AMETLLA DE MAR. DELTEBRE. TORTOSA. PARC NATURAL DELS PORTS [HORTA DE SANT JOAN, ARNES, VALL-DE-ROURES [TEROL]. MORELLA [CASTELLÓ]

Dies 7, 8 i 9 de gener del 2020

Ametlla de Mar

Deltebre

Tortosa

Parc Natural dels Ports [Horta de Sant Joan. Arnes. Vall-de-roures, a la província de Terol]

Morella [Castelló]

Dimarts, 7 de gener. Aquest gener del 2020 visitem el Baix Ebre i la Terra Alta. Tres dies al sud de Tarragona. (Amb aquesta sortida, la Maria Estrella i jo mateix celebrem l’aniversari del nostre casament, el cinc de gener del 1980, ara fa quaranta anys.) Sortim de Rupit després del migdia. No hi ha gaire trànsit. El viatge fins a l’Ametlla de Mar es fa curt. Sense novetat. Visitem Ametlla de Mar. Urbanitzacions ran de mar. Aigües clares. Poble mariner a quatre passes de Deltebre. Bellíssim port pesquer amb les barques de colors vius amarrades al port i les blanques cases que l’envolten. Aquesta hora de tarda enllà el port ofereix la pau més absoluta. Ara fem una trucada a una casa de turisme rural, que anuncien que ens hi trobarem “com a casa”. La mestressa atén cortesament la trucada. L’habitatge és al bell mig d’una urbanització plena de bosc. En arribar-hi tot és fosc. Bufa un vent impetuós i fred. A l’habitació hi fa força fred. Què hi farem!

Dimecres, 8 de gener. Avui fa sol, però més aviat fred. Visitem el Delta de l’Ebre. Terreny completament pla. Zones de cultiu, amb hortes i arbres fruiters i grans extensions de conreu de l’arròs. Un fangar immens en un espai infinit. Tres-cents vint quilòmetres quadrats de sedimentació. Aus migratòries (corbs marins, bernats pescaires, martinets, esplugabous, xatracs, blauets…) i flamencs i ànecs salvatges. (Es calcula que hi viuen uns quaranta mil ocells hivernants.) Deltebre no és pas un sol poble. De fet, el formen dos nuclis urbans ben determinats: Jesús i Maria i la barriada Riumar.

La nostra etapa següent és Tortosa, capital del Baix Ebre. Tortosa s’estén a banda i banda del riu Ebre de gran cabal, unides per tres ponts: Pont del Mil·lenari, Pont del Ferrocarril i Pont de l’Estat. Al bell mig del cabalós riu Ebre, prop del pont de l’Estat, un monument escultòric franquista commemora la Batalla de l’Ebre. (Ara hi ha la voluntat que aquest monument sigui descatalogat i deixi de ser monument històric, i conseqüentment que sigui desmuntat.) Tortosa conté un conjunt monumental de primera categoria: la catedral gòtica de Santa Maria de Tortosa, el claustre amb capitells romànics i algunes de les antigues sales destinades a la vida comuna dels canonges i d’altres clergues. Sala d’exposició permanent: epigrafia (làpides romanes, làpida trilingüe del segle VI en hebreu, llatí i grec), pintura, còdexs i pergamins. Annexa, a l’exposició, hi ha també una llarga i sinuosa galeria, que va ser un refugi antiaeri de la Guerra Civil. Impressionant. Intrigant. Palau Episcopal. La Suda o Castell de Sant Joan –dalt d’un turó- habilitat com a Parador de Turisme.

IMG_6887.jpg
Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum. Sala d’Exposició Permanent de la Catedral de Santa Maria de Tortosa.

Jardins del Príncep o Jardins romàntics d’en Porcar –un acabalat financer tortosí- dins el complex termal terapèutic, amb vint-i-tres escultures de Santiago de Santiago Hernández: la supèrbia, la fraternitat, l’amor, la família i l’home primitiu. També podríem anomenar-lo el jardí de l’amor perquè també hi veiem cinc escultures que representen parelles enamorades, nois i noies, que s’abracen amb passió, que es donen les mans o que es fan un petó. I la Font de la Mare de Déu de l’Esperança, un brollador de l’antic balneari. Les aigües del Balneari de Tortosa tenien qualitats digestives i terapèutiques i milloraven la salut d’alguns banyistes: reumatisme, diabetis, anèmia… Indicades també contra la poagre (el mal de gota). Esplèndid. Ens hi passegem una llarga estona, sense pressa. Per una escala d’acer corten pugem dalt la muralla medieval que protegeix el Call Jueu, i hi fem una pausada passejada amb la vista sobre el call; això sí, ara és un barri força malmès. Aquest call jueu dels segles XII-XV també s’anomena Remolins. Reials Col·legis. Ajuntament i el gran Mercat Municipal. Un tomb pels carrerons de la ciutat vella. I cap a dinar.

IMG_6912.jpg
L’AMOR [Jardins del Príncep]
IMG_6952.jpg
L’INICI DE LA VIDA [Jardins del Príncep]
IMG_6957.jpg
EL PES DE LA VIDA [Jardins del Príncep]

IMG_6973.jpg
TORTOSA. PONT DE L’ESTAT. CASTELL DE LA SUDA. AVUI, PARADOR DE TURISME ( a dalt)

Havent dinat, cap a Horta de Sant Joan falta gent, una localitat dins el Parc Natural dels Ports. Tot pujant, amunt, amunt, visió d’extensos camps molt ben cuidats d’oliveres de capçada frondosa. Contemplem la posta de sol. I de seguida es fa de nit. Arribats a Horta de Sant Joan, voltem pel poble. No s’hi veu ni una ànima vivent. Ara bé, és un lloc ple d’encant. Carrers costeruts, vells, nets i polits. Cal trobar hotel. I el trobem. Sí senyor, és un hotel com Déu mana, l’Hotel Miralles. Ens donen un sopar molt correcte.

Dijous, 9 de gener. Ens despertem d’hora. Avui fa un dia força clar. Ens arreglem i baixem al menjador. De primer no hi ha ningú. Però, de sobte, arriba la mestressa de la casa. I ens prepara l’esmorzar. (La senyora ens explica que coneix el poble de Rupit i que l’admira molt. Mira que bé!) I ara fem un tomb pel poble mirant i assaborint cada detall. La gran majoria de cases, i n’hi ha una colla, han estat restaurades. Carrers antics, estrets i tortuosos. El poble és molt penjat i molt apinyat. De sobte, i no sabem com, des d’aquí dalt observem una gran boirada que plana damunt l’horta de camps molt ben conreats i, de mica en mica, cobreix tot el poble. Una boira gelada, espessa i duradora. La Plaça, amb una porxada esplèndida. Antiga presó als baixos de l’Ajuntament.

Un treballador de l’Ajuntament ens ha obert amablement l’Església de Sant Joan Baptista, que visitem. Ens diu, però, que els vilatans, de fet, hi veneren Sant Salvador. L’home ens fa saber la seva versió sobre el topònim Horta / Orta. Es veu que els veïns no s’acaben de posar d’acord. L’etimologia Orta podria ser d’origen llatí: ortus, sortida del sol, dels astres; alguns historiadors defensen que podria ser d’origen iber, i significaria cim o punt enlairat. Els defensors d’Horta, amb hac, defensen l’ètim llatí hortus, terra de conreu. Res, que hi tenen un bon embolic, aquests hortencs. Volem visitar el Centre Picasso d’Horta. Ho trobem tancat. Ho deixarem per un altre dia. Picasso fou un estadant il·lustre d’Horta, el 1898 i el 1909. El conglomerat de volums, arestes i angles va inspirar les obres cubistes de Picasso: “Tot el que sé ho he après a Horta”.

IMG_7054.jpg
CARRER D’HORTA DE SANT JOAN

Convent de Sant Salvador, al peu de la muntanya de Santa Bàrbara. També se l’anomena Convent de la Mare de Déu dels Àngels. Un passeig de dos quilòmetres des del poble. Planer i bonic. Des d’allí, vistes espectaculars del poble i del seu entorn. Retorn al poble, on comprem oli d’Horta.

Seguidament, anem a la localitat d’Arnes, que ens han dit que és tan bonica. Ajuntament d’estil renaixentista (segle XVI. 1584). Notable de debò. Una meravella arquitectònica, amb una porxada sustentada per unes columnes molt gruixudes i amb finestrals ornamentats. A la cornisa, diverses gàrgoles ben grans. Al costat d’aquesta construcció hi ha l’església parroquial dedicada a Santa Magdalena. A Arnes podem seguir una ruta de les bruixes, inspirada en la novel·la d’en David Martí, Les bruixes d’Arnes (Edicions 62). De fet, hi pots conèixer els indrets i la casa on les dues protagonistes, la Maria i la Lluna, compartien màgia, il·lusions i confidències. I també descobrim la plaça on feren l’escenari del judici contra aquestes dues dones. Als afores, un pou de neu de planta circular del segle XV. (La neu i el gel es feien servir per a la conservació d’aliments, fruites i begudes i també amb finalitats terapèutiques.)

IMG_7074.jpg
AJUNTAMENT RENAIXENTISTA D’ARNES (SEGLE XVI)

Després, un cop hem visitat Arnes, decidim visitar la localitat de Vall-de-roures (en castellà, Valderrobres), a la comarca aragonesa de Matarranya o Matarraña (Teruel), on es parla el català, encara. Pertany íntegrament a la Franja de Ponent. (Quina llàstima que no hàgim llegit el llibre de Josep Maria Espinàs, A peu pel Matarranya. Ed. La Campana.) Iniciem el nostre itinerari. El nucli antic està molt penjat i cal pujar algunes escales. Recorrem els carrers, que estan molt ben endreçats. Les cases són totes de pedra. Descobrim en una façana de l’ajuntament la placa commemorativa següent: Esta villa de Vallerrobres tuvo el honor de ser visitada por sus majestades Don Juan Carlos y Doña Sofía, Reyes de España. I pugem fins al cim on hi ha el castell i l’església units (segle XIV-XV) amb una gran vista sobre el poble. Excel·lent conjunt gòtic, però és tancat. El deuen destinar a reunions, congressos i banquets (?). Passem pel Pont de Pedra damunt el riu Matarranya, amb les cases i porxos de fusta. A l’altra banda del pont, la part moderna del poble, que no té cap interès.

IMG_7090.jpg
RACÓ DE VALL-DE-ROURES AMB EL PONT I EL RIU MATARRANYA

Cap a Morella falta gent. Aquesta localitat és dins el Parc Natural del Ports, però en el País Valencià. Territori molt muntanyós, amb un turó de mil setanta-cinc metres, damunt del qual hi ha la gran baluerna del castell i el poble als seus peus. Entrem a peu a la vila emmurallada de Morella, pel portal d’una antiga torre de l’antiga muralla. (L’antiga Castra Aelia dels romans.) Ajuntament. Museu Temps de Dinosaures. Basílica de Santa Maria la Major. Passeig pels llargs carrers emporxats que són una meravella. A la façana d’una casa llegim la inscripció següent: En esta casa obró San Vicente Ferrer el prodigioso milagro de la resurrección de un niño que su madre enajenada había descuartizado y guisado en obsequio al santo (1414). Miracle que fa de molt mal creure (!). Ara pugem al Castell de Morella. Un castellot enorme. Que s’hi entra pel Convent de Sant Francesc (segle XIV), que ara s’usa habitualment per a concerts i altres esdeveniments. Després en veiem dos claustres, el refectori i la Sala de Profundis, estança mortuòria del frare franciscà mort, on la comunitat el vetllava tot cantant el psalm De Profundis, el qual dona nom a aquesta sala. Hi observem també un fresc sobre la mort: La Mort Feridora, representada per la figura d’un cadàver, armat amb arc i carcaix, disparant fletxes contra l’Arbre de la Vida. De la seva boca surt un filacteri on llegim: NEMENI PARCO (No perdona ningú). I ataquem el Castell. Amunt que fa pujada. L’espai és molt gran. Quin castellot tan gran! D’origen musulmà (950-960). La Guerra de Successió (1703-13), la Guerra de la Independència (1808—1814) i les Guerres Carlistes han anat modelant l’aspecte actual del Castell de Morella. I en servei fins el 1911. Des de dalt del castell dominem tot el poble i la rodalia.

IMG_7121.jpg
CARRER BLASCO DE ALAGÓN. MORELLA

Tornem a baixar. Un tomb pels vells carrers de Morella. També hi ha una escultura: un senyor amb boina, fet de bronze, i assegut en un banc de pedra: l’estàtua rememora en Julián García Gisbert, precursor de la indústria tèxtil de Morella. Carrer principal Don Juan Giner, ple de botigues. Naturalment, tot el poble viu dedicat al turisme. Hi comprem formatge d’ovella i un litre de garnatxa. L’excursió s’ha acabat. I emprenem el llarg viatge de tornada a Rupit. Cada dos-cents quilòmetres, canvi de xofer. Així el viatge esdevé més confortable.

Xavier Crosas Casacuberta

 

 

 

 

 

 

 

EL RUPIT (L’OCELL) DE CA L’AMPLE

c55934ad-fa61-4131-908c-0225a832b5b7

El pit-roig, barba-roig, rupit o ropit també a les Balears, reiet, reientí, reientinc o piquet roget és un ocell menut i relativament abundant al Països Catalans. Té el plomatge gris, amb el front, la gola i el pit d’un color roig carbassa. Mesura 14 cm, pesa entre 16 i 22 grams i pot arribar a viure 13 anys. [Font: Viquipèdia]

          Aquest rupit de la foto ens ve a veure dia sí dia també a la porta de la nostra botiga.

 

REIS MAGS [6 de gener de l’any 7 aC]

JAVIER-ROMERO-PICAZO3391-630x458.jpg

Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra.

De l’Evangeli de Mateu, 2, 11

En aquest dies de Nadal ens plau de fer un homenatge a aquests tres simpàtics pelegrins. Els tres mags d’Orient, que van adorar Crist, els veiem un breu moment en els Evangelis. Ara bé, han tingut molta anomenada en la tradició popular d’Occident durant molts segles. Aquesta llegenda, bella i famosa, ha quedat unida a tot un ritual festiu, rememorada any rere any. Celebrem aquesta festa, que ens prové d’Orient, cada sis de gener. (De fet, la tradició ortodoxa segueix celebrant el Nadal aquest mateix dia.) La festa dels Reis Mags és la il·lusió dels nostres infants innocents .

El cas és que sols un dels quatre evangelis, Mateu (2, 1-3), narra la visita dels mags a Betlem. Mateu no ens diu ni quants eren ni de quin país venien. Ni que eren reis. Tampoc esmenta el nom de cadascun. I ho relata de manera molt breu:

Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps dels rei Herodes, vingueren uns savis d’Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven:

-On és el rei del jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo.

Quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem.

L’evangelista ens explica que Herodes va consultar als prínceps dels sacerdots i als intèrprets de la Sagrada Escriptura per saber on havia de néixer el Messies, i llavors aquest rei va adreçar els mags cap a Betlem de Judea, amb l’avís que li fessin saber com havia anat la trobada amb l’infant perquè ell també hi volia anar a adorar-lo. I els mags, narra el text, es posaren en camí seguint l’estrella brillant, fins que s’aturà damunt el lloc on era l’infant. L’alegria que tingueren en veure l’estrella va ser immensa. Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria i Josep -un nen naixent en la misèria més extrema!-, es postraren a terra i el van adorar amb emoció. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra. I advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se’n tornaren a casa per un altre camí.

Quan aquests savis se n’hagueren anat, un àngel del Senyor va aconsellar Josep que prengués el nen i la seva mare i que fugís cap a Egipte. Quan Herodes es veié burlat per aquest mags, es va indignar molt, i ordenà que a Betlem i a la seva rodalia matessin tots els nens menors de dos anys. És l’episodi que coneixem amb el nom de la Matança dels innocents. I aquests són els fets.

Més tard, aquests savis i venerables sacerdots orientals se’ls va considerar reis mags, portadors del barret frigi. Finalment, foren representats amb robes daurades i corones reials.

download.jpg
Adoració del Reis Mags (fresc. 1320) Església de San Sebastián de los Caballeros. Toro (Zamora)

L’escena de l’adoració té un encant innegable: els mags s’inclinen davant el nen somrient enmig de la palla, el bou i l’ase d’un pessebre rústic. Aquells que tenen molt poder, savis i reis, rendeixen homenatge al nen diví, i al pare i a la mare, també. Els mags han obeït la crida celeste i han seguit la fulgurant estrella profètica. Respectuosos, en silenci adoren el Nen en una cova. Eren astròlegs, i bons coneixedors de les estrelles, vinguts de molt lluny, en peregrinació per veure el Nen i portar-li els seus presents. Conseqüentment, des del segle XV aquest episodi ha esta rememorat amb el tradicional i entranyable pessebre. I des del segle XVIII, cada any, la vesprada del sis de gener, aquests mags reapareixen commemorats en els carrers dels pobles i ciutats amb una desfilada solemne i festiva, amb carrosses, camellers, patges i reis enjoiats i amb vestits exòtics. La luxosa Cavalcada de Reis, en la fantasia dels nens. Infants, amb una mirada meravellada i amb la llum d’un fanalet, que estimen la màgia. I que dormen aquesta nit amb els ulls mig aclucats i amb la il·lusió i l’alegria pels regals. Gaspar és el rei més jove, de barba rossa, Baltasar és el rei de raça negre i l’ancià Melcior, de llarga barba blanca i d’una gran bondat. Noms màgics. I portadors de molts regals.

images-2.jpg

Xavier Crosas Casacuberta

 

CANÇÓ DE L’ESTRELLA

Jo us mostro el camí.

Seguiu-me, Reis nobles;

sóc per reis i pobles

l’estel del matí.

Amb roba daurada

jo enfilo en l’atzur

el camí més pur

que hi ha a l’estelada.

Ròssec de claror

vaig deixant per rastre,

tinc corona d’astre

i aroma de flor.

Tres Reis tinc darrere

i un àngel davant

i a prop de l’Infant

un cel que m’espera.

Gemadet i ros

vostre Fill, Maria,

a qui semblaria?

A qui, sinó a Vós?

Mossèn Cinto Verdaguer

 

ELS REIS

Aquesta nit han passat

i han posat la mà als balcons…

Els somnis dels infantons

han granat.

______

Cap a Orient sen van tornant

a llur reialme confús,

a regnar-hi tot pensant

en Jesús.

______

¿Heu sentit avui el cor

matinejador dels nens?

¿Heu sentit el rastre d’or,

mirra, encens?

Joan Maragall

 

DESEMBRE

Quan ve Nadal, fem el pessebre

Amb rius, muntanyes de colors.

El caganer, l’estrella, l’àngel,

El nen, la mare i els pastors.

Cantem cançons i mengem neules,

També torrons i altres llamins,

I per arrodonir les festes

Que omplen de joia grans i nins,

Ens aboquem a les finestres,

A esperar els reis que van venint.

Miquel Martí i Pol

 

 

 

EL CAGANER

El caganer és una figura característica i popular dels pessebres catalans. Ningú no s’imagina un pessebre català sense la figura del caganer, tradicional i entranyable. (Alerta!, cal posar-lo una mica amagat, entre les plantes i la molsa.) El caganer simbolitza l’aspecte més grotesc i escatològic de l’ésser humà. L’art popular català representa el caganer com un pagès, d’espatlles amples, amb barba o sense, vestit amb barretina, pantalons negres i faixa vermella. Calça espardenyes. (Algunes vegades fuma amb pipa.) Està ajupit amb el cul a l’aire, tot fent les seves necessitats amb cara d’esforç i els ulls mig clucs. El dir de la gent és que el caganer fertilitza la terra per a tot l’any perquè té l’estómac ple, després d’haver fet un bon àpat. Porta bona sort i una gran alegria a la llar. El fet de no posar un caganer al pessebre pot ser causa de grans danys.

IMG_6213.jpg

IMG_6212.jpg

L’origen d’aquesta figura la trobem en les Rajoles dels oficis del segle XVI. Probablement la figura del caganer es va incorporar als pessebres el segle XVII, coincidint amb el Barroc. El caganer gaudeix d’una gran popularitat a Catalunya; ara bé, la trobem també a Múrcia, Portugal i Nàpols, amb el nom de cagones, cagoes i cacone o pastore che caca, respectivament.

IMG_6216.jpgIMG_6219.jpg

Des de fa una bona colla d’anys, alguns artesans creen la figura del caganer tot representant-hi castanyeres, capellans, monges, i caganers de totes les professions i oficis, i també hi plasmen personatges ben coneguts de l’actualitat, com ara futbolistes, actors, cantants i polítics.

IMG_6222.jpgIMG_6220.jpg

 

EL CAGANER  [NADALA]

Xa la la la la | Xa la la la la | Xa la la la la | lai la.

Xa la la la la | Xa la la la la | Xa la la la la | lai la.

En un pessebre hi ha d’haver-hi el nen Jesús i el San Josep;

també la Verge Maria, una vaca i una mula i mal penjat un angelet,

Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

_____________________________________

Hi ha d’haver-hi escorça i molsa i un poblet ben nevadet

i un riu de paper de plata i pastorets i pastoretes al voltant d’un foc rogent!

Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

_____________________________________

En un pessebre hi ha d’haver-hi tres gats i un ferrer,

un ramat de cabres soltes i una iaia castanyera i un dimoni dins l’Infern!

Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

_____________________________________

Agafeu la cartolina, retalleu un cel immens i afegiu-l’hi unes estrelles.

Els que no tinguin llumetes hi podran posar gomets.

Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

_____________________________________

També hi ha d’haver tres reis amb tres patges, tres camells,

que venen des de l’Orient, carregats porten presents. Que bé que ens ho passarem!

Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

_____________________________________

Al pessebre hi ha d’haver, ha d’haver-hi un tamboret perquè hi segui Sant Josep,

i si no hi ha tamboret, que el pobret s’estigui dret!

No us en oblideu mai més: en un pessebre hi ha d’haver,

en un pessebre hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

No us en oblideu mai més: en un pessebre hi ha d’haver,

en un pessebre hi ha d’haver-hi , hi ha d’haver-hi un caganer!

Xa la la la la | Xa la la la la | Xa la la la la | lai la.

Xa la la la la | Xa la la la la | Xa la la la la | lai la.