Vint-i-set d’octubre del 2021. Avui fa un dia clar. No fa fred. Són les nou del matí. Amb el sòlid i resistent tot terreny amb aire militar d’en Jaume Vilamuntanya, agafem la pista que baixa cap al mas La Donada. En el camí, per sota les cingleres del pla de Fàbregues i de l’Agullola, amunt, amunt, gairebé a la base de la cinglera, prop del grau de Casadevall, observem l’Agullola Xica, sota la gran –que és un monòlit inclinat-, i la  Cova de les Ànimes, que és una gran esvoranc que s’enfonsa dins la muntanya uns vint metres. La cova concentra més misteris que no pas certeses. El company Francesc Badia ens explica una bona colla de supersticions sobre aquesta cova: existència de gent estranya i armada que barra el pas a qui hi vulgui entrar, que hi estén roba perquè s’assequi, que té l’habilitat de fer-se invisible, sense fer esment, però, de quina classe de gent era. I en Francesc també ens conta que una pastora del mas Casadevall hi va trobar, a la cova, un munt de joies i d’or…  

I tot seguit ens aturem perquè volem visitar Les Gleies, un mas totalment abandonat, però, com que ens costa de trobar-lo i d’arribar-hi, ho  deixem córrer.

Llavors ens plantem al Molí del Roure, que es troba vora la riera de l’Om (veïnat de Fornils), tot procurant no relliscar i caure enmig dels grans pedrots. Hi observem les seqüeles de l’abandonament de les cases de pagès: el molí està completament desfet. Algun moble totalment esbalandrat. Uns fustots desajustats. Brutícia. Trossos de teulada esfondrats. La major part de l’edifici gairebé totalment amagat per la vegetació del torrent. Espessor d’avellaners i verns. El molí funcionava amb el sistema tradicional, és a dir, amb força hidràulica. A sobre, s’hi veu prou bé una  bassa ben gran que alimentava aquest molí. De fet, era un petit molí familiar. Els pagesos, que n’eren els propietaris, s’ocupaven de les feines habituals del camp i, quan tenien la bassa plena, feien la molta. I llavors s’esperaven pacientment que la bassa s’omplís de nou: “molien a bassades”. Encara tenim la sort d’observar-hi la mina, que és una cavitat de forma cilíndrica on estava emplaçat el rodet, que ara anomenem  turbina,  i la barra del rodet –pany- que arribava al pis superior on hi havia les moles. Déu n´hi do, viure en aquest indret. Sembla mentida que aquests pagesos poguessin viure del bosc, de la terra, del bestiar, lluny de les ciutats. Fent una gran esforç, en treien els aliments suficients. Això és així. Ara, hi fem unes fotografies a pler.

Llavors tirem enllà i anem a parar al Castell de Fornils, dalt d’un pujol, al peu de la cinglera, proper a la capella de Sant Pau de Fornils. Doncs ja hi som. Avui no hi ha ningú que el visiti, el castell. Es veu que fa ben poc que hi han fet obres de restauració perquè estava molt malmès. Més ben dit: l’han netejat i hi han consolidat les parets existents. La restauració, a càrrec de la Generalitat i la Unió Europea. Havia de ser un castellot força gran.  (A Susqueda els vilatans deien que el senyor d’aquest castell vivia a Rupit a l’hivern i a l’estiu, a Fornils.) Hi fem un tomb. Un rètol indica que és prohibit enfilar-se a les parets. Ja s’entén això. El castell s’articula al voltant d’una alta torre de defensa de dos pisos, edificada el segle XI, que fa molt d’efecte. Torre que feia de guaita per controlar la zona. (La torre d’homenatge de planta circular es conserva en molt bon estat.) Les antiquíssimes pedres dels murs estan molt ben disposades. Tot plegat fa molt d’efecte. Les muralles espitllerades, els passos de ronda i les estances s’hi haurien afegit al llarg dels segles XII i XIII. I aleshores hauria esdevingut una important residencia fortificada. Ara el lloc denota pau i solitud. Ple de llum. El paisatge: visió espectacular del cingle del Far que resulta ben gran davant nostre. Retallat i precís. Imponent. El castell era propietat dels vescomtes de Cardona com també el castell de Rupit. Al segle XIV passà als comtes de Pallars Sobirà i l’any 1369 Gilabert de Cruïlles i de Mallorca n’adquirí els drets juntament amb el terme del castell de Rupit. ¿Sabies que el senyor d’aquest castell, Gilabert de Cruïlles, va ser capità general de l’illa de Sardenya? Un plafó informatiu del castell ens fa aquesta pregunta. Això, no ho sabíem pas. És el moment de fer un mos. Hi esmorzem. Això sí que ens agrada.

Abandonem el Castell de Fornils. Seguim la pista cap a Sant Martí Sacalm, amb el cingle sempre a l’esquerra. El municipi de Susqueda és força ampli; ara bé, Sant Martí Sacalm és menut, de cinc o sis cases, de pedra. (L’any 981 és esmentat amb el nom de Sant Martí de Cantallops.) Aquí hi ha l’Ajuntament del municipi de Susqueda i el seu local social. És a la part de dalt, la més antiga, on hi ha l’església, la rectoria i el cementiri, que podem visitar gràcies a un jove, talment un sagristà, que en té cura. (El jove ens diu que només s’hi celebra missa una vegada l’any, per la Festa Major.). Església parroquial romànica està dedicada a Sant Martí, soldat famós per la seva força i coratge. Un temple ben petit, però polit i endreçat. Els gran bancs dels fidels ocupen tot l’espai. Encara hi veiem una trona damunt la bancada, que avui ja no es fa servir, a la qual s’accedeix per una escala invisible.. Eglésia ampliada al segle XVII:

“En un temps fóreu soldat

i amb l’espasa vau ferir,

però un pobre vau trobar

amb el cos enfredorit,

 i amb un gest de gran bondat

vostra capa vau partir.”

El cementiri es troba just davant per davant de l’entrada de l’església, això fa que no puguem observar prou bé tota la façana de l’església. Què hi farem? EL cementiri és molt i molt petit (una trentena de sepulcres), i no hi ha cap xiprer que hi faci ombra. Això és estrany. Lletres daurades als marbres. (“Dolça dormida”, “Que el teu repòs sigui dolç”, “El teu marit i els tus fills, que no t’oblidaran mai”)· “Requiescat in pace”, “Requiem aeternam dona eis, Domine, et lux pertetua luceat eis”, “In paradisum deducant te Angeli”, mots llatins per al descans etern.

Mirant amunt, visió esplèndida de la sorprenent punta del Far amb el santuari construït ran de cingle, talment una proa d’una nau gegantesca, de més de tres-cents metres. Hi fem fotografies.

Continuem la nostra ruta. Amer. Les Planes d’Hostoles.  Com que són ja quarts de tres, anem a dinar al restaurant Mas El Siubès de Les Planes d’Hostoles, una masia ben gran, que en Joan Sarsanedas de Rupit, mestre excel·lent de paletes, va restaurar molt bé l’any 1910. Ens atén un noi molt agradable, que parla català tortosí. Hi dinem gairebé sols però bé i tranquils. Què més volem! Ja a fora, hi observem una llegenda en català gravada en una gran llinda que ens crida l’atenció: NOTABLE CHOSA SERIA LO QVI ENTRERA EN ESTA CHASA O DIGVES. AVE MARIA PVRISSIMA. 1779. Ave Maria Puríssima, paraules que s’usaven per saludar en entrar a una casa. (Es tracta d’una inscripció en català carregada d’incorreccions ortogràfiques.)

I tot seguit cap a Sant Aniol de Finestres. Ens enfilem per una pista entre grans boscos d’alzines, tot travessant la serra de Finestres, fent revolts i revolts, que ens ha de dur al Torn. Enmig del bosc, amunt, dalt d’un turó, es veu el Castell de Puig-alder. Baixem per l’altre vessant.  Parem al mirador del Poblat Ibèric de la Palomera. Des d’aquí es té una gran vista de la Garrotxa. A l’entrada del jaciment, una estàtua: La dama de la Garrotxa de Josep Bosch i Puy (àlies Piculives), una escultura que representa una matrona de volum considerable, portadora de bufanda i davantal.

Hem pogut fer la nostra via sense cap nosa: no hem trobat ningú. El Torn. El Sallent. Santa Pau. En fi: ja som a Olot. En Jaume hi compra sobretot aigua i llenya d’encenalls, que és  el que li fa falta. Mentrestant s’ha fet tard. Retorn a Rupit. Pugem la costa de La Salut. Hi ha un cabirol molt jove a la carretera, s’atura, ens mira i tot seguit emprèn la fugida. Arribem a Rupit cansats però contents.

Xavier Crosas i Casacuberta