BLOG

EL MÓN DEL CISTER Reial Monestir de Santa Maria de Vallbona [comarca de l’Urgell]

Ora et labora. | Infirmus fui et uisitastis me.

Aquest monestir de monges cistercenques, situat al poble de Vallbona de les Monges, nasqué de la fusió de les monges Cérvoles (1153) i de les de Vallbona (1157), la fundació de les quals es deu a l’ermità Ramon de Vallbona. La comunitat monàstica és l’essència del monestir, i ha donat vida al cenobi des dels seus orígens fins a l’actualitat. Està formada per unes monges que es comprometen a seguir Jesucrist, seguint la regla de sant Benet i les constitucions de l’orde del Cister, que es viuen en comunicat, en silenci i simplicitat. Fins al segle XVI les monges també exerciren d’apotecàries i disposaven de farmàcia, on elaboraven cures a partir d’herbes remeieres, amb què no només guarien l’ànima sinó també el cos dels fidels. Convé destacar també que el monestir de Santa Maria de Vallbona, amb més de 850 anys d’història, és el cenobi cistercenc femení més important de Catalunya.

SCRIPTORIVM. Aquest cenobi femení de Vallbona sempre ha mirat de recollir les dades de la seva història i de preservar-ne la memòria. Des del segle XII que les monges de Vallbona escrivim. No tots els monestirs tenen Scriptorium, però sí el de Vallbona, perquè aquest ha estat un monestir de dones cultes i l’Scriptorium n’és el màxim exponent. No en sabem els noms, però aquestes dones sàvies fixen el coneixement en el paper. Les més destres il·luminen els papers amb fantàstiques miniatures, dibuixen meravelloses caplletres, ornamenten els marges dels manuscrits. Altres monges copien llibres de salms, cantorals, algun martirologi, abaciologis, llibres litúrgics i també capbreus i altres llibres notarials. L’armarium és un tresor d’aquesta saviesa acumulada i preservada. Del fons documental que s’hi conserva, en destaquen llibres miniats com els que exposen ara per primera vegada, datats entre els segles XIII i XV, com un sacramentari cistercenc, una bíblia sacra i un còdex, en el qual es recullen les cartes de sant Bernat a la seva germana Humbelina i un gradual. I passen els anys, i arriba un moment en què el monestir mira enrere, orgullós de la història pròpia. És l’abadessa Blanca d’Anglesola qui l’any 1312 inicia la recopilació de la història del monestir.

La persistència del llegat a llarg dels segles era el que oferia singularitat al monestir; no ens podíem permetre l’oblit perquè aquesta era, i és, la singularitat de Vallbona: la durada en el temps i la perseverança en la seva autonomia. Cap al principi del segle XIX, el pare Jaume Pasqual en radiografia novament la història. Recull, en l’anomenat Llibre Vert, els textos més significatius de la història de Vallbona. L’abadessa d’aquell moment, Maria Teresa de Riquer i Sabater ordenà l’agost del 1800 que l’obra no sortís mai més de l’arxiu d’aquest monestir. D’aquesta manera, la història pròpia quedaria preservada per sempre entre nosaltres.

 

MEMÒRIA DEL MONESTIR. I ara viatjarem junts a través dels segles per portar-nos al moment originari: la fundació de Vallbona. El dia s’aixeca; és com un d’aquells dies assolellats, que banyaven aquesta vall, on després s’erigiria el monestir. Perquè fou en aquesta vall boscosa, terra de pas dels senyors feudals, on va néixer el que serà el monestir cistercenc femení més gran de Catalunya. Un monestir que té un origen ben diferent dels masculins de Poblet i Santes Creus.

 

VERGE VALLBONA DE LES MONGES.jpg
Santa Maria de Vallbona

Transporteu la vostra imaginació a mitjan segle XII. Imagineu-vos ara un home pietós i compromès en la recerca de Déu. Aquest home s’anomenava Ramon, i fou així que, amb l’impuls de la seva fe, va fundar una comunicat d’ermitans mixta sota la Regla de Sant Benet, fins que, passats els anys, va veure que el millor era separar els homes, que van anar a viure al Montsant, de les dones, que es van establir aquí, en aquesta vall, que propiciava la mirada interior. Però encara caldria una altra cosa per garantir la pervivència de la comunitat. I així fou com la comunitat de monges va aconseguir, gràcies al suport de Poblet, que el Capítol General de Citeaux de la Borgonya aprovés l’adscripció de les anacoretes a l’ordre del Cister, l’any 1179. Un any després, arribaven Òria Ramírez i dues donzelles del monestir de Tulebras de Navarra. Òria va esdevenir la primera abadessa, instruí les anacoretes i va incorporar ambdós sexes a les tasques del monestir, l’explotació de terres, l’ús dels molins o la pastura dels animals. Així començà la glòria de Vallbona i la immensa devoció que suscità el treball i l’oració. Ora et labora. Era un model a seguir, però també la pràctica del coneixement: l’scriptorium, la música i després la farmàcia. Un monestir de dones, un monestir culte, on es treballava.

La fama de la comunitat va arribar a oïdes del rei Alfons I d’Aragó i de la seva esposa Sansa, i la cort reial itinerant va fer diverses estades a Vallbona. El rei Alfons va proclamar Vallbona com el santuari més bonic dels seus territoris, un autèntic paradís de pietat i salvació. El monestir era un veritable refugi. Els comtes d’Urgell, de Cardona, els Argençola, els Torroja van afavorir el monestir amb terres i diners, i alguns hi encomanaren les seves vinyes. El monestir va créixer en possessions gràcies a les donacions dels nobles i als dots de les monges en ingressar al monestir. Així Vallbona arribà a dominar un important territori on figuraven Montesquiu, Rocallaura, Llorenç de Vallbona, Espluga Calba, Rocafort, entre molts altres pobles i valls. I el monestir, gràcies a la seva independència i prosperitat, va fundar altres monestirs com si fossin les seves filles: Sant Hilari a Lleida, Santa Maria de Vallsanta, Santa Maria de Bonrepòs a la Morera de Montsant, Gratia Dei o la Saïdia a València i Valldonzella a Barcelona. La Catalunya Nova, aquí va florir el Cister i la llum de l’arquitectura del Cister, caracteritzada per amples obertures de les esglésies, per eixamplar l’aire als claustres, per elevar les estances amb els seus arcs subtilment rodons. I així també a Vallbona, perquè Vallbona seria al cap dels segles una terra del Cister. Un monestir més petit que Poblet i Santes Creus, però amb caràcter i sensibilitat d’unes dones que, de l’oració, en fa un art i, de les arts manuals, una aurèola de santedat.

Com totes les esglésies, la nostra es va començar a la segona meitat del segle XII gràcies al patrocini de la reina Sansa i després, tram rere tram, s’anà completant fins a esdevenir una església d’una sola nau amb planta de creu llatina. El transsepte, un absis i dues absidioles, murs gruixuts i llisos. Rigor, estatisme, ordre, claredat. Un lloc per resar, un lloc per cantar lloances al Senyor. I també un lloc per acollir despulles de la noblesa com els senyors de Guimerà, la sepultura dels quals es va instal·lar a l’església i les despulles de les benefactores, i entre aquestes hi ha una reina, Violant d’Hongria, segona esposa de Jaume I el Conqueridor, que va donar instruccions perquè el seu cos fos sepultat al monestir. Així passà quan l’any 1254 l’esposa del rei Jaume i mare de futur rei Pere el Gran va ser trasllada amb tota solemnitat a Vallbona, on reposa des de llavors, recalcant la importància de Vallbona per a la cultura catalana.

El claustre, com deia Sant Bernat, ha de ser sobri, ha de propiciar la lectura i el capteniment interior; per això ha de recollir l’esperit de la reforma del Cister, abandonant la decoració romànica dels capitells, i amb aquest esperit s’inicià la construcció del claustre, al mateix temps que l’església, a la segona meitat del segle XII. Segurament la galeria que primer es va dreçar va ser la nord, que al segle XIV es va substituir per la gòtica, que ara podem contemplar. Les estances més necessàries per a la vida monàstica quotidiana comunicaven amb el claustre: la cuina on es cuinaven els productes sorgits dels propis horts, el refetor on les monges mengem amb silenci mentre escoltem les sagrades escriptures, el calefactor i també l’scriptorium on el treball esdevenia una manera d’acostar-se a l’esperit. La manca total de decoració d’aquesta galeria del claustre i la rusticitat de la pedra utilitzada són mostra de la seva antigor i també del rigor vital en l’aplicació de les directrius del Cister. Al segle XIII es va restaurar la galeria de llevant, que recorda el claustre de Fontfreda. Tot i que mancada de formes humanes normals, aquí els capitells estan decorats amb motius vegetals estilitzats, que evoquen la natura mediterrània. Al segle XV es va construir l’ala oest, tot imitant l’estil de les dues més antigues. Així es completava aquell lloc de contemplació al cor del nostre monestir.

Per a Sant Bernat, la vida monàstica és l’avançada del cel, un lloc amb una disciplina perfecta, un paradís enclaustrat on es ve a meditar. Per això cal un equilibri perfecte entre la laboriositat i la contemplació. I l’hort és el lloc ideal per al treball manual. A Vallbona, però, l’hort és més que un hort. Les necessitats de la farmàcia obliguen no sols a cultivar hortalisses i fruites sinó també les plantes medicinals que guariran les monges i sobretot oferiran consol en la malaltia als vilatans d’un ampli territori prop de Vallbona. Atentes a les plantes, les monges de Vallbona cultiven la saviesa que després elaboraran a l’obrador de la farmàcia. El treball es prolonga en la cura dels malalts. La farmàcia serà un petit temple de saviesa per a la cura del cos, un primer pas cap al guariment de l’ànima.

El temps avança; va omplint capítols d’aquesta llarga història, i aleshores arriba el moment àlgid del monestir amb l’abadessa Elisenda de Copons. Al segle XIV s’arriba a la fesomia actual del monestir. S’acaba l’església amb les últimes voltes de la nau, es construeixen la galeria nord del claustre i la Sala Capitular. Però també és una època de dificultats, com la pesta negra, que va arrasar Catalunya, per bé que afectà poc el monestir de Vallbona. Malgrat la crisi econòmica que enfonsà les viles i ciutats de Catalunya i que deixà mig abandonat el món rural, es va poder bastir el símbol d’aquesta època d’esplendor del monestir: el cimbori octogonal, una obra d’un gran atreviment per a l’època. També la sala capitular on les monges es reuneixen a capítol per prendre les petites i grans decisions. Més que una sala capitular sembla una església. Cada dia llegim un capítol de la Regla per recordar el que és un monestir i els seus compromisos. Aquí escoltem els comentaris i els consells de l’abadessa. De fet aquí hi ha ben present el record d’algunes de les monges que ens precediren, i especialment les abadesses que hi són enterrades: Blanca d’Anglesola, Elisenda de Copons, Alamanda d’Avinyó, Violant de Perellós, i així fins a dotze abadesses reposen en aquesta sala, on la Mare de Déu de la Misericòrdia ens acompanya.

Les tombes subratllen la importància de les mares abadesses al llarg de la història de Vallbona. La seva autoritat es representa en el bàcul, la pobresa en els hàbits sobris, que les cobreixen, i l’obediència en la submissió a la Regla de Sant Benet. El seu origen noble es recalca en els escuts que les signifiquen. Són les defensores de la independència del monestir i sobretot les garants de la pau espiritual. Per això van merèixer d’ésser portades en un lloc principal del monestir.

D’aquesta manera, el monestir arribà a la seva plenitud. Van convertir una vall boscosa en una vall conreada, i van convertir les primeres dependències monàstiques en una petita vila oberta a la gent. El monestir eixamplava les seves arrels en amplis territoris de Catalunya i era un referent eminent de la Catalunya Nova. El recinte monacal abraçava un hospital de pobres i pelegrins, l’hostatgeria i altres dependències. Així era el monestir fins el 1563; fins que el Concili de Trento va venir per canviar les coses. A partir d’aquell moment, les monges haurien d’observar una clausura estricta. S’havia acabat el desenvolupar l’ofici d’apotecàries i el relacionar-se amb la gent fora del recinte de clausura. I Trento també obligava els monestirs femenins a traslladar-se a les ciutats. Vallbona es trobava en un atzucac de difícil sortida. Però fou l’abadessa de llavors, Estefania de Piquer, qui, fent gala d’un notable enginy, va interpretar d’una manera força original aquestes ordenances. Les monges no es traslladarien a ciutat, sinó que farien que la ciutat vingués cap a elles. D’aquesta manera, van propiciar que els habitants d’un poble proper, Montesquiu, vinguessin a viure a Vallbona. Així naixia Vallbona de les Monges l’any 1573. La pervivència del monestir estava salvada, així com la seva independència. Només continuaria obeint l’abat general de l’orde cistercenc; tot i això, Trento havia tingut conseqüències. Ara el monestir restava reclòs, i així pervindrà fins a nosaltres.

El segle XVIII l’economia rural prospera i això afavoreix el monestir, però el cenobi també va patir les conseqüències de la Guerra de Successió. El segle XIX les convulsions que sotraguejaven la societat en ple procés de canvi i d’industrialització acabaren d’afectar la vida de Vallbona. Durant la Guerra del Francès, el monestir fou saquejat i la comunitat hagué de fugir i abandonà el cenobi. Però fou la desamortització de Juan Álvarez Mendizábal el que posaria en perill el convent, que va haver de renunciar a terres i a privilegis, i les monges quedaren reduïdes a la summa pobresa. Però l’ajuda dels habitants de la vall els va permetre tirar endavant, fins que esclatà la Guerra Civil espanyola. L’any 1936 el monestir va patir pillatges, espolis i destrucció. Però, tot i això, per damunt dels inconvenients, el monestir va remuntar. Generació rere generació, les monges de Vallbona, conforme a les prescripcions de la Regla, ens hem dedicat als treballs manuals com també a cultivar la ment i l’esperit.

Durant segles hem inundat el monestir del cant i la pregària. Himnes, antífones, responsoris. Els càntics mai no han cessat. Així ho explica que l’ofici de cantúria es considerés bàsic al monestir. Organitzava el cor, triava les peces per a cada ocasió, cuidava els cantorals i fins i tot componia nous himnes i noves peces i elegia els instruments. Una d’aquestes cantores fou Sibil·la, de la qual sabem que dirigia el cor de monges l’any 1273. Elles exercien una important funció d’unitat, ensenyant a cantar la resta de la comunitat, perquè el que importa és que tot continua i que, a cada pregària, el monestir avança a la recerca d’una vida diferent.

 

LA FARMÀCIA. Des de la fundació del monestir fins al segle XVI (Concili de Trento), les monges també exerciren d’apotecàries i disposaven de farmàcia, on elaboraven cues a partir d’herbes remeieres, amb les quals guarien no sols l’ànima sinó també el cos del fidels.

 

APOTECARI VALLBONA DE LES MONGES .jpg
LA  FARMÀCIA

A tots els monestirs cistercencs es tenia cura dels malalts, i Vallbona no n’era pas una excepció. Hi havia un hospital dels pobres i peregrins. Els hospitals necessitaven també medicaments. Per preparar-los, al jardí del cenobi, no hi podien faltar algunes de les plantes necessàries: coriandre, rosa, créixens, fonoll, menta, ruda, sajolida, romaní, poliol, sàlvia i alfàbrega. Però les receptes incloïen moltes altres plantes. Cada mes de l’any calia recollir una planta o altra o fer-ne infusions, entre el març, que començava la gran recollida, i l’octubre. Però era sobretot al maig, juny i juliol quan hi havia més feina de recol·lecció. Recollir murtra, cascall, hisop, entre moltes d’altres. I per a la preparació de conserves: angèlica, belladona. I a l’agost, preparar la pomada de belladona. I al setembre, els apòsits de saüc i l’oli de ricí. I a l’octubre, els apòsits d’avellana i els extractes de melassa. D’aquesta època i de finals del segle XVI són els pots blaus anomenats regalats i segurament alguns del pots de vidre i atuells que han pervingut fins als nostres dies.

Després del Concili de Trento, les monges van haver de reforçar la clausura i deixar pas als apotecaris. Malgrat tot, a Vallbona, l’apotecaria va continuar. El monestir seria casa i botiga de l’apotecari i amb accés a l’hort per a les plantes remeieres. Els atuells, quan l’apotecari marxava, havien de quedar al monestir. I així va ser fins al segle XIX, en què l’apotecaria es va perdre i l’extens material de farmàcia es va conservar. I és així com ara podem gaudir d’aquest conjunt excepcional: una col·lecció de cinquanta pots de ceràmica esmaltada i decorada amb blau cobalt amb el nom dels productes que cada pot contenia, la majoria del segle XVIII. I també una col·lecció de capses de fusta policromada, també del segle XVIII, que contenien productes bàsics i altres elaborats. I un armari tancat, anomenat cordialer, on es guardaven pots de vidre amb remeis anomenats cordials, que servien per vigoritzar el cor, i altres medicaments. I hi havia també productes molt actius i sovint verinosos, tancats amb pany i clau, que només estaven a l’abast de l’apotecari.

APOTECARI AA IMG_1061 copia.jpg
Col·lecció de pots de ceràmica esmaltada

De remeis, a la farmàcia de Vallbona se’n feien molts, però potser entre els quals tenien més demanda hi havia les pastilles per combatre el mal de coll i la tos. A la farmàcia hi havia molts morters, més grossos i més petits, per a les operacions farmacèutiques més fàcils. En uns motlles molt grans, hi feien les pastilles, que les monges partien en petites porcions per poder prendre-les. I és per això que hi ara podem contemplar aquests motlles tan originals, que fan aquesta farmàcia tan singular. Usaven també tot un conjunt d’atuells, que feien falta per preparar medicaments, i els recipients de tot tipus: olles, gerres, garrafes de vidre verd, que servien per a les elaboracions farmacèutiques bàsiques, separar o unir medicaments, donar forma als preparats, o afegir o treure calor, i així el material obtingut, com ara aspirines o fórmules, es podrien administrar directament o guardar en recipients o en els pots de ceràmica per a un ús posterior. Un altre remei molt utilitzat era l’oli d’essència d’espígol, que tenia un efecte calmant i ajudava la relaxació. A les monges, els anava molt bé per calmar els dolors derivats del treball a l’hort i també anava bé als pagesos de la contrada. Per elaborar aquest remei, bàsicament es necessitava espígol i aigua. A més a més, d’una destil·ladora, és clar. El resultat final era un oli essencial d’espígol. Una altra medecina és l’alcohol de melissa composta. Les fulles de melissa es deixen macerar en alcohol junt amb pell de llimona i taronja, nou moscada, canyella i coriandre, durant vint-i-quatre hores, després es destil·la al bany marí. L’alcohol de melissa s’utilitzava com a sedant i digestiu. Heus aquí la història d’unes monges que van escriure i transcriure bells manuscrits, que han guarit malalts i que han compost músiques que s’han elevat cap al cel. I ara, després de més de vuit-cents anys, continuem igualment refermant l’esperit amb què les fundadores van crear Vallbona, amb nova vida, cant i pregària.

 

[Aquest text és una transcripció literal agafada de l’espai expositiu del Reial Monestir de Santa Maria de Vallbona, que té com a objectiu fer conèixer la història del monestir, explicar la vida religiosa d’aquesta comunitat monàstica cistercenca, que és l’essència del monestir, i mostrar al públic el seu gran tresor: la farmàcia.]

 

 

Anuncis

DESCOBREIX MALLORCA. PROGRAMA DEL VIATGE

 

  1. Ciutat de Palma   
  • Banys Àrabs [segle X]  [patrimoni medieval]
  • Call o barri jueu [patrimoni medieval]
  • Can Alcover. JOAN ALCOVER
  • Castell de Bellver [Museu d’Història / col·lecció d’escultures clàssiques del cardenal Despuig   /  Camilo José Cela] [patrimoni medieval]
  • Catedral [Capella Major d’Antoni Gaudí i Capella del Santíssim de Miquel Barceló] [patrimoni medieval]
  • Convent de Santa Clara [patrimoni medieval]
  • El Molinar
  • Escorxador
  • Església de Montsió
  • Església de Sant Francesc [claustre gòtic / sepulcre de Ramon Lllull / Albert Camus]
  • Església de Santa Eulàlia
  • Fundació Miró. Espai Estrella
  • Hort del Rei [jardí] [patrimoni medieval]
  • Llotja [gòtic civil modern]
  • Mallorca romana
  • Museu d’Art Modern i Contemporani [Es Baluard]
  • Museu Bíblic. Casa de l’Església
  • Museu de Mallorca
  • Museu Diocesà
  • Museu / Fundació Joan March
  • Museu / Fundació Rafa Nadal
  • Palau de l’Almudaina [patrimoni medieval]
  • Palau de Miravent
  • Palau Episcopal
  • Palma romana
  • Passeig del Born
  • Plaça de Cort [Ajuntament]
  • Plaça d’Espanya
  • Plaça Major
  • Port
  • Rambla
  • Carrers comercials: Jaume III, Jovellanons, Paraires,Sindicat, Jaume II, Colom,

Plaça Major, Sant Miquel, Unió, Costa de sa Pols, carrer d’en Brossa.

  • Mercats: INCA dj (artesania, morroquineria, alimentació) | Mercat Olivar |

Mercat de Santa Catalina.

  • CALVIÀ. Mercat d’antiguitats de Son Bugadelles. A prop de Magaluf.
  • Literatura: M. Alcover. Aplech de rondayes mallorquines [Univ. Oxford]

 

Catedral de Palma .jpg
Accepit ergo panes Iesus | et cum gratias egisset, distribuit discumbentibus | similiter et ex piscibus quantum uolebant. Evangeli de Joan, 6, 11.                                                                                                                      Capella del Santíssim. Catedral de Mallorca. Obra de Miquel Barceló, segle XXI.

 

  1. Ciutat de Palma [ciutat dels patis barrocs de les cases senyorials]
  • Can Corbella [estil modernista]
  • Can Forteza
  • Can Forteza Rei
  • Can Olesa (segle XVI)
  • Can Vivot
  • Casal Sollerich
  • Far de Portopí a Palma [el tercer far més gran del món]
  • Forn des Teatre
  • Gran Hotel
  • Jardins i palau de Marivent, prop de Portopí
  • L’Àguila [edicifici modernista]
  • Palau March [1935-1940] [Escultures de Rodin, Chillida i Henry Moore, i murals de Josep M.Sert]

 

  1. De Valldemossa al port de Sóller
  • Valldemossa
  • Deià [tomba de Robert Graves al cementiri municipal]
  • Casa de Robert Graves
  • Ca N’Alluny
  • Esporles: La Granja [masia que explica la vida rural mallorquina]

 

La Granja Esporles Mallorca _1501 copia.jpg
La Granja, situada a la localitat d’Esporles, pretén mostrar la vida rural i tradicional mallorquina.
  • Jardins d’Alfàbia
  • Sóller
  • Fornalutx

 

Valldemossa Mallorca_1771 copia.jpg

 

  1. De Palma de Mallorca al cap de Formentor [per l’interior de l’illa]

[“Esmolada península”] INDISPENSABLE

  • Casa de Llorenç Vilallonga
  • Inca (dijous, mercat)

 

INCA MALLORCA DIJOUS MERCAT 1759 copia.jpg
Mercat setmanal del dijous a la localitat d’Inca
  • Pobles
  • Pollença [Agata Chistie (1932)] INDISPENSABLE

 

POLLENÇA MALLORCA CARRER DEL CALVARI opia.jpg
Pollença. Carrer del Calvari

 

  • Port de Pollença
  • Cap i far de Formentor

 

FAR DEl cap de FORMENTOR mallorca _1820 copia.jpg
Cap de Formentor

 

  1. Manacor i Porto [Coves del Drac] INDISPENSABLE

 

6. De Calvià a Esporles

CALVIÀ –     Port Adriano. Magaluf, Portals

  • Palma Nova
  • Peguera
  • Cas Català
  • Illetes
  • Santa Ponça
  • Creu dels Montcada
  • Sa Caleta

ANDRATX

  • Camp de Mar
  • Port d’Andratx
  • S’Arracó (poblet)
  • Sant Elm
  • La Trapa
  • Estellencs, Banyalbufar, Port d’Es Canonge (a peu)
  • La Granja [masia que explica la vida rural mallorquina]

 

  1. Serra de Tramontana INDISPENSABLE
  • Andratx.
PORT ANDRATX  MALLORCA _1619 copia.jpg
Port d’Andratx amb la llum del crepuscle.

 

  • Valldemossa [palau, cartoixa i cel·la de George Sand i Chopin]
  • Casa Son Marroig (dl.-ds.)
  • Monestir de Miramar
  • Deià [tomba de Robert Graves al cementiri]
  • Sóller
  • Pollença INDISPENSABLE
  • Alcúdia / Pollentia romana
  • Santuari de Santa Maria de Lluc INDISPENSABLE

 

Santuari de Santa maria de Lluc Mallorca _1763 copia.jpg

  1. [Sud de l’illa] De Portocolom a Llucmajor
  • Port natural de Felanitx
  • Felanitx
  • Santuari de Sant Salvador
  • Cala d’Or
  • Santanyí / Port de cala Figuera
  • Campos
  • Llucmajor

 

  1. D’Algaida a Capdepera (per l’interior de l’illa)
  • Algaida /Museu de vidre, can Gordiola.
  • Vilafranca de Bonany
  • Petra
  • Sant Llorenç des Cardasssar
  • Els calderers . Segle XVIII
  • Artà (península)
  • COVES D’ARTÀ. INDISPENSABLE
  • Capdepera
  1. Centre de la Serralada nord
  • Raixa
  • Alfàbia (palau)
  • Bunyola
  • Alaró
  1. El tren de Sóller. Ferrocarril de principis del segle XX. Recorre la Serra de Tramontana des de Palma fins a Sóller. Arribats a Sóller, hi ha la possibilitat d’agafar el tramvia que mena al Port de Sóller.   INDISPENSABLE

 

CA'N PRUNERA SOLLER MALLORCA 1691 copia.jpg
Col·lecció de nines a Can Prunera. Museu Modernista. Sóller.

12.  Cabrera INDISPENSABLE

 

JOSEP PLA.    ITINERARIS PER MALLORCA

Josep Pla ens proposa que coneguem Mallorca a través d’un seguit d’itineraris formats a base de considerar la ciutat de Palma com un nucli radial projectat sobre l’illa.

  1. Palma- Andratx- Estellencs- Banyalbufar
  2. Palma- Calvià- Puigpunyent- Establiments
  3. Palma- Valldemossa- Miramar- Deià- Sóller
  4. Palma- Raixa- Bunyola- Alfàbia- Sóller- Fornalutx- Biniaraix
  5. Palma- Inca- Lluc- Escorca- El Torrent de Pareis
  6. Palma- Inca- Pollença- Port de Pollença- Formentor
  7. Palma- Inca- Alcúdia
  8. Palma- Inca- Empalme- Sineu- Petra- Manacor- Son Cevera- Artà- Coves d’Artà
  9. Palma- Manacor- Portocristo- Coves del Drac i dels Hams
  10. Palma- Santa Maria- Felanitx- Marina de Felanitx
  11. Palma- Llucmajor- Randa- Santanyí- Marina de Santanyí
  12. Rodeig o volta de l’illa.

ASCLEPI, DÉU DEL SANTUARI D’EPIDAURE I D’EMPÚRIES

            Asclepi era el déu de la medicina (els romans l’anomenaren Esculapi, Aesculapius), fill d’Apol·lo i de Corònida, una noia de la regió de Tessàlia, al Peloponnès.

            El Apol·lo es va enamorar de Corònida, però mentre estava embarassada esperant el fill d’Apol·lo, aquesta es va enamorar d’Isquis d’Arcàdia. Apol·lo va descobrir la infidelitat de la seva estimada. (L’ocell d’Apol·lo, un corb de plomatge blanc, li havia portat la notícia.) Apol·lo, inquiet, va maleir l’ocell i el va fer tornar negre. No obstant això, Isquis aconseguí compartir el llit amb Corònida, fet pel qual Apol·lo es va aïrar, i va matar Corònida i el company de llit.

“Mentre ella era incinerada, Apol·lo arrabassà el nen de la pira i el porta al centaure de Magnèsia, Quiró, el qual el crià i l’ensinistrà en la medecina i en la cacera. Asclepi, esdevingut cirurgià i molt destre en el seu art, impedia que alguns morissin i fins i tot feia reviure els qui ja s’havien mort. (…) Zeus, per por que els homes no aprenguessin el seu art de guarir i no s’ajudessin mútuament, el fulminà. Apol·lo, indignat per tot això, matà els Ciclops que havien fabricat el llamp per a Zeus. Zeus estigué a punt de precipitar Apol·lo al Tàrtar, però per intercessió de Leto el castigà a fer d’esclau servint un home durant un any. Quan arribà a Feres, davant d’Admet,   el va servir com a pastor.     

 (APOL·LODOR. Biblioteca mitològica III 3, 10,3. Trad. d’Àngela Carramiñana.)

            Asclepi va créixer sota la supervisió d’aquest centaure i va superar el seu mestre en l’art de la medicina. Va tenir una gran fama, i, als santuaris d’Asclepi a Epidaure, Pèrgam i Cos, la gent hi acudia de totes bandes per curar-se tant pel mètode de les herbes i dietes màgiques com mitjançant operacions quirúrgiques. Els malalts dormien dins el temple per posar-se en contacte amb el déu i feien rituals amb aigua. Tanmateix, en els entorns dels temples devien concentrar-se curanderos, cirurgians i metges per atendre els fidels.

            Segons Diodor de Sicília, un famós historiador grec (90-21 aC), Hades, el déu del món d’ultratomba, va protestar a Zeus contra Asclepi perquè curava les persones que havien de morir i perquè també en feia ressuscitar algunes, fet que alterava el curs de la naturalesa i l’ordre universal. Zeus va fulminar Asclepi amb un llamp i el va matar, convertint-lo en la constel·lació anomenada Serpentari o Ofiüc (en grec Ophioukhos  “portador de serpents”). Les filles d’Asclepi eren Higieia “salut”, Panacea “remei contra tots els mals” i Iaso “cura”. La més famosa era Higieia, que es va convertir en la deessa de la salut i la veneraven conjuntament amb el seu pare.

            El centre més important del culte a Asclepi (Esculapi) va ser el temple d’Epidaure, en què hi havia una magnífica imatge del déu criselefantina amb una serp a la mà. L’auge d’aquest santuari arribà al punt més alt el s. iv aC, quan la fama de les seves curacions miraculoses arribava a tot el món mediterrani, atraient un gran nombre de pelegrins. Aquí va existir un dels més importants hospitals de l’antiguitat. Aquesta ciutat celebrava una festa famosa en honor d’Asclepi, les Epidàuria, amb competicions esportives, concursos de rapsodes i representacions dramàtiques en el conegut i enorme teatre, que s’ha conservat intacte i perfecte. El culte a Asclepi es va estendre per tota Grècia. S’han descobert més de 300 santuaris anomenats Asclèpia.

 

 A S C L E P I

El nostre avantpassat Asclepi, com diuen els poetes i jo n’estic convençut,

compongué el nostre art. Tota la medicina, com dic, és governada pel déu

i de la mateixa manera la gimnàstica i l’agricultura.

                                                                        PLATÓ. El banquet, 186 e

 

planolepidaure_0426
Reconstrucció del Santuari d’Asclepi a Epidaure.

            Els metges i sacerdots, els Asclepíades, servien el déu i guardaven el secret de les curacions, que passava de pares a fills. Sabem que en la majoria dels santuaris els sacerdots feien servir escurçons per a les seves cures.

             Quan el malalt arribava al santuari, de primer, se’l banyava per purificar el cos i bevia aigua d’una font sagrada per purificar l’ànima. Després ja estava a punt per a assistir als sacrificis. Sacrificaven un gall, una cabra o un porc. A Atenes cremaven blat a l’altar. Les tècniques terapèutiques dels santuaris d’Asclepi van adquirir un caràcter gairebé científic, convertint-se aquests centres en autèntics sanatoris on els malalts hi havien de fer unes cures de molta durada. Coneixem algunes dades sobre com eren les miraculoses curacions d’Epidaure. Un document interessant en aquest sentit és la comèdia Pluto (653-745) d’Aristòfanes:

Tan bon punt vam arribar al lloc del déu quan hi portàvem aquell home (Pluto); primer el vam dur fins a la vora del mar i vam banyar-lo. (…) Després vam arribar-nos al recinte del déu. Vam ajeure Pluto de la manera adient; després nosaltres mateixos, cadascú, es va preparar una jaça de fullaraca. (…)

Quan el servidor del déu hagué apagat tots els llums, ens manà que dormíssim.(…) El déu s’acostà, i en primer lloc va preparar un cataplasma i li ho va aplicar a les parpelles. Panacea llavors li cobrí el cap i tot el rostre amb un vel de color de púrpura; el déu va fer un xiulet i del temple es van afuar dues serps de dimensions formidables. (…) Totes dues van reptar silenciosament per sota del vel i li lleparen les parpelles. Pluto es va aixecar i s’hi veia (…). El déu i les serps van desaparèixer immediatament cap a l’interior del temple. I no pots imaginar-te com els qui jeien al costat de Pluto el felicitaven.

            L’entrada al santuari d’Asclepi estava prohibida a les dones embarassades i a les persones deformes. En els santuaris d’Asclepi els arqueòlegs han trobat innombrables ofrenes de marbre, terracota o metall amb la forma de la part curada: un ull, un nas, una orella, un penis, una mà o una cama. Quan el cristianisme reemplaça la religió pagana, l’església cristiana adopta aquest costum (encara ara aquest fet, les ofrenes d’exvots, es pot comprovar en algunes esglésies o santuaris.)

teatreepidaure_0425
Teatre d’Epidaure.   a, b: pàrodes – c: prosceni – d: escena – e: orquestra

             El gran metge Hipòcrates, “el pare de la medicina”, va néixer a l’illa de Cos, on hi havia l’Asclèpion. Avui, els metges joves, en iniciar l’exercici de la professió, estan obligats a fer “El jurament d’Hipòcrates”, cosa que demostra la gran influència que la tradició mèdica grega exerceix encara avui. Es tracta d’un conjunt de normes de conducta moral dels metges, un veritable codi de deontologia mèdica establert per Hipòcrates al s. V aC.

El metge es compromet a compartir els coneixements mèdics amb la família, i també amb els alumnes. Sempre mirarà que les prescripcions dietètiques siguin en benefici dels malalts. No donarà mai cap fàrmac mental ni tampoc cap producte avortiu. El seu comportament serà digne i honrat. Els metges especialistes de cada matèria seran els qui faran les respectives pràctiques medicinals. Mantindrà el secret professional en tots aquells assumptes relacionats amb els seus malalts.

                                                 [RESUM DEL JURAMENT HIPOCRÀTIC]

        Els escultors més grans de l’antiguitat -Miró, Fídias, Policlit, Escopas- representen aquest déu com un home madur, amb barba i cabells llargs, amb una expressió dolça, pacífica i sèria. Vesteix una peça llarga amb el pit descobert. En algunes estàtues sosté un bastó amb un escurçó al voltant; en altres apareix representat amb la seva filla Higieia, una bonica noia acompanyada de la serp.

Resultat d'imatges de asclepi
ASCLEPI / ESCULAPI. EMPÚRIES

          A Empúries, la famosa escultura, que s’identifica amb Asclepi (Esculapi), és la mostra més notable d’estatuària grega de la Mediterrània occidental. Trobada al jaciment arqueològic d’Empúries el 1909. Feta de marbre del mont Pentèlic (a la regió de l’Àtica). Fa 2,15 m. d’alçada. Actualment està dipositada a la seu del Museu d’Empúries.

                                                                                                  Xavier Crosas Casacuberta

EL MÓN DEL CISTER . Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus [comarca de l’Alt Camp]

Ora et labora | Regni eius non erit finis

Lloat sia Déu nostre Senyor, creador del cel i de la terra pels segles dels segles. Amén.

Fa més de trenta anys que vaig girar els meus ulls i la meva ànima cap al cel , i d’ençà d’aleshores he procurat seguir el camí que hi mena amb més dretura, i que ara us vull mostrar. Agraeixo a Déu que, de molt jove, m’il·luminés per renunciar a les comoditats i l’abundància pròpies del meu noble llinatge. El castell del meu pare sovintejava en els relats vanitosos de banquets, de galanteries profanes, de caceres desmesurades i de gestes guerreres. Malauradament, no hi havia lloc per a la pregària per la salvació eterna de tots els fills de Déu. Sens dubte, fou Ell i no pas l’atzar qui va guiar les passes d’uns monjos viatgers perquè adrecessin els destí de les meves. Fou per boca d’ells que em vaig assabentar de com, en llocs tan llunyans com Egipte, Terra Santa, Grècia i l’Anatòlia i, des de temps immemorials, l’afany de salvació i el missatge de Déu havia portat molts homes i dones a abandonar famílies i béns i a viure com a eremites en els monestirs cercant el camí de la perfecció.

img_1026
Sant Benet

Vaig saber per primer cop de Sant Benet i de com, amb el seu exemple humà i els seus consells recollits en la Regla, va escampar la vida monàstica per totes les terres d’Occident. Fou així com vaig ingressar en l’austeritat severa i silenciosa d’un monestir, buscant cada dia la salvació per la renúncia, en el retorn del sacrifici, en l’oració i el treball. He fet vot de pobresa, de puresa i de castedat, tal i com s’espera de qui ha consagrat la seva vida a Crist. No sabia que aquests vots es professessin en tots els ordes monacals. Dissortadament, no tots els respecten en la mateixa mesura. Qui no ha vist l’ostentació de molt abats, qui no ha sentit els monjos d’abans de la reforma Cluny conspirant en els palaus després de resar en les esglésies, qui no ha conegut bisbes febles que s’agenollen amb més devoció davant l’or i les riqueses que no pas davant el Salvador.

Els nostres fundadors, Robert Moresnes Alberich, Esteve Hardi i sobretot Bernat de Claramany, ens van retornar a l’observança estricta de la Regla de Sant Benet, la que guia tots i cadascun dels nostres passos sobre aquesta terra dintre dels rigorosos marges que ens marca l’orde del Císter.

Sé que hi ha moltes maneres de servir Jesús nostre Senyor, i la que jo he triat és certament ben diferent de la d’alguns bons cristians que lluiten amb les armes per reconquerir terres als infidels. Però no és bo que les terres guanyades per a la cristiandat quedin ermes, ans cal esmerçar-se perquè donin fruit a major glòria de Déu. És en aquestes terres acabades de reconquerir i generosament donades pel comte Ramon Berenguer IV i el noble Ramon Guillem de Montcada, on se’ns van reconstruir els nostres cenobis, lluny de les ciutats, viles i castells, en llocs apartats del pas del homes, perquè no convé que la Catalunya Nova no ho sigui només pel canvi de servitud humana; cal, doncs, que, alhora que fem fèrtils les noves terres amb la nostra suor, sapiguem sembrar la llavor divina entre aquells que les hauran de colonitzar.

La regla benedictina i els costums cistercencs ens diuen que, prop de la posició escollida, cal que hi hagi no sols aigua per omplir les hortes, sinó també una pedrera de pedra bona. A l’hora d’aixecar parets i sostres, cal que treballem plegats amb els germans llecs, els conversos i els artesans de les rodalies ja que, si bé aquests són hàbils per fer anar les maces i els tallants, i amb perpals i corrons saben moure els carreus i fixar-los amb tascons i amb argamassa que han barrejat a les gavetes, nosaltres coneixem l’ús dels estris que s’han de menester per posar les pedres al lloc que els correspon amb perfecció comparable a la puresa dels nostres ideals. Amb la mateixa precisió que els monjos blancs complim la regla monàstica, els compassos i els escaires assenyalen com s’han de tallar i acoblar els carreus i les dovelles per tal que quedin perfectament travades al capdamunt dels arcs més purs. Amb fines plomades i amb llistons ben adreçats, pugem els murs i cloem les voltes sense desviar-nos de les directrius estrictes de Císter. Així els monjos, ajudant els germans llecs i els picapedrers d’ofici, ens afanem amb politges i corrioles per posar pedra sobre pedra. I disposant les estances dels obradors del monestir de manera que, essent dignes de la grandesa de Déu, les seves proporcions no pequin de l’arrogància vàcua i desmesurada que ofèn nostre Senyor i que tan justificadament hem plasmat. I tot amb la mateixa simplicitat i sacrifici amb què complim les obres i els dies de la nostra vida monacal.

Quiquiriquic! És negra nit, encara, quan ens llevem, i des del dormitori comú, abillats amb les cugulles blanques, baixem plegats a l’ església, per a la primera oració del dia: són les Matines. Quiquiriquic! Enceten la nostra jornada, que transcorrerà buida de comoditats i de paraules supèrflues, però curulla de pensaments pietosos i plenament ocupada per tots aquells treballs que devotament hem acceptat: Ora et labora.

Aferrem l’aspre mànec de l’arada, i amb aixades i metalls, llaurem les noves i extenses terres que cal rompre i hi plantem llavors noves d’aquestes contrades que, igual que les bones obres, hauran de rebre el seu brot. Per això, des de la sembra fins a la sega, no ens dol de prendre exemple dels bous i dels matxos que estiren el jou sense queixar-se i l’arrosseguen incansablement. Els monjos vetllem perquè les collites siguin bones i variades i perquè al nostre rebost no falti mai el blat, el sègol i l’ordi per fer-ne pa, ni la civada i les garrofes per als cavalls i el bestiar, ni la cera de les abelles, que ens dona claror dins la fosca, ni la mel, les ametlles i avellanes, que ens ajuden a passar l’hivern; igual que la llana i l’espart amb què teixim els nostres vestits i espardenyes, ni el cànem per trenar cordes ni les pells per fer-ne pergamí. Perquè no volem ofendre Déu, no malbaratem allò que la terra ens dona. Ens apliquem a aprofitar tots els seus fruits, transformant-los convenientment i procurant que no faltin ni cistells ni coves ni argila, ni fusta per fer voltes. Venem el vi, l’oli i els queviures per oferir-los a preu just als vilatans que els necessitin. És el fruit d’aquest treball el que ens permet, tal com prescriu l’orde, a no dependre de ningú més que de nosaltres, salvant Déu. Perquè un cop l’any tots els abats, en reunir-se al Capítol General, han de retre comptes, també, de l’administració del patrimoni dels seus monestirs, de l’ús que fan de terres, granges, molins i boscos; a més dels termes i drets adquirits damunt dels camins, i fins i tot viles i mercats.

santes creus 2019 g_1030
Aferrem l’aspre mànec de l’arada, i amb aixades i metalls, llaurem les noves i extenses terres.

Pregant i treballant, el temps passa de pressa, i vet aquí que ha arribat l’hora d’aplegar-nos a les taules del refectori perquè també cal nodrir el cos dels aliments que necessita. En comunitat, compartim les parques viandes de l’hort, del corral i de l’estable, que acompanyen el pa i el vi en la seva justa mesura. En silenci, escoltem atentament fragments escollits de la Bíblia i de sermons i d’escrits pietosos, veritable aliment de l’ànima. Pareu atenció: Lexa les vanitats e consolació del món, e serca sàviament fer la mia voluntat. Ara és el moment de deixar enrere els textos pietosos i penetrar respectuosament en el recolliment del treball espiritual.

santes creus 2019 g_1037
Refectori

Heus ací l’antic scriptorium. Quantes hores lliurades amb devoció a la nova tasca. Escoles com aquesta, asseguts davant les escrivanies, els monjos més hàbils, amb la ploma i la canya escapçada, han omplert incomptables pàgines de matèries. Amb traç auster, sense gràfics pretensiosos o bigarrats, que ofenen la vista i distreuen els lectors, els escrivans han tingut cura que la seva cal·ligrafia no s’apartés de tot allò que Sant Bernat els ha ensenyat. En començar aquest capítol, es deixava en blanc el lloc de la lletra capital, que més endavant un monjo mestre anomenat caplletrat omplia amb tintes d’altres colors. Aquest treball s’acabava amb el relligat del còdex, enquadernant-lo amb pergamí o fusta recoberta. Així s’obtenien llibres com el Breviari, l’Epistolari, el Gradual, l’Evangeliari, l’Antifonari i la Bíblia, revisada i corregida per Esteve Harding.

Al principi, els llibres es guardaven a l’armarium, obert en una paret del claustre propera a l’església, o bé encadenats als bancs a disposició dels monjos. Amb el temps i les donacions de reis i nobles, es creaven biblioteques amb valuosos volums que convertien els monestirs en grans centres de coneixement, i els seus escrivans rebien encàrrecs de confeccionar llibres luxosament miniaturats, que ja no es limitaven als continguts de la Regla, sinó que també s’ocupaven de teologia, filosofia, matemàtiques i astrologia, d’història i de política; fins i tot, de temes profans. Les cròniques de reis han donat prestigi a l’scriptorium de més d’un monestir, com ara el de Poblet, on la còpia del manuscrit de la Crònica del rei Jaume I o el Llibre dels feits, i que és els més antic que es conserva. Els escrivans, però, no sols s’ocuparen de la història de les grans gestes, redactaren també voluminosos cartolaris, on es detallaven les creixents possessions dels monestirs i la manera amb què els administraven. I encara més, ja que ben aviat els reis atorgaren poder notarials als escrivans de determinats monestirs. Fou així que, custodiats dins els seus murs, s’arxivaren incomptables episodis de la petita història d’aquesta terra.

L’austeritat de l’esperit del Cister, se l’ha de reconèixer igualment en totes aquelles manifestacions que apel·len els sentits. Sant Bernat pensava del cant: “S’haurà de compondre i interpretar de manera que agradi a l’oïda a fi de commoure el cor, que cal donar-hi ordre i que predisposi l’ànima a la gloriosa paraula de Déu”. Amb paraules igualment inspirades, i amb el monestir de Claravall als ulls, Sant Bernat traçà les línies mestres que caracteritzen i donen unitat a l’arquitectura dels nostres cenobis, sense buscar noves maneres de construir que es puguin titllar de supèrbia. Tot aprofitant l’habilitat dels mestres d’obra de cada contrada, aquest art destil·la simplicitat i puresa. La manera de fer cistercenca ens ha deixat un llegat construït ben identificable en la seva composició, com els nervis amb forma de palmera que, recolzats en pilars semi cúbics, suporten pesades voltes i transmeten lleugeresa i amplitud a l’espai, o els arcs de diafragma, que resolen, amb la màxima economia i proporció, elements estructurals i el cobriment de grans espais, i que tant d’èxit tindran en moltes construccions religioses. Identificada també en la conscient i exquisida construcció del claustre, que es nota en els motius vegetals i de cistelleria dels capitells.

El cor del monestir cistercenc batega en el claustre, lloc per passejar en silenci, per llegir-hi en solitud o en comunitat, dins l’exactitud geomètrica del quadrat, que és símbol dels quatre elements de la creació: l’aire, l’aigua, el foc i la terra, i dels quatre punts cardinals, que administren la llum i recullen la vida en comú, elevant-la cap al cel, l’únic espai visible de l’exterior. A llevant hi ha la gran sala capitular, on cada dia es llegeix la Regla de Sant Benet i s’hi tracten els temes espirituals i els de treball, mentre la primera llum del matí il·lumina els monjos en les seves decisions. A llevant també hi ha l’armarium, el dormitori i la sala dels monjos, a cada banda de les escales, que s’enfilen directament al bell mig de l’ampli dormitori. A migdia, un brollador d’aigua pura, que sempre raja per rentar les mans dels monjos en tornar del treball, assenyala l’entrada el refetor on es menja en comunitat, al costat de la cuina i del calefactori, úniques sales amb llar de foc. A ponent, es situen els cellers i el corredor que condueix els germans llecs al lloc que se’ls reserva dins l’església. Al nord, hi ha la dependència més estimada, l’església, bellament impregnada del simbolisme més subtil, estesa amb forma de creu llatina. Les tres naus, cobertes amb voltes de creu, sense pintures ni escultures, ni cap vitrall decorat, que embruti la llum que Déu ens envia i cura. A l’església, s’hi apleguen els monjos set cops al dia i una a la nit: a Matines, a Laudes, a l’hora Prima, a l’hora Tèrcia, a l’hora Sexta, a l’hora Nona, a les Vespres i, per acabar, a les Completes.

En pocs anys, el Cister va bastir centenars de monestirs escampats per tota la cristiandat; cadascun amb la seva personalitat, però empeltada del tarannà que ha heretat del monestir de qui és fill i que, com un pare amatent però sever, l’inspecciona i el vigila de ben a prop. Cada monestir, amo del seu propi destí, però tots junts, com els vímets d’un cistell, teixim una nova fesomia de la terra fent-la més grata als ulls de Déu. Avui, encara, germans i germanes de l’ordre viuen en antics cenobis com a Poblet i Vallbona de les Monges, o en cases renovades com Cadins, Santa Maria de Valldonzella i Santa Maria de Solius. Aquí, a Santes Creus, el monestir està deshabitat des de fa més de cent seixanta anys. I si bé sabem que el pas del temps i els imprevisibles alts i baixos, a què la condició humana està sotmesa, poden alterar fins i tot en gran mesura els propòsits inicials, no dubto que, en sortir d’aquí, sabreu reconèixer allò que és essencial i el que ha perdurat d’aquella època.

[Aquest text és una transcripció literal agafada de l’excel·lent espai temàtic del Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus, que ens fa de guia per poder conèixer-ne l’origen i també ens ajuda a descobrir molt bé l’interior d’aquest monestir.]

 

L L E G EN D A   D E   S A N T E S   C R E U S

El llegendari de Santes Creus recull una història que bé es podria considerar un miracle. Es diu que dos monjos van fer amistat al monestir. En el dubte etern que sempre assalta el creient, es preguntaven si la vida austera tindria recompensa en la vida eterna, tal com diu la doctrina. Dubitatius, van acordar que el primer que morís faria algun senyal des de l’altra vida al supervivent per confirmar-lo que sí, que hi havia vida al Més Enllà. Passat el temps, va morir el primer monjo. Després d’enterrar-lo, el supervivent el visitava cada tarda i li resava el respons. En una d’aquelles visites, una mà va sortir de la tomba. “És el senyal”, es va dir. I va córrer a comunicar-ho a l’abat. L’endemà la comunitat sencera resava al costat de la tomba, i la mà va tornar a sobresortir. L’abat la va agafar entre les seves, i la primera es va desprendre del seu cos.

 [Aquesta mà va romandre al monestir com a relíquia i actualment es conserva al monestir femení cistercenc de Vallbona de les Monges.]

 

LÈXIC DE L’ORDE BENEDICTÍ

Armarium: llibreria.

Calefactori: estança del monestir amb llar de foc i alguns seients, on els monjos anaven a escalfar-se.

Cenobi: convent, monestir.

Cister: orde monàstic benedictí | Mot derivat del ll. Cistercium, Citeaux [localitat de França].

Matines: primera activitat del dia (a les 6 en punt), en què els monjos fan pregària en comunitat.

Refectori: sala on els membres de la comunitat es reuneixen per fer els àpats en comú.

Regla: conjunt de prescripcions o pautes adreçada a la vida monàstica.

Vespres: pregària litúrgica de la tarda, a les 18.45.