“ODA A LA RATAFIA”, DE RAFAEL MASÓ

Rafael Masó i Valentí (Girona, 16 d’agost de 1880 – 13 de juliol de 1935), va ser un dels arquitectes catalans més destacats de principis del segle XX i un precursor del moviment del Noucentisme. Però Masó també tenia una faceta literària, en la qual destaca aquesta poesia a la Ratafia.

ODA A LA RATAFIA

Rafael Masó i Valentí
Rafael Masó i Valentí / rafaelmaso.org

Un cant de pura lloança
Un cant de pura gaubança
Vull cantar en aquest dia
En honor a la RATAFIA:

Ratafiat et fasciamus
Et consequatur llepamus.
Això ho va dir un sant molt vell
Que era molt net de clatell,
Però segons diu la història
Avui ja és dalt la glòria.

Mai no s’ha pogut trobar
Allà on el van batejar
Per això el seu nom no s’escriu
I ningú sap com es diu
Però se sap bé del cert
Que va viure en el desert.

Allí feu la ratafia
I amb ella es sostenia
Sense menjar res més
Només herbes i papers.

Després sortí per la terra
Ans de començar la guerra
I anà a predicar arreu
A tot el poble europeu,
L’asiàtic i l’africà
Sense deixar l’Oceania
On hi estigué trenta-un dies
Mai ningú se’n va oblidar
Perquè a tothom que hi trobava
Ja la recepta donava
D’aquest licor sens igual
Que mai a ningú fa mal.

Més la gent ja no aprecia
Allò bo de la ratafia
I per la mandra que té
D’anar llegint un paper
Ha perdut el formulari
En el qual es pot trobar-hi
La manera com es cria
Nostra excelsa ratafia.

Sols en un lloc poc comú,
La Masia de Can Bru,
Es conserva un pergamí
Que el vaig llegir abans d’ahir
Que explica amb tots els detalls
Com es fa amb bona harmonia
Un bocoi de ratafia;
I ara us recitaré
Tot el que diu el paper
Millor el pergamí
Que costa un xic de llegir
Perquè la lletra és molt vella
I a més a més un xica garrella:

“In nomine Patri et Filium
Et omnium Sanctum Spiritum,
Ut facerem ratafiam
In primum vintium diam;
Compram aqua ardentorum
De adrogueram veinorum
Et posavit nous tendrarum
Et totus ben barrejarum
Ut faciebatur calendas
Tut colatur remenandas
Et comprabitur de sucrorum
Quince unces et litrorum
Et canyella et clavel•larum,
Limonabitur limonam
Barrejandum per purronam,
Vinte die tut plegati
Cada dia remenati,
Et in solum et serenam
Quot tornabitur morenam
Et collabitur finalis
Per maneras usualis
Et testatus qualquis gotis
Et llepabitur bigotis.”

Heus aquí ben explicat
Amb llatí molt depurat
En que conta l’escriptura
Però que és la gran manera
De fer Ratafia Vera.
La més dolça i transparent
Que hi ha sota el firmament.
I que no ho dubti ningú
Que així la fan a Can Bru
Que per això és la més bona
Que es coneix en tot Girona
I encara per dir-ho millor
En tot el món, Sí Senyor!
Si hi ha algú que en vol dubtar
Bon punt li facin tastar
Ja veureu com de seguida
Dirà que això no és mentida.

Heus aquí doncs explicat
El per què la Ratafia
És el millor que aquí es cria
I ara ja em dispensaran
Si potser els he estat cansant
Però si he fet tanta d’olla
És que vull guanyar-me una ampolla.

Anuncis

LA BARRETINA

LA BARRETINA

El 1977, a Olot hi havia més de 190 telers dedicats a la fabricació de barretines i guans. L’aigua que brollava en els paratges de la Moixina permetia tenyir les llanes  amb un vermell excepcional i molt apreciat.

L’ús de la barretina era general als segles XVIII i XIX, i formava part del vestit tradicional de la gent del poble, dels pastors i dels pagesos.

La barretina,  segons el color, és vermella, musca o morada i grisa. La barretina vermella és la  que ha estat més generalitzada. La barretina musca  és pròpia del Camp de Tarragona, del Segrià i de la Ribera d’Ebre. La llargada va del pam i mig als tres pams. Es pot portar fent cresta sobre el front, o bé plegada al costat, segons el fer de cadascun.

Avui la barretina continua ben viva com a símbol de catalanitat i de llibertat que identifica a qui la porta.

 

 

 

BarretinaQuan a Olot jo l’aprenia
mon ofici dava pler,
cada poble a on floria
me semblava un claveller,
Mos clavells i roses veres
jo plantí en eixes riberes,
eren, ai!, jardins les eres
i jo n’era el jardiner.
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.

Com la flor de la magrana,
queia bé al bosc i al jardí;
los més vells la duien plana,
los més joves de garbí;
des de Nàpols a Marsella
no floria un port sense ella,
era en terra flor vermella,
en la mar coral del fi.
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.

Catalana és esta terra,
los vilatges catalans,
català lo pla i la serra,
mes de França els habitants.
Canigó de blanca vesta
diu: -No entenc la parla aquesta.-
Lo Pirene li contesta:
-Ni els d’ací són com abans!
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.

b2fp327Catalunya, pàtria dolça,
com se perden tes costums!
lo de casa se t’empolsa
i amb lo d’altres te presums:
tes cançons les oblidares,
tos castells los aterrares,
en les flors de l’hort dels pares
ja no troba el fill perfums!
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.

Si no vénen pas de França
ja tos trajos no són bells,
cada moda ton or llança
per vesti-te d’oripells.
Tu també et tornes francesa,
Barcelona la comtesa;
la corona si t’han presa
to al l’encant vens tos joiells.
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.

Ja ton poble, Catalunya,
fins oblida el teu parlar;
i a algun fill quan se t’allunya
se’l coneix pel renegar!
Se t’estrenyen les fronteres,
se t’esqueixen les banderes;
ulls que et veren gran com eres,
què faran, sinó plorar?
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
mes no canto gaire,
mes no canto, no.

Verdaguer i BarretinaPuix te’n vas, oh barretina,
de Conflent i el Vallespir,
com pel maig la clavellina
no hi tornaràs a florir?
Mes si fuigs de terra plana,
queda’t en la muntanyana;
oh bandera catalana,
abriga’ns fins a morir!
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.
Mon ofici és mort a França
i en Espanya morirà,
si no serven eixa usança
Vic, lo Camp i l’Empordà.
Si se’n va d’eixos paratges,
en firals i romiatges
ja ningú dirà als veïnatges:
allí passa un català!
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.

Les barretines vermelles
i el carmesí mocador
eren un camp de roselles
mogut pel vent de l’amor.
N’ha passada la tempesta
i sols una que altra en resta;
lo temps m’ha gelat la testa,
i això m’ha gelat lo cor!
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.

Lo meu fill vol altre ofici
anc que sia lo del camp;
puix que aqueix nos du a l’hospici,
la botiga avui tancam.
Adéu, Prats; adéu, Cerdanya;
amb mes roses de muntanya
jo me’n vaig a morir a Espanya,
que és morir plegar lo ram!
Fui barretinaire,
mes, ai! ja no en só;
me diuen cantaire,
mes no canto gaire,
mes no canto, no.

Jacint Verdaguer (1845-1902)

Font: http://www.rauxacatalana.cat

** Pots comprar barretines a Ca l’Ample, la nostra botiga de Rupit.

LLEST

  Llest  [etimologia]

¿Es pot viure sense llegir? Sí, segurament…, però es viu pitjor. Es viu pitjor perquè la vida deu ser menys plena i més avorrida. Els qui llegeixen són, per sort, més llestos: uns escollits. Exagerem? Potser sí, però això és el que podria suggerir l’etimologia de la paraula llest.

L’origen d’aquest mot és en llatí vulgar lexitus, variant del mot culte lectus, que vol dir precisament “llegit”. Aquest lexitus va prendre el significat d'”escollit”, d'”espavilat”. Per tant, podem dir, sense por d’ofendre ningú, que els qui són persones llegides són també persones escollides.

RUPIT. POEMA

Rupit

Fill del cingle, vell, petit, un poble, un poblet:
Rupit.

Un cinturó de riera
empedrat amb roques blanques,
quatre cases, un vell pont
i, en un raconet, la font
amb un cel folrat de branques.
Un crit de teules vermelles
damunt dels rocams corcats,
humitat a les clivelles,
heures negres als forats
i l’aigua que boc, lleugera,
com si portés un cabrit,
com si portés, la riera,
l’entranya del vell petit,
del vell poblet,
de Rupit…

alt

Autor: Punsola i Vallespí, Josep
Obra: 
Obra poètica completa [Josep Punsola] (p. 256-257)
Indret: 
Des d’un dels extrems de la passarel·la penjant
Municipi: 
Rupit i Pruit
Comarca: 
Osona

El poble de Rupit està situat en el centre del Collsacabra. La majoria de cases són dels segles XVI I XVII, que li donen un ambient rústic molt singular. De fa anys s’ha convertit en centre d’atracció, primer d’excursionistes, d’entre els quals cal destacar Josep Punsola (Mataró, 1913-1949) que li dedicà un poema el 1947 i, d’ençà les últimes dècades, de turisme cultural.

[+] Font de l’article: Endrets.cat

HIVERN A PRUIT

HIVERN  A  PRUIT

Les rouredes envolten la silueta

esvelta del simpàtic campanar,

que surt d’entre el brancam airosa i feta

guaita, sentinella i guardià.

 

Qualsevulla de les valls és una pleta,

on pastura, calmós, el bestiar;

Cada mas és fogar de vida quieta,

cada font, un indret on reposar.

 

A l’hivern la roureda es ben despulla

i pren un to quasi trist, com de descuit.

Més ençà i més enllà i onsevulla,

sembla com si els ocells haguessin fuit,

els animals esmolen la peülla,

pasturant per quedar amb el ventre buit.

Mn. Enric Bahí i Regincós, poeta i rector durant gairebé trenta anys de la parròquia d’Amer