ESTIU I HIVERN A COLLSACABRA PER JOAN TRIADÚ

La botiga de Ca l’Ample de Rupit vol rendir homenatge a l’escriptor i pedagog  Joan Triadú (Ribes de Freser, Ripollès, 1921- Barcelona, 2010). Per raons de salut, Triadú pujà a Cantonigròs per primera vegada el juny del 1943. Mireu com ell ens ho explica: L’estiu del 1944, Cantonigròs vessava de convalescència i d’estiueig.  En aquell mateix any, Joan Triadú creà el Concurs Parroquial i Festa Literària del Collsacabra (1944-1968), tot seguint una idea de Jordi Parcerisas i sota la protecció del rector de la Parròquia de Cantonigròs. Ara bé, Triadú en fou l’ànima i l’autèntic pal de paller, d’aquell certamen literari. I cada any des de llavors, i sempre més, Joan Triadú va passar temporades d’estiu a Cantonigròs. El 1956 va escriure el llibre El Collsacabra, un recorregut, escrit en prosa poètica, per una terra que ell coneixia molt i molt bé, i que estimava. Amb la finalitat, doncs, d’honorar-lo, adjuntem al nostre blog el text següent, on Joan Triadú ens descriu les seves percepcions i sensacions d’un estiu i d’un hivern a Collsacabra.

Davant de ca la Filomena de Cantonigròs (1951). D’esquerra a dreta, al primer rengle, Maria Aurèlia Capmany, Núria Picas, Antoni Pous, Miquel Llor, Carles Riba, Mossèn Feliu Vila, Marià Manent i Joan Cortés i Vidal. AL segon rengle, Jordi Sarsanedas, Joan Triadú, Mossèn Joan Farràs, Segimon Serrallonga, Elena Blanco, Joan Barat, Antoni Comas, Jaume Bofill i Ferro (Fons de l’Arxiu Parroqial de Cantonigròs)

MASIA EL CORRIOL. DIBUIX DE JOAN BARBARÀ

ESTIU A COLLASACABRA*              JOAN TRIADÚ

Estiu. Ha passat Sant Isidre, celebrat amb fogueres nocturnes. L’espectacle de tants punts lluminosos escampats per la fosca, flotants i insistents, em recordava dos moments (semblants per a mi ara) de la infància: l’exposició del 29 i el referèndum per a l’Estatut del 1932. Que en són d’absurdes les relacions que se’ns imposen així! Haurem de creure que hi ha sempre alguna part de la memòria o de la sensibilitat que viu en estat de somni… Passà també Corpus, i el carrer fou entapissat de flors, que s’unien  en dibuixos i estrelles, cors i calzes. Sàvia, la gent es reparteix molt bé en dos grups:  els qui van a la processó  i els qui se la miren. L’aire tan sensible del país se sentí, per Corpus, de l’olor de tantes flors trepitjades, una olor espessa, de primavera cansada. Ara la calor entra amb les seves olors pròpies: el fenc, la palla, la pols, la terra escaldada. Constantment, a les llunyanies de la plana i de les serres hi ha una calitja fosca, a través de la qual el sol fa les seves decoracions simples, d’estampeta monumental.

CARRER DEL FOSSAR DE RUPIT

2. L’estiu, aquí dalt, no fatiga tant. Època de l’estupor, d’un enlluernament artificial. De lluny aquest el veuré com una successió de migdies absoluts que ho aplanen tot sota una ardència permanent. Les facultats se’n ressenten. Moltes coses –les de l’esperit sobretot- és més difícil fer-les suant que tremolant. Amb tot, no estimo l’hivern: no desitjo el sofriment de l’indefens. No m’hi puc sentir indiferent. La llibertat estival i la gent que se l’acampa contribueixen a asserenar-nos. La calma ve, però, per cansament: és impura.

3. Surto a punta de dia per a una caminada, amb la missa prèvia. És un bany de llum. Al matí l’estiu esdevé tot un altre. A mesura que el sol puja cap al zenit el bosc és més acollidor. A contrallum les clarianes es veuen plenes de moviment. En canvi a la tarda, després de la peresa de la migdiada, sembla que tot es cansi. La verdor es torna una mica amarga. És l’hora de les lentes i tranquil·les converses  que van camí de la confidència. Al capvespre, si es camina amb la lleugeresa que dona una bona jornada, les converses passen més fàcilment a la condició de xiu-xiu discret. La bellesa d’aquesta situació, la gràcia natural que té, s’explica pel seu caràcter d’innecessària, d’impremeditada. Si no, fora tot el contrari. És la pau que baixa als camps allò que  veritablement vol silenci. Fins el fressejar dels passos sembla adormit. Ens aturem i un bon bocí de país és als nostres peus. De la jornada resta només un gran i dens alè de batalla que puja a l’encontre de la nit. L’aire canvia ràpidament, com per necessitat, i se sent passar el nou per les branques altes dels faigs, impetuosament, mentre a la vall tos els afanys es baten en retirada. Se sent també alguna cançó camperola, de retorn, més melangiosa que una queixa explícita. ¿Cruix en els homes la recança d’un dia acabat, d’alguna cosa enduta per sempre? Ara les mans es posen al tronc més proper, amb usada refiança. La companyia de tota la diada, quina familiaritat que estableix amb les coses! És el moment d’arrencar un brot qualsevol i posar-se’l a la boca. ¿Sant Francesc no ho hauria permès? Potser sí, com a homenatge inconscient, íntim, a l’endolcidora claror de posta i a tots els camins de ponent que ara s’esborren. La lliçó de l’hora és aquest acte genial de submissió a la llei  de tota criança. Després cau la nit i tornen a parlar alt: com i l’encongiment hagués vingut d’una pregunta inoportuna que mai no podrem contestar.

PARRÒQUIA DE SANT ROC DE CANTONIGRÒS

4. Agost. Contra el pes suprem de les coses, aquests dies –el de la fruita, el de tot el cos, el dels vels de calitja- hi ha l’aèria  mobilitat de pollancres. La gent va a mercats, a fires, a festes. El consol és que el temps gira, que els colors i les sentors s’esvaeixen, empal·lideixen imperceptiblement.

5. Tot s’ha dit de la nit d’estiu. Deu quedar només allò que no es pot dir, ni en vers, ni en prosa, ni en música. Aquests ulls girats al cel dels sants d’altar preferits de la pagesia, com miren en una nit així, en què els grills venen de les estrelles! Amb l’esguard fix, els sants poden passar el rosari, estremits, de tanta veritat fins al cor de llur fusta, marbre o pedra. ¿Què gosarà destorbar-los? Sovint passen estels fugaços, com avergonyits.

6. Les nits, encara. L’agost a la muntanya és un mes nocturn. De dia tot es va tornant pàl·lid i de color de palla. Ací el batre s’allarga fins ben tard i l’olor seca de la pols groga entra pertot.  Les nits, en canvi, tenen la pols celeste, aquesta vaporosa capa d’infinites puntes lumíniques. La calor ha pujat al cel. Però l’espectacle empal·lideix quan es presenta la reverberació lunar de darrere els serrats. Aquella claror augmenta fins a la desproporció, i quan tot sembla a punt d’esclatar, sageteja pels arbres més alts de la carena el primer raig directe, i un extrem corbat del gran cercle blanc fa una entrada fàtua, insubstancial, que explica  el gran silenci i la fredor que ha regnat en tota l’escena. ¿Per això tant de desordre, tanta desbandada de constel·lacions? La lluna d’estiu, a la muntanya, només serveix per a qui camina de nits. És un seriós destorb per a una de les coses més eternament noves i més inexplicables que Déu posa a la nostra consideració: contemplar el cel estrellat. La lluna, en canvi, entreté els romàntics d’aquarel·la barata i fa lladrar els gossos –i encara els gossos poc intel·ligents. Ací, un bon clar de lluna plena, sobre les penyes dels espadats, és tolerable i res mes. Aleshores convé sentir venir la son, cloure els ulls i ajustar la finestra.

FONT DE RAJOLS DE LA VERGE DE LA GELADA

7.  He trobat que Collsacabra es pot descriure a base de la xifra de tres. També es pot sintetitzar així la vida d’alguns coneguts de tot arreu. Superfície, normalitat, conducta trivial. Missa, cop de pedra, aliment sòlid. Un viatge a l’any, roba a l’armari, amunt i crits. Opinions, pocs i bons, riure gras. Llevar-se la gorra, una part de rosaris, Déu l’hagi ben perdonat: Amén.

8. Entra el setembre. Uns grans núvols clars, i les darreres tempestes amb tot l’aparat. L’aire recupera vivor i tendresa, i els ocells corren com uns esperitats. A migdia encara ens colla la calda. Les fonts són saboroses, amb un punt de fresc que no es cansa. Quedar-se amb un llibre prop  del so  i de l’olor de l’aigua, sota la protecció dels faigs. Poesia? Ni poesia –pesa massa l’ambient-, ni novel·la, divagacions, pensament, viatges, biografia. Heus ací un lot acceptable. Cal reconèixer, però, que per llegir no hi ha com la nit, a la pròpia cambra i amb un llum ben emplaçat. La natura i el llibre es repugnen una mica. El llibre exigeix concentració, i la natura és dispersió. El llibre és feble, íntim, no diu  aquesta boca és meva; la natura, en canvi, és abassegant: de llum, de tots els sentits, de rumors –i no  dic res dels cards que se situen (ja hi eren, naturalment) a sota nostre quan ens deixem anar damunt un prat aparentment llis; ni de les formigues que es porten com autèntics habitants del regne de Lil·liput; ni de la humitat eterna i comprometedora de què es gaudeix a l’herba… Els llibres, sí, parlen d’aquestes coses deliciosament. Per llegir, el cap ens ha de treballar. (Poc o molt, depèn del llibre i depèn del cap. Cadascú fa el que pot.).  I el cap no treballa bé si, per exemple, com deia Dickens, les sabates ens van estretes… El llibre vol un cert confort i poques competències. Contra la natura, l’home creà les cases. La tasca de l’excursionista, amb el retorn a la tenda i a l’acampada, ha d’ésser bona per força, i ho és, perquè va contra el corrent, que és la closca, la casa. Ara, la closca amb un bon llibre ja és una de les cimes de  la vida. L’estiu, per contrast, m’hi fa pensar. El de Collsacabra, amb fred a l’ombra i insolació al sol, m’hi fa pensar encara mes; o bé, ¿és que en aquest temps, sadolls de relaxament, torna la nostàlgia de la intimitat?

TAVERTET. PINTURA DE JOAN VILA I ARIMANY
ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT CRISTÒFOL DE TAVERTET

9. La gent se’n va com se’n va l’estiu. Han deixat una màscara d’ells mateixos que es farà vella de seguida. No seran capaços ni de tornar-se-la mirar. Pollancres, revolts de carretera, comes de profunda verdor, passen ara de retorn: de quina veritat s’emparen? Cadascú dona múltiples imatges d’un mateix, entre els secrets i les revelacions. ¿De quina dolcesa s’hauran fet un regne? La gent ens diu: Se’t coneix en la cara. Sí, si en aquell moment no portem la careta –la invisible, la perfecta imitació del natural. Ningú no es mira mai del tot en va les coses sofertes, naturals, senzilles, de què  es valen els camps i les muntanyes. Per això, cada adéu és un plec, cada record una inconscient rendició. La salut, el repòs, la distracció són –encara que no ho sembli- excuses. Hi ha una necessitat més íntima i més personal, atàvica, de retorn al punt de partida; van a recollir la màscara. Però la troben dissolta, fosa, evaporada al sol. A la ciutat l’oblidaran de seguida. Hi ha tantes coses per fer a la ciutat!

HIVERN A COLLASACABRA PER  JOAN TRIADÚ

L’amo es passeja. la mestressa fa mitja. Els altres miren a terra. Algú, de tant en tant, furga el foc, com si fes un acte molt greu, ple de responsabilitat. L’estança fa olor de llet bullida. Entra algun badall i s’insinua la primera becaina. Les lletanies. Després venen les pregueres especials: Sant Josep, Sant Roc, Sant Antoni, i les oracions per als difunts.

RUPIT, ANY 2017

  1. Deu de gener. Hi ha un mot en l’aire, només: puresa.

2. Divuit de gener. S’ha parlat del preu de la solitud. Acceptar-la sense reserves. La gent ho respecta això. Quan pel carrer, l’únic carrer, que regalima sempre de desglaç, passo tot sol, i no m’aturo enlloc fins al porxo lluminós de l’església. La gent sembla que ni em miri. Quina delicadesa hi ha, de vegades, en l’home senzill! No gaire enllà, el senyor rector fa llenya i la majordoma atipa les gallines. Surt un home dalt d’un serrat amb un bastó a tall d’escopeta i un farcellet a la punta del bastó. És un carboner dels que treballen a hores, endins del bosc. Al sol, s’hi està bé. La boira baixa  es desprèn  a poc a poc de les rieres ombroses, amb un fum blanc que toca les puntes dels arbres i s’esvaeix per sempre.

3. El pur despullament, sec i tenaç, del paisatge, té una cosa de primitiu. L’avantatge dels països de fred és aquest: l’enduriment. Ara tot fa pensar en els elements més simples: pa, sol, aigua clara, llum freda. La natura es torna monàstica, la qual cosa no vol pas dir que estigui en pau, que reposi. Al contrari: la calma, el marasme tardoral, en un lent  declivi cap a la decadència, ha cessat de cop. Quan entra el gener, tot vibra com de cristall i se’ns comunica a dins. ¿No sentiu amb quina energia cruix al vostre pas, la terra glaçada? La duresa que ha adquirit tot és l’última, però indestructible, defensa de la vida. Tot allò que era dèbil, passatger, afalagador, ha desaparegut. Resten les permanències, les forces immòbils, les ungles i les dents de la natura: arrels i troncs, i branques com mans. Aquest meravellós descobriment de l’hivern és una ofrena inoblidable del Collsacabra. Aquí se’ns dona tot amb horitzons amples, sota un sol càlid i constant, amb un vent sec que treu la son i esvaeix fins i tot els records. L’hivern esdevé un temps de treball, de cap despert i ull viu. Per fora, es va com per feina. Aquest és el seu ritme. Les llunyanies es presenten enganyadorament pròximes i el pas s’hi afanya. Sant Julià de Cabrera, Sant Pere de Falgars, Tavertet, inspiren confiança en la proximitat. Sense adonar-me’n, camino de pressa. Però, a entrada de fosc, cal sotmetre’s al descans, que s’imposa com un toc de retir. El sol es pon amb tota la innocència, sense espectacle, senzill i humil.

ESGLÉSIA PARRÒQUIA DE SANT ROC. CANTONIGRÒS

4. L’art, a l’hivern, s’exigeix perfecte i amb tendència a ésser objectiu. És que la realitat no intenta convèncer-nos de res. L’esperit s’hi sent bé. Són dies –final de gener- d’escriure amb precisió i amb regularitat. Aquesta regularitat és molt important, ara. El temps la imposa. Temps de llegir amb propòsits concrets, religiosament. Però res que sigui feble ni barrejat. Allò que tendeix a mineral i a l’elemental s’adiu molt més amb la puresa del món.

5. El rosari amb família. L’amo es passeja. la mestressa fa mitja. Els altres miren a terra. Algú, de tant en tant, furga el foc, com si fes un acte molt greu, ple de responsabilitat. L’estança fa olor de llet bullida. Entra algun badall i s’insinua la primera becaina. Les lletanies. Després venen les pregueres especials: Sant Josep, Sant Roc, Sant Antoni, i les oracions per als difunts. L’un s’aixeca per aquí, l’altre per allà. La corda al despertador. Darrer cop d’ull al foc. L’amo deixa la llibreta dels comptes a l’armari del menjador. Tothom es retira amb discreció i com si en tingués una certa recança. Se senten els esclops per l’escala i els crecs dels interruptors. Quin fred deu fer a dalt!

MASIA EL BACH DE PRUIT

6. El febrer, en créixer el dia, s’esvalota. Això em tanca a la cambra. El fred és viu i cal treballar pràcticament al llit. Llegeixo aquesta frase de Thibon: “El veritable amic no és pas aquell que sap inclinar-se amb pietat damunt el nostre sofriment, sinó el que sap mirar sense enveja la nostra felicitat”. I també diu això, encara més amarg: “La veritat i l’èxit s’exclouen mútuament”.

7. Passeig fins al Pla Boixer, exposant-me a una nevada. L’acidesa del desemparament hivernal ha perdut la novetat que tenia pel gener. La boira cobria els límits avui, fins a una immobilitat absoluta. Molt abans d’entrada de fosc, es veia llum en alguna masia. La neu arriba al Puigsacalm i sembla que, a cada represa, les precipitacions se’ns acosten més. Una bona nevada –em deia en C.- és indispensable.

              -És clar, perquè hi hagi saó… –li he dit ingènuament.

              -Sí, i per les meves fotos! –m’ha contestat esclatant a riure.

8. M’ha semblat que una bona dona ens havia sentit, i m’ha sabut greu.M’asseguren que les bèsties pateixen poc de fred, i me n’he alegrat molt. Un masover de P. m’ha ensenyat la cort. Quan he vist les vaques arrenglerades, he pensat en la llegenda: Els animals la nit de Nadal parlen. En alguns països hom els adorna amb flors i els deixen sols. Realment hauria d’ésser molt trist, per a ells, tenir només una nit a l’any per a parlar i que hi hagi visita humana… Però això jo no li podia dir al meu amic masover. Seguint el fil del meu pensament, li he preguntat què hi havia de les relacions entre la música i la producció de llet. No se n’ha pas rigut. La música d’harmònica i els vidres de color blau milloren els efectes de la munyida, diu. Passà la mà per les anques de les vaques, que es giren a mirar-nos en silenci, amb  els seus grans ulls humits i tristos. Alguna, de maternitat pròxima, jau com si adorés. La llum, l’escalf, el baf, les al·lusions als vidres blaus –he recordat ràpidament Chartres- i a l’harmònica, m’han fet pensar en un temple. També certes flaires a les misses plenes de les parròquies d’aquí dalt fan pensar en una cort! Però allí hi ha sovint uns ulls àvids, de criatura que es val d’una llibertat, tot i que allò que fa més gran l’home –segons Pascal- és que sap que ha de morir.

9.Darrers de febrer. Pel toc del campanar, vaig saber que havia nevat. Vaig saltar del llit  a obrir la finestra. N’hi havia un gruix d’un pam. Una munió de pardals s’escridassaven i es perseguien pels ràfecs de la teulada. Mentre el bosc i els camps encara no tocats tenen una placidesa de muntanya, el carrer ja està fet una llàstima. La neu cau de les teulades, i tot regalima. Amb pales, la gent ha fet uns passos de porta a porta; allí on es trepitja la neu queda negra. Durant uns dies res no ha interromput la nostra pau: no ha dringat el telèfon, ni hi ha hagut cap motor en marxa, no ha existit la carretera i s’ha interromput la correspondència. Tinc un munt de cartes per tirar. La neu s’acaba aquí a tocar, dos quilòmetres més avall. A la plana i a totes les valls pròximes, el sol ho ha esbandit i assecat tot, llevat dels torrents, que baixen amb una grandiositat molt ostentosa. Els còrrecs d’aquí dalt, però, tenen encara –entaforats a les balmes, sense sol-, una bona capa de gel al damunt. L’aigua corrent passa per sota. De nit, amb lluna plena, la fantasia de Cabrera i Aiats, de blanc en llum blanca, fa massa bonic. Heus ací l’ascesi de l’hivern, la seva prodigiosa qualitat de cristall, dissolta en una crisi glacial d’infinita pols de vidre corrent.

CINGLERA DEL FAR

10. Com ha canviat el color de tot, rentat per la neu! El març comença, tímid. Coses a dir, coses a pensar. M’adono que estic sortint d’un període d’immersió, de fixesa interior, de ritme. Ara hi ha en la natura, a tot arreu, i en l’aire, una vaguetat sorpresa, una suspensió. Les muntanyes semblen clavades darrere una poderosa projecció a contrallum, amb una gran matisació de colors. Mirant-m’ho, tot em sembla superficial, insignificant. Procuro fixar la meva atenció en un sol punt: primer, visual; després, interior, però no ho aconsegueixo. La casa llunyana que em miro –distingeixo una dona vestida de negre que estén la roba damunt la llenya del cobert i una criatura, que primer l’havia confós amb un gos, que se li arrapa a les faldilles- es va perdent al meu esguard, dispers en el cel variable de març; però no en l’espai infinit, sinó en aquell cel immediat a les muntanyes. La vaguetat que en un punt molt llunyà però immens, o bé molt interior i petit, que de mica en mica ho anul·la tot, sense por de res, i s’emporta –mitja hora, deu minuts, uns moments potser- el temps i l’avenir, fatigant; i sé que sóc mortal, i que aquest punt és Déu…

                                                                                                Joan Triadú i Font

Font: JOAN TRIADÚ, El Collsacabra. Barcelona, 1994, pàgs.: 199-203.

R U P I T

Escrigui el seu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s