ROC I MARTINA [LLEGENDA]. LA FORADADA DE CANTONIGRÒS

LA FORADADA DE CANTONIGRÒS

A l’extrem del torrent de Sant Julià, que travessa la vall de  la Rotllada, hi ha el salt de la Foradada. A la banda esquerra d’aquest salt d’aigua claríssima, s’hi obre una enorme cavitat natural molt ben posada,  una pedra despullada amb un forat molt gran, pel qual un genet muntant un cavall pot passar sense cap dificultat. (Aquest lloc deu el seu nom a aquesta grandiosa portalada natural.)  I cal tenir en compte que aquest forat, en un temps molt reculat, hauria  servit per posar a prova la virginitat de les noies de la contrada: la noia que hi passava, sense ensopegar el forat ni rebre-hi cap mal, demostrava la veritat de la seva castedat. Heus aquí que, d’aquest lloc tan singular i conegut, en sorgeix la llegenda següent:

Roc  i  Martina

Mentre estic caçant en un bosc de faigs, veig la cosa més bella que mai no hagi existit: una història admirable.

En un bosc d’arbres espessos, i no pas massa lluny del poble, un noi que hi fa de pastor troba una criatura que és alletada per una de les seves cabres entre l’herba del prat. El nadó en beu la llet amb fretura com si fos el pit d’una mare. A continuació, porta la tendra criatura a la seva dona. Afillen l’infant trobat i en confien la criança a la cabra. “Li posarem per nom Roc, per la seva força i coratge”, diu la dona al seu espòs.

Ja havia passat força temps, quan un altre pastor dels camps veïns, anomenat Geló, ensopega amb una troballa semblant. Hi ha una cova elevada amb un mur de boix, una gran roca quasi amagada; i una ovella hi va sovint. El pastor, volent saber què hi fa, se’n va vora la roca per atrapar-la. En arribar, veu l’ovella que, amb molta tendresa, alleta un infant, grassonet i menut, una nena preciosa d’ulls claríssims. El pastor se’n compadeix i estima la criatura. Per tal que no es refredi, embolcalla el nadó amb una pell de llebre. No n’està poc, de  content!  Llavors torna a la cabana i l’ofereix a la seva dona.

– Aquí tens una filla, li diu.

   Aleshores aquesta li fa de mare i li posa el nom de Martina, que vol dir “lluitadora”.

 Aquests dos infants es fan grans amb poc temps. En Roc només té setze anys i Martina, dos menys. Cupido, el déu fletxer, que promou l’amor deliciós, els fereix d’un sol tret, i mana a en Roc que pasturi les cabres, i a la Martina, les ovelles. I arriba el temps en què la primavera presenta flors. Tots dos en senten els batecs. El foc els crema més fort. Tot ho fan junts, tendrament; l’un al costat de l’altre. I fan jocs, propis del plaer amorós. El bany i la visió de la nuesa de l’estimat és l’inici de l’amor.

– Ara estic malalta, i no sé de quin mal. Cremo i m’afligeixo. Desitjo estar amb tu -així li ho fa saber a en Roc, així pateix Martina.

El primer bes. Wilian-Adolphe Bouguereau, 1890

No obstant això, s’esdevé un fet contrari: Nicòmac, un amic d’en Roc, s’inflama d’amor per Martina. Cada dia l’espia, a Martina. Quasi no dorm. Li va al darrere d’una manera constant. Fins al punt arriba el seu desfici que decideix d’aconseguir els seus fins per la força. Vol posar les mans sobre Martina així que la troba sola. S’hi abraça com si fos un llop enfurit amb la voluntat de forçar-la. Les mans de Nicòmac són serps. I Martina, espantada, arrenca a córrer i es posa a cridar auxili. Amb  crits, fa que Nicòmac fugi. I bé, després Roc s’esforça amb tota l’ànima per curar les ferides del cos delicat de la noia. Ara, però, en Roc i la Martina ja no poden dormir junts. El turment del dubte i la inquietud apareixen. També el ressentiment s’hi afegeix:

– Encara ets verge, Martina? -li pregunta en Roc.

Però Martina l’anima, besant-lo i estrenyent-lo contra el seu pit.  A continuació, en Roc què li proposa?  

– Martina, sóc infeliç, els ulls se m’omplen de llàgrimes i no puc estimar-te. Ai! Damunt meu pesa el dubte de la teva castedat. El meu cor dona voltes a aquest pensament. Voldries seguir el pla següent? Has de travessar la roca foradada. Si passes sense ensopegar el forat i no hi reps cap mal, em donaràs un senyal ben clar de la teva virginitat – en Roc així li parla amb una veu molt clara.

Aquesta proposta plau a Martina. I en Roc la mira en silenci, esperant el moment en què ella, sense témer, faci el passos pel forat de la roca. Tot seguit, Martina, molt prudent, examinant amb detenció el lloc, va cap al gran llindar; plora i s’hi està dreta. Camina amb passa lenta, travessa el forat mentre el pols se li accelera. No hi ensopega ni hi rep cap mal. Martina es posa molt contenta perquè té la raó de la seva virginitat. Ara, feliçment pot prendre en Roc per marit. Tots dos retroben el camí de la joia en el seu cor. Martina, amb llàgrimes als ulls,  corre de dret cap a ell i li besa el cap i l’omple de carícies. I així mateix ell, sanglotejant, abraça l’estimada. En Roc, el noi que tant sabia estimar, bé es mereixia una bella esposa. És així com acaba la història de la Martina i en Roc, que tan apassionadament van estimar-se.                      

              Xavier Crosas Casacuberta.    Setembre, 2020

Escrigui el seu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s