Dies 7, 8 i 9 de gener del 2020

Ametlla de Mar

Deltebre

Tortosa

Parc Natural dels Ports [Horta de Sant Joan. Arnes. Vall-de-roures, a la província de Terol]

Morella [Castelló]

Dimarts, 7 de gener. Aquest gener del 2020 visitem el Baix Ebre i la Terra Alta. Tres dies al sud de Tarragona. (Amb aquesta sortida, la Maria Estrella i jo mateix celebrem l’aniversari del nostre casament, el cinc de gener del 1980, ara fa quaranta anys.) Sortim de Rupit després del migdia. No hi ha gaire trànsit. El viatge fins a l’Ametlla de Mar es fa curt. Sense novetat. Visitem Ametlla de Mar. Urbanitzacions ran de mar. Aigües clares. Poble mariner a quatre passes de Deltebre. Bellíssim port pesquer amb les barques de colors vius amarrades al port i les blanques cases que l’envolten. Aquesta hora de tarda enllà el port ofereix la pau més absoluta. Ara fem una trucada a una casa de turisme rural, que anuncien que ens hi trobarem “com a casa”. La mestressa atén cortesament la trucada. L’habitatge és al bell mig d’una urbanització plena de bosc. En arribar-hi tot és fosc. Bufa un vent impetuós i fred. A l’habitació hi fa força fred. Què hi farem!

Dimecres, 8 de gener. Avui fa sol, però més aviat fred. Visitem el Delta de l’Ebre. Terreny completament pla. Zones de cultiu, amb hortes i arbres fruiters i grans extensions de conreu de l’arròs. Un fangar immens en un espai infinit. Tres-cents vint quilòmetres quadrats de sedimentació. Aus migratòries (corbs marins, bernats pescaires, martinets, esplugabous, xatracs, blauets…) i flamencs i ànecs salvatges. (Es calcula que hi viuen uns quaranta mil ocells hivernants.) Deltebre no és pas un sol poble. De fet, el formen dos nuclis urbans ben determinats: Jesús i Maria i la barriada Riumar.

La nostra etapa següent és Tortosa, capital del Baix Ebre. Tortosa s’estén a banda i banda del riu Ebre de gran cabal, unides per tres ponts: Pont del Mil·lenari, Pont del Ferrocarril i Pont de l’Estat. Al bell mig del cabalós riu Ebre, prop del pont de l’Estat, un monument escultòric franquista commemora la Batalla de l’Ebre. (Ara hi ha la voluntat que aquest monument sigui descatalogat i deixi de ser monument històric, i conseqüentment que sigui desmuntat.) Tortosa conté un conjunt monumental de primera categoria: la catedral gòtica de Santa Maria de Tortosa, el claustre amb capitells romànics i algunes de les antigues sales destinades a la vida comuna dels canonges i d’altres clergues. Sala d’exposició permanent: epigrafia (làpides romanes, làpida trilingüe del segle VI en hebreu, llatí i grec), pintura, còdexs i pergamins. Annexa, a l’exposició, hi ha també una llarga i sinuosa galeria, que va ser un refugi antiaeri de la Guerra Civil. Impressionant. Intrigant. Palau Episcopal.

La Suda o Castell de Sant Joan és dalt d’un turó i ha estat habilitat com a Parador de Turisme. En el llibre Terra Ànima (Vuitena edició, 2014), el paràgraf dedicat al castell de Tortosa diu així:

És grandiós, i us fa pensar que en temps antics devia ésser una fortalesa inexpugnable. Conserva una gran extensió de murs i alguns dels edificis interiors. Hi ha forts baluards i una infinitat d’espitlleres. Dalt, entremig dels murs, es troba un pla molt extens, avui cobert d’herba, on es veuen sovint alguns bens que hi pasturen.

Fora del castell s’estenen encara unes fortes muralles que van a ajuntar-se amb un fort de defensa que hi ha en un altre ramal muntanyenc que també avança cap a la ciutat. Totes aquestes obres defensives són originàries de l’edat mitjana; però és sabut que, en temps més antics, Tortosa ja era una plaça important. Pertanyia a la tribu ibera dels ilergavons, i va ésser  conquerida pels cartaginesos i després pels romans, que l’anomenaren Dertosa. Als plans de vora Amposta  va ésser derrotat Hasdrúbal, germà d’Hanníbal, per Publi Gneu Escipió. Més tard, Tortosa va formar un valiat àrab, que fou dels que més resistiren en terres catalanes; fins que va ésser conquerida per Ramon Berenguer IV, l’any 1149, i des de llavors ha seguit les vicissituds de la història de Catalunya.

Jardins del Príncep o Jardins romàntics d’en Porcar –un acabalat financer tortosí- dins el complex termal terapèutic, amb vint-i-tres escultures de Santiago de Santiago Hernández: la supèrbia, la fraternitat, l’amor, la família i l’home primitiu. També podríem anomenar-lo el jardí de l’amor perquè també hi veiem cinc escultures que representen parelles enamorades, nois i noies, que s’abracen amb passió, que es donen les mans o que es fan un petó. I la Font de la Mare de Déu de l’Esperança, un brollador de l’antic balneari. Les aigües del Balneari de Tortosa tenien qualitats digestives i terapèutiques i milloraven la salut d’alguns banyistes: reumatisme, diabetis, anèmia… Indicades també contra la poagre (el mal de gota). Esplèndid. Ens hi passegem una llarga estona, sense pressa. Per una escala d’acer corten pugem dalt la muralla medieval que protegeix el Call Jueu, i hi fem una pausada passejada amb la vista sobre el call; això sí, ara és un barri força malmès. Aquest call jueu dels segles XII-XV també s’anomena Remolins. Reials Col·legis. Ajuntament i el gran Mercat Municipal. Un tomb pels carrerons de la ciutat vella. I cap a dinar.

Havent dinat, cap a Horta de Sant Joan falta gent, una localitat dins el Parc Natural dels Ports. Tot pujant, amunt, amunt, visió d’extensos camps molt ben cuidats d’oliveres de capçada frondosa. Contemplem la posta de sol. I de seguida es fa de nit. Arribats a Horta de Sant Joan, voltem pel poble. No s’hi veu ni una ànima vivent. Ara bé, és un lloc ple d’encant. Carrers costeruts, vells, nets i polits. Cal trobar hotel. I el trobem. Sí senyor, és un hotel com Déu mana, l’Hotel Miralles. Ens donen un sopar molt correcte.

Dijous, 9 de gener. Ens despertem d’hora. Avui fa un dia força clar. Ens arreglem i baixem al menjador. De primer no hi ha ningú. Però, de sobte, arriba la mestressa de la casa. I ens prepara l’esmorzar. (La senyora ens explica que coneix el poble de Rupit i que l’admira molt. Mira que bé!) I ara fem un tomb pel poble mirant i assaborint cada detall. La gran majoria de cases, i n’hi ha una colla, han estat restaurades. Carrers antics, estrets i tortuosos. El poble és molt penjat i molt apinyat. De sobte, i no sabem com, des d’aquí dalt observem una gran boirada que plana damunt l’horta de camps molt ben conreats i, de mica en mica, cobreix tot el poble. Una boira gelada, espessa i duradora. La Plaça, amb una porxada esplèndida. Antiga presó als baixos de l’Ajuntament.

Un treballador de l’Ajuntament ens ha obert amablement l’Església de Sant Joan Baptista, que visitem. Ens diu, però, que els vilatans, de fet, hi veneren Sant Salvador. L’home ens fa saber la seva versió sobre el topònim Horta / Orta. Es veu que els veïns no s’acaben de posar d’acord. L’etimologia Orta podria ser d’origen llatí: ortus, sortida del sol, dels astres; alguns historiadors defensen que podria ser d’origen iber, i significaria cim o punt enlairat. Els defensors d’Horta, amb hac, defensen l’ètim llatí hortus, terra de conreu. Res, que hi tenen un bon embolic, aquests hortencs. Volem visitar el Centre Picasso d’Horta. Ho trobem tancat. Ho deixarem per un altre dia. Picasso fou un estadant il·lustre d’Horta, el 1898 i el 1909. El conglomerat de volums, arestes i angles va inspirar les obres cubistes de Picasso: “Tot el que sé ho he après a Horta”.

Convent de Sant Salvador, al peu de la muntanya de Santa Bàrbara. També se l’anomena Convent de la Mare de Déu dels Àngels. Un passeig de dos quilòmetres des del poble. Planer i bonic. Des d’allí, vistes espectaculars del poble i del seu entorn. Retorn al poble, on comprem oli d’Horta.

Seguidament, anem a la localitat d’Arnes, que ens han dit que és tan bonica. Ajuntament d’estil renaixentista (segle XVI. 1584). Notable de debò. Una meravella arquitectònica, amb una porxada sustentada per unes columnes molt gruixudes i amb finestrals ornamentats. A la cornisa, diverses gàrgoles ben grans. Al costat d’aquesta construcció hi ha l’església parroquial dedicada a Santa Magdalena. A Arnes podem seguir una ruta de les bruixes, inspirada en la novel·la d’en David Martí, Les bruixes d’Arnes (Edicions 62). De fet, hi pots conèixer els indrets i la casa on les dues protagonistes, la Maria i la Lluna, compartien màgia, il·lusions i confidències. I també descobrim la plaça on feren l’escenari del judici contra aquestes dues dones. Als afores, un pou de neu de planta circular del segle XV. (La neu i el gel es feien servir per a la conservació d’aliments, fruites i begudes i també amb finalitats terapèutiques.)

Després, un cop hem visitat Arnes, decidim visitar la localitat de Vall-de-roures (en castellà, Valderrobres), a la comarca aragonesa de Matarranya o Matarraña (Teruel), on es parla el català, encara. Pertany íntegrament a la Franja de Ponent. (Quina llàstima que no hàgim llegit el llibre de Josep Maria Espinàs, A peu pel Matarranya. Ed. La Campana.) Iniciem el nostre itinerari. El nucli antic està molt penjat i cal pujar algunes escales. Recorrem els carrers, que estan molt ben endreçats. Les cases són totes de pedra. Descobrim en una façana de l’ajuntament la placa commemorativa següent: Esta villa de Vallerrobres tuvo el honor de ser visitada por sus majestades Don Juan Carlos y Doña Sofía, Reyes de España. I pugem fins al cim on hi ha el castell i l’església units (segle XIV-XV) amb una gran vista sobre el poble. Excel·lent conjunt gòtic, però és tancat. El deuen destinar a reunions, congressos i banquets (?). Passem pel Pont de Pedra damunt el riu Matarranya, amb les cases i porxos de fusta. A l’altra banda del pont, la part moderna del poble, que no té cap interès.

Cap a Morella falta gent. Aquesta localitat és dins el Parc Natural del Ports, però en el País Valencià. Territori molt muntanyós, amb un turó de mil setanta-cinc metres, damunt del qual hi ha la gran baluerna del castell i el poble als seus peus. Entrem a peu a la vila emmurallada de Morella, pel portal d’una antiga torre de l’antiga muralla. (L’antiga Castra Aelia dels romans.) Ajuntament. Museu Temps de Dinosaures. Basílica de Santa Maria la Major. Passeig pels llargs carrers emporxats que són una meravella. A la façana d’una casa llegim la inscripció següent: En esta casa obró San Vicente Ferrer el prodigioso milagro de la resurrección de un niño que su madre enajenada había descuartizado y guisado en obsequio al santo (1414). Miracle que fa de molt mal creure (!). Ara pugem al Castell de Morella. Un castellot enorme. Que s’hi entra pel Convent de Sant Francesc (segle XIV), que ara s’usa habitualment per a concerts i altres esdeveniments. Després en veiem dos claustres, el refectori i la Sala de Profundis, estança mortuòria del frare franciscà mort, on la comunitat el vetllava tot cantant el psalm De Profundis, el qual dona nom a aquesta sala. Hi observem també un fresc sobre la mort: La Mort Feridora, representada per la figura d’un cadàver, armat amb arc i carcaix, disparant fletxes contra l’Arbre de la Vida. De la seva boca surt un filacteri on llegim: NEMENI PARCO (No perdona ningú). I ataquem el Castell. Amunt que fa pujada. L’espai és molt gran. Quin castellot tan gran! D’origen musulmà (950-960). La Guerra de Successió (1703-13), la Guerra de la Independència (1808—1814) i les Guerres Carlistes han anat modelant l’aspecte actual del Castell de Morella. I en servei fins el 1911. Des de dalt del castell dominem tot el poble i la rodalia.

Tornem a baixar. Un tomb pels vells carrers de Morella. També hi ha una escultura: un senyor amb boina, fet de bronze, i assegut en un banc de pedra: l’estàtua rememora en Julián García Gisbert, precursor de la indústria tèxtil de Morella. Carrer principal Don Juan Giner, ple de botigues. Naturalment, tot el poble viu dedicat al turisme. Hi comprem formatge d’ovella i un litre de garnatxa. L’excursió s’ha acabat. I emprenem el llarg viatge de tornada a Rupit. Cada dos-cents quilòmetres, canvi de xofer. Així el viatge esdevé més confortable.

Xavier Crosas Casacuberta