ERMITA SANT MIQUEL DE CASTELLÓ DE FALGARS

ERMITA SANT MIQUEL DE CASTELLÓ

Diumenge, 15 de novembre del 2020. Excursió amb la Maria Estrella. Avui anem a Sant Miquel de Castelló (o bé, Sant Miquel de Bas, i també de Falgars.) El dia és més aviat clar. En primer lloc ens arribem a Falgars amb cotxe. Llavors no ens costa gens de trobar la pista vers l’oest, que de primer s’ensota una mica enmig dels prats, tot baixant gradualment. A l’esquerra ens queda La Batllia (mas molt important anys enrere i que ara està totalment restaurat), i a la dreta, mas La Freixedella, que és una habitatge ben gran. Travessem el coll d’Uran (topònim de rel iber com també ho és Uria). Pistota serpentejant, llarga, llarga, per entre prats ben amplis, tot vorejant la cinglera. (Un indret molt bonic, amb la visió de la gran fondalada amb conreus ben treballats, amb Els Hostalets d’en Bas i Sant Esteve d’en Bas).

El cas és que Sant Miquel de Castelló cau ben bé a cinquanta-cinc minuts de Falgars. Ara, el camí ofereix el goig i el plaer de passejar per la muntanya sense cansament. Mentre anem fent camí, sempre veiem davant nostre Sant Miquel de Castelló, dalt d’un turonet. Arribem al Mas Pibernat, pagesia molt gran, molt ben situada, de molts edificis. Hi ha com un carrer, i tot. Lloc espectacular. Ens adonem, però, que són quarts de cinc de la tarda, que el sol ja s’amaga tot caient les primeres ombres damunt dels camps. En ple hivern, doncs, tenen poques hores de sol. Puig Satoies. Coll de Pedró. Esplèndids rasos de Pibernat. Lleixa dels Llancers. Al peu de l’escaleta, el Portell, un call encaixat entre parets molt dretes, que dona pas al grau de Sant Miquel, que s’enfonsa enmig de fajos; On va a parar? A mig pendent es bifurca en dos camins: l’un fa via cap a Els Hostalets d’en Bas; l’altre, vers Joanetes.

I ja tenim a tocar, Sant Miquel de Castelló o de Bas. Construït ran de cingle, a 930 metres d’altitud. Des de l’escaleta i just al davant, visió magnífica de les crestes dentades de la serra de Santa Magdalena del Mont, amb el Puigsacalm, Puig dels Llops i Sant Corneli. Tot plegat, prodigiós. El camí fa pujada. I dalt d’un gran rocam, amunt amunt, tot el conjunt amb l’església-castell de Sant Miquel de Castelló, damunt del poble de Joanetes, envoltat de cingles. Tot plegat fa molta patxoca. (Sant Miquel pertany al municipi de la Vall d’en Bas, com ja deveu saber). Té una vista excepcional de les valls d’en Bas, i enllà, enllà, Olot. Potser queda massa amunt i tot, perquè les coses no es veuen amb prou detall. Així, per exemple, El Mallol, amb prou feines s’endevina. Per veure els pobles un s’hi ha de fixar molt.

Sant Miquel de Castelló dona nom a la serra de Sant Miquel, extrem oriental de la serra de Llancers. Una placa a la porta de l’ermita (pintada d’un color vermell massa cridaner. I quin mal gust!) conté una llarga inscripció sobre la història d’aquests indret. Lloc d’un antic poblat prehistòric. Emplaçament d’un temple romà (fanum) dedicat a Mercuri (Hermes entre els grecs). Oratorium visigòtic. Petit lloc fortificat per defensar les fronteres del perill sarraí –més militar que feudal. Residència dels vescomtes de Besalú (Castrum Castilionis); també anomenats vescomtes de Bas (segles IX-X). Un castlà (vassall encarregat de la guarda i defensa del castell) l’ocupà posteriorment. Al segle XV el rei Joan II concedeix aquest lloc a Francesc de Verntallat, cabdill de remences, amb el nom de Castelló de Bas. Els francesos conquereixen el castell i després els pagesos l’alliberen. Els carlins (segle XIX) usaren el castell com a refugi segur i innexpugnable. Ermita i capella de Sant Miquel del segle XI, i habitatge de l’ermità. El catàleg diocesà de Girona l’esmenta així: Capella Sancti Michaelis de Castilione in Parrochia Sancti Stephani de Occulo. Amb una humil masoveria.

SANT MIQUEL DE CASTELLÓ
Fotografia de VALLGESBISAURA

Finalment, el Grup Excursionista i Esportiu de Girona restaura la masoveria habilitant-la com a refugi de muntanya per a vint persones (l’any 1972)*. (Sense aquesta conservació, ja seria tot aterrat, de ben segur.) L’indret està desembardissat i alliberat d’enderrocs i permet de veure, a la base de l’ermita, unes parets de carreus ben grans que han de ser molt antigues. Cisterna molt vella. Visió d’un petit pessebre posat entre les pedres. La capella actual és l’antiga capella del castell, restaurada l’any 1947. En un hortet, hi observem també El roure d’en Simó, amb la seva fotografia i tot. Aquí, la seva colla excursionista recorda emotivament en Simó amb la plantada d’un roure tendre, que va morir massa jove i que l’estimaven molt, sembla: Jo no sóc pas lluny; just a l’altre costat del camí. Sant Miquel es troba a l’extrem nord de Collsacabra. No hi trobem ningú. Tot tancat amb pany i forrellat. Hi fem unes fotografies. Aquí hi fa unes ratxes molt fortes de vent –fffiiiiuuuu!, fffiiiiuuuu! I hi fa fred. No hi estem gaire temps, doncs. Anem baixant. Ha arribat l’hora del retorn. És una tornada agradable, que escurcem tot travessant camps de pastura fins arribar a Falgars. Xavier Crosas Casacuberta