RUPIT, PLAÇA DEL BISBE FONT

La plaça del Bisbe Font, amb tendes i fonda. Apareix al fons esquerre, de biaix, el campanar, sota la primera casa del carrer del Fossar. La plaça del Bisbe Font ha estat ampliada i té un edifici nou, que, naturalment, no hi lliga. Va bé per girar els cotxes, aquesta placeta, que només té una entrada i una sortida bifurcada. Continuem per la dreta: carrer de l’Església, amb el temple a l’esquerra, com si s’aboqués damunt les lloses. (A Rupit tot sembla que hagi de caure’ns al damunt, i roca, roca per tot arreu, lloses esmolades, graons naturals, carrers sobre roca, confosos els paviments amb els llindars i l’escàs, rar, marxapeu.) Petites tendes al carrer de l’Església, en les quals venen de tot, i ja se sap, espardenyes, porrons, records de Rupit amb les inevitables faltes d’ortografia en les inscripcions, i pintoresques converses darrera el taulell. ¿I els aparadors? (¿Qui no s’ha fixat en el que és un aparador en aquests pobles? ¿I les postals picades d’insectes i menjades pel sol? A les botigues hi ha fresca i sigui al temps que vulgui l’aire de l’interior contrasta vivament amb el de fora (no com a ciutat on tot es dilueix, tot benzineja o tot perfuma). Hi ha alguna fonda, s’hi menja bé i les olors són sanes. Passada l’església i una casa amb dos balcons de fusta, es desemboca a la plaça, la plaça pròpiament dita, amb la casa del forner a la dreta, l’única nova. La plaça té dues porcions: la primera amb una font al mig que sembla un motlle per a pastissos de crocant, amb incrustacions i tot. A l’esquerra la plaça forma un quadrat amb barana sobre el camí que porta a la riera, amb vista a la vall, damunt els horts i la part baixa. A la dreta hi ha l’Ajuntament amb finestra gòtica, i l’escola als baixos. L’antiga presó, amb finestró al carrer, és al fons. En aquest sector de la plaça s’hi solen estendre les veles que cobreixen els balls i els concerts de festa major, per Sant Miquel Arcàngel. […]

Tornem a Rupit lentament. El poble es presenta, des de baix, com una fortalesa. Si és cap al tard i comencen a encendre’s els llums, tot el massís que suporta les cases pren la configuració d’unes muralles. La remor de l’aigua s’esquitlla pertot arreu. Aigua i pedra, permanència i fluïdesa, és a dir, herència i transmissió. Sol entre la multitud daurada del seu retaule, s’ho mira tot, tendre i terrible, sant Miquel Arcàngel.

[JOAN TRIADÚ*. El Collsacabra. BCN. Ed. Proa.  pàgs.  63-64 i 67]

alt

 

(*) Joan Triadú feia estades a Cantonigròs i dedicà aquest text a la Plaça Bisbe Font (plaça de Ca l’Ample) en el seu llibre sobre El Collsacabra, una peça cabdal de la narrativa catalana de postguerra.

[+] Font de l’article: Endrets.cat
Anuncis

Escrigui el seu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s