Al terme municipal conegut avui amb el nom de Rupit i Pruit, fins l’any 1955 se’l denomina oficialment Sant Joan de Fàbregues. L’església de Rupit està supeditada a la parròquia de Sant Joan de Fàbregues fins l’any 1878.

Fa cosa d’uns mil anys, hi havia un castell a Rupit. Era situat en aquest punt elevat del gran penyam, enmig del poble. Un rocam enorme de vegetació escassa. (No seria gens estrany que aquesta gran roca -en llatí rupes– hagués desenvolupat el topònim Rupit.) Què en trobem ara, del castell? Del castell, no en queda res -una ruïna. A l’extrem nord-est, es manté sense caure un pany de paret massís i rectangular assentat a la roca viva, una mica desfet en la part superior. Un mur de pedres escantonades a cops de martell i perfectament disposades en filades uniformes, sense cap obertura. (De vuit metres d’alçada, cinc metres d’amplada i dos metres de profunditat.) Un construcció ben elegant. El perímetre del conjunt fa uns 300 m², el qual s’adapta a la topografia del turó d’una geometria arrodonida. Ran de les roques de la part superior del turó -al petit pla- s’observen algunes restes de muralles, uns murs de menuda pedra regular.

Del castell, també se’n conserva un tram de muralla amb set espitlleres a Can Pahisa de la Plaça del Cavallers. Adossades ran de les grans penyes, hi tenim les cases més antigues del poble, que es van edificar amb els carreus dels murs d’aquest castell. De fet, el poble s’arrauleix al voltant del castell. La vila s’origina al segle XII-XIII, i s’hi estableixen famílies de cavallers: pels volts de l’any 1286 hi habiten Bernat de Roca-salva, castlà del castell, Berenguer de Santvicenç, Anglès de Rupit i Puig i els Bassil, que donen un cert aire aristocràtic a la població.

AL segle IX els àrabs o sarraïns arriben a la nostra terra per saquejar, fer intercanvis o pactes. Els camps pateixen atacs  i destruccions. Molts pagesos deixen els masos i corren a refugiar-se. Els pobles musulmans hi són de pas per poder arribar als Pirineus i passar cap a França però mai per conquerir. ¿Quina funció hi fa el castell de Rupit en el cas que ja existís en aquell moment? Faria, sobretot, una tasca de vigilància i de defensa en cas de perill. Cal avisar dels perills que comporta l’arribada de gent sarraïna armada. En aquest moment, els castells i pobles de muntanya són molt independents.  ¿I com hi viu la seva gent? És un castell autònom, amb el poder de decidir lliurement. L’economia els funciona raonablement bé, i els seus habitants, amb un orgull noble, participen activament en la defensa de la fortalesa.

Durant els segles IX i X, el poble és sotmès al vassallatge a un senyor,  a l’amo del castell. Aleshores els francs divideixen el territori en comtats i vescomtats. Amb el pas del temps, els comtes i vescomtes assoleixen la plena independència política. Potser és en aquest moment que s’edifica el castell de Rupit, amb guerrers bel·licosos i resistents a l’enemic. Un castell d’estances àmplies per a viure-hi. Un castell ben protegit, en un lloc d’accés difícil perquè està envoltat d’altes parets de roca.  Sempre dominant des de dalt. (Ara: les troballes arqueològiques indiquen l’existència d’un nucli de població pre-romà.) En aquest moment, el castell de Rupit és  dins el territori del comtat franc d’Osona. (El comte i el vescomte són els qui representen el rei franc en el comtat; més tard, a partir del segle X, aquestes autoritats –comtes, vescomtes i castlans- esdevenen amos absoluts d’aquests castells.)

Al segle XI, les terres de Sant Joan de Fàbregues, que inclouen el castell de Rupit,  les parròquies de Pruit, Cantallops (Sant Martí Sacalm) i Susqueda pertanyen  a la casa vescomtal de Cardona. Posteriorment, el terme del castell Fàbregues –castro Fabricas– es divideix en dues demarcacions: l’una, Rupit –que agafa les parròquies de Sant Andreu de Pruit i de Sant Joan de Fàbregues- i, l’altra, Fornils –que es queda Sant Vicenç de Susqueda i Cantallops (Sant Martí Sacalm).

Els esments més antics del castell de Rupit apareixen en el testament d’Eriball, bisbe d’Urgell i vescomte de Cardona, l’any 959. Llavors el castell  pertany a un marquesat independent, que està format pel terme de Rupit, Fàbregues, Pruit, Cantallops (Sant Martí Sacalm) i Casserres

L’any 1083 el vescomte de Cardona, Ramon Folc, disposa que el castell de Rupit passi al seu fill Bernat. I si això no és possible, a la canongia de Vic.

L’any 1086 el mateix vescomte manifesta que deixa el castell de “Rupido” a la muller Ermesinda i al germà Folc; i després d’ells, als nebots.

L’any 1131 la vescomtessa Adalmodis disposa el següent:

Quantum habeo vel habere debeo in terminio de castrum Rupid ipsam meam partem concedo Sancto Petro Castriserrensis. (Font: Pergamins de Sant Pere de Casserres)

A més a més, el cenobi de Sant Pere de Casserres obté molts masos i terres del terme de Rupit.

L’any 1134 el vescomte Bernat, amb la muller Adalmodis i els fills, cedeix a Casserres una finca “in terminio castri de Rupid, in parrochia Sancti Andree (de Pruhito) in loco quam vocant Alodium”. (Aquí es refereix al Mas L’Alou.)

L’any 1276 Ramon Folc IV de Cardona deixa el castell al fill Bernat Amat.

L’any 1286 una escriptura confirma la venda d’unes cases i d’un hort, fet que testimonia l’existència d’un nucli d’habitatges proper al castell.

L’any 1318 Ramon Amat mana construir de nou un altar a la capella de Rupit: “in capella Sancti Michaelis, situata in villa de Rupito, sub invocatione beate Marie”.

L’any 1342 Hug Roger I de Pallars posseeix aquest castell. I el qui en dona fe és Pere Martí, notari públic dels “castrorum de Ropit”.

L’any 1369 Gilabert de Cruïlles adquireix el domini de Rupit en comprar-lo al comte de Pallars.

L’any 1463 el castell de Rupit, que pertany a la vídua de Jofre Gelabert de Cruïlles, en fa donació a Jaume Guitart. La mateix família Cruïlles manté aquesta propietat fins al 1812.

L’any 1553 Rupit compta amb quaranta-nou famílies. L’arribada a Catalunya  de milers de persones provinents d’Occitània, que fugen de la pobresa i de les Guerres de Religió entre catòlics i calvinistes, comporta també el creixement de la vila de Rupit. (Catalunya duplica la població en poc més de cent anys.) Els noms d’algunes cases de Rupit donen testimoni d’aquesta migració francesa: Bigorra, Pastoric, Panart.

L’any 1654, Guerra dels Segadors (o de Separació), els francesos s’estableixen a Rupit. A l’hora de les negociacions de pau, els francesos manifesten el següent:  “Places que nous tenons en Catalogne, una de les quals, Roupit”.

L’any 1626 Rupit i Sant Joan de Fàbregues compten amb vuitanta cases al poble i cent cinquanta-dues a la parròquia.

A mitjan segle XIV, Hug de Pallars –senyor de Fornils- té la propietat del castell de Rupit. Al començament del segle XVII, el castell és a mans de Carles de Vilademany i de Cruïlles. L’any 1369, Gilabert de Cruïlles n’és el propietari. El castell pertany a aquesta família fins al seu abandonament, entre el segles XVI i XVII. I més tard, ostenta el marquesat del castell de Rupit la casa de Bournouville. D’ara en endavant, els propietaris del castell de Rupit s’anomenen Marquesos de  Rupit. Rupit és, doncs, un autèntic castell feudal. El senyor poderós del castell garanteix la seguretat del personal. Totes aquestes aliances matrimonials, i algunes que hi hem omès,  expliquen l’escut actual de Rupit.

L’escut heràldic de Rupit està dividit en sis quarters. Hi figuren  els símbols de les distintes cases senyorials que havien estat posseïdores del castell. Aquestes sis peces es troben combinades: tres a dalt, que representen d’esquerra a dreta les famílies següents: Perapertusa, Cruïlles i Vilademany; i a la part inferior, els Bournouville, Riudeperes i Risbourg. La reproducció que oferim aquí correspon  a l’escut heràldic d’una façana d’una casa del Portal, a l’entrada del poble. És una obra de l’artesà Francesc Rovira, que fou una persona molt vinculada a la conservació de la vila.

Alguns documents del segle XV informen que un castlà –persona que té la custòdia del castell en nom del seu amo o sobirà- substitueix l’antiga família senyorial i resideix al castell de Rupit.

Durant la Guerra dels Remences –l’any 1437- els vilatans es veuen obligats a abandonar el castell de Rupit que estaven defensant.

El 12 de gener del 1651. Guerra de Separació, que acaba amb la “Pau dels Pirineus” (1659). Catalunya hi perd per sempre els comtats del Rosselló, Conflent, Vallespir i una part de la Cerdanya. Rupit, com que defensa els drets del país, protegeix els anomenats “Miquelets”, que aconsegueixen escapar de les tropes; llavors, però, el poble de Rupit viu un saqueig terrible, i moltes cases i algunes masies són incendiades. El pagès Bernat Roca de Muntanyola ens ho explica en el seu llibre de memòries:

Lo any de 1651 de Janer, foren molts somatens i vingueren molt soldats de peu i de cavall i molta gent de tota la terra i anaren a cremar Rupit i altras casas, la den Bosch de Pruyt, en Coma de Formich y altres, mataren algun capità  y alguns soldats y també alguns de la terra y robaren la vila y la cremaren y  aquí hi havia molts soldats y molta gent de somatens de moltas parts y donaren grans danys y los micalets que eran de dins fugiren de nit y sens pendra dany y apenas ningú.

Per on s’hi puja, al castell? El camí surt ran de la paret de Can Saltiri, una casa del segle XVII, en què ara l’Ajuntament de Rupit ha refet la teulada i ha consolidat els murs. En el futur, hi ha el projecte, sembla, de fer-hi una mena de Centre d’Interpretació del Castell. De fet, es puja al castell per un camí dret i estret del cantó de llevant. Una bona pujadeta. (Dalt el castell oneja permanentment la bandera catalana.) Ep!, el castell ara no és visitable. L’accés està tancat. En realitat, però, un document notarial de l’any 1379 esmenta que s’entra al castell pel portal de Sant Joan, la localització del qual seria entre les cases de Can Bigorra i Can Xicó. I també hi hauria hagut una segona entrada al castell pel carrer Manyà (?).

En un viatge a través dels segles, com m’agradaria de contemplar el castell! I com devia ser? Com hi vivien, aquí dalt? Captar tot aquest món tan antic faria molt d’efecte. Cavallers de llarga capa. Cos de l’edifici. Talaies o torres de defensa amb bonics matacans. Muralles i merlets. Finestrals i espitlleres. Talaies. Gran pati interior amb galeries cobertes de fusta. Gran sala de sostre alt. Passadissos subterranis. Capella. Cuina amb aroma de romaní. Celler. Rebost. Aliments. Dormitoris. Tapissos. Mobiliari. Menjador. Forn. Escriptori. Armadures: espases, llances, destrals, alabardes i arcabussos. Abeurador dels animals. I la cisterna. Conèixer les senyores de somriure graciós, sanes i seductores, i el senyor, amo del castell. Viure, encara,  l’animació de la plebs –cançons, balls i jocs- i  els duels a espasa entre valents cavallers. Sentiments, passions i treball. I au!, poder pujar a la torre més alta. I allí també, tenir un espant amb els fantasmes medievals d’ulls ben oberts i de siluetes inquietants, que envien llumenetes i espurnalls. Quin goig! Tot plegat seria molt evocador.

El castell de Rupit pertany ara a la Diputació de Barcelona. Pensem que algun dia s’hi faran unes excavacions amb mètode, científicament. Un rigorós estudi arqueològic del turó del castell i una restauració adequada. (L’any 2019, es desembardissa el pla del castell i s’hi fa una excavació de curta durada amb quatre cales, amb les quals  es poden delimitar els murs que circumdaven el castell.  Hi recullen, també, peces mínimament interessants: ossos, trossos de ceràmica i de terrissa decorats.) Com ens agradaria de fer un tomb circular pel castell i gaudir de la gran panoràmica que coneixem tant.  De fet, es té una gran vista d’aquest poble ben antic. D’aquí estant, observem la Plaça Major i l’Ajuntament. Els carrers de la vila, alguns travessen de pla; altres van de dalt a baix. El sinuós traçat de la riera. El pont penjat que gronxa en passar la gent. El campanar de vuit costats i coronat amb un terrat mirador. La gran església dedicada a  Sant Miquel Arcàngel. La creu del carrer del Fossar. El camí pla, allisat, que mena a l’ermita de Santa Magdalena amb un petit prat i quatre arbres. La pintoresca i costeruda filera de cases de La Pedrera. Mirant amunt, enllà, enllà, Pruit. L’Agullola. A baix, marges i feixes, els horts de la Plana d’en Serra, la riera de Rupit i el camí estret i sinuós que mena al Salt de Sallent.  I encara la vista s’allarga cap a la cinglera de Tavertet. 

El 22 d’abril del 1949 va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional [BCIN], classificat com a monument històric.

Xavier Crosas i Casacuberta

CAN SALTIRI