FUTBOL. NOMS PROPIS

Xavier Crosas Casacuberta

Heus aquí que la botiga Ca l’Ample de Rupit us presenta un reportatge que vol donar informació sobre alguns personatges del món del futbol. Com que ens agrada parlar de futbol, comentar-lo i divulgar-lo, hem decidit recollir en aquest treball alguns entrenadors i futbolistes que hi han estat rellevants. Al capdavall, també els hi fem un reconeixement.

Un cop feta la lectura d’aquest reportatge, ens agradaria que t’hagi interessat, que hi hagis descobert aspectes nous i que t’hagi ajudat a viure millor aquest esport. I que també t’hagi servit per connectar millor amb la nostra botiga – Ca l’Ample de Rupit. Amb això, ja ens donem per ben pagats. (Com podràs observar, els personatges hi són presentats cronològicament.)

HENNES  WESSWEILER :: MARINUS MICHELS :: RONNIE ALLEN ::

HENNES  WESSWEILER

Hans “Hennes” Weisweiler va néixer a Lechenich, una localitat a l’est d’Alemanya. Futbolista i entrenador. Com a  entrenador va tenir una carrera plena d’èxits. Efectivament, ha estat un dels entrenadors més  valorats del futbol alemany de tots els temps. Weisweiler com a entrenador ha estat estretament vinculat al Borussia Mönchengladbach (anys 60/70), del qual va ser pare esportiu. L’any 1965, el Borussia Mönchengladbach era un equip magnífic, jove, poderós i amb entusiasme, que va captivar els futbol europeu. Posteriorment, agafà les regnes del FC Köln (segona meitat dels anys setanta).

HENNES  WESSWEILER (1919-1983)

La disciplina, l’ordre estratègic, la força i contundència en les accions i un caràcter fort són les característiques del joc dels seus equips. Ordre defensiu, un gran desplegament físic sense condicions. Joc d’atac i una disciplina fèrria. Uns trets que es poden fer extensius a tot el futbol alemany. Un model competitiu d’una eficàcia enorme. Un tècnic dur i responsable, transmissor de futbol, mestre i formador de centenars d’entrenadors alemanys. En els equips, en què va treballar, va tenir l’encert de descobrir-hi uns futbolistes joves amb un gran talent, de primera classe. Va aportar grans jugadors al futbol alemany, com ara Günter Netzer, Berti Vogts, Jupp Heynckes, Rainer Bonhof, Allan Simonsen, Uli Stielike i molts més.  

Després d’onze anys al Borussia Mönchengladbach, l’estiu  del 1975 es va traslladar a Barcelona. (L’entrenador holandès Marinus Michel havia tornat a Amsterdam per ser el director tècnic de l’Ajax .) Quan la premsa catalana li va preguntar per què havia deixat  el  Mönchengladbach en el moment en què aquest club alemany estava molt ben reconegut i ple d’èxits, ell va contestar: “Ara miraré d’aconseguir aquestes fites al futbol espanyol”.

Al Barça, però, el clan holandès, Cruyff i Johan Neeskens, li van declarar la guerra. Weisweiler no va saber portar bé les estrelles de l’equip. Cruyff no volia seguir les instruccions del tècnic i al camp jugava pel seu compte. Weisweiler volia que Cruyff jugués de davanter centre, ben determinat en aquest lloc, però l’holandès volia jugar més  endarrere, que també pogués  repartir joc. Cruyff volia ser l’única estrella del Barça i en cap moment no li feia cas. A més,  Weisweiler volia fitxar Beckenbauer del FC Bayern Munic.  “Weisweiler no és pas el  director tècnic que jo he escollit”, va afirmar Johan Cruyff.  I, al delegat de l’equip senyor González, Cruyff  li va dir tot enfadat: “Digues al president que, si Weisweiler segueix entrenant-nos, no jugo més.” L’endemà d’aquest fet, va començar un creuament d’acusacions: “El tècnic no té idees ni cap criteri”, argumentava Cruyff. I Weisweiler li contestava: “Entrenar el Barça no és pas difícil, treballar amb en Cruyff sí.” A Weisweiler,  les coses li anaven de mal  borràs. Mai no es va trobar còmode i el suport del club li era inexistent.

Johan Cruyff, Hennes Weisweiler i Johan Neskens

Johan Cruyff no acceptava el sistema ni la normativa del tècnic alemany. Es va arribar a una situació límit entre ells dos amb tensions profundes, la qual cosa va provocar moltes reaccions i una divisió d’opinions entre els socis del Barça.  Ui, quin embolic! Hi ha haver una manifestació a favor d’en Cruyff davant de la Masia, i tot. Amb una pancarta històrica amb la llegenda següent:  “Avi W. W., als Alps; Heidi Cruyff, a la Masia.”  La majoria, per descomptat, va fer costat a Cruyff  i, conseqüentment, Weisweiler va demanar la suspensió immediata del contracte, que era per dues temporades. Se’n va anar sense haver aconseguit res. Un final lamentable perquè el tàndem Weisweiler- Cruyff  podia haver estat un duumvirat de grans èxits. Tot seguit va començar el ball interminable d’entrenadors, que, a tot estirar, duraven una o dues temporades a l’àrea tècnica. El càntabre Laureano Ruiz, aleshores entrenador del juvenil, va substituir Hennes Weisweiler a la banqueta. Finalment, però, Weisweiler se’n va anar amb tota dignitat: “A Barcelona he viscut l’any millor de la meva vida. Deixo el club amb recança i amb una gran tristesa. Mai no oblidaré aquesta entitat i aquesta ciutat.” La temporada següent, Rinus Michels retornava al Camp Nou.

                                           

MARINUS MICHELS,  L’HOME DE MARBRE

Marinus Hendriks Jacobus Michels, més conegut com a Rinus Michels, fou un entrenador amb molta personalitat. Un míster impertorbable, geniüt, dur, lluitador, professional, extraordinàriament estricte i alhora disposat a ajudar. (L’anomenaven l’home de marbre, per la seva serietat extrema.) Des d’Holanda, a finals dels anys seixanta  i principis dels setanta,  Rinus Michels va fer evolucionar el futbol. Promotor d’un joc  brillant, gairebé perfecte. Pare del “Futbol total”. Recordem aquí com exposa molt bé les claus principals d’aquest futbol:

Consisteix a  assetjar l’adversari sense treva ni respir per tal de recuperar la possessió de la pilota, i no cedir a cap preu la iniciativa  de l’atac  al contrincant, i és per això que s’ha de comptar  amb dos requisits bàsics: un esperit de lluita inqüestionable i  una preparació física perfecta, sense les quals el sistema s’esvaeix completament.

Marinus Michels (1928-2005)

Michels incorpora un concepte fonamental en el futbol modern, “el pressing”, l’assetjament intens al posseïdor de la pilota i el tancament dels espais en tots els sectors del camp, perquè els contraris no puguin participar en la jugada. (Veure un equip moure’s amb aquesta idea, amb aquest coratge,  és un espectacle genial, molt bonic, que crida l’atenció. A la gent, li encantava veure aquest joc.) A total sight of football delight. “La imatge perfecta del plaer del futbol”, així ho comentava la premsa anglesa. Per tant, es tracta que tots defensin bé, recuperar la pilota al més aviat possible -si pot ser, al camp del contrari.- i atacar bé amb una bona colla jugadors. Reduir els espais tot pressionant el contrari de la manera més eficaç possible. Tot això comporta un ritme de joc ofensiu molt alt i, com que la pilota es mou tan ràpida entre els espais, obliga a tenir uns jugadors, tècnicament i posicional, més que bons. Bona passada i bona recepció de pilota. Joc posicional adequat i assistències oportunes. En efecte, la tècnica ha estat sempre la base del seu futbol.

Com a resultat de tot plegat, la selecció holandesa –l’Oranje– va ser capaç de desplegar aquest sistema de joc tan espectacular, que acorralava l’equip contrari i el vencia. Marca distintiva del futbol holandès. En realitat, l’Oranje aplegava un grup magnífic de jugadors: Jan van Beveren, Wim Rijsbergen, Arie Haan, Ruud Krol, Wim Suurbier, Gerrie Mühren, Willem van Hanegem, Wim Jansen, Johan Neeskens, Piet Keizer, Rob Rensenbrink  i Johan Cruyff.

Holanda, 1974

La fascinació per aquest futbol poderós i dinàmic, que l’espectador sent i que hem heretat, prové de la bona coordinació, de la solidaritat, de la precisió, de la vistositat i harmonia, dels jugadors de qualitat i de l’eficàcia de cara al gol. Aquests en són els maons, i guanyar és la conseqüència d’aquest sistema. Michels hi va tenir un paper molt positiu. Johan Cruyff (en la seva  Autobiografia, p. 54) parla amb claredat de com Michels influïa en el seu joc: Sempre em va donar l’eina adequada  en el moment adequat. (…) Quan tenia divuit anys comentàvem  junts l’estratègia dels partits i, a més, va professionalitzar enormement l’entorn on jo havia de fer el meu joc. Michels marcava el ritme  i estava dedicat  permanentment a la nostra evolució. Michels va establir les condicions perquè jo pogués créixer com a jugador, tant a l’Ajax com al Barça i a la selecció holandesa.

A més a més, Michels va saber reconvertir l’extrem o el migcampista en defensa. Considerava que aquests jugadors tenien velocitat i, per tant, podien anticipar-se a l’extrem de l’equip contrari. Així, aquest davanter, ara habilitat com a defensa, sempre es mostraria disposat a anar endavant, a l’atac. D’altra banda, durant la preparació, li agradava  entrenar sempre amb la pilota. En comptes de fer un entrenament llarg, els feia jugar un partit cada dia amb la intenció de perfeccionar, d’analitzar  qualsevol situació d’un partit.

Marinus Michels. F.C.Barcelona (1971-1975; 1976-1978)

Amb un sistema d’entrenament, que fixava les tècniques més bàsiques del joc, amb un treball del tot senzill però innovador, Michels ens va oferir un futbol completament nou, modern. I també podem afirmar que Johan Cruyff n’és el fill i hereu, d’aquest “futbol total”.  Vet-ho aquí. Posteriorment, Frank Rijkaard i Pep Guardiola en varen seguir la mateixa línia tot assolint gran èxits. Per sort, tot semblava mot ben estudiat per aquests dos deixebles tan i tan brillants, i fidels al mestre Johan. Els quatre personatges bé que es mereixen el nostre reconeixement.

                                                                               

RONNIE ALLEN

L’any 1069 l’Athlètic Club de Bilbao anava molt malament i hi havia poques expectatives d’ordenar el futur. Tot i que l’equip comptava amb jugadors que prometien molt, com ara Javier Clemente, Igartua, Larrauri, Sáez, Etxebarria, Aranguren, Argoitia, Uriarte, Txetxu Rojo, Arieta II, i amb el porter Iríbar al capdavant, el rendiment era molt baix; el club anava a la deriva. Davant d’això  el club va mirar cap a Anglaterra. (La història de l’equip basc estava plena de situacions que unien aquest equip  amb les illes britàniques: l’origen del club, el tècnic Mister Pentland, portador d’un bombí i guanyador de la primera lliga (1929/1930), l’esperit del joc britànic…) Per tot plegat, els socis esperaven un cop d’efecte que retornés la fe en l’equip. Tot estava per fer, tot estava per reconstruir. Els jugadors eren els maons i l’entrenador havia de ser l’arquitecte d’aquesta renovació. I l’arribada de Ronnie Allen ho canvià tot: el treball diari i la filosofia del joc.

Ronnie Allen ( 1929-2001)

Ronald “Ronnie” Allen, nascut a Fenton, 1929 (Regne Unit), va jugar divuit temporades a la lliga anglesa. Més tard, va entrenar el Wolverhampton Wanderers. I després, l’Athlètic. Com a futbolista va ser un golejador excel·lent, amb molt  renom en el futbol anglès. De primer, cal dir que l’anglès Allen arribà a Bilbao i hi va entrar amb bon peu,  malgrat que, el dia de la seva presentació, va tenir una disputa amb la premsa local per culpa de la implantació d’unes normes estrictes entre la premsa i els jugadors. Convé destacar, però, que l’estil  de joc anglès sempre li va escaure bé a l’equip basc i Allen, que n’era el mànager general,   actuava molt rebé davant el seu públic. I, a més,  dirigia els jugadors amb un tracte exquisit.  Allen va planificar el treball del primer equip a la manera anglesa, i el va fer extensiu a totes les categories del club. L’equip jugava com un equip anglès: amb una bona tècnica, velocitat i força física en atac. Aquest estil de joc era molt valorat a la “catedral” del futbol espanyol. L’entusiasme del públic era molt gran. Aleshores, tots aquest canvis semblaven fets per un home visionari, però, a Anglaterra,  ja feia temps que hi havien estat implantats.

Ronnie Allen va dur a terme una preparació física, prèvia al campionat, amb mètodes molt i molt moderns, importats d’Anglaterra, que cridaven l’atenció de tothom. Era un entrenador amb idees avançades. Els exercicis físics hi eren molt importants. Amb uns entrenaments curts i molt intensos, amb l’ús de tota mena d’aparells gimnàstics i amb curses molt exigents per la riba de la platja de Sopelana. “L’aigua del mar i la sorra reforcen els turmells”, així ho argumentava Ronnie Allen. L’equip estava fort com un roure.

“Era molt estricte. Tenia les idees molt clares i les duia a terme”, recorda Javier Clemente, aquest noi de Baracaldo era la joia d’aquell equip. “En algunes coses era molt anglès. Li agradava treballar molt fort l’aspecte físic i amb ell vam fer una primera temporada extraordinària. Allen era un entrenador diferent a la resta. Els jugadors estàvem molt identificats amb els seus mètodes i amb la seva manera de fer”, recorda Clemente. Allen era un home seriós, un entrenador responsable i alhora molt proper, un amic dels jugadors. Infonia respecte i sabia imposar-se.

Athletic Club, 1969/1970)

Tot plegat va fer que l’inici de la lliga 1969/1970 fos molt bona. L’equip demostrava molta força i, a més,  jugaven ben conjuntats, i de manera excel·lent. Allen promovia un estil que enamorava la graderia de San Mamés. Feia molt de temps que l’actuació de l’equip no era tan brillant. Durant tota la competició, el conjunt de Bilbao va encapçalar la taula, alternant-se amb l’Atlètic de Madrid. Tot feia pensar que l’Athètic de Bilbao en seria el campió. No obstant això, l’equip basc va fallar en els tres partits últims i van perdre la lliga. Els lleons només necessitaven un punt fora de casa i no varen ser capaços d’aconseguir-lo, ni a Sevilla ni a Atocha. Gairebé campions, però no en van poder ser. Per tant, subcampions de lliga. Tot i que la temporada va acabar amb un gust agredolç. Allen encara hi va fer dues  campanyes més. Al capdavall, però, tot aquell munt d’il·lusions i expectatives posades en Ronnie Allen s’havien esvaït.

                                                                                    

ROC I MARTINA [LLEGENDA]. LA FORADADA DE CANTONIGRÒS

LA FORADADA DE CANTONIGRÒS

A l’extrem del torrent de Sant Julià, que travessa la vall de  la Rotllada, hi ha el salt de la Foradada. A la banda esquerra d’aquest salt d’aigua claríssima, s’hi obre una enorme cavitat natural molt ben posada,  una pedra despullada amb un forat molt gran, pel qual un genet muntant un cavall pot passar sense cap dificultat. (Aquest lloc deu el seu nom a aquesta grandiosa portalada natural.)  I cal tenir en compte que aquest forat, en un temps molt reculat, hauria  servit per posar a prova la virginitat de les noies de la contrada: la noia que hi passava, sense ensopegar el forat ni rebre-hi cap mal, demostrava la veritat de la seva castedat. Heus aquí que, d’aquest lloc tan singular i conegut, en sorgeix la llegenda següent:

Roc  i  Martina

Mentre estic caçant en un bosc de faigs, veig la cosa més bella que mai no hagi existit: una història admirable.

En un bosc d’arbres espessos, i no pas massa lluny del poble, un noi que hi fa de pastor troba una criatura que és alletada per una de les seves cabres entre l’herba del prat. El nadó en beu la llet amb fretura com si fos el pit d’una mare. A continuació, porta la tendra criatura a la seva dona. Afillen l’infant trobat i en confien la criança a la cabra. “Li posarem per nom Roc, per la seva força i coratge”, diu la dona al seu espòs.

Ja havia passat força temps, quan un altre pastor dels camps veïns, anomenat Geló, ensopega amb una troballa semblant. Hi ha una cova elevada amb un mur de boix, una gran roca quasi amagada; i una ovella hi va sovint. El pastor, volent saber què hi fa, se’n va vora la roca per atrapar-la. En arribar, veu l’ovella que, amb molta tendresa, alleta un infant, grassonet i menut, una nena preciosa d’ulls claríssims. El pastor se’n compadeix i estima la criatura. No n’està poc, de  content!  Llavors torna a la cabana. Tot portant-lo en braços, ensenya el nadó a la seva dona.

– Aquí tens una filla, li diu.

   Aleshores aquesta li fa de mare i li posa el nom de Martina, que vol dir “lluitadora”.

 Aquests dos infants es fan grans amb poc temps. En Roc només té setze anys i Martina, dos menys. Cupido, el déu fletxer, que promou l’amor deliciós, els fereix d’un sol tret, i mana a en Roc que pasturi les cabres, i a la Martina, les ovelles. I arriba el temps en què la primavera presenta flors. Tots dos en senten els batecs. El foc els crema més fort. Tot ho fan junts, tendrament; l’un al costat de l’altre. I fan jocs, propis del plaer amorós. El bany i la visió de la nuesa de l’estimat és l’inici de l’amor.

– Ara estic malalta, i no sé de quin mal. Cremo i m’afligeixo. Desitjo estar amb tu -així li ho fa saber a en Roc, així pateix Martina.

El primer bes. Wilian-Adolphe Bouguereau, 1890

No obstant això, s’esdevé un fet contrari: Nicòmac, un amic d’en Roc, s’inflama d’amor per Martina. Cada dia l’espia, a Martina. Quasi no dorm. Li va al darrere d’una manera constant. Fins al punt arriba el seu desfici que decideix d’aconseguir els seus fins per la força. vol posar les mans sobre Martina així que la troba sola. S’hi abraça com si fos un llop enfurit. Les mans de Nicòmac són serps. I Martina, espantada, arrenca a córrer i es posa a cridar auxili. Amb  crits, fa que Nicòmac fugi. I bé, després Roc s’esforça amb tota l’ànima per curar les ferides del cos delicat de la noia. Ara, però, en Roc i la Martina ja no poden dormir junts. El turment del dubte i la inquietud apareixen. També el ressentiment s’hi afegeix:

– Encara ets verge, Martina? -li pregunta en Roc.

Però Martina l’anima, besant-lo i estrenyent-lo contra el seu pit.  A continuació, en Roc què li proposa?  

– Martina, sóc infeliç, els ulls se m’omplen de llàgrimes i no puc estimar-te. Ai! Damunt meu pesa el dubte de la teva castedat. El meu cor dona voltes a aquest pensament. Voldries seguir el pla següent? Has de travessar la roca foradada. Si passes sense ensopegar el forat i no hi reps cap mal, em donaràs un senyal ben clar de la teva virginitat – en Roc així li parla amb una veu molt clara.

Aquesta proposta plau a Martina. I en Roc la mira en silenci, esperant el moment en què ella, sense témer, faci el passos pel forat de la roca. Tot seguit, Martina, molt prudent, examinant amb detenció el lloc, va cap al gran llindar; plora i s’hi està dreta. Camina amb passa lenta, travessa el forat mentre el pols se li accelera. No hi ensopega ni hi rep cap mal. Martina es posa molt contenta perquè té la raó de la seva virginitat. Ara, feliçment pot prendre en Roc per marit. Tots dos retroben el camí de la joia en el seu cor. Martina, amb llàgrimes als ulls,  corre de dret cap a ell i li besa el cap i l’omple de carícies. I així mateix ell, sanglotejant, abraça l’estimada. En Roc, el noi que tant sabia estimar, bé es mereixia una bella esposa. És així com acaba la història de la Martina i en Roc, que tan apassionadament van estimar-se.                      

              Xavier Crosas Casacuberta.    Setembre, 2020

BALMA DE CAN PEDRETES DE RUPIT

Una balma és una roca sòlida que sobresurt en una paret rocosa i forma una cavitat àmplia al dessota, i que en altre temps era un magnífic aixopluc i servia també de defensa. La balma de Can Pedretes es troba sota una enorme roca ajaguda, ran del camí del Salt de Sallent, al costat dels horts i sobre la riera de Rupit. (La visita, per un camí molt atractiu des de Rupit, és interessant.) Pobladors troglodites l’havien habitada. La balma no és pas molt gran. Rocam d’alta visera, i amb una bona volada, allargassada, i amb una cavitat interior que hauria estat prou apta per a habitatge. L’orientació és sud-est tot buscant una bona il·luminació i un aireig adequat, amb l’aprofitament màxim del sol.

BALMA DE CAN PEDRETES 2020 7
BALMA DE CAN PEDRETES. RUPIT

A l’inici de la romanització (segle I aC), els picapedrers hi treien les pedres per als molins fariners hidràulics de la vila perquè aquesta balma tenia un tipus de pedra compacte i granellosa molt adient per moldre. Un cop la pedra de molí havia estat picada, arrodonida i escalfada, queia del sostre pel seu propi pes, i tot seguit el picapedrer li donava la forma definitiva.

Davant de la balma, s’alçava una paret de pedra afegida, sòlida, que no sabem amb certesa quina disposició tenia. Una paret artificial exterior que voltava tot el perímetre de la balma, que, per alçada, s’ajuntava al sostre roquer, o bé en quedava a curta distància. També, podia ser el cas que, per donar-hi més amplada, la paret fos situada a dos o tres metres més enllà de la visera de la balma. Aleshores s’encastaven unes bigues a la roca, i s’hi construïa una teulada rústica inclinada.

BALMA CAN PEDRETES JUANITO DIBUIX 24
Reconstrucció de la Balma de Can Pedretes. Dibuix de Joan Crosas.

Aquesta gran pedra ens ofereix una curiositat molt rara i enigmàtica, i és que als dos costats de l’entrada, i sota les cornises de roca, a nivell del terra, s’hi arrengleren una vintena de forats cavats per l’home, uns traus poc profunds. Traçat antiquíssim –de pedra- que, a mesura que s’allunya de la boca d’entrada de la penya, els forats es van fent més petits. ¿Sepultures prehistòriques?, el notari Quirze Parés així ho conjectura pels indicis que en té. Però no ho sabem pas. Ah!, i des d’aquí, mirant amunt, visió esplèndida del poble de Rupit, encastellat, que s’estén damunt del gran penyam, amb el campanar i l’església retallats al cel.

                                                                                                                              Xavier Crosas

IMG_3676
RUPIT I EL CAMÍ DEL SALT DE SALLENT

 

 

 

 

 

 

 

 

INSCRIPCIÓ LLATINA DE LA FONT DE LA SALA DE RUPIT

   FONT DE LA SALA. RUPIT

16   24532650-un-conjunto-de-vectores-de-diferentes-tipos-de-cruces-aisladas-en-un-fondo-blanco-cada-ilustración-cruz.jpg   92

JOANNES SALA R(EVEREN)D(VS)

   ET CANONICVS SEDIS VICI ME FECIT

A Roma, els papes hi feien gran fontanes (Fontana di Trevi, Fontana delle Tartarughe, Fontana della Barcaccia, Fontana dei Quattro Fiume, Fontana del Moro, Fontana del Nettuno, Fontana dei Tritoni), com em comenta l’amic Miquel Sijar; a casa nostra els canonges feien humils  i dignes fonts. Fonts precioses i humils, d’obra, i també enclotades, com és el cas d’aquesta font de Rupit.

Al costat d’aquesta font es troba el pont medieval de La Sala, sobre la riera de Rupit, en el camí ral de Rupit a Cantonigròs i L’Esquirol. Molt bonic, però força malmès. Malauradament, les  baranes ja no hi són.

 

FONT DE LA SALA _8481.jpg

 

 

 

VIATGE DE VIC A OLOT, L’ANY 1891. UNA JORNADA DE CAMÍ SENSACIONAL, GRANDIOSA

images.jpg
Excursió amb matxos. Segle XIX

El viatge era sensacional, grandiós, fascinador; de Manlleu a Olot tardàvem divuit hores i fèiem la travessia muntats a cavall dels matxos del Reiet de Vic, que tenia una gran quadra d’animals de bast. Sortíem quan encara fosquejava; feia fred i ens cobríem les orelles morades amb les bufandes grosses i peludes del temps.

Quina manera de viatjar, Déu meu, plàcida i agradable! El camí es feia en quatre etapes: la primera s’acabava a L’Esquirol, o sia a Santa Maria de Corcó. En arribar-hi ens dirigíem a l’Hostal del Botiguer, que era excel·lent. A la vora del foc, hi esmorzàvem de forquilla: truita de mongetes, una botifarra i una amanida del temps. Després, les postres i el vi ranci. Quan sortíem de l’hostal per muntar altra vegada en els matxos, vèiem el món tocat per la puresa i la dolçor matinal, a través del cristall de l’aire fi.

La segona etapa ens portava a l’Hostal de Ca la Rutllada. Hom donava un bon pinso als animals, i els viatgers ens assèiem a taula a dinar: sopa i carn d’olla suculenta –amb l’orella i cua de porc, la cuixa d’oca i la botifarra negra- i un entrant. Tot era fresc, senzill, gustós, de la més elevada qualitat, cuinat amb un interès extraordinari. Per postres, la grana de capellà: una nou, quatre ametlles, dues avellanes i quatre figues seques, que tant de gust donen a la boca. I cafè. Després els homes encenien la caliquenya i es reprenia la marxa.

La tercera etapa era la més llarga i consistia a travessar Collsacabra i passar de Cantonigròs als Hostalets d’en Bas del Grau d’Olot. El camí era bo fins al Grau, on hi havia una casa. Després es baixava per un pendent perillós, fortíssim, sobre l’aiguavessant del Fluvià. Als Hostalets es menjava una queixalada per berenar, que solia consistir en quatre cargols (o sia cargols ad libitum) a la vinagreta o una porció d’ànec, de pollastre o de colomí guisat amb una cabeça d’all o unes cebetes.

S’arribava a Olot negra nit, just a l’hora de sopar, que es produïa a la Fonda Estrella, que era l’establiment d’aquesta classe millor de Catalunya per aquell temps.

Grup+de+gent+vora+del+riu.jpg
Un dia d’excursió. (Arxiu Món Agrari de les terres catalanes.)

[…] El viatge de retorn, a conseqüència dels diners que la gent portava a les alforges cobrats en les transaccions de la fira, agafava un aire ple de perill i d’interès. Encara corria pel país una o altra banda de facinerosos que assaltaven els camins. El camí de tornada es feia amb l’ull obert i un dimoni a cada orella.

                                                                                 JOSEP PLA. Un senyor de Barcelona