Dietari. el president Quim Torra torna a la seva etapa suïssa per submergir el lector en aquesta civilització i establir una reflex amb Catalunya.                      

                       [Quim Torra. El quadern suís. Proa. 352 pàgines]

La prehistòria és coneguda. Després d’uns tres lustres treballant a l’asseguradora Winterthur, l’advocat Joaquim Torra i Pla va promocionar. A principis de l’any 2006 es va traslladar a Suïssa com a integrant d’un equip internacional. Tenia 43 anys i cap rellevància pública especial. Al cap de sis mesos, la dinàmica del capitalisme -“el drama del management: les fusions i adquisicions empresarials. l’espectacle total”- li capgira la vida: AXA adquireix la seva empresa. “Una fusió és al món del management el que Espanya fa a Catalunya des de 1714.” En virtut de l’acord s’iniciava un procés de reestructuració que el deixarà sense feina. D’aquella experiència, repensada amb un to d’ironia bonhomiosa, en va sortir el seu primer llibre: Ganivetades suïsses.

Després Torra es va repensar. Comença la història. Torna, funda l’editorial Acontravent, es fa amb un prestigi a l’ecosistema independentista i esdevé un dels activistes més infatigables del procés, ocupant posicions cíviques, parapolítiques, i a la fi, la presidència de la Generalitat. Poques setmanes després de la seva elecció, es va publicar El quadern suís. Aquí retorna a la seva etapa suïssa, però ara la peripècia professional no és el vector principal (malgrat que atrapa quan no deixa de fer conya elegant amb la comèdia dels power point i els departaments de “recursos humans”), sinó que primordialment li serveix com l’esquelet que permet substanciar una matèria distinta.

Des del títol mateix, Torra fa una picada d’ullet al clàssic de Josep Pla, i li’n torna a fer una altra a la seva darrera línia. Aquest també és, com El quadern gris, un dietari reelaborat: si el llibre de Josep Pla manipula el gènere per construir una mena de memòries de joventut, el format del dietari és instrumentalitzat per convidar-nos, entrada rere entrada, a fer una immersió intensa en la civilització suïssa. Una immersió que sovint crea una realitat que actua com un mirall. “Una nació que ha tirat endavant per la seva única voluntat de ser –de ser suïssos i prou”. L’expressió de Vicens Vives l’aplica al país que l’acull, però la frase vol reforçar el seu posicionament en relació a Catalunya.

Josep Pla no hi és només com a model. Un dels principals interessos del llibre és l’exhaustivitat amb la qual Torra persegueix qualsevol rastre que els catalans de tots els temps hagin deixat al país helvètic. Lamentablement no investiga pas la nostra presència als bancs de la Confederació, on ves a saber si també hi hauria pescat a Pla. Però Josep Pla hi compareix perquè, per exemple, va escriure una pila de pàgines sobre Suïssa a la biografia sobre Josep Pijoan. I a Suïssa hi va estar a punt d’anar a parar Amat Piniella, abans de l’horror dels camps de concentració. Hi va viure Mercè Rodoreda o Muñoz Ramonet. I Gaziel va dedicar al país un dels seus assagístics llibres de viatge de maduresa: Seny, treball i llibertat. El relat d’aquesta presència permet a Torra estirar el fil i explicar una escapada al Jungfrau, el qual Gaziel va veure un dia sense núvols, o la col·laboracionisme –“Temps de boira”- amb el nazisme de l’estat i la banca suïssa (que no va permetre refugiar-se a un republicà exiliat com Amat Piniella).

El gruix d’El quadern suís, la part més feixuga, l’ocupa la descripció física de l’espai –ara aquesta ciutat, després aquest cantó; ara aquell llac- i el relat d’alguns episodis més destacats de la cultura, l’economia o la història del país. Tant val la llegenda de Guillem Tell, la vaca pintada de lila de la marca Milka de xocolata o una entrada sobre Heidi. Qui vulgui saber quina mena de gent són els suïssos ho trobarà aquí. “Tradició, civilitat i cultura democràtica. Ciutadania unida a l’exercici dels drets, al diàleg i al consens de la majoria”. Al president Torra, creuem els dits, aquests principis el fascinen.

                                                                                                                 JORDI AMAT

(*) Article publicat a Cultura|s. La Vanguardia [1 de setembre del 2018]