JOAN DE SERRALLONGA, L’HEROI DE LES GUILLERIES

joan_sala_i_ferrer2c_serrallonga
Joan Sala i Ferrer, també conegut com a Joan de Serrallonga o Serrallonga, famós bandoler català (S. XVI – XVII) /Wikimedia Commons

Joan Sala Ferrer (1594-1634), anomenat també Joan de Serrallonga, va ser un bandoler català que ha esdevingut un personatge de llegenda. Nascut a La Sala de Viladrau. De família pagesa. Va escollir Les Guilleries, que coneixia pam a pam, com a centre per cometre assalts, segrestos i assassinats amb l’ajuda de la seva colla.

Serrallonga era fill del nyerro Joan Sala i Joana Ferrer del mas La sala de Viladrau, els quals passaven moltes penalitats per no poder mantenir els seus nou fills. Som l’Any del Senyor del 1620. Les coses van de mal borràs per a la nostra terra catalana. Més de cent anys fa que El Principat viu sota les regnes dels monarques castellans, i aquí, als pobles, les males collites deixen la pagesia en la misèria. I què voleu? En una terra desolada, si no creixen menges, broten bandolers. Benaurat i maleït alhora el dia en què conec en Serrallonga. Ara mateix és com si el veiés talment amb aquests meus ulls que ja ni hi veuen. Ai, joventut! Tot era un tancar i obrir d’ulls, que ja ens trobem formant quadrilla amb els germans Serrallonga i altres joves de Viladrau. En Serrallonga fa poc que ha pres per muller la pubilla del mas Serrallonga de Les Guilleries, i d’aquí li ve el sobrenom. Fa llargues estades al mas. I, només de tant en tant, reuneix la camarilla i surt a buscar brega. Fins que arriba el dia fatídic quan un caçador amic dels voltants de Querós, de nom Miquel Marfull, denuncia en Serrallonga com a còmplice de bandolers. Passem les nits en coves i en refugis de mala mort. Vivim d’allò que robem i sovint fem pinya amb la banda de bandolers més buscada del país, els Margarit; fins que són abatuts. Sense els Margarit, en Serrallonga passa a ser el cap de la quadrilla. Oh, quins dies més gloriosos! Saltegem pels volts d’Olot, la Vall d’en Bas i Girona. És el malson dels virreis, aquests titelles fatxendes que ens imposen els castellans. Vet aquí, perquè en Serrallonga es guanya la simpatia dels contraris al govern. Gràcies a Déu, tenim una bona colla d’amics que ens acullen i ens donen asil. Entre ells, algun noble dels de més mal rang, com el vescomte de Joc, Senyor de Viladrau i Taradell. Però amb el nou virrei, duc de Cardona, la persecució és torna més forta que mai; fins al punt que ens veiem obligats a refugiar-nos a l’altra banda del Pirineu, on un noble francès ens acull. L’any 1631, el senyor de Durban ens para una ensarronada, i uns quants de la nostra quadrilla són fets presos i lliurats al virrei. Desfeta bona part de la banda, morts alguns dels seus germans i la seva muller empresonada, traït per antics companys de colla, en Serrallonga vaga per les muntanyes de les Guilleries i Collsacabra amb la seva amiga Joana d’Asís, jove vídua de Castelló d’Empúries. A Rupit, visitava el sastre de ca l’Ample, que li feia els vestits i les capes. Cal dir que les robes eren sempre de mida molt ampla, d’aquí el nom de la botiga. És vigília de Tots Sants, quan en Serrallonga cau detingut vora Santa Coloma de Farners. L’hereu del mas on s’hostatja és qui l’ha delatat. El bandoler es dut a Barcelona. El judici s’allarga dies i més dies perquè són un gran nombre els delictes que se l´hi imputen. Allí en Serrallonga és condemnat a mort. Abans que arribi tant mesquí final, el vuit de gener del 1634, haurà de sofrir una tortura severa. Cent cops serà assotat, i les dues orelles li seran escapçades! El duran en carretó pel Camí de la Boira, i després serà degollat i esquarterat. El seu cap serà posat en una gàbia de ferro al portal de Sant Antoni perquè tothom l’escarneixi. Aquest és, nobles vilatans i vilatanes, el trist final del coratjós bandoler Serrallonga! Déu, en sa misericòrdia, l’hagi pogut perdonar!

 

Amb el pas del temps, la figura d’en Serrallonga va esdevenir llegendària, i tots aquests boscos i paratges del terme de Viladrau van ser idealitzats per escriptors i poetes. El Montseny, com Montserrat o el Canigó, serà recordat per sempre més com un lloc mític de la geografia catalana, un indret on, encara ara, els llampecs i el fort vent entre els arbres fan recordar un mosso ben plantat, capaç d’encendre els ànims de tot un poble. En Serrallonga viurà per sempre més amagat al Montseny. Abans, com a bandoler; ara, com a llegenda.

 

[Aquest text és una transcripció literal agafada de l’espai Montseny de Viladrau, que és un equipament espectacular que explica les llegendes i històries del Montseny. Està dedicat al tema de les bruixes, dones d’aigua i dels bandolers. Amb unes projeccions de gran format, molt espectaculars.]

 

EL TRESOR D’EN SERRALLONGA . GR BARCELONA DE TV3 [19/06/15]

Marc de las Heras es posa en ruta a la Vall de Sau i Collsacabra (GR2, GR2.2) en dues jornades i uns 25 km a peu. Segueix el rastre del Serrallonga a Vilanova de Sau, els cingles de Tavertet i fa nit en una casa rural del poble, on cuinarà un fabulós estofat de Senglar. L’endemà travessa la cinglera fins a Rupit, on busca el tresor amagat amb l’ajut d’uns nens de la vila. I acaba al Salt de Sallent, segurament un dels indrets més increïbles de Catalunya.

Més info del programa: http://www.ccma.cat/tv3/gr-barcelona/

TORNA, TORNA SERRALLONGA

Del cor de les Guilleries               La-DO
sortirà un gran espetec,               SOL-La
Serrallongaque ens farà ressons de guerra   SOL-La
a les parets de Tavertet.               MI7-La

Des de Sau a La Cellera,
des del Far al Matagalls,
el trabuc d´en Serrallonga
tornarà als amagatalls.

Torna, torna Serrallonga,
que  l´alzina ens cremaran,
que  ens arrencaran les pedres,
que la terra ens robaran.

[Cal repetir aquesta última estrofa fins a sis vegades.]

Lletra i música: Joan Crosas (Esquirols)

EL PONT PENJAT DE RUPIT, HISTÒRIA D’UN TESTIMONI

És una narració de la construcció del Pont Penjat de Rupit que en Francesc Rovira i Gallifa em va contar una tarda d’estiu. L’he transcrita literalment i amb molta cura, amb la certesa d’estar treballant sobre un document ric, tret de la parla viva i molt interessant. He mirat de ser molt fidel al text oral, amb les entonacions, les exclamacions, els anacoluts, els coixins fonètics i tot un seguit d’expressions que són habituals de la llengua parlada. Aquest fet ha estat el criteri principal a l’hora de passar-lo a la llengua escrita.

L’escrit que us presento m’ha semblat molt objectiu. I té un valor pel fet que, des d’ara, tindrem un testimoni viu i complet d’aquest enginy que fou la construcció del Pont Penjat. Així, doncs, tot plegat no restarà en l’oblit, i estic segur que serà un bon motiu perquè hi feu una lectura atenta i divertida.

La riera, que passa sinuosa pel fons del congost que encercla la població, era difícil de travessar en aquell lloc on hi havia una passera de pedres i troncs. Era un camí molt dolent. Aleshores la gent del poble va idear la construcció d’un pont penjat, amb què es van unir de dret les dues espones.

Pont Penjat de Rupit
Foto antiga de Rupit sense el pont penjat

“Sí, doncs, abans, per travessar el riu; però ja de temps immemorial, d’ençà que Rupit existeix; per travessar el riu, els de l’altra banda ho havien de fer per unes passeres, i al cap d’aquestes passeres hi havia una escala de gats i, mira, llavores pujant aquella escala de gats arribaven al camí que sortia allà… davant de l’Hostal el Repós, ara. I així va ser durant molts anys. En temps roig, llavors va venir que, devia ser l’any 1937 o 38, els rojos varen fer una palanca; varen fer –no sé si varen ser els rojos o l’ajuntament- però, vaja, van fer dos pilars al mig del riu, van posar uns cabirons i unes llates a sobre i, bueno, ja va estar. I mira, per passar el riu, si baixava un cop de riu o encara que baixés poca aigua, igualment; doncs, ja no hi havia necessitat de les escales ni de passar per les passeres. Es passava de pla cap a l’altre banda. Però, bueno, així va durar fins a l’any 1940. L’any 1940 va passar l’aiguat i s’ho va emmenar tot; es va emmenar els pilars, fustes, i inclús va trencar un pont que hi havia a baix, a can Badaire; allí va trencar un arc i també va trencar un pont que hi havia aquí dalt, al Molí del Soler. Però bueno, la palanca que havien fet els rojos va quedar espatllada, i això va durar, mira, fins que va venir el Pont Penjat. Els ajuntaments que hi havia hagut, tots, havien estat preocupats per resoldre la manera de passar més bé de l’altra banda cap aquí; doncs, quan plovia no els anava bé; havien de travessar el de can Badaire, que fou el primer que es va tornar a reconstruir. Però si el rec de Carraguell anava massa gros, tampoc podien travessar; havien d’esperar que el rec s’abaixés. Però, bueno, res, va anar passant aixís. A llavorens van venir i em van fer alcalde a n’a mi; em van fer alcalde l’any 1943. I, bueno, també, és clar, la preocupació de l’Ajuntament de llavores també, i principalment meva, era de fer un pas per als de l’altra banda –can Caiot, ca l’Aulet i can Silet, i el Molí del Soler, que també hi havia de passar, i també el Soler, els Felips i els del Pendís; i gairebé tot el pla de Montdois havia de passar per aquí.

» Un dia, érems allí a casa d’en Pere, el meu germà; i allí estàvem parlant, i jo li vaig demanar i li vaig dir a en Pere: “¿Com ho hauríem de fer això, per fer un pas aquí baix? Aquí baix hi hauríem de fer un pas”; i mentre s’escalfava el ferro, allí, diu: “Mira, això, ¿saps com ho hauries de fer? Aquí hi has de fer un pont penjat; i amb tot això no hi hauràs de pensar mai més, i després serà bonic, eh? Fes un pont penjat n’aquí… Farà bonic, aquest pont. Quan hi voldràs passar, gronxarà una mica; però el bonic d’aquest pont serà això: que gronxarà una mica”. Jo li vaig dir: “Bueno, però com l’hem de fer aquest pont penjat? És molt aviat dir un pont penjat”. Perquè en Pere tenia moltes iniciatives, eh? En Pere en sabia fer moltes de coses, i mira: allí sobre l’enclusa, allà, va fer un croquis. En Pere agafa un tros de guix i em diu: “¿Veus? Un pilar aquí , un pilar aquí, un cable que passi d’aquí cap aquí, uns angles que vagin d’una banda a l’altra de pilar, que siguin subjectats d’uns tirants, i aquests tirants molt naturalment enganxats en els cables, a sobre un enllatat, i ja està, ja està el pont. I el fas dos o tres metros més alt d’allà on va arribar l’aigua, i llavors, res, ja no hi has de pensar-hi més; no hi arribarà mai més, l’aigua, a n’allà”. “Sí, bueno, però això val molts quartos, tu, eh? I a l’ajuntament no en tenim ni un; no hi tenim pas res a la caixa. ¿Com ho hem de fer? No pot pas ser això, no, no. Ho hem de fer d’alguna altra manera que no valgui tants quartos”, li vaig proposar. I em diu, en Pere: “Mira, agoita, ja et faré un tracte, però m’has d’ajudar, eh? Mira, mira, a veure: vés al secretari. (A llavors hi havia en Coromines de secretari.). I li dius a veure si teniu quartos per fer els pilars a cada banda, i després si en teniu perquè en Quim pugui cobrar el treball de posar les llates. I de lo demés, dels ferros, ja me n’encarrego jo: dels cables, angles, tirants, i tota la ferramenta, ja me n’encarrego jo”. I jo que li pregunto: Sí, bueno, però, ¿i pagar, què?”. “Em pagueu quan vulgueu; i si no em podeu pagar, no em pagueu. És igual. Altres coses he fet per al poble, i que mai no m’ho ha pagat mai ningú. Aixís és que tant se me’n dóna; és igual”, respongué en Pere. Encara ell devia recordar que els “agraïments” devien ser del temps que estigué a la presó.

L'actual pont penjat de Rupit.
L’actual pont penjat de Rupit

» I sí, sí, al vespre, vaig anar a trobar el secretari, en Coromines, i li vaig explicar el fet, a n’en Coromines. Quan li vaig parlar d’un pont penjat, i així, en Coromines exclamà: “Collooons!”. Perquè en Coromines els solia tenir molt sovint a la boca. I encara afegí: “Oh!, és que val molts quartos això, i no tenim res! ¿Com ho vols pagar si, a la caixa no hi ha res?” I jo li vaig aclarir la qüestió: “Egoita, en Pere m’ha dit això, veus?, que miréssim si, de diners, en tenim per fer els pilars i pagar les fustes, i que, els ferros, els hi paguem quan puguis, i que, si no, diu que tant se li’n dóna”. El secretari canviant l’actitud em digué: “Home, això ja és una altra cosa. Oh!, i ho hem de fer; s’ha de fer. Mira: això s’ha de fer de seguida. Digues a l’agutzil que avisi el ple de l’ajuntament, que vinguin, al vespre, a reunió. Els hi exposaré el pla, i a veure si tots hi estan d’acord”. I sí, sí, es va fer el Ple, i tots hi estigueren d’acord de seguida: “Oi tant!, i a en Pere li hem de pagar; és clar que se li ha de pagar”.

» Ja, de seguida, en Pere i jo vam anar a Barcelona; al cap de dos o tres dies anem a Barcelona, a can Riviere, una casa que feien cables, al carrer Trafalgar. Vam anar els dos n’allí per parlar amb l’enginyer, que es deia Camps. Ens preguntà quina idea o intenció teníem, nosaltres; que si és que hi havia de passar gent, en aquest pont, o si hi havia de passar cavalleria, o autos, o carros… I li vam confirmar: “No, no, allí només hi ha de passar gent; lo màxim que hi pugui passar és una bicicleta però res més, perquè hi haurà unes escales per les quals no hi pot passar res més. De carruatges?, ni parlar-ne; de matxos?, tampoc”. El senyor Camps ens digué: “Mireu: jo us faré un cable que no us en preocupeu, del cable. Vosaltres no heu de fer res més que aferrar-lo bé de cada cap. Això sí: aferreu-lo bé de cada cap; assegureu-vos-en d’enganxar-lo bé de cada cap, i pengeu-hi el que vulgueu. No us en preocupeu.” I així vam quedar d’acord: “Doncs, miri, nosaltres ara tornem a Rupit; direm a en Salvi, que és el paleta, que ens marqui els fonaments per poder prendre la mida exacta per al cable.”

» A Rupit, en Salvi va fer tot el replantejament. Vam amidar d’una banda a l’altra, tenint en compte en bombat que faria el cable; en fi, tot el que s’esqueia. Vam tornar a Barcelona per encarregar el cable, i també vam anar al carrer Sepúlveda a trobar drapaires. Aquests ens van vendre uns angles que tenien i ferro rodó. Aleshores, en els magatzems, de ferro no se’n trobava; i si n’hi havia era molt car i, és clar, nosaltres miràvem de fer-ho lo més acomodo possible. Quan vam tenir els cables fets, en Salvi ja va fer els pilars. Bueno, a llavors varen passar uns dies, gairebé un mes. I la gent en observar un cert retard ja començava a desconfiar: “Cony, deien que volien fer un pont penjat; això sí que quedarà ben penjat”. Però, bé, el dia que vam rebre l’avís de què ja podíem anar a buscar el cable, que el cable ja estava fet, i que s’havia de pagar a l’avançada, i que si pagàvem per mitjà d’un banc que ja ho podíem fer. I, sí, sí, en Pere ja va pagar el cable, i portem el cable, i, vinga, una part ja estava a punt; però llavors faltaven les fustes, i en Pere em va suggerir: “Les fustes hauries de mirar que te les donin”. I, bueno, vaig anar a trobar a l’amo de Corriol, vaig anar a trobar l’amo de la Sala… I el de Corriol em feia anar a trobar l’amo de la Sala; el de la Sala deia que no en tenia perquè els hi havia tallat els rojos… ,i em feia anar al Soler; el del Soler deia que no en tenia cap, que anés al Perer; i, bueno, així anaven passant els dies; i no hi havia manera. Fins que, doncs, finalment, fet una mica aixís, fet una mica sense permís i amb permís, vam fer tallar els arbres, i vam serrar, i hi hagué una mica d’enrenou amb el procurador de la Sala, que dèiem que no teníem permís. Però, bé, això, ja és un assumpte que és millor no explicar-lo. I vam fer el Pont Penjat. A últims de novembre de 1945, vàrem inaugurar el pont que, al principi, a la gent, no els agradava de passar-hi; inclús hi havia alguna dona que, si hi passava, hi passava de quatre grapes.

Pont Penjat, Rupit
Fotografia antiga del pont penjat de Rupit

» Jo no sé si en Pere va cobrar el material o si no el va cobrar, però em sembla que no, perquè remenant papers, d’ençà que ell és mort, jo no he trobat cap rebut, allà a casa, que són de factures de can Riviere. Si li haguessin pagat, em sembla que aquests rebuts no els hauria pas tingut. Però, bé, ell va estar satisfet perquè va veure feta, doncs, una cosa que ell en va ser el projectista, l’enginyer i el constructor. Això sí, va ser ajudat per en Quim Marsal, que era el fondista; per en Salvi Vila, que era el paleta, i per algun manobre; en Pepet de can Meliton, en Gorgals, i encara algun altre que no sé, no sé quins eren perquè fa tant temps que no me’n recordo.

» El turisme, si no passa el pont quan arriba a Rupit, ho considera gairebé un pecat. Si ara s’hagués de tornar a fer el pont, avui, doncs, el faríem d’una altra manera. L’hauríem fet més alt; però, és clar, és que aleshores disposàvem de tants poc cèntims; el pressupost era baix.

» I ara (l’any 1993) el que realment colpeix és veure’l de la manera que està, que fa llàstima de veure un pont que està mig desmuntat; inclús hi ha abraçadores que són fluixes. El fet de veure que no es repara, per a mi, això em sap molt greu. Una obra que la vam fer amb molta estima i que es trobi així d’abandonada… I és un punt on hi passa molta gent… I esperaran que s’hi faci mal algú; llavors ningú en voldrà tenir la culpa. Jo no crec que el pont caigui. Està molt malament; caure no caurà pas, perquè per caure haurien de passar coses molt estranyes, però fers-hi mal, sí”.

Notes:

– El pont penjat va ser reconstruït totalment el 1994.

– Aquest article ha estat publicat a la revista Els Cingles de Collsacabra, núm. 68.

Text: Xavier Crosas Casacuberta

Personatges de Rupit: ANTÒNIA PARRACAIRE

DIUEN QUE L’ANTÒNIA  PARRACAIRE…

D’entre la infinitat de persones que vaig conèixer quan jo era un infant, la memòria m’ha conservat el record d’una dona que em feia espant de veure-la.

L’Antònia, que passa per bruixa, viu sola i és de poc tracte. Va espellingada. Té un cap com un fregall i una cara d’arrugues abundants. Porta sempre un tou de roba de por. Les cames primes i les dents, grogues i corcades. Ningú no sap d’on va venir ni on ha nascut, però el seu deix del parlar de Lleida la delata. Passa una  gran misèria. Amb un cul de sac  a l’esquena, va de porta en porta demanant una caritat per amor de Déu i viu també de fer cria de quatre conillots en una cort fosca i plena de teranyines. No se sap que aquesta dona hagi tingut mai home; explica, però, que fa molt temps que se li ha mort l’home, que feia de parracaire, que la va abandonar i que se’n va anar a morir en un peu de paller a la plana de Vic.

Gaudeix del benefici d’aixoplugar-se en un casinyot mig enrunat, petit i insignificant, part de dalt del poble. Com que als hiverns hi fa una gelor terrible, un veí caritatiu li va restaurar la teulada.

Diuen que l’Antònia Parracaire és boja; també es mostra esquerpa, geniüda i misteriosa. Sempre està rondinant entre dents. És l’espantall de la mainada del poble. Passar davant la porta d’aquest casot els fa basarda. A entrada de fosc, la canalla, presa d’una estranya emoció, espia la vella; i escolta rere la porta, amb totes les seves orelles, fressa de veus i riallades, una xerrera llarga i solitària amb els seus conills. I en fugen corrents després de trucar-li la porta amb un roc. “Reïra de Déu!, collons!”, els escridassa enèrgicament del fons estant de la casa.

Al matí torna del pla de Corriol, caminant corbada i a poc a poc pel pes d’un enorme feix de llenya seca damunt les espatlles, o de les feixes amb l’herba olorosa per al conillam en una cistella plena. I talla la llenya a cops de destral tot renegant com una condemnada. De part de vespre, després d’haver enllestit la feina, revifa un foc de llenya verda al fons de la cuina. Té els seu culte propi en el moment de la pregària:  amb un llumet groc i apagat, adora els seus déus i els ofrena herbes màgiques i beuratges poderosos.

Un dia emmalalteix greument i es queda al llit. La casota, tancada i barrada. Hi acudeixen el metge, el batlle i el senyor rector. La troben malalta, trista i ensopida. Més tard, les veïnes li treuen aquell bell tou de robes, la despullen i la renten i pentinen. Mai li falta el caldo de gallina i l’assistència. Ha perdut la força. “No sé què tinc, que el diable se m’emporti”, els diu.  Pobresa i brutícia enmig de parracs. Vint-i-quatre hores després, amb el cap baix i la mirada dura, se l’enduen a una casa d’acollida de Vic. Amb el cap baix i la mirada dura, ella dóna una ullada última al poble que deixa enrere. Amb el cap baix i la mirada dura, dues llàgrimes cauen dels ulls de la pobra dona.

Xavier Crosas