EL CAGANER

El caganer és una figura característica i popular dels pessebres catalans. Ningú no s’imagina un pessebre català sense la figura del caganer, tradicional i entranyable. (Alerta!, cal posar-lo una mica amagat, entre les plantes i la molsa.) El caganer simbolitza l’aspecte més grotesc i escatològic de l’ésser humà. L’art popular català representa el caganer com un pagès vestit amb barretina, pantalons negres i faixa vermella. Està ajupit amb el cul a l’aire tot fent les seves necessitats. El dir de la gent és que el caganer fertilitza la terra per a tot l’any perquè té l’estómac ple, després d’haver fet un bon àpat. Porta bona sort i una gran alegria a la llar. El fet de no posar un caganer al pessebre pot ser causa de grans danys.

IMG_6213.jpg

IMG_6212.jpg

L’origen d’aquesta figura la trobem en les Rajoles dels oficis del segle XVI. Probablement la figura del caganer es va incorporar als pessebres el segle XVII, coincidint amb el Barroc. El caganer gaudeix d’una gran popularitat a Catalunya; ara bé, la trobem també a Múrcia, Portugal i Nàpols, amb el nom de cagones, cagoes i cacone o pastore che caca, respectivament.

IMG_6216.jpgIMG_6219.jpg

Des de fa una bona colla d’anys, alguns artesans creen la figura del caganer tot representant-hi castanyeres, capellans, monges, i caganers de totes les professions i oficis, i també hi plasmen personatges ben coneguts de l’actualitat, com ara futbolistes, actors, cantants i polítics.

IMG_6222.jpgIMG_6220.jpg

 

EL CAGANER  [NADALA]

Xa la la la la | Xa la la la la | Xa la la la la | lai la.

Xa la la la la | Xa la la la la | Xa la la la la | lai la.

En un pessebre hi ha d’haver-hi el nen Jesús i el San Josep;

també la Verge Maria, una vaca i una mula i mal penjat un angelet,

Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

_____________________________________

Hi ha d’haver-hi escorça i molsa i un poblet ben nevadet

i un riu de paper de plata i pastorets i pastoretes al voltant d’un foc rogent!

Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

_____________________________________

En un pessebre hi ha d’haver-hi tres gats i un ferrer,

un ramat de cabres soltes i una iaia castanyera i un dimoni dins l’Infern!

Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

_____________________________________

Agafeu la cartolina, retalleu un cel immens i afegiu-l’hi unes estrelles.

Els que no tinguin llumetes hi podran posar gomets.

Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

_____________________________________

També hi ha d’haver tres reis amb tres patges, tres camells,

que venen des de l’Orient, carregats porten presents. Que bé que ens ho passarem!

Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

_____________________________________

Al pessebre hi ha d’haver, ha d’haver-hi un tamboret perquè hi segui Sant Josep,

i si no hi ha tamboret, que el pobret s’estigui dret!

No us en oblideu mai més: en un pessebre hi ha d’haver,

en un pessebre hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

No us en oblideu mai més: en un pessebre hi ha d’haver,

en un pessebre hi ha d’haver-hi , hi ha d’haver-hi un caganer!

Xa la la la la | Xa la la la la | Xa la la la la | lai la.

Xa la la la la | Xa la la la la | Xa la la la la | lai la.

 

 

 

POMPEU FABRA I POCH [1868-1948] ANY POMPEU FABRA 2018

150 anys del seu naixement i

100 anys de la publicació de la Gramàtica Catalana (1918)

La botiga de Ca l’Ample de Rupit també vol commemorar la figura i l’obra de Pompeu Fabra. Aquest 2018 celebrem els 150 anys del naixement d’aquest lingüista i gramàtic català i els 100 anys de la publicació de la Gramàtica catalana. Des de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, creada el 1912, Fabra es va passar una colla d’anys estudiant i comparant els mots i la sintaxi de la llengua catalana, que durant massa anys havia estat oblidada pels erudits, i fins i tot escarnida. Així, doncs, es va encarregar de normativitzar la llengua catalana pel que fa a l’ortografia (1913), la gramàtica (1918) i el lèxic (1932). Hi va haver discussions, és clar, però al capdavall tots estigueren d’acord en què l’obra de Pompeu Fabra era i és una eina d’allò més útil per a poder escriure i escriure bé, que és el que volien.

Us convidem, doncs, a compartir aquesta commemoració tot presentant-vos aquí la biografia del mestre del català, Pompeu Fabra, l’autor de la qual és Albert Jané.

9B657354-0E00-49B0-BC64-78EC92DBB3DD
Pompeu Fabra

Continua la lectura de POMPEU FABRA I POCH [1868-1948] ANY POMPEU FABRA 2018

QUIM TORRA (*)

Dietari. el president Quim Torra torna a la seva etapa suïssa per submergir el lector en aquesta civilització i establir una reflex amb Catalunya.

Dietari. el president Quim Torra torna a la seva etapa suïssa per submergir el lector en aquesta civilització i establir una reflex amb Catalunya.

     [Quim Torra. El quadern suís. Proa. 352 pàgines]

La prehistòria és coneguda. Després d’uns tres lustres treballant a l’asseguradora Winterthur, l’advocat Joaquim Torra i Pla va promocionar. A principis de l’any 2006 es va traslladar a Suïssa com a integrant d’un equip internacional. Tenia 43 anys i cap rellevància pública especial. Al cap de sis mesos, la dinàmica del capitalisme -“el drama del management: les fusions i adquisicions empresarials. l’espectacle total”- li capgira la vida: AXA adquireix la seva empresa. “Una fusió és al món del management el que Espanya fa a Catalunya des de 1714.” En virtut de l’acord s’iniciava un procés de reestructuració que el deixarà sense feina. D’aquella experiència, repensada amb un to d’ironia bonhomiosa, en va sortir el seu primer llibre: Ganivetades suïsses.

Quim Torra. Dinuix Rev. El Temps
Quim Torra. Dibuix Rev. El Temps

Continua la lectura de QUIM TORRA (*)

CANTONIGRÒS. LLEGENDA DE LA FORADADA (*)

A la banda oest del poble de Cantonigròs. A les aigües de la riera de la Rotllada, avall, avall, es troba el salt de La Foradada, amb un gorg profund d’aigua fresca, envoltat completament per un amfiteatre natural amb parets molt altes de roca. A la banda esquerra d’aquest salt, s’hi obre una enorme cavitat natural molt ben posada, una pedra despullada amb un forat molt gran. D’aquí li ve el nom, a aquest lloc tan màgic i fascinant.

La Forada de Cantonigrós
La Forada de Cantonigròs / Fotografia: Ca l’Ample de Rupit

Heus aquí que en Roc, després de perdre els seus pares, es va vendre totes les possessions, va repartir els diners entre els pobres i se n’anà de casa per recórrer tota la terra. I en aquest temps, aparegué una pesta terrible que causava multitud de morts a la contrada de Collsacabra. Es contagiaven els uns atenent els altres. Els malalts morien abandonats. Davant d’aquesta calamitat, en Roc, que va néixer hàbil i expert en curacions, tenia el poder de guarir les persones afectades amb herbes, amb dietes i mitjançant operacions quirúrgiques. I, encara, feia dormir els malalts al seu costat en una jaça de fullaraca, els feia rituals i els curava de manera miraculosa. Així impedia que molts infectats morissin; fins i tot en feia reviure alguns que ja s’havien mort. En Roc n’estava tot cofoi. Un noi prodigi amb tots els ets i uts.

El dimoni, indignat per tot això, i per por que els homes ja no fossin precipitats a l’infern, es presentà davant d’en Roc. L’acusava de curar les persones que havien de morir i de fer-ne ressuscitar algunes, fet que alterava el curs de la naturalesa. Així, doncs, el diable li plantà cara. Aquesta bèstia enfurida, amo i senyor del Més Enllà, va començar la baralla amb mossegades, guitzes i cops de puny, enmig de gemecs i blasfèmies. I és que ell és violent de mena i no atura la ira. Feia posar els cabells de punta!

  • T’arrencaré el cap i et trauré el fetge! -el diable cridava geniüt.
  • Ai! Per què m’odies? –li preguntava en Roc.

En Roc, espantat pels crits, i davant tal grau de violència d’aquella bèstia bel·licosa i agressiva, ja esperava que hi deixaria la pell.   Pobre Roc! El diable l’obligava a lluitar, tot rebolcant-se per terra i agafant-se amb les dues mans. Se li llençava al damunt, el copejava amb tots dos punys, mentre proferia tot de renecs. En Roc s’estava quiet, sense intentar de tornar-s’hi. I no deixava anar ni un gemec. Finalment, però, en Roc va aconseguir esmunyir-se de l’atac. Es va desempallegar, amb penes i treballs, d’aquesta fera de fesomia monstruosa. I arrencant un pedrot molt gros de la muntanya, l’engegà contra ell amb una força immensa. Amb tanta sort, que el pedrot encertà el diable fulminant-lo, i tot seguit la pedra s’estavellà violentament contra un dels murs de dimensions formidables del salt de la Foradada. Quin esvoranc tan enorme hi va fer el pedrot! (Així és com avui veiem la pedra foradada: un trau enorme que ara fascina el caminant quan visita aquest indret. Us convido a fer-hi una visita.)

Posteriorment, l’ànima de l’àngel dels inferns va estar a punt de ser precipitada immediatament al regne de l’ “iràs i no en tornaràs”, al regne dels morts, però la intercessió dels arcàngels sant Miquel i sant Gabriel va castigar-la a servir la humanitat per sempre més. Li va estar bé. I no us podeu pas imaginar com se’n feliciten els qui ara recorden tot això.

Ja sabeu que els vilatans de Cantonigròs veneren Sant Roc com a patró el 16 d’agost, aquest metge diví, protector de la salut, i peregrí occità. La seva fama sempre perdurarà per tot arreu on brilli el sol. L’any 1854 li edificaren una capella i li oferien regals en agraïment per les curacions miraculoses que aquest sant els va fer. Li feien prometença per alliberar-se de la pesta i altres epidèmies. (Fins aleshores, l’odiosa pesta s’escampava amb violència per tot el poble.)

Sant Roc
Sant Roc

Els escultors i els pintors representen aquest sant, protector de les persones, com un home madur, fort, amb barba i cabells llargs i negres, amb una expressió pacífica i seriosa. Porta barret de caminant i una petxina. Vesteix una capa llarga de tela. A la mà dreta sosté un bastó de pelegrí amb una carbassa. Amb l’altra mà, s’aixeca la capa per mostrar la llaga que té a la cama dreta. Als seus peus, hi té un gos amb una pa a la boca, preciós per l’aspecte, que ell mateix havia criat.

                           Una dita catalana: Un i un fan dos, Sant Roc i el gos.

 

Xavier Crosas Casacuberta

Rupit. Març, 2018

(*) Aquesta llegenda ha estat publicada al programa de la Festa Major de Cantonigròs, 2018.

 

 

 

 

JOAN DE SERRALLONGA, L’HEROI DE LES GUILLERIES

joan_sala_i_ferrer2c_serrallonga
Joan Sala i Ferrer, també conegut com a Joan de Serrallonga o Serrallonga, famós bandoler català (S. XVI – XVII) /Wikimedia Commons

Joan Sala Ferrer (1594-1634), anomenat també Joan de Serrallonga, va ser un bandoler català que ha esdevingut un personatge de llegenda. Nascut a La Sala de Viladrau. De família pagesa. Va escollir Les Guilleries, que coneixia pam a pam, com a centre per cometre assalts, segrestos i assassinats amb l’ajuda de la seva colla.

Serrallonga era fill del nyerro Joan Sala i Joana Ferrer del mas La sala de Viladrau, els quals passaven moltes penalitats per no poder mantenir els seus nou fills. Som l’Any del Senyor del 1620. Les coses van de mal borràs per a la nostra terra catalana. Més de cent anys fa que El Principat viu sota les regnes dels monarques castellans, i aquí, als pobles, les males collites deixen la pagesia en la misèria. I què voleu? En una terra desolada, si no creixen menges, broten bandolers. Benaurat i maleït alhora el dia en què conec en Serrallonga. Ara mateix és com si el veiés talment amb aquests meus ulls que ja ni hi veuen. Ai, joventut! Tot era un tancar i obrir d’ulls, que ja ens trobem formant quadrilla amb els germans Serrallonga i altres joves de Viladrau. En Serrallonga fa poc que ha pres per muller la pubilla del mas Serrallonga de Les Guilleries, i d’aquí li ve el sobrenom. Fa llargues estades al mas. I, només de tant en tant, reuneix la camarilla i surt a buscar brega. Fins que arriba el dia fatídic quan un caçador amic dels voltants de Querós, de nom Miquel Marfull, denuncia en Serrallonga com a còmplice de bandolers. Passem les nits en coves i en refugis de mala mort. Vivim d’allò que robem i sovint fem pinya amb la banda de bandolers més buscada del país, els Margarit; fins que són abatuts. Sense els Margarit, en Serrallonga passa a ser el cap de la quadrilla. Oh, quins dies més gloriosos! Saltegem pels volts d’Olot, la Vall d’en Bas i Girona. És el malson dels virreis, aquests titelles fatxendes que ens imposen els castellans. Vet aquí, perquè en Serrallonga es guanya la simpatia dels contraris al govern. Gràcies a Déu, tenim una bona colla d’amics que ens acullen i ens donen asil. Entre ells, algun noble dels de més mal rang, com el vescomte de Joc, Senyor de Viladrau i Taradell. Però amb el nou virrei, duc de Cardona, la persecució és torna més forta que mai; fins al punt que ens veiem obligats a refugiar-nos a l’altra banda del Pirineu, on un noble francès ens acull. L’any 1631, el senyor de Durban ens para una ensarronada, i uns quants de la nostra quadrilla són fets presos i lliurats al virrei. Desfeta bona part de la banda, morts alguns dels seus germans i la seva muller empresonada, traït per antics companys de colla, en Serrallonga vaga per les muntanyes de les Guilleries i Collsacabra amb la seva amiga Joana d’Asís, jove vídua de Castelló d’Empúries. A Rupit, visitava el sastre de ca l’Ample, que li feia els vestits i les capes. Cal dir que les robes eren sempre de mida molt ampla, d’aquí el nom de la botiga. És vigília de Tots Sants, quan en Serrallonga cau detingut vora Santa Coloma de Farners. L’hereu del mas on s’hostatja és qui l’ha delatat. El bandoler es dut a Barcelona. El judici s’allarga dies i més dies perquè són un gran nombre els delictes que se l´hi imputen. Allí en Serrallonga és condemnat a mort. Abans que arribi tant mesquí final, el vuit de gener del 1634, haurà de sofrir una tortura severa. Cent cops serà assotat, i les dues orelles li seran escapçades! El duran en carretó pel Camí de la Boira, i després serà degollat i esquarterat. El seu cap serà posat en una gàbia de ferro al portal de Sant Antoni perquè tothom l’escarneixi. Aquest és, nobles vilatans i vilatanes, el trist final del coratjós bandoler Serrallonga! Déu, en sa misericòrdia, l’hagi pogut perdonar!

 

Amb el pas del temps, la figura d’en Serrallonga va esdevenir llegendària, i tots aquests boscos i paratges del terme de Viladrau van ser idealitzats per escriptors i poetes. El Montseny, com Montserrat o el Canigó, serà recordat per sempre més com un lloc mític de la geografia catalana, un indret on, encara ara, els llampecs i el fort vent entre els arbres fan recordar un mosso ben plantat, capaç d’encendre els ànims de tot un poble. En Serrallonga viurà per sempre més amagat al Montseny. Abans, com a bandoler; ara, com a llegenda.

 

[Aquest text és una transcripció literal agafada de l’espai Montseny de Viladrau, que és un equipament espectacular que explica les llegendes i històries del Montseny. Està dedicat al tema de les bruixes, dones d’aigua i dels bandolers. Amb unes projeccions de gran format, molt espectaculars.]