SANTA LLÚCIA DE RUPIT [DE RUPIT A SANTA LLÚCIA]

Rupit. Som a la plaça de Coll de Castell, a la part alta del poble. Plaça oberta, ben assolellada, tranquil·la, cap botiga amb rètol, talment un carrer ample. Plaça de forma allargada, amb cases d’arquitectura noble, de façanes molt boniques, fustam als balcons i, a les finestres, blanques cortinetes de ganxet que enamoren. El ple de cases és al costat sud de la plaça; a l’altre costat, la plaça és oberta amb uns horts petits que s’estenen avall, avall, fins al torrent del Saltiri. Es castell, on és? Ah! Del castell, no en queda res. Només un pany de paret damunt del gran rocam, que domina la població.

COSTAT NORD DE LA PLAÇA COLL DE COLL DE CASTELL [Fotografia de Rafel Ribas]

PLAÇA DE COLL DE CASTELL. UN PANY DE PARET DEL CASTELL DAMUNT DEL GRAN ROCAM [Fotografia de Rafel Ribas]

I aquí agafem el camí de Santa Llúcia, que de primer s’ensota una mica i tot seguit és de pujada suau. L’anada a Santa Llúcia és un passeig on els veïns de Rupit hi han bastit un barri nou. Cases noves força grans, que segueixen el model constructiu del poble, amb lleugeres variants. Cases de pedra, amb balconades de fusta plenes de flors. Tot plegat és una delícia. Passeig molt recomanable, sense cansament. Vora el camí hi ha una font i uns bancs on seure. Dues dones hi estan assegudes gaudint de la visió del poble i prenent el sol. Aquí cal fer parada.

-Bona tarda, senyores, ¿vostès creuen que hi pot haver un paratge millor que aquest?

-No ho sé, potser no perquè estic enamorada d’aquest lloc –respon la més gran.

-¿Com ho estan passant? ¿Fa bon temps, oi?

-Doncs miri, sí. Quina tarda més esplèndida! Molt bé –respon contenta, l’altra dona.

Em faig amic del quisso de les senyores. I jo que li pregunto: “¿Què te’n sembla, a tu, d’aquest poble?” El gos mou la cua, però no sembla pas que ho vegi massa clar. Des d’aquí es té una gran vista de la banda de llevant del poble i del gran rocam, damunt del qual hi havia el castell medieval, que ara és solament un record. Només en queda un pany de paret de quatre costats, alt i massís, al flanc est, que n’és l’únic testimoni, del castell. Aquestes pedres del castell de Rupit, que sorgeixen d’un embolic de matolls, venen del segle XI. (El castell, construït ran del turó, deuria fer molt bonic damunt del poble. Quina llàstima que l’hàgim perdut!) Feixes i timberes al costat del torrent. Molt a prop de Santa Llúcia, trobem dues pedres ben grans, que tenen l’aparença d’un solemne piano de cua, amb una llàntia gravada i tot, símbol de Santa Llúcia. Fixa-t´hi bé. La veus? I vet aquí que, gairebé sense adonar-nos, ja som a Santa Llúcia.

RUPIT DES DEL CAMÍ DE SANTA LLÚCIA

En el lloc on s’alça la magnífica finca actual, casa i jardí, hi havia hagut tres cases ben antigues de gent senzilla: la masia de Santa Llúcia, el Roquerol i una altra casa, el nom de la qual s’ha perdut. D’aquestes tres masies, d’aquests elements originals, ja no en queda res. Haurien caigut de velles. Tot eren enderrocs i bardisses. La nova masia de Santa Llúcia, admirable, tradicional, ben integrada al paisatge, s’edifica damunt d’aquestes cases que són una ruïna, entre els anys 1964 /1966. Els senyors Marc Masó i Rosa Jordana de Barcelona en són els propietaris. Les obres d’aquest gran casal donen feina als vilatans de Rupit durant força temps. S’ha de tenir en compte que la construcció d’aquesta finca esdevé una escola eficaç per als paletes del poble de Rupit perquè hi adquireixin experiència tècnica a l’hora de col·locar bé cada pedra als murs de la casa. (Rupit, i també Pruit, pot presumir de tenir paletes que són magnífics mestres col·locadors de pedra. I ara cal desitjar que aquesta aptitud no es perdi i que duri.)

Durant els anys 2020/2021, hi fan obres de restauració habilitant-la com a allotjament rural. AL capdavall l’objectiu és oferir un servei de qualitat als clients que visitin la vila de Rupit.  Casa senyorial ben gran. Espaiosa, neta i endreçada. Hi ha un jardí enorme amb uns arbres que li fan ombra i ornament. Oh, quin goig! Vet aquí un casal molt ben restaurat i digne de visitar.

A més a més, l’indret de Santa Llúcia és un mirador excel·lent. Des d’aquí es domina la vall ensotada de la riera de Rupit, el Salt de Sallent, l’Agullola, Montdois, el Montseny i les Guilleries. Visió magnífica, esplèndida. El dia 13 de desembre del 1963, s’hi fa una festa ben lluïda amb la benedicció de la nova casa i el nou pedró. El primer aplec de Santa Llúcia amb la celebració d’una missa; a la tarda, el rosari al voltant del pedró, i a l’era, àmplia i bonica, audició de sardanes, en què els músics també toquen la sardana Santa Llúcia de Rupit, composta pel mestre Pere LLoberas i Miró, compositor de sardanes molt popular, que sempre va saber estimar Rupit.

L’AGULLOLA DE RUPIT

Pedró o capelleta de Santa Llúcia. A la vora mateix de la casa, s’aixeca, digníssima, la capella de Santa Llúcia­, posada en un lloc esglaonat, voltada de xiprers ufanosos, que escampen el dolç perfum, i als peus del padró, un grèvol de fulles brillants i fruits de color vermell. (Heus aquí que Josep Carner, en el poema Xiprer, hi diu: Xiprer, se’t veu cenyit de roses, sovint, en un verger.) Columna esvelta, de pedra, amb una fornícula per a la imatge de la santa i coronada amb una creu. (Els seus atributs són una palma, símbol del seu martiri i l’espasa, amb la qual li van travessar el coll en els temps de de les persecucions de l’emperador Dioclecià, a l’inici del segle IV. A vegades, un llum d’oli, un llibre, o bé porta una plata amb els dos ulls, que li arrencaren en el seu martiri.) Aquest pedró és fruit de la devoció popular arrelada des de temps molt reculats. Racó deliciós. Cada any arriba el 13 de desembre, que és la festa de Santa Llúcia –patrona dels cecs i guaridora dels mals de vista, també patrona de les modistes, dels oftalmòlegs i dels sastres- les dones i la mainada de Rupit hi anaven a fer les seves pregàries: Verge i màrtir, advocada, del qui viu en fosca nit: aclariu amb la mirada tot el terme de Rupit. Quins temps!

Tornem a Rupit. Un passeig tranquil, avall avall, tot passant pel mateix camí de l’anada.    

     Xavier Crosas i Casacuberta

ICONOGRAFIA DE SANTA LLÚCIA [IMATGES]

Santa Llúcia fou una noia d’una família il·lustre de Siracusa (Sicília). Llúcia, nom de dona d’origen llatí: lux lucis, que vol dir “llum”.) Jove màrtir cristiana, venerada a l’església catòlica i també a l’ortodoxa. Verge i màrtir del segle IV. Els seus atributs són una palma, símbol del seu martiri i l’espasa, amb la qual li van travessar el coll en els temps de les persecucions de l’emperador Dioclecià. A vegades, sosté un llum d’oli, un llibre, o bé porta una plata amb els dos ulls, que li arrencaren en el seu martiri. Cada any arriba el 13 de desembre, que és la festa de Santa Llúcia –patrona dels cecs i guaridora dels mals de vista, també patrona de les modistes, dels oftalmòlegs i dels sastres- les dones i la mainada de Rupit anaven a Santa Llúcia a fer les seves pregàries: Verge i màrtir, advocada, del qui viu en fosca nit: aclariu amb la mirada tot el terme de Rupit.

SANTA LLÚCIA. PINTURA DE SASSOFERRATO. PALAZZO CHIGI, ROMA.
SANTA LLÚCIA. PINTURA DE FRANCESCO DEL COSSA. SEGLE XV. COL·LECCIÓ DUVEEN, NOVA YORK.

MARTIRI DE SANTA LLÚCIA. PINTURA DE CARLO CALIARI. SEGLE XVI. ITÀLIA.

SANTA LLÚCIA. ERMITA DE SANTA EULÀLIA D’ESTAON (LLEIDA). SEGLE XII. PINTURA MURAL.
SANTA LLÚCIA. PINTURA DE GIACOPO PALMA. ESGLÉSIA DE SANT JEREMIAS, VENÈCIA.
SANTA LLÚCIA. INSTITUT AMETLLER D’ART (1904). HISPÀNIC, BARCELONA.
SANTA LLÚCIA. TAULA DEL SEGLE XVI. MUSEU EPISCOPAL, VIC.
DECAPITACIÓ DE SANTA LLÚCIA. SANTA LLÚCIA DE MUR (PALLARS JUSSÀ). SEGLE XIV.
SANTA LLÚCIA. MUSEU NACIONAL D’ART DE CATALUNYA, BARCELONA.
SANTA LLÚCIA EMPRESONADA DAVANT DEL CÒNSOL. SANTA LLÚCIA DE MUR (PALLARS JUSSÀ). SEGLE XIV.
SANTA LLÚCIA. PEDRO DE ZUERA. MUSEO ARQUEOLÓGICO NACIONAL, MADRID.
SANTA LLÚCIA. PINTURA DE SIGISMONDO COCCAPANI (1583-1642).
SANTA LLÚCIA. PINTURA DE PHILIPPINO LIPPI. SEGLE XV. CATEDRAL DE SANTA LLÚCIA, PRATO. FLORÈNCIA.
SANTA LLÚCIA. TALLA D’ALFONSO DE MENA. CATEDRAL DE GRANADA.
SANTA LLÚCIA. IGLESIA SANTA MARÍA DE LA HORTA. ZAMORA.
SANTA LLÚCIA. PINTURA DE FRANCISCO PACHECO. COL·LECCIÓ PARTICULAR DE MANUEL MORALES i FERNÁNDEZ DE XÓDAR.
MARTIRI DE SANTA LLÚCIA (1445/1448). PINTURA DE DOMENICO VENEZIANO.
SANTA LLÚCIA. UN BOTXÍ APUNYALA SANTA LLÚCIA AL COLL (circa 1410). JACOBELLO DEL FIORE. PINACOTECA CIVICA, PALAZZO DEI PRIORI, FERMO.

Escrigui el seu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s