LA BARRETINA

LA BARRETINA

El 1977, a Olot hi havia més de 190 telers dedicats a la fabricació de barretines i guans. L’aigua que brollava en els paratges de la Moixina permetia tenyir les llanes  amb un vermell excepcional i molt apreciat.

L’ús de la barretina era general als segles XVIII i XIX, i formava part del vestit tradicional de la gent del poble, dels pastors i dels pagesos.

La barretina,  segons el color, és vermella, musca o morada i grisa. La barretina vermella és la  que ha estat més generalitzada. La barretina musca  és pròpia del Camp de Tarragona, del Segrià i de la Ribera d’Ebre. La llargada va del pam i mig als tres pams. Es pot portar fent cresta sobre el front, o bé plegada al costat, segons el fer de cadascun.

Avui la barretina continua ben viva com a símbol de catalanitat i de llibertat que identifica a qui la porta.

 

 

 

BarretinaQuan a Olot jo l’aprenia
mon ofici dava pler,
cada poble a on floria
me semblava un claveller,
Mos clavells i roses veres
jo plantí en eixes riberes,
eren, ai!, jardins les eres
i jo n’era el jardiner.
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.

Com la flor de la magrana,
queia bé al bosc i al jardí;
los més vells la duien plana,
los més joves de garbí;
des de Nàpols a Marsella
no floria un port sense ella,
era en terra flor vermella,
en la mar coral del fi.
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.

Catalana és esta terra,
los vilatges catalans,
català lo pla i la serra,
mes de França els habitants.
Canigó de blanca vesta
diu: -No entenc la parla aquesta.-
Lo Pirene li contesta:
-Ni els d’ací són com abans!
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.

b2fp327Catalunya, pàtria dolça,
com se perden tes costums!
lo de casa se t’empolsa
i amb lo d’altres te presums:
tes cançons les oblidares,
tos castells los aterrares,
en les flors de l’hort dels pares
ja no troba el fill perfums!
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.

Si no vénen pas de França
ja tos trajos no són bells,
cada moda ton or llança
per vesti-te d’oripells.
Tu també et tornes francesa,
Barcelona la comtesa;
la corona si t’han presa
to al l’encant vens tos joiells.
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.

Ja ton poble, Catalunya,
fins oblida el teu parlar;
i a algun fill quan se t’allunya
se’l coneix pel renegar!
Se t’estrenyen les fronteres,
se t’esqueixen les banderes;
ulls que et veren gran com eres,
què faran, sinó plorar?
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
mes no canto gaire,
mes no canto, no.

Verdaguer i BarretinaPuix te’n vas, oh barretina,
de Conflent i el Vallespir,
com pel maig la clavellina
no hi tornaràs a florir?
Mes si fuigs de terra plana,
queda’t en la muntanyana;
oh bandera catalana,
abriga’ns fins a morir!
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.
Mon ofici és mort a França
i en Espanya morirà,
si no serven eixa usança
Vic, lo Camp i l’Empordà.
Si se’n va d’eixos paratges,
en firals i romiatges
ja ningú dirà als veïnatges:
allí passa un català!
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.

Les barretines vermelles
i el carmesí mocador
eren un camp de roselles
mogut pel vent de l’amor.
N’ha passada la tempesta
i sols una que altra en resta;
lo temps m’ha gelat la testa,
i això m’ha gelat lo cor!
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.

Lo meu fill vol altre ofici
anc que sia lo del camp;
puix que aqueix nos du a l’hospici,
la botiga avui tancam.
Adéu, Prats; adéu, Cerdanya;
amb mes roses de muntanya
jo me’n vaig a morir a Espanya,
que és morir plegar lo ram!
Fui barretinaire,
mes, ai! ja no en só;
me diuen cantaire,
mes no canto gaire,
mes no canto, no.

Jacint Verdaguer (1845-1902)

Font: http://www.rauxacatalana.cat

** Pots comprar barretines a Ca l’Ample, la nostra botiga de Rupit.

Anuncis

COBLES DE LA MARE DE DÉU DEL ROURE

QUE ES VENERA EN LA MASIA DEL BAC,

SUFRAGÀNIA DE SANT LLORENÇ DE DOSMUNTS,

PARRÒQUIA DE PRUIT, BISBAT DE VIC

Verge del RoureMare de Deu del Roure - pruit
de Pruit estel,
feu-nos-hi ploure
gràcies del cel.

Sota una branca
d’un roure ombriu,
coloma blanca,
féreu lo niu.

Tan alt niàreu
per veure el pla,
pla que rosàreu
bé florirà.

Quan se moria
l’arbre envellit,Mare de Déu del Roure
per vós, Maria,
ha reverdit.

Si el vent l’espolsa,
pom de verdor,
com arpa dolça
llença remor.

Des de Cabrera
fins a Rupit
rosa més vera
no hi ha florit.

Rosa boscana, blanc gessamí,
feu d’eixa plana
vostre jardí.

Les cogullades
i el rossinyol
vos fan albades
al sortir el sol.

Les pastoretes
vos porten rams,
rams de floretes
d’aqueixos camps.

Nois i donzelles,
portau-li flors,
portau-li amb ellesMare de Déu del Roure
los vostres cors.

En eixa plana
tothom vos diu,
oh Sobirana,
que ens beneïu.

Beneïu serra,
poble i conreu,
i aqueixa terra
plena de Déu.

I eixes masies,
horts catalans
de satalies,
d’hèroes i sants.

Estau, Maria,
vora el camí
per ser la guia
del pelegrí.

Al cel guiau-nos,
estel de Pruit,
i a Jesús dau-nos
que és nostre fruit.

 

_

alt

Autor: Verdaguer i Santaló, Jacint
Obra: Poesia, 1 (p. 1216-1218)
Indret: Bac de Collsacabra
Municipi: Rupit i Pruit
Comarca: Osona
[+] Font de l’article: Endrets.cat
[+] Font de les fotografies: Goig i devocions populars