LES LLUMS DE COLL DE CONDREU [LLEGENDA]

COLL DE CONDREU

Arribats al coll de Condreu –depressió que uneix els altiplans del Santuari de la Salut amb la proa rocosa del Santuari del Far-,  se’ns obre una panoràmica colossal amb muntanyes innombrables. I s’ha de tenir en compte que Coll de Condreu és la divisió natural de les comarques d’Osona i la Garrotxa. Avall, avall, al fons, els pobles de Les Planes i Sant Feliu de Pallerols, i més ençà, les ruïnes de l’església romànica de Sant Pere Sacosta (segle XII).

Cal situar en aquest indret els fets que van ocórrer en aquella nit fatídica i la llegenda que hi és associada: Les llums de coll de Condreu.

LES LLUMS DE COLL DE CONDREU

Diu la llegenda que la nit de Dijous Sant, mentre nevava a tota la vall d’Hostoles, tres joves van demanar allotjament a la masia de Masnou.

Els tres estudiants de Vic portaven la llum a la processó del Sant Enterrament del Dijous Sant de Sant Feliu de Pallerols per una promesa que havien fet. Un camí que, des de Vic, van fer en dues jornades, en la primera de les quals varen acabar fent nit a l’Hostal del Perai de l’Esquirol o bé a Ca la Rotllada de Cantonigròs. I l’endemà, de bon matí, van emprendre el camí. Feia un dia rúfol, amb neu i molt fred. Un bon gruix de neu cobria aquelles terres. La tempesta els va agafar de ple mentre es feia fosc al coll de Condreu. Per fi, van arribar a la masia de Masnou. (No cal dir que les portes estaven totes tancades i barrades.) I hi van demanar aixopluc, però  el masover va negar-s’hi adduint que no tenia lloc i que la història de portar la llum era un enganyifa.

Tres estudiants del Seminari de de VIC.

Mig morts de fred i cansats, es van quedar corglaçats davant aquella negativa, però li van demanar que tingués pietat en nom de la Mare de Déu de la Salut i que, almenys, els deixés els capots dels rabadans1. Però una vella malcarada els va escridassar dient que se n’anessin, que no els deixarien res, perquè no ho tornarien. I els va tancar la porta als nassos

– Per l’amor de Déu! Doneu-nos refugi, si no voleu que morim congelats al ras! -exclamaven, un darrer l’altre els tres mendicants d’hospitalitat.

L’endemà al matí, uns caminants van topar amb tres cadàvers enrigidits i mig coberts de neu. Van acudir al Masnou per demanar ajuda. Els viatgers necessitaven  llençols per amortallar els tres cossos, i fou aleshores quan el masover i l’anciana es van adonar del que havia comportat la seva poca caritat. El trasbals que va portar a la masia de Masnou no es pot pas imaginar.

Els cadàvers foren embolcallats amb els llençols i enterrats al cementiri de la parròquia de Sant Pere Sacosta2. Després de la cerimònia, els masovers, tristos i resignats, van tornar a la masia. Allà, sorprenentment, van trobar damunt la taula els mateixos llençols que els havien servit de mortalla. (Les víctimes haurien rebutjat la prova de caritat dels de Masnou.)

Al coll de Condreu es van erigir tres creus de fusta en memòria dels estudiants. Amb el pas dels anys, a causa de les inclemències del temps, van ser substituïdes per una sola creu.

Des d’aquell dia, tots els masos de la zona acullen tots els necessitats que demanen ajuda. I any rere any, la nit de Dijous Sant s’hi poden veure tres llums misteriosos des de Sant Feliu de Pallerols i des de Les Planes que dissipen la foscor d’aquell indret mentre dura la processó de Sant Feliu de Pallerols.

  1. Rabadà: noi que ajuda un pastor a guardar un ramat.
  2. Sant Pere Sacosta: església romànica del segle XII (en ruïnes molt avançades), propera al coll de Condreu, en l’antic camí rural de Condreu a la vall d’Hostoles.

C O L L S A C A B R A :: ESPAI D’INTERÈS NATURA

* * * * * * * * * * * * * *

EL PLOR DE DIJOUS SANT1

UNA TRAGÈDIA AL COLL DE CONDREU

                 I

LA FE D’OSONA

-¿On aneu àngels del món,

on aneu dins l’hora esquiva?

-Som estudiants de Vic

que d’amor portem missiva.


Era un jorn que amb la fe al cor

dins de l’aula ella floria

tota encesa de fervors

i més dolça que ambrosia.


Era un jorn que el goig més pur

ajuntà les nostres vides

i en l’abraçada de Fe i d’Amor

naixien veus agraïdes.


Fou per Déu que el nostre anhel

d’exaltar sa eterna glòria

feia pujar a l’infinit

prometences de victòria.


Som estudiants de Vic

que a complir una prometença

fem camí de Sant Feliu

sense enuig i sense ofensa.


Han florit en l’aula els precs

amb ramells de llors i gràcies

i és el sant Enterrament

on anem sense fal·làcies.

                      II

CAMÍ DE SANT FELIU DE PALLEROLS

Tres joves estudiants

fan camí per la collada

tota trista i mig plorant

i amb gris  vel emmantellada.


És la boira del turment

que el mestral d’udol macabra

va escampat pels Armadans

i pels cims de Collsacabra.


Mor el jorn amb glops de neu,

aigua i vent damunt la terra,

i els tres joves, pels serrats,

la tempesta els venç i aterra.


Ja no saben allà on són,

i la nit clou sa essperança;

van cansats i humit son cos

i al Masnou cerquen estança.

                           ***

Res no es mou dintre la llar,

res els diu si algú hi reposa;

més ells tusten confiats

d’acollença en l’hora afrosa.


Una veu isarda ha eixit

-veu de monstre de les serres-:

-Qui demana en eixa nit,

i on aneu per eixes terres?


-No temeu pas, bona gent,

no temeu per vostra vida;

fèiem camí a Sant Feliu

que a la processó convida;


el temperi el pas ens clou

per complir una prometença

doneu-nos acolliment

malgrat sia amb recompensa.


Malgrat sia en una racó

no en dareu franca acollida?

Per l’amor de Déu, obriu

que s’acaba nostra vida!


I el verí dels malfiats

cau damunt els cors que imploren:

-Sense saber qui sou no obrim,

car molts fets aquí es deploren.


Aneu als masos de l’Om,

de Les Vinyes o a Les Planes;

Aquí no obrim a ningú

fins que el sol mostri les flames.


Amb el cor punyit de dol,

altra volta el pas renoven:

els subjuga el temporal

i al coll de Condreu es troben.

                     III

          LA TRAGÈDIA

Dalt del coll udola el  vent,

plora el cel i el cor es glaça;

la neu va teixint el llit

que tres vides arrabassa.


I els joves estudiants,

-velles flors de primavera-,

desolats i morts de fred,

deixen florir una preguera;


i s’abracen dins la nit

que amb mantell de dol els guarda,

i amb l’esguard esfereït,

plens de febre i de basarda,


damunt del llençol de neu

s’han donat l’adéu de l’ànima.

Quina mort per als braus minyons,

tendres rebrots de la pàtria!


Una allau que el vent empeny

cobricel els cadàvers…

Plora el cel de Dijous sant,

plor en flocs com fulles d’àlbers.

                      IV

EL CÀSTIG A LA CONTRADA

Un pastor de bon matí,

fressejant pel coll fatídic,

trobà embolcallats de neu

els tres àngels de l’Empíric.


Cercà ajut amb gran delit

al Masnou, a l’Om, Les Vinyes…

La tristesa els ha aclofat

pel rebuig d’aquells fills dignes.


Ara plora aquella gent,

que el seu urc clogué les portes:

cap anyada el goig els du

ni cap prec ànimes fortes.


Tot és trist dins de la vall,

res no canta a les masies;

dalt de cel vaga el record

de vileses i follies.

                    V

LES LLUMS MISTERIOSES 

En la nit de Dijous Sant,

quan la processó fa via,

tres llums van voltant la creu

que al coll de Condreu és guia.


La creu evoca on per llur fe

tres estudiants moriren:

les llums van a processó

en el coll on sucumbiren.


Són les ànimes  dels morts

que cada any aquí sojornen;

les masies els fan llum

i amb llurs precs la pau retornen.

                        VI

LA CARITAT DE CONDREU 

Quan els blats granen els camps

i el bosc s’omple de ginesta,

la Pasqua de l’Esperit Sant

du a Condreu perfums de festa.


Les masies de les valls

cada any pugen la collada

quan amb fe, dins La salut,

llur pregària han escampada.


Cel amunt, oracions

van eixint del santuari:

quin regust deixa en els cors

l’olor pia del rosari!


Sota els braços de la creu,

ells la caritat imploren

pels plorats estudiants,

que ara els Déu etern adoren.


Les almoines van florint

com en un jardí les roses:

el desgreuge i el tribut

du el consol a les esposes.


I els cors que eren oprimits

per la flama llegendària,

ara són amorosits

pel fervor d’una pregària.


I les terres donen fruits,

i en les valls la pau és vida.

Oh, la fe dels cors ungits,

qui l’estima mai l’oblida!

                             Amat Gosalbes

1. “El plor de Dijous Sant”, Curiositats de Catalunya, núm. 13 (28 març 1936).

Escrigui el seu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s