El poble es diu Rupit, “una petita joia vella”, segons les paraules de Joan Triadú. Al centre del poble, a prop de l’església, es troba una magnífica botiga, Ca l’Ample, que continua sent tan característica i tradicional com sempre. Hi ha al peu de la porta d’entrada, un carretó de fusta amb geranis d’un vermell molt pujat, que és una preciositat. La botiga és esplèndida i fresquívola, i sigui al temps que vulgui, l’aire de l’interior contrasta vivament amb el de fora. Ah!, i fa olor de caramels de menta de frescor agradable. Tot hi és net i brillant. La gent s’encanta davant l’aparador, en què no falta res: “Per què t’hi encantes?” “Perquè aquest aparador és realment singular, perquè plau de mirar-lo. És divertit de contemplar-hi la barreja de reflexos.”

En passar per la botiga, la gent hi tomba el cap. Allí dins, les parets estan plenes d’una infinitat d’objectes. (Les quatre parets hi han desaparegut.) La quantitat d’objectes és absolutament prodigiosa. Ben proveïda: no hi cap un article més. Quant de temps t’hi estaries distret observant-ho tot! Hi ha tantes coses suggestives per comprar. Del sostre, en pengen peces d’aram català, que rellueixen talment or vermell: xocolateres, brasers, gerres, paelles, escalfallits, càntirs i olles. Campanes de sons metàl·lics. I esquelles de totes menes i mides, de vaca. Hi ha bastons de fusta, bastons de bambú per a portar a la mà i repenjar-s’hi caminant, fets a mà. Rellotges de totes mides, de forma quadrada i de forma esfèrica. Espardenyes de vetes. Comerç de vetes i de fils. Ampolles de licors. Cafè. Xocolata. Llibres de la comarca de la Garrotxa i de la comarca d’Osona. Barretines. Barrets, i tot. Diaris i revistes.

En aquesta esplèndida botiga tot està endreçat, tot és al seu lloc. Les coses com siguin. Un taulell de fusta de roure envernissat, que és l’original, de quan es va inaugurar la botiga, cap a l’any 1850, al cap del qual veiem un molinet de moldre cafè, ben gran, ben antic. Hi ha bona ratafia, també. (Ei!, Maria Estrella, vull ratafia, i de la vostra, de la bota del racó.) La Maria Estrella sempre ofereix de tastar-la, la ratafia. Carquinyolis. Pets de monja. Mel de la regió. Mel de bruc. Mel de romaní. Els turistes també hi pul·lulen. Mira: la mainada omple de somriures la botiga en veure la joguina desitjada. Un nen, una nena. Ulls d’il·lusió. L’arc (Pare, per què no em compres l’arc?) L’espasa de fusta. L’os de peluix de tacte suau, agradable. La bruixa de la salut. La bruixa de la sort. La fada màgica, dotada de poders sobrenaturals i vestida amb robes de colors ben vius. El caganer del pessebre. Les llaminadures. Ara, cal dir-ho tot: la botiga són les persones que hi entren, que miren i que hi compren. I el tracte envers el client hi és sempre exquisit. Tot això és admirable. En aquest lloc descobreixen que hi poden trobar gairebé de tot. És així això.