Carrer del Fossar.  El nom d’aquest carrer, allargassat i sinuós, ja ens fa veure que antigament hi havia un cementiri al costat mateix de l’església. (Ospe, quin carrer! S’enfila tot dret cap a la part alta del poble; llarg d’arribar dalt de tot.) D’una bellesa singular, clar i esgraonat. Carrer ben típic i representatiu de Rupit: cases de pedra, amb flors al terrat, a les finestres i a les balconades de fusta orientades al sol. El campanar, que s’alça molt alt, hi és a tocar. I la creu del fossar que hi dona molt de caràcter. Des d’aquí, alçant els ulls, faria goig observar-hi el solitari campaner disposat a tocar les campanes.

El cementiri antic està situat a l’extrem nord-oest de l’església parroquial de Sant Miquel de Rupit, a l’ombra de les parets del campanar, com en molts pobles de pagès. (Documentat des de la primera meitat del segle XVII.) Espai evocador del memento mori, “Recorda que moriràs”. Hi ha també un camí que, travessant el fossar, comunica l’església amb la rectoria. Des de molt antic, la norma imposava enterrar els morts en un radi de trenta passos al voltant de l’església parroquial, en aquest espai sagrat o camp sant, que també s’anomena fossar. Els vivents ho sabem prou bé:  Quia puluis es, et in puluerem reuerteris. (Del Gènesi  3, 19)

Com era aquest cementiri? En realitat, un cementiri de poble de pagès, finalment abandonat perquè, als veïns, se’ls fa petit. L’any 1640 el Bisbat denuncia l’ús inadequat d’aquest espai -fossar de Sant Miquel: s’hi estenia roba i era un abocador de deixalles. El segle XVIII aquest fossar ja no ofereix les condicions pròpies d’un cementiri. A més, en aquell moment es dicten unes disposicions per treure els cementiris de dins de les poblacions. Es comprèn, doncs, que el cementiri nou fos emplaçat en un espai molt més gran, fora vila, a l’entrada del poble (l’any 1952).

Aquest vell fossar està envoltat per un mur alt de pedra. De forma triangular.  Al cim d’aquesta llarga paret hi ha unes lloses del país molt ben posades. El portal d’accés –amb una porta ben antiga de roure- està orientat a tramuntana. Portalada de forma rectangular amb una llinda datada el 1775. El portal està rematat amb un coronament de punt. Al damunt, una creu llatina de ferro. A més, sobre el terreny hi ha tres creus llatines de ferro i una creu de pedra, esculpida amb formes florals, en memòria d’un difunt del poble, i amb la inscripció següent: Franco Gallifa Rector 24 Set 1911 RIP, la qual pertany a una família amb forts lligams socials al poble de Rupit. L’acció humana i el temps gairebé ho han esborrat tot. Tampoc hi observem l’elegant i bell xiprer lligat a la memòria de la gent i als cementiris. Ara, aquest espai –abans un lloc sant- està enjardinat, net. En el moment present és el punt d’acollida per a les visites al campanar.

Hi ha també una creu alta i gran -monument funerari de pedra- que fa de sentinella en aquest lloc. (Mossèn Miquel Corriol la fa esculpir l’any 1641.) Està situada damunt el mur del recinte. Es tracta d’una creu grega, és adir, que té els quatre braços iguals, l’existència de la qual està relacionada amb el cementiri i la parròquia de Rupit. Aquesta creu s’assenta damunt un pedestal de base quadrada, damunt del qual hi ha una peanya cúbica amb motllures ressaltades. D’aquí s’alça un fust o tronc de vuit costats acabat amb un dau. Les quatre cares del dau tenen inscripcions. Cara nord: 1641. Cara est: una creu. Cara oest: l’anagrama de Jesús: JHS [Iesous Sanctus]. I a la cara sud, llegim Mossèn Miquel Corriol. Els extrems dels quatre braços de la creu estan decorats amb motius vegetals. Hi observem dos relleus a cadascuna de les cares. A una d’elles, hi apareix la imatge de Jesús clavat a la Creu. (Un tros de tela –perizoni, del grec perizonium– amaga la nuesa de Crist.) A la part oposada, hi ha esculpida una corona d’espines.

Xavier Crosas Casacuberta

LA CANÇÓ DEL VELL FOSSAR

Rupit tenia un fossar

el vetllava el campanar

ran de l’església alterosa;

i una creu gràcil i airosa.

________

El guardaven uns xiprers

que es morien de vellesa;

hi creixien uns llorers

amb la fulla ja malmesa.

________

Era un lloc ple de quietud

i amb un punt de melangia;

era un raconet perdut

sense ningú, nit i dia.

________

El vell fossar de Rupit

de tan petit es migrava.

Vivia tot encongit

rere el mur que l’encerclava.

________

El seu recinte sagrat

era un retall d’herba tendra,

però ja sota el petit prat

ja no hi cabia més cendra.

________

Somniava el vell fossar

en un lloc fora del poble

que fos de més ben estar

i tingués un caire noble.

________

Que no hi manquessin les flors,

les més belles i oloroses,

que amorosissin els plors

en les hores doloroses.

________

Amb molts arbres al voltant,

plens d’ocells fent-hi cantades…

I així anava somniant

entre les parets sagrades.

________

Els somnis del vell fossar,

segur que Déu els escoltava;

tant li devia pregar,

tant el pobre els desitjava.

________

Entre roures amagat,

fora del poble reposa.

I allí viu meravellat

i ara els anys no li fan nosa.

________

Però, posat a demanar,

sols una cosa voldria:

ara enyora el campanar

i aquell toc d’Ave Maria.

[JOSEP PAYÁN VERDAGUER. El meu Rupit. Ajuntament de Rupit, 1977]

LA CREU DEL FOSSAR

A l’ombra del campanar,

quants somnis s’hi han marcit!

Sota la creu del Fossar

d’aquest carrer de Rupit.

________

En ell dormen en repòs

un estol de germans.

L’esposa hi té l’espòs

o potser el seu fill més gran.

________

Aquí reposa el meu avi;

al costat, potser el teu.

Amb un res a flor de llavi,

els encomano a Déu.

________

Em sembla que ho veig encara

quan la terra engolia el mort;

era sols un nen, a la mare,

jo l’estrenyia amb la mà, ben fort.

________

Tenia por; em feia basarda

veure els plors d’aquella gent.

Mai no oblidaré aquella tarda,

ni aquells plors llançats al vent.

________

Qui pogués, quan el meu cos,

a l’ombra d’aquesta creu,

abatut hi trobi repòs

i s’encamini cap a Déu.

________

Esperar amb viu deliri

el dia de poder ressuscitar.

Mentrestant, dormir en el cementiri

d’aquest estimat carrer del Fossar.

[MIQUEL BANÚS I BLANCH. Caminant pel Collsacabra. Recull de Poesies, 1983]