UNA EPIDÈMIA A LA ILÍADA D’HOMER

[Dilluns, 28 de desembre del 2020]

COVID-19. Fins ara, aquesta malaltia infecciosa causada pel coronavirus s’ha emportat del món al voltant d’un milió set-centes mil vides. Quin mal que ha fet, aquesta pesta! Una pandèmia mol greu que ha assotat molts i molts països. La malaltia es propaga principalment de persona a persona a través de gotes minúscules que surten del nas o bé de la boca d’una persona infectada en tossir, esternudar o parlar.

Però ara no en parlarem, d’aquesta pandèmia. ¿Canviem d’escenari? ¿Fem un viatge en el temps? Ens trobem al segle VI abans de Crist. En el cant primer de La Ilíada d’Homer, s’hi descriu una pesta. Agamèmnon, el cap suprem de l’expedició grega contra Troia, ha ofès el sacerdot Crises, que li demana que li torni la seva filla Criseida, la qual havia estat atorgada a Agamèmnon com a part del botí obtingut en capturar Ílion (Troia). El sacerdot Crises clama venjança a Apol·lo, i el déu Febos Apol·lo (Febos, que vol dir lluminós, brillant) envia una pesta durant nou dies contra els aqueus (que és així com Homer anomena al conjunt dels grecs). Una pesta que no la causa un virus, sinó les fletxes d’Apol·lo engegades contra el campament grec, que es troba davant les altes muralles de Troia. Així ho explica Homer:

Febos Apol·lo se n’anà rabent pel llarg dels cims ventosos, avall  de l’Olimp, amb l’arc al puny i amb el cor encès d’ira. El déu enfurit avançava ombrívol com la nit. Per fi s’assegué lluny de les naus il·lustres del grecs. I tot seguit va disparar els dards amb punteria perfecta:  un xec espantós ressonà de l’arc de plata per tota la plana. Ben aviat les divines sagetes mortíferes i silencioses van abatre els homes grecs en el sorral i arreu nombroses pires funeràries, plenes de cadàvers, cremaren constantment. Xec, xec, xec. La pesta destrossava els fills dels aqueus¹ matant sense treva, i feia esglai de mirar. Per tot hi havia un xisclar dels morts, que fugien, esverats com ocells; i en la nit obagosa, el caçador Apol·lo amb l’arc  lluminós a la mà, i damunt la corda una fletxa, apuntava, sorrut, per engegar-la  sempre. I esglaiava les colles gregues de matances. Durant nou dies, per igual de nit i de dia, per tot el camp dels aqueus, les terribles sagetes del déu enfurit l’aire esquinçaren. I, al desè dia, Aquil·leu va convocar la tropa a una assemblea.

1. Nom emprat per Homer per designar els grecs.

Des del principi hem tingut la sensació de por per la velocitat dels contagis. Vida reclosa: “Quedeu-vos a casa”. Tot tancat. Tranquil·litat. Silenci. De primer, els polítics no en feien massa cas. Que ens serveixi de lliçó: cal dir sempre la veritat, cal ser sempre transparent. Ha estat una guerra declarada a l’home com el déu Apol·lo, contra l’exèrcit grec a Troia. La guerra comporta moltes víctimes. La natura ha atacat la humanitat; ens amenaça, ens causa malestar i sofriment. Cal que sapiguem invocar i honorar els nostres déus protectors, els nostres herois a vegades ignorats, que són el personal sanitari –metges i infermers- perquè tinguin l’encert d’aturar aquesta pandèmia tan infecciosa i tan devastadora, i que la vida s’imposi i puguem recuperar la nostra rutina. L’arribada d’aquestes nou vacunes -Pfizer/BionTech (Nova York), Moderna (Massachusetts), Astra Zeneca (Universitat de Oxford), Sinovac (Xina), Sanofi/GSK (Anglaterra), Novavax (EEUU), Curevac (Bayer, Alemanya), Johnson&Johnson (EEUU) i Sputnik V (Rússia)- fa que hi veiem ja un xic de llum, una sortida a tot plegat. ¿Ens en sortirem, d’aquesta? La història demostra que sempre ho hem fet. Ara, ho farem més lentament del que ens agradaria. Ben segur que sí. Ja veurem quin resultat, d’aquí a poc! Ara bé, de cap manera ens podem relaxar, sinó que cal que ens cuidem bé. La COVID-19 és un exemple dramàtic d’una malaltia que està relacionada amb l’edat. Als 75 anys, el risc és molt gran i no en sabem el perquè. Com a últim recurs, també podríem viatjar a Delfos per fer-hi una consulta a l’oracle d’Apol·lo: Diví Apol·lo, déu de l’arc de plata, ¿a partir d’ara, podrem viure la nostra vida? O bé, dit d’una altra manera: ¿No ens mereixem una vida feliç?