LA BARRETINA

El 1977, a Olot hi havia més de 190 telers dedicats a la fabricació de barretines i guans. L’aigua que brollava en els paratges de la Moixina permetia tenyir les llanes amb un vermell excepcional i molt apreciat.

L’ús de la barretina era general als segles XVIII i XIX, i formava part del vestit tradicional de la gent del poble, dels pastors i dels pagesos.

La barretina, segons el color, és vermella, musca o morada i grisa. La barretina vermella és la que ha estat més generalitzada. La barretina musca és pròpia del Camp de Tarragona, del Segrià i de la Ribera d’Ebre. La llargada va del pam i mig als tres pams. Es pot portar fent cresta sobre el front, o bé plegada al costat, segons el fer de cadascun.

Avui la barretina continua ben viva com a símbol de catalanitat i de llibertat, i que identifica molt bé el qui la porta.

Quan a Olot jo l’aprenia
mon ofici dava pler,
cada poble a on floria
me semblava un claveller,
Mos clavells i roses veres
jo plantí en eixes riberes,
eren, ai!, jardins les eres
i jo n’era el jardiner.
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.

Com la flor de la magrana,
queia bé al bosc i al jardí;
los més vells la duien plana,
los més joves de garbí;
des de Nàpols a Marsella
no floria un port sense ella,
era en terra flor vermella,
en la mar coral del fi.
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.

Catalana és esta terra,
los vilatges catalans,
català lo pla i la serra,
mes de França els habitants.
Canigó de blanca vesta
diu: -No entenc la parla aquesta.-
Lo Pirene li contesta:
-Ni els d’ací són com abans!
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.

Catalunya, pàtria dolça,
com se perden tes costums!
lo de casa se t’empolsa
i amb lo d’altres te presums:
tes cançons les oblidares,
tos castells los aterrares,
en les flors de l’hort dels pares
ja no troba el fill perfums!
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.

Si no vénen pas de França
ja tos trajos no són bells,
cada moda ton or llança
per vesti-te d’oripells.
Tu també et tornes francesa,
Barcelona la comtesa;
la corona si t’han presa
to al l’encant vens tos joiells.
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.

Ja ton poble, Catalunya,
fins oblida el teu parlar;
i a algun fill quan se t’allunya
se’l coneix pel renegar!
Se t’estrenyen les fronteres,
se t’esqueixen les banderes;
ulls que et veren gran com eres,
què faran, sinó plorar?
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
mes no canto gaire,
mes no canto, no.

Puix te’n vas, oh barretina,
de Conflent i el Vallespir,
com pel maig la clavellina
no hi tornaràs a florir?
Mes si fuigs de terra plana,
queda’t en la muntanyana;
oh bandera catalana,
abriga’ns fins a morir!
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.
Mon ofici és mort a França
i en Espanya morirà,
si no serven eixa usança
Vic, lo Camp i l’Empordà.
Si se’n va d’eixos paratges,
en firals i romiatges
ja ningú dirà als veïnatges:
allí passa un català!
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.

Les barretines vermelles
i el carmesí mocador
eren un camp de roselles
mogut pel vent de l’amor.
N’ha passada la tempesta
i sols una que altra en resta;
lo temps m’ha gelat la testa,
i això m’ha gelat lo cor!
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.

Lo meu fill vol altre ofici
anc que sia lo del camp;
puix que aqueix nos du a l’hospici,
la botiga avui tancam.
Adéu, Prats; adéu, Cerdanya;
amb mes roses de muntanya
jo me’n vaig a morir a Espanya,
que és morir plegar lo ram!
Fui barretinaire,
mes, ai! ja no en só;
me diuen cantaire,
mes no canto gaire,
mes no canto, no.