La botiga de Ca l’Ample de Rupit vol rendir un record sincer i un homenatge merescut a Miquel Banús (1939-2019). Un home senzill que, des de Rupit, va ajudar a preservar el bagatge cultural del nostre poble. A més, en Miquel no va deixar mai de pertànyer a l’escola de la vida. El millor cronista entre nosaltres, amb aquell afany d’aplegar totes les dades i tots els materials de les vicissituds del nostre poble. Així, doncs, en memòria d’ell, adjuntem al nostre blog el text següent en què en Miquel ens comenta els hiverns a Rupit de fa una bona colla d’anys:

HIVERN A MUNTANYA ¹                              Miquel Banús

La vida en un poblet sol ser senzilla i humana, però també monòtona i avorrida, sobretot a l’hivern. Quan ni la ràdio ni la televisió no havien arribat encara en aquests cims, calia buscar alguna cosa per omplir les llargues vesprades hivernenques. El sol, en anar-se tan aviat a joc, feia les nits fredes i eternes. (Abans solia nevar molt més que no ho fa ara.)

En sortir de col·legi, gaudíem fent ninots de neu al mig del carrer i, com que mai no passava cap cotxe, duraven tot l’hivern tret que un dia ens baralléssim i tot se n’anava a fer punyetes. Amb els espigots de blat de moro els fèiem el nas, i amb closques de nous, els ulls. La mare ens deixava algun parrac de roba per posar-los-hi, i nosaltres, ben cofois, ens semblava que havíem fet una obra d’art ben important. (Coses d’infants!)

Si de dies gaudíem, encara ho fèiem més a les vetllades a la casa d’algun veí. Allà, amb la gent gran, els petits ens agombolàvem per espellofar el blat de moro. Sempre hi havia algun avi o alguna iaia que ens explicava romanços, llegendes o endevinalles, que nosaltres escoltaven amb les orelles atentes i els ulls ben esbatanats. A poc a poc quèiem rendits per la son, i finalment jèiem al nostre llit més plans que un teixó.

L’hivern era molt dur per als homes, ja que sempre tenien la feina a la intempèrie, ja fos al camp adobant la terra, fent llenya per escalfar-se a casa, tallant avellaner o boix, o bé, fent carbó per aquests boscos, i així guanyar algun caleró, perquè les despeses eren moltes i els guanys pocs.

Per a les dones, el treball més pesat de l’hivern era fer la bugada. Solien preparar-la a casa, ficant la roba bruta dins el bugader, amb aigua i capes de cendra, que servia de lleixiu. L’endemà, com que no tenien aigua corrent a la casa, agafaven la roba molla i anaven a la riera a rentar-la on sovint trobaven una gran llosa de glaç que calia trencar (i la rompien amb la picadora o pala de rentar) i també hi feien un bon testarral de foc a la vora de l’aigua.

1. Aquest text es va publicar en el DIARI DE NATURA (COUNTRY DIARY). Editat per L’Avenc de Tavertet i l’Editorial Farell, l’any 2007.

Rupit, juliol del 2007

Miquel Banús

Nascut a Rupit l’any 1939. Estudià al Seminari de Vic. Entre les seves aficions destacava el dibuix a llapis i la pintura a l’oli, amb els quals representava amb molta traça els racons i paisatges del Collsacabra; també li agradava molt el teatre i l’excursionisme. Estimava la història i l’art popular de la vila de Rupit i del Collsacabra. Sempre havia tingut l’interès de guardar i transmetre el tresor dels paisatges, les tradicions i les llegendes del Collsacabra. Havia col·laborat habitualment amb la revista Els Cingles de Collsacabra i va publicar tres llibres: Caminant pel Collsacabra. Recull de poesies (Edició particular), Rupit (Ed. Montblanc-Martín, 1986), Collsacabra, Paisatges i llegendes (Ed. farell, 2003).