BLOG

MOR PAOLO ROSSI, EL BOMBARDER AZZURRO

PAOLO  ROSSI, EL BOMBARDER AZZURRO ALS 64 ANYS

De què el coneixem Paolo Rossi (Prato, 1956)? Els seguidors del futbol, que ja tenim una colla d’anys a sobre, sabem que  va ser un  excel·lent futbolista italià, que ocupava la posició de davanter centre. Va jugar en equips diversos: Como, Vicenza, en què va fer el seu debut amb dinou anys i hi va estar tres anys, i la Juventus, durant quatre anys, amb dues lligues, una Recopa i una Copa d’Europa. Més tard, Milan i Verona. L’any 1980 va ser inhabilitat durant dos anys per l’escàndol de les quinieles negres o Totonero. (Una bona colla de jugadors, entrenadors i directius s’hi van veure implicats.) Superat aquest tràngol tan vergonyós per al futbol italià, l’entrenador Enzo Bearzot va creure cegament en Paolo Rossi. I aquest va ser l’heroi del tercer títol mundial d’Itàlia, de la fúria blava.  Campió del món amb la selecció italiana l’any 1982, al Mundial de Futbol d’Espanya, en què va ser el màxim golejador amb sis gols. (Paolo Rossi, el martell contra Brasil dels Zico, Sócrates i Falcao, una selecció molt potent aleshores, amb un “hat trick i tot, a Sevilla.)  Rossi va fer plorar el Brasil, que és el títol de la seva autobiografia. Els brasilers no oblidaran mai els tres gols que els va marcar. I, seguidament, aquell mateix any  aconseguia la Pilota d’Or.

PAOLO ROSSI

Ha estat considerat un dels millors davanters de tots els temps. El gran bombarder azzurro, el capocannoniere. Un dels futbolistes més rellevants dels anys vuitanta. En una ocasió, Paolo Rossi va explicar en el programa Che Tempo Che Fa de la RAI, que a Brasil el reconeixen encara i no pot agafar el taxi; cap taxista el vol portar. En una ocasió en què Rossi es trobava de viatge a Brasil, un taxista de Sao Paulo el va conèixer i, forçosament, el va fer baixar del taxi al bell mig del carrer (!).

Paolo Rossi era un jove de la Toscana, que tenia un físic impropi d’un futbolista perquè era remenut. Se’l veia trencadís i poc dotat físicament. Rossi, amb 61 anys complerts,  comenta els inicis futbolístics de la manera següent: Jo era un noiet quan em van dir que la meva salut no em permetia de jugar, com tampoc la meva constitució física perquè era poc robusta. Però no m’ho vaig creure. Els meus somnis eren més forts que els obstacles. Vaig treballar molt dur i vaig creure en mi mateix. Vaig afrontar tots els obstacles amb el cor obert i, un dia, el somni es va fer realitat. Has de creure en tu mateix, treballar dur, respectar els altres i, finalment, el teu somni es convertirà en realitat. I encara, en una entrevista per als mitjans d’Argentina, va comentar el fet següent: durant una concentració amb la selecció italiana, i com que estava tan flac, uns cinc quilos per sota del pes normal, els tècnics varen decidir d’alimentar-lo d’una manera especial. I totes les quaranta nits d’aquella concentració tan llarga, el cuiner, el metge i el massatgista passaven per la seva habitació i l’hi portaven un got de llet calenta i una porció de pastís de poma (sic). Era la manera de fer en aquell moment; ara, però, és el dietista el qui porta molt bé tots aquests temes.

Convé destacar que era una rateta de l’àrea, hàbil i molt viu, que sabia treure profit del seu físic més aviat esquifit, de poc més de 1,74 metres. Un davanter centre diferent als habituals, que sempre són corpulents i alts i amb una bona rematada de cap. Rossi, però, era un oportunista, un caça gols extraordinari.  No tenia un xut potent, però era letal a l’àrea petita. Tenia un talent inqüestionable, intel·ligència, gran velocitat i molt bona visió tàctica. Precís en els moviments. Bon driblatge. Sabia estar sempre al lloc oportú per fer el gol.  

Qui és que no recorda la final del Campionat del Món del 1982 a Barcelona? Qui no hi recorda els gols de Paolo Rossi? Aquell mundial va fer que Rossi esdevingués un jugador immortal. Un campionat que perdura al cor dels italians. Recordem també la presència i la gran exaltació del president italià Sandro Pertini a la final del campionat: Pertini, dempeus, amb les mans enlairades, amb el crit inoblidable de “Campions del món! Campions dels món!”

ITÀLIA, 1982. Dempeus, de dreta a esquerra: Dino Zoff, Francesco Graziani, Giuseppe Bergomi, Gaetano Scirea, Fulvio Collovati, Claudio Gentile. Ajupits,d’esquerra a dreta: Bruno Conti, Paolo Rossi, Gabriele Oriali, Antonio Cabrini i Marco Tardelli.

Actualment, Paolo Rossi es dedicava a participar en actes benèfics i a comentar partits de futbol a la cadena Sky Sports d’Itàlia. Propietari d’un negoci d’agroturisme en una propietat molt bonica de la Toscana, on produïa oli i vi, i hi llogava uns apartaments. Ara, aquest jugador tan genial  ha jugat el seu últim “partit” en algun lloc serè i tranquil, i de molta anomenada.

APLEC DE BRUIXES A RUPIT

Les bruixes són dones posseïdes pel dimoni i coneixedores dels secrets de la màgia. Esposes del diable. Pateixen persecució des del segle XV fins al segle XVIII.

Etimologia:  d’origen incert, probablement preromà. Potser de *vroiksa, del cèltic vroikos “bruc”, pel fet que les bruixes s’apleguen en terrenys amb brucs.    

Iconografia: Des del segle XVI, com eren aquestes bruixes? Són unes dones lletges, velles i solitàries però sexualment actives, que ja han superat l’edat d’infantar. D’altra banda, els pintors algunes vegades les representen com unes noies atractives i eternament joves. D’un extraordinari i insaciable apetit sexual. Els seus atributs són els llibres màgics, l’escombra,  la serp, els perols d’aram, la cabra, les espelmes, el gripau, els gats o bé els ases. I el mussol –símbol del món nocturn-, el qual sovint el veiem acompanyant  aquestes dones de mala vida.

AL·LEGORIA DE LA BOGERIA. PINTURA A L’OLI DE QUENTIN METSYS, 1510/1520.

Les bruixes estan al servei de Satanàs, el maligne àngel caigut, amb el qual han fet un pacte d’aliança. Aquestes donotes escampen epidèmies, misèria i mort, i també obren encantaments i pràctiques màgiques, i poden llegir el futur  de les persones mitjançant objectes i animals gràcies als seus poders malèfics. Així, doncs, no us heu pas d’estranyar de la seva maldat! Heus aquí que elles també són uns personatges irreverents tot exhibint, rialleres, les seves natges. A més a més, susciten la basarda, l’espant, això fa que l’Església s’oposi a la seva presència. Des de finals del segle XV, elles esdevenen l’enemic a vèncer. Els papes promulguen unes butlles que les afecten de manera directa i es publiquen nombrosos tractats d’inquisidors i demonòlegs amb atacs violents contra elles. Aviat, Europa es lliura a una repressió brutal contra les violacions de la llei per part de la bruixeria.

LINDA MAESTRA [UNA BRUIXA QUE PORTA UNA PRINCIPIANT]. FRANCISCO GOYA

Entre el 1400 i el 1750, les ciutats i els pobles es valen de la protecció de fogueres purificadores, que sobretot tenen les dones com a objectiu; d’entrada, ja menystingudes pel pecat original. Que dugueren a cap fets tristos, injustos i esfereïdors. I no en van passar pocs, de sofriments! Per tal que confessin les seves faltes, a les bruixes, les fiquen en presons i són torturades. I busquen, en els mateixos cossos, les proves de la seva natura demoníaca: stigma diaboli. Tot plegat és un reflex de les supersticions d’aquell moment. El mite romàntic les recupera també, però la seva imatge és la d’una dona vella, lletja i desagradable, de mal caràcter i dolenta, que apareix en els contes per a infants, al costat d’un perol fumejant d’herbes aromàtiques. Tenen les òrbites dels ulls enfonsades. De celles molt arquejades. El nas transformat en bec i una mata de cabell que forma crestes damunt del cap. Ja veieu que en són de lletges, les bruixes!, i com espanten els nens, aquests personatges violents i fabulosos! Terror. Por. I, enmig de l’alegria esbojarrada, els plau de cremar encens, menta i farigola.

LA SERPENT. TERRISSA DE JUST BECQUET. MUSEU DE BELLES ARTS I ARQUEOLOGIA, BESANÇON, 1899.

REUNIÓ NOCTURNA DE BRUIXES AL PRAT DE L’ERMITA DE SANTA MAGDALENA* 

Un lloc: “larre”. Un boc: “aque”. Una festa: aquelarre. Reunió. Homenatge. Banquet. Ball. Gaudi. A-que-lar-re. Menjar. Beure. Estimar. AQUELARRE.

Any 1620. Nit tèbia d’un divendres de tardor. Hi ha una festa nocturna al tranquil prat de l’ermita de Santa Magdalena de Rupit. A mitjanit, un seguici de veïnes del poble, tot el que és femella, tot quant hi ha de dona, viudes i casades (Joana Trias, Eufrasina Puig-de-rajols, Hermínia Casadevall, Quela Rupiteres, Hermínia Saltiri, Joana Farrés i Tecla Marigó) -són set de colla- emprèn d’amagat el camí llarg que uneix Rupit amb l’ermita. Els agrada molt aquest paratge perquè, en una nit de lluna plena, la  claror hi és blanca i enlluernadora. Mitjançant les seves bruixeries, conjurs i fetilleries, allí es reuneixen  per anar a fer mal: impedir infantaments de les dones, provocar pedregades, causar males collites i grans danys a les persones, i enverinar el bestiar. Maleïdes dones!

Heus aquí que llavors comença un espectacle inquietant i esbalaïdor. Enmig de la festa, aquestes dones xarrupen el dolç suc de la vinya amb una boca golafre, que els encén els cossos perfumats d’ungüents, que les duu a transgredir les lleis, tot negligint la condemna de Déu. Es posen a blasfemar. Entusiasme. Èxtasi. Fortor de vi. Allà, seuen al ras i mengen de manera desorbitada carn mig crua de porc i de xai. I també els agrada de córrer, embogides i delirants, per les serres en absoluta llibertat, amb la pell de llop a l’esquena i al puny un llarg bastó, amb el qual percudeixen el sòl. Sense normes ni límits. Danses. Misteris. Cultes secrets. I presència de gats diabòlics.

Després del banquet, el monjo vell de Rupit, de robes vermelles –Joan Boherats-, geperut, deforme i molt gras, fa una música de flauta, discordant i grollera. També porta un timbal. Llavors elles dansen libidinosament seguint el ritme, despullades i descalces, de cara al cel, braços en l’aire i sacsejant el cap, amb prou feines tapades amb uns draps, tot formant un cercle al voltant de la gran foguera, però sempre girant al trot en sentit esquerre al so del timbal. Els passos retrunyen. I l’escombra els serveix de cavall. Els ungüents i el vi els faciliten el vol. Roda que rodaràs. Vola que volaràs. Roda que rodaràs. Vola que volaràs.

A vegades, ballen abans de menjar. En altres ocasions, després. Es donen les mans i dansen embogides, udolen salvatges. Xisclen i escupen renecs. La terra tremola sota els seus peus. Alegria esbojarrada. Ritual absurd, indecent, tot formant una anella fantàstica amb les mans agafades, i àgils voltegen tot donant-se l’esquena les unes amb els altres. Allí el diable pren la forma d’un home boc, de cos pelut i banyam recargolat, amb potes de cabra. Un monstre empeltat de boc i home que entra a la dansa. A la dansa! Aleshores, a l’home boc, l’honoren amb el foc de les seves torxes, el persegueixen i el cavalquen, l’abracen i l’omplen de carícies, excitades per l’aventura. Naturalment, totes volen jeure amb ell, inflades de desig. Salts. Corredisses. Crits festius, alliberadors, que trenquen el silenci de la nit. Quin rebombori! Això no ho podem entendre: dona, bruixa, bruixes, esperits de la natura. Esperits malignes, dimonis. Desobediència femenina. Profanació del pa i de les hòsties. Estimulacions. Passió. Erotisme. Enverinaments. Escombres. Volada màgica. Ritus satànics. Tot plegat comporta grans pors entre els veïns.

MEA CULPA. A continuació, aquestes dones són censurades per obrar malament, per creure en un món diferent. No tenen por a la llibertat. I el rector de la parròquia, el consistori i el notari en són els jutges, d’aquestes dones: “Estàveu celebrant un aquelarre amb rituals satànics i amb conjurs tot tenint relacions amb éssers demoníacs.” Així, doncs, heus aquí la sentència: Suspendentur eas laqueo per collum in alta furca, ita quod earum anima separantur a corpore1. La gent discuteix i s’apassiona. Les sis dones són vexades i torturades greument. Quin mal els fan! Plors que commouen. Gran xiscladissa. A la plaça, l’escenari està preparat -els fusters, ferrers i pintors han acabat el seu treball. Amb llaços, aquestes dones són penjades als pals. I el foc n’és l’element alliberador: les flames vencen la por. Les fogueres hi cremen purificadores.

Apagades les brases dels focs, la gent de Rupit fa un acte de fe i s’esforça per tornar a la vida de sempre i oblidar l’horror del que ha succeït. Pensa en els seus fills. Desitja que la mainada torni als seus jocs i al somriure. Però no és fàcil oblidar l’horror, i se’ls fa difícil de viure quan algú encén la metxa del record i de la por. Amb tots aquest fets: prou de fogueres!, prou de cauteles!. De por, ja n’hi ha prou!

  1. Traducció: Que siguin penjades amb un llaç al coll en una forca alta, per tal que la seva ànima sigui separada del cos.

(*) Personatges i fets d’aquesta història és pura invenció. Ara, s’hi pot haver esquitllat alguna dada històrica amb la meva voluntat.

https://iniciacionamontserrat.files.wordpress.com/2015/04/akelarre.jpg
AQUELARRE. FONT: WWW.MAESTROVIEJODESPIERTA

___________________

¿Qui són realment les bruixes? Les bruixes són dones que desobeeixen l’ordre establert. Dones sàvies. Hereves de coneixements molt antics. Però també són dones al marge de la comunitat. Se’ls atribueixen catàstrofes naturals i se les acusa de fer caure pedra, neula i fumassa. Sobretot, els agrada la solitud. Viudes. Solteres. Dones esgarrades. Moltes tenen la capacitat de guarir, amb una gran coneixement del món natural. Remeieres eficients, poderoses. Sàvies en curacions amb ungüents i beuratges. Bones coneixedores de totes les plantes medicinals, que curen la nostra salut. Herbes i aigües guaridores. Dones que sempre han estat lligades a la terra, capaces de gestionar els misteris de la vida i de la mort. Tenen una personalitat molt diversa: tant poden ajudar les dones en els parts, curar un malalt i protegir el bestiar del casal com venjar-se dels qui les ofenen. (Totes les dones poden ser bruixes.)

_____________________

Cal dir que a Rupit i a Pruit també hi han hagut bruixes de carn i ossos, d’existència visible. Qui eren, aquestes bruixes?

La Perota, ventruda i petitona,  vivia a la part alta del poble, a Coll de Castell. Vetllava malalts, vestia morts. I dominava l’art de l’endevinació tot observant el foc de la llar. Remeiera, també, dona sàvia i curadora. Donava remeis a la gent. Atenia els parts i practicava la medicina amb recursos naturals, amb plantes i animals. I amb rituals màgics. Per això, n’era famosíssima. I també passava per les cases a demanar diners per oferir misses per a les ànimes dels difunts, per encàrrec del regne dels morts. (Com que, a casa, hi tenia un fill per alimentar, per aquesta necessitat, feia aquesta tasca de pidolar.)

La Tecla de Santa Magdalena posseïa llibres màgics, amb els quals aprenia a transformar-se en tota mena d’animals, sempre lluny de la mirada dels homes. Ho sabia tot, tot ho havia vist, de tot es recordava. Heus aquí que un dia fou descoberta al mas El Perer de Pruit, transformada en una guilla. Fins i tot uns masovers van veure el lloc on la dona havia amagat les seves robes i les hi van prendre. Quan la dona es va voler vestir, no les trobà enlloc. La Tecla es va omplir d’ira. Maleïts brètols! I llavors va emprendre el camí cap a Santa Magdalena nua, de pèl a pèl, conilla. D’altra banda, cal dir que el fum del llorer i del romaní foragita i combat les bruixes. Així, doncs, que aquestes plantes oloroses mai no faltin a les nostres cases.

         Xavier Crosas i Casacuberta

IL·LUSTRACIO DE DAVID GALCHUTT

ESTANY DEL COLL. SOT DE L’INFERN. MAS LA FEIXASSA. ROCA DELS FRANCESOS. MAS ROCA-ROJA

ESTANY DEL COLL. SOT DE L’INFERN. MAS LA FEIXASSA. ROCA DELS FRANCESOS. MAS ROCA-ROJA

Dimecres, 11 de novembre, 2020

Matí assolellat a Rupit. Continua la tardor daurada. La bonança és total. A les nou del matí, surto de casa i me’n vaig a Can Mallol. Just al davant, en Jaume Vilamuntanya hi té el garatge. Ens trobem allí, i amb el seu jeep guillem cap a l’estany del Coll. Quan hi arribem, en Jaume, enmig d’un prat, hi troba una clapa de bolets de tinta, de totes mides. (Coprinus  comatus, del grec koprós: fems; i del llatí comatus: pelut). I en Jaume en cull un bon grapat, això sí, només els més petits, i em diu que és un excel·lent bolet comestible, amb el qual fa l’aperitiu.

A prop d’aquí, l’estany del Coll que, de fet, és una gran bassa que recull les aigües de les pluges de les terres del voltant. Quin paisatge! Prats ben grans, verds, ondulants, al voltant de l’estany. Lluny, lluny, les vaques fan dringar els esquellots. Miralls d’aigua. També el silenci, en aquests plans herbosos. Espiadimonis. Pit-roigs. Libèl·lules. Caderneres. Tritons palmats. Tritons verds. Granotetes de punts. Granotes roges. Bedolls [Iuncus] i joncs [Betula pendula]. Fins i tot hi ha un hotel o refugi d’insectes ben airós.

L’ESTANY DEL COLL
HOTEL O REFUGI D’INSECTES DE L’ESTANY DEL COLL

Ara agafem l’antic camí de carro a La Feixassa. Ens endinsem en una àmplia fageda, avall, avall, on gairebé no arriba la llum del dia. Fajos de tota mida. Bosc humit i ombrívol. Silenciós. Encatifat de fulles. Ens hem d’aturar: davant nostre el Sot de l’Infern, que és una profunda i llarga clotada, de grans pedres. Gran barranc, feréstec i tenebrós, enmig de la fageda.  No podem travessar. Girem, i voregem la gran carena que tanca la vall d’Hostoles per ponent. Hi tenim una gran vista sobre Sant Feliu de Pallerols.

Seguim un camí ben llarg, un poc embardissat. Sabem que per aquesta banda de la fageda hi ha d’haver, enclotades, les ruïnes del mas la Feixassa, un habitatge posat en una balconada dels límits de Collsacabra. (Aquest indret ens fa veure que la vida a pagès devia ser sacrificada, molt i molt dura.) No és fàcil de veure-la, ni de trobar-la. Ens costa molt. Els camins de la Feixassa s’estan perdent. Troncs. Bardisses. Arbres caiguts. Fulles seques que ho encatifen tot. I, és clar, com que fa tan de temps que està en ruïnes totals, els esbarzers ho cobreixen gairebé tot. No obstant això, vet aquí que en Jaume l’ha trobada: sota una vegetació molt espessa, en veiem un pany de paret amb una espitllera i l’entrada principal de la casa. La Feixassa està completament desfeta. Enderrocs i bardisses. Ben a prop, una àrea circular, delimitada per una pedres clavades al terra, que és com si diguéssim, l’era del mas. La feixa gran, que és el que vol dir “feixassa”, no la veiem ni la intuïm enlloc, perquè tot està cobert d’arbres. I no hi queda res més. Què hi farem? Hi fem unes fotografies i una gravació de l’indret.

Ruïnes del mas La Feixassa, sobre Sant Feliu de Pallerols.

En fi, reprenem la marxa. Una estona costa amunt. Una bona pujadeta. Agafem el camí dels gossos de caça, el seguim. Ara, però,  el camí no sembla pas que continuï. De sobte, a dalt, se senten uns bels llastimosos. Bee!, bee!, bee! Bee!, bee!, bee! Veiem una cabra amb un aire vigilant, resolt: acaba de parir dos cabridets. Entenem que les cries criden la mare. Ai!, quin belejar! Ens n’apartem, no fos cas que els espantéssim. Tirem amunt, i trobem uns pedrots enormes, aquí i allà. Calls de parets altes i balmes de barrets ben grans. Una meravella de veure. Trobem també la Roca dels Francesos, i la seva balma. El nom prové de quan la guerra dels “francesos”. La gent del país en van atacar una bona colla, de “gavatxos”, i els llançaren daltabaix  d’aquest roquer.

BALMA BEN GRAN PROP DEL MAS ROCA-ROJA
ESQUEIS I GRAN PEDROTS PROP DEL MAS ROCA-ROJA

Sortim de la fageda tot travessant un torrent petit. Al cap d’un prat gran, amunt: mas Roca-Roja. Una casa de pagès modesta de pedra i de fusta, petita, que devia ser de gent senzilla. Un abeurador per a les vaques, per als ases i per als matxos i les pedres de sal per llepar els bous i les vaques. Al darrere, hi havia un saüquer, d’aroma medicinal. A l’altre costat, la pallissa i els estables enganxats a la casa, i a tocar, la bassa. I més enllà, el bosc espès. Al davant, més enllà del portal gran, el camí que mena a Comaserra. Ho trobem tot tancat i barrat. Sembla que ara només hi ha vida a l’estiu. Però el lloc és acollidor, i té una panoràmica esplèndida pel costat nord: la serra Mateus, tan blava, tan quieta, tan llunyana, amb una altura de 1025 / 1060 metres. Seiem davant de la casa i hi esmorzem: un generós entrepà de pa amb tomàquet amb pernil.

MAS ROCA-ROJA

Havent esmorzat, agafem la pista que ens farà arribar al punt de partida. Bosc de bedolls ben gran, preciós. (La gent del país en diu beços.) Amb el sol, sembla un bosc de fantasia. Abans d’arribar a l’estany del Coll, un senyor, tot passant amb bicicleta, reconeix en Jaume Vilamuntanya. Ens aturem. És un amic d’en Jaume, de fa temps. Ens saludem, ens diem adéu i continuem el camí. Aviat arribem on tenim el jeep aparcat. L’excursió ha estat bé: hem fet exercici, ens hem cansat i hem conegut indrets nous. Així, doncs, no sé si es pot demanar més.

BOSC DE BEDOLLS PROP DEL SANTUARI DE LA SALUT

Xavier Crosas i Casacuberta

CRIM A LA MASIA ELS ESQUEIONS. BANDOLERISME A LA COMARCA DE LA SELVA, SEGLE XIX

CRIM A LA MASIA ELS ESQUEIONS1

Ferriol, que actuava arreu del Collsacabra i de la Selva, per boscos i cingleres i pel camí ral de Vic a Olot, va ser un saltejador de camins i un bandoler molt rellevant durant al primer terç del segle XIX. I assassinava els viatgers. En fi, n’havia fetes de tots colors. El text següent ens permet conèixer una sagnant malifeta d’aquest bandit a la masia Els Esqueions, en què Ferriol va assassinar tots els seus estadants: tota una família sencera i treballadora, que vivia humilment de l’estalvi i de l’aprofitament de tot allò que la terra i el bestiar els oferia.

Els fets ocorreguts al mas haurien estat de la manera següent:

Durant una nit fosca d’estiu, el bandoler Ferriol i els seus dos ajudants, un dels quals només té catorze anys, surten d’amagat de la seva cova, propera a la font transparent del Corb. El grup voreja la feixa gran de la part de dalt i s’encamina envers la masia dels Esqueions, que els és molt propera. Arribats allí, volten la casa amb la voluntat de robar. Gairebé el silenci es pot palpar. De sobte, el lladruc d’un gos esclata; lladra amenaçadorament. El masover es desperta, salta del llit i d’una revolada es vesteix, agafa l’escopeta i baixa l’escala ben de pressa fins arribar al portal. Obre la porta i topa,  davant per davant, amb els bandits. Es barallen a mort, i tot seguit el capitost Ferriol, fort, poderós, li etziba una ganivetada mortal al coll, abatent-lo allí mateix.

Aleshores l’assassí entra precipitadament al casal. L’esposa tot xisclant dona crits d’auxili; i s’agafa de les mans amb la filla, una davant de l’altra. Plenes de terror, miren de fugir corrent amunt i avall. El malvat Ferriol s’hi llença al damunt. Amb un crit esgarrifós, hi perden la vida, la mare i la filla. Desgràcia i mort. Els crits d’espant de la mestressa fan que el pastor i la minyona es despertin a dalt més alt de la casa. Heus aquí que tots dos irrompen a la sala gran llançant un crit d’esglai. Bramulen de dolor. L’espectacle és esfereïdor. Ben espantats, es llancen contra la porta; això no obstant, allí són degollats amb un gran ganivet, el pastor i la minyona. Ai!, ai! Quina desgràcia!

Lassitude. Pintura d’Albert Belleroche (1864-1944) Museu d’Art i d’Història, Orange.

Ben de pressa, els tres botxins rapinyen quatre coses de valor de les calaixeres, de les tauletes i de les robes.  I abandonen rabents el mas amb els sacotells a l’esquena. Quin mal han fet! I ara, mala mort els desitgem, a aquests maleïts! Ara bé, la història no acaba pas amb un final tan trist.

Els campanars de Collsacabra i de la Vall d’Hostoles repiquen per mobilitzar els pobles per perseguir els criminals. Ning-nang!, ning-nang! Ning-nang!, ning-nang! Tothom acut al clam d’aquest repic de campanes. De fet, transcorre poc temps d’aquest cas tan desgraciat, i els veïns de la contrada així es manifesten exultants: “Ja han detingut en Ferriol! Ha comès uns actes que sols mereixen forca.” “Quina sort! Ara el malvat pagarà la culpa per tot el mal que ha fet!”

Cal dir que no és pas estrany, doncs, que la gent se n’alegri, de la detenció d’aquest home odiós. La guàrdia el fa presoner immediatament, i el lliura a les autoritats. El judici és a Vic l’any 1828. Quina condemna té? Condemna a mort per a aquest assassí. Ja veieu si n’era d’eficaç, la justícia. Tot seguit, del condemnat, en fan bocins. I van posar quatre trossos del cos d’aquest bandit en unes gàbies que van plantar en quatre indrets de Collsacabra: al Pla de la Salut, a Coll-ses-Viles, al Grau d’Olot  i al coll de Condreu, com a escarment per als bandolers i bandits. (Els vells de la contrada diuen que posaren el seu cap dins una gàbia de ferro, i el penjaren d’un roure alt i robust del davant del mas Els Esqueions, l’escenari del crim, perquè fos testimoni del fets.) Aquesta gàbia ara es troba al Museu Episcopal de Vic. ¿Us heu adonat, doncs, que la maldat mai no comporta una vida feliç sinó el tràngol d’un  càstig molt sever?   

Estructura de metall en què penjaven els criminals perquè servís d’escarment per als bandolers i bandits (segle XIX).
  1. Masia Els Esqueions: aquest mas està situat damunt la riera de l’Om, prop del Pont de Papalló, el qual fa de frontera entre les comarques d’Osona i de La Selva. Aquest mas, situat a la vall de l’Om, és abandonat al final de la Guerra Civil (1946/1950). Després de la Guerra Civil, el mas es va aterrar per aprofitar-ne els blocs de pedra per edificar el nou Hostal de La Devesa. Aquest hostal fou construït davant de la vella masia, que tenia el mateix nom, al peu de la carretera de Vic a Olot.El topònim Esqueions també el veiem escrit com Esquellons. Els grans pedrots que hi ha a prop del mas tenen l’aparença d’unes esquelles, de les quals provindria el nom d’Esquellons.
  2. Personatges i fets d’aquesta relat és pura invenció. Ara, s’hi pot haver esquitllat alguna dada històrica amb la meva voluntat.

Xavier Crosas i Casacuberta

ELS BUGADERS D’ARMADANS [LLEGENDA]

MASIA  D’ ARMADANS

Esplèndida casa de pagès, molt a prop de Les Roques Encantades. A una altitud de 1.095 metres. Llindes del 1872-1877.  Restaurada, molt canviada si voleu, però bella i atractiva. (La modernitat ha comportat recuperar el que pertanyia al passat.)

Cal situar en aquest indret els fets que van ocórrer en la llegenda següent: Els bugaders d’Armadans.

MASIA ARMADANS

ELS BUGADERS D’ARMADANS [LLEGENDA]

La llegenda diu que en algun lloc a prop de la casa hi havia unes pedres grans encastades a terra i mig tapades per la vegetació, amb dos forats ben grossos, en els quals alguns diuen que hi havia amagat un perol ple d’or. Altres afirmen que n’hi havia dos.

En temps molts antics, la família que vivia a Armadans tenia un bon ramat de xais i cabres. Era riquíssima i passava una vida envejable. El masover es cuidava de guardar-los i de fer-los pasturar pels esplèndids prats dels voltants de la casa. Els vigilava situat damunt d’unes penyes ben grans que li feien de mirador. D’aquesta manera matava dos pardals d’un tret, perquè també vigilava l’or que hi havia amagat sota les pedres on seia.

Ningú no en sabia res, del tresor; ni tan sols s’ho podien imaginar. Excepte un foraster que de tant en tant treia el nas en aquell indret i que no parava de pensar com ho podia fer per agafar el tresor. Perquè sempre hi havia aquell maleït pastor assegut allà sobre! I fins i tot hi passava moltes nits!

Rumia que rumiaràs, el foraster va anar als prats de sota de la casa, vora la font del llop, on pasturava el ramat, i amb una grans gestos es posà a baladrejar:

-Pastor, el llop! Pastor, el llop! Se us emporta les ovelles! Veniu, correu!

Amb aquests crits, les ovelles es van esverar i van començar a córrer en totes direccions, ben espantades. El pastor hi baixà per foragitar el llop. El foraster, aprofitant que el pastor havia caigut al parany, va pujar com un llamp a les penyes i, amb un pic i una pala, va desenterrar el tresor i va marxar tan de pressa com va poder.

El pastor arreplegà, ben dematí, les ovelles, però, del llop, no en va trobar cap rastre. Més tard, es va adonar amb gran pena que algú havia regirat el seu amagatall i que l’or no hi era. Pobre pastor! Feia realment mala cara. Prou que corregué d’ací i d’allà per mirar d’atrapar els lladres, però tot restava en pau i tranquil·litat. I és que per molt llesta que sigui una persona sempre n’hi ha una altra que ho és més.

MASIA ARMADANS COBERTA DE NEU,

C O L L S A C A B R A

ESPAI D’INTERÈS NATURAL