BLOG

LES ROQUES ENCANTADES / LES ROQUES ENCADENADES

Indret carregat de màgia. Una meravella de veure. Es tracta d’una espectacular agrupació de roques enormes, amuntegades i desordenades, que criden l’atenció. Tenen entre trenta-tres i seixanta-cinc milions d’anys. L’acció de l’aigua les va esquerdar, i els terratrèmols dels segles XIV i XV van fer desprendre aquests pedrots de la cinglera, que rodolaren vessant avall fins a dipositar-se aquí, a cavall entre la Garrotxa i Osona. Formen uns grans calls i balmes. En temps molt reculats, haurien estat habitades per camperols. I més tard, haurien servit d’aixopluc per al bestiar. (Els forats a les roques de 8 a 15 cm. en donarien testimoni.) Les deixalles (del bestiar) i la sedimentació les han tapades bastant. Es troben a la carena de la serra Armadans, prop del Santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut. La roca més gran l’anomenen pedra de la Comella o la Roca de les Cadenes, que és un doble monòlit de proporcions enormes. Lloc realment intrigant, singular, que convida a descobrir-hi la fesomia de cada roca. Visitant, aquí cal abstreure’s i veure-hi un poblat prehistòric important (?).

LES ROQUES ENCANTADES

Aquestes altes roques reben el nom de Roques Encantades o Roques Encadenades. Heus aquí que fa una bona colla d’anys, el dimoni vivia en aquest lloc. Sota un gran pedrot, hi tenia el jaç. Quan estava avorrit, s’enfadava molt i molt. I aleshores s’ho passava d’allò més bé tot empenyent aquestes roques enormes pendent avall i seguidament escoltant l’espetec contra les cases de Sant Feliu de Pallerols. Pam!, pam! Ja veieu, doncs, que el dimoni estava ben divertit amb això.

Els veïns d’aquest poble van imprecar, amb els braços estesos, un  càstig contra aquest diable. Déu els envià un àngel com a protector perquè els alliberés d’aquest turment. I aquest, vingut més enllà dels cels, va lligar per sempre les roques amb set cordes. Conseqüentment, el dimoni ja no les va poder bellugar mai més. Al capdavall, li va estar bé.

LA FAGEDA ON TROBEM LES ROQUES ENCANTADES

Si alguna vegada hi aneu, allí podreu gaudir d’un espai de joc magnífic i ben gran. Visió de grans pedres, que es transformen en castells o bé agafen l’aparença d’animals fantàstics, bruixes amb nas de bec o fades de bella estampa, que en diades especials hi corren de nit a la claror d’unes torxes. Pedres per grimpar. Coves per descobrir. Els braços ben oberts per abraçar amb força els arbres. Construcció de cabanyes. Joc de fet i amagar, en què els nens hi criden i hi corren sense alè (trap-trap, trap-trap), xops de suor. Caceres d’ocells amb un tirador de goma de bona punteria. Estudi d’una fageda. Recollida de fulles de tons vermellosos, que el vent fa córrer. Observació dels habitants d’aquest bosc, per exemple, un esquirol, amic dels arbres enlairats i corpulents, que s’està atipant com un lladre: garranyic-garranyec, crunc-crunc, i tants animals diferents amagats sota les fulles. Cerca de fòssils i insectes. Adonar-se del soroll d’una fulla en caure, de l’aleteig dels insectes. Dels sorolls d’aquest bosc, les veus del bosc: el cant dels grills (ric-ric, ric-ric), les corredisses dels conills, els refilets i els cants dels ocells. Contemplació dels colors dels arbres, i els moviments i els sorolls de les branques. Observació del vol dels ocells, que sorolla l’aire quiet. Lectura de contes de bruixes i follets. Cantar i ballar, si convé. Cançons i rialles. I a la llunyania, l’esquelleria sorprenent d’un ramat de vaques. I també cal destacar que el camí que uneix el Santuari de la Salut i Les Roques Encantades és deliciós.

LA VISIÓN DE FAUSTO (1878) DE LUIS FALERO

EPIDÈMIA I MORT A LA ILÍADA D’HOMER

UNA EPIDÈMIA A LA ILÍADA D’HOMER

[Dilluns, 28 de desembre del 2020]

COVID-19. Fins ara, aquesta malaltia infecciosa causada pel coronavirus s’ha emportat del món al voltant d’un milió set-centes mil vides. Quin mal que ha fet, aquesta pesta! Una pandèmia mol greu que ha assotat molts i molts països. La malaltia es propaga principalment de persona a persona a través de gotes minúscules que surten del nas o bé de la boca d’una persona infectada en tossir, esternudar o parlar.

APOL·LO, L’ANATOMIA IDEAL. ARNAULD ELOI GAUTIER D’AGOTY (1741-1780).

Però ara no en parlarem, d’aquesta pandèmia. ¿Canviem d’escenari? ¿Fem un viatge en el temps? Ens trobem al segle VI abans de Crist. En el cant primer de La Ilíada d’Homer, s’hi descriu una pesta. Agamèmnon, el cap suprem de l’expedició grega contra Troia, ha ofès el sacerdot Crises, que li demana que li torni la seva filla Criseida, la qual havia estat atorgada a Agamèmnon com a part del botí obtingut en capturar Ílion (Troia). El sacerdot Crises clama venjança a Apol·lo, i el déu Febos Apol·lo (Febos, que vol dir lluminós, brillant) envia una pesta durant nou dies contra els aqueus (que és així com Homer anomena al conjunt dels grecs). Una pesta que no la causa un virus, sinó les fletxes d’Apol·lo engegades contra el campament grec, que es troba davant les altes muralles de Troia. Així ho explica Homer:

Febos Apol·lo se n’anà rabent pel llarg dels cims ventosos, avall  de l’Olimp, amb l’arc al puny i amb el cor encès d’ira. El déu enfurit avançava ombrívol com la nit. Per fi s’assegué lluny de les naus il·lustres del grecs. I tot seguit va disparar els dards amb punteria perfecta:  un xec espantós ressonà de l’arc de plata per tota la plana. Ben aviat les divines sagetes mortíferes i silencioses van abatre els homes grecs en el sorral i arreu nombroses pires funeràries, plenes de cadàvers, cremaren constantment. Xec, xec, xec. La pesta destrossava els fills dels aqueus1 matant sense treva, i feia esglai de mirar. Per tot hi havia un xisclar dels morts, que fugien, esverats com ocells; i en la nit obagosa, el caçador Apol·lo amb l’arc  lluminós a la mà, i damunt la corda una fletxa, apuntava, sorrut, per engegar-la  sempre. I esglaiava les colles gregues de matances. Durant nou dies, per igual de nit i de dia, per tot el camp dels aqueus, les terribles sagetes del déu enfurit l’aire esquinçaren. I, al desè dia, Aquil·leu va convocar la tropa a una assemblea.

  1. Nom emprat per Homer per designar els grecs.
APOTEOSI D’HOMER. JEAN AUGUSTE DOMINIQUE INGRES, 1827.

Des del principi hem tingut la sensació de por per la velocitat dels contagis. Vida reclosa: “Quedeu-vos a casa”. Tot tancat. Tranquil·litat. Silenci. De primer, els polítics no en feien massa cas. Que ens serveixi de lliçó: cal dir sempre la veritat, cal ser sempre transparent. Ha estat una guerra declarada a l’home com el déu Apol·lo, contra l’exèrcit grec a Troia. La guerra comporta moltes víctimes. La natura ha atacat la humanitat; ens amenaça, ens causa malestar i sofriment. Cal que sapiguem invocar i honorar els nostres déus protectors, els nostres herois a vegades ignorats, que són el personal sanitari –metges i infermers- perquè tinguin l’encert d’aturar aquesta pandèmia tan infecciosa i tan devastadora, i que la vida s’imposi i puguem recuperar la nostra rutina. L’arribada d’aquestes nou vacunes -Pfizer/BionTech (Nova York), Moderna (Massachusetts), Astra Zeneca (Universitat de Oxford), Sinovac (Xina), Sanofi/GSK (Anglaterra), Novavax (EEUU), Curevac (Bayer, Alemanya), Johnson&Johnson (EEUU) i Sputnik V (Rússia)- fa que hi veiem ja un xic de llum, una sortida a tot plegat. ¿Ens en sortirem, d’aquesta? La història demostra que sempre ho hem fet. Ara, ho farem més lentament del que ens agradaria. Ben segur que sí. Ja veurem quin resultat, d’aquí a poc! Ara bé, de cap manera ens podem relaxar, sinó que cal que ens cuidem bé. La COVID-19 és un exemple dramàtic d’una malaltia que està relacionada amb l’edat. Als 75 anys, el risc és molt gran i no en sabem el perquè. Com a últim recurs, també podríem viatjar a Delfos per fer-hi una consulta a l’oracle d’Apol·lo: Diví Apol·lo, déu de l’arc de plata, ¿a partir d’ara, podrem viure la nostra vida? O bé, dit d’una altra manera: ¿No ens mereixem una vida feliç?

APOL·LO AMB LA LIRA. DELFOS

ESTIU I HIVERN A COLLSACABRA PER JOAN TRIADÚ

La botiga de Ca l’Ample de Rupit vol rendir homenatge a l’escriptor i pedagog  Joan Triadú (Ribes de Freser, Ripollès, 1921- Barcelona, 2010). Als setze anys ja era professor de català i va començar a exercir com a mestre l’any 1938, en plena Guerra Civil. Un cop acabada la guerra, es va llicenciar en llengües clàssiques i després es va dedicar, sobretot, a l’ensenyament i a la crítica literària. Per raons de salut, Triadú pujà a Cantonigròs per primera vegada el juny del 1943. Mireu com ell ens ho explica: L’estiu del 1944, Cantonigròs vessava de convalescència i d’estiueig.  En aquell mateix any, Joan Triadú creà el Concurs Parroquial i Festa Literària del Collsacabra (1944-1968), tot seguint una idea de Jordi Parcerisas i sota la protecció del rector de la Parròquia de Cantonigròs. Ara bé, Triadú en fou l’ànima i l’autèntic pal de paller, d’aquell certamen literari. I cada any des de llavors, i sempre més, Joan Triadú va passar temporades d’estiu a Cantonigròs. El 1956 va escriure el llibre El Collsacabra, un recorregut, escrit en prosa poètica, per una terra que ell coneixia molt i molt bé, i que estimava. Amb la finalitat, doncs, d’honorar-lo, adjuntem al nostre blog el text següent, on Joan Triadú ens descriu les seves percepcions i sensacions d’un estiu i d’un hivern a Collsacabra.

Davant de ca la Filomena de Cantonigròs (1951). D’esquerra a dreta, al primer rengle, Maria Aurèlia Capmany, Núria Picas, Antoni Pous, Miquel Llor, Carles Riba, Mossèn Feliu Vila, Marià Manent i Joan Cortés i Vidal. AL segon rengle, Jordi Sarsanedas, Joan Triadú, Mossèn Joan Farràs, Segimon Serrallonga, Elena Blanco, Joan Barat, Antoni Comas, Jaume Bofill i Ferro (Fons de l’Arxiu Parroqial de Cantonigròs)

MASIA EL CORRIOL. DIBUIX DE JOAN BARBARÀ

ESTIU A COLLASACABRA*              JOAN TRIADÚ

Estiu. Ha passat Sant Isidre, celebrat amb fogueres nocturnes. L’espectacle de tants punts lluminosos escampats per la fosca, flotants i insistents, em recordava dos moments (semblants per a mi ara) de la infància: l’exposició del 29 i el referèndum per a l’Estatut del 1932. Que en són d’absurdes les relacions que se’ns imposen així! Haurem de creure que hi ha sempre alguna part de la memòria o de la sensibilitat que viu en estat de somni… Passà també Corpus, i el carrer fou entapissat de flors, que s’unien  en dibuixos i estrelles, cors i calzes. Sàvia, la gent es reparteix molt bé en dos grups:  els qui van a la processó  i els qui se la miren. L’aire tan sensible del país se sentí, per Corpus, de l’olor de tantes flors trepitjades, una olor espessa, de primavera cansada. Ara la calor entra amb les seves olors pròpies: el fenc, la palla, la pols, la terra escaldada. Constantment, a les llunyanies de la plana i de les serres hi ha una calitja fosca, a través de la qual el sol fa les seves decoracions simples, d’estampeta monumental.

CARRER DEL FOSSAR DE RUPIT

2. L’estiu, aquí dalt, no fatiga tant. Època de l’estupor, d’un enlluernament artificial. De lluny aquest el veuré com una successió de migdies absoluts que ho aplanen tot sota una ardència permanent. Les facultats se’n ressenten. Moltes coses –les de l’esperit sobretot- és més difícil fer-les suant que tremolant. Amb tot, no estimo l’hivern: no desitjo el sofriment de l’indefens. No m’hi puc sentir indiferent. La llibertat estival i la gent que se l’acampa contribueixen a asserenar-nos. La calma ve, però, per cansament: és impura.

3. Surto a punta de dia per a una caminada, amb la missa prèvia. És un bany de llum. Al matí l’estiu esdevé tot un altre. A mesura que el sol puja cap al zenit el bosc és més acollidor. A contrallum les clarianes es veuen plenes de moviment. En canvi a la tarda, després de la peresa de la migdiada, sembla que tot es cansi. La verdor es torna una mica amarga. És l’hora de les lentes i tranquil·les converses  que van camí de la confidència. Al capvespre, si es camina amb la lleugeresa que dona una bona jornada, les converses passen més fàcilment a la condició de xiu-xiu discret. La bellesa d’aquesta situació, la gràcia natural que té, s’explica pel seu caràcter d’innecessària, d’impremeditada. Si no, fora tot el contrari. És la pau que baixa als camps allò que  veritablement vol silenci. Fins el fressejar dels passos sembla adormit. Ens aturem i un bon bocí de país és als nostres peus. De la jornada resta només un gran i dens alè de batalla que puja a l’encontre de la nit. L’aire canvia ràpidament, com per necessitat, i se sent passar el nou per les branques altes dels faigs, impetuosament, mentre a la vall tos els afanys es baten en retirada. Se sent també alguna cançó camperola, de retorn, més melangiosa que una queixa explícita. ¿Cruix en els homes la recança d’un dia acabat, d’alguna cosa enduta per sempre? Ara les mans es posen al tronc més proper, amb usada refiança. La companyia de tota la diada, quina familiaritat que estableix amb les coses! És el moment d’arrencar un brot qualsevol i posar-se’l a la boca. ¿Sant Francesc no ho hauria permès? Potser sí, com a homenatge inconscient, íntim, a l’endolcidora claror de posta i a tots els camins de ponent que ara s’esborren. La lliçó de l’hora és aquest acte genial de submissió a la llei  de tota criança. Després cau la nit i tornen a parlar alt: com i l’encongiment hagués vingut d’una pregunta inoportuna que mai no podrem contestar.

PARRÒQUIA DE SANT ROC DE CANTONIGRÒS

4. Agost. Contra el pes suprem de les coses, aquests dies –el de la fruita, el de tot el cos, el dels vels de calitja- hi ha l’aèria  mobilitat de pollancres. La gent va a mercats, a fires, a festes. El consol és que el temps gira, que els colors i les sentors s’esvaeixen, empal·lideixen imperceptiblement.

5. Tot s’ha dit de la nit d’estiu. Deu quedar només allò que no es pot dir, ni en vers, ni en prosa, ni en música. Aquests ulls girats al cel dels sants d’altar preferits de la pagesia, com miren en una nit així, en què els grills venen de les estrelles! Amb l’esguard fix, els sants poden passar el rosari, estremits, de tanta veritat fins al cor de llur fusta, marbre o pedra. ¿Què gosarà destorbar-los? Sovint passen estels fugaços, com avergonyits.

6. Les nits, encara. L’agost a la muntanya és un mes nocturn. De dia tot es va tornant pàl·lid i de color de palla. Ací el batre s’allarga fins ben tard i l’olor seca de la pols groga entra pertot.  Les nits, en canvi, tenen la pols celeste, aquesta vaporosa capa d’infinites puntes lumíniques. La calor ha pujat al cel. Però l’espectacle empal·lideix quan es presenta la reverberació lunar de darrere els serrats. Aquella claror augmenta fins a la desproporció, i quan tot sembla a punt d’esclatar, sageteja pels arbres més alts de la carena el primer raig directe, i un extrem corbat del gran cercle blanc fa una entrada fàtua, insubstancial, que explica  el gran silenci i la fredor que ha regnat en tota l’escena. ¿Per això tant de desordre, tanta desbandada de constel·lacions? La lluna d’estiu, a la muntanya, només serveix per a qui camina de nits. És un seriós destorb per a una de les coses més eternament noves i més inexplicables que Déu posa a la nostra consideració: contemplar el cel estrellat. La lluna, en canvi, entreté els romàntics d’aquarel·la barata i fa lladrar els gossos –i encara els gossos poc intel·ligents. Ací, un bon clar de lluna plena, sobre les penyes dels espadats, és tolerable i res mes. Aleshores convé sentir venir la son, cloure els ulls i ajustar la finestra.

FONT DE RAJOLS DE LA VERGE DE LA GELADA

7.  He trobat que Collsacabra es pot descriure a base de la xifra de tres. També es pot sintetitzar així la vida d’alguns coneguts de tot arreu. Superfície, normalitat, conducta trivial. Missa, cop de pedra, aliment sòlid. Un viatge a l’any, roba a l’armari, amunt i crits. Opinions, pocs i bons, riure gras. Llevar-se la gorra, una part de rosaris, Déu l’hagi ben perdonat: Amén.

8. Entra el setembre. Uns grans núvols clars, i les darreres tempestes amb tot l’aparat. L’aire recupera vivor i tendresa, i els ocells corren com uns esperitats. A migdia encara ens colla la calda. Les fonts són saboroses, amb un punt de fresc que no es cansa. Quedar-se amb un llibre prop  del so  i de l’olor de l’aigua, sota la protecció dels faigs. Poesia? Ni poesia –pesa massa l’ambient-, ni novel·la, divagacions, pensament, viatges, biografia. Heus ací un lot acceptable. Cal reconèixer, però, que per llegir no hi ha com la nit, a la pròpia cambra i amb un llum ben emplaçat. La natura i el llibre es repugnen una mica. El llibre exigeix concentració, i la natura és dispersió. El llibre és feble, íntim, no diu  aquesta boca és meva; la natura, en canvi, és abassegant: de llum, de tots els sentits, de rumors –i no  dic res dels cards que se situen (ja hi eren, naturalment) a sota nostre quan ens deixem anar damunt un prat aparentment llis; ni de les formigues que es porten com autèntics habitants del regne de Lil·liput; ni de la humitat eterna i comprometedora de què es gaudeix a l’herba… Els llibres, sí, parlen d’aquestes coses deliciosament. Per llegir, el cap ens ha de treballar. (Poc o molt, depèn del llibre i depèn del cap. Cadascú fa el que pot.).  I el cap no treballa bé si, per exemple, com deia Dickens, les sabates ens van estretes… El llibre vol un cert confort i poques competències. Contra la natura, l’home creà les cases. La tasca de l’excursionista, amb el retorn a la tenda i a l’acampada, ha d’ésser bona per força, i ho és, perquè va contra el corrent, que és la closca, la casa. Ara, la closca amb un bon llibre ja és una de les cimes de  la vida. L’estiu, per contrast, m’hi fa pensar. El de Collsacabra, amb fred a l’ombra i insolació al sol, m’hi fa pensar encara mes; o bé, ¿és que en aquest temps, sadolls de relaxament, torna la nostàlgia de la intimitat?

TAVERTET. PINTURA DE JOAN VILA I ARIMANY
ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT CRISTÒFOL DE TAVERTET

9. La gent se’n va com se’n va l’estiu. Han deixat una màscara d’ells mateixos que es farà vella de seguida. No seran capaços ni de tornar-se-la mirar. Pollancres, revolts de carretera, comes de profunda verdor, passen ara de retorn: de quina veritat s’emparen? Cadascú dona múltiples imatges d’un mateix, entre els secrets i les revelacions. ¿De quina dolcesa s’hauran fet un regne? La gent ens diu: Se’t coneix en la cara. Sí, si en aquell moment no portem la careta –la invisible, la perfecta imitació del natural. Ningú no es mira mai del tot en va les coses sofertes, naturals, senzilles, de què  es valen els camps i les muntanyes. Per això, cada adéu és un plec, cada record una inconscient rendició. La salut, el repòs, la distracció són –encara que no ho sembli- excuses. Hi ha una necessitat més íntima i més personal, atàvica, de retorn al punt de partida; van a recollir la màscara. Però la troben dissolta, fosa, evaporada al sol. A la ciutat l’oblidaran de seguida. Hi ha tantes coses per fer a la ciutat!

HIVERN A COLLASACABRA PER  JOAN TRIADÚ

L’amo es passeja. la mestressa fa mitja. Els altres miren a terra. Algú, de tant en tant, furga el foc, com si fes un acte molt greu, ple de responsabilitat. L’estança fa olor de llet bullida. Entra algun badall i s’insinua la primera becaina. Les lletanies. Després venen les pregueres especials: Sant Josep, Sant Roc, Sant Antoni, i les oracions per als difunts.

RUPIT, ANY 2017

  1. Deu de gener. Hi ha un mot en l’aire, només: puresa.

2. Divuit de gener. S’ha parlat del preu de la solitud. Acceptar-la sense reserves. La gent ho respecta això. Quan pel carrer, l’únic carrer, que regalima sempre de desglaç, passo tot sol, i no m’aturo enlloc fins al porxo lluminós de l’església. La gent sembla que ni em miri. Quina delicadesa hi ha, de vegades, en l’home senzill! No gaire enllà, el senyor rector fa llenya i la majordoma atipa les gallines. Surt un home dalt d’un serrat amb un bastó a tall d’escopeta i un farcellet a la punta del bastó. És un carboner dels que treballen a hores, endins del bosc. Al sol, s’hi està bé. La boira baixa  es desprèn  a poc a poc de les rieres ombroses, amb un fum blanc que toca les puntes dels arbres i s’esvaeix per sempre.

3. El pur despullament, sec i tenaç, del paisatge, té una cosa de primitiu. L’avantatge dels països de fred és aquest: l’enduriment. Ara tot fa pensar en els elements més simples: pa, sol, aigua clara, llum freda. La natura es torna monàstica, la qual cosa no vol pas dir que estigui en pau, que reposi. Al contrari: la calma, el marasme tardoral, en un lent  declivi cap a la decadència, ha cessat de cop. Quan entra el gener, tot vibra com de cristall i se’ns comunica a dins. ¿No sentiu amb quina energia cruix al vostre pas, la terra glaçada? La duresa que ha adquirit tot és l’última, però indestructible, defensa de la vida. Tot allò que era dèbil, passatger, afalagador, ha desaparegut. Resten les permanències, les forces immòbils, les ungles i les dents de la natura: arrels i troncs, i branques com mans. Aquest meravellós descobriment de l’hivern és una ofrena inoblidable del Collsacabra. Aquí se’ns dona tot amb horitzons amples, sota un sol càlid i constant, amb un vent sec que treu la son i esvaeix fins i tot els records. L’hivern esdevé un temps de treball, de cap despert i ull viu. Per fora, es va com per feina. Aquest és el seu ritme. Les llunyanies es presenten enganyadorament pròximes i el pas s’hi afanya. Sant Julià de Cabrera, Sant Pere de Falgars, Tavertet, inspiren confiança en la proximitat. Sense adonar-me’n, camino de pressa. Però, a entrada de fosc, cal sotmetre’s al descans, que s’imposa com un toc de retir. El sol es pon amb tota la innocència, sense espectacle, senzill i humil.

ESGLÉSIA PARRÒQUIA DE SANT ROC. CANTONIGRÒS

4. L’art, a l’hivern, s’exigeix perfecte i amb tendència a ésser objectiu. És que la realitat no intenta convèncer-nos de res. L’esperit s’hi sent bé. Són dies –final de gener- d’escriure amb precisió i amb regularitat. Aquesta regularitat és molt important, ara. El temps la imposa. Temps de llegir amb propòsits concrets, religiosament. Però res que sigui feble ni barrejat. Allò que tendeix a mineral i a l’elemental s’adiu molt més amb la puresa del món.

5. El rosari amb família. L’amo es passeja. la mestressa fa mitja. Els altres miren a terra. Algú, de tant en tant, furga el foc, com si fes un acte molt greu, ple de responsabilitat. L’estança fa olor de llet bullida. Entra algun badall i s’insinua la primera becaina. Les lletanies. Després venen les pregueres especials: Sant Josep, Sant Roc, Sant Antoni, i les oracions per als difunts. L’un s’aixeca per aquí, l’altre per allà. La corda al despertador. Darrer cop d’ull al foc. L’amo deixa la llibreta dels comptes a l’armari del menjador. Tothom es retira amb discreció i com si en tingués una certa recança. Se senten els esclops per l’escala i els crecs dels interruptors. Quin fred deu fer a dalt!

MASIA EL BACH DE PRUIT

6. El febrer, en créixer el dia, s’esvalota. Això em tanca a la cambra. El fred és viu i cal treballar pràcticament al llit. Llegeixo aquesta frase de Thibon: “El veritable amic no és pas aquell que sap inclinar-se amb pietat damunt el nostre sofriment, sinó el que sap mirar sense enveja la nostra felicitat”. I també diu això, encara més amarg: “La veritat i l’èxit s’exclouen mútuament”.

7. Passeig fins al Pla Boixer, exposant-me a una nevada. L’acidesa del desemparament hivernal ha perdut la novetat que tenia pel gener. La boira cobria els límits avui, fins a una immobilitat absoluta. Molt abans d’entrada de fosc, es veia llum en alguna masia. La neu arriba al Puigsacalm i sembla que, a cada represa, les precipitacions se’ns acosten més. Una bona nevada –em deia en C.- és indispensable.

              -És clar, perquè hi hagi saó… –li he dit ingènuament.

              -Sí, i per les meves fotos! –m’ha contestat esclatant a riure.

8. M’ha semblat que una bona dona ens havia sentit, i m’ha sabut greu.M’asseguren que les bèsties pateixen poc de fred, i me n’he alegrat molt. Un masover de P. m’ha ensenyat la cort. Quan he vist les vaques arrenglerades, he pensat en la llegenda: Els animals la nit de Nadal parlen. En alguns països hom els adorna amb flors i els deixen sols. Realment hauria d’ésser molt trist, per a ells, tenir només una nit a l’any per a parlar i que hi hagi visita humana… Però això jo no li podia dir al meu amic masover. Seguint el fil del meu pensament, li he preguntat què hi havia de les relacions entre la música i la producció de llet. No se n’ha pas rigut. La música d’harmònica i els vidres de color blau milloren els efectes de la munyida, diu. Passà la mà per les anques de les vaques, que es giren a mirar-nos en silenci, amb  els seus grans ulls humits i tristos. Alguna, de maternitat pròxima, jau com si adorés. La llum, l’escalf, el baf, les al·lusions als vidres blaus –he recordat ràpidament Chartres- i a l’harmònica, m’han fet pensar en un temple. També certes flaires a les misses plenes de les parròquies d’aquí dalt fan pensar en una cort! Però allí hi ha sovint uns ulls àvids, de criatura que es val d’una llibertat, tot i que allò que fa més gran l’home –segons Pascal- és que sap que ha de morir.

9.Darrers de febrer. Pel toc del campanar, vaig saber que havia nevat. Vaig saltar del llit  a obrir la finestra. N’hi havia un gruix d’un pam. Una munió de pardals s’escridassaven i es perseguien pels ràfecs de la teulada. Mentre el bosc i els camps encara no tocats tenen una placidesa de muntanya, el carrer ja està fet una llàstima. La neu cau de les teulades, i tot regalima. Amb pales, la gent ha fet uns passos de porta a porta; allí on es trepitja la neu queda negra. Durant uns dies res no ha interromput la nostra pau: no ha dringat el telèfon, ni hi ha hagut cap motor en marxa, no ha existit la carretera i s’ha interromput la correspondència. Tinc un munt de cartes per tirar. La neu s’acaba aquí a tocar, dos quilòmetres més avall. A la plana i a totes les valls pròximes, el sol ho ha esbandit i assecat tot, llevat dels torrents, que baixen amb una grandiositat molt ostentosa. Els còrrecs d’aquí dalt, però, tenen encara –entaforats a les balmes, sense sol-, una bona capa de gel al damunt. L’aigua corrent passa per sota. De nit, amb lluna plena, la fantasia de Cabrera i Aiats, de blanc en llum blanca, fa massa bonic. Heus ací l’ascesi de l’hivern, la seva prodigiosa qualitat de cristall, dissolta en una crisi glacial d’infinita pols de vidre corrent.

CINGLERA DEL FAR

10. Com ha canviat el color de tot, rentat per la neu! El març comença, tímid. Coses a dir, coses a pensar. M’adono que estic sortint d’un període d’immersió, de fixesa interior, de ritme. Ara hi ha en la natura, a tot arreu, i en l’aire, una vaguetat sorpresa, una suspensió. Les muntanyes semblen clavades darrere una poderosa projecció a contrallum, amb una gran matisació de colors. Mirant-m’ho, tot em sembla superficial, insignificant. Procuro fixar la meva atenció en un sol punt: primer, visual; després, interior, però no ho aconsegueixo. La casa llunyana que em miro –distingeixo una dona vestida de negre que estén la roba damunt la llenya del cobert i una criatura, que primer l’havia confós amb un gos, que se li arrapa a les faldilles- es va perdent al meu esguard, dispers en el cel variable de març; però no en l’espai infinit, sinó en aquell cel immediat a les muntanyes. La vaguetat que en un punt molt llunyà però immens, o bé molt interior i petit, que de mica en mica ho anul·la tot, sense por de res, i s’emporta –mitja hora, deu minuts, uns moments potser- el temps i l’avenir, fatigant; i sé que sóc mortal, i que aquest punt és Déu…

                                                                                                Joan Triadú i Font

Font: JOAN TRIADÚ, El Collsacabra. Barcelona, 1994, pàgs.: 199-203.

R U P I T

LA NAPEU, LA DONA MÉS VELLA DEL MÓN, ÉS DE RUPIT [PERSONATGE LITERARI DE MÀRIUS SERRA].

L’InfoK, el programa informatiu del Super3 adreçat al públic més jove que presenta Laia Servera, ens presenta el nou personatge literari creat per l’escriptor Màrius Serra i la il·lustradora Roser Calafell. Es diu Napeu, és de Rupit i és la dona més vella del món. Descobriu-la.

Sabíeu que, gràcies a Adam, Rupit és el poble més antic del món?

“Som al poble més antic del món perquè Adam ja va cagar a Rupit (o bé, Adam va cagar arrupit.)”

Passat el Pont Penjat, l’Alf i la Bet van començar a caminar pels carrers estrets de la part vella. Havien d’anar esquivant gent. La seva bellesa havia transformat Rupit en un poble turístic, visitat per gent d’arreu del món.

Presentació de “Les aventures de la Napeu” a la llibreria Ona Llibres de Barcelona, en la qual Màrius Serra ens fa cinc cèntims dels relats que envolten aquest nou personatge rupitenc.

L’ALF I LA BET AL PONT PENJAT DE RUPIT. IL·LUSTRACIÓ DE ROSER CALAFELL

MOR PAOLO ROSSI, EL BOMBARDER AZZURRO

PAOLO  ROSSI, EL BOMBARDER AZZURRO ALS 64 ANYS

De què el coneixem Paolo Rossi (Prato, 1956)? Els seguidors del futbol, que ja tenim una colla d’anys a sobre, sabem que  va ser un  excel·lent futbolista italià, que ocupava la posició de davanter centre. Va jugar en equips diversos: Como, Vicenza, en què va fer el seu debut amb dinou anys i hi va estar tres anys, i la Juventus, durant quatre anys, amb dues lligues, una Recopa i una Copa d’Europa. Més tard, Milan i Verona. L’any 1980 va ser inhabilitat durant dos anys per l’escàndol de les quinieles negres o Totonero. (Una bona colla de jugadors, entrenadors i directius s’hi van veure implicats.) Superat aquest tràngol tan vergonyós per al futbol italià, l’entrenador Enzo Bearzot va creure cegament en Paolo Rossi. I aquest va ser l’heroi del tercer títol mundial d’Itàlia, de la fúria blava.  Campió del món amb la selecció italiana l’any 1982, al Mundial de Futbol d’Espanya, en què va ser el màxim golejador amb sis gols. (Paolo Rossi, el martell contra Brasil dels Zico, Sócrates i Falcao, una selecció molt potent aleshores, amb un “hat trick i tot, a Sevilla.)  Rossi va fer plorar el Brasil, que és el títol de la seva autobiografia. Els brasilers no oblidaran mai els tres gols que els va marcar. I, seguidament, aquell mateix any  aconseguia la Pilota d’Or.

PAOLO ROSSI

Ha estat considerat un dels millors davanters de tots els temps. El gran bombarder azzurro, el capocannoniere. Un dels futbolistes més rellevants dels anys vuitanta. En una ocasió, Paolo Rossi va explicar en el programa Che Tempo Che Fa de la RAI, que a Brasil el reconeixen encara i no pot agafar el taxi; cap taxista el vol portar. En una ocasió en què Rossi es trobava de viatge a Brasil, un taxista de Sao Paulo el va conèixer i, forçosament, el va fer baixar del taxi al bell mig del carrer (!).

Paolo Rossi era un jove de la Toscana, que tenia un físic impropi d’un futbolista perquè era remenut. Se’l veia trencadís i poc dotat físicament. Rossi, amb 61 anys complerts,  comenta els inicis futbolístics de la manera següent: Jo era un noiet quan em van dir que la meva salut no em permetia de jugar, com tampoc la meva constitució física perquè era poc robusta. Però no m’ho vaig creure. Els meus somnis eren més forts que els obstacles. Vaig treballar molt dur i vaig creure en mi mateix. Vaig afrontar tots els obstacles amb el cor obert i, un dia, el somni es va fer realitat. Has de creure en tu mateix, treballar dur, respectar els altres i, finalment, el teu somni es convertirà en realitat. I encara, en una entrevista per als mitjans d’Argentina, va comentar el fet següent: durant una concentració amb la selecció italiana, i com que estava tan flac, uns cinc quilos per sota del pes normal, els tècnics varen decidir d’alimentar-lo d’una manera especial. I totes les quaranta nits d’aquella concentració tan llarga, el cuiner, el metge i el massatgista passaven per la seva habitació i l’hi portaven un got de llet calenta i una porció de pastís de poma (sic). Era la manera de fer en aquell moment; ara, però, és el dietista el qui porta molt bé tots aquests temes.

Convé destacar que era una rateta de l’àrea, hàbil i molt viu, que sabia treure profit del seu físic més aviat esquifit, de poc més de 1,74 metres. Un davanter centre diferent als habituals, que sempre són corpulents i alts i amb una bona rematada de cap. Rossi, però, era un oportunista, un caça gols extraordinari.  No tenia un xut potent, però era letal a l’àrea petita. Tenia un talent inqüestionable, intel·ligència, gran velocitat i molt bona visió tàctica. Precís en els moviments. Bon driblatge. Sabia estar sempre al lloc oportú per fer el gol.  

Qui és que no recorda la final del Campionat del Món del 1982 a Barcelona? Qui no hi recorda els gols de Paolo Rossi? Aquell mundial va fer que Rossi esdevingués un jugador immortal. Un campionat que perdura al cor dels italians. Recordem també la presència i la gran exaltació del president italià Sandro Pertini a la final del campionat: Pertini, dempeus, amb les mans enlairades, amb el crit inoblidable de “Campions del món! Campions dels món!”

ITÀLIA, 1982. Dempeus, de dreta a esquerra: Dino Zoff, Francesco Graziani, Giuseppe Bergomi, Gaetano Scirea, Fulvio Collovati, Claudio Gentile. Ajupits,d’esquerra a dreta: Bruno Conti, Paolo Rossi, Gabriele Oriali, Antonio Cabrini i Marco Tardelli.

Actualment, Paolo Rossi es dedicava a participar en actes benèfics i a comentar partits de futbol a la cadena Sky Sports d’Itàlia. Propietari d’un negoci d’agroturisme en una propietat molt bonica de la Toscana, on produïa oli i vi, i hi llogava uns apartaments. Ara, aquest jugador tan genial  ha jugat el seu últim “partit” en algun lloc serè i tranquil, i de molta anomenada.