A la façana de la Basílica de la Mercè, hi observem tres inscripcions llatines. En època moderna també s’ha emprat molt sovint el llatí ens les inscripcions gravades en pedra. Damunt la porta principal, hi llegim un llarg text en llatí en lletres majúscules en relleu. ¿No us hi heu fixat mai? (El llatí ha estat tan usat a les esglésies cristianes que ja ens sembla un element natural. El llatí, efectivament, apareix fins als nostres dies.) L’autor d’aquesta inscripció valora, honra i lloa vivament les grandeses de la verge protectora de Barcelona, que n’és mare i patrona principal, i ens diu també que la verge hi ha deixat en exclusiva la seva petjada. El 1687 el Consell de Cent anomena Patrona de a Ciutat a la Verge de la Mercè, i l’omple de donatius.
L’autor de les inscripcions hi escriu el següent:
EN SIGNVM MAGNVM: QVAE ENIM IN CAELO MVLIER AMICTA SOLE ET STELLA ORNATA, CALCATVRA LVNAS IN VTERO HABENS: IPSAM ET PROLEM HANC REDEMPTORVM PARITVRA, BARCINONEM ELEGIT, DESCENDIT, PEPERITQVE IV. NON. AVG. AN. DNI. MCCXVIII.
FELIX BARCINO! SIC ENIM MARIA FACTA EST TIBI CONCIVIS, PATRONA, MATER: SIC ET VNIVERSO ORBI AMPLISSIMA MERCES.
Traducció: Heus aquí un gran senyal: i tant que sí, aquesta dona, al cel, embolcallada pel sol i adornada amb una estrella, que posa els seus peus damunt la lluna tot esperant un fill. A més, la qui parirà la mateixa estirp de redemptors ha escollit Barcelona, ha davallat aquí i hi ha donat a llum, les Nones d’agost de l’any del Senyor 1218.
Feliç Barcelona! Així, doncs, Maria ha estat considerada ciutadana per tu, protectora i mare. Així també esdevingui la Mercè més prestigiosa per a tot el món sencer.
Damunt la porta lateral del costat dret llegim:
VENITE: ADORATE VBI STETERVNT PEDES EIVS Ps. 15
Traducció: Veniu: adoreu-la en aquest lloc on es trobaren els seus peus.
Damunt la porta lateral del costat esquerre llegim:
VIDETE: NON FECIT TALITER OMNI NATIONI Ps. 147, 20
Traducció: Mireu: No ha obrat així per a cap altre poble.
Amb la Maria Estrella viatgem amb unes maletes més aviats grans. Cal portar el que fa falta per a vuit dies. Viatge ràpid fins a l’aeroport de Barcelona. Tot seguit caldrà deixar el cotxe al pàrquing aparca&go. Hi ha força gent, a l’aeroport. Es veu ben bé que tothom té ganes de viatjar després d’aquests dos anys de pandèmia. Ergo, hem hagut de fer una bona estona de cua per embarcar-nos. Aquí tenim l’avió. Cadascú ha de seure al lloc que li correspon. Viatge fins a l’aeroport de Màlaga sense novetat.
Un autobús ens duu a l’Hotel Marconfort Griego – a Torremolinos. Hi ha un vestíbul molt gran. És un hotel que té moltes habitacions. Sala de conferències. Petita biblioteca. Dues cafeteries ben grans. Piscina. I sala de festes. Ens instal·lem en una bona habitació amb bany complet, i un balcó, des del qual verifiquem la grandiositat de l’hotel. Als nostres peus, edificis d’apartaments. I al lluny, el mar insondable.
Sortim a fer un tomb pel carrer San Miguel. Botigues a cada banda. Trànsit de clients amunt i avall. Gelateries. Cafeteries amb grans pantalles de televisió a l’exterior, a les terrasses. Els clients hi miren un partit de futbol relaxadament amb la cervesa fresca a la taula. Ens convé caminar. Així coneixem més bé les coses. Una noia ben eixerida ens saluda atentament i ens convida a pujar al seu restaurant. Si arribes al cap de baix d’aquest carrer, et pots mullar els peus perquè arribes a la platja. A l’arena hi ha un individu que té feina a buscar metalls: un rastrejador que hi deambula amunt i avall, armat amb un giny curiós, tot buscant tresors perduts. No sé pas si aquesta activitat la fan per necessitat, o bé pel plaer de buscar. A la plaça de La Unión Europea veiem una estàtua ben gran, monument a Europa –el rapte d’Europa, 2005. (La princesa Europa cavalca un toro blanc -Zeus- i a la mà dreta sosté triomfal una corona amb les dotze estrelles de la bandera de la Unió Europea.) Ara, com que bé hem de sopar, tornem a l’hotel. Sopem. Com que és dissabte al menjador hi ha molta gent; hi ha cua i tot per entrar-hi. Estem una mica cansats. Ens anem a dormir.
MONUMENT A EUROPA. TORREMOLINOS, FEBRER, 2005
Diumenge, 13 de febrer. Ens llevem d’hora. Avui fa un dia clar i no fa fred. Agafem l’autobús per anar a Màlaga. Prop de l’estació María Zambrano recollim el cotxe que hem llogat per uns quants dies. A la tarda visitem Benalmádena. Passeig marítim, amb barraquetes on couen els espetos, que són les sardines enastades cuites a la brasa. Port esportiu. Benalmádena pueblo. Jardins del Muro. Carrer de Los Pozos. L’aroma de les gitanillas i els geranis. Falgueres i aspidistres. Té un telefèric i tot, que s’enfila fins a la Sierra de Calamorro. Tornem a l’hotel. Sopem. Hi ha molta gent al menjador i els cambrers treballen a tot drap. I després al bar-saló hi ha tabola.
Les sardines enastades i cuites a la brasa (espetos)
Dilluns, 14 de febrer. Avui fa sol, amb una bona temperatura. Anem cap a Ronda. Oronda fidelis et fortis és la llegenda llatina de l’escut d’aquesta ciutat. El paisatge fins a Ronda és bellíssim: camps verds, amplíssims, llargs i ondulats. Extensos oliverars. Arribem a Ronda. Aparquem al pàrquing subterrani de la Plaza del Socorro. En sortir, hi observem una font amb una representació escultòrica de l’escut d’Andalusia: Hèrcules (Hèracles entre els grecs) subjecta amb orgull dos lleons entre dues columnes, que la tradició les situa a l’estret de Gibraltar. Als peus de l’heroi, una inscripció: Andalucia por si, para España y la Humanidad. Un arc de mig punt uneix les dues columnes amb els colors de la bandera andalusa; també hi llegim una inscripció llatina: Dominator Hercules Fundator. ¿Què hi ha d’interessant per visitar en aquesta ciutat? La senyoreta de l’Oficina de Turisme ens fa una visita guiada ben interessant. Paseo Blas Infante, en què fem un recorregut ben agradable. Estàtues de Reiner Maria Rilke, Ernest Hemingway i Orson Welles: un home no és d’on neix sinó d’on escull morir. I Orson Welles va voler que l’enterressin a Ronda. Passem vora el Parador Nacional de Turisme. Al llarg del Passeig de Kazunori Yamauchi, que voreja el llarg cingle de cent metres d’alçada, es té unes vistes excel·lents del “Tajo de Ronda”, que és una gran esquerda excavada pel riu Guadalevin. Contemplem tota la vall i, a la llunyania la cadena de muntanyes de la Sierra de Grazalema. Puente Nuevo. Puente Viejo. Puente de San Miquel. Ceràmica del Viatgers Romàntics, que és un homenatge als viatgers del nord d’Europa que cerquen un paradís perdut davant la Revolució Industrial del segle XIX. Església de Santa María la Mayor, bastida damunt d’una antiga mesquita amb i una esvelta façana de tres pisos. Ajuntament. Plaça de toros. Museu Taurí.
DOMINATOR HERCULES FUNDATOR. ESTÀTUA D’HÈRCULES A LA PLAÇA CENTRAL DE RONDA
Havent dinat, continuem la nostra ruta. Anem a Setenil de las Cuevas, un poble de la Serranía de Cadis, al nord-est d’aquesta província. El cel d’aquesta localitat és de roca (!). Els carrers reben el nom en funció de la quantitat de sol que tenen: Cuevas del Sol, Cuevas de la Sombra. El sostre d’aquests carrers és una gran volada de roca calcària natural. Ergo, tot una lliçó de geologia a l’aire lliure. Les coves, l’origen de les quals és troglodita, han estat ben habilitades com a habitatges. Doncs, bé, la gent ara segueix vivint en aquests forats enormes encaixats a la roca. Ens submergim en un gran túnel que aixopluga cases, bars ben animats i restaurants. Hi fem una bona passejada per aquest carrers, que és una delícia. Ens creiem que el turisme li dona molta vida. Sopem a l’hotel.G
Dimarts, 15 de febrer. Avui anem a Còrdova. Fa sol. Ens hem llevat de fosc. Som uns quaranta de colla. Hem completat el passatge tot passant per diversos hotels. El nostre guia de veu aguda ens dona informacions durant el trajecte. Per l’accent es nota que l’home és andalús. Sierra de Málaga. Peña de los Enamorados, que és una gran rocam calcari, situat al municipi d’Antequera. La seva forma té una semblança al perfil d’una persona. Se’l coneix amb el nom de “l’indi dorment”. Al cap d’una hora de viatge, fem una parada tècnica. Arribem a Còrdova. El Juanjo, el guia del nostre bus, ens presenta la noia que ens farà la visita guiada de la ciutat. És molt alta, enèrgica, un nervi. Sinagoga del barri jueu. La noia ens fa saber que aquesta Sinagoga, construïda l’any 1315 (5075 en el calendari jueu), és l’única sinagoga d’Andalusia que s’ha conservat després de l’expulsió dels jueus l’any 1492. (A Espanya hi ha tres sinagogues; les altres dues són a Toledo.) Pati d’accés. L’atri. I la Sala d’Oració. Ara visitem la Mesquita-catedral de Còrdova. La guia ens fa evitar les cues per entrar-hi. Gràcies a això, hi entrem de pressa. La noia, amb les seves explicacions, ens dona una bona lliçó d’història i art. Monument realment insòlit. Aquesta mesquita (785-788) esdevé una catedral al segle XIII. L’edifici està molt ben conservat, tot i que al segle XVI s’hi construeix una catedral cristiana a la part central i el minaret s’habilita com a campanar cristià. La tercera mesquita més gran del món, després de la Meca i Casablanca, fet que ens fa veure la puixança d’aquesta ciutat en època musulmana. Sala d’Oració (haram) amb un bosc de cinc-centes catorze columnes. Mihrab, sala petita, emmarcada amb un arc de ferradura i orientada vers la Meca, cap on els musulmans dirigeixen la mirada en pregar (alquibla). Arcs de mig punt. Arcs de ferradura. Pilastres. Mosaics amb versicles de l’Alcorà i figures geomètriques. Columnes de curta alçada, amb el fust de granit, jaspi, o bé de marbre. Doncs bé, quan surts d’aquest gran concert mossàrab de columnes i arcs de colors, quin goig! Apareix davant dels nostres ulls, la catedral de Còrdova, majestuosa, ben gran. De planta de creu llatina. Retaule Major de marbre. El Cor. Dues trones, de marbre i caoba, esplèndides. El Tresor. N’hi ha que hi fotografien tots les racons. No sé què causa més admiració: la mesquita, o bé la catedral. Al centre del creuer de la catedral, davant de l’altar major, una làpida de Leopold d’Àustria (c. 1515-1557) amb el seu escut d’armes i tot. Bisbe de Còrdova i rector de la Universitat de Salamanca, i fill il·legítim de l’emperador Maximilià I d’Habsburg.
LEOPOLDVS AB AVSTRIA EPISCOPVS CORDVBENSIS MAXIMILIANI · I · IMPERATORIS FILIVS ET PHILIPPI HISPANIARVM REGIS HVIVS NOMINIS PRIMI FRATER VIXIT ANNOS 53 OBIIT 27 MENSIS SEPTEMBRIS ANNO 1557
La noia que ens acompanya i ens instrueix ens fa saber que els tres personatges de relleu relacionats amb Còrdova són Luci Anneu Sèneca, Ben Mai Ben Maimònides i Luis de Góngora. Luci Anneu Sèneca (Còrdova 4 aC-Roma 65 dC) filòsof, poeta i polític. I tutor i preceptor del jove Neró. Ben Mai Ben Maimònides (Còrdova 1135- El Caire 1204). Jueu sefardita. Teòleg, filòsof i metge. I Luis de Góngora (1561) poeta i dramaturg del Segle d’Or espanyol.
Anem a dinar. Ara ens separem. Uns hi van en grup, a dinar. Altres dinarem pel nostre compte. Dinem en un restaurant que ens atenen prou bé. Un passeig tranquil per la ciutat mirant cada detall, cada racó. Travessem el Guadalquivir pel Pont Romà (segle I aC), amb setze arcs de mig punt, i que hauria tingut moltes restauracions, el pont. Porta del Pont, que unia la ciutat amb el pont romà. L’entrada de la via Augusta a la ciutat romana de Corduba. Al centre d’aquest pont tan sòlid i tan gran, l’escultura de l’àngel Sant Rafel, amb flors i ciris als seus peus. I també en un extrem, el monument als germans patrons de Còrdova, Sant Asciscle –o bé Sant Iscle- i Santa Victòria. Des d’aquí tenim una visió magnífica de la Mesquita-catedral de Còrdova, que es veu enorme. L’alcàsser del Reis Cristians. Temple Romà.
Al Patio de los Naranjos observem uns mil·liaris romans que pertanyien a la Via Augusta, camí que transcorria al llarg de la costa mediterrània, des del Pirineus (Pyrenaei montes) fins a Cadis (Gades). Es tracta de columnes que es col·locaven vora el camí empedrat i funcionaven com a indicadors de distàncies. N´hi havia un en cada milla romana. I ara, és l’hora del retorn. Autovia de Màlaga. Torremolinos. Ens diem adéu. Cadascun a llurs respectius hotels.
CALLEJA DE LAS FLORES. CÒRDOVA
Dimecres. 16 de febrer. Marbella. Plini i Pomponi Mela l’anomena Salduba, que vol dir “ciutat de la sal”. Marbella, la ciutat del desgovern però un paradís turístic, amb tres-cents dies de sol durant l’any. Amb un passat recent d’escàndols de corrupció política, saqueig de les arques publiques i especulació immobiliària. I també potents inversors de la península aràbiga elogien Marbella, les arrels musulmanes, el clima, la proximitat d’Àfrica i la seva naturalesa. Així, doncs, els escàndols públics no haurien afectat els negocis. Tothom passa per Marbella. Al meu entendre, el luxe marbellí són uns xurros amb xocolata, els geranis d’un vermell ferrari i la suavitat del clima mediterrani. I té un poble blanc al seu interior. Un casc antic de cases blanques, impol·lutes. Ens fem un tip de caminar per un laberint de carrers increïblement estrets i tortuosos. Balconades i façanes amb falgueres, geranis, gessamins i buguenvíl·lees, talment un jardí botànic. Botigues. Tavernes. Plaza de los Naranjos amb l’Ajuntament, Casa de Corregidor i l’Ermita de Santiago, el temple més antic de la ciutat. Al centre de la plaça, una font renaixentista. Ospe! Hi observem també un bust de bronze del rei Joan Carles I, de cara a l’Ajuntament, que li dedica aquest lloc tan important: A. S. M. EL REY D. JUAN CARLOS I, GARANTE DE LAS LIBERTADES CONSTITUCIONALES DEL PUEBLO ESPAÑOL. M I. AYUNTAMIENTO DE MARBELLA 1983. (Ironies d’aquesta nostra vida.)
Les muralles de l’alcassaba del segle X delimiten el casc antic. I ara travessem La Alameda, que és el pulmó de la ciutat. I l’Avenida del Mar, que és un magnífic museu a l’aire lliure amb deu escultures de bronze: Gala gràvida; Mercuri (entre els grecs, Hermes); Dona nua pujant l’escala; Cavall amb genet; Perseu amb el cap de Medusa; Don Quixot assegut; Gala a la finestra; Trajà a cavall; Home damunt d’un dofí i Elefant còsmic. Aquestes escultures són atribuïdes a Salvador Dalí. Ara bé, la Fundació Gala-Salvador Dalí mai no ha reconegut que fossin d’ell. (Doncs bé, serien unes reproduccions d’unes petites peces de Salvador Dalí.) Dinem en un restaurant de la banda moderna de Marbella. Havent dinat, visitem La Virginia, que és un poble que es troba ben a prop de Marbella. Ben menut però amb molta vida. Un grapat de cases molt bufones, construïdes pels arquitectes Juan Manuel Figueras, Freddy Wildman i Donald Grey, de les quals Orson Welles, Claudia Cardinale i Lola Flores es van enamorar. Avui són un secret. A la part més alta, una capella petita. Arreu, fonts i una vegetació exuberant. Places petites i estrets carrerons de pedra. Enmig dels testos que crien plantes, un rètol: Es prega que respecteu el descans i la intimitat dels residents. L’avís ens fa entendre que aquest indret no és un decorat.
AVINGUDA DEL MAR (EXPOSICIÓ). MARBELLA
Cap a última hora de la tarda, ens arribem al Port Esportiu Banús. Recorrem detingudament l’atractiu moll -paratge dels poderosos i de les celebrities més famoses- amb una concentració espectacular a l’aire lliure de boutiques d’alta volada, amb els millors vestits. Als aparadors, joies i modelets ben elegants. Dolce Gabbana. Rolex. Bvlgari. Louis Vuitton. Valentino. Jimmy Choo. Bottega Veneta. Persones de nom i de fama hi estiuegen. Cotxes de gama alta hi fan sorollar els vidres de les cases. Ferrari California. Porsche 911. Rolls-Royce. Mercedes. Range Rover Vogue. Iots de luxe extremat, amb una eslora infinita, hi fondegen i gronxen a l’embat del vent. D’altra banda, diuen que aquesta regió gaudeix d’un microclima molt particular. Si ho diuen, ens ho podem ben creure.
Dijous. 17 de febrer. Avui fa un dia molt clar. Sense una informació precisa, decidim anar a visitar Mijas. Poble molt bonic, completament blanc com un colom. Ple de llum. Enclavat a la serralada de Mijas, el poble és una mica penjat i ofereix unes vistes al mar increïbles. Una bona passejada pel poble. Es veu tot molt net i endreçat. Testos blaus amb flors d’un vermell intens. Se senten uns brams llunyans d’uns burros. Al centre del poble veiem una vintena d’ases d’orelles molt llargues estacats en fila –són els Burros Taxi. Paseo Burros Taxis Mijas. Una distracció per als nens, perquè amb ells fan una passejada pels carrers del poble. Ara, aquestes bèsties passen hores i hores estacats en unes condiciones inadequades, potser. Els burros mai no han estat taxis. La idea d’aquesta activitat prové dels anys seixanta. Aleshores els turistes feien fotografies als treballadors que, en acabar la jornada, tornaven del camp amb els seus burros. De mica en mica, els vilatans van descobrir una manera de guanyar diners tot deixant que els turistes cavalquessin aquests animals. Plaça de La Constitución. Passeig de la Muralla. Plaça de Toros, que té forma ovalada. Museu Etnogràfic, que reprodueix una casa típica de Mijas i que està ben plena d’objectes d’oficis antics. Hi ha un camp de golf i tot, molt ben posat. Les botigues són obertes i hi comprem unes bosses de farigola i romaní que fan molta olor. Tornada. Sopem a l’hotel.
MIJAS. PLAÇA DE TOROS
CASA MUSEO MUNICIPAL. MIJAS
Divendres. 18 de febrer. Màlaga. Hi anem amb el cotxe de lloguer. Així podrem visitar la ciutat amb tota la calma del món. Ciutat de tradició fenícia, romana, àrab i cristiana. Passeig Marítim Antonio Banderas. Barri de El Palo. Banys del Carmen. Passeig Marítim Antonio Machado. Palmeres. Fonts. Jardins. El Port. Estació marítima. I el passeig del Muelle Uno, que és un centre comercial obert amb botigues i restaurants. La Farola, que és com anomenen el far i el seu passeig. Museu Carmen Thyssen al Palau de Villalón (que exhibeix pintura andalusa del segle XIX). Casa nadiua de Picasso. La Catedral a la Plaza del Obispo–que té el sobrenom de “La Manquita” perquè li falta una torre. I El “chiringuito”, als peus de l’arena de la platja, és la veritable institució d’aquesta ciutat andalusa, que prepara les oloroses sardines enastades i cuites a la brasa, els calamaritos fritos, els salmonetes i la fritada de peix variat. “¡Llevo el boquerón, llevo la sardinita!.”
L’Alcassaba, palau i fortalesa d’origen musulmà (segles XI-XV). Agafo el camí esglaonat que passa constantment pel mig d’un jardí amb pins i xiprers. Finalment arribo al palau de poderoses i altes torres. L’alcassaba, de fet, té tres parts: les fortificacions de l’entrada, amb un camí sinuós que les travessa. Un segon recinte emmurallat o Recinte Superior i els palaus residencials del governants de la Màlaga musulmana –Cuartos de Granada– i un nucli o barri d’habitatges per a la tropa i per al servei, del segle XI. I al costat d’aquest palau àrab s’alça el Castell de Gibralfaro (segle XIV), el qual els musulmans l’habiliten com a fortalesa de defensa. Des d’aquí, ho dominem tot: l’Alcassaba, el barri pesquer de Pedregalejo i el Palo, Platja de La Malagueta, Jardí Botànic, Plaça de Toros de La Malagueta, Montes de Málaga i l’Ajuntament. Hi contemplem l’amplitud de la badia i també el circ de muntanyes que envolta la ciutat. El camí de baixada i de tornada me l’estalvio perquè em deixo temptar i agafo l’autobús. Així en faig més via. Ara és qüestió de dinar. Trobem un restaurant que té bon aspecte.
Havent dinat, el Teatre Romà. A l’entrada del recinte arqueològic, la gent pren el sol tranquil·lament al pedrís. Ben fet. Hi ha força animació. Molt a prop de l’entrada al jaciment romà, una gran plafó de fusta conté un text en llatí: un fragment de la Lex Flauia Malacitana, promulgada per Domicià (81-96 dC), en la qual s’estableix que Malaca esdevé Municipium Latinum:
R(UBRICA) NE QVIS AEDIFICIA QVAE RESTITVRVS NON ERIT DESTRVAT NE QVIS IN OPPIDO MVNICIPII FLAVI MALACITA LXII NI QVAEQVE EI OPPIDO CONTINENTIA AEDIFICIA ERVNT AEDIFICIVM DETEGITO DESTRVITO DEMOLIVNDVMVE CVRATO NISI DECURIONVM CONSCRIPTORVMVE SENTENTIA CVM MAIOR PARS EORVM ADFVERIT QVOD RESTITVRVS INTRA PROXIMVM ANNVM NON ERIT QVI ADVERSVS EA FECERIT IS QVANTI E(A) R(ES) EST T(ANTAM) P(ECVNIAM) MVNICIPIBVS MVNICIPI FLAVI QVI VOLET CVIQVE PER H(ANC) L(EGEM) LICEBIT ACTIO PETITIO PERSECVTIO ESTO
Que ningú no destrueixi edificis, els quals no tingui la intenció de reedificar. Que ningú, en la ciutat del Municipi Flavi Malacità, destapi, mani destruir o demolir cap edifici que sigui proper a la ciutat, a menys que, per sentència dels decurions o dels senadors que la major part hi serà present, hagin de ser reconstruïts en el terme d’un any. El qui actuï contra aquestes normes que sigui demandat de pagar als municipis del Municipi Flavi la quantitat de diners que valguin aquests edificis. A aquell qui vulgui, li serà permès per llei una acció judicial de reclamació.
Teatre Romà de Màlaga –el somni de ser un altre, això és el teatre. Per als romans, màscara significa persona: si el rostre és “el mirall de l’ànima” (Ciceró), la màscara és el mirall del rostre. Els actors coberts amb les màscares (personae) accedien al l’elevat pulpitum a través d’unes portes laterals (versurae). Veiem que tenen entrada lliure. Així m’agrada, no com a altres llocs. Espais que visitem en aquest teatre d’una acústica excel·lent: cauea (graderia de 65 m. de diàmetre), aditus maximus o iter (passatge cobert per una volta de mig punt, per on s’accedeix a l’orchestra), orchestra (espai semicircular reservat a les elits locals), scaenae frons (edifici escènic, que era un teló de fons espectacular, tot de pedra, i l’escenografia) i el pulpitum (estrat o escenari on es representen les obres en aquest edifici d’espectacles: ludi scaenici (segles I-III dC). Un teatre com els déus manen. Superb. L’estudiem: cauea. orchestra. postscaenium. proscaenium. pulpitum. scaena. summa cauea. media cauea. ima cauea. També disposa d’un centre d’interpretació del jaciment ubicat ben bé al costat. Sortim. Després, a peu anem a visitar també el Museu Picasso, que té unes peces de primera. Minotaure (1934). Dona amb barret (1938). Retrat de Dora Maar (1939). Susanna i els ancians (1955). Cap de faune (escultura de fang, 1948). Faune sedent (escultura de fang, 1951). A la botiga del museu comprem algunes postals. Al bar del museu berenem. Sortim. Passejada pel carrer Marqués de Larios. Cor de la ciutat. Via molt comercial, i també sabem que és el carrer més car per viure de Màlaga. Cafeteries ben antigues i gelateries. Ara, aquest carrer fa molta patxoca amb els fanals i els grans arcs daurats, portadors de sols i fulles, i posats en reguitzell. Una via plena de reflexos lluminosos. Tot plegat fa el carrer molt i molt elegant.
Dissabte. 19 de febrer. Avui sí, avui és l’últim dia. Del viatge, n’estem contents. S’ha acabat l’estada a la Costa del Sol. I ens ha fet molt bon temps. A Rupit, però, hi continuarà fent fred de debò. És el que toca. Això ja ho sabem. Aquest vespre –tard- serem a casa. Havent esmorzat, sortim a fer un tomb –just per estirar les cames. Les últimes compres. El bus ens porta fins a l’aeroport. No hi ha cap problema. Tot funciona perfectament. L’avió s’enlaira. La visió, a vol d’ocell, ens permet observar la costa mediterrània, que es veu perfectament. I arribem a Barcelona. Ara toca agafar el cotxe –és ben tard- i cap a Rupit falta gent.
TEATRE ROMÀ DE MÀLAGA
COSTA DEL SOL. MÀLAGA. MARBELLA. TORREMOLINOS
Màlaga, capital de la Costa del Sol, és una ciutat moderna, desitjada, i la província és una de les destinacions turístiques principals per fer-hi una estada ben grata. I té bona fama. Bressol de Picasso. Lloc de comiats de solter. O bé vés-hi d’escapada cultural. Teatre Antonio Banderas. Museu Pompidou. Museu Thyssen. Natura. Bon clima –tardor amb temperatures d’estiu- i platges. Passeigs vora el mar. Gastronomia. Bons vins. Vi de Màlaga. Moscatell de bones panses. La província té cent tres pobles. Sis comarques: Serranía de Ronda, Exarquía, Guadalhorce, Antequera, Costa del Sol Oriental i Costa del Sol Occidental. Aquí, amb gust, us relacionem el més interessant per visitar. Us ho posem ben fàcil. De segur que hi viureu una experiència increïble. Hi ha de tot i per a tothom.
M À LA G A
Alcazaba (en català, Alcassaba, palau àrab i Museu Arqueològic).
Castillo Monumento Colomares
Catedral –la manquita–
Centre d’Art Contemporani
Centre Pompidou de París
Circuit Picasso
Chinitas
Gibralfaro. Castell [Parador]
Jardín Botánico –Històrico- de la Concepción
Jardines de La Alcazaba
La Farola (6)
La Gran Senda de Málaga [senderisme]
Larios –carrer- el cor de la ciutat de Màlaga
Malagueta – barrio-
Mercat Central
Muelle Uno [compres, restaurants]
Museo Carmen Thyssen. Palacio de Villalón
Museo de Bellas Artes
Museo Ruso
Pedregalejo “xiringuitos”
Picasso. Calle de la Merced –casa de Picasso
Picasso. Fundació Pablo Picasso
Picasso. Museo Picasso
Parador de Turismo
Parque de la Alameda
Parque i Puerta Oscura
Paseo Marítimo Antonio Machado
Paseo Marítimo Antonio Banderas
Playa de Almendralejo
Playa de El Palo “xiringuitos”. Barri de pescadors-
Plaza de la Merced
Plaza de los Naranjos
Port
Teatre Antonio Banderas
Teatre romà
[Per la costa de la província de Màlaga]
Màlaga
Marbella.
Benalmádena [telefèric]
Estepona
Fuengirola
Mijas
Nerja [comarca de l’Exarquía]
Ojén [Parador Refugio Juanar. Museo del Vino de Málaga]
Puerto Banús [port esportiu de gran luxe]
Rincón de la Victoria
San Pedro de Alcántara
Torremolinos. Alhaurín de la Torre
Triángulo de Oro
Vélez Málaga [la ciutat més important de l’Exarquía, amb 80.000 hab.)
Cómpota
Torrox, a la costa a 40 min. de Màlaga. (30.000 hab., al sud de la comarca de l’Exarquía)
Comarques:
Serranía de Ronda
Exarquía, a l’est de Màlaga, a linterior.
Antequera
Valle de Guadalhorce [riu]
[Interior de la província de Màlaga]
Algatocín
Antequera (a la banda de Còrdova)
Casares ****- Serranía de Ronda-
Coín ( a l’interior, passat Ojén)
Écija (a la banda de Còrdova)
Lucena (a la banda de Còrdova)
Mijas (a la banda de Fuengirola)
Pueblos Blancos: Antequera, Ardales, Valle de Abdalajís (Màlaga rural) [entorno.caminitodelrey.info]
Carrer del Fossar. El nom d’aquest carrer, allargassat i sinuós, ja ens fa veure que antigament hi havia un cementiri al costat mateix de l’església. (Ospe, quin carrer! S’enfila tot dret cap a la part alta del poble; llarg d’arribar dalt de tot.) D’una bellesa singular, clar i esgraonat. Carrer ben típic i representatiu de Rupit: cases de pedra, amb flors al terrat, a les finestres i a les balconades de fusta orientades al sol. El campanar, que s’alça molt alt, hi és a tocar. I la creu del fossar que hi dona molt de caràcter. Des d’aquí, alçant els ulls, faria goig observar-hi el solitari campaner disposat a tocar les campanes.
CARRER DEL FOSSAR
El cementiri antic està situat a l’extrem nord-oest de l’església parroquial de Sant Miquel de Rupit, a l’ombra de les parets del campanar, com en molts pobles de pagès. (Documentat des de la primera meitat del segle XVII.) Espai evocador del memento mori, “Recorda que moriràs”. Hi ha també un camí que, travessant el fossar, comunica l’església amb la rectoria. Des de molt antic, la norma imposava enterrar els morts en un radi de trenta passos al voltant de l’església parroquial, en aquest espai sagrat o camp sant, que també s’anomena fossar. Els vivents ho sabem prou bé: Quia puluis es, et in puluerem reuerteris. (Del Gènesi 3, 19)
ENTRADA A L’ANTIC CEMENTIRI
Com era aquest cementiri? En realitat, un cementiri de poble de pagès, finalment abandonat perquè, als veïns, se’ls fa petit. L’any 1640 el Bisbat denuncia l’ús inadequat d’aquest espai -fossar de Sant Miquel: s’hi estenia roba i era un abocador de deixalles. El segle XVIII aquest fossar ja no ofereix les condicions pròpies d’un cementiri. A més, en aquell moment es dicten unes disposicions per treure els cementiris de dins de les poblacions. Es comprèn, doncs, que el cementiri nou fos emplaçat en un espai molt més gran, fora vila, a l’entrada del poble (l’any 1952).
Aquest vell fossar està envoltat per un mur alt de pedra. De forma triangular. Al cim d’aquesta llarga paret hi ha unes lloses del país molt ben posades. El portal d’accés –amb una porta ben antiga de roure- està orientat a tramuntana. Portalada de forma rectangular amb una llinda datada el 1775. El portal està rematat amb un coronament de punt. Al damunt, una creu llatina de ferro. A més, sobre el terreny hi ha tres creus llatines de ferro i una creu de pedra, esculpida amb formes florals, en memòria d’un difunt del poble, i amb la inscripció següent: Franco Gallifa Rector 24 Set 1911 RIP, la qual pertany a una família amb forts lligams socials al poble de Rupit. L’acció humana i el temps gairebé ho han esborrat tot. Tampoc hi observem l’elegant i bell xiprer lligat a la memòria de la gent i als cementiris. Ara, aquest espai –abans un lloc sant- està enjardinat, net. En el moment present és el punt d’acollida per a les visites al campanar.
Hi ha també una creu alta i gran -monument funerari de pedra- que fa de sentinella en aquest lloc. (Mossèn Miquel Corriol la fa esculpir l’any 1641.) Està situada damunt el mur del recinte. Es tracta d’una creu grega, és adir, que té els quatre braços iguals, l’existència de la qual està relacionada amb el cementiri i la parròquia de Rupit. Aquesta creu s’assenta damunt un pedestal de base quadrada, damunt del qual hi ha una peanya cúbica amb motllures ressaltades. D’aquí s’alça un fust o tronc de vuit costats acabat amb un dau. Les quatre cares del dau tenen inscripcions. Cara nord: 1641. Cara est: una creu. Cara oest: l’anagrama de Jesús: JHS [Iesous Sanctus]. I a la cara sud, llegim Mossèn Miquel Corriol. Els extrems dels quatre braços de la creu estan decorats amb motius vegetals. Hi observem dos relleus a cadascuna de les cares. A una d’elles, hi apareix la imatge de Jesús clavat a la Creu. (Un tros de tela –perizoni, del grec perizonium– amaga la nuesa de Crist.) A la part oposada, hi ha esculpida una corona d’espines.
Xavier Crosas Casacuberta
CREU DEL CARRER DEL FOSSAR
CREU DEL CARRER DEL FOSSAR
LA CANÇÓ DEL VELL FOSSAR
Rupit tenia un fossar
el vetllava el campanar
ran de l’església alterosa;
i una creu gràcil i airosa.
________
El guardaven uns xiprers
que es morien de vellesa;
hi creixien uns llorers
amb la fulla ja malmesa.
________
Era un lloc ple de quietud
i amb un punt de melangia;
era un raconet perdut
sense ningú, nit i dia.
________
El vell fossar de Rupit
de tan petit es migrava.
Vivia tot encongit
rere el mur que l’encerclava.
________
El seu recinte sagrat
era un retall d’herba tendra,
però ja sota el petit prat
ja no hi cabia més cendra.
________
Somniava el vell fossar
en un lloc fora del poble
que fos de més ben estar
i tingués un caire noble.
________
Que no hi manquessin les flors,
les més belles i oloroses,
que amorosissin els plors
en les hores doloroses.
________
Amb molts arbres al voltant,
plens d’ocells fent-hi cantades…
I així anava somniant
entre les parets sagrades.
________
Els somnis del vell fossar,
segur que Déu els escoltava;
tant li devia pregar,
tant el pobre els desitjava.
________
Entre roures amagat,
fora del poble reposa.
I allí viu meravellat
i ara els anys no li fan nosa.
________
Però, posat a demanar,
sols una cosa voldria:
ara enyora el campanar
i aquell toc d’Ave Maria.
[JOSEP PAYÁN VERDAGUER. El meu Rupit. Ajuntament de Rupit, 1977]
LA CREU DEL FOSSAR
A l’ombra del campanar,
quants somnis s’hi han marcit!
Sota la creu del Fossar
d’aquest carrer de Rupit.
________
En ell dormen en repòs
un estol de germans.
L’esposa hi té l’espòs
o potser el seu fill més gran.
________
Aquí reposa el meu avi;
al costat, potser el teu.
Amb un res a flor de llavi,
els encomano a Déu.
________
Em sembla que ho veig encara
quan la terra engolia el mort;
era sols un nen, a la mare,
jo l’estrenyia amb la mà, ben fort.
________
Tenia por; em feia basarda
veure els plors d’aquella gent.
Mai no oblidaré aquella tarda,
ni aquells plors llançats al vent.
________
Qui pogués, quan el meu cos,
a l’ombra d’aquesta creu,
abatut hi trobi repòs
i s’encamini cap a Déu.
________
Esperar amb viu deliri
el dia de poder ressuscitar.
Mentrestant, dormir en el cementiri
d’aquest estimat carrer del Fossar.
[MIQUEL BANÚS I BLANCH. Caminant pel Collsacabra. Recull de Poesies, 1983]
Al terme municipal conegut avui amb el nom de Rupit i Pruit, fins l’any 1955 se’l denomina oficialment Sant Joan de Fàbregues. L’església de Rupit està supeditada a la parròquia de Sant Joan de Fàbregues fins l’any 1878.
Fa cosa d’uns mil anys, hi havia un castell a Rupit. Era situat en aquest punt elevat del gran penyam, enmig del poble. Un rocam enorme de vegetació escassa. (No seria gens estrany que aquesta gran roca -en llatí rupes– hagués desenvolupat el topònim Rupit.) Què en trobem ara, del castell? Del castell, no en queda res -una ruïna. A l’extrem nord-est, es manté sense caure un pany de paret massís i rectangular assentat a la roca viva, una mica desfet en la part superior. Un mur de pedres escantonades a cops de martell i perfectament disposades en filades uniformes, sense cap obertura. (De vuit metres d’alçada, cinc metres d’amplada i dos metres de profunditat.) Un construcció ben elegant. El perímetre del conjunt fa uns 300 m2, el qual s’adapta a la topografia del turó d’una geometria arrodonida. Ran de les roques de la part superior del turó -al petit pla- s’observen algunes restes de muralles, uns murs de menuda pedra regular.
PENYAM DEL CASTELL DE RUPIT
Del castell, també se’n conserva un tram de muralla amb set espitlleres a Can Pahisa de la Plaça del Cavallers. Adossades ran de les grans penyes, hi tenim les cases més antigues del poble, que es van edificar amb els carreus dels murs d’aquest castell. De fet, el poble s’arrauleix al voltant del castell. La vila s’origina al segle XII-XIII, i s’hi estableixen famílies de cavallers: pels volts de l’any 1286 hi habiten Bernat de Roca-salva, castlà del castell, Berenguer de Santvicenç, Anglès de Rupit i Puig i els Bassil, que donen un cert aire aristocràtic a la població.
PLAÇA COLL DEL CASTELL
AL segle IX els àrabs o sarraïns arriben a la nostra terra per saquejar, fer intercanvis o pactes. Els camps pateixen atacs i destruccions. Molts pagesos deixen els masos i corren a refugiar-se. Els pobles musulmans hi són de pas per poder arribar als Pirineus i passar cap a França però mai per conquerir. ¿Quina funció hi fa el castell de Rupit en el cas que ja existís en aquell moment? Faria, sobretot, una tasca de vigilància i de defensa en cas de perill. Cal avisar dels perills que comporta l’arribada de gent sarraïna armada. En aquest moment, els castells i pobles de muntanya són molt independents. ¿I com hi viu la seva gent? És un castell autònom, amb el poder de decidir lliurement. L’economia els funciona raonablement bé, i els seus habitants, amb un orgull noble, participen activament en la defensa de la fortalesa.
Durant els segles IX i X, el poble és sotmès al vassallatge a un senyor, a l’amo del castell. Aleshores els francs divideixen el territori en comtats i vescomtats. Amb el pas del temps, els comtes i vescomtes assoleixen la plena independència política. Potser és en aquest moment que s’edifica el castell de Rupit, amb guerrers bel·licosos i resistents a l’enemic. Un castell d’estances àmplies per a viure-hi. Un castell ben protegit, en un lloc d’accés difícil perquè està envoltat d’altes parets de roca. Sempre dominant des de dalt. (Ara: les troballes arqueològiques indiquen l’existència d’un nucli de població pre-romà.) En aquest moment, el castell de Rupit és dins el territori del comtat franc d’Osona. (El comte i el vescomte són els qui representen el rei franc en el comtat; més tard, a partir del segle X, aquestes autoritats –comtes, vescomtes i castlans- esdevenen amos absoluts d’aquests castells.)
Al segle XI, les terres de Sant Joan de Fàbregues, que inclouen el castell de Rupit, les parròquies de Pruit, Cantallops (Sant Martí Sacalm) i Susqueda pertanyen a la casa vescomtal de Cardona. Posteriorment, el terme del castell Fàbregues –castro Fabricas– es divideix en dues demarcacions: l’una, Rupit –que agafa les parròquies de Sant Andreu de Pruit i de Sant Joan de Fàbregues- i, l’altra, Fornils –que es queda Sant Vicenç de Susqueda i Cantallops (Sant Martí Sacalm).
SANT JOAN DE FÀBREGUES
Els esments més antics del castell de Rupit apareixen en el testament d’Eriball, bisbe d’Urgell i vescomte de Cardona, l’any 959. Llavors el castell pertany a un marquesat independent, que està format pel terme de Rupit, Fàbregues, Pruit, Cantallops (Sant Martí Sacalm) i Casserres
L’any 1083 el vescomte de Cardona, Ramon Folc, disposa que el castell de Rupit passi al seu fill Bernat. I si això no és possible, a la canongia de Vic.
L’any 1086 el mateix vescomte manifesta que deixa el castell de “Rupido” a la muller Ermesinda i al germà Folc; i després d’ells, als nebots.
L’any 1131 la vescomtessa Adalmodis disposa el següent:
Quantum habeo vel habere debeo in terminio de castrum Rupid ipsam meam partem concedo Sancto Petro Castriserrensis. (Font: Pergamins de Sant Pere de Casserres)
A més a més, el cenobi de Sant Pere de Casserres obté molts masos i terres del terme de Rupit.
L’any 1134 el vescomte Bernat, amb la muller Adalmodis i els fills, cedeix a Casserres una finca “in terminio castri de Rupid, in parrochia Sancti Andree (de Pruhito) in loco quam vocant Alodium”. (Aquí es refereix al Mas L’Alou.)
L’any 1276 Ramon Folc IV de Cardona deixa el castell al fill Bernat Amat.
L’any 1286 una escriptura confirma la venda d’unes cases i d’un hort, fet que testimonia l’existència d’un nucli d’habitatges proper al castell.
L’any 1318 Ramon Amat mana construir de nou un altar a la capella de Rupit: “in capella Sancti Michaelis, situata in villa de Rupito, sub invocatione beate Marie”.
L’any 1342 Hug Roger I de Pallars posseeix aquest castell. I el qui en dona fe és Pere Martí, notari públic dels “castrorum de Ropit”.
L’any 1369 Gilabert de Cruïlles adquireix el domini de Rupit en comprar-lo al comte de Pallars.
L’any 1463 el castell de Rupit, que pertany a la vídua de Jofre Gelabert de Cruïlles, en fa donació a Jaume Guitart. La mateix família Cruïlles manté aquesta propietat fins al 1812.
L’any 1553 Rupit compta amb quaranta-nou famílies. L’arribada a Catalunya de milers de persones provinents d’Occitània, que fugen de la pobresa i de les Guerres de Religió entre catòlics i calvinistes, comporta també el creixement de la vila de Rupit. (Catalunya duplica la població en poc més de cent anys.) Els noms d’algunes cases de Rupit donen testimoni d’aquesta migració francesa: Bigorra, Pastoric, Panart.
L’any 1654, Guerra dels Segadors (o de Separació), els francesos s’estableixen a Rupit. A l’hora de les negociacions de pau, els francesos manifesten el següent: “Places que nous tenons en Catalogne, una de les quals, Roupit”.
L’any 1626 Rupit i Sant Joan de Fàbregues compten amb vuitanta cases al poble i cent cinquanta-dues a la parròquia.
A mitjan segle XIV, Hug de Pallars –senyor de Fornils- té la propietat del castell de Rupit. Al començament del segle XVII, el castell és a mans de Carles de Vilademany i de Cruïlles. L’any 1369, Gilabert de Cruïlles n’és el propietari. El castell pertany a aquesta família fins al seu abandonament, entre el segles XVI i XVII. I més tard, ostenta el marquesat del castell de Rupit la casa de Bournouville. D’ara en endavant, els propietaris del castell de Rupit s’anomenen Marquesos de Rupit. Rupit és, doncs, un autèntic castell feudal. El senyor poderós del castell garanteix la seguretat del personal. Totes aquestes aliances matrimonials, i algunes que hi hem omès, expliquen l’escut actual de Rupit.
L’escut heràldic de Rupit està dividit en sis quarters. Hi figuren els símbols de les distintes cases senyorials que havien estat posseïdores del castell. Aquestes sis peces es troben combinades: tres a dalt, que representen d’esquerra a dreta les famílies següents: Perapertusa, Cruïlles i Vilademany; i a la part inferior, els Bournouville, Riudeperes i Risbourg. La reproducció que oferim aquí correspon a l’escut heràldic d’una façana d’una casa del Portal, a l’entrada del poble. És una obra de l’artesà Francesc Rovira, que fou una persona molt vinculada a la conservació de la vila.
ESCUT HERÀLDIC DEL CASTELL DE RUPIT
Alguns documents del segle XV informen que un castlà –persona que té la custòdia del castell en nom del seu amo o sobirà- substitueix l’antiga família senyorial i resideix al castell de Rupit.
Durant la Guerra dels Remences –l’any 1437- els vilatans es veuen obligats a abandonar el castell de Rupit que estaven defensant.
El 12 de gener del 1651. Guerra de Separació, que acaba amb la “Pau dels Pirineus” (1659). Catalunya hi perd per sempre els comtats del Rosselló, Conflent, Vallespir i una part de la Cerdanya. Rupit, com que defensa els drets del país, protegeix els anomenats “Miquelets”, que aconsegueixen escapar de les tropes; llavors, però, el poble de Rupit viu un saqueig terrible, i moltes cases i algunes masies són incendiades. El pagès Bernat Roca de Muntanyola ens ho explica en el seu llibre de memòries:
Lo any de 1651 de Janer, foren molts somatens i vingueren molt soldats de peu i de cavall i molta gent de tota la terra i anaren a cremar Rupit i altras casas, la den Bosch de Pruyt, en Coma de Formich y altres, mataren algun capità y alguns soldats y també alguns de la terra y robaren la vila y la cremaren y aquí hi havia molts soldats y molta gent de somatens de moltas parts y donaren grans danys y los micalets que eran de dins fugiren de nit y sens pendra dany y apenas ningú.
Per on s’hi puja, al castell? El camí surt ran de la paret de Can Saltiri, una casa del segle XVII, en què ara l’Ajuntament de Rupit ha refet la teulada i ha consolidat els murs. En el futur, hi ha el projecte, sembla, de fer-hi una mena de Centre d’Interpretació del Castell. De fet, es puja al castell per un camí dret i estret del cantó de llevant. Una bona pujadeta. (Dalt el castell oneja permanentment la bandera catalana.) Ep!, el castell ara no és visitable. L’accés està tancat. En realitat, però, un document notarial de l’any 1379 esmenta que s’entra al castell pel portal de Sant Joan, la localització del qual seria entre les cases de Can Bigorra i Can Xicó. I també hi hauria hagut una segona entrada al castell pel carrer Manyà (?).
En un viatge a través dels segles, com m’agradaria de contemplar el castell! I com devia ser? Com hi vivien, aquí dalt? Captar tot aquest món tan antic faria molt d’efecte. Cavallers de llarga capa. Cos de l’edifici. Talaies o torres de defensa amb bonics matacans. Muralles i merlets. Finestrals i espitlleres. Talaies. Gran pati interior amb galeries cobertes de fusta. Gran sala de sostre alt. Passadissos subterranis. Capella. Cuina amb aroma de romaní. Celler. Rebost. Aliments. Dormitoris. Tapissos. Mobiliari. Menjador. Forn. Escriptori. Armadures: espases, llances, destrals, alabardes i arcabussos. Abeurador dels animals. I la cisterna. Conèixer les senyores de somriure graciós, sanes i seductores, i el senyor, amo del castell. Viure, encara, l’animació de la plebs –cançons, balls i jocs- i els duels a espasa entre valents cavallers. Sentiments, passions i treball. I au!, poder pujar a la torre més alta. I allí també, tenir un espant amb els fantasmes medievals d’ulls ben oberts i de siluetes inquietants, que envien llumenetes i espurnalls. Quin goig! Tot plegat seria molt evocador.
El castell de Rupit pertany ara a la Diputació de Barcelona. Pensem que algun dia s’hi faran unes excavacions amb mètode, científicament. Un rigorós estudi arqueològic del turó del castell i una restauració adequada. (L’any 2019, es desembardissa el pla del castell i s’hi fa una excavació de curta durada amb quatre cales, amb les quals es poden delimitar els murs que circumdaven el castell. Hi recullen, també, peces mínimament interessants: ossos, trossos de ceràmica i de terrissa decorats.) Com ens agradaria de fer un tomb circular pel castell i gaudir de la gran panoràmica que coneixem tant. De fet, es té una gran vista d’aquest poble ben antic. D’aquí estant, observem la Plaça Major i l’Ajuntament. Els carrers de la vila, alguns travessen de pla; altres van de dalt a baix. El sinuós traçat de la riera. El pont penjat que gronxa en passar la gent. El campanar de vuit costats i coronat amb un terrat mirador. La gran església dedicada a Sant Miquel Arcàngel. La creu del carrer del Fossar. El camí pla, allisat, que mena a l’ermita de Santa Magdalena amb un petit prat i quatre arbres. La pintoresca i costeruda filera de cases de La Pedrera. Mirant amunt, enllà, enllà, Pruit. L’Agullola. A baix, marges i feixes, els horts de la Plana d’en Serra, la riera de Rupit i el camí estret i sinuós que mena al Salt de Sallent. I encara la vista s’allarga cap a la cinglera de Tavertet.
El 22 d’abril del 1949 va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional [BCIN], classificat com a monument històric.
Vint-i-set d’octubre del 2021. Avui fa un dia clar. No fa fred. Són les nou del matí. Amb el sòlid i resistent tot terreny amb aire militar d’en Jaume Vilamuntanya, agafem la pista que baixa cap al mas La Donada. En el camí, per sota les cingleres del pla de Fàbregues i de l’Agullola, amunt, amunt, gairebé a la base de la cinglera, prop del grau de Casadevall, observem l’Agullola Xica, sota la gran –que és un monòlit inclinat-, i la Cova de les Ànimes, que és una gran esvoranc que s’enfonsa dins la muntanya uns vint metres. La cova concentra més misteris que no pas certeses. El company Francesc Badia ens explica una bona colla de supersticions sobre aquesta cova: existència de gent estranya i armada que barra el pas a qui hi vulgui entrar, que hi estén roba perquè s’assequi, que té l’habilitat de fer-se invisible, sense fer esment, però, de quina classe de gent era. I en Francesc també ens conta que una pastora del mas Casadevall hi va trobar, a la cova, un munt de joies i d’or…
I tot seguit ens aturem perquè volem visitar Les Gleies, un mas totalment abandonat, però, com que ens costa de trobar-lo i d’arribar-hi, ho deixem córrer.
L’AGULLOLA I L’AGULLOLA XICA, SOTA LA GRAN
Llavors ens plantem al Molí del Roure, que es troba vora la riera de l’Om (veïnat de Fornils), tot procurant no relliscar i caure enmig dels grans pedrots. Hi observem les seqüeles de l’abandonament de les cases de pagès: el molí està completament desfet. Algun moble totalment esbalandrat. Uns fustots desajustats. Brutícia. Trossos de teulada esfondrats. La major part de l’edifici gairebé totalment amagat per la vegetació del torrent. Espessor d’avellaners i verns. El molí funcionava amb el sistema tradicional, és a dir, amb força hidràulica. A sobre, s’hi veu prou bé una bassa ben gran que alimentava aquest molí. De fet, era un petit molí familiar. Els pagesos, que n’eren els propietaris, s’ocupaven de les feines habituals del camp i, quan tenien la bassa plena, feien la molta. I llavors s’esperaven pacientment que la bassa s’omplís de nou: “molien a bassades”. Encara tenim la sort d’observar-hi la mina, que és una cavitat de forma cilíndrica on estava emplaçat el rodet, que ara anomenem turbina, i la barra del rodet –pany- que arribava al pis superior on hi havia les moles. Déu n´hi do, viure en aquest indret. Sembla mentida que aquests pagesos poguessin viure del bosc, de la terra, del bestiar, lluny de les ciutats. Fent una gran esforç, en treien els aliments suficients. Això és així. Ara, hi fem unes fotografies a pler.
Llavors tirem enllà i anem a parar al Castell de Fornils, dalt d’un pujol, al peu de la cinglera, proper a la capella de Sant Pau de Fornils. Doncs ja hi som. Avui no hi ha ningú que el visiti, el castell. Es veu que fa ben poc que hi han fet obres de restauració perquè estava molt malmès. Més ben dit: l’han netejat i hi han consolidat les parets existents. La restauració, a càrrec de la Generalitat i la Unió Europea. Havia de ser un castellot força gran. (A Susqueda els vilatans deien que el senyor d’aquest castell vivia a Rupit a l’hivern i a l’estiu, a Fornils.) Hi fem un tomb. Un rètol indica que és prohibit enfilar-se a les parets. Ja s’entén això. El castell s’articula al voltant d’una alta torre de defensa de dos pisos, edificada el segle XI, que fa molt d’efecte. Torre que feia de guaita per controlar la zona. (La torre d’homenatge de planta circular es conserva en molt bon estat.) Les antiquíssimes pedres dels murs estan molt ben disposades. Tot plegat fa molt d’efecte. Les muralles espitllerades, els passos de ronda i les estances s’hi haurien afegit al llarg dels segles XII i XIII. I aleshores hauria esdevingut una important residencia fortificada. Ara el lloc denota pau i solitud. Ple de llum. El paisatge: visió espectacular del cingle del Far que resulta ben gran davant nostre. Retallat i precís. Imponent. El castell era propietat dels vescomtes de Cardona com també el castell de Rupit. Al segle XIV passà als comtes de Pallars Sobirà i l’any 1369 Gilabert de Cruïlles i de Mallorca n’adquirí els drets juntament amb el terme del castell de Rupit. ¿Sabies que el senyor d’aquest castell, Gilabert de Cruïlles, va ser capità general de l’illa de Sardenya? Un plafó informatiu del castell ens fa aquesta pregunta. Això, no ho sabíem pas. És el moment de fer un mos. Hi esmorzem. Això sí que ens agrada.
CASTELL DE FORNILSAMB UNA OBERTURA AL COS DE LA TORRE(SUSQUEDA)
Abandonem el Castell de Fornils. Seguim la pista cap a Sant Martí Sacalm, amb el cingle sempre a l’esquerra. El municipi de Susqueda és força ampli; ara bé, Sant Martí Sacalm és menut, de cinc o sis cases, de pedra. (L’any 981 és esmentat amb el nom de Sant Martí de Cantallops.) Aquí hi ha l’Ajuntament del municipi de Susqueda i el seu local social. És a la part de dalt, la més antiga, on hi ha l’església, la rectoria i el cementiri, que podem visitar gràcies a un jove, talment un sagristà, que en té cura. (El jove ens diu que només s’hi celebra missa una vegada l’any, per la Festa Major.). Església parroquial romànica està dedicada a Sant Martí, soldat famós per la seva força i coratge. Un temple ben petit, però polit i endreçat. Els gran bancs dels fidels ocupen tot l’espai. Encara hi veiem una trona damunt la bancada, que avui ja no es fa servir, a la qual s’accedeix per una escala invisible.. Eglésia ampliada al segle XVII:
“En un temps fóreu soldat
i amb l’espasa vau ferir,
però un pobre vau trobar
amb el cos enfredorit,
i amb un gest de gran bondat
vostra capa vau partir.”
El cementiri es troba just davant per davant de l’entrada de l’església, això fa que no puguem observar prou bé tota la façana de l’església. Què hi farem? EL cementiri és molt i molt petit (una trentena de sepulcres), i no hi ha cap xiprer que hi faci ombra. Això és estrany. Lletres daurades als marbres. (“Dolça dormida”, “Que el teu repòs sigui dolç”, “El teu marit i els tus fills, que no t’oblidaran mai”)· “Requiescat in pace”, “Requiem aeternam dona eis, Domine, et lux pertetua luceat eis”, “In paradisum deducant te Angeli”, mots llatins per al descans etern.
Mirant amunt, visió esplèndida de la sorprenent punta del Far amb el santuari construït ran de cingle, talment una proa d’una nau gegantesca, de més de tres-cents metres. Hi fem fotografies.
DES DE SANT MARTÍ SACALM, VISTA DE LA PUNTA DEL FAR AMB EL SANTUARI.
Continuem la nostra ruta. Amer. Les Planes d’Hostoles. Com que són ja quarts de tres, anem a dinar al restaurant Mas El Siubès de Les Planes d’Hostoles, una masia ben gran, que en Joan Sarsanedas de Rupit, mestre excel·lent de paletes, va restaurar molt bé l’any 1910. Ens atén un noi molt agradable, que parla català tortosí. Hi dinem gairebé sols però bé i tranquils. Què més volem! Ja a fora, hi observem una llegenda en català gravada en una gran llinda que ens crida l’atenció: NOTABLE CHOSA SERIA LO QVI ENTRERA EN ESTA CHASA O DIGVES. AVE MARIA PVRISSIMA. 1779. Ave Maria Puríssima, paraules que s’usaven per saludar en entrar a una casa. (Es tracta d’una inscripció en català carregada d’incorreccions ortogràfiques.)
I tot seguit cap a Sant Aniol de Finestres. Ens enfilem per una pista entre grans boscos d’alzines, tot travessant la serra de Finestres, fent revolts i revolts, que ens ha de dur al Torn. Enmig del bosc, amunt, dalt d’un turó, es veu el Castell de Puig-alder. Baixem per l’altre vessant. Parem al mirador del Poblat Ibèric de la Palomera. Des d’aquí es té una gran vista de la Garrotxa. A l’entrada del jaciment, una estàtua: La dama de la Garrotxa de Josep Bosch i Puy (àlies Piculives), una escultura que representa una matrona de volum considerable, portadora de bufanda i davantal.
LA DAMA DE LA GARROTXA DE JOSEP BOSCH I PUY (ÀLIES PICULIVES)
Hem pogut fer la nostra via sense cap nosa: no hem trobat ningú. El Torn. El Sallent. Santa Pau. En fi: ja som a Olot. En Jaume hi compra sobretot aigua i llenya d’encenalls, que és el que li fa falta. Mentrestant s’ha fet tard. Retorn a Rupit. Pugem la costa de La Salut. Hi ha un cabirol molt jove a la carretera, s’atura, ens mira i tot seguit emprèn la fugida. Arribem a Rupit cansats però contents.
Botiga Ca l'Ample de Rupit 