BLOG

EL RUPIT (L’OCELL) DE CA L’AMPLE

c55934ad-fa61-4131-908c-0225a832b5b7

El pit-roig, barba-roig, rupit o ropit també a les Balears, reiet, reientí, reientinc o piquet roget és un ocell menut i relativament abundant al Països Catalans. Té el plomatge gris, amb el front, la gola i el pit d’un color roig carbassa. Mesura 14 cm, pesa entre 16 i 22 grams i pot arribar a viure 13 anys. [Font: Viquipèdia]

          Aquest rupit de la foto ens ve a veure dia sí dia també a la porta de la nostra botiga.

 

REIS MAGS [6 de gener de l’any 7 aC]

JAVIER-ROMERO-PICAZO3391-630x458.jpg

Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra.

De l’Evangeli de Mateu, 2, 11

En aquest dies de Nadal ens plau de fer un homenatge a aquests tres simpàtics pelegrins. Els tres mags d’Orient, que van adorar Crist, els veiem un breu moment en els Evangelis. Ara bé, han tingut molta anomenada en la tradició popular d’Occident durant molts segles. Aquesta llegenda, bella i famosa, ha quedat unida a tot un ritual festiu, rememorada any rere any. Celebrem aquesta festa, que ens prové d’Orient, cada sis de gener. (De fet, la tradició ortodoxa segueix celebrant el Nadal aquest mateix dia.) La festa dels Reis Mags és la il·lusió dels nostres infants innocents .

El cas és que sols un dels quatre evangelis, Mateu (2, 1-3), narra la visita dels mags a Betlem. Mateu no ens diu ni quants eren ni de quin país venien. Ni que eren reis. Tampoc esmenta el nom de cadascun. I ho relata de manera molt breu:

Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps dels rei Herodes, vingueren uns savis d’Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven:

-On és el rei del jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo.

Quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem.

L’evangelista ens explica que Herodes va consultar als prínceps dels sacerdots i als intèrprets de la Sagrada Escriptura per saber on havia de néixer el Messies, i llavors aquest rei va adreçar els mags cap a Betlem de Judea, amb l’avís que li fessin saber com havia anat la trobada amb l’infant perquè ell també hi volia anar a adorar-lo. I els mags, narra el text, es posaren en camí seguint l’estrella brillant, fins que s’aturà damunt el lloc on era l’infant. L’alegria que tingueren en veure l’estrella va ser immensa. Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria i Josep -un nen naixent en la misèria més extrema!-, es postraren a terra i el van adorar amb emoció. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra. I advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se’n tornaren a casa per un altre camí.

Quan aquests savis se n’hagueren anat, un àngel del Senyor va aconsellar Josep que prengués el nen i la seva mare i que fugís cap a Egipte. Quan Herodes es veié burlat per aquest mags, es va indignar molt, i ordenà que a Betlem i a la seva rodalia matessin tots els nens menors de dos anys. És l’episodi que coneixem amb el nom de la Matança dels innocents. I aquests són els fets.

Més tard, aquests savis i venerables sacerdots orientals se’ls va considerar reis mags, portadors del barret frigi. Finalment, foren representats amb robes daurades i corones reials.

download.jpg
Adoració del Reis Mags (fresc. 1320) Església de San Sebastián de los Caballeros. Toro (Zamora)

L’escena de l’adoració té un encant innegable: els mags s’inclinen davant el nen somrient enmig de la palla, el bou i l’ase d’un pessebre rústic. Aquells que tenen molt poder, savis i reis, rendeixen homenatge al nen diví, i al pare i a la mare, també. Els mags han obeït la crida celeste i han seguit la fulgurant estrella profètica. Respectuosos, en silenci adoren el Nen en una cova. Eren astròlegs, i bons coneixedors de les estrelles, vinguts de molt lluny, en peregrinació per veure el Nen i portar-li els seus presents. Conseqüentment, des del segle XV aquest episodi ha esta rememorat amb el tradicional i entranyable pessebre. I des del segle XVIII, cada any, la vesprada del sis de gener, aquests mags reapareixen commemorats en els carrers dels pobles i ciutats amb una desfilada solemne i festiva, amb carrosses, camellers, patges i reis enjoiats i amb vestits exòtics. La luxosa Cavalcada de Reis, en la fantasia dels nens. Infants, amb una mirada meravellada i amb la llum d’un fanalet, que estimen la màgia. I que dormen aquesta nit amb els ulls mig aclucats i amb la il·lusió i l’alegria pels regals. Gaspar és el rei més jove, de barba rossa, Baltasar és el rei de raça negre i l’ancià Melcior, de llarga barba blanca i d’una gran bondat. Noms màgics. I portadors de molts regals.

images-2.jpg

Xavier Crosas Casacuberta

 

CANÇÓ DE L’ESTRELLA

Jo us mostro el camí.

Seguiu-me, Reis nobles;

sóc per reis i pobles

l’estel del matí.

Amb roba daurada

jo enfilo en l’atzur

el camí més pur

que hi ha a l’estelada.

Ròssec de claror

vaig deixant per rastre,

tinc corona d’astre

i aroma de flor.

Tres Reis tinc darrere

i un àngel davant

i a prop de l’Infant

un cel que m’espera.

Gemadet i ros

vostre Fill, Maria,

a qui semblaria?

A qui, sinó a Vós?

Mossèn Cinto Verdaguer

 

ELS REIS

Aquesta nit han passat

i han posat la mà als balcons…

Els somnis dels infantons

han granat.

______

Cap a Orient sen van tornant

a llur reialme confús,

a regnar-hi tot pensant

en Jesús.

______

¿Heu sentit avui el cor

matinejador dels nens?

¿Heu sentit el rastre d’or,

mirra, encens?

Joan Maragall

 

DESEMBRE

Quan ve Nadal, fem el pessebre

Amb rius, muntanyes de colors.

El caganer, l’estrella, l’àngel,

El nen, la mare i els pastors.

Cantem cançons i mengem neules,

També torrons i altres llamins,

I per arrodonir les festes

Que omplen de joia grans i nins,

Ens aboquem a les finestres,

A esperar els reis que van venint.

Miquel Martí i Pol

 

 

 

EL CAGANER

El caganer és una figura característica i popular dels pessebres catalans. Ningú no s’imagina un pessebre català sense la figura del caganer, tradicional i entranyable. (Alerta!, cal posar-lo una mica amagat, entre les plantes i la molsa.) El caganer simbolitza l’aspecte més grotesc i escatològic de l’ésser humà. L’art popular català representa el caganer com un pagès, d’espatlles amples, amb barba o sense, vestit amb barretina, pantalons negres i faixa vermella. Calça espardenyes. (Algunes vegades fuma amb pipa.) Està ajupit amb el cul a l’aire, tot fent les seves necessitats amb cara d’esforç i els ulls mig clucs. El dir de la gent és que el caganer fertilitza la terra per a tot l’any perquè té l’estómac ple, després d’haver fet un bon àpat. Porta bona sort i una gran alegria a la llar. El fet de no posar un caganer al pessebre pot ser causa de grans danys.

IMG_6213.jpg

IMG_6212.jpg

L’origen d’aquesta figura la trobem en les Rajoles dels oficis del segle XVI. Probablement la figura del caganer es va incorporar als pessebres el segle XVII, coincidint amb el Barroc. El caganer gaudeix d’una gran popularitat a Catalunya; ara bé, la trobem també a Múrcia, Portugal i Nàpols, amb el nom de cagones, cagoes i cacone o pastore che caca, respectivament.

IMG_6216.jpgIMG_6219.jpg

Des de fa una bona colla d’anys, alguns artesans creen la figura del caganer tot representant-hi castanyeres, capellans, monges, i caganers de totes les professions i oficis, i també hi plasmen personatges ben coneguts de l’actualitat, com ara futbolistes, actors, cantants i polítics.

IMG_6222.jpgIMG_6220.jpg

 

EL CAGANER  [NADALA]

Xa la la la la | Xa la la la la | Xa la la la la | lai la.

Xa la la la la | Xa la la la la | Xa la la la la | lai la.

En un pessebre hi ha d’haver-hi el nen Jesús i el San Josep;

també la Verge Maria, una vaca i una mula i mal penjat un angelet,

Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

_____________________________________

Hi ha d’haver-hi escorça i molsa i un poblet ben nevadet

i un riu de paper de plata i pastorets i pastoretes al voltant d’un foc rogent!

Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

_____________________________________

En un pessebre hi ha d’haver-hi tres gats i un ferrer,

un ramat de cabres soltes i una iaia castanyera i un dimoni dins l’Infern!

Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

_____________________________________

Agafeu la cartolina, retalleu un cel immens i afegiu-l’hi unes estrelles.

Els que no tinguin llumetes hi podran posar gomets.

Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

_____________________________________

També hi ha d’haver tres reis amb tres patges, tres camells,

que venen des de l’Orient, carregats porten presents. Que bé que ens ho passarem!

Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

_____________________________________

Al pessebre hi ha d’haver, ha d’haver-hi un tamboret perquè hi segui Sant Josep,

i si no hi ha tamboret, que el pobret s’estigui dret!

No us en oblideu mai més: en un pessebre hi ha d’haver,

en un pessebre hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

No us en oblideu mai més: en un pessebre hi ha d’haver,

en un pessebre hi ha d’haver-hi , hi ha d’haver-hi un caganer!

Xa la la la la | Xa la la la la | Xa la la la la | lai la.

Xa la la la la | Xa la la la la | Xa la la la la | lai la.

 

 

 

HIVERN A MUNTANYA. MIQUEL BANÚS

IMG_0191.jpg
Miquel Banús i Blanch

La botiga de Ca l’Ample de Rupit vol rendir un record sincer i un homenatge merescut a Miquel Banús (1939-2019). Un home senzill que, des de Rupit, va ajudar a preservar el bagatge cultural del nostre poble. A més, en Miquel no va deixar mai de pertànyer a l’escola de la vida. El millor cronista entre nosaltres, amb aquell afany d’aplegar totes les dades i tots els materials de les vicissituds del nostre poble. Així, doncs, en memòria d’ell, adjuntem al nostre blog el text següent en què en Miquel ens comenta els hiverns a Rupit de fa una bona colla d’anys:

HIVERN A MUNTANYA 1                              Miquel Banús

La vida en un poblet sol ser senzilla i humana, però també monòtona i avorrida, sobretot a l’hivern. Quan ni la ràdio ni la televisió no havien arribat encara en aquests cims, calia buscar alguna cosa per omplir les llargues vesprades hivernenques. El sol, en anar-se tan aviat a joc, feia les nits fredes i eternes. (Abans solia nevar molt més que no ho fa ara.)

En sortir de col·legi, gaudíem fent ninots de neu al mig del carrer i, com que mai no passava cap cotxe, duraven tot l’hivern tret que un dia ens baralléssim i tot se n’anava a fer punyetes. Amb els espigots de blat de moro els fèiem el nas, i amb closques de nous, els ulls. La mare ens deixava algun parrac de roba per posar-los-hi, i nosaltres, ben cofois, ens semblava que havíem fet una obra d’art ben important. (Coses d’infants!)

Si de dies gaudíem, encara ho fèiem més a les vetllades a la casa d’algun veí. Allà, amb la gent gran, els petits ens agombolàvem per espellofar el blat de moro. Sempre hi havia algun avi o alguna iaia que ens explicava romanços, llegendes o endevinalles, que nosaltres escoltaven amb les orelles atentes i els ulls ben esbatanats. A poc a poc quèiem rendits per la son, i finalment jèiem al nostre llit més plans que un teixó.

L’hivern era molt dur per als homes, ja que sempre tenien la feina a la intempèrie, ja fos al camp adobant la terra, fent llenya per escalfar-se a casa, tallant avellaner o boix, o bé, fent carbó per aquests boscos, i així guanyar algun caleró, perquè les despeses eren moltes i els guanys pocs.

Per a les dones, el treball més pesat de l’hivern era fer la bugada. Solien preparar-la a casa, ficant la roba bruta dins el bugader, amb aigua i capes de cendra, que servia de lleixiu. L’endemà, com que no tenien aigua corrent a la casa, agafaven la roba molla i anaven a la riera a rentar-la on sovint trobaven una gran llosa de glaç que calia trencar (i la rompien amb la picadora o pala de rentar) i també hi feien un bon testarral de foc a la vora de l’aigua.

  1. Aquest text es va publicar en el DIARI DE NATURA (COUNTRY DIARY). Editat per L’Avenc de Tavertet i l’Editorial Farell, l’any 2007.

Rupit, juliol del 2007

 

Miquel Banús

Nascut a Rupit l’any 1939. Estudià al Seminari de Vic. Entre les seves aficions destacava el dibuix a llapis i la pintura a l’oli, amb els quals representava amb molta traça els racons i paisatges del Collsacabra; també li agradava molt el teatre i l’excursionisme. Estimava la història i l’art popular de la vila de Rupit i del Collsacabra. Sempre havia tingut l’interès de guardar i transmetre el tresor dels paisatges, les tradicions i les llegendes del Collsacabra. Havia col·laborat habitualment amb la revista Els Cingles de Collsacabra i va publicar tres llibres: Caminant pel Collsacabra. Recull de poesies (Edició particular), Rupit (Ed. Montblanc-Martín, 1986), Collsacabra, Paisatges i llegendes (Ed. farell, 2003).

MIQUEL BANUS BLANCH .jpg
Miquel Banús i Blanch  [fot. Rafel Ribas]