un castlà –persona que té la custòdia del castell en nom del seu amo o sobirà- substitueix l’antiga família senyorial i resideix al castell de Rupit.

Durant la Guerra dels Remences –l’any 1437- els vilatans es veuen obligats a abandonar el castell de Rupit que estaven defensant.

El 12 de gener del 1651. Guerra de Separació, que acaba amb la “Pau dels Pirineus” (1659). Catalunya hi perd per sempre els comtats del Rosselló, Conflent, Vallespir i una part de la Cerdanya. Rupit, com que defensa els drets del país, protegeix els anomenats “Miquelets”, que aconsegueixen escapar de les tropes; llavors, però, el poble de Rupit viu un saqueig terrible, i moltes cases i algunes masies són incendiades. El pagès Bernat Roca de Muntanyola ens ho explica en el seu llibre de memòries:

Lo any de 1651 de Janer, foren molts somatens i vingueren molt soldats de peu i de cavall i molta gent de tota la terra i anaren a cremar Rupit i altras casas, la den Bosch de Pruyt, en Coma de Formich y altres, mataren algun capità  y alguns soldats y també alguns de la terra y robaren la vila y la cremaren y  aquí hi havia molts soldats y molta gent de somatens de moltas parts y donaren grans danys y los micalets que eran de dins fugiren de nit y sens pendra dany y apenas ningú.

Per on s’hi puja, al castell? El camí surt ran de la paret de Can Saltiri, una casa del segle XVII, en què ara l’Ajuntament de Rupit ha refet la teulada i ha consolidat els murs. En el futur, hi ha el projecte, sembla, de fer-hi una mena de Centre d’Interpretació del Castell. De fet, es puja al castell per un camí dret i estret del cantó de llevant. Una bona pujadeta. (Dalt el castell oneja permanentment la bandera catalana.) Ep!, el castell ara no és visitable. L’accés està tancat. En realitat, però, un document notarial de l’any 1379 esmenta que s’entra al castell pel portal de Sant Joan, la localització del qual seria entre les cases de Can Bigorra i Can Xicó. I també hi hauria hagut una segona entrada al castell pel carrer Manyà (?).

En un viatge a través dels segles, com m’agradaria de contemplar el castell! I com devia ser? Com hi vivien, aquí dalt? Captar tot aquest món tan antic faria molt d’efecte. Cavallers de llarga capa. Cos de l’edifici. Talaies o torres de defensa amb bonics matacans. Muralles i merlets. Finestrals i espitlleres. Talaies. Gran pati interior amb galeries cobertes de fusta. Gran sala de sostre alt. Passadissos subterranis. Capella. Cuina amb aroma de romaní. Celler. Rebost. Aliments. Dormitoris. Tapissos. Mobiliari. Menjador. Forn. Escriptori. Armadures: espases, llances, destrals, alabardes i arcabussos. Abeurador dels animals. I la cisterna. Conèixer les senyores de somriure graciós, sanes i seductores, i el senyor, amo del castell. Viure, encara,  l’animació de la plebs –cançons, balls i jocs- i  els duels a espasa entre valents cavallers. Sentiments, passions i treball. I au!, poder pujar a la torre més alta. I allí també, tenir un espant amb els fantasmes medievals d’ulls ben oberts i de siluetes inquietants, que envien llumenetes i espurnalls. Quin goig! Tot plegat seria molt evocador.

El castell de Rupit pertany ara a la Diputació de Barcelona. Pensem que algun dia s’hi faran unes excavacions amb mètode, científicament. Un rigorós estudi arqueològic del turó del castell i una restauració adequada. (L’any 2019, es desembardissa el pla del castell i s’hi fa una excavació de curta durada amb quatre cales, amb les quals  es poden delimitar els murs que circumdaven el castell.  Hi recullen, també, peces mínimament interessants: ossos, trossos de ceràmica i de terrissa decorats.) Com ens agradaria de fer un tomb circular pel castell i gaudir de la gran panoràmica que coneixem tant.  De fet, es té una gran vista d’aquest poble ben antic. D’aquí estant, observem la Plaça Major i l’Ajuntament. Els carrers de la vila, alguns travessen de pla; altres van de dalt a baix. El sinuós traçat de la riera. El pont penjat que gronxa en passar la gent. El campanar de vuit costats i coronat amb un terrat mirador. La gran església dedicada a  Sant Miquel Arcàngel. La creu del carrer del Fossar. El camí pla, allisat, que mena a l’ermita de Santa Magdalena amb un petit prat i quatre arbres. La pintoresca i costeruda filera de cases de La Pedrera. Mirant amunt, enllà, enllà, Pruit. L’Agullola. A baix, marges i feixes, els horts de la Plana d’en Serra, la riera de Rupit i el camí estret i sinuós que mena al Salt de Sallent.  I encara la vista s’allarga cap a la cinglera de Tavertet. 

El 22 d’abril del 1949 va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional [BCIN], classificat com a monument històric.

Xavier Crosas i Casacuberta

CAN SALTIRI

VISTA DEL ROCAM DEL CASTELL DES DE LA PEDRERA

RUPIT. CASTELL DE FORNILS. SANT MARTÍ SACALM. SERRA DE FINESTRES

Vint-i-set d’octubre del 2021. Avui fa un dia clar. No fa fred. Són les nou del matí. Amb el sòlid i resistent tot terreny amb aire militar d’en Jaume Vilamuntanya, agafem la pista que baixa cap al mas La Donada. En el camí, per sota les cingleres del pla de Fàbregues i de l’Agullola, amunt, amunt, gairebé a la base de la cinglera, prop del grau de Casadevall, observem l’Agullola Xica, sota la gran –que és un monòlit inclinat-, i la  Cova de les Ànimes, que és una gran esvoranc que s’enfonsa dins la muntanya uns vint metres. La cova concentra més misteris que no pas certeses. El company Francesc Badia ens explica una bona colla de supersticions sobre aquesta cova: existència de gent estranya i armada que barra el pas a qui hi vulgui entrar, que hi estén roba perquè s’assequi, que té l’habilitat de fer-se invisible, sense fer esment, però, de quina classe de gent era. I en Francesc també ens conta que una pastora del mas Casadevall hi va trobar, a la cova, un munt de joies i d’or…  

I tot seguit ens aturem perquè volem visitar Les Gleies, un mas totalment abandonat, però, com que ens costa de trobar-lo i d’arribar-hi, ho  deixem córrer.

L’AGULLOLA I L’AGULLOLA XICA, SOTA LA GRAN

Llavors ens plantem al Molí del Roure, que es troba vora la riera de l’Om (veïnat de Fornils), tot procurant no relliscar i caure enmig dels grans pedrots. Hi observem les seqüeles de l’abandonament de les cases de pagès: el molí està completament desfet. Algun moble totalment esbalandrat. Uns fustots desajustats. Brutícia. Trossos de teulada esfondrats. La major part de l’edifici gairebé totalment amagat per la vegetació del torrent. Espessor d’avellaners i verns. El molí funcionava amb el sistema tradicional, és a dir, amb força hidràulica. A sobre, s’hi veu prou bé una  bassa ben gran que alimentava aquest molí. De fet, era un petit molí familiar. Els pagesos, que n’eren els propietaris, s’ocupaven de les feines habituals del camp i, quan tenien la bassa plena, feien la molta. I llavors s’esperaven pacientment que la bassa s’omplís de nou: “molien a bassades”. Encara tenim la sort d’observar-hi la mina, que és una cavitat de forma cilíndrica on estava emplaçat el rodet, que ara anomenem  turbina,  i la barra del rodet –pany- que arribava al pis superior on hi havia les moles. Déu n´hi do, viure en aquest indret. Sembla mentida que aquests pagesos poguessin viure del bosc, de la terra, del bestiar, lluny de les ciutats. Fent una gran esforç, en treien els aliments suficients. Això és així. Ara, hi fem unes fotografies a pler.

Llavors tirem enllà i anem a parar al Castell de Fornils, dalt d’un pujol, al peu de la cinglera, proper a la capella de Sant Pau de Fornils. Doncs ja hi som. Avui no hi ha ningú que el visiti, el castell. Es veu que fa ben poc que hi han fet obres de restauració perquè estava molt malmès. Més ben dit: l’han netejat i hi han consolidat les parets existents. La restauració, a càrrec de la Generalitat i la Unió Europea. Havia de ser un castellot força gran.  (A Susqueda els vilatans deien que el senyor d’aquest castell vivia a Rupit a l’hivern i a l’estiu, a Fornils.) Hi fem un tomb. Un rètol indica que és prohibit enfilar-se a les parets. Ja s’entén això. El castell s’articula al voltant d’una alta torre de defensa de dos pisos, edificada el segle XI, que fa molt d’efecte. Torre que feia de guaita per controlar la zona. (La torre d’homenatge de planta circular es conserva en molt bon estat.) Les antiquíssimes pedres dels murs estan molt ben disposades. Tot plegat fa molt d’efecte. Les muralles espitllerades, els passos de ronda i les estances s’hi haurien afegit al llarg dels segles XII i XIII. I aleshores hauria esdevingut una important residencia fortificada. Ara el lloc denota pau i solitud. Ple de llum. El paisatge: visió espectacular del cingle del Far que resulta ben gran davant nostre. Retallat i precís. Imponent. El castell era propietat dels vescomtes de Cardona com també el castell de Rupit. Al segle XIV passà als comtes de Pallars Sobirà i l’any 1369 Gilabert de Cruïlles i de Mallorca n’adquirí els drets juntament amb el terme del castell de Rupit. ¿Sabies que el senyor d’aquest castell, Gilabert de Cruïlles, va ser capità general de l’illa de Sardenya? Un plafó informatiu del castell ens fa aquesta pregunta. Això, no ho sabíem pas. És el moment de fer un mos. Hi esmorzem. Això sí que ens agrada.

CASTELL DE FORNILS AMB UNA OBERTURA AL COS DE LA TORRE (SUSQUEDA)

Abandonem el Castell de Fornils. Seguim la pista cap a Sant Martí Sacalm, amb el cingle sempre a l’esquerra. El municipi de Susqueda és força ampli; ara bé, Sant Martí Sacalm és menut, de cinc o sis cases, de pedra. (L’any 981 és esmentat amb el nom de Sant Martí de Cantallops.) Aquí hi ha l’Ajuntament del municipi de Susqueda i el seu local social. És a la part de dalt, la més antiga, on hi ha l’església, la rectoria i el cementiri, que podem visitar gràcies a un jove, talment un sagristà, que en té cura. (El jove ens diu que només s’hi celebra missa una vegada l’any, per la Festa Major.). Església parroquial romànica està dedicada a Sant Martí, soldat famós per la seva força i coratge. Un temple ben petit, però polit i endreçat. Els gran bancs dels fidels ocupen tot l’espai. Encara hi veiem una trona damunt la bancada, que avui ja no es fa servir, a la qual s’accedeix per una escala invisible.. Eglésia ampliada al segle XVII:

En un temps fóreu soldat

i amb l’espasa vau ferir,

però un pobre vau trobar

amb el cos enfredorit,

 i amb un gest de gran bondat

vostra capa vau partir.

El cementiri es troba just davant per davant de l’entrada de l’església, això fa que no puguem observar prou bé tota la façana de l’església. Què hi farem? EL cementiri és molt i molt petit (una trentena de sepulcres), i no hi ha cap xiprer que hi faci ombra. Això és estrany. Lletres daurades als marbres. (“Dolça dormida”, “Que el teu repòs sigui dolç”, “El teu marit i els tus fills, que no t’oblidaran mai”)· “Requiescat in pace”, “Requiem aeternam dona eis, Domine, et lux pertetua luceat eis”, “In paradisum deducant te Angeli”, mots llatins per al descans etern.

Mirant amunt, visió esplèndida de la sorprenent punta del Far amb el santuari construït ran de cingle, talment una proa d’una nau gegantesca, de més de tres-cents metres. Hi fem fotografies.

DES DE SANT MARTÍ SACALM, VISTA DE LA PUNTA DEL FAR AMB EL SANTUARI.

Continuem la nostra ruta. Amer. Les Planes d’Hostoles.  Com que són ja quarts de tres, anem a dinar al restaurant Mas El Siubès de Les Planes d’Hostoles, una masia ben gran, que en Joan Sarsanedas de Rupit, mestre excel·lent de paletes, va restaurar molt bé l’any 1910. Ens atén un noi molt agradable, que parla català tortosí. Hi dinem gairebé sols però bé i tranquils. Què més volem! Ja a fora, hi observem una llegenda en català gravada en una gran llinda que ens crida l’atenció: NOTABLE CHOSA SERIA LO QVI ENTRERA EN ESTA CHASA O DIGVES. AVE MARIA PVRISSIMA. 1779. Ave Maria Puríssima, paraules que s’usaven per saludar en entrar a una casa. (Es tracta d’una inscripció en català carregada d’incorreccions ortogràfiques.)

I tot seguit cap a Sant Aniol de Finestres. Ens enfilem per una pista entre grans boscos d’alzines, tot travessant la serra de Finestres, fent revolts i revolts, que ens ha de dur al Torn. Enmig del bosc, amunt, dalt d’un turó, es veu el Castell de Puig-alder. Baixem per l’altre vessant.  Parem al mirador del Poblat Ibèric de la Palomera. Des d’aquí es té una gran vista de la Garrotxa. A l’entrada del jaciment, una estàtua: La dama de la Garrotxa de Josep Bosch i Puy (àlies Piculives), una escultura que representa una matrona de volum considerable, portadora de bufanda i davantal.

LA DAMA DE LA GARROTXA DE JOSEP BOSCH I PUY (ÀLIES PICULIVES)

Hem pogut fer la nostra via sense cap nosa: no hem trobat ningú. El Torn. El Sallent. Santa Pau. En fi: ja som a Olot. En Jaume hi compra sobretot aigua i llenya d’encenalls, que és  el que li fa falta. Mentrestant s’ha fet tard. Retorn a Rupit. Pugem la costa de La Salut. Hi ha un cabirol molt jove a la carretera, s’atura, ens mira i tot seguit emprèn la fugida. Arribem a Rupit cansats però contents.

Xavier Crosas i Casacuberta

MAS L’AVENC. PLA BOIXER I EL MIRADOR DE ROCA LLARGA. FONT DE LA MARE DE DÉU DE RAJOLS

MAS L’AVENC

El mas l’Avenc de Tavertet és una mostra ben pura del gòtic rural català. Una construcció de planta rectangular de grans proporcions, magnífica. Una joia. Masia alçada de cara als cingles. (L’any 1997 la família Abey Parris compren l’Avenc. Sense aquesta adquisició ja seria tot aterrat.)

Segons Artur Osona, un gran excursionista del s. XIX, l’Avenc primitiu data del s. XIII i la part nova, del 1559, que basteixen els bons picapedrers francesos, portadors de nous dissenys constructius. Aquests provenen de la Gascunya francesa -regió que es correspon aproximadament a l’Aquitània actual. (La immigració francesa a Catalunya comença al segle XVI i dura fins a les primeres dècades del segle XVII, per bé que ja es té constància de la presència francesa des de l’Edat Mitjana i durant els segles posteriors.) Portes amb voltes dovellades, una gran sala gòtico-renaixentista, les finestres de la façana amb boniques llindes cisellades. Una era ben àmplia al davant de la casa, que ara és una zona de gespa ben cuidada. La visita al casal de l’Avenc és molt interessant per gaudir de la sòlida arquitectura de l’edifici i de les vistes panoràmiques del pantà de Sau i del Montseny, ben retallat i precís. Farem la visita del mas l’Avenc per una carretera ben planera des de Tavertet. Tavertet el tenim a tocar. En el poble, és clar, predominen ara les segones residències i els restaurants. El mirador. El grau de Tavertet.

CASAL DE L’AVENC DE TAVERTET

L’Avenc de Tavertet és una casa familiar molt reformada, que ara han habilitat com a allotjament rural. Més ben dit: amb una bona colla d’allotjaments rurals perquè les antigues quadres del mas són avui quatre apartaments rurals rehabilitats amb les característiques tradicionals de la zona. I també  duen a terme l’activitat ramadera extensiva i de pasturatge als boscos. El fet que l’Avenc hagi estat ben rehabilitat el fa suggestiu i acollidor. El casal antic i la nova ampliació, esplèndida, (2010-2013) és un lloc ideal per fer-hi estades i gaudir del benestar rural. Ah!, i ofereix també la possibilitat de fer-hi activitats educatives, culturals i turístiques. El casal fa molta patxoca. A la seva sortida hi ha una placa amb indicacions. Segons el text, el 30 de març del 2008 hi van fer una plantada d’arbres als cingles de l’Avenc (arç, auró blanc, arboç, noguera, ginebró, pollancre, om, aranyoner, freixe de fulla gran i fruiters diversos).

EL PLA BOIXER I EL MIRADOR DE ROCA LLARGA

El Pla Boixer (1.110 m.) deu el nom a la gran estesa de matades de boixos que el cobreixen en bona part. Cinglera colossal de 300 metres, la formació de la qual prové d’una intensa història geològica. Des de la punta, ran de cinglera, dominem unes vistes espectaculars: Rupit, Sant Joan de Fàbregues, l’Agullola, Pla de Montdois, la cinglera del Far, els embassaments de Sau i de Susqueda, les Guilleries i el Canigó. A vegades, hi pots contemplar tot un mar de boira. Espectacular. Magnífic. Pau i silenci, que sembla que pugin de les fondalades. Roca calcària d’origen marítim a la meitat superior de les cingleres, i una capa vermellosa a la part inferior, molt més erosionable. El passat geològic d’aquesta zona es pot entendre amb la presència abundant  de nummulits de forma de llentilla i fòssils marins de colònies de coralls.

Damunt d’aquesta planella, amunt, amunt, el mirador de la Roca Llarga, penyal que sobresurt amb una tirada fenomenal de vint metres i la balma de Cortils, amb una cornisa de pedra de gran volada, i que en altre temps hauria estat habitada. Una meravella de veure.Des d’aquest mirador natural situat a 1.186 m. d’altitud, també hi podràs gaudir d’unes panoràmiques fantàstiques: el Cadí, el Canigó, Guilleries i el Montseny, el Pedraforca, i fins i tot el mar.

VISTA SOBRE EL PLA BOIXER DES DE LA ROCA LLARGA [BICIVIGARROTXA]

FONT DE LA MARE DE DÉU DE RAJOLS

Font de Rajols o de la Verge de la Gelada es troba ben prop de la gran casa de Rajols. La font –endreçada i acollidora- està situada enmig d’una clariana. L’aigua es veu prou neta. Al seu voltant hi ha una fageda exuberant, molt fresca i agradable, amb un rierol. Uns arbres que hi fan una ombra densíssima i hi donen una verdor fosca. El sol hi toca escassament. Indret molt atractiu. Remor de plantes, ocells i aigua. Font i capella de pedra ben antiga, dedicada a la Verge de la Gelada, una bella estàtua d’obra, del segle XVIII. Als peus de la verge, una taula de pedra picada ben rústica,  gran i llarga. Els dies d’estiu les parelles i els amics hi pugen a fer fontades que són una delícia. Reposen i es refresquen a la font.

CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE RAJOLS

FONT DE LA MARE DE DÉU DE RAJOLS

FONT DE LA MARE DE DÉU DE RAJOLS [POSTAL ANTIGA]

CINGLE DE L’AVENC. CINGLE DEL PLA BOIXER. PLA DE L’AGULLOLA. CINGLE DEL FAR

XAVIER CROSAS I CASACUBERTA

JOSEP PLA I EL COLLSACABRA. DIARI DELS SEUS VIATGES*

Josep Pla (1897, Palafrugell- 1981, Llofriu), ha estat un gegant de la literatura catalana. La seva obra és d’una extensió extraordinària. Periodista durant seixanta anys, escriptor i viatger incansable com a corresponsal de diaris i revistes. La seva obra completa, la qual l’editorial Destino publicà, ocupa quaranta-cinc volums, i més de trenta mil pàgines, llibres. I s’ha de tenir en compte que Josep Pla també deixà constància del seu pas per Collsacabra en aquesta obra magnífica i monumental.

CARRER DEL FOSSAR DE RUPIT

Pla va fer tres viatges d’uns quants dies per Catalunya des de l’Empordanet, que n’és el centre de partida: Barcelona, Andorra i Perpinyà. Pla es desplaça sempre en autobús, amb molta lentitud. Amb parada a gairebé totes les localitats que es troben en el camí. De poble en poble. Els visita d’una manera molt normal, feliçment, i com si no fes res. Ens diu que viatja per formar la seva intel·ligència i enriquir la seva sensibilitat. Mira d’explicar d’una manera coherent i molt personal el paisatge fascinant  de Catalunya i els homes que hi habiten. Heus aquí, doncs, que Pla ens ha deixat un diari de viatges molt interessant, ben documentat i ple d’anècdotes; consegüentment, molt divertit de llegir.

Josep Pla i el Collsacabra / Fotografia de http://www.nuvol.com/
JOSEP PLA [nuvol.com]

En el viatge força llarg que fa a l’estiu, de l’Empordanet a Perpinyà, i que no ens fa saber quants dies hi dedica, les etapes en són les següents: L’Escala. Empúries. Roses. Banyoles. Girona. Besalú. Olot. Castellfollit de la Roca. Camprodon. Sant Joan de les Abadesses. Collsacabra. Vic. Ripoll. Puigcerdà i Andorra, l’any 1943. És a l’estiu.

Abans d’arribar a Collsacabra, fa nit a Olot. Pren l’autobús d’Olot a Vic que passa per les terres de Collsacabra. Es lleva molt d’hora amb la intenció d’anar a Rupit. Dia esplèndid. Fa el viatge amb un grup de pagesos carregats amb farcells, coves, sacs i sacotells, i un somier, i tot, que viatjarà al sostre de l’òmnibus. I sent que una pagesa diu:

– Venim de mercat d’Olot. Hi havia tanta gent, que el meu marit no sabia per on començar ni el que havia de fer. Les cames li tremolaven; semblava esporuguit.

A l’autocar, Pla hi coneix una senyoreta, la majordoma del rector de Pruit, amb qui té un diàleg animat i savi. “Sembla una perdiu grassa”, Pla jutja així la dona. Pateix de quatre o cinc malalties (pressió elevada, el fetge, l’estómac, la bufeta, el cor…) i està molt delicada. (Ha fet tres dies de metges a Barcelona. De fonda.) “A Collsacabra, a l’hivern s’hi està molt bé”, diu la dona. “Alguns propietaris s’han arruïnat perquè a l’hivern s’hi està molt bé vora del foc, menjant i dormint. Si neva, millor. Com més neu cau, més llenya al foc, més botifarres amb mongetes i més vi escalfat.”

L’autobús avança de pla lentament, enmig de camps de blat ben cultivats: Les Preses. Sant Esteve d’en Bas. Hostalets d’en Bas. El país és deliciós, d’una frescor divina. Els arbres, els camps de blat de moro, l’herba dels prats, tenen, tocats pel sol del matí, una lluentor fascinant. Hi ha una pau prodigiosa, una pau d’animal rumiant. Per entre prats frescals, d’un verd tendre, dolç amable. (…) El verd bronzejat dels faigs baixa dels vessants de les muntanyes. En els punts més alts es destaquen les siluetes verd fosc dels avets. Els sembrats són encara aiguosos i glaucs. I ara, carretera costeruda. Després, l’autobús fa una parada, i Pla queda fascinat per l’oïda de les esquelles llunyanes, somnolentes, de les vaques. El dring d’esquelles de les vaques els indica l’arribada a La Casassa de Pruit, una de les masies més grans i de més terra del Collsacabra. I continuem: la masia de Corriol, una mica més avall. La finca La Fontana, a la llunyania, enmig del bosc. I la caseta del peó de la carretera. Des d’aquí, Josep Pla, agafa la carretera, a peu i amb la maleta a la mà, cap a Rupit. En aquest moment, Pla fa una descripció formidable i personal de Collsacabra, que no em sé estar de reproduir-la aquí:

Quan hom es col·loca a Collsacabra, al centre la vall, la cassola encara es fa més visible. És una comarca natural, una mena d’immens baluard tancat per un cinyell de muntanyes. Aquestes muntanyes tenen una qualitat que les distingeix  de les muntanyes cèlebres: no són monstruoses. Tenen el llom afuat, el seu perfil horitzontal és sedant, estan admirablement ben posades sobre la terra. (…)

La meravella de Collsacabra són els seus arbres –que cent anys enrere devien ésser molt més espessos. De tota manera algun se’n conserva. En els llocs ombrius, posats d’esquena al sol, els faigs i castanyers cobreixen els vessants. Aquests arbres tenen un color verd clar, i quan els toca el sol, aeri. Els roures, alguns molts vells, els nobilíssims roures, cobreixen els fondals, els barrancs. Les seves masses arbòries, d’un verd fosc, bronzejat, destaquen sobre prats en pendent, d’una idíl·lica dolçor. En els fondals, la vegetació és de vegades tan espessa que hi sura, a dins, com una llum d’aquàrium, un verd poma desmaiat, difús, suavíssim. Els oms, els freixes, els boixos, els avets, matisen amb la seva presència la fronda severa i elegant de roures i alzines. (…)

Collsacabra és realment una cassola, aguantada a llevant i a ponent per dues espines muntanyoses paral·leles, afuades i llargues. Hom entra en aquesta vall, situada a mil cent metres, i se sent com resguardat. Les muntanyes que la volten no són pas altes ni tenen la  verticalitat obsessionant que presenten, sovint, les valls alpines o pirinenques. Hom s’hi troba guardat, però no ofegat. No he pas sentit mai la temptació d’escalar les muntanyes ni de dominar aquestes enormes berrugues de la crosta de la terra, i això fa que les muntanyes m’hagin molestat menys del que permanentment tenen projectat. De tota manera, vull donar testimoni del meu agraïment a les muntanyes de Collsacabra per la seva discreta alçària.

CINGLERA DEL FAR

En seguir el camí cap a Rupit, Pla es troba un pagès, un home petit, sec, amb bigoti, i li pregunta per Pruit, que cap on cau. “El poble no cau cap enlloc. És inexistent. El poble és tot això que vostè veu”, li respon el pagès. Pla no veu cap poble, només camps, boscos i masies. “Doncs això és el poble de Pruit”, afegeix encara, el pagès. Pruit com a poble no existeix. Hi ha l’església, la rectoria, l’escola i l’Ajuntament. Les cases del poble són esbargides per la rodalia i no hi ha, per tant, ni carrers, ni urbanització, ni clavegueres, ni vigilants. La gent de Pruit parlant dels veïns de Rupit diuen: A Rupit, molta gana i poc delit. A Collsacabra hi ha dos pobles que existeixen – Rupit i Tavertet- i dos pobles que no existeixen: Sant Pere de Falgars i Pruit. Apa!, en un moment Pla arriba a Rupit.

Josep Pla decideix de passar dos dies a Rupit. I diu a si mateix: “Ara haig de buscar-hi un allotjament.” S’està a la carnisseria, que al mateix temps és fonda, cafè, estanc i magatzem (de llenya, de carbó i de soques de bruc per fer-ne pipes) i un lloc de pas, també. És un establiment ben situat, a prop de l’església, de la rectoria i de l’escola. A Pla, li agrada el poble. Li venen ganes de quedar-s’hi uns quants dies. Quin poble! Aquest sí que és poble prodigiós, per les cases, pels carrers. Antic de veritat. No es cansa de mirar-lo. “No me’n mouria mai”, pensa. A més, s’hi troba tan bé que se li acaben les ganes de caminar. I quins carrers! Aquests carrerons estrets, amb cases de pedra ben antigues al peu del gran rocam, damunt del qual hi ha les restes d’un castell. Pla, doncs, troba que el nom de Rupit li és ben adequat (perquè Rupit ve del llatí rupes, que vol dir roca.) Poble medieval, però viu, net, endreçat i amable. Poble arcaic. Bonic. Deliciós. D’esquena a tramuntana, de cara al sol, a migdia. Davant del gran panorama de Les Guilleries i el Montseny.

Adéu a Rupit. amb l’autobús emprèn la marxa cap a Vic. El paisatge és molt verd: bosc, prats i conreus. Arriba a Les Vilas –una gran masia amb una petita, deliciosa església romànica al costat i un minúscul cementiri, amb uns xiprers vells, esvelts  i elegants. Li fan saber que Les Vilas són habitades per Lluís Fatjó, de Vic. Masia d’una gran vacada, una eugassada i uns prats i uns camps i un bosc admirablement ben portats. El conjunt de les Vilas és de bon veure. Pla ens diu que a La Casassa, Corriol i Les Vilas encara hi ha records molt vius de la segona guerra carlina (1846-1849). Casalots que foren habitats, llargues temporades pel general Francesc Savalls, que hauria recorregut aquests camins amb el seu cavall blanc, tot brandint una gran sabre francès. I ara l’autocar fa la primera parada a la masia del Bach. Gran casa senyorial de tres pisos. Una masoveria afegida a la casa. (Mas documentat des del segle XII, i restaurat al segle XVIII.) Tot plegat és molt gran. (En català obac o bac vol dir paratge poc assolellat, ombrejat, humit, una mica secret, frescal.  Així és en efecte aquest lloc.) A Cantonigròs, apareix a ponent la Plana de Vic, que vista de lluny, és inoblidable.

MAS CORRIOL

_______________________________________________________________________________________

L’any 1951, Josep Pla dedica a Rafel Puget (1873-1945) un llibre en què recull amb tot detall la vida, opinions, notícies i anècdotes de Rafel Puget. Una transcripció de les memòries familiars. Relat esplèndid del gènere biogràfic: Un senyor de Barcelona. (Biografia apareguda primer en castellà, el 1945, i l’edició en català, l’any 1951.)  El senyor Puget era cerdà per part del pare -de la Cerdanya francesa, doncs. Fill d’una nissaga d’industrials del tèxtil. Primer s’instal·len a Vic; i més tard, es traslladen a Manlleu.  I per part materna era de Manlleu, d’una de les cases més antigues: casa Munt.

Josep Pla i Rafel Puget fan amistat després d’unes visites a Barcelona i a Corriol de Rupit; es proporcionen companyia, suport, afecte i entreteniment. Converses llargues, inesgotables. Amb una memòria prodigiosa, el senyor Puget li explica anècdotes  i vivències; a vegades, amb humor i fantasia. I Pla sols es limita a fer un recull ben escrit, amè i excel·lent, de tot plegat. N’és una mostra el fet següent: Puget solia dir que, quan veia un pagès en actitud pensarosa, i aquest pagès era el seu masover, es posava a tremolar com una fulla d’arbre. Li deia a Pla:

-¿En qui creieu que pensen els pagesos quan a l’hivern, arraulits a la vora del foc, es passen hores i hores en actitud meditabunda i pensarosa? El pagès no pensa en més que enganyar l’amo sigui com sigui i passi el que passi.

Rafel Puget explica que la mare compra la finca de Corriol de Rupit, a Collsacabra, perquè la família està enamorada del fets del segle XIX. El Collsacabra era un país que havia viscut intensament la segona guerra civil carlina. El record de Francesc Savalls hi era molt viu. Moltes persones l’havien conegut. Francesc Savalls i el general de brigada Huguet convertiren la comarca en una fortalesa imbatible.

Rafel Puget ens explica el primer viatge que fa de Vic a Olot, l’any 1891, una jornada sensacional, grandiosa:   

El viatge era sensacional, grandiós, fascinador; de Manlleu a Olot tardàvem divuit hores i fèiem la travessia muntats a cavall dels matxos del Reiet de Vic, que tenia una gran quadra d’animals de bast. Sortíem  quan encara fosquejava; feia fred i ens cobríem les orelles  morades amb les bufandes grosses i peludes del temps.

Quina manera de viatjar, Déu meu, plàcida i agradable! El camí es feia en quatre etapes: la primera s’acabava a  L’Esquirol, o sia a Santa Maria de Corcó. En arribar-hi ens dirigíem  a l’Hostal del Botiguer, que era excel·lent. A la vora del foc, hi esmorzàvem de forquilla: truita de mongetes, una botifarra i una amanida del temps. Després, les postres i el vi ranci. Quan sortíem de l’hostal per muntar altra vegada en els matxos, vèiem el món tocat per la puresa i la dolçor matinal, a través del cristall de l’aire fi.

La segona etapa ens portava a l’Hostal de Ca la Rotllada. Hom donava un bon pinso als animals, i els viatgers ens assèiem a taula a dinar: sopa i carn d’olla suculenta –amb l’orella i cua de porc, la cuixa d’oca i la botifarra negra- i un entrant. Tot era fresc, senzill, gustós, de la més elevada qualitat, cuinat amb un interès extraordinari. Per postres, la grana de capellà: una nou, quatre ametlles, dues avellanes i quatre figues seques, que tant de gust donen a la boca. I cafè. Després els homes encenien la caliquenya i es reprenia la marxa.

CA LA ROTLLADA. CANTONIGRÒS

La tercera etapa era la més llarga i consistia a travessar Collsacabra i passar de Cantonigròs als Hostalets d’en Bas del Grau d’Olot. El camí era bo fins al Grau, on hi havia una casa. Després es baixava per un pendent perillós, fortíssim, sobre l’aiguavessant del Fluvià. Als Hostalets es menjava una queixalada per berenar, que solia consistir en quatre cargols  (o sia cargols ad libitum) a la vinagreta o una porció d’ànec, de pollastre o de colomí guisat amb una cabeça d’all o unes cebetes.

S’arribava a Olot negra nit, just a l’hora de sopar, que es produïa a la Fonda Estrella, que era l’establiment d’aquesta classe millor de Catalunya per aquell temps.

[…] El viatge de retorn, a conseqüència dels diners que la gent portava a les alforges cobrats en les transaccions de la fira, agafava un aire ple de perill i d’interès. Encara corria pel país una o altra banda de facinerosos que assaltaven els camins. El camí de tornada es feia amb l’ull obert i un dimoni a cada orella.

Rafel Puget a la seva finca de Corriol coneix moltes cançons de camp. Cançons de la gent, dels traginers, dels bosquerols, dels vagabunds. I es queixa que la gent deixa de cantar les meravelloses cançons del país, de la terra. També Rafel Puget entra en qüestions electorals. Pruit és un ajuntament de masoveries disperses; Rupit és un poble concentrat, en gran part en un nucli; Tavertet és un ajuntament remot i inassequible. I foren els vots del Collsacabra els qui fan decantar la balança a favor seu. Durant molts anys va poder disposar dels censos electorals dels vots de Pruit, Rupit i Tavertet. Pagant és clar… I d’aquesta manera, s’imposava a les eleccions en el districte de Vic. Segurament pensareu que aquesta manera de fer no era pas justa. Però llavors les coses anaven així.

Rafel Puget també va intervenir en la tramitació i construcció de la carretera de Vic a Olot, que va obrir per a tothom una de les comarques més boniques de Catalunya. Puget va moure tots els fils que tenia al seu abast per tal de construir la carretera d’ús públic que unís Vic i Olot, i amb l’objectiu també de facilitar el camí fins a la seva finca de Corriol de Rupit. L’any 1897 la família Puget, amb gran goig, puja en tartana al Collsacabra. Tot un esdeveniment entre el veïns. I després de vint-i-cinc anys de treballs, l’any 1922, es fa la inauguració de la carretera Vic-Olot, ja definitivament acabada.

A Corriol, al Collsacabra, Puget hi passa hores molt agradables. Quin indret tan amè hi tenia! Amb la seva esposa, fa estades al mas de set mesos de l’any. Fins l’any 36, fa vida entre Barcelona, Manlleu i Collsacabra. Convé destacar que Corriol és una masia molt gran, oberta a quatre vents, orientada al sud, amb dues fileres d’arcs superposats a la façana i unes galeries assolellades magnífiques. Mostra genuïna de la casa rural catalana. Mireu com Rafel Puget parla de la casa de Corriol i del seu entorn:

“La masia de Corriol és espaiosa; és una casa de senyors plena de gràcia popular. És fresca a l’estiu, i la l’hivern s’hi pot fer un bon foc. En el país hi ha una cosa fascinadora: els ocells, pinsans, caderneres i cucuts, que són abundantíssims al voltant de la casa. (…) Corriol satisfà el meu gust de la vida contemplativa. Sempre m’ha agradat badar davant el pas dels núvols. Els arbres vells, els adoro. Els joves, em semblen fills meus.”

_______________________________________________________________________________________

L’any 1960 Josep Pla, Joan Teixidor i el fotògraf Ramon Dimas, amb el propòsit de fer una guia general de Catalunya, varen fer un viatge en automòbil llarguíssim tot visitant una quantitat de paisatges urbans i agraris inacabables (sic). L’edició d’aquesta guia en català aparegué l’any 1971.

Josep Pla hi descriu el Collsacabra d’aquesta manera:

Al nord-est de la Plana de Vic, cobrint l’enclavament muntanyós situat entre aquesta comarca i les terres d’Olot, se situa la comarca natural de Collsacabra, que és una de les més belles del país. i parla de la carretera de Vic a Olot, que travessa Collsacabra: Serralada de Cabrera. Aiats. Ca La Rotllada. Cantonigròs. Tot aquest vessant de la Plana és d’un pintoresc bellíssim, amb dilatades panoràmiques sobre les terres de ponent, amb nombrosos accidents naturals i múltiples torrents que van a parar al Ter. I heus aquí que ara esmenta la localitat de L’Esquirol, respecte a la qual explica l’origen de la paraula “esquirol” amb el significat d’un obrer en vaga. El fet és el següent: en una de les primeres vagues que es produïren a Manlleu, els empresaris cridaren la gent de L’Esquirol per substituir els vaguistes. A aquests obrers, els anomenaren “esquirols” perquè eren de L’Esquirol. Després, aquesta paraula s’ha aplicat, a tot el món, a la mà d’obra en vaga.

Pla ens explica l’origen de la localitat de Cantonigròs. De primer, era un hostal de dimensions considerables. A l’època de les tartanes, era lloc d’aturada forçosa en el camí de Vic a Olot, tant d’anada com de tornada. I al voltant d’aquest establiment s’ha creat un poble turístic ben important. La situació de Cantonigròs és d’una magnífica bellesa. I la carretera entra a Collsacabra per la masia del Bach. Després, Les Vilas. La contrada és una mena de cassola de terres altes, rodejada de muntanyes. Altura mitjana de mil metres.

PARRÒQUIA DE SANT ROC DE CANTONIGRÒS

Pla considera que el Collsacabra hauria estat un temple de natura abans de les tales d’arbres. Encara conserva una meravellosa riquesa arbòria. La més bella botànica de la Catalunya interior. I aquí Pla esmenta el poeta Josep Maria de Segarra perquè fa més bé que cap savi un inventari d’aquesta riquesa botànica:

La soca de l’alzina, front de vella,

i el faig verd d’aigua i enamoradís,

i el roure, fulla seca i cassanella,

i el pollancre estirat i socallís,

i el vern, música fonda i copa viva,

i el trèmol, que no atura el tremolor,

i el beç, fulla de neu i tronc d’oliva,

i el pi, grapada verda de verdor,

i el castanyer, encantada pampolada,

i el freixe, que és tot nervi i brancadret,

i l’om, trema rissada i refilada,

i més amunt, la pompa de l’avet

En últim lloc, Josep Pla explica que Collsacabra proporciona una tranquil·litat deliciosa, molt rellevant. País protegit per muntanyes que l’envolten. Tancat en ell mateix. Al sud, Les Guilleries i el Montseny amb el Matagalls. Al nord, els Pirineus. Quatre municipis: Rupit és un poble ben antic, amb un nucli urbà pintoresc de carrers empedrats i cases rústiques, bellíssim. Pruit és un poble inexistent. Format per masies escampades en el seu terme. Algunes són molt belles, d’una arquitectura plenament integrada al paisatge. Corriol és una de les masies més rellevants, i més típiques. Cantonigròs respira modernitat i bon gust. Bonica població d’estiueig. Torres i xalets de pedra o d’obra embelleixen aquest poble. Des d’aquí, es té una bona visió de l’Esquirol i de tota la Plana de Vic. Tavertet és una localitat rústica, situat sobre el rocam abocat al Ter, de gran cingleres. I el país té el Santuari de Cabrera, orientat a l’oest. Arriba gairebé a mil tres-cents metres. Balcó magnífic de la Plana de Vic. ¿Us heu adonat, doncs, que el Collsacabra bé val una visita? Si algun dia aneu a Collsacabra, penseu a fer una visita a tots aquests llocs que Josep Pla ens proposa, i que tenen més de tres-cents anys d’antiguitat. Ja veieu si n’és, d’interessant, aquesta contrada. Així, doncs, sols cal desitjar-vos que la visita us sigui ben plaent.

       Xavier Crosas i Casacuberta

       Rupit, 2021

Bibliografia:

Josep Pla, Viatge a la Catalunya Vella. Destino, Barcelona (2004)

Josep Pla, Tres Senyors (Un Senyor de Barcelona). Destino, Barcelona (2004)

Josep Pla, Tres Guies [Costa Brava. Mallorca, Menorca i Eivissa. Catalunya]. Destino, Barcelona (2004)

(*) Aquest article ha estat publicat de manera reduïda al Magazín de El 9 Nou [27 d’agost del 2021]: https://web.el9media.cat/images/2021/08/privat_9magazin_20210827_OSO.pdf

VAQUES DE CARN ALS PRATS DE COLLSACABRA

EL BACH DE PRUIT [COLLSACABRA]. GRANDIÓS I SÒLID.

DARRERS APUNTS D’AQUEST REPORTATGE

En el llibre de Josep Valls, Històries de Josep Pla, (Ed. Gavarres, col. El caliu de la memòria, 6) Josep Pla hi parla del Collsacabra amb amb un gran entusiasme. Hi recorda el senyor Puget del mas Corriol i també hi explica alguna anècdota.

A mi m’agradaria ara mateix anar en tartana fins a Collsacabra, no li sembla? I en passar per la Devesa ens menjaríem un empedrat de mongetes que és el que devia menjar el general Savalls quan, durant la Guerra dels Carlins, voltava per allà i posava a Les Vinyes o al Corriol. (22 de maig del 1976)

Si no hi fes tant fred, allà on s’estaria bé és a Collsacabra. Collsacabra és únic! Coneix en Puget, vostè? No? En Puget és un dandy… Vagi algun dia a Corriol o, si no, hi anirem tots dos, i quedarà parat… A Collsacabra li deien “el senyor becada”, perquè era una gran caçador d’aquests ocells que, perdoni que li ho digui, és el millor ocell per a menjar, de bon tros, en tot el país. En Puget és un dandy, ric… (24 de març del 1981)

(Josep Pla s’adreça a l’autor del llibre, Josep Valls.) Vostè que és de la Garrotxa meridional, limitant amb el Collsacabra, haurà anat més d’una vegada cap a Rupit i cap a Pruit, i cap a Santa Maria de Corcó, que en diuen L’Esquirol gràcies a la família Puget. Un dia li explicaré aquesta cosa de L’Esquirol, i quedarà parat. És divertit, tot això. A Collsacabra hi ha cases importants. Grans i riques. Una d’aquestes cases és Corriol. Jo, al Corriol, m’hi havia estat força temps, llargues temporades amb el senyor Puget, que era un dandy ric. Perquè, de dandys, n’hi de rics i n’hi ha de pobres. I jo, tant per tant, em quedo amb els rics. A en Puget, li deien “el senyor becada”. Gran caçador! I a més, cosa rara, sabia cuinar-les. I ho dic perquè en general, a muntanya, cuinen les becades i els faisans com si fossin pollastres congelats; tot va bé, i avall que fa baixada. Un dia hi anirem, a Collsacabra. Haurà de ser un dissabte o un diumenge, perquè aquest Puget ara passa tota la setmana a Barcelona, sap? Oh, els Puget són gent important, ara. Allà, per aquelles contrades també hi ha tudons i tórtores. En Puget -el vell- m’explicava que la gent d’allà dalt consideren que el tudó és un ocell desgraciat, que sempre es queixa, però alhora també és un ocell molt devolt. Diuen que el tudó, quan canta, fa:

Dolcíssim Jesúúúúús,

estic ben fotuuuuut;

tenia dos fills,

que han desapareguuuuut.”

Fantàstic, no ho troba?