MAS L’AVENC. PLA BOIXER I EL MIRADOR DE ROCA LLARGA. FONT DE LA MARE DE DÉU DE RAJOLS

MAS L’AVENC

El mas l’Avenc de Tavertet és una mostra ben pura del gòtic rural català. Una construcció de planta rectangular de grans proporcions, magnífica. Una joia. Masia alçada de cara als cingles. (L’any 1997 la família Abey Parris compren l’Avenc. Sense aquesta adquisició ja seria tot aterrat.)

Segons Artur Osona, eminent excursionista del s. XIX, l’Avenc primitiu data del s. XIII i la part nova, del 1559, que basteixen els bons picapedrers francesos, portadors de nous dissenys constructius. Aquests provenen de la Gascunya francesa -regió que es correspon aproximadament a l’Aquitània actual. (La immigració francesa a Catalunya comença al segle XVI i dura fins a les primeres dècades del segle XVII, per bé que ja es té constància de la presència francesa des de l’Edat Mitjana i durant els segles posteriors.) Portes amb voltes dovellades, una gran sala gòtico-renaixentista, les finestres de la façana amb boniques llindes cisellades. Una era ben àmplia al davant de la casa, que ara és una zona de gespa ben cuidada. La visita al casal de l’Avenc és molt interessant per gaudir de la sòlida arquitectura de l’edifici i de les vistes panoràmiques del pantà de Sau i del Montseny, ben retallat i precís. Farem la visita del mas l’Avenc per una carretera ben planera des de Tavertet. Tavertet el tenim a tocar. En el poble, és clar, predominen ara les segones residències i els restaurants. El mirador. El grau de Tavertet.

CASAL DE L’AVENC DE TAVERTET

L’Avenc de Tavertet és una casa familiar molt reformada, que ara han habilitat com a allotjament rural. Més ben dit: amb una bona colla d’allotjaments rurals perquè les antigues quadres del mas són avui quatre apartaments rurals rehabilitats amb les característiques tradicionals de la zona. I també  duen a terme l’activitat ramadera extensiva i de pasturatge als boscos. El fet que l’Avenc hagi estat ben rehabilitat el fa suggestiu i acollidor. El casal antic i la nova ampliació, esplèndida, (2010-2013) és un lloc ideal per fer-hi estades i gaudir del benestar rural. Ah!, i ofereix també la possibilitat de fer-hi activitats educatives, culturals i turístiques. El casal fa molta patxoca. A la seva sortida hi ha una placa amb indicacions. Segons el text, el 30 de març del 2008 hi van fer una plantada d’arbres als cingles de l’Avenc (arç, auró blanc, arboç, noguera, ginebró, pollancre, om, aranyoner, freixe de fulla gran i fruiters diversos).

EL PLA BOIXER I EL MIRADOR DE ROCA LLARGA

El Pla Boixer (1.110 m.) deu el nom a la gran estesa de matades de boixos que el cobreixen en bona part. Cinglera colossal de 300 metres, la formació de la qual prové d’una intensa història geològica. Des de la punta, ran de cinglera, dominem unes vistes espectaculars: Rupit, Sant Joan de Fàbregues, l’Agullola, Pla de Montdois, la cinglera del Far, els embassaments de Sau i de Susqueda, les Guilleries i el Canigó. A vegades, hi pots contemplar tot un mar de boira. Espectacular. Magnífic. Pau i silenci, que sembla que pugin de les fondalades. Roca calcària d’origen marítim a la meitat superior de les cingleres, i una capa vermellosa a la part inferior, molt més erosionable. El passat geològic d’aquesta zona es pot entendre amb la presència abundant  de nummulits de forma de llentilla i fòssils marins de colònies de coralls.

Damunt d’aquesta planella, amunt, amunt, el mirador de la Roca Llarga, penyal que sobresurt amb una tirada fenomenal de vint metres i la balma de Cortils, amb una cornisa de pedra de gran volada, i que en altre temps hauria estat habitada. Una meravella de veure.Des d’aquest mirador natural situat a 1.186 m. d’altitud, també hi podràs gaudir d’unes panoràmiques fantàstiques: el Cadí, el Canigó, Guilleries i el Montseny, el Pedraforca, i fins i tot el mar.

VISTA SOBRE EL PLA BOIXER DES DE LA ROCA LLARGA [BICIVIGARROTXA]

FONT DE LA MARE DE DÉU DE RAJOLS

Font de Rajols o de la Verge de la Gelada es troba ben prop de la gran casa de Rajols. La font –endreçada i acollidora- està situada enmig d’una clariana. L’aigua es veu prou neta. Al seu voltant hi ha una fageda exuberant, molt fresca i agradable, amb un rierol. Uns arbres que hi fan una ombra densíssima i hi donen una verdor fosca. El sol hi toca escassament. Indret molt atractiu. Remor de plantes, ocells i aigua. Font i capella de pedra ben antiga, dedicada a la Verge de la Gelada, una bella estàtua d’obra, del segle XVIII. Als peus de la verge, una taula de pedra picada ben rústica,  gran i llarga. Els dies d’estiu les parelles i els amics hi pugen a fer fontades que són una delícia. Reposen i es refresquen a la font.

CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE RAJOLS

FONT DE LA MARE DE DÉU DE RAJOLS

FONT DE LA MARE DE DÉU DE RAJOLS [POSTAL ANTIGA]

CINGLE DE L’AVENC. CINGLE DEL PLA BOIXER. PLA DE L’AGULLOLA. CINGLE DEL FAR

XAVIER CROSAS I CASACUBERTA

JOSEP PLA I EL COLLSACABRA. DIARI DELS SEUS VIATGES*

Josep Pla (1897, Palafrugell- 1981, Llofriu), ha estat un gegant de la literatura catalana. Periodista, escriptor i viatger incansable. La seva obra completa, la qual l’editorial Destino publicà, ocupa quaranta-cinc volums, i més de trenta mil pàgines, llibres. I s’ha de tenir en compte que Josep Pla també deixà constància del seu pas per Collsacabra en aquesta obra magnífica i monumental.

CARRER DEL FOSSAR DE RUPIT

Pla va fer tres viatges d’uns quants dies per Catalunya des de l’Empordanet, que n’és el centre de partida: Barcelona, Andorra i Perpinyà. Pla es desplaça sempre en autobús, amb molta lentitud. Amb parada a gairebé totes les localitats que es troben en el camí. De poble en poble. Els visita d’una manera molt normal, feliçment, i com si no fes res. Ens diu que viatja per formar la seva intel·ligència i enriquir la seva sensibilitat. Mira d’explicar d’una manera coherent i molt personal el paisatge fascinant  de Catalunya i els homes que hi habiten. Heus aquí, doncs, que Pla ens ha deixat un diari de viatges molt interessant, ben documentat i ple d’anècdotes; consegüentment, molt divertit de llegir.

Josep Pla i el Collsacabra / Fotografia de http://www.nuvol.com/
JOSEP PLA [nuvol.com]

En el viatge força llarg que fa a l’estiu, de l’Empordanet a Perpinyà, i que no ens fa saber quants dies hi dedica, les etapes en són les següents: L’Escala. Empúries. Roses. Banyoles. Girona. Besalú. Olot. Castellfollit de la Roca. Camprodon. Sant Joan de les Abadesses. Collsacabra. Vic. Ripoll. Puigcerdà i Andorra, l’any 1943. És a l’estiu.

Abans d’arribar a Collsacabra, fa nit a Olot. Pren l’autobús d’Olot a Vic que passa per les terres de Collsacabra. Es lleva molt d’hora amb la intenció d’anar a Rupit. Dia esplèndid. Fa el viatge amb un grup de pagesos carregats amb farcells, coves, sacs i sacotells, i un somier, i tot, que viatjarà al sostre de l’òmnibus. I sent que una pagesa diu:

– Venim de mercat d’Olot. Hi havia tanta gent, que el meu marit no sabia per on començar ni el que havia de fer. Les cames li tremolaven; semblava esporuguit.

A l’autocar, Pla hi coneix una senyoreta, la majordoma del rector de Pruit, amb qui té un diàleg animat i savi. “Sembla una perdiu grassa”, Pla jutja així la dona. Pateix de quatre o cinc malalties (pressió elevada, el fetge, l’estómac, la bufeta, el cor…) i està molt delicada. (Ha fet tres dies de metges a Barcelona. De fonda.) “A Collsacabra, a l’hivern s’hi està molt bé”, diu la dona. “Alguns propietaris s’han arruïnat perquè a l’hivern s’hi està molt bé vora del foc, menjant i dormint. Si neva, millor. Com més neu cau, més llenya al foc, més botifarres amb mongetes i més vi escalfat.”

L’autobús avança de pla lentament, enmig de camps de blat ben cultivats: Les Preses. Sant Esteve d’en Bas. Hostalets d’en Bas. El país és deliciós, d’una frescor divina. Els arbres, els camps de blat de moro, l’herba dels prats, tenen, tocats pel sol del matí, una lluentor fascinant. Hi ha una pau prodigiosa, una pau d’animal rumiant. Per entre prats frescals, d’un verd tendre, dolç amable. (…) El verd bronzejat dels faigs baixa dels vessants de les muntanyes. En els punts més alts es destaquen les siluetes verd fosc dels avets. Els sembrats són encara aiguosos i glaucs. I ara, carretera costeruda. Després, l’autobús fa una parada, i Pla queda fascinat per l’oïda de les esquelles llunyanes, somnolentes, de les vaques. El dring d’esquelles de les vaques els indica l’arribada a La Casassa de Pruit, una de les masies més grans i de més terra del Collsacabra. I continuem: la masia de Corriol, una mica més avall. La finca La Fontana, a la llunyania, enmig del bosc. I la caseta del peó de la carretera. Des d’aquí, Josep Pla, agafa la carretera, a peu i amb la maleta a la mà, cap a Rupit. En aquest moment, Pla fa una descripció formidable i personal de Collsacabra, que no em sé estar de reproduir-la aquí:

Quan hom es col·loca a Collsacabra, al centre la vall, la cassola encara es fa més visible. És una comarca natural, una mena d’immens baluard tancat per un cinyell de muntanyes. Aquestes muntanyes tenen una qualitat que les distingeix  de les muntanyes cèlebres: no són monstruoses. Tenen el llom afuat, el seu perfil horitzontal és sedant, estan admirablement ben posades sobre la terra. (…)

La meravella de Collsacabra són els seus arbres –que cent anys enrere devien ésser molt més espessos. De tota manera algun se’n conserva. En els llocs ombrius, posats d’esquena al sol, els faigs i castanyers cobreixen els vessants. Aquests arbres tenen un color verd clar, i quan els toca el sol, aeri. Els roures, alguns molts vells, els nobilíssims roures, cobreixen els fondals, els barrancs. Les seves masses arbòries, d’un verd fosc, bronzejat, destaquen sobre prats en pendent, d’una idíl·lica dolçor. En els fondals, la vegetació és de vegades tan espessa que hi sura, a dins, com una llum d’aquàrium, un verd poma desmaiat, difús, suavíssim. Els oms, els freixes, els boixos, els avets, matisen amb la seva presència la fronda severa i elegant de roures i alzines. (…)

Collsacabra és realment una cassola, aguantada a llevant i a ponent per dues espines muntanyoses paral·leles, afuades i llargues. Hom entra en aquesta vall, situada a mil cent metres, i se sent com resguardat. Les muntanyes que la volten no són pas altes ni tenen la  verticalitat obsessionant que presenten, sovint, les valls alpines o pirinenques. Hom s’hi troba guardat, però no ofegat. No he pas sentit mai la temptació d’escalar les muntanyes ni de dominar aquestes enormes berrugues de la crosta de la terra, i això fa que les muntanyes m’hagin molestat menys del que permanentment tenen projectat. De tota manera, vull donar testimoni del meu agraïment a les muntanyes de Collsacabra per la seva discreta alçària.

CINGLERA DEL FAR

En seguir el camí cap a Rupit, Pla es troba un pagès, un home petit, sec, amb bigoti, i li pregunta per Pruit, que cap on cau. “El poble no cau cap enlloc. És inexistent. El poble és tot això que vostè veu”, li respon el pagès. Pla no veu cap poble, només camps, boscos i masies. “Doncs això és el poble de Pruit”, afegeix encara, el pagès. Pruit com a poble no existeix. Hi ha l’església, la rectoria, l’escola i l’Ajuntament. Les cases del poble són esbargides per la rodalia i no hi ha, per tant, ni carrers, ni urbanització, ni clavegueres, ni vigilants. La gent de Pruit parlant dels veïns de Rupit diuen: A Rupit, molta gana i poc delit. A Collsacabra hi ha dos pobles que existeixen – Rupit i Tavertet- i dos pobles que no existeixen: Sant Pere de Falgars i Pruit. Apa!, en un moment Pla arriba a Rupit.

Josep Pla decideix de passar dos dies a Rupit. I diu a si mateix: “Ara haig de buscar-hi un allotjament.” S’està a la carnisseria, que al mateix temps és fonda, cafè, estanc i magatzem (de llenya, de carbó i de soques de bruc per fer-ne pipes) i un lloc de pas, també. És un establiment ben situat, a prop de l’església, de la rectoria i de l’escola. A Pla, li agrada el poble. Li venen ganes de quedar-s’hi uns quants dies. Quin poble! Aquest sí que és poble prodigiós, per les cases, pels carrers. Antic de veritat. No es cansa de mirar-lo. “No me’n mouria mai”, pensa. A més, s’hi troba tan bé que se li acaben les ganes de caminar. I quins carrers! Aquests carrerons estrets, amb cases de pedra ben antigues al peu del gran rocam, damunt del qual hi ha les restes d’un castell. Pla, doncs, troba que el nom de Rupit li és ben adequat (perquè Rupit ve del llatí rupes, que vol dir roca.) Poble medieval, però viu, net, endreçat i amable. Poble arcaic. Bonic. Deliciós. D’esquena a tramuntana, de cara al sol, a migdia. Davant del gran panorama de Les Guilleries i el Montseny.

Adéu a Rupit. amb l’autobús emprèn la marxa cap a Vic. El paisatge és molt verd: bosc, prats i conreus. Arriba a Les Vilas –una gran masia amb una petita, deliciosa església romànica al costat i un minúscul cementiri, amb uns xiprers vells, esvelts  i elegants. Li fan saber que Les Vilas són habitades per Lluís Fatjó, de Vic. Masia d’una gran vacada, una eugassada i uns prats i uns camps i un bosc admirablement ben portats. El conjunt de les Vilas és de bon veure. Pla ens diu que a La Casassa, Corriol i Les Vilas encara hi ha records molt vius de la segona guerra carlina (1846-1849). Casalots que foren habitats, llargues temporades pel general Francesc Savalls, que hauria recorregut aquests camins amb el seu cavall blanc, tot brandint una gran sabre francès. I ara l’autocar fa la primera parada a la masia del Bach. Gran casa senyorial de tres pisos. Una masoveria afegida a la casa. (Mas documentat des del segle XII, i restaurat al segle XVIII.) Tot plegat és molt gran. (En català obac o bac vol dir paratge poc assolellat, ombrejat, humit, una mica secret, frescal.  Així és en efecte aquest lloc.) A Cantonigròs, apareix a ponent la Plana de Vic, que vista de lluny, és inoblidable.

MAS CORRIOL

_______________________________________________________________________________________

L’any 1951, Josep Pla dedica a Rafel Puget (1873-1945) un llibre en què recull amb tot detall la vida, opinions, notícies i anècdotes de Rafel Puget. Una transcripció de les memòries familiars. Relat esplèndid del gènere biogràfic: Un senyor de Barcelona. (Biografia apareguda primer en castellà, el 1945, i l’edició en català, l’any 1951.)  El senyor Puget era cerdà per part del pare -de la Cerdanya francesa, doncs. Fill d’una nissaga d’industrials del tèxtil. Primer s’instal·len a Vic; i més tard, es traslladen a Manlleu.  I per part materna era de Manlleu, d’una de les cases més antigues: casa Munt.

Josep Pla i Rafel Puget fan amistat després d’unes visites a Barcelona i a Corriol de Rupit; es proporcionen companyia, suport, afecte i entreteniment. Converses llargues, inesgotables. Amb una memòria prodigiosa, el senyor Puget li explica anècdotes  i vivències; a vegades, amb humor i fantasia. I Pla sols es limita a fer un recull ben escrit, amè i excel·lent, de tot plegat. N’és una mostra el fet següent: Puget solia dir que, quan veia un pagès en actitud pensarosa, i aquest pagès era el seu masover, es posava a tremolar com una fulla d’arbre. Li deia a Pla:

-¿En qui creieu que pensen els pagesos quan a l’hivern, arraulits a la vora del foc, es passen hores i hores en actitud meditabunda i pensarosa? El pagès no pensa en més que enganyar l’amo sigui com sigui i passi el que passi.

Rafel Puget explica que la mare compra la finca de Corriol de Rupit, a Collsacabra, perquè la família està enamorada del fets del segle XIX. El Collsacabra era un país que havia viscut intensament la segona guerra civil carlina. El record de Francesc Savalls hi era molt viu. Moltes persones l’havien conegut. Francesc Savalls i el general de brigada Huguet convertiren la comarca en una fortalesa imbatible.

Rafel Puget ens explica el primer viatge que fa de Vic a Olot, l’any 1891, una jornada sensacional, grandiosa:   

El viatge era sensacional, grandiós, fascinador; de Manlleu a Olot tardàvem divuit hores i fèiem la travessia muntats a cavall dels matxos del Reiet de Vic, que tenia una gran quadra d’animals de bast. Sortíem  quan encara fosquejava; feia fred i ens cobríem les orelles  morades amb les bufandes grosses i peludes del temps.

Quina manera de viatjar, Déu meu, plàcida i agradable! El camí es feia en quatre etapes: la primera s’acabava a  L’Esquirol, o sia a Santa Maria de Corcó. En arribar-hi ens dirigíem  a l’Hostal del Botiguer, que era excel·lent. A la vora del foc, hi esmorzàvem de forquilla: truita de mongetes, una botifarra i una amanida del temps. Després, les postres i el vi ranci. Quan sortíem de l’hostal per muntar altra vegada en els matxos, vèiem el món tocat per la puresa i la dolçor matinal, a través del cristall de l’aire fi.

La segona etapa ens portava a l’Hostal de Ca la Rotllada. Hom donava un bon pinso als animals, i els viatgers ens assèiem a taula a dinar: sopa i carn d’olla suculenta –amb l’orella i cua de porc, la cuixa d’oca i la botifarra negra- i un entrant. Tot era fresc, senzill, gustós, de la més elevada qualitat, cuinat amb un interès extraordinari. Per postres, la grana de capellà: una nou, quatre ametlles, dues avellanes i quatre figues seques, que tant de gust donen a la boca. I cafè. Després els homes encenien la caliquenya i es reprenia la marxa.

CA LA ROTLLADA. CANTONIGRÒS

La tercera etapa era la més llarga i consistia a travessar Collsacabra i passar de Cantonigròs als Hostalets d’en Bas del Grau d’Olot. El camí era bo fins al Grau, on hi havia una casa. Després es baixava per un pendent perillós, fortíssim, sobre l’aiguavessant del Fluvià. Als Hostalets es menjava una queixalada per berenar, que solia consistir en quatre cargols  (o sia cargols ad libitum) a la vinagreta o una porció d’ànec, de pollastre o de colomí guisat amb una cabeça d’all o unes cebetes.

S’arribava a Olot negra nit, just a l’hora de sopar, que es produïa a la Fonda Estrella, que era l’establiment d’aquesta classe millor de Catalunya per aquell temps.

[…] El viatge de retorn, a conseqüència dels diners que la gent portava a les alforges cobrats en les transaccions de la fira, agafava un aire ple de perill i d’interès. Encara corria pel país una o altra banda de facinerosos que assaltaven els camins. El camí de tornada es feia amb l’ull obert i un dimoni a cada orella.

Rafel Puget a la seva finca de Corriol coneix moltes cançons de camp. Cançons de la gent, dels traginers, dels bosquerols, dels vagabunds. I es queixa que la gent deixa de cantar les meravelloses cançons del país, de la terra. També Rafel Puget entra en qüestions electorals. Pruit és un ajuntament de masoveries disperses; Rupit és un poble concentrat, en gran part en un nucli; Tavertet és un ajuntament remot i inassequible. I foren els vots del Collsacabra els qui fan decantar la balança a favor seu. Durant molts anys va poder disposar dels censos electorals dels vots de Pruit, Rupit i Tavertet. Pagant és clar… I d’aquesta manera, s’imposava a les eleccions en el districte de Vic. Segurament pensareu que aquesta manera de fer no era pas justa. Però llavors les coses anaven així.

Rafel Puget també va intervenir en la tramitació i construcció de la carretera de Vic a Olot, que va obrir per a tothom una de les comarques més boniques de Catalunya. Puget va moure tots els fils que tenia al seu abast per tal de construir la carretera d’ús públic que unís Vic i Olot, i amb l’objectiu també de facilitar el camí fins a la seva finca de Corriol de Rupit. L’any 1897 la família Puget, amb gran goig, puja en tartana al Collsacabra. Tot un esdeveniment entre el veïns. I després de vint-i-cinc anys de treballs, l’any 1922, es fa la inauguració de la carretera Vic-Olot, ja definitivament acabada.

A Corriol, al Collsacabra, Puget hi passa hores molt agradables. Quin indret tan amè hi tenia! Amb la seva esposa, fa estades al mas de set mesos de l’any. Fins l’any 36, fa vida entre Barcelona, Manlleu i Collsacabra. Convé destacar que Corriol és una masia molt gran, oberta a quatre vents, orientada al sud, amb dues fileres d’arcs superposats a la façana i unes galeries assolellades magnífiques. Mostra genuïna de la casa rural catalana. Mireu com Rafel Puget parla de la casa de Corriol i del seu entorn:

“La masia de Corriol és espaiosa; és una casa de senyors plena de gràcia popular. És fresca a l’estiu, i la l’hivern s’hi pot fer un bon foc. En el país hi ha una cosa fascinadora: els ocells, pinsans, caderneres i cucuts, que són abundantíssims al voltant de la casa. (…) Corriol satisfà el meu gust de la vida contemplativa. Sempre m’ha agradat badar davant el pas dels núvols. Els arbres vells, els adoro. Els joves, em semblen fills meus.”

_______________________________________________________________________________________

L’any 1960 Josep Pla, Joan Teixidor i el fotògraf Ramon Dimas, amb el propòsit de fer una guia general de Catalunya, varen fer un viatge en automòbil llarguíssim tot visitant una quantitat de paisatges urbans i agraris inacabables (sic). L’edició d’aquesta guia en català aparegué l’any 1971.

Josep Pla hi descriu el Collsacabra d’aquesta manera:

Al nord-est de la Plana de Vic, cobrint l’enclavament muntanyós situat entre aquesta comarca i les terres d’Olot, se situa la comarca natural de Collsacabra, que és una de les més belles del país. i parla de la carretera de Vic a Olot, que travessa Collsacabra: Serralada de Cabrera. Aiats. Ca La Rotllada. Cantonigròs. Tot aquest vessant de la Plana és d’un pintoresc bellíssim, amb dilatades panoràmiques sobre les terres de ponent, amb nombrosos accidents naturals i múltiples torrents que van a parar al Ter. I heus aquí que ara esmenta la localitat de L’Esquirol, respecte a la qual explica l’origen de la paraula “esquirol” amb el significat d’un obrer en vaga. El fet és el següent: en una de les primeres vagues que es produïren a Manlleu, els empresaris cridaren la gent de L’Esquirol per substituir els vaguistes. A aquests obrers, els anomenaren “esquirols” perquè eren de L’Esquirol. Després, aquesta paraula s’ha aplicat, a tot el món, a la mà d’obra en vaga.

Pla ens explica l’origen de la localitat de Cantonigròs. De primer, era un hostal de dimensions considerables. A l’època de les tartanes, era lloc d’aturada forçosa en el camí de Vic a Olot, tant d’anada com de tornada. I al voltant d’aquest establiment s’ha creat un poble turístic ben important. La situació de Cantonigròs és d’una magnífica bellesa. I la carretera entra a Collsacabra per la masia del Bach. Després, Les Vilas. La contrada és una mena de cassola de terres altes, rodejada de muntanyes. Altura mitjana de mil metres.

PARRÒQUIA DE SANT ROC DE CANTONIGRÒS

Pla considera que el Collsacabra hauria estat un temple de natura abans de les tales d’arbres. Encara conserva una meravellosa riquesa arbòria. La més bella botànica de la Catalunya interior. I aquí Pla esmenta el poeta Josep Maria de Segarra perquè fa més bé que cap savi un inventari d’aquesta riquesa botànica:

La soca de l’alzina, front de vella,

i el faig verd d’aigua i enamoradís,

i el roure, fulla seca i cassanella,

i el pollancre estirat i socallís,

i el vern, música fonda i copa viva,

i el trèmol, que no atura el tremolor,

i el beç, fulla de neu i tronc d’oliva,

i el pi, grapada verda de verdor,

i el castanyer, encantada pampolada,

i el freixe, que és tot nervi i brancadret,

i l’om, trema rissada i refilada,

i més amunt, la pompa de l’avet

En últim lloc, Josep Pla explica que Collsacabra proporciona una tranquil·litat deliciosa, molt rellevant. País protegit per muntanyes que l’envolten. Tancat en ell mateix. Al sud, Les Guilleries i el Montseny amb el Matagalls. Al nord, els Pirineus. Quatre municipis: Rupit és un poble ben antic, amb un nucli urbà pintoresc de carrers empedrats i cases rústiques, bellíssim. Pruit és un poble inexistent. Format per masies escampades en el seu terme. Algunes són molt belles, d’una arquitectura plenament integrada al paisatge. Corriol és una de les masies més rellevants, i més típiques. Cantonigròs respira modernitat i bon gust. Bonica població d’estiueig. Torres i xalets de pedra o d’obra embelleixen aquest poble. Des d’aquí, es té una bona visió de l’Esquirol i de tota la Plana de Vic. Tavertet és una localitat rústica, situat sobre el rocam abocat al Ter, de gran cingleres. I el país té el Santuari de Cabrera, orientat a l’oest. Arriba gairebé a mil tres-cents metres. Balcó magnífic de la Plana de Vic. ¿Us heu adonat, doncs, que el Collsacabra bé val una visita? Si algun dia aneu a Collsacabra, penseu a fer una visita a tots aquests llocs que Josep Pla ens proposa, i que tenen més de tres-cents anys d’antiguitat. Ja veieu si n’és, d’interessant, aquesta contrada. Així, doncs, sols cal desitjar-vos que la visita us sigui ben plaent.

       Xavier Crosas i Casacuberta

       Rupit, 2021

Bibliografia:

Josep Pla, Viatge a la Catalunya Vella. Destino, Barcelona (2004)

Josep Pla, Tres Senyors (Un Senyor de Barcelona). Destino, Barcelona (2004)

Josep Pla, Tres Guies [Costa Brava. Mallorca, Menorca i Eivissa. Catalunya]. Destino, Barcelona (2004)

(*) Aquest article ha estat publicat de manera reduïda al Magazín de El 9 Nou [27 d’agost del 2021]: https://web.el9media.cat/images/2021/08/privat_9magazin_20210827_OSO.pdf

VAQUES DE CARN ALS PRATS DE COLLSACABRA

EL BACH DE PRUIT [COLLSACABRA]. GRANDIÓS I SÒLID.

GERD MÜLLER, EL GOLEJADOR. RABASSUT, DE CAMES FORTES

Gerhard Müller, més conegut com a Gerd Müller o Torpede Müller. Els seus paisans alemanys sovint el denominen BombarderDer Bomber der Nation. Davanter nascut a Nördlingen (1945). També l’anomenen “el petit grassonet Müller”. En primer moment, Gerd Müller creu que l’amanida alemanya de patates –kartoffelsalat-, que la seva mare li prepara, el fa més fort, més gruixut. Futbolista que personifica el gol: el millor davanter de la Bundesliga. El més famós. El seu hàbitat és la zona del punt de penal, davant de la porteria, i no el treguis d’allí perquè, fora d’aquest espai, no val un clau. Els principals atributs d’aquest futbolista són el bon domini de la pilota i la culminació del moviment per fer gol. De gran mobilitat i amb un remarcable joc aeri. No mira mai enrere; el seu objectiu és apuntar i  torpedinar la porteria contrària.

GERD MÜLLER [futbol-tactico.com]

Guerrer, implacable i poderós. De cos desproporcionat: camacurt (1,76 metres d’altura), rabassut, de cames fortes, això li dona una gran agilitat de moviment. Obté avantatge en els metres primers, i deixa enrere els jugadors rivals, i defineix amb flexibilitat i sang freda. L’important per a un home gol és l’instint assassí, i en això Gerd Müller és un fora de sèrie. Marca gols des de posicions impossibles. D’esquena a la porteria, marcat per tres defenses, fa mitja volta, i bum!, gol! Sempre dins l’àrea petita, preparat per caçar amb qualsevol part del seu cos qualsevol pilota que se li acosti. Ja veieu, doncs, quin era el seu poder. De genolls, caigut al terra, amb el cul, si fa falta, culmina amb el gol la feina de tot l’equip. Així, doncs, és l’alegria esclatant del grup, del qual es beneficia. Sap que hi és necessari però no suficient. I celebra el gol amb els braços ben enlaire, amunt, amunt, com si busqués l’alçada física que no té. Ara bé, davant la idea de Gerd Müller com a home d’àrea, val la pena oferir en contrast l’opinió de Juanma Lillo: “No és un golejador que juga sinó un jugador que goleja. Cal remarcar que és un jugador que facilita situacions molt bones per als companys i que, a més a més, fa gols. Müller juga més temps fora de l’àrea que dins. Això sí, quan juga dins de l’àrea és molt, molt, molt bo”.

Copa Mundial de la FIFA, Alemanya, 1974 (Getty Images)

Quan nosaltres érem joves ens agradava el futbol en desmesura i quedàvem admirats de la facilitat que tenia per fer gols, aquest futbolista, la fama del qual s’estén per tot Europa. En tenim records, postals  imatges. Quina meravella! Quin “trencaxarxes”. Figura terrible per als defenses. Martell ferri, poderós i infal·lible. El número tretze sempre ha estat relacionat amb la mala sort; no obstant això, a Müller li agrada força de portar-lo quan juga amb la selecció alemanya i la sort li somriu d’allò més. Karl-Heinz Rummenige, exfutbolista alemany, en fa un reconeixement del seu futbol, una valoració ben ajustada i merescuda: Gerd Müller ha estat un dels grans jugadors del futbol mundial. D’una velocitat increïble. Als entrenaments, jugant contra ell, mai no me’n sortia: no el podia defensar. Sense els seus gols, el Bayern i la selecció alemanya no serien on són ara”. Ja veieu si era un futbolista de debò.

         HISTORIAL ESPORTIU

  • Catorze gols en dos Mundial de Mèxic, 1970 i Alemanya, 1974
  • Millor jugador d’Europa 1970
  • Copa del Món, 1974. Alemanya Federal
  • Tres copes d’Europa amb el Bayern München
  • Una Recopa d’Europa amb el Bayern München
  • Quatre títols de lliga amb el Bayern München
  • Quatre títols de la Copa d’Alemanya
  • Una copa Intercontinental amb el Bayern München
  • Tres-cents seixanta cinc gols en quatre-cents vint-i-set  partits
  • Màxim golejador de la història de la Bundesliga
  • Set trofeus com a màxim golejador de la lliga alemanya

BOTIGA DE CA L’AMPLE DE RUPIT [DES DEL 1850]

El poble es diu Rupit, “una petita joia vella”, segons les paraules de Joan Triadú. Al centre del poble, a prop de l’església, es troba una magnífica botiga, Ca l’Ample, que continua sent tan característica i tradicional com sempre. Hi ha al peu de la porta d’entrada, un carretó de fusta amb geranis d’un vermell molt pujat, que és una preciositat. La botiga és fresquívola, i sigui al temps que vulgui, l’aire de l’interior contrasta vivament amb el de fora. Ah!, i fa olor de caramels de menta de frescor agradable. La gent s’encanta davant l’aparador, en què no falta res: “Per què t’hi encantes?” “Perquè aquest aparador és realment singular, perquè plau de mirar-lo. És divertit de contemplar-hi la barreja de reflexos.”

BOTIGA DE CA L’AMPLE DE RUPIT

En passar per la botiga, la gent hi tomba el cap. Allí dins, les parets estan plenes d’una infinitat d’objectes. (Les quatre parets hi han desaparegut.) La quantitat d’objectes és absolutament prodigiosa. Ben proveïda: no hi cap un article més. Quant de temps t’hi estaries distret observant-ho tot! Hi ha tantes coses suggestives per comprar. Del sostre, en pengen peces d’aram català, que rellueixen talment or vermell: xocolateres, brasers, gerres, paelles, escalfallits, càntirs i olles. Campanes de sons metàl·lics. I esquelles de totes menes i mides, de vaca. Hi ha bastons de fusta, bastons de bambú per a portar a la mà i repenjar-s’hi caminant, fets a mà. Rellotges de totes mides, de forma quadrada i de forma esfèrica. Espardenyes de vetes. Comerç de vetes i de fils. Ampolles de licors. Cafè. Xocolata. Llibres de la comarca de la Garrotxa i de la comarca d’Osona. Barretines. Barrets, i tot. Diaris i revistes.

BOTIGA CA L’AMPLE DE RUPIT. SI EN PASSEU DE LLARG, TORNEU ENRERE.

En aquesta esplèndida botiga tot està endreçat, tot és al seu lloc. Les coses com siguin. Un taulell de fusta de roure envernissat, que és l’original, de quan es va inaugurar la botiga, cap a l’any 1850, al cap del qual veiem un molinet de moldre cafè, ben gran, ben antic. Hi ha bona ratafia, també. (Ei!, Maria Estrella, vull ratafia, i de la vostra, de la bota del racó.) La Maria Estrella sempre ofereix de tastar-la, la ratafia. Carquinyolis. Pets de monja. Mel de la regió. Mel de bruc. Mel de romaní. Els turistes també hi pul·lulen. Mira: la mainada omple de somriures la botiga en veure la joguina desitjada. Un nen, una nena. Ulls d’il·lusió. L’arc (Pare, per què no em compres l’arc?) L’espasa de fusta. L’os de peluix de tacte suau, agradable. La bruixa de la salut. La bruixa de la sort. La fada màgica, dotada de poders sobrenaturals i vestida amb robes de colors ben vius. El caganer del pessebre. Les llaminadures. Ara, cal dir-ho tot: la botiga són les persones que hi entren, que miren i que hi compren. I el tracte envers el client hi és sempre exquisit. Tot això és admirable. En aquest lloc descobreixen que hi poden trobar gairebé de tot. És així això.

EL CAGANER

RUPIT DES DE LA DAVALLADA

MEDEA, AUTORA DE LA VIOLÈNCIA VICÀRIA

GRÈCIA. LITERATURA I MITOLOGIA

MEDEA. PINTURA DE FREDERICK SANDYS, 1866.

Estimar i sentir-nos estimats és la gran finalitat de les nostres vides. La capacitat d’estimar dels éssers humans és la glòria més gran. Ara bé, per a Medea, l’enamorament li va molt, molt malament: era completament ignorant en assumptes d’amor. La jove Medea, la princesa de la Còlquida, estima bojament l’heroi Jàson. Medea, la maga poderosa i noia enamorada, la de l’estirp de les bruixes com Calipso i Circe, és capaç, per amor, de trair el seu poble. Per amor, Medea ajuda Jàson i els Argonautes a superar unes proves terribles i a emportar-se el famós velló d’or, tot posant a disposició de Jàson filtres màgics oportuns i donant-li consells puntuals, i s’escapa amb ell i els seus companys amb la nau Argo cap a terres gregues, on viuran junts a Corint. Així ella traeix el pare i els seus conciutadans. Apol·loni a Les Argonàutiques ens presenta Medea com una dona jove i molt enamorada. Ferida per la fletxa d’Eros, no es pot treure del cap la figura del jove atractiu i estranger, seductor de noies. Apol·loni ens explica el  moment en què un amor gran entra al cor verge de Medea (APOL·LONI DE RODES, Les Argonàutiques III, 452-458):

Medea molt neguits agitava dins la seva ànima, aquells que els Amors susciten. Davant els seus ulls  encara es mostrava tot: el posat que ell feia, com era el mantell que duia, com havia parlat, de quina manera seia a la cadira, com sortia del palau. Va creure que no hi havia cap altre home com ell; a les orelles tenia sempre la seva veu, els mots falaguers que havia pronunciat.

I continuem, encara, llegint aquest amor a primera vista (APOL·LONI DE RODES, Les Argonàutiques III, 959-965):

Així, tan bell, va arribar l’Esònida a la vista d’ella, i la seva aparició va suscitar en ella el neguit d’una passió funesta. El cor li sortí del pit i els ulls se li ennuvolaren ; una rojor calenta va cobrir-li les galtes; no tenia prou força per aixecar els genolls, ni que fos per recular ni per avançar , ans tenia els peus clavats a terra.

MEDEA, LA FIGURA CENTRAL TAPADA AMB ROBES FOSQUES, MEDITA SOBRE EL SEU PASSAT (L’ARRIBADA DELS ARGONAUTES) I SOBRE EL SEU FUTUR (ELS DOS FILLS QUE HA DE TENIR AMB JÀSON). ANSELM FEUERBACH. MEDEA. NEUE PINAKOTHEK, MUNIC.

Com que Medea està enamorada de Jàson, aquest s’hi casa. Però al cap d’uns anys, Jàson l’abandona perquè vol casar-se amb Creüsa. Jàson vol desempallegar-se de Medea i la rebutja. Així, doncs, Medea perd el reialme, la pàtria i el palau, i el marit que ho era tot per a ella. (Estimar ha estat per a Medea un error –hamartía-, que la mena a la desgràcia –áte-).

Llavors Medea, en veure’s traïda per Jàson, du a terme una cruel venjança. Es disposa a dur-la a terme matant els seus fills per tal de castigar Jàson perquè aquest l’ha abandonada. El “llit” és, conseqüentment, l’única força capaç de provocar la rebel·lió d’aquesta dona: Una dona és molt temoranca i no gaire valenta per contemplar la lluita i el ferro, però, quan és ofesa en el seu llit conjugal, no hi altre cor més sanguinari. (Medea, 263-266)

La seva ira infanta terribles danys. La jove tenia fama de ser molt experta en fetilleries i assumptes de màgia; conseqüentment, Medea assassina Creüsa i el pare d’aquesta amb una corona d’or flamejant i un mantell enverinat que li havia ofert com a present de noces, i encara, per colpir el cor de Jàson, té el coratge de matar, amb un punyal, els propis fills, que havia concebut de Jàson. I d’aquesta manera causa la ruïna al seductor Jàson. Medea, orgullosa i amargada, diu així: Fills maleïts d’una mare odiosa, tant de bo us moríssiu juntament amb el vostre pare, i tot el casalici se n’anés en orris. (EURÍPIDES, Medea, 111-115.) I fuig de Corint amb el carro del seu pare Hèlios. Arriba a Atenes i es casa amb el rei Egeu. Medea, bruixota de malèvols encanteris, de fosca passió. Una princesa estrangera en què es congrien i barregen l’amor i l’odi, en un esclat de fúria salvatge. La gelosia d’una dona, que ho abandona tot per amor i mata per amor, l’arrossega pel camí del crim, tot despertant els instints més abominables. Eurípides ens explica aquesta drama fascinant, del qual podeu llegir un fragment (Medea, 1156-1203):

Ella (Creüsa), tan bon punt ha vist el joc d’ornaments, no s’hi ha resistit, sinó que ha cedit al seu espòs en tot i, ella agafant els peples, se’ls posa al damunt, es col·loca la corona d’or entorn dels rulls, s’arregla bé la cabellera davant el mirall lluent. Però, de sobte, és terrible el que veiem: canviant de color recula inclinada, tremolant-li tots els membres, amb prou feines arriba a deixar-se anar al seient per no caure a terra. (…) I és que un doble mal l’afeixugava: la corona d’or que tenia posada al cap deixava anar un fantàstic raig de foc que ho devastava tot i, d’altra banda, el peple finíssim consumia la carn suau de la desventurada. Després d’aixecar-se del setial intentava fugir, tota ella envoltada de flames, sacsejant els cabells i el cap, perquè volia treure’s la corona. A la fi, ella, vençuda per la tragèdia, cau a terra tan desfigurada que només el seu pare la podia reconèixer. La sang, des de dalt del cap, li regalimava barrejada amb foc; i les masses de la seva carn es desprenien dels ossos. Un espectacle terrible! Tots estàvem esgarrifats de tocar el cadàver, ja que teníem la desgràcia com a mestre.

El destí de Medea, el seu càstig, és viure eternament rosegada per la seva tragèdia, tot reflexionant sobre la venjança, la traïció, la seva condició de dona i sobre l’amor, aquest do que l’ésser humà té i que per a Medea ha estat la tragèdia més gran.

LA FÚRIA DE MEDEA. PINTURA D’EUGÈNE DELACROIX, 1838.

Ospe! I ara tornem a ballar-la, però el presumpte autor de l’homicidi doble de Santa Cruz de Tenerife, de l’Anna i de l’Olívia, és l’espòs. L’infanticida mata les filles de manera planificada i premeditada amb la finalitat de causar el dolor més gran a la seva ex parella. Enfonsa els cossos de les nenes en uns llocs allunyats i profunds de la costa marina, on ningú no les pugui trobar. És un malvat! Per fer el mal, aquest pare es val d’uns éssers innocents. Efectivament, aquest procedir forassenyat s’anomena violència vicària. Les petites no han de carregar amb aquest trasbals conjugal. (Aquestes nenes innocents demà no es llevaran ni correran ni jugaran com feien habitualment. Els batecs infantils de la llar s’esvaeixen per sempre.) La mare Beatriz Zimmermann, en una carta d’agraïment a totes les persones que l’han acompanyada, diu que ha patit “el dolor de l’acte més monstruós que una persona pot cometre: matar els propis fills innocents.” i afegix encara: “A mi em deixa viva perquè pateixi tota la vida”. (Ai! Ai! Ai! Ai! Els repics de l’odi i de la maldat no tenen límits.) I també aquí, com en el mite de Medea, l’infanticida, primer de tot, fa un ritual de comiat de les filles; consegüentment, porta el gos a casa de la seva mare. Allí deixa també les targetes de crèdit del banc amb les contrasenyes d’accés corresponents, i les claus del cotxe. I regala les seves pertinences als amics, com ara, algunes propietats, una embarcació d’oci i una moto tipus Quad i tot. Com em diu una col•lega: la realitat supera la ficció. Les conseqüències d’aquest episodi ens porta a afirmar que la condició humana -en algunes ocasions- és una porqueria.

MEDEA A LA LITERATURA

Més de dues-centes adaptacions literàries s’han portat a terme sobre la història de Medea. L’obra original pertany a Eurípides, una tragèdia d’emocions ben penoses. Més tard, Sèneca recrea el tema, tot accentuant els aspectes més sobrenaturals de la història, que també ha estat tractat per Corneille (1635) i per Jean Anouilh (1946). Pasolini (1969) ens fa veure el mite en la pel·lícula Medea, que hi contraposa el món bàrbar i màgic de Medea al món modern, civilitzat i racional de Jàson. 

Xavier Crosas i Casacuberta