El viatge era sensacional, grandiós, fascinador; de Manlleu a Olot tardàvem divuit hores i fèiem la travessia muntats a cavall dels matxos del Reiet de Vic, que tenia una gran quadra d’animals de bast. Sortíem quan encara fosquejava; feia fred i ens cobríem les orelles morades amb les bufandes grosses i peludes del temps.

Quina manera de viatjar, Déu meu, plàcida i agradable! El camí es feia en quatre etapes: la primera s’acabava a L’Esquirol, o sia a Santa Maria de Corcó. En arribar-hi ens dirigíem a l’Hostal del Botiguer, que era excel·lent. A la vora del foc, hi esmorzàvem de forquilla: truita de mongetes, una botifarra i una amanida del temps. Després, les postres i el vi ranci. Quan sortíem de l’hostal per muntar altra vegada en els matxos, vèiem el món tocat per la puresa i la dolçor matinal, a través del cristall de l’aire fi.

La segona etapa ens portava a l’Hostal de Ca la Rutllada. Hom donava un bon pinso als animals, i els viatgers ens assèiem a taula a dinar: sopa i carn d’olla suculenta –amb l’orella i cua de porc, la cuixa d’oca i la botifarra negra- i un entrant. Tot era fresc, senzill, gustós, de la més elevada qualitat, cuinat amb un interès extraordinari. Per postres, la grana de capellà: una nou, quatre ametlles, dues avellanes i quatre figues seques, que tant de gust donen a la boca. I cafè. Després els homes encenien la caliquenya i es reprenia la marxa.

La tercera etapa era la més llarga i consistia a travessar Collsacabra i passar de Cantonigròs als Hostalets d’en Bas del Grau d’Olot. El camí era bo fins al Grau, on hi havia una casa. Després es baixava per un pendent perillós, fortíssim, sobre l’aiguavessant del Fluvià. Als Hostalets es menjava una queixalada per berenar, que solia consistir en quatre cargols (o sia cargols ad libitum) a la vinagreta o una porció d’ànec, de pollastre o de colomí guisat amb una cabeça d’all o unes cebetes.

S’arribava a Olot negra nit, just a l’hora de sopar, que es produïa a la Fonda Estrella, que era l’establiment d’aquesta classe millor de Catalunya per aquell temps.

[…] El viatge de retorn, a conseqüència dels diners que la gent portava a les alforges cobrats en les transaccions de la fira, agafava un aire ple de perill i d’interès. Encara corria pel país una o altra banda de facinerosos que assaltaven els camins. El camí de tornada es feia amb l’ull obert i un dimoni a cada orella.

                                                                                 JOSEP PLA. Un senyor de Barcelona