APLEC DE BRUIXES A RUPIT

Les bruixes són dones posseïdes pel dimoni i coneixedores dels secrets de la màgia. Esposes del diable. Pateixen persecució des del segle XV fins al segle XVIII.

Etimologia:  d’origen incert, probablement preromà. Potser de *vroiksa, del cèltic vroikos “bruc”, pel fet que les bruixes s’apleguen en terrenys amb brucs.    

Iconografia: Des del segle XVI, com eren aquestes bruixes? Són unes dones lletges, velles i solitàries però sexualment actives, que ja han superat l’edat d’infantar. D’altra banda, els pintors algunes vegades les representen com unes noies atractives i eternament joves. D’un extraordinari i insaciable apetit sexual. Els seus atributs són els llibres màgics, l’escombra,  la serp, els perols d’aram, la cabra, les espelmes, el gripau, els gats o bé els ases. I el mussol –símbol del món nocturn-, el qual sovint el veiem acompanyant  aquestes dones de mala vida.

AL·LEGORIA DE LA BOGERIA. PINTURA A L’OLI DE QUENTIN METSYS, 1510/1520.

Les bruixes estan al servei de Satanàs, el maligne àngel caigut, amb el qual han fet un pacte d’aliança. Aquestes donotes escampen epidèmies, misèria i mort, i també obren encantaments i pràctiques màgiques, i poden llegir el futur  de les persones mitjançant objectes i animals gràcies als seus poders malèfics. Així, doncs, no us heu pas d’estranyar de la seva maldat! Heus aquí que elles també són uns personatges irreverents tot exhibint, rialleres, les seves natges. A més a més, susciten la basarda, l’espant, això fa que l’Església s’oposi a la seva presència. Des de finals del segle XV, elles esdevenen l’enemic a vèncer. Els papes promulguen unes butlles que les afecten de manera directa i es publiquen nombrosos tractats d’inquisidors i demonòlegs amb atacs violents contra elles. Aviat, Europa es lliura a una repressió brutal contra les violacions de la llei per part de la bruixeria.

LINDA MAESTRA [UNA BRUIXA QUE PORTA UNA PRINCIPIANT]. FRANCISCO GOYA

Entre el 1400 i el 1750, les ciutats i els pobles es valen de la protecció de fogueres purificadores, que sobretot tenen les dones com a objectiu; d’entrada, ja menystingudes pel pecat original. Que dugueren a cap fets tristos, injustos i esfereïdors. I no en van passar pocs, de sofriments! Per tal que confessin les seves faltes, a les bruixes, les fiquen en presons i són torturades. I busquen, en els mateixos cossos, les proves de la seva natura demoníaca: stigma diaboli. Tot plegat és un reflex de les supersticions d’aquell moment. El mite romàntic les recupera també, però la seva imatge és la d’una dona vella, lletja i desagradable, de mal caràcter i dolenta, que apareix en els contes per a infants, al costat d’un perol fumejant d’herbes aromàtiques. Tenen les òrbites dels ulls enfonsades. De celles molt arquejades. El nas transformat en bec i una mata de cabell que forma crestes damunt del cap. Ja veieu que en són de lletges, les bruixes!, i com espanten els nens, aquests personatges violents i fabulosos! Terror. Por. I, enmig de l’alegria esbojarrada, els plau de cremar encens, menta i farigola.

LA SERPENT. TERRISSA DE JUST BECQUET. MUSEU DE BELLES ARTS I ARQUEOLOGIA, BESANÇON, 1899.

REUNIÓ NOCTURNA DE BRUIXES AL PRAT DE L’ERMITA DE SANTA MAGDALENA* 

Un lloc: “larre”. Un boc: “aque”. Una festa: aquelarre. Reunió. Homenatge. Banquet. Ball. Gaudi. A-que-lar-re. Menjar. Beure. Estimar. AQUELARRE.

Any 1620. Nit tèbia d’un divendres de tardor. Hi ha una festa nocturna al tranquil prat de l’ermita de Santa Magdalena de Rupit. A mitjanit, un seguici de veïnes del poble, tot el que és femella, tot quant hi ha de dona, viudes i casades (Joana Trias, Eufrasina Puig-de-rajols, Hermínia Casadevall, Quela Rupiteres, Hermínia Saltiri, Joana Farrés i Tecla Marigó) -són set de colla- emprèn d’amagat el camí llarg que uneix Rupit amb l’ermita. Els agrada molt aquest paratge perquè, en una nit de lluna plena, la  claror hi és blanca i enlluernadora. Mitjançant les seves bruixeries, conjurs i fetilleries, allí es reuneixen  per anar a fer mal: impedir infantaments de les dones, provocar pedregades, causar males collites i grans danys a les persones, i enverinar el bestiar. Maleïdes dones!

Heus aquí que llavors comença un espectacle inquietant i esbalaïdor. Enmig de la festa, aquestes dones xarrupen el dolç suc de la vinya amb una boca golafre, que els encén els cossos perfumats d’ungüents, que les duu a transgredir les lleis, tot negligint la condemna de Déu. Es posen a blasfemar. Entusiasme. Èxtasi. Fortor de vi. Allà, seuen al ras i mengen de manera desorbitada carn mig crua de porc i de xai. I també els agrada de córrer, embogides i delirants, per les serres en absoluta llibertat, amb la pell de llop a l’esquena i al puny un llarg bastó, amb el qual percudeixen el sòl. Sense normes ni límits. Danses. Misteris. Cultes secrets. I presència de gats diabòlics.

Després del banquet, el monjo vell de Rupit, de robes vermelles –Joan Boherats-, geperut, deforme i molt gras, fa una música de flauta, discordant i grollera. També porta un timbal. Llavors elles dansen libidinosament seguint el ritme, despullades i descalces, de cara al cel, braços en l’aire i sacsejant el cap, amb prou feines tapades amb uns draps, tot formant un cercle al voltant de la gran foguera, però sempre girant al trot en sentit esquerre al so del timbal. Els passos retrunyen. I l’escombra els serveix de cavall. Els ungüents i el vi els faciliten el vol. Roda que rodaràs. Vola que volaràs. Roda que rodaràs. Vola que volaràs.

A vegades, ballen abans de menjar. En altres ocasions, després. Es donen les mans i dansen embogides, udolen salvatges. Xisclen i escupen renecs. La terra tremola sota els seus peus. Alegria esbojarrada. Ritual absurd, indecent, tot formant una anella fantàstica amb les mans agafades, i àgils voltegen tot donant-se l’esquena les unes amb els altres. Allí el diable pren la forma d’un home boc, de cos pelut i banyam recargolat, amb potes de cabra. Un monstre empeltat de boc i home que entra a la dansa. A la dansa! Aleshores, a l’home boc, l’honoren amb el foc de les seves torxes, el persegueixen i el cavalquen, l’abracen i l’omplen de carícies, excitades per l’aventura. Naturalment, totes volen jeure amb ell, inflades de desig. Salts. Corredisses. Crits festius, alliberadors, que trenquen el silenci de la nit. Quin rebombori! Això no ho podem entendre: dona, bruixa, bruixes, esperits de la natura. Esperits malignes, dimonis. Desobediència femenina. Profanació del pa i de les hòsties. Estimulacions. Passió. Erotisme. Enverinaments. Escombres. Volada màgica. Ritus satànics. Tot plegat comporta grans pors entre els veïns.

MEA CULPA. A continuació, aquestes dones són censurades per obrar malament, per creure en un món diferent. No tenen por a la llibertat. I el rector de la parròquia, el consistori i el notari en són els jutges, d’aquestes dones: “Estàveu celebrant un aquelarre amb rituals satànics i amb conjurs tot tenint relacions amb éssers demoníacs.” Així, doncs, heus aquí la sentència: Suspendentur eas laqueo per collum in alta furca, ita quod earum anima separantur a corpore1. La gent discuteix i s’apassiona. Les sis dones són vexades i torturades greument. Quin mal els fan! Plors que commouen. Gran xiscladissa. A la plaça, l’escenari està preparat -els fusters, ferrers i pintors han acabat el seu treball. Amb llaços, aquestes dones són penjades als pals. I el foc n’és l’element alliberador: les flames vencen la por. Les fogueres hi cremen purificadores.

Apagades les brases dels focs, la gent de Rupit fa un acte de fe i s’esforça per tornar a la vida de sempre i oblidar l’horror del que ha succeït. Pensa en els seus fills. Desitja que la mainada torni als seus jocs i al somriure. Però no és fàcil oblidar l’horror, i se’ls fa difícil de viure quan algú encén la metxa del record i de la por. Amb tots aquest fets: prou de fogueres!, prou de cauteles!. De por, ja n’hi ha prou!

  1. Traducció: Que siguin penjades amb un llaç al coll en una forca alta, per tal que la seva ànima sigui separada del cos.

(*) Personatges i fets d’aquesta història és pura invenció. Ara, s’hi pot haver esquitllat alguna dada històrica amb la meva voluntat.

https://iniciacionamontserrat.files.wordpress.com/2015/04/akelarre.jpg
AQUELARRE. FONT: WWW.MAESTROVIEJODESPIERTA

___________________

¿Qui són realment les bruixes? Les bruixes són dones que desobeeixen l’ordre establert. Dones sàvies. Hereves de coneixements molt antics. Però també són dones al marge de la comunitat. Se’ls atribueixen catàstrofes naturals i se les acusa de fer caure pedra, neula i fumassa. Sobretot, els agrada la solitud. Viudes. Solteres. Dones esgarrades. Moltes tenen la capacitat de guarir, amb una gran coneixement del món natural. Remeieres eficients, poderoses. Sàvies en curacions amb ungüents i beuratges. Bones coneixedores de totes les plantes medicinals, que curen la nostra salut. Herbes i aigües guaridores. Dones que sempre han estat lligades a la terra, capaces de gestionar els misteris de la vida i de la mort. Tenen una personalitat molt diversa: tant poden ajudar les dones en els parts, curar un malalt i protegir el bestiar del casal com venjar-se dels qui les ofenen. (Totes les dones poden ser bruixes.)

_____________________

Cal dir que a Rupit i a Pruit també hi han hagut bruixes de carn i ossos, d’existència visible. Qui eren, aquestes bruixes?

La Perota, ventruda i petitona,  vivia a la part alta del poble, a Coll de Castell. Vetllava malalts, vestia morts. I dominava l’art de l’endevinació tot observant el foc de la llar. Remeiera, també, dona sàvia i curadora. Donava remeis a la gent. Atenia els parts i practicava la medicina amb recursos naturals, amb plantes i animals. I amb rituals màgics. Per això, n’era famosíssima. I també passava per les cases a demanar diners per oferir misses per a les ànimes dels difunts, per encàrrec del regne dels morts. (Com que, a casa, hi tenia un fill per alimentar, per aquesta necessitat, feia aquesta tasca de pidolar.)

La Tecla de Santa Magdalena posseïa llibres màgics, amb els quals aprenia a transformar-se en tota mena d’animals, sempre lluny de la mirada dels homes. Ho sabia tot, tot ho havia vist, de tot es recordava. Heus aquí que un dia fou descoberta al mas El Perer de Pruit, transformada en una guilla. Fins i tot uns masovers van veure el lloc on la dona havia amagat les seves robes i les hi van prendre. Quan la dona es va voler vestir, no les trobà enlloc. La Tecla es va omplir d’ira. Maleïts brètols! I llavors va emprendre el camí cap a Santa Magdalena nua, de pèl a pèl, conilla. D’altra banda, cal dir que el fum del llorer i del romaní foragita i combat les bruixes. Així, doncs, que aquestes plantes oloroses mai no faltin a les nostres cases.

         Xavier Crosas i Casacuberta

IL·LUSTRACIO DE DAVID GALCHUTT

Escrigui el seu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s