Rupit. Som a la plaça de Coll de Castell, a la part alta del poble. Plaça oberta, ben assolellada, tranquil·la, cap botiga amb rètol, talment un carrer ample, on no es permet el trànsit rodat ni tampoc aparcar-hi. Plaça de forma allargada, amb cases d’arquitectura noble, de façanes molt boniques, fustam als balcons i, a les finestres, blanques cortinetes de ganxet que enamoren. Hi ha una font de pedra ben bonica arran de terra, també, que raja fresca. El ple de cases és al costat sud de la plaça; a l’altre costat, la plaça és oberta amb uns horts petits que s’estenen avall, avall, fins al torrent del Saltiri. Rupit és un poble molt net. I aquest lloc és agradable, endreçat, ben tingut i treballat. Les coses com siguin. Que en són de bonics, els horts! I el castell, on és? Ah! Del castell, no en queda res. Només un pany de paret damunt del gran rocam, que domina la població.

I aquí agafem el camí de Santa Llúcia, que de primer s’ensota una mica i tot seguit és de pujada suau. L’anada a Santa Llúcia és un passeig on els veïns de Rupit han bastit un barri nou. Cases noves força grans, que segueixen el model constructiu del poble, amb lleugeres variants. Cases de pedra, amb balconades de fusta plenes de flors. Tot plegat és una delícia. Passeig molt recomanable, sense cansament. Vora el camí hi ha una font i uns bancs on seure. Dues dones, interessants, desimboltes i atractives, amb vius vestits clars, hi estan assegudes gaudint de la visió del poble, passejant els ulls per les façanes de les cases i prenent-hi el sol. Mirador privilegiat del poble de Rupit. Hi fan fotografies i tot, clac! Aquest exercici les entreté una mica, perquè Rupit fa goig de contemplar. I aquí cal fer parada.

-Bona tarda, senyores, ¿vostès creuen que hi pot haver un paratge millor que aquest?

-No ho sé, potser no perquè estic enamorada d’aquest lloc –respon la més gran.

-¿Com ho estan passant? ¿Fa bon temps, oi?

-Doncs miri, sí, molt bé. Quina tarda més esplèndida i plena de color! –respon contenta, l’altra dona.

Em faig amic del quisso de les senyores, que no borda. I jo que li pregunto: “¿Què te’n sembla, a tu, d’aquest poble?” El gos mou la cua, però aquest no sembla pas que ho vegi massa clar. Ara saludo les dues senyores i me’n vaig. Des d’aquí es té una gran vista de la banda de llevant del poble i del gran rocam, damunt del qual hi havia el castell medieval, que ara és solament un record. Del castell, momés en queda un pany de paret de quatre costats del recinte principal, alt i massís, al flanc est, que n’és l’únic testimoni. Aquestes pedres del castell de Rupit, que sorgeixen d’un embolic de matolls, venen del segle XI. (El castell, construït ran del turó, deuria fer molt bonic damunt del poble. Quina llàstima que l’hàgim perdut!) ¿Aquests avantpassats s’hi trobaven gaire bé, al castell? ¿Quina mena de vida hi feien? A la part més alta del rocam oneja la bandera de Catalunya. Feixes i timberes al costat del torrent. Molt a prop de Santa Llúcia, trobem dues pedres ben grans, que tenen l’aparença d’un solemne piano de cua, amb una llàntia gravada i tot, símbol de Santa Llúcia. Fixa-t’hi bé. La veus, la llàntia? I vet aquí que, gairebé sense adonar-nos, ja som a la masia Santa Llúcia: l’arribada a un lloc ben agradable.

En el lloc on s’alça la magnífica finca actual, casa i jardí, hi havia hagut tres cases ben antigues de gent senzilla: la masia de Santa Llúcia, el Roquerol i una altra casa, el nom de la qual s’ha perdut. D’aquestes tres masies, d’aquests elements originals, ja no en queda res. Haurien caigut de velles. Tot eren enderrocs i bardisses. La nova masia de Santa Llúcia, admirable, tradicional, ben integrada al paisatge, s’edifica damunt d’aquestes cases que són una ruïna, entre els anys 1964 /1966. Els senyors Marc Masó i Rosa Jordana de Barcelona en són els propietaris. Les obres d’aquest gran casal donen feina als vilatans de Rupit durant força temps. S’ha de tenir en compte que la construcció d’aquesta finca esdevé una escola eficaç per als paletes del poble de Rupit perquè hi adquireixin experiència tècnica a l’hora de col·locar bé cada pedra als murs de la casa. (Rupit, i també Pruit, pot presumir de tenir paletes que són magnífics mestres col·locadors de pedra. I ara cal desitjar que aquesta aptitud no es perdi i que duri.) I ara la casa torreja sobre un dolç paisatge omdulat

Durant els anys 2020/2021, fan obres de restauració en aquesta propietat privada i l’habiliten com a allotjament rural. AL capdavall l’objectiu és oferir un servei de qualitat als clients que visitin la vila de Rupit.  Casa senyorial ben gran. Espaiosa, neta i endreçada. Hi ha un jardí enorme amb uns arbres que li fan ombra i ornament. Oh, quin goig! Vet aquí un casal molt ben restaurat i digne de visitar.

A més a més, l’indret de Santa Llúcia és un mirador excel·lent. Des d’aquí es domina la fondalada de la riera de Rupit a primer terme; i al fons el Salt de Sallent, l’Agullola, Montdois, el Montseny i les Guilleries. Visió magnífica, esplèndida. El bosc als nostres peus. També m’agrada de mirar-me aquesta fondalada des d’un dels balcons de Santa Llúcia. Veig un fragment del paisatge des d’un finestral de la casa. Tot inundat de claror. El dia 13 de desembre del 1963, s’hi fa una festa ben lluïda amb la benedicció de la nova casa i el nou pedró. El primer aplec de Santa Llúcia amb la celebració d’una missa; a la tarda, el rosari al voltant del pedró, i a l’era, àmplia i bonica, audició de sardanes, en què els músics també toquen la sardana Santa Llúcia de Rupit, composta pel mestre Pere LLoberas i Miró, compositor de sardanes molt popular, que sempre va saber estimar Rupit.

Pedró o capelleta de Santa Llúcia. A la vora mateix de la casa, s’aixeca, digníssima, la capella de Santa Llúcia­, posada en un lloc esglaonat, voltada de xiprers ufanosos, que escampen el dolç perfum, i als peus del padró, un grèvol de fulles brillants i fruits de color vermell. (Heus aquí que Josep Carner, en el poema Xiprer, hi diu: Xiprer, se’t veu cenyit de roses, sovint, en un verger.) Columna esvelta, de pedra, amb una fornícula per a la imatge de la santa i coronada amb una creu. (Els seus atributs són una palma, símbol del seu martiri i l’espasa, amb la qual li van travessar el coll en els temps de de les persecucions de l’emperador Dioclecià, a l’inici del segle IV. A vegades, un llum d’oli, un llibre, o bé porta un plat petit amb els seus dos ulls. Se’ls va arrencar ella durant el martiri. El seu promès pagà, que la va denunciar per cristiana, adorava els seus ulls, de manera que ella se’ls va arrencar perquè els hi fessin arribar.) “Que Santa Llúcia ens conservi la vista”, aquesta és l’advocació popular. La santa apareix sempre amb els ulls ben posats i ben oberts, i els que porta al platet és un altre parell de recanvi. No la podien pas pintar amb les conques buides (!). Aquest pedró és fruit de la devoció popular arrelada des de temps molt reculats. Santa Llúcia: estel i rosa. Racó deliciós.

Santa Llúcia és la patrona de la vista: dels cecs i guaridora dels mals de vista -els devots que necessiten tenir bona vista li demanen protecció contra els mals d’ull. També és la patrona de les modistes, dels oftalmòlegs, dels estudiants, dels sastres i d’altres persones que necessiten veure-hi bé. I patrona de Siracusa. Cada any arriba el 13 de desembre, que és la festa de Santa Llúcia, les dones i la mainada de Rupit hi anaven a fer les seves pregàries: Verge i màrtir, advocada, del qui viu en fosca nit: aclariu amb la mirada tot el terme de Rupit. Quins temps!

I ara, a desfer el camí s’ha dit. Cal tornar, doncs, per on hem vingut. Tornem a Rupit. Un passeig tranquil, avall avall, tot passant pel mateix camí de l’anada.  

De nit, amb les il·uminacions enceses, tot fent aquest mateix camí, es pot veure el poble i el gran rocam del castell il·luminats, que fa un gran efecte. Ah, això sí que és un espectacle ben singular! I el passeig esdevé molt i molt agradable.

Xavier Crosas i Casacuberta

GOIGS DE SANTA LLÚCIA DE RUPIT: https://algunsgoigs.blogspot.com/2021/01/goigs-sant-llucia-rupit-osona-barcelona.html

ICONOGRAFIA DE SANTA LLÚCIA

Santa Llúcia fou una noia d’una família il·lustre de Siracusa (Sicília). Llúcia, nom de dona d’origen llatí: lux lucis, que vol dir “llum”.) Jove màrtir cristiana, venerada a l’església catòlica i també a l’ortodoxa. Verge i màrtir del segle IV. Els seus atributs són una palma, símbol del seu martiri i l’espasa, amb la qual li van travessar el coll en els temps de les persecucions de l’emperador Dioclecià. Era el dia 13 de desembre de l’any 300.

A vegades, sosté un llum d’oli, un llibre, o bé porta una plata amb els dos ulls, que li arrencaren en el seu martiri. Cada any arriba el 13 de desembre, que és la festa de Santa Llúcia –patrona dels cecs i guaridora dels mals de vista, també patrona de les modistes, dels oftalmòlegs i dels sastres- les dones i la mainada de Rupit anaven a Santa Llúcia a fer les seves pregàries: Verge i màrtir, advocada, del qui viu en fosca nit: aclariu amb la mirada tot el terme de Rupit.