GRÈCIA. LITERATURA I MITOLOGIA

Estimar i sentir-nos estimats és la gran finalitat de les nostres vides. La capacitat d’estimar dels éssers humans és la glòria més gran. Ara bé, per a Medea, l’enamorament li va molt, molt malament: era completament ignorant en assumptes d’amor. La jove Medea, la princesa de la Còlquida, estima bojament l’heroi Jàson. Medea, la maga poderosa i noia enamorada, la de l’estirp de les bruixes com Calipso i Circe, és capaç, per amor, de trair el seu poble. Per amor, Medea ajuda Jàson i els Argonautes a superar unes proves terribles i a emportar-se el famós velló d’or, tot posant a disposició de Jàson filtres màgics oportuns i donant-li consells puntuals, i s’escapa amb ell i els seus companys amb la nau Argo cap a terres gregues, on viuran junts a Corint. Així ella traeix el pare i els seus conciutadans. Apol·loni a Les Argonàutiques ens presenta Medea com una dona jove i molt enamorada. Ferida per la fletxa d’Eros, no es pot treure del cap la figura del jove atractiu i estranger, seductor de noies. Apol·loni ens explica el  moment en què l’amor entra al cor verge de Medea (APOL·LONI DE RODES, Les Argonàutiques III, 452-458):

Medea molt neguits agitava dins la seva ànima, aquells que els Amors susciten. Davant els seus ulls  encara es mostrava tot: el posat que ell feia, com era el mantell que duia, com havia parlat, de quina manera seia a la cadira, com sortia del palau. Va creure que no hi havia cap altre home com ell; a les orelles tenia sempre la seva veu, els mots falaguers que havia pronunciat.

I continuem, encara, llegint aquest amor a primera vista (APOL·LONI DE RODES, Les Argonàutiques III, 959-965):

Així, tan bell, va arribar l’Esònida a la vista d’ella, i la seva aparició va suscitar en ella el neguit d’una passió funesta. El cor li sortí del pit i els ulls se li ennuvolaren; una rojor calenta va cobrir-li les galtes; no tenia prou força per aixecar els genolls, ni que fos per recular ni per avançar , ans tenia els peus clavats a terra.

Com que Medea està enamorada de Jàson, aquest s’hi casa. Però al cap d’uns anys, Jàson l’abandona perquè vol casar-se amb Creüsa. Jàson vol desempallegar-se de Medea i la rebutja. Així, doncs, Medea perd el reialme, la pàtria i el palau, i el marit que ho era tot per a ella. (Estimar ha estat per a Medea un error –hamartía-, que la mena a la desgràcia –áte-).

Medea, la núvia abandonada, és poderosa, una figura perillosa. Medea, en veure’s traïda per Jàson, du a terme una cruel venjança: en primer lloc mata Creüsa, la princesa de Corint, amb qui Jàson es volia casar, i després mata els seus fills per tal de castigar Jàson. El “llit” és, conseqüentment, l’única força capaç de provocar la rebel·lió d’aquesta dona: Una dona és molt temoranca i no gaire valenta per contemplar la lluita i el ferro, però, quan és ofesa en el seu llit conjugal, no hi altre cor més sanguinari. (Medea, 263-266) Per colpir el cor de Jàson, té el coratge de matar, amb un punyal, els propis fills, que havia concebut de Jàson. I d’aquesta manera causa la ruïna al seductor Jàson. Medea, orgullosa i amargada, maleeix els seus fills d’aquesta manera: Fills maleïts d’una mare odiosa, tant de bo us moríssiu juntament amb el vostre pare, i es destruís tota la casa. I la dida de la casa li rerprova aquesta actitud: Ai de mi, ai desventurada! ¿Què tenen a veure els fills amb els errors del seu pare? ¿Per què els vols mal? Ai, fills meus, que no us passi res, com m’angunieja! (EURÍPIDES, Medea, 111-118.) Medea s’acomiada dels seus fills abans de matar-los: Oh mà estimadíssima, boca amorosíssima, figura i cara noble dels meus fills, que tots dos tingueu la felicitat màxima, però allà, a l’Hades, que la d’aquí, el vostre pare us l’ha arrabassada. Oh dolça abraçada, oh pell suau i l’alè dolcíssim dels meus fills! Aneu-vos-en, aneu-vos-en. (Medea, 1071-1075)

Jàson arriba al palau, coneix l’assassinat dels seus fills i invoca un mal contra Medea: Monstre! La dona més abominable, com mai cap altra, per als déus, per a mi i per a tota la nissaga humana! Tu, que has clavat l’espasa al coll dels teus fills, sí, tu, que els has portat al món, a mi, sense fills, m’has destrossat. I, encara que has fet aquestes accions, pots mirar el sol i la terra, tu, que t’has atrevit a cometre el crim més esfereïdor. (Medea, 1323-1328)

La seva ira infanta terribles danys. La jove té fama de ser molt experta en fetilleries i assumptes de màgia; conseqüentment, Medea assassina Creüsa i el pare d’aquesta amb una corona d’or flamejant i un mantell enverinat que li ofereix com a present de noces. Llavors fuig de Corint amb el carro celestial del seu pare Hèlios. Arriba a Atenes i es casa amb el rei Egeu. Un final força sorprenent.

Medea, bruixota de malèvols encanteris, de fosca passió. Princesa estrangera, de caràcter fort, en què es congrien i barregen l’amor i l’odi, en un esclat de fúria salvatge. La gelosia d’una dona, que ho abandona tot per amor i mata per amor, l’arrossega pel camí del crim, tot despertant els instints més abominables. Eurípides ens explica aquest drama fascinant, del qual podeu llegir un fragment (Medea, 1156-1203):

Ella (Creüsa), tan bon punt ha vist el joc d’ornaments, no s’hi ha resistit, sinó que ha cedit al seu espòs en tot i, ella agafant els peples, se’ls posa al damunt, es col·loca la corona d’or entorn dels rulls, s’arregla bé la cabellera davant el mirall lluent. Però, de sobte, és terrible el que veiem: canviant de color recula inclinada, tremolant-li tots els membres, amb prou feines arriba a deixar-se anar al seient per no caure a terra. (…) I és que un doble mal l’afeixugava: la corona d’or que tenia posada al cap deixava anar un fantàstic raig de foc que ho devastava tot i, d’altra banda, el peple finíssim consumia la carn suau de la desventurada. Després d’aixecar-se del setial intentava fugir, tota ella envoltada de flames, sacsejant els cabells i el cap, perquè volia treure’s la corona. A la fi, ella, vençuda per la tragèdia, cau a terra tan desfigurada que només el seu pare la podia reconèixer. La sang, des de dalt del cap, li regalimava barrejada amb foc; i les masses de la seva carn es desprenien dels ossos. Un espectacle terrible! Tots estàvem esgarrifats de tocar el cadàver, ja que teníem la desgràcia com a mestre.

El destí de Medea, el seu càstig, és viure eternament rosegada per la seva tragèdia, tot reflexionant sobre la venjança, la traïció, la seva condició de dona i sobre l’amor, aquest do que l’ésser humà té i que per a Medea ha estat la tragèdia més gran.

Ospe! I ara tornem a ballar-la, però el presumpte autor de l’homicidi doble de Santa Cruz de Tenerife, de l’Anna i de l’Olívia, és l’espòs. L’infanticida mata les filles de manera planificada i premeditada amb la finalitat de causar el dolor més gran a la seva ex parella. Enfonsa els cossos de les nenes en uns llocs allunyats i profunds de la costa marina, on ningú no les pugui trobar. És un malvat! Per fer el mal, aquest pare es val d’uns éssers innocents. Efectivament, aquest procedir forassenyat s’anomena violència vicària. Les petites no han de carregar amb aquest trasbals conjugal. (Aquestes nenes innocents demà no es llevaran ni correran ni jugaran com feien habitualment. Els batecs infantils de la llar s’esvaeixen per sempre.) La mare Beatriz Zimmermann, en una carta d’agraïment a totes les persones que l’han acompanyada, diu que ha patit “el dolor de l’acte més monstruós que una persona pot cometre: matar els propis fills innocents.” i afegix encara: “A mi em deixa viva perquè pateixi tota la vida”. (Ai! Ai! Ai! Ai! Els repics de l’odi i de la maldat no tenen límits.) I també aquí, com en el mite de Medea, l’infanticida, primer de tot, fa un ritual de comiat de les filles; consegüentment, porta el gos a casa de la seva mare. Allí deixa també les targetes de crèdit del banc amb les contrasenyes d’accés corresponents, i les claus del cotxe. I regala les seves pertinences als amics, com ara, algunes propietats, una embarcació d’oci i una moto tipus Quad i tot. Com em diu una col•lega: la realitat supera la ficció. Les conseqüències d’aquest episodi ens porta a afirmar que la condició humana -en algunes ocasions- és una porqueria.

MEDEA A LA LITERATURA

Més de dues-centes adaptacions literàries s’han portat a terme sobre la història de Medea. L’obra original pertany a Eurípides, una tragèdia d’emocions ben penoses. Més tard, Sèneca recrea el tema, tot accentuant els aspectes més sobrenaturals de la història, que també ha estat tractat per Corneille (1635) i per Jean Anouilh (1946). Pasolini (1969) ens fa veure el mite en la pel·lícula Medea, que hi contraposa el món bàrbar i màgic de Medea al món modern, civilitzat i racional de Jàson.