BLOG

MEDEA, AUTORA DE LA VIOLÈNCIA VICÀRIA

GRÈCIA. LITERATURA I MITOLOGIA

MEDEA. PINTURA DE FREDERICK SANDYS, 1866.

Estimar i sentir-nos estimats és la gran finalitat de les nostres vides. La capacitat d’estimar dels éssers humans és la glòria més gran. Ara bé, per a Medea, l’enamorament li va molt, molt malament: era completament ignorant en assumptes d’amor. La jove Medea, la princesa de la Còlquida, estima bojament l’heroi Jàson. Medea, la maga poderosa i noia enamorada, la de l’estirp de les bruixes com Calipso i Circe, és capaç, per amor, de trair el seu poble. Per amor, Medea ajuda Jàson i els Argonautes a superar unes proves terribles i a emportar-se el famós velló d’or, tot posant a disposició de Jàson filtres màgics oportuns i donant-li consells puntuals, i s’escapa amb ell i els seus companys amb la nau Argo cap a terres gregues, on viuran junts a Corint. Així ella traeix el pare i els seus conciutadans. Apol·loni a Les Argonàutiques ens presenta Medea com una dona jove i molt enamorada. Ferida per la fletxa d’Eros, no es pot treure del cap la figura del jove atractiu i estranger, seductor de noies. Apol·loni ens explica el  moment en què l’amor entra al cor verge de Medea (APOL·LONI DE RODES, Les Argonàutiques III, 452-458):

Medea molt neguits agitava dins la seva ànima, aquells que els Amors susciten. Davant els seus ulls  encara es mostrava tot: el posat que ell feia, com era el mantell que duia, com havia parlat, de quina manera seia a la cadira, com sortia del palau. Va creure que no hi havia cap altre home com ell; a les orelles tenia sempre la seva veu, els mots falaguers que havia pronunciat.

I continuem, encara, llegint aquest amor a primera vista (APOL·LONI DE RODES, Les Argonàutiques III, 959-965):

Així, tan bell, va arribar l’Esònida a la vista d’ella, i la seva aparició va suscitar en ella el neguit d’una passió funesta. El cor li sortí del pit i els ulls se li ennuvolaren; una rojor calenta va cobrir-li les galtes; no tenia prou força per aixecar els genolls, ni que fos per recular ni per avançar , ans tenia els peus clavats a terra.

MEDEA, LA FIGURA CENTRAL TAPADA AMB ROBES FOSQUES, MEDITA SOBRE EL SEU PASSAT (L’ARRIBADA DELS ARGONAUTES) I SOBRE EL SEU FUTUR (ELS DOS FILLS QUE HA DE TENIR AMB JÀSON). ANSELM FEUERBACH. MEDEA. NEUE PINAKOTHEK, MUNIC.

Com que Medea està enamorada de Jàson, aquest s’hi casa. Però al cap d’uns anys, Jàson l’abandona perquè vol casar-se amb Creüsa. Jàson vol desempallegar-se de Medea i la rebutja. Així, doncs, Medea perd el reialme, la pàtria i el palau, i el marit que ho era tot per a ella. (Estimar ha estat per a Medea un error –hamartía-, que la mena a la desgràcia –áte-).

Medea, la núvia abandonada, és poderosa, una figura perillosa. Medea, en veure’s traïda per Jàson, du a terme una cruel venjança: en primer lloc mata Creüsa, la princesa de Corint, amb qui Jàson es volia casar, i després mata els seus fills per tal de castigar Jàson. El “llit” és, conseqüentment, l’única força capaç de provocar la rebel·lió d’aquesta dona: Una dona és molt temoranca i no gaire valenta per contemplar la lluita i el ferro, però, quan és ofesa en el seu llit conjugal, no hi altre cor més sanguinari. (Medea, 263-266) Per colpir el cor de Jàson, té el coratge de matar, amb un punyal, els propis fills, que havia concebut de Jàson. I d’aquesta manera causa la ruïna al seductor Jàson. Medea, orgullosa i amargada, maleeix els seus fills d’aquesta manera: Fills maleïts d’una mare odiosa, tant de bo us moríssiu juntament amb el vostre pare, i es destruís tota la casa. I la dida de la casa li rerprova aquesta actitud: Ai de mi, ai desventurada! ¿Què tenen a veure els fills amb els errors del seu pare? ¿Per què els vols mal? Ai, fills meus, que no us passi res, com m’angunieja! (EURÍPIDES, Medea, 111-118.) Medea s’acomiada dels seus fills abans de matar-los: Oh mà estimadíssima, boca amorosíssima, figura i cara noble dels meus fills, que tots dos tingueu la felicitat màxima, però allà, a l’Hades, que la d’aquí, el vostre pare us l’ha arrabassada. Oh dolça abraçada, oh pell suau i l’alè dolcíssim dels meus fills! Aneu-vos-en, aneu-vos-en. (Medea, 1071-1075)

Jàson arriba al palau, coneix l’assassinat dels seus fills i invoca un mal contra Medea: Monstre! La dona més abominable, com mai cap altra, per als déus, per a mi i per a tota la nissaga humana! Tu, que has clavat l’espasa al coll dels teus fills, sí, tu, que els has portat al món, a mi, sense fills, m’has destrossat. I, encara que has fet aquestes accions, pots mirar el sol i la terra, tu, que t’has atrevit a cometre el crim més esfereïdor. (Medea, 1323-1328)

La seva ira infanta terribles danys. La jove té fama de ser molt experta en fetilleries i assumptes de màgia; conseqüentment, Medea assassina Creüsa i el pare d’aquesta amb una corona d’or flamejant i un mantell enverinat que li ofereix com a present de noces. Llavors fuig de Corint amb el carro celestial del seu pare Hèlios. Arriba a Atenes i es casa amb el rei Egeu. Un final força sorprenent.

Medea, bruixota de malèvols encanteris, de fosca passió. Princesa estrangera, de caràcter fort, en què es congrien i barregen l’amor i l’odi, en un esclat de fúria salvatge. La gelosia d’una dona, que ho abandona tot per amor i mata per amor, l’arrossega pel camí del crim, tot despertant els instints més abominables. Eurípides ens explica aquest drama fascinant, del qual podeu llegir un fragment (Medea, 1156-1203):

Ella (Creüsa), tan bon punt ha vist el joc d’ornaments, no s’hi ha resistit, sinó que ha cedit al seu espòs en tot i, ella agafant els peples, se’ls posa al damunt, es col·loca la corona d’or entorn dels rulls, s’arregla bé la cabellera davant el mirall lluent. Però, de sobte, és terrible el que veiem: canviant de color recula inclinada, tremolant-li tots els membres, amb prou feines arriba a deixar-se anar al seient per no caure a terra. (…) I és que un doble mal l’afeixugava: la corona d’or que tenia posada al cap deixava anar un fantàstic raig de foc que ho devastava tot i, d’altra banda, el peple finíssim consumia la carn suau de la desventurada. Després d’aixecar-se del setial intentava fugir, tota ella envoltada de flames, sacsejant els cabells i el cap, perquè volia treure’s la corona. A la fi, ella, vençuda per la tragèdia, cau a terra tan desfigurada que només el seu pare la podia reconèixer. La sang, des de dalt del cap, li regalimava barrejada amb foc; i les masses de la seva carn es desprenien dels ossos. Un espectacle terrible! Tots estàvem esgarrifats de tocar el cadàver, ja que teníem la desgràcia com a mestre.

El destí de Medea, el seu càstig, és viure eternament rosegada per la seva tragèdia, tot reflexionant sobre la venjança, la traïció, la seva condició de dona i sobre l’amor, aquest do que l’ésser humà té i que per a Medea ha estat la tragèdia més gran.

LA FÚRIA DE MEDEA. PINTURA D’EUGÈNE DELACROIX, 1838.

Ospe! I ara tornem a ballar-la, però el presumpte autor de l’homicidi doble de Santa Cruz de Tenerife, de l’Anna i de l’Olívia, és l’espòs. L’infanticida mata les filles de manera planificada i premeditada amb la finalitat de causar el dolor més gran a la seva ex parella. Enfonsa els cossos de les nenes en uns llocs allunyats i profunds de la costa marina, on ningú no les pugui trobar. És un malvat! Per fer el mal, aquest pare es val d’uns éssers innocents. Efectivament, aquest procedir forassenyat s’anomena violència vicària. Les petites no han de carregar amb aquest trasbals conjugal. (Aquestes nenes innocents demà no es llevaran ni correran ni jugaran com feien habitualment. Els batecs infantils de la llar s’esvaeixen per sempre.) La mare Beatriz Zimmermann, en una carta d’agraïment a totes les persones que l’han acompanyada, diu que ha patit “el dolor de l’acte més monstruós que una persona pot cometre: matar els propis fills innocents.” i afegix encara: “A mi em deixa viva perquè pateixi tota la vida”. (Ai! Ai! Ai! Ai! Els repics de l’odi i de la maldat no tenen límits.) I també aquí, com en el mite de Medea, l’infanticida, primer de tot, fa un ritual de comiat de les filles; consegüentment, porta el gos a casa de la seva mare. Allí deixa també les targetes de crèdit del banc amb les contrasenyes d’accés corresponents, i les claus del cotxe. I regala les seves pertinences als amics, com ara, algunes propietats, una embarcació d’oci i una moto tipus Quad i tot. Com em diu una col•lega: la realitat supera la ficció. Les conseqüències d’aquest episodi ens porta a afirmar que la condició humana -en algunes ocasions- és una porqueria.

MEDEA MATA UN DELS SEUS FILLS, ARMADA AMB UNA ESPASA DAVANT LA IMATGE DEL DÉU APOL·LO (Àmfora de figures roges. 330-320 aC. Museu del Louvre)

MEDEA A LA LITERATURA

Més de dues-centes adaptacions literàries s’han portat a terme sobre la història de Medea. L’obra original pertany a Eurípides, una tragèdia d’emocions ben penoses. Més tard, Sèneca recrea el tema, tot accentuant els aspectes més sobrenaturals de la història, que també ha estat tractat per Corneille (1635) i per Jean Anouilh (1946). Pasolini (1969) ens fa veure el mite en la pel·lícula Medea, que hi contraposa el món bàrbar i màgic de Medea al món modern, civilitzat i racional de Jàson. 

Xavier Crosas i Casacuberta

CAMÍ DE RUPIT A SANTA LLÚCIA [MASIA SANTA LLÚCIA DE RUPIT]

Rupit. Som a la plaça de Coll de Castell, a la part alta del poble. Plaça oberta, ben assolellada, tranquil·la, cap botiga amb rètol, talment un carrer ample, on no es permet el trànsit rodat ni tampoc aparcar-hi. Plaça de forma allargada, amb cases d’arquitectura noble, de façanes molt boniques, fustam als balcons i, a les finestres, blanques cortinetes de ganxet que enamoren. Hi ha una font de pedra ben bonica arran de terra, també, que raja fresca. El ple de cases és al costat sud de la plaça; a l’altre costat, la plaça és oberta amb uns horts petits que s’estenen avall, avall, fins al torrent del Saltiri. Rupit és un poble molt net. I aquest lloc és agradable, endreçat, ben tingut i treballat. Les coses com siguin. Que en són de bonics, els horts! I el castell, on és? Ah! Del castell, no en queda res. Només un pany de paret damunt del gran rocam, que domina la població.

PLAÇA DE COLL DE CASTELL (RAFEL RIBAS).
PLAÇA DE COLL DE CASTELL. A DALT, EL PANY DE PARET DEL CASTELL DE RUPIT.

I aquí agafem el camí de Santa Llúcia, que de primer s’ensota una mica i tot seguit és de pujada suau. L’anada a Santa Llúcia és un passeig on els veïns de Rupit han bastit un barri nou. Cases noves força grans, que segueixen el model constructiu del poble, amb lleugeres variants. Cases de pedra, amb balconades de fusta plenes de flors. Tot plegat és una delícia. Passeig molt recomanable, sense cansament. Vora el camí hi ha una font i uns bancs on seure. Dues dones, interessants, desimboltes i atractives, amb vius vestits clars, hi estan assegudes gaudint de la visió del poble, passejant els ulls per les façanes de les cases i prenent-hi el sol. Mirador privilegiat del poble de Rupit. Hi fan fotografies i tot, clac! Aquest exercici les entreté una mica, perquè Rupit fa goig de contemplar. I aquí cal fer parada.

-Bona tarda, senyores, ¿vostès creuen que hi pot haver un paratge millor que aquest?

-No ho sé, potser no perquè estic enamorada d’aquest lloc –respon la més gran.

-¿Com ho estan passant? ¿Fa bon temps, oi?

-Doncs miri, sí, molt bé. Quina tarda més esplèndida i plena de color! –respon contenta, l’altra dona.

Em faig amic del quisso de les senyores, que no borda. I jo que li pregunto: “¿Què te’n sembla, a tu, d’aquest poble?” El gos mou la cua, però aquest no sembla pas que ho vegi massa clar. Ara saludo les dues senyores i me’n vaig. Des d’aquí es té una gran vista de la banda de llevant del poble i del gran rocam, damunt del qual hi havia el castell medieval, que ara és solament un record. Del castell, momés en queda un pany de paret de quatre costats del recinte principal, alt i massís, al flanc est, que n’és l’únic testimoni. Aquestes pedres del castell de Rupit, que sorgeixen d’un embolic de matolls, venen del segle XI. (El castell, construït ran del turó, deuria fer molt bonic damunt del poble. Quina llàstima que l’hàgim perdut!) ¿Aquests avantpassats s’hi trobaven gaire bé, al castell? ¿Quina mena de vida hi feien? A la part més alta del rocam oneja la bandera de Catalunya. Feixes i timberes al costat del torrent. Molt a prop de Santa Llúcia, trobem dues pedres ben grans, que tenen l’aparença d’un solemne piano de cua, amb una llàntia gravada i tot, símbol de Santa Llúcia. Fixa-t’hi bé. La veus, la llàntia? I vet aquí que, gairebé sense adonar-nos, ja som a la masia Santa Llúcia: l’arribada a un lloc ben agradable.

RUPIT, DES DEL CAMÍ DE SANTA LLÚCIA.
RUPIT

En el lloc on s’alça la magnífica finca actual, casa i jardí, hi havia hagut tres cases ben antigues de gent senzilla: la masia de Santa Llúcia, el Roquerol i una altra casa, el nom de la qual s’ha perdut. D’aquestes tres masies, d’aquests elements originals, ja no en queda res. Haurien caigut de velles. Tot eren enderrocs i bardisses. La nova masia de Santa Llúcia, admirable, tradicional, ben integrada al paisatge, s’edifica damunt d’aquestes cases que són una ruïna, entre els anys 1964 /1966. Els senyors Marc Masó i Rosa Jordana de Barcelona en són els propietaris. Les obres d’aquest gran casal donen feina als vilatans de Rupit durant força temps. S’ha de tenir en compte que la construcció d’aquesta finca esdevé una escola eficaç per als paletes del poble de Rupit perquè hi adquireixin experiència tècnica a l’hora de col·locar bé cada pedra als murs de la casa. (Rupit, i també Pruit, pot presumir de tenir paletes que són magnífics mestres col·locadors de pedra. I ara cal desitjar que aquesta aptitud no es perdi i que duri.) I ara la casa torreja sobre un dolç paisatge omdulat

MASIA SANTA LLÚCIA [ALLOTJAMENT RURAL]

MASIA SANTA LLÚCIA [ALLOTJAMENT RURAL]

Durant els anys 2020/2021, fan obres de restauració en aquesta propietat privada i l’habiliten com a allotjament rural. AL capdavall l’objectiu és oferir un servei de qualitat als clients que visitin la vila de Rupit.  Casa senyorial ben gran. Espaiosa, neta i endreçada. Hi ha un jardí enorme amb uns arbres que li fan ombra i ornament. Oh, quin goig! Vet aquí un casal molt ben restaurat i digne de visitar.

A més a més, l’indret de Santa Llúcia és un mirador excel·lent. Des d’aquí es domina la fondalada de la riera de Rupit a primer terme; i al fons el Salt de Sallent, l’Agullola, Montdois, el Montseny i les Guilleries. Visió magnífica, esplèndida. El bosc als nostres peus. També m’agrada de mirar-me aquesta fondalada des d’un dels balcons de Santa Llúcia. Veig un fragment del paisatge des d’un finestral de la casa. Tot inundat de claror. El dia 13 de desembre del 1963, s’hi fa una festa ben lluïda amb la benedicció de la nova casa i el nou pedró. El primer aplec de Santa Llúcia amb la celebració d’una missa; a la tarda, el rosari al voltant del pedró, i a l’era, àmplia i bonica, audició de sardanes, en què els músics també toquen la sardana Santa Llúcia de Rupit, composta pel mestre Pere LLoberas i Miró, compositor de sardanes molt popular, que sempre va saber estimar Rupit.

EL PLA DE L’AGULLOLA. A L’EXTREM DEL PLA, L’AGULLOLA DE RUPIT.
LLUM D’OLI (SÍMBOL DE SANTA LLÚCIA), GRAVAT EN UNA PEDRA GRAN DEL CAMÍ DE SANTA LLÚCIA.

Pedró o capelleta de Santa Llúcia. A la vora mateix de la casa, s’aixeca, digníssima, la capella de Santa Llúcia­, posada en un lloc esglaonat, voltada de xiprers ufanosos, que escampen el dolç perfum, i als peus del padró, un grèvol de fulles brillants i fruits de color vermell. (Heus aquí que Josep Carner, en el poema Xiprer, hi diu: Xiprer, se’t veu cenyit de roses, sovint, en un verger.) Columna esvelta, de pedra, amb una fornícula per a la imatge de la santa i coronada amb una creu. (Els seus atributs són una palma, símbol del seu martiri i l’espasa, amb la qual li van travessar el coll en els temps de de les persecucions de l’emperador Dioclecià, a l’inici del segle IV. A vegades, un llum d’oli, un llibre, o bé porta un plat petit amb els seus dos ulls. Se’ls va arrencar ella durant el martiri. El seu promès pagà, que la va denunciar per cristiana, adorava els seus ulls, de manera que ella se’ls va arrencar perquè els hi fessin arribar.) “Que Santa Llúcia ens conservi la vista”, aquesta és l’advocació popular. La santa apareix sempre amb els ulls ben posats i ben oberts, i els que porta al platet és un altre parell de recanvi. No la podien pas pintar amb les conques buides (!). Aquest pedró és fruit de la devoció popular arrelada des de temps molt reculats. Santa Llúcia: estel i rosa. Racó deliciós.

Santa Llúcia és la patrona de la vista: dels cecs i guaridora dels mals de vista -els devots que necessiten tenir bona vista li demanen protecció contra els mals d’ull. També és la patrona de les modistes, dels oftalmòlegs, dels estudiants, dels sastres i d’altres persones que necessiten veure-hi bé. I patrona de Siracusa. Cada any arriba el 13 de desembre, que és la festa de Santa Llúcia, les dones i la mainada de Rupit hi anaven a fer les seves pregàries: Verge i màrtir, advocada, del qui viu en fosca nit: aclariu amb la mirada tot el terme de Rupit. Quins temps!

I ara, a desfer el camí s’ha dit. Cal tornar, doncs, per on hem vingut. Tornem a Rupit. Un passeig tranquil, avall avall, tot passant pel mateix camí de l’anada.  

De nit, amb les il·uminacions enceses, tot fent aquest mateix camí, es pot veure el poble i el gran rocam del castell il·luminats, que fa un gran efecte. Ah, això sí que és un espectacle ben singular! I el passeig esdevé molt i molt agradable.

Xavier Crosas i Casacuberta

PEDRÓ O COLUMNA DEDICAT A SANTA LLÚCIA DE RUPIT

GOIGS DE SANTA LLÚCIA DE RUPIT: https://algunsgoigs.blogspot.com/2021/01/goigs-sant-llucia-rupit-osona-barcelona.html

ICONOGRAFIA DE SANTA LLÚCIA

Santa Llúcia fou una noia d’una família il·lustre de Siracusa (Sicília). Llúcia, nom de dona d’origen llatí: lux lucis, que vol dir “llum”.) Jove màrtir cristiana, venerada a l’església catòlica i també a l’ortodoxa. Verge i màrtir del segle IV. Els seus atributs són una palma, símbol del seu martiri i l’espasa, amb la qual li van travessar el coll en els temps de les persecucions de l’emperador Dioclecià. Era el dia 13 de desembre de l’any 300.

A vegades, sosté un llum d’oli, un llibre, o bé porta una plata amb els dos ulls, que li arrencaren en el seu martiri. Cada any arriba el 13 de desembre, que és la festa de Santa Llúcia –patrona dels cecs i guaridora dels mals de vista, també patrona de les modistes, dels oftalmòlegs i dels sastres- les dones i la mainada de Rupit anaven a Santa Llúcia a fer les seves pregàries: Verge i màrtir, advocada, del qui viu en fosca nit: aclariu amb la mirada tot el terme de Rupit.

SANTA LLÚCIA. PINTURA DE SASSOFERRATO. PALAZZO CHIGI, ROMA.
SANTA LLÚCIA. PINTURA DE FRANCESCO DEL COSSA. SEGLE XV. COL·LECCIÓ DUVEEN, NOVA YORK.

MARTIRI DE SANTA LLÚCIA. PINTURA DE CARLO CALIARI. SEGLE XVI. ITÀLIA.

SANTA LLÚCIA. ERMITA DE SANTA EULÀLIA D’ESTAON (LLEIDA). SEGLE XII. PINTURA MURAL.
SANTA LLÚCIA. PINTURA DE GIACOPO PALMA. ESGLÉSIA DE SANT JEREMIAS, VENÈCIA.
SANTA LLÚCIA. INSTITUT AMETLLER D’ART (1904). HISPÀNIC, BARCELONA.
SANTA LLÚCIA. TAULA DEL SEGLE XVI. MUSEU EPISCOPAL, VIC.
DECAPITACIÓ DE SANTA LLÚCIA. SANTA LLÚCIA DE MUR (PALLARS JUSSÀ). SEGLE XIV.
SANTA LLÚCIA. MUSEU NACIONAL D’ART DE CATALUNYA, BARCELONA.
SANTA LLÚCIA EMPRESONADA DAVANT DEL CÒNSOL. SANTA LLÚCIA DE MUR (PALLARS JUSSÀ). SEGLE XIV.
SANTA LLÚCIA. PEDRO DE ZUERA. MUSEO ARQUEOLÓGICO NACIONAL, MADRID.
SANTA LLÚCIA. PINTURA DE SIGISMONDO COCCAPANI (1583-1642).
SANTA LLÚCIA. PINTURA DE PHILIPPINO LIPPI. SEGLE XV. CATEDRAL DE SANTA LLÚCIA, PRATO. FLORÈNCIA.
SANTA LLÚCIA. TALLA D’ALFONSO DE MENA. CATEDRAL DE GRANADA.
SANTA LLÚCIA. IGLESIA SANTA MARÍA DE LA HORTA. ZAMORA.
SANTA LLÚCIA. PINTURA DE FRANCISCO PACHECO. COL·LECCIÓ PARTICULAR DE MANUEL MORALES i FERNÁNDEZ DE XÓDAR.
MARTIRI DE SANTA LLÚCIA (1445/1448). PINTURA DE DOMENICO VENEZIANO.
SANTA LLÚCIA. UN BOTXÍ APUNYALA SANTA LLÚCIA AL COLL (circa 1410). JACOBELLO DEL FIORE. PINACOTECA CIVICA, PALAZZO DEI PRIORI, FERMO.

TAVERTET. L’AVENC. PLA BOIXER. FONT DE RAJOLS. RUPIT

[CINGLE DE COLLSAVENC. CINGLE DE L’AVENC. CINGLE DEL PLA BOIXER]

Avui anem de Tavertet fins a Rupit tot coneixent de molt  a prop aquesta part sud-occidental de Collsacabra, on hi ha pobles de gran tipisme com Rupit i Tavertet. Santuaris i ermites. Espadats i abruptes cingleres. Masies i cases pairals. Tavertet està assentat damunt d’un petit altiplà, molt ben aprofitat, a una alçada de 870 metres. Tallants que cauen verticalment cap al pantà de Sau, per una banda; i cap a la riera de Balà, per l’altra. El Castell de Tavertet va donar el nom al poble. Nucli urbà format per tres carrers. Habitatges de pedra. Vida de poble. Balconades de fusta. Llindes treballades dels segles XVII i XVIII. L’església és molt bonica, romànica (S. XI). Consagrada  a Sant Cristòfol, i posada ran de cingle. El conjunt de cingleres que envolta el poble captiva per la seva bellesa: Vall de Sau amb el pantà i les Guilleries. Santa Fe del Montseny. Sant Andreu de Bancells. Querós. Gran mirador. Cingles, coves i balmes arreu. Tavertet també ha estat el poble d’acollida de l’il·lustre Raimon Panikkar i Alemany (Barcelona, 1918 / Tavertet, 2010). Sacerdot, filòsof i teòleg. De pare indi i de mare catalana. “A Tavertet es pot viure el silenci, si un vol”, ens diu Panikkar.

TAVERTET

Doncs, bé, enfilem la pista  que ens ha de portar a Rupit i que no té pèrdua. Sortim de Tavertet per Collsavenc (el camí passa ran del cingle de Collsavenc) per sota del puig Segaler, que és en un extrem del pla de Monteis. Travessem el torrent de l’Avellanosa, que més avall, just quan s’ajunta amb el torrent de l’Abeurador formen l’espectacular cua de cavall, un salt d’aigua ben gran. Font de l’Abeurador, sota el camí. I després, el mas l’Avenc.

CINGLE DE COLLSAVENC. AL FONS, LA CINGLERA DEL FAR

El mas l’Avenc de Tavertet és un exemple notable del gòtic rural català. De cara als cingles. El casal fa molta patxoca. Segons Artur Osona, eminent excursionista del s. XIX, l’Avenc primitiu data del s. XIII i la part nova del 1559, que varen construir els mestres picapedrers de la Gascunya (sud-oest de França), que aleshores envaïren el país. L’edifici és una mostra molt interessant del gòtic rural català.  Portes amb voltes dovellades, gran sala gòtico-renaixentista, les finestres amb llindes cisellades ben boniques. La visita al casal de l’Avenc és molt interessant per gaudir de la sòlida arquitectura de l’edifici i de les vistes panoràmiques del pantà de Sau i del Montseny. L’Avenc de Tavertet és una casa familiar que es dedica al turisme i a la ramaderia extensiva. El fet que l’Avenc hagi estat ben rehabilitat el fa molt atractiu. El casal antic i la nova ampliació (2010-2013) és un lloc ideal per fer-hi estades i gaudir del benestar rural, i també ofereix la possibilitat de fer-hi activitats educatives, culturals i turístiques.

L’AVENC DE TAVERTET

El Pla Boixer i el mirador de la Rocallarga (1.187 m). Hem caminat tres quarts d’hora fins aquí. El Pla Boixer (1.110 m) deu el nom a les matades espesses de boixos que el cobreixen en bona part. Cinglera colossal de 300 metres, que és el llegat d’una intensa història geològica. Des de la punta, ran de cinglera, hi dominem unes vistes espectaculars: Rupit, Sant Joan de Fàbregues, l’Agullola, Pla de Montdois, la cinglera del Far, els embassaments de Sau i de Susqueda, les Guilleries i el Canigó. A vegades, hi pots contemplar tot un mar de boira. Espectacular. Magnífic. Pau i silenci, que sembla que pugin de les fondalades. Roca calcària d’origen marítim a la part superior de les cingleres, i una capa vermellosa a la part inferior, molt més erosionable. El passat geològic d’aquesta zona es pot entendre amb la presència abundant  de nummulits de forma de llentilla i fòssils marins de colònies de coralls.

Damunt d’aquest planella, amunt, amunt, el mirador de la Roca Llarga, penyal que sobresurt amb una tirada fenomenal de vint metres i la balma de Cortils (1.196 m), amb una cornisa pètria de gran volada, i que en altre temps hauria estat habitada. Una meravella de veure. Prop del collet de Rajols, tres tombes antropomòrfiques. Des d’aquest mirador natural situat a 1.187 m. d’altitud, es té, naturalment, una gran vista: el Cadí, el Canigó, Guilleries i el Montseny, el Pedraforca, i fins i tot el mar.  

SANT JOAN DE FÀBREGUES I EL PLA DE L’AGULLOLA

Ara arribem a la masia de Rajols posada en un petit promontori, ben bé sota el Puig Pedró (1.194 m). A la vora mateix del mas, la Font de Rajols de la Verge de la Gelada, indret ben habilitat i molt atractiu. La font està situada a uns cent metres de la casa de Rajols, enmig d’una clariana, que hi brolla fresquíssima. Al seu voltant hi ha una fageda exuberant, molt fresca i agradable, amb un rierol. (Al voltant de la font, hi podem veure fades de galtes boniques o dríades nues, de peus de rosa i amigues de les muses, corrent o dansant al so de la flauta de Pan al voltant dels arbres. Respectem, doncs, l’aigua i els boscos perquè “dins l’arrugada escorça de cada arbre, bat el cor d’una dea”.) El sol, però, hi toca escassament, en aquest racó diví. Remor de plantes, ocells i aigua. Font i capella dedicada a la Verge de la Gelada, una bella estàtua d’obra, del segle XVIII. Als peus de la verge, una taula de pedra picada,  gran i llarga, per fer-hi fontades.

FONT DE RAJOLS DE LA VERGE DE LA GELADA

Tornem ara al  mas Rajols. Al peu de la casa, agafem un bell camí que baixa recte i paral·lel al torrent de Sabaters i que s’enfonsa enmig de fajos i roures. On va a parar? Baixant, baixant, a mig pendent, es bifurca en dos camins: el camí a mà dreta fa via de dret cap al poble de Rupit; el camí a mà esquerra tira avall vers el mas els Felips, mas el Soler i acaba a Rupit, també.

Rupit és una petita joia vella, en paraules de Joan Triadú. Rupit està totalment construït sobre pedra. Bona part de les cases són del segles XVII, de pedra, sòlides. Quin poble! Vila medieval admirable. Placetes, carrers i racons que es fan mirar i que fan tenir ganes de passejar-hi. A prop de l’església, el carrer Fossar, que fa molta patxoca. Aquest carrer s’enfila amb esglaons de pedra. La creu del cementiri vell, adossat al temple parroquial. Portals dovellats. Balcons de fusta. Finestres gòtiques. L’església amb un campanar ben esvelt, dedicada a Sant Miquel Arcàngel. I el castell, on és? Ah! Del castell, no en queda res. Només un pany de paret damunt del gran rocam, que domina la població. Façanes amb inscripcions llatines a les llindes i finestres, en què llegim invocacions bíbliques, el nom dels propietaris, dates i marques d’oficis: Iésous Sanctus. Iésous Soter. Iésous Khristós. Iésous Maria. Altissimus creauit de terra medicamenta (…) Stephanus 1688 Beguerie. Non habemus hic domum permanentem. Jaume Bosch, 1610. El pont penjat, pràctic i restaurat l’any 1994. La gent del poble en va idear la construcció per unir de dret les dues espones de la riera. Quan el visitant arriba a Rupit, si no passa el pont, ho considera gairebé un pecat. Al carrer Palau, la notaria, que durà uns cinc-cents anys, des del segle XIV al XVIII, sempre en mans de la mateixa família, els Soler. A la llinda del casal, l’escut de pedra amb un sol esculpit. Efectivament, Rupit esdevé immortal. Mireu com ho explica Joan Triadú: La veritable riquesa de Rupit consisteix en aquesta resistència indefinible al pas del temps. Sembla que digui: Tireu pel cap que vulgueu, que jo seré vell sempre.

R U P I T

[Podem fer la tornada a Tavertet pel mateix camí que hem fet, òbviament; ara, si voleu, hi ha també la possibilitat de tornar a Tavertet per Sant Joan de Fàbregues. (Visió esplèndida de l’Agullola.) Després, baixem al mas el Pendís. Continuem per la pista que passa per sota el cingle fins al mas Surroca. A l’esquerra d’aquesta casa, agafem un camí estret de muntanya (Grau del camí de Surroca) que s’enfila gradualment cinglera amunt fins a Tavertet. (Visió espectacular dels precipicis. Una autèntica meravella.) Ho veieu? D’aquesta manera hi fem una caminada circular. Feliç caminada!]

Xavier Crosas Casacuberta

ELS CINGLES DE TAVERTET [Dibuix d’Antoni Aragon]

ERMITA SANT MIQUEL DE CASTELLÓ DE FALGARS

ERMITA SANT MIQUEL DE CASTELLÓ

Diumenge, 15 de novembre del 2020. Excursió amb la Maria Estrella. Avui anem a Sant Miquel de Castelló (o bé,  Sant Miquel de Bas, i també de Falgars.) El dia és més aviat clar. En primer lloc ens arribem a Falgars amb cotxe. Llavors no ens costa gens de trobar la pista vers l’oest, que de primer s’ensota una mica enmig dels prats, tot baixant gradualment. A l’esquerra ens queda La Batllia (mas molt important anys enrere i que ara està totalment restaurat), i a la dreta, mas La Freixedella, que és una habitatge ben gran. Travessem el coll d’Uran (topònim de rel iber com també ho és Uria). Pistota serpentejant, llarga, llarga, per entre prats ben amplis, tot vorejant la cinglera. (Un indret molt bonic, amb la visió de la gran fondalada amb conreus ben  treballats, amb Els Hostalets d’en Bas i Sant Esteve d’en Bas).

MAS LA BATLLIA

El cas és que Sant Miquel de Castelló cau ben bé a cinquanta-cinc minuts de Falgars. Ara, el camí ofereix el goig i el plaer de passejar per la muntanya sense cansament. Mentre anem fent camí, sempre veiem davant nostre Sant Miquel de Castelló, dalt d’un turonet. Arribem al Mas Pibernat, pagesia molt gran, molt ben situada, de molts edificis. Hi ha com un carrer, i tot. Lloc espectacular. Ens adonem, però, que són quarts de cinc de la tarda, que el sol ja s’amaga tot caient les primeres ombres damunt dels camps. En ple hivern, doncs, tenen poques hores de sol. Puig Satoies. Coll de Pedró. Esplèndids rasos de Pibernat. Lleixa dels Llancers. Al peu de l’escaleta, el Portell, un call encaixat entre parets molt dretes, que dona pas al grau de Sant Miquel, que s’enfonsa enmig de fajos; On va a parar? A mig pendent es bifurca en dos camins: l’un fa via cap a Els Hostalets d’en Bas; l’altre, vers Joanetes.

EL PORTELL

I ja tenim a tocar, Sant Miquel de Castelló o de Bas. Construït ran de cingle, a 930 metres d’altitud. Des de l’escaleta i just al davant, visió magnífica de les crestes dentades de la serra de Santa Magdalena del Mont, amb el Puigsacalm, Puig dels Llops i Sant Corneli. Tot plegat, prodigiós. El camí fa pujada. I dalt d’un gran rocam, amunt amunt, tot el conjunt amb l’església-castell de Sant Miquel de Castelló, damunt del poble de Joanetes, envoltat de cingles. Tot plegat fa molta patxoca. (Sant Miquel pertany al municipi de la Vall d’en Bas, com ja deveu saber). Té una vista excepcional de les valls d’en Bas, i enllà, enllà, Olot. Potser queda massa amunt i tot, perquè les coses no es veuen amb prou detall. Així, per exemple, El Mallol, amb prou feines s’endevina. Per veure els pobles un s’hi ha de fixar molt.

SANT MIQUEL DE CASTELLÓ

Sant Miquel de Castelló dona nom a la serra de Sant Miquel, extrem oriental de la serra de Llancers. Una placa a la porta de l’ermita (pintada d’un color vermell massa cridaner. I quin mal gust!) conté una llarga inscripció sobre la història d’aquests indret. Lloc d’un antic poblat prehistòric. Emplaçament d’un temple romà (fanum) dedicat a Mercuri (Hermes entre els grecs). Oratorium visigòtic. Petit lloc fortificat per defensar les fronteres del perill sarraí –més militar que feudal. Residència dels vescomtes de Besalú (Castrum Castilionis); també anomenats vescomtes de Bas (segles IX-X). Un castlà (vassall encarregat de la guarda i defensa del castell) l’ocupà posteriorment. Al segle XV el rei Joan II concedeix aquest lloc a Francesc de Verntallat, cabdill de remences, amb el nom de Castelló de Bas. Els francesos conquereixen el castell i després els pagesos l’alliberen. Els carlins (segle XIX) usaren el castell com a refugi segur i innexpugnable. Ermita i capella de Sant Miquel del segle XI, i habitatge de l’ermità. El catàleg diocesà de Girona l’esmenta així: Capella Sancti Michaelis de Castilione in Parrochia Sancti Stephani de Occulo. Amb una humil masoveria.

SANT MIQUEL DE CASTELLÓ
Fotografia de VALLGESBISAURA

Finalment, el Grup Excursionista i Esportiu de Girona restaura la masoveria habilitant-la com a refugi de muntanya per a vint persones (l’any 1972)*. (Sense aquesta conservació, ja seria tot aterrat, de ben segur.) L’indret està desembardissat i alliberat d’enderrocs i permet de veure, a la base de l’ermita, unes parets de carreus ben grans que han de ser molt antigues. Cisterna molt vella. Visió d’un petit pessebre posat entre les pedres. La capella actual és l’antiga capella del castell, restaurada l’any 1947. En un hortet, hi observem també El roure d’en Simó, amb la seva fotografia i tot. Aquí, la seva colla excursionista recorda emotivament en Simó amb la plantada d’un roure tendre, que va morir massa jove i que l’estimaven molt, sembla: Jo no sóc pas lluny; just a l’altre costat del camí. Sant Miquel es troba a l’extrem nord de Collsacabra. No hi trobem ningú. Tot tancat amb pany i forrellat. Hi fem unes fotografies. Aquí hi fa unes ratxes molt fortes de vent –fffiiiiuuuu!, fffiiiiuuuu! I hi fa fred. No hi estem gaire temps, doncs. Anem baixant. Ha arribat l’hora del retorn. És una tornada agradable, que escurcem tot travessant camps de pastura fins arribar a Falgars. Xavier Crosas Casacuberta

PLANTA DEL CASTELL D’EN BAS. Font: Ferran del Campo Jordà

Vídeo d’Antoni Prat i Puig: https://youtu.be/o6Gn-Q0jscQ

Goigs a l’arcàngel Sant Miquel. La Vall d’en Bas: https://1.bp.blogspot.com/-44bMSvrao4Q/Xfiitl_scRI/AAAAAAABQ20/OH5ZZ82yQc4YaMU2F6bbjvSHAF4lg0VRgCLcBGAsYHQ/s1600/miquel%2Bla%2Bvall%2Bden%2Bbas%2B2.jpg

L’HOSTAL DEL GRAU / EL GRAU DE PRUIT

     L’HOSTAL DEL GRAU / EL GRAU DE PRUIT

Per un camí de carro, els traginers amb els seus animals dedicaven una jornada de vint hores a fer el trajecte de Vic a Olot. Us convido a conèixer aquest viatge: sortien de Vic a negra nit i esmorzaven a Roda de Ter. Fet el tram de camí fins L’Esquirol, menjaven un mos a l’hostal de l’Esquirol o del Perai, i seguidament una nova etapa fins a l’hostal de Ca la Rotllada, on la parada per dinar era llarga, llarga, sense presses. Com a auxiliar d’aquest hostal, en casos d’excessiva concurrència (quan ho tenien tot ple), hi havia L’Hostalot, a pocs minuts d’aquí. Després reprenien el viatge. Coll de Cabra. Coll de Comajoan. I propera aturada a l’Hostal del Grau per berenar (una taula copiosament proveïda amb pa amb tomàquet, pernil i embotits). Prop de mitjanit, “beguda”  als Hostalets d’en Bas, i arribada a Olot.

Totes les matinades l’hostal del Grau tremola amb el pas dels traginers. Arriben de cada banda, de Vic i d’Olot, amb les mules ben carregades de mercaderies. Esbufeguen els animals fent tremolar les finestres, despertant la gent. És la mateixa hora en què s’encén el foc de la cuina i s’obren els forns i fa olor de pa acabat de coure. (Mestressa!, crida el traginer. Què hi ha?, pregunta la dona. Hi ha carn d’olla, avui? Tenim una gana!, i per acabar voldrem un cafè i una copa de ratafia, diu l’home. Quants sou de colla? En som cinc, mestressa).

HOSTAL DEL GRAU

Efectivament, quan els viatgers s’acostaven als cingles del Collsacabra per començar el descens cap a la Vall d’en Bas, feien parada a l’Hostal del Grau, ubicat en un indret privilegiat. Mireu com ho explica Marià Vayreda (Olot, 1853-Barcelona, 1903): “Plantat a la vora del cingle, es mira des d’allí com des d’un balcó, el bonic panorama de tota la comarca d’Olot, amb un fons que es perd de vista. Els poblets de Bas i Hostalets es veuen a sota els peus, semblant a la distància d’un tirat de pedra de l’espectador”.

L’Hostal del Grau rep el nom del lloc on ha estat edificat, perquè és molt, molt a prop del Grau d’Olot. (Tos sabem que un grau –del llatí gradus, que vol dir “pas”-és un camí a través d’un cingle que permet assolir-ne la part superior.) Els orígens d’un primer edifici, potser fortificat, cal cercar-los al segle XIV, una fortificació depenent del castell de Bas. (Restes de torres i espitlleres així ho testimonien.) Però l’hostal no s’esmenta fins al segle XVIII, quan els hostalers foren testimonis d’accions de la Guerra de Successió. La casa del Grau va ser reformada pel senyor Manuel Garganta just acabada la Guerra del Francès (1815), que hi bastí un doble pis de cinc arcades a la façana sud. Unes arcades, per davant de les quals discorria la calçada del camí ral, com es pot veure a l’escena ambientada vers  1820-1830.   

HOSTAL DEL GRAU

Un cop fet el descans a l’hostal, la gent de pas que venia de Vic començava els descens de les Marrades, descavalcada de les seves muntures a causa dels forts pendents. També Francisco Zamora (magistrat, escriptor i amant dels viatjar) hi prengué la més gran precaució en travessar el Grau en direcció a Olot l’any 1787: Se encuentra la casa de la Esca y un puente de un ojo, y más adelante el hostal del Grao, en el que empieza la famosa bajada de este nombre, y aquí es preciso echar pie a tierra.

L’Hostal del Grau és un edifici gran, de murs quadrangulars massissos, que fa el seu efecte. Espaiosa, neta, austera i endreçada. Ara és un habitatge d’estiueig, dedicat al turisme rural. Té una façana que es fa mirar. Amb cinc pòrtics i columnes de pedra. Sota aquesta porxada, els pagesos i els viatgers hi guardaven l’animal. A sobre, al primer pis, cinc arcs rebaixats en una galeria oberta. Arc de pedra a la porta principal, amb la llegenda següent: “Manuel Garganta…en 1816”. Un pou amb una enorme cisterna. Des d’aquí, es té una paisatge panoràmic dels Pirineus. Des del cims de Núria fins al Costabona. Originalment, el camí ral passava just per davant dels arcs de la façana principal de l’Hostal, però ara el traçat fa una gran marrada artificial per evitar acostar-se a la casa, en consens amb els propietaris. El seu entorn és deliciós, amb prats i roures magnífics. Al costat mateix de l’Hostal del Grau, comença a baixar el Grau d’Olot. A prop, passat el torrent a la dreta, hi ha la Mina del Bandoler1. Marrades del Grau, extraordinàriament ben conservades. Avall, avall, la Font del Grau. Pont de les Marrades. Font de les Marrades. I al capdavall de la baixada, els primers camps de la Vall d’en Bas i el Molí Vell.

MAS HOSTAL DEL GRAU (1950)

LA BIGA DELS PENJATS DE L’HOSTAL DEL GRAU

La Mina o Balma dels bandolers, llarg passadís encaixat entre uns murs ben alts, és el lloc on s’amaguen les colles de bandolers del camí del Grau (d’aquí li ve el nom). Aquests causen terror als viatgers i als traginers perquè els assalten violentament tot saquejant-los arreu del camí. Les batudes que s’hi organitzen per caçar aquests saltejadors de camins no obtenen un bon resultat. Després dels saquejos, aquests bandits s’amaguen a la balma dels bandolers. Heus aquí que cobreixen el gran call amb troncs i amb terra, que hi fan de teulada, i tot pren un aspecte absolutament natural. Doncs bé, allí tenen l’amagatall.

Amb tots aquest fets, però, es té constància que una bonica noia del mas del Coll, amistançada amb un dels delinqüents, dona informació als malfactors sobre les rondes de guàrdia dels pagesos de la contrada. Ja veieu si n’era d’eficaç i valenta, la mala dona. Tot i això, detenen la noia i li fan confessar la veritat. (A continuació és acusada de traïdora). I bé, un cop descobert el secret que els permet fugir fàcilment, arriben a agafar-los, a aquells bandits: tres o quatre tombs de soga a l’entorn del cos: “Ja us tenim!” I es diu que, a alguns, culpats de molts d’assalts, se’ls enduen, i immediatament pengen els seus cossos d’una biga del sostre de l’hostal del Grau, des d’aleshores anomenada “la biga dels penjats”. En sentim els gemecs, és un instant. I els cadàvers balancegen… (Així es com la biga esdevé famosa.) Quant als cossos d’aquests delinqüents, proclamen l’ordre que ningú no els doni sepultura, sinó que restin insepults com a menja de les aus rapinyaires, i que serveixi d’avís per als malfactors (mentre que les campanes toquen a morts amb un repic diferent). A l’últim, tenen el que es mereixen. Això havia d’acabar així. Ara bé, d’aquesta llegenda no hi ha un testimoniatge escrit, així és que no podem pas garantir que sigui certa…

  1. Mina del Bandoler, enorme esquerda rocallosa o call natural de murs ben alts (de cinquanta metres de llarg i 1,20 d’amplada mitjana), on s’amagaven els lladres de camí ral i els bandolers -d’aquí el nom- als segles XVIII i XIX.

FONT Generalitat de Catalunya

Departament de Política Territorial

i Obres Públiques