CANTONIGRÒS. LLEGENDA DE LA FORADADA (*)

A la banda oest del poble de Cantonigròs. A les aigües de la riera de la Rotllada, avall, avall, es troba el salt de La Foradada, amb un gorg profund d’aigua fresca, envoltat completament per un amfiteatre natural amb parets molt altes de roca. A la banda esquerra d’aquest salt, s’hi obre una enorme cavitat natural molt ben posada, una pedra despullada amb un forat molt gran. D’aquí li ve el nom, a aquest lloc tan màgic i fascinant.

Heus aquí que en Roc, després de perdre els seus pares, es va vendre totes les possessions, va repartir els diners entre els pobres i se n’anà de casa per recórrer tota la terra. I en aquest temps, aparegué una pesta terrible que causava multitud de morts a la contrada de Collsacabra. Es contagiaven els uns atenent els altres. Els malalts morien abandonats. Davant d’aquesta calamitat, en Roc, que va néixer hàbil i expert en curacions, tenia el poder de guarir les persones afectades amb herbes, amb dietes i mitjançant operacions quirúrgiques. I, encara, feia dormir els malalts al seu costat en una jaça de fullaraca, els feia rituals i els curava de manera miraculosa. Així impedia que molts infectats morissin; fins i tot en feia reviure alguns que ja s’havien mort. En Roc n’estava tot cofoi. Un noi prodigi amb tots els ets i uts.

El dimoni, indignat per tot això, i per por que els homes ja no fossin precipitats a l’infern, es presentà davant d’en Roc. L’acusava de curar les persones que havien de morir i de fer-ne ressuscitar algunes, fet que alterava el curs de la naturalesa. Així, doncs, el diable li plantà cara. Aquesta bèstia enfurida, amo i senyor del Més Enllà, va començar la baralla amb mossegades, guitzes i cops de puny, enmig de gemecs i blasfèmies. I és que ell és violent de mena i no atura la ira. Feia posar els cabells de punta!

  • T’arrencaré el cap i et trauré el fetge! -el diable cridava geniüt.
  • Ai! Per què m’odies? –li preguntava en Roc.

En Roc, espantat pels crits, i davant tal grau de violència d’aquella bèstia bel·licosa i agressiva, ja esperava que hi deixaria la pell.   Pobre Roc! El diable l’obligava a lluitar, tot rebolcant-se per terra i agafant-se amb les dues mans. Se li llençava al damunt, el copejava amb tots dos punys, mentre proferia tot de renecs. En Roc s’estava quiet, sense intentar de tornar-s’hi. I no deixava anar ni un gemec. Finalment, però, en Roc va aconseguir esmunyir-se de l’atac. Es va desempallegar, amb penes i treballs, d’aquesta fera de fesomia monstruosa. I arrencant un pedrot molt gros de la muntanya, l’engegà contra ell amb una força immensa. Amb tanta sort, que el pedrot encertà el diable fulminant-lo, i tot seguit la pedra s’estavellà violentament contra un dels murs de dimensions formidables del salt de la Foradada. Quin esvoranc tan enorme hi va fer el pedrot! (Així és com avui veiem la pedra foradada: un trau enorme que ara fascina el caminant quan visita aquest indret. Us convido a fer-hi una visita.)

Posteriorment, l’ànima de l’àngel dels inferns va estar a punt de ser precipitada immediatament al regne de l’ “iràs i no en tornaràs”, al regne dels morts, però la intercessió dels arcàngels sant Miquel i sant Gabriel va castigar-la a servir la humanitat per sempre més. Li va estar bé. I no us podeu pas imaginar com se’n feliciten els qui ara recorden tot això.

Ja sabeu que els vilatans de Cantonigròs veneren Sant Roc com a patró el 16 d’agost, aquest metge diví, protector de la salut, i peregrí occità. La seva fama sempre perdurarà per tot arreu on brilli el sol. L’any 1854 li edificaren una capella i li oferien regals en agraïment per les curacions miraculoses que aquest sant els va fer. Li feien prometença per alliberar-se de la pesta i altres epidèmies. (Fins aleshores, l’odiosa pesta s’escampava amb violència per tot el poble.)

Els escultors i els pintors representen aquest sant, protector de les persones, com un home madur, fort, amb barba i cabells llargs i negres, amb una expressió pacífica i seriosa. Porta barret de caminant i una petxina. Vesteix una capa llarga de tela. A la mà esquerra sosté un bastó de pelegrí amb una carbassa. Amb l’altra mà, s’aixeca la capa per mostrar la llaga que té a la cama dreta. Als seus peus, hi té un gos amb una pa a la boca, preciós per l’aspecte, que ell mateix havia criat.

                           Una dita catalana: Un i un fan dos, Sant Roc i el gos.

 

Xavier Crosas Casacuberta

Rupit. Març, 2018

(*) Aquesta llegenda ha estat publicada al programa de la Festa Major de Cantonigròs, 2018.

 

 

 

 

Anuncis

Escrigui el seu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s