EL MÓN DEL CISTER Reial Monestir de Santa Maria de Vallbona [comarca de l’Urgell]

Ora et labora. | Infirmus fui et uisitastis me.

Aquest monestir de monges cistercenques, situat al poble de Vallbona de les Monges, nasqué de la fusió de les monges Cérvoles (1153) i de les de Vallbona (1157), la fundació de les quals es deu a l’ermità Ramon de Vallbona. La comunitat monàstica és l’essència del monestir, i ha donat vida al cenobi des dels seus orígens fins a l’actualitat. Està formada per unes monges que es comprometen a seguir Jesucrist, seguint la regla de sant Benet i les constitucions de l’orde del Cister, que es viuen en comunicat, en silenci i simplicitat. Fins al segle XVI les monges també exerciren d’apotecàries i disposaven de farmàcia, on elaboraven cures a partir d’herbes remeieres, amb què no només guarien l’ànima sinó també el cos dels fidels. Convé destacar també que el monestir de Santa Maria de Vallbona, amb més de 850 anys d’història, és el cenobi cistercenc femení més important de Catalunya.

SCRIPTORIVM. Aquest cenobi femení de Vallbona sempre ha mirat de recollir les dades de la seva història i de preservar-ne la memòria. Des del segle XII que les monges de Vallbona escrivim. No tots els monestirs tenen Scriptorium, però sí el de Vallbona, perquè aquest ha estat un monestir de dones cultes i l’Scriptorium n’és el màxim exponent. No en sabem els noms, però aquestes dones sàvies fixen el coneixement en el paper. Les més destres il·luminen els papers amb fantàstiques miniatures, dibuixen meravelloses caplletres, ornamenten els marges dels manuscrits. Altres monges copien llibres de salms, cantorals, algun martirologi, abaciologis, llibres litúrgics i també capbreus i altres llibres notarials. L’armarium és un tresor d’aquesta saviesa acumulada i preservada. Del fons documental que s’hi conserva, en destaquen llibres miniats com els que exposen ara per primera vegada, datats entre els segles XIII i XV, com un sacramentari cistercenc, una bíblia sacra i un còdex, en el qual es recullen les cartes de sant Bernat a la seva germana Humbelina i un gradual. I passen els anys, i arriba un moment en què el monestir mira enrere, orgullós de la història pròpia. És l’abadessa Blanca d’Anglesola qui l’any 1312 inicia la recopilació de la història del monestir.

La persistència del llegat a llarg dels segles era el que oferia singularitat al monestir; no ens podíem permetre l’oblit perquè aquesta era, i és, la singularitat de Vallbona: la durada en el temps i la perseverança en la seva autonomia. Cap al principi del segle XIX, el pare Jaume Pasqual en radiografia novament la història. Recull, en l’anomenat Llibre Vert, els textos més significatius de la història de Vallbona. L’abadessa d’aquell moment, Maria Teresa de Riquer i Sabater ordenà l’agost del 1800 que l’obra no sortís mai més de l’arxiu d’aquest monestir. D’aquesta manera, la història pròpia quedaria preservada per sempre entre nosaltres.

MEMÒRIA DEL MONESTIR. I ara viatjarem junts a través dels segles per portar-nos al moment originari: la fundació de Vallbona. El dia s’aixeca; és com un d’aquells dies assolellats, que banyaven aquesta vall, on després s’erigiria el monestir. Perquè fou en aquesta vall boscosa, terra de pas dels senyors feudals, on va néixer el que serà el monestir cistercenc femení més gran de Catalunya. Un monestir que té un origen ben diferent dels masculins de Poblet i Santes Creus.

VERGE VALLBONA DE LES MONGES.jpg
Santa Maria de Vallbona

Transporteu la vostra imaginació a mitjan segle XII. Imagineu-vos ara un home pietós i compromès en la recerca de Déu. Aquest home s’anomenava Ramon, i fou així que, amb l’impuls de la seva fe, va fundar una comunicat d’ermitans mixta sota la Regla de Sant Benet, fins que, passats els anys, va veure que el millor era separar els homes, que van anar a viure al Montsant, de les dones, que es van establir aquí, en aquesta vall, que propiciava la mirada interior. Però encara caldria una altra cosa per garantir la pervivència de la comunitat. I així fou com la comunitat de monges va aconseguir, gràcies al suport de Poblet, que el Capítol General de Citeaux de la Borgonya aprovés l’adscripció de les anacoretes a l’ordre del Cister, l’any 1179. Un any després, arribaven Òria Ramírez i dues donzelles del monestir de Tulebras de Navarra. Òria va esdevenir la primera abadessa, instruí les anacoretes i va incorporar ambdós sexes a les tasques del monestir, l’explotació de terres, l’ús dels molins o la pastura dels animals. Així començà la glòria de Vallbona i la immensa devoció que suscità el treball i l’oració. Ora et labora. Era un model a seguir, però també la pràctica del coneixement: l’scriptorium, la música i després la farmàcia. Un monestir de dones, un monestir culte, on es treballava.

La fama de la comunitat va arribar a oïdes del rei Alfons I d’Aragó i de la seva esposa Sansa, i la cort reial itinerant va fer diverses estades a Vallbona. El rei Alfons va proclamar Vallbona com el santuari més bonic dels seus territoris, un autèntic paradís de pietat i salvació. El monestir era un veritable refugi. Els comtes d’Urgell, de Cardona, els Argençola, els Torroja van afavorir el monestir amb terres i diners, i alguns hi encomanaren les seves vinyes. El monestir va créixer en possessions gràcies a les donacions dels nobles i als dots de les monges en ingressar al monestir. Així Vallbona arribà a dominar un important territori on figuraven Montesquiu, Rocallaura, Llorenç de Vallbona, Espluga Calba, Rocafort, entre molts altres pobles i valls. I el monestir, gràcies a la seva independència i prosperitat, va fundar altres monestirs com si fossin les seves filles: Sant Hilari a Lleida, Santa Maria de Vallsanta, Santa Maria de Bonrepòs a la Morera de Montsant, Gratia Dei o la Saïdia a València i Valldonzella a Barcelona. La Catalunya Nova, aquí va florir el Cister i la llum de l’arquitectura del Cister, caracteritzada per amples obertures de les esglésies, per eixamplar l’aire als claustres, per elevar les estances amb els seus arcs subtilment rodons. I així també a Vallbona, perquè Vallbona seria al cap dels segles una terra del Cister. Un monestir més petit que Poblet i Santes Creus, però amb caràcter i sensibilitat d’unes dones que, de l’oració, en fa un art i, de les arts manuals, una aurèola de santedat.

Com totes les esglésies, la nostra es va començar a la segona meitat del segle XII gràcies al patrocini de la reina Sansa i després, tram rere tram, s’anà completant fins a esdevenir una església d’una sola nau amb planta de creu llatina. El transsepte, un absis i dues absidioles, murs gruixuts i llisos. Rigor, estatisme, ordre, claredat. Un lloc per resar, un lloc per cantar lloances al Senyor. I també un lloc per acollir despulles de la noblesa com els senyors de Guimerà, la sepultura dels quals es va instal·lar a l’església i les despulles de les benefactores, i entre aquestes hi ha una reina, Violant d’Hongria, segona esposa de Jaume I el Conqueridor, que va donar instruccions perquè el seu cos fos sepultat al monestir. Així passà quan l’any 1254 l’esposa del rei Jaume i mare de futur rei Pere el Gran va ser trasllada amb tota solemnitat a Vallbona, on reposa des de llavors, recalcant la importància de Vallbona per a la cultura catalana.

El claustre, com deia Sant Bernat, ha de ser sobri, ha de propiciar la lectura i el capteniment interior; per això ha de recollir l’esperit de la reforma del Cister, abandonant la decoració romànica dels capitells, i amb aquest esperit s’inicià la construcció del claustre, al mateix temps que l’església, a la segona meitat del segle XII. Segurament la galeria que primer es va dreçar va ser la nord, que al segle XIV es va substituir per la gòtica, que ara podem contemplar. Les estances més necessàries per a la vida monàstica quotidiana comunicaven amb el claustre: la cuina on es cuinaven els productes sorgits dels propis horts, el refetor on les monges mengem amb silenci mentre escoltem les sagrades escriptures, el calefactor i també l’scriptorium on el treball esdevenia una manera d’acostar-se a l’esperit. La manca total de decoració d’aquesta galeria del claustre i la rusticitat de la pedra utilitzada són mostra de la seva antigor i també del rigor vital en l’aplicació de les directrius del Cister. Al segle XIII es va restaurar la galeria de llevant, que recorda el claustre de Fontfreda. Tot i que mancada de formes humanes normals, aquí els capitells estan decorats amb motius vegetals estilitzats, que evoquen la natura mediterrània. Al segle XV es va construir l’ala oest, tot imitant l’estil de les dues més antigues. Així es completava aquell lloc de contemplació al cor del nostre monestir.

Per a Sant Bernat, la vida monàstica és l’avançada del cel, un lloc amb una disciplina perfecta, un paradís enclaustrat on es ve a meditar. Per això cal un equilibri perfecte entre la laboriositat i la contemplació. I l’hort és el lloc ideal per al treball manual. A Vallbona, però, l’hort és més que un hort. Les necessitats de la farmàcia obliguen no sols a cultivar hortalisses i fruites sinó també les plantes medicinals que guariran les monges i sobretot oferiran consol en la malaltia als vilatans d’un ampli territori prop de Vallbona. Atentes a les plantes, les monges de Vallbona cultiven la saviesa que després elaboraran a l’obrador de la farmàcia. El treball es prolonga en la cura dels malalts. La farmàcia serà un petit temple de saviesa per a la cura del cos, un primer pas cap al guariment de l’ànima.

El temps avança; va omplint capítols d’aquesta llarga història, i aleshores arriba el moment àlgid del monestir amb l’abadessa Elisenda de Copons. Al segle XIV s’arriba a la fesomia actual del monestir. S’acaba l’església amb les últimes voltes de la nau, es construeixen la galeria nord del claustre i la Sala Capitular. Però també és una època de dificultats, com la pesta negra, que va arrasar Catalunya, per bé que afectà poc el monestir de Vallbona. Malgrat la crisi econòmica que enfonsà les viles i ciutats de Catalunya i que deixà mig abandonat el món rural, es va poder bastir el símbol d’aquesta època d’esplendor del monestir: el cimbori octogonal, una obra d’un gran atreviment per a l’època. També la sala capitular on les monges es reuneixen a capítol per prendre les petites i grans decisions. Més que una sala capitular sembla una església. Cada dia llegim un capítol de la Regla per recordar el que és un monestir i els seus compromisos. Aquí escoltem els comentaris i els consells de l’abadessa. De fet aquí hi ha ben present el record d’algunes de les monges que ens precediren, i especialment les abadesses que hi són enterrades: Blanca d’Anglesola, Elisenda de Copons, Alamanda d’Avinyó, Violant de Perellós, i així fins a dotze abadesses reposen en aquesta sala, on la Mare de Déu de la Misericòrdia ens acompanya.

Les tombes subratllen la importància de les mares abadesses al llarg de la història de Vallbona. La seva autoritat es representa en el bàcul, la pobresa en els hàbits sobris, que les cobreixen, i l’obediència en la submissió a la Regla de Sant Benet. El seu origen noble es recalca en els escuts que les signifiquen. Són les defensores de la independència del monestir i sobretot les garants de la pau espiritual. Per això van merèixer d’ésser portades en un lloc principal del monestir.

D’aquesta manera, el monestir arribà a la seva plenitud. Van convertir una vall boscosa en una vall conreada, i van convertir les primeres dependències monàstiques en una petita vila oberta a la gent. El monestir eixamplava les seves arrels en amplis territoris de Catalunya i era un referent eminent de la Catalunya Nova. El recinte monacal abraçava un hospital de pobres i pelegrins, l’hostatgeria i altres dependències. Així era el monestir fins el 1563; fins que el Concili de Trento va venir per canviar les coses. A partir d’aquell moment, les monges haurien d’observar una clausura estricta. S’havia acabat el desenvolupar l’ofici d’apotecàries i el relacionar-se amb la gent fora del recinte de clausura. I Trento també obligava els monestirs femenins a traslladar-se a les ciutats. Vallbona es trobava en un atzucac de difícil sortida. Però fou l’abadessa de llavors, Estefania de Piquer, qui, fent gala d’un notable enginy, va interpretar d’una manera força original aquestes ordenances. Les monges no es traslladarien a ciutat, sinó que farien que la ciutat vingués cap a elles. D’aquesta manera, van propiciar que els habitants d’un poble proper, Montesquiu, vinguessin a viure a Vallbona. Així naixia Vallbona de les Monges l’any 1573. La pervivència del monestir estava salvada, així com la seva independència. Només continuaria obeint l’abat general de l’orde cistercenc; tot i això, Trento havia tingut conseqüències. Ara el monestir restava reclòs, i així pervindrà fins a nosaltres.

El segle XVIII l’economia rural prospera i això afavoreix el monestir, però el cenobi també va patir les conseqüències de la Guerra de Successió. El segle XIX les convulsions que sotraguejaven la societat en ple procés de canvi i d’industrialització acabaren d’afectar la vida de Vallbona. Durant la Guerra del Francès, el monestir fou saquejat i la comunitat hagué de fugir i abandonà el cenobi. Però fou la desamortització de Juan Álvarez Mendizábal el que posaria en perill el convent, que va haver de renunciar a terres i a privilegis, i les monges quedaren reduïdes a la summa pobresa. Però l’ajuda dels habitants de la vall els va permetre tirar endavant, fins que esclatà la Guerra Civil espanyola. L’any 1936 el monestir va patir pillatges, espolis i destrucció. Però, tot i això, per damunt dels inconvenients, el monestir va remuntar. Generació rere generació, les monges de Vallbona, conforme a les prescripcions de la Regla, ens hem dedicat als treballs manuals com també a cultivar la ment i l’esperit.

Durant segles hem inundat el monestir del cant i la pregària. Himnes, antífones, responsoris. Els càntics mai no han cessat. Així ho explica que l’ofici de cantúria es considerés bàsic al monestir. Organitzava el cor, triava les peces per a cada ocasió, cuidava els cantorals i fins i tot componia nous himnes i noves peces i elegia els instruments. Una d’aquestes cantores fou Sibil·la, de la qual sabem que dirigia el cor de monges l’any 1273. Elles exercien una important funció d’unitat, ensenyant a cantar la resta de la comunitat, perquè el que importa és que tot continua i que, a cada pregària, el monestir avança a la recerca d’una vida diferent.

LA FARMÀCIA. Des de la fundació del monestir fins al segle XVI (Concili de Trento), les monges també exerciren d’apotecàries i disposaven de farmàcia, on elaboraven cues a partir d’herbes remeieres, amb les quals guarien no sols l’ànima sinó també el cos del fidels.

APOTECARI VALLBONA DE LES MONGES .jpg
LA  FARMÀCIA

A tots els monestirs cistercencs es tenia cura dels malalts, i Vallbona no n’era pas una excepció. Hi havia un hospital dels pobres i peregrins. Els hospitals necessitaven també medicaments. Per preparar-los, al jardí del cenobi, no hi podien faltar algunes de les plantes necessàries: coriandre, rosa, créixens, fonoll, menta, ruda, sajolida, romaní, poliol, sàlvia i alfàbrega. Però les receptes incloïen moltes altres plantes. Cada mes de l’any calia recollir una planta o altra o fer-ne infusions, entre el març, que començava la gran recollida, i l’octubre. Però era sobretot al maig, juny i juliol quan hi havia més feina de recol·lecció. Recollir murtra, cascall, hisop, entre moltes d’altres. I per a la preparació de conserves: angèlica, belladona. I a l’agost, preparar la pomada de belladona. I al setembre, els apòsits de saüc i l’oli de ricí. I a l’octubre, els apòsits d’avellana i els extractes de melassa. D’aquesta època i de finals del segle XVI són els pots blaus anomenats regalats i segurament alguns del pots de vidre i atuells que han pervingut fins als nostres dies.

Després del Concili de Trento, les monges van haver de reforçar la clausura i deixar pas als apotecaris. Malgrat tot, a Vallbona, l’apotecaria va continuar. El monestir seria casa i botiga de l’apotecari i amb accés a l’hort per a les plantes remeieres. Els atuells, quan l’apotecari marxava, havien de quedar al monestir. I així va ser fins al segle XIX, en què l’apotecaria es va perdre i l’extens material de farmàcia es va conservar. I és així com ara podem gaudir d’aquest conjunt excepcional: una col·lecció de cinquanta pots de ceràmica esmaltada i decorada amb blau cobalt amb el nom dels productes que cada pot contenia, la majoria del segle XVIII. I també una col·lecció de capses de fusta policromada, també del segle XVIII, que contenien productes bàsics i altres elaborats. I un armari tancat, anomenat cordialer, on es guardaven pots de vidre amb remeis anomenats cordials, que servien per vigoritzar el cor, i altres medicaments. I hi havia també productes molt actius i sovint verinosos, tancats amb pany i clau, que només estaven a l’abast de l’apotecari.

APOTECARI AA IMG_1061 copia.jpg
Col·lecció de pots de ceràmica esmaltada

De remeis, a la farmàcia de Vallbona se’n feien molts, però potser entre els quals tenien més demanda hi havia les pastilles per combatre el mal de coll i la tos. A la farmàcia hi havia molts morters, més grossos i més petits, per a les operacions farmacèutiques més fàcils. En uns motlles molt grans, hi feien les pastilles, que les monges partien en petites porcions per poder prendre-les. I és per això que hi ara podem contemplar aquests motlles tan originals, que fan aquesta farmàcia tan singular. Usaven també tot un conjunt d’atuells, que feien falta per preparar medicaments, i els recipients de tot tipus: olles, gerres, garrafes de vidre verd, que servien per a les elaboracions farmacèutiques bàsiques, separar o unir medicaments, donar forma als preparats, o afegir o treure calor, i així el material obtingut, com ara aspirines o fórmules, es podrien administrar directament o guardar en recipients o en els pots de ceràmica per a un ús posterior. Un altre remei molt utilitzat era l’oli d’essència d’espígol, que tenia un efecte calmant i ajudava la relaxació. A les monges, els anava molt bé per calmar els dolors derivats del treball a l’hort i també anava bé als pagesos de la contrada. Per elaborar aquest remei, bàsicament es necessitava espígol i aigua. A més a més, d’una destil·ladora, és clar. El resultat final era un oli essencial d’espígol. Una altra medecina és l’alcohol de melissa composta. Les fulles de melissa es deixen macerar en alcohol junt amb pell de llimona i taronja, nou moscada, canyella i coriandre, durant vint-i-quatre hores, després es destil·la al bany marí. L’alcohol de melissa s’utilitzava com a sedant i digestiu. Heus aquí la història d’unes monges que van escriure i transcriure bells manuscrits, que han guarit malalts i que han compost músiques que s’han elevat cap al cel. I ara, després de més de vuit-cents anys, continuem igualment refermant l’esperit amb què les fundadores van crear Vallbona, amb nova vida, cant i pregària.

[Aquest text és una transcripció literal agafada de l’espai expositiu del Reial Monestir de Santa Maria de Vallbona, que té com a objectiu fer conèixer la història del monestir, explicar la vida religiosa d’aquesta comunitat monàstica cistercenca, que és l’essència del monestir, i mostrar al públic el seu gran tresor: la farmàcia.]

VALLBONA. ESTIU 2019

Anant cap a Vallbona de les Monges, a l’encreuament de Solivella, el viatger troba un camp amb figures estrambòtiques. Es diuen estimaocells, i riu-te dels espantaocells, perquè en aquesta vall boscosa encara es permet que volin lliures espècies capritxoses –com el botxí meridional o la cua-roja fumada- entre pins i cedres estilitzats. L’ull humà en pot captar el vol, i es deixa netejar per aquesta dansa hipnòtica. A l’entrada del convent cistercenc veig una placa nova: “Monument preferit pels catalans el 2018”. Creixen les visites i el seu hostal té demanda. Una exposició virtual resumeix la quotidianitat d’aquest monacat femení: una història de dones cultes que, a més de salvar vides amb la seva prestigiosa farmàcia, estudiaven, vetllaven per conservar la història, i fins i tot projectaven bellíssims cenobis. La llibertat intel·lectual que els va garantir el monestir va ser excepcional.
Avui, a les monges de clausura, les avisa un porter automàtic, però el grunyit de la contraporta del convent continua sonant antiquíssim. Sentim els passos àgils i ferms de les seves sandàlies brunes, una lleu remor de teles, i l’abadessa, la meva tia Anna Maria Camprubí, ens abraça transmetent aquella pau que anhelem aquells dies convulsos. Ens asseiem en una banc de fusta, a la penombra d’un a avantsala que dona al claustre, i el silenci de les pedres amb prou feines ens deixa parlar.
Penso en els versos del poeta Basilio Sánchez que vaig llegir ahir a la nit: “Hay que estar muy adentro / en la circunferencia de la noche / para encontrar las cosas que nos salvan la vida”.
La meva mare li pregunta a la seva antiga companya de jocs a quina hora es lleva. A les 5.30 h., perquè li agrada fer-se un cafè amb llet abans de les matines. Són vuit monges. I com estan des de l’estiu passat? “No se’ns n’ha mort cap”, respon l’abadessa amb el seu humor franc. Parlem de la manca de vocacions, i em pregunto per l’estranyesa d’una vida retirada, dedicada a l’oració, a cantar himnes i salms al costat d’un petit orgue, dia rere dia. Trenta anys conservant el perfum ensabonat als passadissos, i conjurant el les seves oracions els horrors i les injustícies, pregant-li al Senyor que consoli aquells a qui se’ls ha trencat l’ànima. Viuen sense telèfon mòbil ni televisió, amb prou feines algun calefactor, ja que, al fred, ningú no s’hi acostuma. La litúrgia de les Hores ha acabat amb les vigílies, on s’ha lloat el Déu omnipresent i invisible i, en altres paraules, s’ha celebrat que estigui obert les vint-i-quatre hores. L’encens puja fins a les vidrieres translúcides, i una es quedaria més temps en aquesta bombolla espiritual, observant com resen per a aquest món boig. Acluquen els ulls i invoquen el seu amor incorruptible.
[EL RUM-RUM, Joana Bonet. La Vanguardia. Estiu 2019]

Escrigui el seu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s