L’HOSTAL DEL GRAU / EL GRAU DE PRUIT

     L’HOSTAL DEL GRAU / EL GRAU DE PRUIT

Per un camí de carro, els traginers amb els seus animals dedicaven una jornada de vint hores a fer el trajecte de Vic a Olot. Us convido a conèixer aquest viatge: sortien de Vic a negra nit i esmorzaven a Roda de Ter. Fet el tram de camí fins L’Esquirol, menjaven un mos a l’hostal de l’Esquirol o del Perai, i seguidament una nova etapa fins a l’hostal de Ca la Rotllada, on la parada per dinar era llarga, llarga, sense presses. Com a auxiliar d’aquest hostal, en casos d’excessiva concurrència (quan ho tenien tot ple), hi havia L’Hostalot, a pocs minuts d’aquí. Després reprenien el viatge. Coll de Cabra. Coll de Comajoan. I propera aturada a l’Hostal del Grau per berenar (una taula copiosament proveïda amb pa amb tomàquet, pernil i embotits). Prop de mitjanit, “beguda”  als Hostalets d’en Bas, i arribada a Olot.

Totes les matinades l’hostal del Grau tremola amb el pas dels traginers. Arriben de cada banda, de Vic i d’Olot, amb les mules ben carregades de mercaderies. Esbufeguen els animals fent tremolar les finestres, despertant la gent. És la mateixa hora en què s’encén el foc de la cuina i s’obren els forns i fa olor de pa acabat de coure. (Mestressa!, crida el traginer. Què hi ha?, pregunta la dona. Hi ha carn d’olla, avui? Tenim una gana!, i per acabar voldrem un cafè i una copa de ratafia, diu l’home. Quants sou de colla? En som cinc, mestressa).

HOSTAL DEL GRAU

Efectivament, quan els viatgers s’acostaven als cingles del Collsacabra per començar el descens cap a la Vall d’en Bas, feien parada a l’Hostal del Grau, ubicat en un indret privilegiat. Mireu com ho explica Marià Vayreda (Olot, 1853-Barcelona, 1903): “Plantat a la vora del cingle, es mira des d’allí com des d’un balcó, el bonic panorama de tota la comarca d’Olot, amb un fons que es perd de vista. Els poblets de Bas i Hostalets es veuen a sota els peus, semblant a la distància d’un tirat de pedra de l’espectador”.

L’Hostal del Grau rep el nom del lloc on ha estat edificat, perquè és molt, molt a prop del Grau d’Olot. (Tos sabem que un grau –del llatí gradus, que vol dir “pas”-és un camí a través d’un cingle que permet assolir-ne la part superior.) Els orígens d’un primer edifici, potser fortificat, cal cercar-los al segle XIV, una fortificació depenent del castell de Bas. (Restes de torres i espitlleres així ho testimonien.) Però l’hostal no s’esmenta fins al segle XVIII, quan els hostalers foren testimonis d’accions de la Guerra de Successió. La casa del Grau va ser reformada pel senyor Manuel Garganta just acabada la Guerra del Francès (1815), que hi bastí un doble pis de cinc arcades a la façana sud. Unes arcades, per davant de les quals discorria la calçada del camí ral, com es pot veure a l’escena ambientada vers  1820-1830.   

HOSTAL DEL GRAU

Un cop fet el descans a l’hostal, la gent de pas que venia de Vic començava els descens de les Marrades, descavalcada de les seves muntures a causa dels forts pendents. També Francisco Zamora (magistrat, escriptor i amant dels viatjar) hi prengué la més gran precaució en travessar el Grau en direcció a Olot l’any 1787: Se encuentra la casa de la Esca y un puente de un ojo, y más adelante el hostal del Grao, en el que empieza la famosa bajada de este nombre, y aquí es preciso echar pie a tierra.

L’Hostal del Grau és un edifici gran, de murs quadrangulars massissos, que fa el seu efecte. Espaiosa, neta, austera i endreçada. Ara és un habitatge d’estiueig, dedicat al turisme rural. Té una façana que es fa mirar. Amb cinc pòrtics i columnes de pedra. Sota aquesta porxada, els pagesos i els viatgers hi guardaven l’animal. A sobre, al primer pis, cinc arcs rebaixats en una galeria oberta. Arc de pedra a la porta principal, amb la llegenda següent: “Manuel Garganta…en 1816”. Un pou amb una enorme cisterna. Des d’aquí, es té una paisatge panoràmic dels Pirineus. Des del cims de Núria fins al Costabona. Originalment, el camí ral passava just per davant dels arcs de la façana principal de l’Hostal, però ara el traçat fa una gran marrada artificial per evitar acostar-se a la casa, en consens amb els propietaris. El seu entorn és deliciós, amb prats i roures magnífics. Al costat mateix de l’Hostal del Grau, comença a baixar el Grau d’Olot. A prop, passat el torrent a la dreta, hi ha la Mina del Bandoler1. Marrades del Grau, extraordinàriament ben conservades. Avall, avall, la Font del Grau. Pont de les Marrades. Font de les Marrades. I al capdavall de la baixada, els primers camps de la Vall d’en Bas i el Molí Vell.

MAS HOSTAL DEL GRAU (1950)

LA BIGA DELS PENJATS DE L’HOSTAL DEL GRAU

La Mina o Balma dels bandolers, llarg passadís encaixat entre uns murs ben alts, és el lloc on s’amaguen les colles de bandolers del camí del Grau (d’aquí li ve el nom). Aquests causen terror als viatgers i als traginers perquè els assalten violentament tot saquejant-los arreu del camí. Les batudes que s’hi organitzen per caçar aquests saltejadors de camins no obtenen un bon resultat. Després dels saquejos, aquests bandits s’amaguen a la balma dels bandolers. Heus aquí que cobreixen el gran call amb troncs i amb terra, que hi fan de teulada, i tot pren un aspecte absolutament natural. Doncs bé, allí tenen l’amagatall.

Amb tots aquest fets, però, es té constància que una bonica noia del mas del Coll, amistançada amb un dels delinqüents, dona informació als malfactors sobre les rondes de guàrdia dels pagesos de la contrada. Ja veieu si n’era d’eficaç i valenta, la mala dona. Tot i això, detenen la noia i li fan confessar la veritat. (A continuació és acusada de traïdora). I bé, un cop descobert el secret que els permet fugir fàcilment, arriben a agafar-los, a aquells bandits: tres o quatre tombs de soga a l’entorn del cos: “Ja us tenim!” I es diu que, a alguns, culpats de molts d’assalts, se’ls enduen, i immediatament pengen els seus cossos d’una biga del sostre de l’hostal del Grau, des d’aleshores anomenada “la biga dels penjats”. En sentim els gemecs, és un instant. I els cadàvers balancegen… (Així es com la biga esdevé famosa.) Quant als cossos d’aquests delinqüents, proclamen l’ordre que ningú no els doni sepultura, sinó que restin insepults com a menja de les aus rapinyaires, i que serveixi d’avís per als malfactors (mentre que les campanes toquen a morts amb un repic diferent). A l’últim, tenen el que es mereixen. Això havia d’acabar així. Ara bé, d’aquesta llegenda no hi ha un testimoniatge escrit, així és que no podem pas garantir que sigui certa…

  1. Mina del Bandoler, enorme esquerda rocallosa o call natural de murs ben alts (de cinquanta metres de llarg i 1,20 d’amplada mitjana), on s’amagaven els lladres de camí ral i els bandolers -d’aquí el nom- als segles XVIII i XIX.

FONT Generalitat de Catalunya

Departament de Política Territorial

i Obres Públiques

Escrigui el seu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s