BLOG

ERMITA SANT MIQUEL DE CASTELLÓ DE FALGARS

ERMITA SANT MIQUEL DE CASTELLÓ

Diumenge, 15 de novembre del 2020. Excursió amb la Maria Estrella. Avui anem a Sant Miquel de Castelló (o bé,  Sant Miquel de Bas, i també de Falgars.) El dia és més aviat clar. En primer lloc ens arribem a Falgars amb cotxe. Llavors no ens costa gens de trobar la pista vers l’oest, que de primer s’ensota una mica enmig dels prats, tot baixant gradualment. A l’esquerra ens queda La Batllia (mas molt important anys enrere i que ara està totalment restaurat), i a la dreta, mas La Freixedella, que és una habitatge ben gran. Travessem el coll d’Uran (topònim de rel iber com també ho és Uria). Pistota serpentejant, llarga, llarga, per entre prats ben amplis, tot vorejant la cinglera. (Un indret molt bonic, amb la visió de la gran fondalada amb conreus ben  treballats, amb Els Hostalets d’en Bas i Sant Esteve d’en Bas).

MAS LA BATLLIA

El cas és que Sant Miquel de Castelló cau ben bé a cinquanta-cinc minuts de Falgars. Ara, el camí ofereix el goig i el plaer de passejar per la muntanya sense cansament. Mentre anem fent camí, sempre veiem davant nostre Sant Miquel de Castelló, dalt d’un turonet. Arribem al Mas Pibernat, pagesia molt gran, molt ben situada, de molts edificis. Hi ha com un carrer, i tot. Lloc espectacular. Ens adonem, però, que són quarts de cinc de la tarda, que el sol ja s’amaga tot caient les primeres ombres damunt dels camps. En ple hivern, doncs, tenen poques hores de sol. Puig Satoies. Coll de Pedró. Esplèndids rasos de Pibernat. Lleixa dels Llancers. Al peu de l’escaleta, el Portell, un call encaixat entre parets molt dretes, que dona pas al grau de Sant Miquel, que s’enfonsa enmig de fajos; On va a parar? A mig pendent es bifurca en dos camins: l’un fa via cap a Els Hostalets d’en Bas; l’altre, vers Joanetes.

EL PORTELL

I ja tenim a tocar, Sant Miquel de Castelló o de Bas. Construït ran de cingle, a 930 metres d’altitud. Des de l’escaleta i just al davant, visió magnífica de les crestes dentades de la serra de Santa Magdalena del Mont, amb el Puigsacalm, Puig dels Llops i Sant Corneli. Tot plegat, prodigiós. El camí fa pujada. I dalt d’un gran rocam, amunt amunt, tot el conjunt amb l’església-castell de Sant Miquel de Castelló, damunt del poble de Joanetes, envoltat de cingles. Tot plegat fa molta patxoca. (Sant Miquel pertany al municipi de la Vall d’en Bas, com ja deveu saber). Té una vista excepcional de les valls d’en Bas, i enllà, enllà, Olot. Potser queda massa amunt i tot, perquè les coses no es veuen amb prou detall. Així, per exemple, El Mallol, amb prou feines s’endevina. Per veure els pobles un s’hi ha de fixar molt.

SANT MIQUEL DE CASTELLÓ

Sant Miquel de Castelló dona nom a la serra de Sant Miquel, extrem oriental de la serra de Llancers. Una placa a la porta de l’ermita (pintada d’un color vermell massa cridaner. I quin mal gust!) conté una llarga inscripció sobre la història d’aquests indret. Lloc d’un antic poblat prehistòric. Emplaçament d’un temple romà (fanum) dedicat a Mercuri (Hermes entre els grecs). Oratorium visigòtic. Petit lloc fortificat per defensar les fronteres del perill sarraí –més militar que feudal. Residència dels vescomtes de Besalú (Castrum Castilionis); també anomenats vescomtes de Bas (segles IX-X). Un castlà (vassall encarregat de la guarda i defensa del castell) l’ocupà posteriorment. Al segle XV el rei Joan II concedeix aquest lloc a Francesc de Verntallat, cabdill de remences, amb el nom de Castelló de Bas. Els francesos conquereixen el castell i després els pagesos l’alliberen. Els carlins (segle XIX) usaren el castell com a refugi segur i innexpugnable. Ermita i capella de Sant Miquel del segle XI, i habitatge de l’ermità. El catàleg diocesà de Girona l’esmenta així: Capella Sancti Michaelis de Castilione in Parrochia Sancti Stephani de Occulo. Amb una humil masoveria.

SANT MIQUEL DE CASTELLÓ
Fotografia de VALLGESBISAURA

Finalment, el Grup Excursionista i Esportiu de Girona restaura la masoveria habilitant-la com a refugi de muntanya per a vint persones (l’any 1972)*. (Sense aquesta conservació, ja seria tot aterrat, de ben segur.) L’indret està desembardissat i alliberat d’enderrocs i permet de veure, a la base de l’ermita, unes parets de carreus ben grans que han de ser molt antigues. Cisterna molt vella. Visió d’un petit pessebre posat entre les pedres. La capella actual és l’antiga capella del castell, restaurada l’any 1947. En un hortet, hi observem també El roure d’en Simó, amb la seva fotografia i tot. Aquí, la seva colla excursionista recorda emotivament en Simó amb la plantada d’un roure tendre, que va morir massa jove i que l’estimaven molt, sembla: Jo no sóc pas lluny; just a l’altre costat del camí. Sant Miquel es troba a l’extrem nord de Collsacabra. No hi trobem ningú. Tot tancat amb pany i forrellat. Hi fem unes fotografies. Aquí hi fa unes ratxes molt fortes de vent –fffiiiiuuuu!, fffiiiiuuuu! I hi fa fred. No hi estem gaire temps, doncs. Anem baixant. Ha arribat l’hora del retorn. És una tornada agradable, que escurcem tot travessant camps de pastura fins arribar a Falgars. Xavier Crosas Casacuberta

PLANTA DEL CASTELL D’EN BAS. Font: Ferran del Campo Jordà

Vídeo d’Antoni Prat i Puig: https://youtu.be/o6Gn-Q0jscQ

Goigs a l’arcàngel Sant Miquel. La Vall d’en Bas: https://1.bp.blogspot.com/-44bMSvrao4Q/Xfiitl_scRI/AAAAAAABQ20/OH5ZZ82yQc4YaMU2F6bbjvSHAF4lg0VRgCLcBGAsYHQ/s1600/miquel%2Bla%2Bvall%2Bden%2Bbas%2B2.jpg

L’HOSTAL DEL GRAU / EL GRAU DE PRUIT

     L’HOSTAL DEL GRAU / EL GRAU DE PRUIT

Per un camí de carro, els traginers amb els seus animals dedicaven una jornada de vint hores a fer el trajecte de Vic a Olot. Us convido a conèixer aquest viatge: sortien de Vic a negra nit i esmorzaven a Roda de Ter. Fet el tram de camí fins L’Esquirol, menjaven un mos a l’hostal de l’Esquirol o del Perai, i seguidament una nova etapa fins a l’hostal de Ca la Rotllada, on la parada per dinar era llarga, llarga, sense presses. Com a auxiliar d’aquest hostal, en casos d’excessiva concurrència (quan ho tenien tot ple), hi havia L’Hostalot, a pocs minuts d’aquí. Després reprenien el viatge. Coll de Cabra. Coll de Comajoan. I propera aturada a l’Hostal del Grau per berenar (una taula copiosament proveïda amb pa amb tomàquet, pernil i embotits). Prop de mitjanit, “beguda”  als Hostalets d’en Bas, i arribada a Olot.

Totes les matinades l’hostal del Grau tremola amb el pas dels traginers. Arriben de cada banda, de Vic i d’Olot, amb les mules ben carregades de mercaderies. Esbufeguen els animals fent tremolar les finestres, despertant la gent. És la mateixa hora en què s’encén el foc de la cuina i s’obren els forns i fa olor de pa acabat de coure. (Mestressa!, crida el traginer. Què hi ha?, pregunta la dona. Hi ha carn d’olla, avui? Tenim una gana!, i per acabar voldrem un cafè i una copa de ratafia, diu l’home. Quants sou de colla? En som cinc, mestressa).

HOSTAL DEL GRAU

Efectivament, quan els viatgers s’acostaven als cingles del Collsacabra per començar el descens cap a la Vall d’en Bas, feien parada a l’Hostal del Grau, ubicat en un indret privilegiat. Mireu com ho explica Marià Vayreda (Olot, 1853-Barcelona, 1903): “Plantat a la vora del cingle, es mira des d’allí com des d’un balcó, el bonic panorama de tota la comarca d’Olot, amb un fons que es perd de vista. Els poblets de Bas i Hostalets es veuen a sota els peus, semblant a la distància d’un tirat de pedra de l’espectador”.

L’Hostal del Grau rep el nom del lloc on ha estat edificat, perquè és molt, molt a prop del Grau d’Olot. (Tos sabem que un grau –del llatí gradus, que vol dir “pas”-és un camí a través d’un cingle que permet assolir-ne la part superior.) Els orígens d’un primer edifici, potser fortificat, cal cercar-los al segle XIV, una fortificació depenent del castell de Bas. (Restes de torres i espitlleres així ho testimonien.) Però l’hostal no s’esmenta fins al segle XVIII, quan els hostalers foren testimonis d’accions de la Guerra de Successió. La casa del Grau va ser reformada pel senyor Manuel Garganta just acabada la Guerra del Francès (1815), que hi bastí un doble pis de cinc arcades a la façana sud. Unes arcades, per davant de les quals discorria la calçada del camí ral, com es pot veure a l’escena ambientada vers  1820-1830.   

HOSTAL DEL GRAU

Un cop fet el descans a l’hostal, la gent de pas que venia de Vic començava els descens de les Marrades, descavalcada de les seves muntures a causa dels forts pendents. També Francisco Zamora (magistrat, escriptor i amant dels viatjar) hi prengué la més gran precaució en travessar el Grau en direcció a Olot l’any 1787: Se encuentra la casa de la Esca y un puente de un ojo, y más adelante el hostal del Grao, en el que empieza la famosa bajada de este nombre, y aquí es preciso echar pie a tierra.

L’Hostal del Grau és un edifici gran, de murs quadrangulars massissos, que fa el seu efecte. Espaiosa, neta, austera i endreçada. Ara és un habitatge d’estiueig, dedicat al turisme rural. Té una façana que es fa mirar. Amb cinc pòrtics i columnes de pedra. Sota aquesta porxada, els pagesos i els viatgers hi guardaven l’animal. A sobre, al primer pis, cinc arcs rebaixats en una galeria oberta. Arc de pedra a la porta principal, amb la llegenda següent: “Manuel Garganta…en 1816”. Un pou amb una enorme cisterna. Des d’aquí, es té una paisatge panoràmic dels Pirineus. Des del cims de Núria fins al Costabona. Originalment, el camí ral passava just per davant dels arcs de la façana principal de l’Hostal, però ara el traçat fa una gran marrada artificial per evitar acostar-se a la casa, en consens amb els propietaris. El seu entorn és deliciós, amb prats i roures magnífics. Al costat mateix de l’Hostal del Grau, comença a baixar el Grau d’Olot. A prop, passat el torrent a la dreta, hi ha la Mina del Bandoler1. Marrades del Grau, extraordinàriament ben conservades. Avall, avall, la Font del Grau. Pont de les Marrades. Font de les Marrades. I al capdavall de la baixada, els primers camps de la Vall d’en Bas i el Molí Vell.

MAS HOSTAL DEL GRAU (1950)

LA BIGA DELS PENJATS DE L’HOSTAL DEL GRAU

La Mina o Balma dels bandolers, llarg passadís encaixat entre uns murs ben alts, és el lloc on s’amaguen les colles de bandolers del camí del Grau (d’aquí li ve el nom). Aquests causen terror als viatgers i als traginers perquè els assalten violentament tot saquejant-los arreu del camí. Les batudes que s’hi organitzen per caçar aquests saltejadors de camins no obtenen un bon resultat. Després dels saquejos, aquests bandits s’amaguen a la balma dels bandolers. Heus aquí que cobreixen el gran call amb troncs i amb terra, que hi fan de teulada, i tot pren un aspecte absolutament natural. Doncs bé, allí tenen l’amagatall.

Amb tots aquest fets, però, es té constància que una bonica noia del mas del Coll, amistançada amb un dels delinqüents, dona informació als malfactors sobre les rondes de guàrdia dels pagesos de la contrada. Ja veieu si n’era d’eficaç i valenta, la mala dona. Tot i això, detenen la noia i li fan confessar la veritat. (A continuació és acusada de traïdora). I bé, un cop descobert el secret que els permet fugir fàcilment, arriben a agafar-los, a aquells bandits: tres o quatre tombs de soga a l’entorn del cos: “Ja us tenim!” I es diu que, a alguns, culpats de molts d’assalts, se’ls enduen, i immediatament pengen els seus cossos d’una biga del sostre de l’hostal del Grau, des d’aleshores anomenada “la biga dels penjats”. En sentim els gemecs, és un instant. I els cadàvers balancegen… (Així es com la biga esdevé famosa.) Quant als cossos d’aquests delinqüents, proclamen l’ordre que ningú no els doni sepultura, sinó que restin insepults com a menja de les aus rapinyaires, i que serveixi d’avís per als malfactors (mentre que les campanes toquen a morts amb un repic diferent). A l’últim, tenen el que es mereixen. Això havia d’acabar així. Ara bé, d’aquesta llegenda no hi ha un testimoniatge escrit, així és que no podem pas garantir que sigui certa…

  1. Mina del Bandoler, enorme esquerda rocallosa o call natural de murs ben alts (de cinquanta metres de llarg i 1,20 d’amplada mitjana), on s’amagaven els lladres de camí ral i els bandolers -d’aquí el nom- als segles XVIII i XIX.

FONT Generalitat de Catalunya

Departament de Política Territorial

i Obres Públiques

L’HOSTALOT DE PRUIT

L’Hostalot, o l’Hostal de l’Esca –citat així en les guies d’Artur Osona-, havia servit d’auxiliar a l’Hostal del Grau quan aquest s’emplenava de gent. Pam-pam!, pam-pam!, uns trucs a la porta de l’hostal. “Ave Maria! Ei, mestressa, que teniu avui per dinar?, preguntava un passavolant. “Pollastre amb arròs al ritme del xup-xup i conill casolà amb herbes”, responia la dona de l’hostal. “Que sigui carregadet el conill, mestressa!”, li ordenava l’home amb ganeta. D’altra banda, l’avi de la Garganta explicava que, de jove, als anys 40, i abans de completar la carretera comarcal actual, hi passaven cada dia mes de cinquanta matxos amb traginers.

L’HOSTALOT

El vell hostal ha sofert les transformacions naturals del pas del temps. L’edifici actual era una casa de pagès que fou abandonada entre els anys 1961 i 1963. L’habitatge arribà a tenir un aspecte ruïnós. Ara bé, al cap d’uns anys, va ser restaurat per en Josep Pons de Manlleu, convertint-la en un habitatge sense l’activitat pagesa. Ara, és un casal entre pasturatges, tota voltada de filats, que és a propòsit del bestiar. Originalment correspon a un habitatge del segle XVIII, reformat el 1831. Va funcionar com a hostal –d’aquí el nom- per acollir viatgers que travessaven el Collsacabra direcció a Olot o bé direcció a Vic. L’Hostalot està situat al costat mateix del camí ral, just abans de començar la davallada del Grau i ben a la vora del punt escollit per construir el magnífic pont que creua la riera. Un hostal on es bevia i es feien tractes; també és possible que es fessin intercanvis de productes en aquest punt i que s’hi cobrés una taxa per al manteniment del pont. Els orígens d’una primera casa són incerts, però, si tenim en compte la seva privilegiada situació geogràfica, serien medievals. A més a més, el lloc és suggestiu i acollidor.

L’Hostalot va ser testimoni dels principals fets bèl·lics de Catalunya, perquè per davant dels murs de la casa primitiva, de ben segur, hi varen passar generals, guerres i revolucions. Les tropes del cabdill remença Francesc de Verntallat l’estiu del 1462, innombrables companyies de l’exèrcit espanyol durant la Guerra de Successió (1700-1714) i, en la Guerra del Francès, els soldats de Napoleó, generals inclosos, durant la guerra ocasionada per la invasió napoleònica (1808-1814), que volia manar a tot Europa. Soldats que van i vénen. I també a principis del 1939, amb el darrers espectecs de la Guerra Civil espanyola, a l’Hostalot, s’hi haurien aturat molts soldats espellingats en retirada i desplaçats del bàndol republicà, els quals varen haver de fer llarguíssimes caminades per salvar la pell, tot passant pel camí ral i pel bosc, camí de França. Per a ells, aquesta guerra estava ben perduda.

Durant la postguerra, el camí rural s’utilitzà com a via de contraban, intercanvi de bestiar i altres béns, per no haver de pagar els impostos establerts pels vencedors.

PONT  VELL DE  L’HOSTALOT

El procés d’empedrat del camí ral de Vic a Olot s’efectuà per iniciativa del corregidor José de Avilés Iturbide, entre 1729 i 1731. El projecte estava supervisat per un arquitecte, i incloïa la construcció de trencaaigües, desguassos, cunetes, marrades, talussos i ponts, dels quals el més pintoresc és el pont de l’Hostalot (casa que abans s’anomenava hostal de l’Esca, i que era com una filial de l’hostal del Grau). Un pont ben bonic. Aquest pont romànic d’un sol arc de mig punt, bastit amb grans pedres tallades, amb barana de pedra i el paviment ben restaurat, data del segle XI.

EL PONT VELL DE L’HOSTALOT

El pont, que creua el torrent o riera del Grau, devia haver arribat a un extrem de degradació notable, i el pas del pont també era molt estret, per això s’aplanà el terreny a banda i banda, formant dues plataformes de més de quaranta metres quadrats, acuradament pavimentades, per tal que els qui havien de creuar poguessin esperar-se a un costat, sense entorpir el pas dels altres.

Ens trobem en una ruta importantíssima, del Collsacabra vers les valls d’Olot. De ben segur que aquesta fou molt ben utilitzada pels traginers, però també per les nombroses tropes que es dirigiren des del cap de corregiment als quarters d’Olot i Camprodon, més propers a la frontera amb França, sobretot després del Tractat dels Pirineus, signat l’any 1659. De fet, el principal motiu per la millora del camí va ser, precisament, la necessària mobilitat dels exèrcits. Un camí històric que aquí té un interès paisatgístic de primer ordre perquè es troba a la zona més abrupta del Collsacabra.

Visitant, sou excursionista o no ho sou? Ara, vinga!, animeu-vos a baixar Les Marrades, el camí ral per entre el bosc, i anireu a parar a Els Hostalets d’en Bas. Avall, avall que fa baixada.

FONT Generalitat de Catalunya

Departament de Política Territorial

i Obres Públiques

LES ROQUES ENCANTADES / LES ROQUES ENCADENADES

Indret carregat de màgia. Una meravella de veure. Es tracta d’una espectacular agrupació de roques enormes, amuntegades i desordenades, que criden l’atenció. Tenen entre trenta-tres i seixanta-cinc milions d’anys. L’acció de l’aigua les va esquerdar, i els terratrèmols dels segles XIV i XV van fer desprendre aquests pedrots de la cinglera, que rodolaren vessant avall fins a dipositar-se aquí, a cavall entre la Garrotxa i Osona. Formen uns grans calls i balmes. En temps molt reculats, haurien estat habitades per camperols. I més tard, haurien servit d’aixopluc per al bestiar. (Els forats a les roques de 8 a 15 cm. en donarien testimoni.) Les deixalles (del bestiar) i la sedimentació les han tapades bastant. Es troben a la carena de la serra Armadans, prop del Santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut. La roca més gran l’anomenen pedra de la Comella o la Roca de les Cadenes, que és un doble monòlit de proporcions enormes. Lloc realment intrigant, singular, que convida a descobrir-hi la fesomia de cada roca. Visitant, aquí cal abstreure’s i veure-hi un poblat prehistòric important (?).

LES ROQUES ENCANTADES

Aquestes altes roques reben el nom de Roques Encantades o Roques Encadenades. Heus aquí que fa una bona colla d’anys, el dimoni vivia en aquest lloc. Sota un gran pedrot, hi tenia el jaç. Quan estava avorrit, s’enfadava molt i molt. I aleshores s’ho passava d’allò més bé tot empenyent aquestes roques enormes pendent avall i seguidament escoltant l’espetec contra les cases de Sant Feliu de Pallerols. Pam!, pam! Ja veieu, doncs, que el dimoni estava ben divertit amb això.

Els veïns d’aquest poble van imprecar, amb els braços estesos, un  càstig contra aquest diable. Déu els envià un àngel com a protector perquè els alliberés d’aquest turment. I aquest, vingut més enllà dels cels, va lligar per sempre les roques amb set cordes. Conseqüentment, el dimoni ja no les va poder bellugar mai més. Al capdavall, li va estar bé.

LA FAGEDA ON TROBEM LES ROQUES ENCANTADES

Si alguna vegada hi aneu, allí podreu gaudir d’un espai de joc magnífic i ben gran. Visió de grans pedres, que es transformen en castells o bé agafen l’aparença d’animals fantàstics, bruixes amb nas de bec o fades de bella estampa, que en diades especials hi corren de nit a la claror d’unes torxes. Pedres per grimpar. Coves per descobrir. Els braços ben oberts per abraçar amb força els arbres. Construcció de cabanyes. Joc de fet i amagar, en què els nens hi criden i hi corren sense alè (trap-trap, trap-trap), xops de suor. Caceres d’ocells amb un tirador de goma de bona punteria. Estudi d’una fageda. Recollida de fulles de tons vermellosos, que el vent fa córrer. Observació dels habitants d’aquest bosc, per exemple, un esquirol, amic dels arbres enlairats i corpulents, que s’està atipant com un lladre: garranyic-garranyec, crunc-crunc, i tants animals diferents amagats sota les fulles. Cerca de fòssils i insectes. Adonar-se del soroll d’una fulla en caure, de l’aleteig dels insectes. Dels sorolls d’aquest bosc, les veus del bosc: el cant dels grills (ric-ric, ric-ric), les corredisses dels conills, els refilets i els cants dels ocells. Contemplació dels colors dels arbres, i els moviments i els sorolls de les branques. Observació del vol dels ocells, que sorolla l’aire quiet. Lectura de contes de bruixes i follets. Cantar i ballar, si convé. Cançons i rialles. I a la llunyania, l’esquelleria sorprenent d’un ramat de vaques. I també cal destacar que el camí que uneix el Santuari de la Salut i Les Roques Encantades és deliciós.

LA VISIÓN DE FAUSTO (1878) DE LUIS FALERO

EPIDÈMIA I MORT A LA ILÍADA D’HOMER

UNA EPIDÈMIA A LA ILÍADA D’HOMER

[Dilluns, 28 de desembre del 2020]

COVID-19. Fins ara, aquesta malaltia infecciosa causada pel coronavirus s’ha emportat del món al voltant d’un milió set-centes mil vides. Quin mal que ha fet, aquesta pesta! Una pandèmia mol greu que ha assotat molts i molts països. La malaltia es propaga principalment de persona a persona a través de gotes minúscules que surten del nas o bé de la boca d’una persona infectada en tossir, esternudar o parlar.

APOL·LO, L’ANATOMIA IDEAL. ARNAULD ELOI GAUTIER D’AGOTY (1741-1780).

Però ara no en parlarem, d’aquesta pandèmia. ¿Canviem d’escenari? ¿Fem un viatge en el temps? Ens trobem al segle VI abans de Crist. En el cant primer de La Ilíada d’Homer, s’hi descriu una pesta. Agamèmnon, el cap suprem de l’expedició grega contra Troia, ha ofès el sacerdot Crises, que li demana que li torni la seva filla Criseida, la qual havia estat atorgada a Agamèmnon com a part del botí obtingut en capturar Ílion (Troia). El sacerdot Crises clama venjança a Apol·lo, i el déu Febos Apol·lo (Febos, que vol dir lluminós, brillant) envia una pesta durant nou dies contra els aqueus (que és així com Homer anomena al conjunt dels grecs). Una pesta que no la causa un virus, sinó les fletxes d’Apol·lo engegades contra el campament grec, que es troba davant les altes muralles de Troia. Així ho explica Homer:

Febos Apol·lo se n’anà rabent pel llarg dels cims ventosos, avall  de l’Olimp, amb l’arc al puny i amb el cor encès d’ira. El déu enfurit avançava ombrívol com la nit. Per fi s’assegué lluny de les naus il·lustres del grecs. I tot seguit va disparar els dards amb punteria perfecta:  un xec espantós ressonà de l’arc de plata per tota la plana. Ben aviat les divines sagetes mortíferes i silencioses van abatre els homes grecs en el sorral i arreu nombroses pires funeràries, plenes de cadàvers, cremaren constantment. Xec, xec, xec. La pesta destrossava els fills dels aqueus1 matant sense treva, i feia esglai de mirar. Per tot hi havia un xisclar dels morts, que fugien, esverats com ocells; i en la nit obagosa, el caçador Apol·lo amb l’arc  lluminós a la mà, i damunt la corda una fletxa, apuntava, sorrut, per engegar-la  sempre. I esglaiava les colles gregues de matances. Durant nou dies, per igual de nit i de dia, per tot el camp dels aqueus, les terribles sagetes del déu enfurit l’aire esquinçaren. I, al desè dia, Aquil·leu va convocar la tropa a una assemblea.

  1. Nom emprat per Homer per designar els grecs.
APOTEOSI D’HOMER. JEAN AUGUSTE DOMINIQUE INGRES, 1827.

Des del principi hem tingut la sensació de por per la velocitat dels contagis. Vida reclosa: “Quedeu-vos a casa”. Tot tancat. Tranquil·litat. Silenci. De primer, els polítics no en feien massa cas. Que ens serveixi de lliçó: cal dir sempre la veritat, cal ser sempre transparent. Ha estat una guerra declarada a l’home com el déu Apol·lo, contra l’exèrcit grec a Troia. La guerra comporta moltes víctimes. La natura ha atacat la humanitat; ens amenaça, ens causa malestar i sofriment. Cal que sapiguem invocar i honorar els nostres déus protectors, els nostres herois a vegades ignorats, que són el personal sanitari –metges i infermers- perquè tinguin l’encert d’aturar aquesta pandèmia tan infecciosa i tan devastadora, i que la vida s’imposi i puguem recuperar la nostra rutina. L’arribada d’aquestes nou vacunes -Pfizer/BionTech (Nova York), Moderna (Massachusetts), Astra Zeneca (Universitat de Oxford), Sinovac (Xina), Sanofi/GSK (Anglaterra), Novavax (EEUU), Curevac (Bayer, Alemanya), Johnson&Johnson (EEUU) i Sputnik V (Rússia)- fa que hi veiem ja un xic de llum, una sortida a tot plegat. ¿Ens en sortirem, d’aquesta? La història demostra que sempre ho hem fet. Ara, ho farem més lentament del que ens agradaria. Ben segur que sí. Ja veurem quin resultat, d’aquí a poc! Ara bé, de cap manera ens podem relaxar, sinó que cal que ens cuidem bé. La COVID-19 és un exemple dramàtic d’una malaltia que està relacionada amb l’edat. Als 75 anys, el risc és molt gran i no en sabem el perquè. Com a últim recurs, també podríem viatjar a Delfos per fer-hi una consulta a l’oracle d’Apol·lo: Diví Apol·lo, déu de l’arc de plata, ¿a partir d’ara, podrem viure la nostra vida? O bé, dit d’una altra manera: ¿No ens mereixem una vida feliç?

APOL·LO AMB LA LIRA. DELFOS