Xavier Crosas Casacuberta

Heus aquí que la botiga Ca l’Ample de Rupit us presenta un reportatge sobre alguns personatges del món del futbol. Com que ens agrada parlar de futbol, comentar-lo i divulgar-lo, hem decidit recollir en aquest treball alguns entrenadors i futbolistes que hi han estat rellevants. Al capdavall, també els hi fem un reconeixement.

Un cop feta la lectura d’aquest reportatge, ens agradaria que t’hagi interessat, que hi hagis descobert aspectes nous i que t’hagi ajudat a viure millor aquest esport. I que també t’hagi servit per connectar millor amb la nostra botiga – Ca l’Ample de Rupit. Amb això, ja ens considerem prou satisfets.

(Com podràs observar, els personatges hi són presentats cronològicament.)

HENNES  WESSWEILER :: MARINUS MICHELS :: RONNIE ALLEN :: UDO LATTEK :: GIGI RIVA :: FRANZ BECKENBAUER :: GERD MÜLLER :: PAOLO  ROSSI ::

HENNES  WESSWEILER

Hans “Hennes” Weisweiler va néixer a Lechenich, una localitat a l’est d’Alemanya. Futbolista i entrenador. Com a  entrenador va tenir una carrera plena d’èxits. Efectivament, ha estat un dels entrenadors més  valorats del futbol alemany de tots els temps. Weisweiler com a entrenador ha estat estretament vinculat al Borussia Mönchengladbach (anys 60/70), del qual va ser pare esportiu. L’any 1965, el Borussia Mönchengladbach era un equip magnífic, jove, poderós i amb entusiasme, que va captivar els futbol europeu. Posteriorment, agafà les regnes del FC Köln (segona meitat dels anys setanta).

La disciplina, l’ordre estratègic, la força i contundència en les accions i un caràcter fort són les característiques del joc dels seus equips. Ordre defensiu, un gran desplegament físic sense condicions. Joc d’atac i una disciplina fèrria. Uns trets que es poden fer extensius a tot el futbol alemany. Un model competitiu d’una eficàcia enorme. Un tècnic dur i responsable, transmissor de futbol, mestre i formador de centenars d’entrenadors alemanys. En els equips, en què va treballar, va tenir l’encert de descobrir-hi uns futbolistes joves amb un gran talent, de primera classe. Va aportar grans jugadors al futbol alemany, com ara Günter Netzer, Berti Vogts, Jupp Heynckes, Rainer Bonhof, Allan Simonsen, Uli Stielike i molts més.  

Després d’onze anys al Borussia Mönchengladbach, l’estiu  del 1975 es va traslladar a Barcelona. (L’entrenador holandès Marinus Michel havia tornat a Amsterdam per ser el director tècnic de l’Ajax .) Quan la premsa catalana li va preguntar per què havia deixat  el  Mönchengladbach en el moment en què aquest club alemany estava molt ben reconegut i ple d’èxits, ell va contestar: “Ara miraré d’aconseguir aquestes fites al futbol espanyol”.

Al Barça, però, el clan holandès, Cruyff i Johan Neeskens, li van declarar la guerra. Weisweiler no va saber portar bé les estrelles de l’equip. Cruyff no volia seguir les instruccions del tècnic i al camp jugava pel seu compte. Weisweiler volia que Cruyff jugués de davanter centre, ben determinat en aquest lloc, però l’holandès volia jugar més  endarrere, que també pogués  repartir joc. Cruyff volia ser l’única estrella del Barça i en cap moment no li feia cas. A més,  Weisweiler volia fitxar Beckenbauer del FC Bayern Munic.  “Weisweiler no és pas el  director tècnic que jo he escollit”, va afirmar Johan Cruyff.  I, al delegat de l’equip senyor González, Cruyff  li va dir tot enfadat: “Digues al president que, si Weisweiler segueix entrenant-nos, no jugo més.” L’endemà d’aquest fet, va començar un creuament d’acusacions: “El tècnic no té idees ni cap criteri”, argumentava Cruyff. I Weisweiler li contestava: “Entrenar el Barça no és pas difícil, treballar amb en Cruyff sí.” A Weisweiler,  les coses li anaven de mal  borràs. Mai no es va trobar còmode i el suport del club li era inexistent.

Johan Cruyff no acceptava el sistema ni la normativa del tècnic alemany. Es va arribar a una situació límit entre ells dos amb tensions profundes, la qual cosa va provocar moltes reaccions i una divisió d’opinions entre els socis del Barça.  Ui, quin embolic! Hi ha haver una manifestació a favor d’en Cruyff davant de la Masia, i tot. Amb una pancarta històrica amb la llegenda següent:  “Avi W. W., als Alps; Heidi Cruyff, a la Masia.”  La majoria, per descomptat, va fer costat a Cruyff  i, conseqüentment, Weisweiler va demanar la suspensió immediata del contracte, que era per dues temporades. Se’n va anar sense haver aconseguit res. Un final lamentable perquè el tàndem Weisweiler- Cruyff  podia haver estat un duumvirat de grans èxits. Tot seguit va començar el ball interminable d’entrenadors, que, a tot estirar, duraven una o dues temporades a l’àrea tècnica. El càntabre Laureano Ruiz, aleshores entrenador del juvenil, va substituir Hennes Weisweiler a la banqueta. Finalment, però, Weisweiler se’n va anar amb tota dignitat: “A Barcelona he viscut l’any millor de la meva vida. Deixo el club amb recança i amb una gran tristesa. Mai no oblidaré aquesta entitat i aquesta ciutat.” La temporada següent, Rinus Michels retornava al Camp Nou.

                                           

MARINUS MICHELS,  L’HOME DE MARBRE

Marinus Hendriks Jacobus Michels, més conegut com a Rinus Michels, fou un entrenador amb molta personalitat. Un míster impertorbable, geniüt, dur, lluitador, professional, extraordinàriament estricte i alhora disposat a ajudar. (L’anomenaven l’home de marbre, per la seva serietat extrema.) Des d’Holanda, a finals dels anys seixanta  i principis dels setanta,  Rinus Michels va fer evolucionar el futbol. Promotor d’un joc  brillant, gairebé perfecte. Pare del “Futbol total”. Recordem aquí com exposa molt bé les claus principals d’aquest futbol:

Consisteix a  assetjar l’adversari sense treva ni respir per tal de recuperar la possessió de la pilota, i no cedir a cap preu la iniciativa  de l’atac  al contrincant, i és per això que s’ha de comptar  amb dos requisits bàsics: un esperit de lluita inqüestionable i  una preparació física perfecta, sense les quals el sistema s’esvaeix completament.

Michels incorpora un concepte fonamental en el futbol modern, “el pressing”, l’assetjament intens al posseïdor de la pilota i el tancament dels espais en tots els sectors del camp, perquè els contraris no puguin participar en la jugada. (Veure un equip moure’s amb aquesta idea, amb aquest coratge,  és un espectacle genial, molt bonic, que crida l’atenció. A la gent, li encantava veure aquest joc.) A total sight of football delight. “La imatge perfecta del plaer del futbol”, així ho comentava la premsa anglesa. Per tant, es tracta que tots defensin bé, recuperar la pilota al més aviat possible -si pot ser, al camp del contrari.- i atacar bé amb una bona colla jugadors. Reduir els espais tot pressionant el contrari de la manera més eficaç possible. Tot això comporta un ritme de joc ofensiu molt alt i, com que la pilota es mou tan ràpida entre els espais, obliga a tenir uns jugadors, tècnicament i posicional, més que bons. Bona passada i bona recepció de pilota. Joc posicional adequat i assistències oportunes. En efecte, la tècnica ha estat sempre la base del seu futbol.

Com a resultat de tot plegat, la selecció holandesa –l’Oranje– va ser capaç de desplegar aquest sistema de joc tan espectacular, que acorralava l’equip contrari i el vencia. Marca distintiva del futbol holandès. En realitat, l’Oranje aplegava un grup magnífic de jugadors: Jan van Beveren, Wim Rijsbergen, Arie Haan, Ruud Krol, Wim Suurbier, Gerrie Mühren, Willem van Hanegem, Wim Jansen, Johan Neeskens, Piet Keizer, Rob Rensenbrink  i Johan Cruyff.

La fascinació per aquest futbol poderós i dinàmic, que l’espectador sent i que hem heretat, prové de la bona coordinació, de la solidaritat, de la precisió, de la vistositat i harmonia, dels jugadors de qualitat i de l’eficàcia de cara al gol. Aquests en són els maons, i guanyar és la conseqüència d’aquest sistema. Michels hi va tenir un paper molt positiu. Johan Cruyff (en la seva  Autobiografia, p. 54) parla amb claredat de com Michels influïa en el seu joc: Sempre em va donar l’eina adequada  en el moment adequat. (…) Quan tenia divuit anys comentàvem  junts l’estratègia dels partits i, a més, va professionalitzar enormement l’entorn on jo havia de fer el meu joc. Michels marcava el ritme  i estava dedicat  permanentment a la nostra evolució. Michels va establir les condicions perquè jo pogués créixer com a jugador, tant a l’Ajax com al Barça i a la selecció holandesa.

A més a més, Michels va saber reconvertir l’extrem o el migcampista en defensa. Considerava que aquests jugadors tenien velocitat i, per tant, podien anticipar-se a l’extrem de l’equip contrari. Així, aquest davanter, ara habilitat com a defensa, sempre es mostraria disposat a anar endavant, a l’atac. D’altra banda, durant la preparació, li agradava  entrenar sempre amb la pilota. En comptes de fer un entrenament llarg, els feia jugar un partit cada dia amb la intenció de perfeccionar, d’analitzar  qualsevol situació d’un partit.

Amb un sistema d’entrenament, que fixava les tècniques més bàsiques del joc, amb un treball del tot senzill però innovador, Michels ens va oferir un futbol completament nou, modern. I també podem afirmar que Johan Cruyff n’és el fill i hereu, d’aquest “futbol total”.  Vet-ho aquí. Posteriorment, Frank Rijkaard i Pep Guardiola en varen seguir la mateixa línia tot assolint gran èxits. Per sort, tot semblava mot ben estudiat per aquests dos deixebles tan i tan brillants, i fidels al mestre Johan. Els quatre personatges bé que es mereixen el nostre reconeixement.

                                                                               

RONNIE ALLEN

L’any 1069 l’Athlètic Club de Bilbao anava molt malament i hi havia poques expectatives d’ordenar el futur. Tot i que l’equip comptava amb jugadors que prometien molt, com ara Javier Clemente, Igartua, Larrauri, Sáez, Etxebarria, Aranguren, Argoitia, Uriarte, Txetxu Rojo, Arieta II, i amb el porter Iríbar al capdavant, el rendiment era molt baix; el club anava a la deriva. Davant d’això  el club va mirar cap a Anglaterra. (La història de l’equip basc estava plena de situacions que unien aquest equip  amb les illes britàniques: l’origen del club, el tècnic Mister Pentland, portador d’un bombí i guanyador de la primera lliga (1929/1930), l’esperit del joc britànic…) Per tot plegat, els socis esperaven un cop d’efecte que retornés la fe en l’equip. Tot estava per fer, tot estava per reconstruir. Els jugadors eren els maons i l’entrenador havia de ser l’arquitecte d’aquesta renovació. I l’arribada de Ronnie Allen ho canvià tot: el treball diari i la filosofia del joc.

Ronald “Ronnie” Allen, nascut a Fenton, 1929 (Regne Unit), va jugar divuit temporades a la lliga anglesa. Més tard, va entrenar el Wolverhampton Wanderers. I després, l’Athlètic. Com a futbolista va ser un golejador excel·lent, amb molt  renom en el futbol anglès. De primer, cal dir que l’anglès Allen arribà a Bilbao i hi va entrar amb bon peu,  malgrat que, el dia de la seva presentació, va tenir una disputa amb la premsa local per culpa de la implantació d’unes normes estrictes entre la premsa i els jugadors. Convé destacar, però, que l’estil  de joc anglès sempre li va escaure bé a l’equip basc i Allen, que n’era el mànager general,   actuava molt rebé davant el seu públic. I, a més,  dirigia els jugadors amb un tracte exquisit.  Allen va planificar el treball del primer equip a la manera anglesa, i el va fer extensiu a totes les categories del club. L’equip jugava com un equip anglès: amb una bona tècnica, velocitat i força física en atac. Aquest estil de joc era molt valorat a la “catedral” del futbol espanyol. L’entusiasme del públic era molt gran. Aleshores, tots aquest canvis semblaven fets per un home visionari, però, a Anglaterra,  ja feia temps que hi havien estat implantats.

Ronnie Allen va dur a terme una preparació física, prèvia al campionat, amb mètodes molt i molt moderns, importats d’Anglaterra, que cridaven l’atenció de tothom. Era un entrenador amb idees avançades. Els exercicis físics hi eren molt importants. Amb uns entrenaments curts i molt intensos, amb l’ús de tota mena d’aparells gimnàstics i amb curses molt exigents per la riba de la platja de Sopelana. “L’aigua del mar i la sorra reforcen els turmells”, així ho argumentava Ronnie Allen. L’equip estava fort com un roure.

“Era molt estricte. Tenia les idees molt clares i les duia a terme”, recorda Javier Clemente, aquest noi de Baracaldo era la joia d’aquell equip. “En algunes coses era molt anglès. Li agradava treballar molt fort l’aspecte físic i amb ell vam fer una primera temporada extraordinària. Allen era un entrenador diferent a la resta. Els jugadors estàvem molt identificats amb els seus mètodes i amb la seva manera de fer”, recorda Clemente. Allen era un home seriós, un entrenador responsable i alhora molt proper, un amic dels jugadors. Infonia respecte i sabia imposar-se.

Tot plegat va fer que l’inici de la lliga 1969/1970 fos molt bona. L’equip demostrava molta força i, a més,  jugaven ben conjuntats, i de manera excel·lent. Allen promovia un estil que enamorava la graderia de San Mamés. Feia molt de temps que l’actuació de l’equip no era tan brillant. Durant tota la competició, el conjunt de Bilbao va encapçalar la taula, alternant-se amb l’Atlètic de Madrid. Tot feia pensar que l’Athètic de Bilbao en seria el campió. No obstant això, l’equip basc va fallar en els tres partits últims i van perdre la lliga. Els lleons només necessitaven un punt fora de casa i no varen ser capaços d’aconseguir-lo, ni a Sevilla ni a Atocha. Gairebé campions, però no en van poder ser. Per tant, subcampions de lliga. Tot i que la temporada va acabar amb un gust agredolç. Allen encara hi va fer dues  campanyes més. Al capdavall, però, tot aquell munt d’il·lusions i expectatives posades en Ronnie Allen s’havien esvaït.

UDO LATTEK, EL PROFESSOR

Udo Lattek (Polònia, 1935- Colònia, 2015)(Polònia, 1935- Colònia, 2015) ha estat considerat un dels millors entrenadors del futbol alemany, amb un currículum ple d’èxits en el futbol europeu. Des de molt jove, l’esport li havia agradat en bogeria (atletisme i futbol). Bon jugador de futbol, ràpid i amb un bon remat de cap. (Marienheide, Bayern Leverkusen, Wipperfürth i Osnabrück varen ser els seus equips.)

Entrenador del Bayern de Munic, el Borussia Mönchengladbach, el Borussia Dormund i el FC Barcelona (1981-1983). I va ser director esportiu del FC Colònia. Al Bayern de Munic va esdevenir tota una institució pel fet que, amb ell,  varen  guanyar la primera Copa d’Europa l’any 1974 .

Durant els anys 1970/1075 va fer que el  Bayern Munic fos el millor equip europeu. Amb una fornada de jugadors excel·lents: Franz Beckenbauer, Gerd Müller i el porter  Sepp Maier; i més tard, Ulrich “Uli” Hoeness i Paul Breitner. (Les persones que són de mitjana edat se’n recorden prou bé.) Un entrenador que va saber dirigir amb traça i habilitat tot aquest aplec  de grans jugadors. Amb un sistema d’entrenaments d’una gran qualitat. Entrenaments diaris, matí i tarda. “Baló medicinal” per guanyar potència i resistència. Engrescava els jugadors amb la paraula justa i amb els mètodes més apropiats. Rigorós en el treball i molt, molt exigent, de gran saviesa futbolística. Hans Beckenbauer també ho reconeixia: “Udo Lattek va ser per a nosaltres una gran sort. Sabia sempre molt bé el que necessitàvem. Sempre tocava la tecla correcta”. Entenia sempre el que el futbolista volia i necessitava, perquè ell n’havia estat, de futbolista. Una persona amb un concepte del futbol molt clar, basat en una preparació física molt estricta i en un joc explosiu. Així s’explicava en una entrevista al canal barça.tv, tot fent les afirmacions següents:

• No m’agrada la gent que diu: “Tinc un sistema molt bo”. No, no. L’important són els jugadors. Si no tens els jugadors adequats, no pots fer un sistema. El sistema depèn dels jugadors.

• M’identifico amb el futbol ofensiu, ofensiu… Però no tant un futbol ofensiu per arribar a perdre. Guanyar és el més important. El bon joc, després. Però, en primer lloc, guanyar. Si jugues bé, la gent diu: “Molt bé, molt bé.” Però si perds, et toca el rebre. Al Barça, si portes dos o tres partits perduts seguits, zas!, al carrer. Conseqüentment, primer, el resultat, i després, el bon joc. Molts entrenadors afirmen: “Juguem bé, bé. Fem espectacle, i hem perdut”. Després de dos, tres partits, corren a canviar el seu pensament. Amb més tranquil·litat, es pot fer més espectacle, però mai anteposar l’espectacle a la victòria.

Destinació: Camp Nou. L’any 1981 el Barça anava de mal borràs. En Josep Lluís Núñez no sabia què fer perquè el Barça triomfés. I se li va ocórrer preguntar al brillant jugador danès Allan R. Simonsen, que havia jugat al Borussia Mönchengladbach sota les ordres de Lattek, si, a Alemanya, hi havia algun entrenador adequat per al Barça, i aquest li va proposar l’Udo Lattek. En Gaspar i en Núñez li’n va fer cas i el varen fitxar. L’any 1981 Udo Lattek va aterrar a Barcelona  per tal de dirigir una plantilla de primer nivell, amb Schuster i Maradona al capdavant. Amb aquesta dos jugadors, i amb Quini, Migueli, Urruti, el Barça va guanyar la Recopa l’any 1982 davant l’Standard de Lieja al Camp Nou. Però la lliga d’aquell any la van perdre just al tram final del campionat.

Ara bé, Udo Lattek hi va tenir problemes d’ordre disciplinari. Una vegada va ordenar al xofer de l’autocar que arrenqués tot i que Maradona encara no havia arribat. Lattek ho comentava així: “No puc esperar-lo més. Sempre arriba tard. Estava en joc la meva autoritat, i la resta de jugadors em van aplaudir. Però, al dia següent, Maradona va parlar amb el president. Així, doncs,  els meus dies al Barça estaven comptats”.  El problema real, però, era que l’exigència i el rigor d’aquest entrenador topava amb l’esperit de treball de Maradona, que preferia uns entrenaments més suaus, de poca exigència física. Alguna vegada Maradona ja ho havia comentat a la premsa: “Aquest home ens asfixia als entrenaments”. També Marcos Alonso en recordava el fort treball físic: “Era molt dur, tot i que també li agradava la pilota. Entrenàvem moltíssim. No es casava amb ningú. Seriós i recte, però bo”. En definitiva, César Luis Menotti fou el nou entrenador, al qual plaïen els plaers de la nit. Aquest va instaurar els entrenaments a la tarda que  comportaven, segons ells, una influència beneficiosa dels bioritmes en els jugadors (?).

També, Lattek va ser el primer tècnic que va parlar de “L’entorn blaugrana”. Una paraula, una idea que denota tot un seguit de situacions alienes al propi futbol, en què prenen part la política, el poder, l’arrogància i la fama d’algunes persones que no són “de futbol”, que pertorben la bona marxa del club. Lattek ho entenia prou bé quan a l’entrevista al canal barça.tv afirmava: “Al Barça hi ha massa gent que vol manar. A Alemanya, en el Bayern Munic, hi havia Ulrich Hoeness i jo, ningú més. I al Barça, el president, el vicepresident, els directius, tothom vol manar. Però a Alemanya, Ulrich Hoeness i jo. Nosaltres dèiem: Cal fitxar aquest jugador , i el president només firmava. I punt”. D’altra banda, Lattek guardava una estimació enorme vers el Barça: “Del Barça he trobat a faltar la fama, el renom que té. El Barça té molt prestigi a Alemanya. No és pas el Madrid. El Barcelona  és el millor club del món, però també és el més conflictiu. A vegades, el Barça tenia un cert halo de diva. Ara no. Ara té molt bona fama a Alemanya”.

H I S T O R I A L    E S P O R T I U

Copa d’Europa 74

Recopa 82

Bundesliga (8)  72/73/74/76/77/85//86/87

Copa d’Alemanya (3) 71/84/86

E Q U I P S

Bayern Munic 1970/1975

Borussia Mönchengladbach (1975/1979)

Borussia Dormund (1979/1981)

FC Barcelona (1981-1983)

Schalke  04   1992

                                                                             

GIGI RIVA

Gigi Riva (1944), el gran golejador sard dels anys setanta. Heus aquí que han passat una colla d’anys, però  encara el recordem prou bé. L’any 1963 fitxa per al Cagliari. El Cagliari va millorar en gran manera gràcies a la qualitat d’aquest jugador i als seus gols. En aquesta ciutat petita, hi brillava una estrella. Per als sards, era el millor jugador del món. Un gran campió. Heroi silent.  Bell com un déu grec, de cabells arrissats, i amb un cos prim i atlètic.

En un equip ben petit, s’havia guanyat fama de ser un golejador excepcional, i molts clubs italians i també europeus van mirar de fitxar-lo presentant-li ofertes molt importants El volien cobrir de diners. I no ho van pas aconseguir. Riva va estimar més no moure’s mai del seu club, del seu casal,  perquè considerava que enlloc tindria la qualitat de vida que la bonica illa de Sardenya li oferia; allí, és clar, hi viuria feliç amb la família. Ell es va adonar que els sards l’admiraven i l’estimaven, aquell home d’una sola peça, i aquest afecte valia molt més que l’or. Per això ell deia: “Sardenya m’ha fet com sóc.” Riva representava Sardenya i també la realitat viva de tot el sud d’Itàlia. Un heroi no solament esportiu, sinó també un exemple per a tothom. Una pauta de vida gloriosa, un exemple a seguir per als joves italians. Gigi Riba va ser el triomfador de l’Eurocopa 1968, i que fins ara ha estat el millor davanter italià. Una cançó dedicada a ell, de la qual escric una  estrofa de només sis versos, evoca  el prestigi enorme que entre els seus tiffosi tenia: Es farà un gran festa. / El desig  de somniar tornarà. / Hi haurà alguna cosa per explicar, /  quan Gigi Riva retorni.

La temporada 1969/1970, Gigi Riva va guanyar l’Scudetto amb el seu Clagliari, amb una colla de jugadors prou coneguts com ara Beppe Tomasini, Angelo Domenghini, Enrico, Pierluigi Cera, Gig Pires…

Com era però, aquest jugador? Gigi Riva era l’estrèpit d’un tro (Thunderclap), el golejador més gran de la història de la lliga italiana, inimitable. Il bomber azzurro e del Cagliari. Un jugador que va néixer per al futbol, per a fer gols. Un killer voraç dins l’àrea. Creava sempre el caos entre els defenses. Tenia un instint innat per al gol. Eficaç, fort i veloç com una fletxa, talment un cavall desbocat. Magnífic.  Tenia audàcia, agressivitat, acrobàcia i dinamisme, i no el podien fer caure mai gràcies a la seva força física. (Encara que va patir tres lesions greus que el van obligar a estar parat llargues temporades; I ja us podeu imaginar quin tràngol tan terrible!) En fi, era tot un martell ja sigui a pilota parada, amb un xut sec poderós, que feia estralls; o bé, en jugades d’atac molt ràpides.  I també rematava de cap de manera extraordinària. Concloïa tot el treball de l’equip d’una manera espectacular. La passió dominant en ell era el gol. Ell mateix explicava la idea del gol d’aquesta manera:

El gol és el que t’ajuda a passar una bona setmana, allò que t’anima, que et carrega les piles, que et dona ànims; el més important, el més valuós  per al davanter centre.

Quando Gigi Riva tornerà
Non ci troveranno ancora qua
Con la vita in fallo laterale
E il sorriso fermo un po’ a metà
Tornerà la voglia di sognare
Quando Gigi Riva tornerà

FRANZ BECKENBAUER, EL KAISER

Franz Anton Beckenbauer (Munic, 1945) personifica el futbol alemany. Nascut a Baviera, a la ciutat de Munic, en una Alemanya empobrida i destrossada per la guerra. Al Munich 1860 comença la carrera jugant de davanter. Per raó d’una bufetada de l’entrenador, se’n va d’aquest equip. Frank fitxa per al Bayern. Debuta a la Bundesliga la temporada 1965/1966. El seleccionador nacional Helmut Shön, en veure la gran personalitat i la capacitat ofensiva que té, el mou al centre del camp. Hi fa un paper rellevant amb el xut a llarga distància i les entrades a l’àrea contraria. I també fa gols. Ànima i motor de la selecció alemanya. Mana i decideix. A Roma (Mundial del 1990), es converteix en el primer, i fins ara únic tècnic, que guanya un campionat del món com a entrenador, després d’haver aconseguit una altre campionat del món com a capità.

Beckenbauer es consolida jugant per darrere de la línia defensiva, sense marcar ningú en concret. (A aquest defensa, se l’anomena “lliure”.) Jugador elegantíssim. Atlètic. En cada moviment que fa al terreny de joc, hi exhibeix una gran pulcritud. És el director des d’una posició endarrerida. Jorge Valdano en comenta el següent: “El lloc de lliure li era un espai molt còmode; actuar de defensa li era massa fàcil, atès que tenia molt talent”. Enlluerna tothom amb una tècnica excel·lent, superlativa. Amb el cap enlaire, sense mirar la pilota, la condueix amb molta facilitat i també controla plenament la situació dels companys. Que bonica la finor del seu joc! I com treu amb facilitat la pilota des de la defensa! Sap sempre on ha d’enviar-la, amb unes passades excelses de cinquanta metres. Crea escola a tot el món per la seva tècnica excelsa i pel comportament tan correcte que hi té. De joc net. Aquest posat altívol i presumptuós, d’un gran carisma també, el postula com a comandant indiscutible de l’equip. L’anomenen amb el sobrenom de “Kàiser”. Director de tot el joc defensiu del Bayern i de la selecció alemanya. N´hi ha que diuen que “Beckenbauer pot jugar amb un frac, que surt del camp com un cigne”. Tanta és la seva netedat i finor al camp. Tot un gentleman del futbol. Com que és molt intel·ligent, entén bé l’esquema de l’equip i l’organitza. Tot gira al seu voltant.

El millor lliure de la història. (Una posició que ja fa una colla d’anys ha desaparegut.) El seu joc canvia l’organització de la defensa: actua darrere de la línia defensiva amb l’objectiu de tallar el joc d’atac de l’equip contrari. N’és “l’escombra”. Ara bé, des d’aquí, munta unes incursions ràpides i inesperades que l’equip contrari  no sap com parar-les. El seu espai és una plataforma de llançament perfecta. Escull el moment oportú per sorgir de la línia de defensa, crear superiorat numèrica i atacar amb un atreviment extraordinari. Un moviment de sorpresa, amb què també arriba a marcar molts gols. I té un xut precís i poderós. Aquesta llei de joc és l’aportació que va fer al futbol modern.

El futbol alemany, amb ell, viu els dies més feliços. (Va jugar cent tres partits amb la selecció alemanya!) Aquell futbol ocupa totes “les cadires”; els equips alemanys dominen Europa. Algú ha afirmat que “per guanyar-los, calia matar-los.” Amb una fornada de jugadors genials  (Sepp Maier, Gerd Müller, Berti Vogts, Paul Breitner, Thomas Grabowski, Günter Netzer, Jupp Heynckes i Wolfgang Overat.). Fan un futbol que agrada a tothom, i amb una bona preparació física: un futbol sacrificat, de conjunt, vigorós, noble. Veloç i tècnic, alhora.

Franz Beckenbauer és a la llista dels millors per mèrits propis, perquè el seu joc aporta conceptes nous. Personalitza la creació i el lideratge. Exigeix una preparació física eficient i promou un estil de gran qualitat tècnica. I ara observem que el joc es construeix sempre des de la defensa. Franz Beckenbauer és la base i un compendi del futbol modern.

GERD MÜLLER

Gerhard Müller, més conegut com a Gerd Müller o Torpede Müller. Els seus paisans alemanys sovint el denominen Bombarder – Der Bomber der Nation. Davanter nascut a Nördlingen (1945). També l’anomenen “el petit grassonet Müller”. En primer moment, Gerd Müller creu que l’amanida alemanya de patates –kartoffelsalat-, que la seva mare li prepara, el fa més fort, més gruixut. Futbolista que personifica el gol: el millor davanter de la Bundesliga. El mes famós. El seu hàbitat és la zona del punt de penal, davant de la porteria, i no el treguis d’allí perquè, fora d’aquest espai, no val un clau. Els principals atributs d’aquest futbolista són el bon domini de la pilota i la culminació del moviment per fer gol. De gran mobilitat i amb un remarcable joc aeri. No mira mai enrere; el seu objectiu és apuntar i  torpedinar la porteria contrària.

Guerrer, implacable i poderós. De cos desproporcionat: camacurt (1,76 metres d’altura), rabassut, de cames fortes, això li dona una gran agilitat de moviment. Obté avantatge en els metres primers, i deixa enrere els jugadors rivals, i defineix amb flexibilitat i sang freda. L’important per a un home gol és l’instint assassí, i en això Gerd Müller és un fora de sèrie. Marca gols des de posicions impossibles. D’esquena a la porteria, marcat per tres defenses, fa mitja volta, i bum!, gol! Sempre dins l’àrea petita, preparat per caçar amb qualsevol part del seu cos qualsevol pilota que se li acosti. Ja veieu, doncs, quin era el seu poder. De genolls, caigut al terra, amb el cul, si fa falta, culmina amb el gol la feina de tot l’equip. Així, doncs, és l’alegria esclatant del grup, del qual es beneficia. Sap que hi és necessari però no suficient. I celebra el gol amb els braços ben enlaire, amunt, amunt, com si busqués l’alçada física que no té. Ara bé, davant la idea de Gerd Müller com a home d’àrea, val la pena oferir en contrast l’opinió de Juanma Lillo: “No és un golejador que juga sinó un jugador que goleja. Cal remarcar que és un jugador que facilita situacions molt bones per als companys i que, a més a més, fa gols. Müller juga més temps fora de l’àrea que dins. Això sí, quan juga dins de l’àrea és molt, molt, molt bo”.

Quan nosaltres érem joves ens agradava el futbol en desmesura i quedàvem admirats de la facilitat que tenia per fer gols, aquest futbolista, la fama del qual s’estén per tot Europa. En tenim records, postals  imatges. Quina meravella! Quin “trencaxarxes”. Figura terrible per als defenses. Martell ferri, poderós i infal·lible. El número tretze sempre ha estat relacionat amb la mala sort; no obstant això, a Müller li agrada força de portar-lo quan juga amb la selecció alemanya i la sort li somriu d’allò més. Karl-Heinz Rummenige, exfutbolista alemany, en fa un reconeixement del seu futbol, una valoració ben ajustada i merescuda: Gerd Müller ha estat un dels grans jugadors del futbol mundial. D’una velocitat increïble. Als entrenaments, jugant contra ell, mai no me’n sortia: no el podia defensar. Sense els seus gols, el Bayern i la selecció alemanya no serien on són ara”. Ja veieu si era un futbolista de debò.

         HISTORIAL ESPORTIU

• Catorze gols en dos Mundial de Mèxic, 1970 i Alemanya, 1974
• Millor jugador d’Europa 1970
• Copa del Món, 1974. Alemanya Federal
• Tres copes d’Europa amb el Bayern München
• Una Recopa d’Europa amb el Bayern München
• Quatre títols de lliga amb el Bayern München
• Quatre títols de la Copa d’Alemanya
• Una copa Intercontinental amb el Bayern München
• Tres-cents seixanta cinc gols en quatre-cents vint-i-set  partits
• Màxim golejador de la història de la Bundesliga
• Set trofeus com a màxim golejador de la lliga alemanya

PAOLO  ROSSI, EL BOMBARDER AZZURRO

De què el coneixem Paolo Rossi (Prato, 1956)? Els seguidors del futbol, que ja tenim una colla d’anys a sobre sabem que  va ser un  excel·lent futbolista italià, que ocupava la posició de davanter centre. Va jugar en equips diversos: Como, Vicenza, en què va fer el seu debut amb dinou anys i hi va estar tres anys, i la Juventus, durant quatre anys, amb dues lligues, una Recopa i una Copa d’Europa. Més tard, Milan i Verona. L’any 1980 va ser inhabilitat durant dos anys per l’escàndol de les quinieles negres o Totonero. (Una bona colla de jugadors, entrenadors i directius s’hi van veure implicats.) Superat aquest tràngol tan vergonyós per al futbol italià, l’entrenador Enzo Bearzot va creure cegament en Paolo Rossi. I aquest va ser l’heroi del tercer títol mundial d’Itàlia, de la fúria blava.  Campió del món amb la selecció italiana l’any 1982, al Mundial de Futbol d’Espanya, en què va ser el màxim golejador amb sis gols. (Paolo Rossi, el martell contra Brasil dels Zico, Sócrates i Falcao, una selecció molt potent aleshores, amb un “hat trick i tot, a Sevilla.)  Rossi va fer plorar el Brasil, que és el títol de la seva autobiografia. Els brasilers no oblidaran mai els tres gols que els va marcar. I, seguidament, aquell mateix any  aconseguia la Pilota d’Or.

Ha estat considerat un dels millors davanters de tots els temps. El gran bombarder azzurro, el capocannoniere. Un dels futbolistes més rellevants dels anys vuitanta. En una ocasió, Paolo Rossi va explicar en el programa Che Tempo Che Fa de la RAI, que a Brasil el reconeixen encara i no pot agafar el taxi; cap taxista el vol portar. En una ocasió en què Rossi es trobava de viatge a Brasil, un taxista de Sao Paulo el va conèixer i, forçosament, el va fer baixar del taxi al bell mig del carrer (!).

Paolo Rossi era un jove de la Toscana, que tenia un físic impropi d’un futbolista perquè era remenut. Se’l veia trencadís i poc dotat físicament. Rossi, amb 61 anys complerts,  comenta els inicis futbolístics de la manera següent: Jo era un noiet quan em van dir que la meva salut no em permetia de jugar, com tampoc la meva constitució física perquè era poc robusta. Però no m’ho vaig creure. Els meus somnis eren més forts que els obstacles. Vaig treballar molt dur i vaig creure en mi mateix. Vaig afrontar tots els obstacles amb el cor obert i, un dia, el somni es va fer realitat. Has de creure en tu mateix, treballar dur, respectar els altres i, finalment, el teu somni es convertirà en realitat. I encara, en una entrevista per als mitjans d’Argentina, va comentar el fet següent: durant una concentració amb la selecció italiana, i com que estava tan flac, uns cinc quilos per sota del pes normal, els tècnics varen decidir d’alimentar-lo d’una manera especial. I totes les quaranta nits d’aquella concentració tan llarga, el cuiner, el metge i el massatgista passaven per la seva habitació i l’hi portaven un got de llet calenta i una porció de pastís de poma (sic). Era la manera de fer en aquell moment; ara, però, és el dietista el qui porta molt bé tots aquests temes.

Convé destacar que era una rateta de l’àrea, hàbil i molt viu, que sabia treure profit del seu físic més aviat esquifit, de poc més de 1,74 metres. Un davanter centre diferent als habituals, que sempre són corpulents i alts i amb una bona rematada de cap. Rossi, però, era un oportunista, un caça gols extraordinari.  No tenia un xut potent, però era letal a l’àrea petita. Tenia un talent inqüestionable, intel·ligència, gran velocitat i molt bona visió tàctica. Precís en els moviments. Bon driblatge. Sabia estar sempre al lloc oportú per fer el gol.  

Qui és que no recorda la final del Campionat del Món del 1982 a Barcelona? Qui no hi recorda els gols de Paolo Rossi? Aquell mundial va fer que Rossi esdevingués un jugador immortal. Un campionat que perdura al cor dels italians. Recordem també la presència i la gran exaltació del president italià Sandro Pertini a la final del campionat: Pertini, dempeus, amb les mans enlairades, amb el crit inoblidable de “Campions del món! Campions dels món!”

Actualment, Paolo Rossi és dedica a participar en actes benèfics i comentar partits de futbol a la cadena Sky Sports d’Itàlia i és el propietari d’un negoci d’agroturisme en una propietat molt bonica de la Toscana, on produeix oli i vi, i hi lloga uns apartaments. Ara, aquest jugador tan genial  juga el seu segon “partit” en un lloc serè i tranquil, i de molta anomenada.