Personatges de Rupit: ANTÒNIA PARRACAIRE

DIUEN QUE L’ANTÒNIA  PARRACAIRE…

D’entre la infinitat de persones que vaig conèixer en temps de la meva infantesa, la memòria m’ha conservat el record d’una dona que em feia espant de veure-la.

L’Antònia, que passa per bruixa, viu sola i és de poc tracte. Va espellingada. Té un cap com un fregall i una cara d’arrugues abundants. Porta sempre un tou de roba de por. Les cames primes i les dents, grogues i corcades. Ningú no sap d’on va venir ni on ha nascut, però el seu deix del parlar de Lleida la delata. Passa una  gran misèria. Amb un cul de sac  a l’esquena, va de porta en porta demanant una caritat per amor de Déu i viu també de fer cria de quatre conillots en una cort fosca i plena de teranyines. No se sap que aquesta dona hagi tingut mai home; explica, però, que fa molt temps que se li ha mort l’home, que feia de parracaire, que la va abandonar i que se’n va anar a morir en un peu de paller a la plana de Vic.

Gaudeix del benefici d’aixoplugar-se en un casinyot mig enrunat, petit i insignificant, part de dalt del poble. Com que als hiverns hi fa una gelor terrible, un veí caritatiu li va restaurar la teulada.

Diuen que l’Antònia Parracaire és boja; també es mostra esquerpa, geniüda i misteriosa. Sempre està rondinant entre dents. És l’espantall de la mainada del poble. Passar davant la porta d’aquest casot els fa basarda. A entrada de fosc, la canalla, presa d’una estranya emoció, espia la vella; i escolta rere la porta, amb totes les seves orelles, fressa de veus i riallades, una xerrera llarga i solitària amb els seus conills. I en fugen corrents després de trucar-li la porta amb un roc. “Reïra de Déu!, collons!”, els escridassa enèrgicament del fons estant de la casa.

Al matí torna del pla de Corriol, caminant corbada i a poc a poc pel pes d’un enorme feix de llenya seca damunt les espatlles, o de les feixes amb l’herba olorosa per al conillam en una cistella plena. I talla la llenya a cops de destral tot renegant com una condemnada. De part de vespre, després d’haver enllestit la feina, revifa un foc de llenya verda al fons de la cuina. Té els seu culte propi en el moment de la pregària:  amb un llumet groc i apagat, adora els seus déus i els ofrena herbes màgiques i beuratges poderosos.

Un dia emmalalteix greument i es queda al llit. La casota, tancada i barrada. Hi acudeixen el metge, el batlle i el senyor rector. La troben malalta, trista i ensopida. Més tard, les veïnes li treuen aquell bell tou de robes, la despullen i la renten i pentinen. Mai li falta el caldo de gallina i l’assistència. Ha perdut la força. “No sé què tinc, que el diable se m’emporti”, els diu.  Pobresa i brutícia enmig de parracs. Vint-i-quatre hores després, amb el cap baix i la mirada dura, se l’enduen a una casa d’acollida de Vic. Amb el cap baix i la mirada dura, ella dóna una ullada última al poble que deixa enrere. Amb el cap baix i la mirada dura, dues llàgrimes cauen dels ulls de la pobra dona.

Xavier Crosas

Advertisements

2 pensaments sobre “Personatges de Rupit: ANTÒNIA PARRACAIRE

  1. Una bonica i triste historia, tots els pobles tenen una antónia parracaire…………..qui sap … potser algun dia jo seré una antónia parracaire…………i ningú coneixerá la meva história i els nens s’enriuran de mi i jo els somriuré perque a diferencia de l’antónia sabré que la por es companya de l’ignorancia………….i la saviesa está per sobre de les robes pobres i brutes i de la mancanse de diners………..per sobre del fred al hivern i la calor del estiu, per sobre de les mirades que miren i no veuen…………….per sobre del que no pot entendre………………..

    carme

Escrigui el seu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s