CA  L’APOTECARI  DE  RUPIT  (CAL MESTRE)

Entre els oficis de més prestigi entorn la medicina en destaquen els apotecaris, adroguers i doctors en medicina. Aquesta casa va pertànyer a Esteve Beguerie, cirurgià i apotecari, que molt orgullós va fer inscriure aquesta llegenda en llatí al portal de casa seva:

IESVS. MARIA. ALTISSIMVS CREAVIT DE TERRA MEDICAMENTA,

ET VIR PRVDENS NON ABHORREBIT ILLA.

STEPHANVS. 1688. BEGVERIE.

Jesús. Maria. L’Altíssim va crear els medicaments de la terra,

i l’home prudent no els refusarà. (1688)

ARA PARLO JO!

L’apotecari Esteve Beguerie dicit,

Lloat sia Déu nostre Senyor, creador del cel i de la terra, pels segles dels segles. Amén.

Comença feliçment, amic lector, a escoltar-me i sabràs com componc els medicaments a la meva apoticaria. Patrons Sant Cosme i Sant Damià, sigueu-me propicis!

Agraeixo a Déu que, de molt jove, m’ajudés a prendre la natura com a punt de partida de la meva activitat i a aprendre la pràctica de la farmàcia. No utilitzo conjurs, ni fórmules divines, ni prodigis, ni miracles. Faig una medicina totalment deslligada de la màgia i dels curanderos d’altres cultures. Mai no recorro a una explicació sobrenatural. La medicina és una “ciència pràctica”, com deien els grecs, una téchne.

Enceto la meva jornada tot observant les ferides i les malalties sense recórrer a l’ajut diví i utilitzo herbes amb característiques medicinals i també embenats. Remeis que calmen els dolors. Aquesta ciència mèdica l’adquireixo gràcies a llibres i tractats copiats durant centúries, i que estudio amb gran profit i atenció. El grec, el llatí i la gramàtica m’ajuden a llegir bé els formularis i les descripcions dels receptaris. Sobre la natura (Perì Fyseos). De arte medica. De medicina. Corpus Hippocraticum. De humanis corporis fabrica. Secretum secretorum. Uns textos ben antics per a conèixer l’ofici d’apotecari, per a aprendre els trucs necessaris per fer preparacions de remeis exitosos; consegüentment, sóc molt ben rebut i estimat en aquest meu poble. Els vilatans creuen en mi gràcies als meus consells i recomanacions. Tinc experiència, sóc honest i respectat pet tothom perquè curo els racons més secrets de l’home, gràcies als meus remeis i la meva atenció. L’observació clínica i l’actitud humanitària ennobleixen la meva professió.

En aquestes terres fèrtils, amb simplicitat i sacrifici, hi descobreixo prou bé les propietats curatives dels vegetals, així com les composicions medicinals adients per a cada malaltia. Per tant, passo pel mig del bosc per recollir-hi les herbes.

A més, també tinc cura del meu hort de la salut –Sanitatis hortus. El meu herbari propi. El meu hort medicinal. (Tots els horts haurien de tenir plantes aromàtiques: un jardí magnífic amb la seva pèrgola vimetera de sostre alt.) Plantes que cultivo per tal d’elaborar-ne remeis casolans. Plantes que ens regalen benestar i salut. Plantes amb principis actius poderosos, que conec prou bé. Aranyoner (Prunus spinosa). Arç blanc (Grataegus monogyna). Baladre (Nerium oleander). Camamilla (Matricaria recutita). Ceba (Allium cepa). Clau (Syzygium aromaticum). Farigola (Thymus vulgaris). Fonoll (Foeniculum vulgare). Llorer (Laurus nobilis). Gingebre (Zingiber officinale). Grèvol (Ilex aquifolium). Magraner (Punica granatum). Marialluïsa (Aloysia citriodora). Matafaluga (Pimpinella anisum). Menta (Piperita longuifolia). Murtra (Myrtus communis). Nou moscada (Myristica fragrans). Orenga (Origanum vulgare). Ortiga (Urtica dioica i Urtica urens). Poliol (Mentha pulegium). Romaní (Rosmarinus officinalis). Rosella (Papauer rhoeas). Sajolida (Satureia montana). Tarongina (Melissa officinalis). Te (Camellia sinensis). Til·la (Tilia cordata). Tintura d’àrnica (Arnica montana). Valeriana (Valeriana officinalis). Xicoia (Cichorium intybus).

La salut consisteix en l’harmonia entre els diversos elements contraris del cos humà: el fred i la calor, la humitat i la sequedat, l’amargor i la dolçor i totes les coses anàlogues. Quan aquesta harmonia es trenca, apareix la malaltia. I davant d’això, tinc una habilitat especial a reconèixer les malalties, a fer diagnòstics exactes. A més, hi ha aspectes molt importants que cal tenir en compte, com ara la manera de ser, el medi físic en què el pacient viu, l’ambient social en què es desenvolupa. I, naturalment, recomano les dietes higièniques al pacient perquè aquest tingui forces per afrontar la malaltia. Caminar i dormir són també mesures higièniques excel·lents.

La major part de les fórmules medicinals prové del regne vegetal de la nostra rodalia, remeis benèfics amb una bona acció interna. Al meu entrendre, els vegetals són els medicaments més eficaços. De les diverses plantes, en faig servir  totes les parts -de les arrels als fruits- com també el troncs, les branques, les fulles, les baies, els borrons i les flors, cadascuna de les quals té unes capacitats terapèutiques diferents.

Faig ús també dels ous, la mel, la llet, la sal, la mantega i el vinagre i els greixos d’animals. I tracto la malaltia amb medecines simples, tot i que també elaboro medicaments compostos, usant una gran nombre d’ingredients amb les proporcions adequades. Sóc savi en l’apoticaria. Decocció. Trituració,.  Polvorització. Purificacions mitjançant el foc. Pols. Herbes en infusió. Destil·lació. Antídots contra les mossegades dels animals verinosos. L’herba escorçonera, per exemple, és un remei molt eficaç per curar les mossegades d’escurçó. I soc destre a usar l’instrumental apropiat per a cada cas (espàtules de metall, morters de bronze, balances i instruments quirúrgics). I també disposo de caixes -amb retrats de sants i santes- plenes de plantes.

A l’armari cordialer, un moble sagrat de fusta ben treballada, hi tinc una bona col·lecció de pots de ceràmica dels segles XVI i XVII. De diversos tipus: pots de canya o albarels, gerres o urcèoles, terrines, flascons i pots de ceràmica blanca –cadascun amb el nom llatí de la substància que conté. Magnífica ceràmica vidriada amb una decoració vegetal, de tonalitat blava cobalt. Ei, estimats lectors! Sabíeu això? El nom cordialer prové de l’ús professional que en fem perquè, de primer moment, es feia servir per guardar els medicaments anomenats cordials, aptes per a la cura del cor.

A la part davantera de l’estança, hi tinc el taulell de roure, ben antic, on remeno morters de pedra, faig ungüent espès i tou, despatxo una medicineta, manipulo l’espàtula, peso amb escrúpol i arrodoneixo una píndola. Ampolles de xarop. Alcaloides. Potets. Tintures. La balanceta. Lloo la pràctica de la farmàcia com a cosa neta, polida, científica. Professió singular, màgica i reparadora.

____________________________________________________

   

HO SABIES?

– El mot apotecari prové del llatí apothecarius. I aquest mot llatí, del grec apothéke,  que vol dir “dipòsit”, en aquest cas de medicaments.

– Els apotecaris i apotecàries són els dignes precursors dels farmacèutics.

– El déu grec Asclepi (Asklepiós), Esculapi, en llatí (Aesculapius), era el déu de la medicina.  El seu símbol és una serp enroscada al voltant d’un bastó, un signe que també ara representa l’activitat mèdica (una serp enroscada al voltant d’una copa).

– Higieia i Panacea eren les filles del déu Asclepi. Higiea ens ha deixat la paraula “higiene” i Panacea és “el remei que cura tots els mals”.

– Hipòcrates de Cos (segle V aC) és el fundador i el mestre de la medicina grega. Amb ell s’inicia la medicina occidental. El Corpus Hippocraticum conté treballs de medicina i el Jurament hipocràtic. Els metges havien de fer aquest jurament per tal de poder ingressar a la corporació de la medicina hipocràtica. Tot un codi de deontologia. Una valuosa guia ètica. Encara ara, els metges fan aquest jurament.

– Resum del Jurament hipocràtic:

El metge compartirà els coneixements mèdics amb el seu personal docent, amb la família, i també amb els alumnes. Sempre ha de mirar d’utilitzar les prescripcions dietètiques en benefici dels malalts. No ha de receptar mai cap fàrmac mortal ni cap producte avortiu. El comportament serà digne i honrat, sempre en benefici dels malalts. Portarà una vida pura, lliure d’imperfeccions en el treball. Els metges  especialistes de cada matèria seran els qui faran les respectives pràctiques medicinals. Cal que mantingui el secret professional en totes les qüestions relacionades amb els seus pacients. Amb aquesta bona conducta, honrarà la professió i tindrà una vida feliç.

“QUE L’ALIMENT SIGUI LA TEVA MEDICINA I QUE LA MEDICINA SIGUI EL TEU ALIMENT”. HIPÒCRATES

– Dioscòrides (segle I dC) és autor de l’obra De materia medica, en què fa la descripció de sis-centes plantes i n’extreu les propietats medicinals.

– Aulus Corneli Cels (segle I dC) va escriure De arte medica. Hi parla de la dieta, la farmàcia i la cirurgia.

– Galè de Pèrgam (segle II dC) és la gran figura de la medicina romana. El seu nom ha esdevingut com a sinònim de “metge”, “el qui exerceix la medicina”.

– La paraula metge, medicina i medicament són d’origen llatí: medicus, medicina, medicamentum.  Farmàcia, fàrmac i farmacèutic són d’origen grec: pharmakeía, phármakon, pharmakeutikós.

– Valetudo significa en llatí “salut”. Un romà per dir “adeu” deia VALE! (que vol dir “Que tinguis molta salut!”).

– La paraula nàusea prové del grec naûs (“nau”). Sensació de mareig, amb ganes de vomitar quan es viatja en vaixell. Ara, mareig prové del llatí mare, maris (“mar”) amb la mateixa sensació.

– El metge defensa òbviament l’autonomia en la seva professió. El metge disposa d’un mètode basat en l’anamnesi (en grec, anámnesis, memòria dels símptomes passats), en el diagnòstic, que consisteix  a conèixer (en grec, gignóskein) i percebre els símptomes actuals de la malaltia; per arribar, a través del raonament (en grec, logismós), a un pronòstic (en grec, prónoia), que permeti la teràpia.

– El romaní i la ruda. En temps de la creació, Déu i el diable competien a veure qui feia més bona feina. Déu va crear el romaní, olorós i de virtuts medicinals. El dimoni va crear la ruda, que fa molt mala olor. Sempre s’havia dit que la ruda era planta de bruixes (que feien servir per als seus ungüents), però curiosament la ruda també serveix per a espantar bruixes.(Els alls també fan la mateixa funció, diuen). [Font: Biblioteca Cordill. Núm. 11]

Setembre  2, 3, 4 i 5. Any 2024. Uns dies a la regió del Lot. Sortim de Rupit a la tarda avançada. Cap a la Jonquera. Llenguadoc-Rosselló (en occità, Lengadòc-Rosselhon; en francès, Languedoc-Roussillon). Se’ns fa de nit pel camí. Sopem en una àrea de l’autopista. Continuem fins a Narbona. I ens instal·lem al Kyriad Hotel als afores de la ciutat.

Ens llevem d’hora i abandonem Narbona. Avui fa sol. Passem per Carcassona i, al cap de poc, Toulouse. Després, Montauban. Finalment, tot seguint una carretera sinuosa i poc transitada, arribem al poble de Saint-Cirque Lapopie, en ple centre del Parc Natural des Causses de Quercy. França interior. França rural.

Saint-Cirque Lapopie és considerat dels Plus Beaux de France. Poble medieval de targeta postal. Poble discret, seductor, penjat damunt d’una cinglera, a cent metres per damunt del riu Lot. Pugem a la roca de la Popie (de l’occità “popa” o promontori en forma de mamella), on hi ha les restes d’un antic castell, les terrasses del qual ofereixen unes vistes esplèndides de tota la vall amb el riu Lot.

Als peus d’aquesta fortalesa, els carrers del poble, tancats amb portals fortificats, conserven nombroses cases ben antigues, amb molt de caràcter. Façanes de pedra, o bé cases amb entramats de fusta. Cases del segles XIII al XVI. Estretes, de teula plana, vermella, de fort pendent. ­Dalt del poble, en un terreny herbat en pendent, un bonic i vell cementiri amb escultures, tombes i monuments malmesos pel pas del temps. Senzill i petit. Racó de pau on ningú no hi entra.

Abans del segle XVI, en aquest poble, s’inicia una activitat important: la torneria. El segle XIX aquesta activitat esdevé molt rellevant junt amb la viticultura  i el comerç regional del vi. Els torners  -“roubinetaires”- fabriquen aixetes de boix per a les botes de vi. Aleshores el poble compta amb uns quaranta artesans torners. I les botes de vi de Cahors les transporten pel riu Lot. Des de l’Edat Mitjana fins al segle XX, el riu Lot és una via de transport de mercaderies de baix cost fins l’arribada del ferrocarril. És per això que al llarg de gairebé un quilòmetre, entre Bouziès i Saint-Cirq Lapopie, hi podem recórrer un camí de sirga excavat a la roca, des d’on amb una corda estiraven la barca des de terra per fer-la avançar paral·lelament a la riba. Sembla que s’hi vegin antigues roderes i tot, i la paret de roca ran del camí cau en picat fins al nivell de l’aigua.

Reprenem la marxa, travessant tota la vall. Visita a la ciutat medieval de Cahors, Cahors la magnifique, posada vora un meandre del riu Lot i envoltada de turons. La tardor és una estació ideal per visitar Cahors. Dormim a l’Hotel Restaurant La Chartreuse Logis de France. Ens llevem d’hora. El dia és més aviat clar i no fa pas fred. Els estudiants prenen la ciutat ben conscients del deure de l’estudi. Les fulles dels arbres hi canvien el color del paisatge. Una bona passejada, a primera hora. El mercat, al costat de la catedral. El mercat setmanal té lloc el dimecres i dissabte de cada setmana. Mercat necessari, lligat a la vida quotidiana. Mercat interior i mercat al descobert. Un mercat que de ben segur es fa des d’antic. Sabors. Olors. Colors. Lloc de molta concurrència. Fruita. Hortalisses de tota mena. Formatges de la terra. Foie gras d’oca i d’ànec. Tòfones. Olives. Oli. Mel. Pa. Eh? Què és això? Un autocar més aviat petit, que és una cansaladeria. Un brocanter, passat i present: petits objectes decoratius, mobles, llibres, vaixella, quadres, roba blanca antiga. Hi comprem un plat de ceràmica.

Cathédrale Saint-Étienne, és a dir, la catedral de Sant Esteve, és una baluerna romànica. Hi entrem, passegem sota dues enormes cúpules bizantines, una de les quals representa la lapidació de Sant Esteve envoltat per vuit profetes. Detalls gòtics. Vitralls enormes. No hi ha gairebé ningú. El claustre gòtic és una joia.

Sortim i ens orientem per anar a Pont Valentré (en occità Pont de Balandras). Travessem el nucli antic per un carrer principal. Continuem amunt. Amb el riu Lot sempre a l’esquerra voltem la ciutat. El riu Lot que en realitat abraça tota la citat. Pont Louis Philippe. Pont de chemin de fer. I ara, el famosíssim Pont Valentré (segle XIV). Arquitectura de l’edat mitjana. Hi destaquen tres torres de defensa damunt de sis arcs ben grans. El pont fa un gran efecte. Recorda una fortalesa. Forma part del camí de Sant Jaume en territori francès. Pont de lluites, de comerç, de pas de pelegrins i de turisme. Ens hagués agradat travessar-lo a poc a poc i badar des de dalt, però no es pot tenir tot. De nit, il·luminat, també ha de tenir un encant especial. El fotografiem.

Vinga!, en una de les parets de la torre central, mirem de trobar-hi un diable, sobre el qual hi ha una llegenda. Diuen que l’arquitecte està desesperat per la lentitud de les obres del pont, per la qual cosa fa un pacte amb el diable: Satanàs posarà tot el seu saber en la construcció, i l’arquitecte, en pagament lliurarà la seva ànima. Aquest es posa mans a l’obra, i hi construeix un magnífic pont que creua el riu Lot. Un cop acabats els treballs, l’arquitecte no vol acompanyar-lo a l’infern i, a més a més, el posa a prova demanant-li que vagi a buscar aigua amb un garbell per als treballadors. El diable, però, no hi té èxit, i l’arquitecte trenca el tracte. Satanàs, foll de venjança, cada nit desfà el cim de la torre, i cada dia els homes el reparen. El temps passa i, en una restauració del pont (1878), l’arquitecte Paul Gout fa esculpir un petit dimoni a la part superior de la segona torre.

Passegem pels carrers de la part nova de la ciutat. Arquitectura contemporània. Voreres que són un verger, ben cuidades, amables. Fins i tot hi ha unes llargues canals on l’aigua circula sorollosament i contínua damunt les plantes.

Al nucli urbà, plaça de Jouvenel, amb una zona boscosa i ombrejada.  L’Ajuntament hi desenvolupa un hort educatiu per a escolars. Una àgora d’agricultura urbana per a introduir els infants i veïns en les tècniques de jardineria i agricultura, en el control del consum d’aigua, i en l’eliminació d’aportacions de productes químics, etc. Autèntic espai d’educació popular. Això sí que té mèrit!

Hi descobrim també un jardí remarcable. La verdor dels arbres. Jardí ornamentat amb flors i amb els seus caminals. Una glorieta blanca de jardí d’enreixats metàl·lics. Arbres fruiters. Les restes d’un amfiteatre gal·lo-romà de forma ovalada (segle I dC), i tot. Pertany a la Divona Cadurcorum, nom de la capital dels cadurcs romanitzats. Es troba sota el passeig Fénelon, a la primera planta de l’aparcament de l’Amfiteatre. Plaça Mitterrand.

Dinem en un restaurant d’aquesta plaça, a la terrassa, i ens serveixen de seguida. La tarda és esplèndida. I ara, seguint les indicacions de la senyoreta de l’Oficina de Turisme, cap a la vila medieval de Montcuq-en-Quercy-Blanc. Vila doblement emmurallada. Passeig tranquil pels seus carrers estrets, amb cases antigues. Poble viu, net i endreçat. Què és això? Una estàtua de pedra calcària,  dins el buit d’una paret, que representa un nen o una nena tot lluint i mostrant el seu cul de natges grassonetes als vianants! “Le petit Montcuquois”. Hi ha, encara, cases medievals, amb bigues –colombages– encastades a les parets. No hi ha pas molta animació. L’Ajuntament ha deixat que la natura es desenvolupi lliurement pels carrerons d’aquesta vila medieval. Alenada d’arrels i plantes. De terra molla. Infants i mestres sembren, planten i conserven aquest espai, i uns panells fan l’explicació d’aquest recorregut botànic: olivera (olea europaea), acant (acanthus mollis), vinya (uitis uinifera), malva reial (alcea rosea), valeriana (centranthus ruber), lavatera (lauatera), pomera (malus), bàlsam de balfour (impatiens balfourii), violeta (viola odorata), iris (iris), rosa (rosa), niella lluenta (nigella damascena), pastel de tintoreres (isatis tinctoria), margarida de paret (erigeron karvinskianus)…  Església de Saint-Hilaire (bisbe de Poitiers), els vitralls de la qual expliquen la vida de Crist i de Sant Hilari (segle XIX). Esvelt campanar de planta octogonal, fet de maó rosa de Tolosa. En un cap del poble, sobre un turó, la Torre mestra -“Torre comtal” (segles XII-XIII) ­-. Alta, de pedra espessa, de quatre costats, i amb una escala de cargol. Erigida amb finalitats defensives. La torre acull diverses sales per a exposicions. Des de la terrassa, magnífica panoràmica del poble i els voltants, amb un paisatge molt verd.

Ara saludem tres noies que fan el camí de Sant Jaume. (Els caminants s’aturen en aquest poble situat al GR65, el qual ve de Le Puy-en-Velay.) Aquestes pelegrines han de tenir una voluntat gegantina per caminar i més caminar, carregades amb aquestes motxilles. Les tres noies observen amb atenció unes plantes que tot prement-les treuen un suc. Ens expliquen que són herbes saboneres (saponaria officinalis), que són plantes que degoten sabó. Vaja, una cosa que desconeixíem! (Saponaria és mot d’origen llatí: sapo, saponis, vol dir “sabó”).  Al fons de la baixada, un piló de cases endreçades. Cases petites, que deuen ser antigues, però ara amb elements singulars i moderns.

Continuem la nostra ruta. Ens arribem a Lauzerte. Voltem pel poble. Plaça del Mercat. Fires. Comerciants. Clients. Artesans ambulants. Farcells. Plaça de Cornières, dos costats de la qual tenen uns porxos admirables. “Conques buides, que són enormes cloves de nou invertides, posades una al costat de l’altre”, així Josep Plau en faria aquest retrat. Casals molt notables. Un vèrtex d’aquesta plaça està aixecat (!), com si fos un cobretaula o tapet que té un angle alçat. Original i rara, la idea. I que desvetlla l’atenció de tothom. Una obra d’un ceramista contemporani molt lligat a Lauzerte. Pugem al Mirador del Pelegrí. El paisatge, espectacular, ondulat, esplèndid, humanitzat.

Un cop hem visitat Lauzerte, decidim anar a Andorra. Carretera enllà, doncs. En aquest departament del Tarn, a Occitània, ens crida l’atenció el fet que els rètols indicadors de l’entrada als municipis estan posats de cap per avall, al revés. Ep!, només el nom de la localitat en francès. (Els han descargolat, els han girat i els han tornat a subjectar amb cura.) Ara bé, el nom de la localitat escrit en occità, el llegim del dret. Entenem que és una manera de garantir i vindicar una llengua que els és pròpia, la llengua d’oc o occità. Ara agafem una llarga i sinuosa carretera. Ens anem enlairant. S’ha fet de nit. Boira. plovisqueja. Obres a la calçada i a les voreres.  Ergo, sense cap marca, ni línia, ni símbol a la superfície. Ens ha costat Déu i ajuda arribar a Andorra! Pas de la Casa. Ordino. Ens instal·lem a l’Hotel Coma.

Al matí, a peu, fem una volta pels carrers nets i polits d’Ordino. No hi ha res que desentoni. Parròquia de Sant Corneli i Sant Cebrià. Museu de la Miniatura. Anem a la Parròquia de Canillo. Compra d’uns tiquets: ens expedeixen un bitllet combinat, que comprèn la visita al Pont Tibetà i al mirador el Roc del Quer. I ara un autobús ens apropa al portal d’accés al Pont Tibetà. Arribats aquí,  cal fer gairebé un quilòmetre a peu. Doncs, som-hi. No ens costa gaire d’arribar-hi.

Pont Tibetà: pont penjant per a vianants, la visió des del qual és extraordinària, majestuosa. Quin pont! Durada de la construcció: tres anys. Cost: 4,5 milions d’euros. Fa 603 metres de llarg. Amb una elevació màxima de 158 metres i que sobrevola la vall del Riu. Altitud: 1875 m. Pes total: 200 tones. El segon pont tibetà més llarg del món després del Sky Bridge de Dolní Morava, a la República Txeca. Creuar-lo és un experiència increïble. De balanceig lleuger. Magnífic. Impressionant. Vertiginós. (Observem que, a alguns vianants, no els fa gens de gràcia creuar-lo del tot.) Una obra que té un gran atractiu turístic. Ja ho entenem: l’objectiu d’aquesta infraestructura és atraure turisme tot l’any.

A peu, tornem al punt de parada de l’autobús, des d’on ens trasllada al Roc del Quer (Mirador de Canillo), una muntanya oberta al món, un cim que acull als seus peus el poble de Canillo. Aquí ens convertim en observadors i ens apropem al precipici de forma contemplativa tot desafiant el vertigen. “Què veus?” “Què sents?” Ens interpel·la un mural just al costat del mirador. A l’extrem d’aquesta plataforma penjada i oberta a l’abisme, hi ha una escultura de bronze d’un jove pensador assegut damunt una biga, concentrat, abstret, amb la mirada perduda. Calma. Força i seguretat. Sí: davant d’aquesta magnífica panoràmica. La Parròquia de Canillo: el poble de línies harmonioses, la llarga vall de Montaup i la cresta dentada dels Pirineus. Tot, tot hi queda petit. De ben segur que, des d’aquí, es té una magnífica visió nocturna dels estels. Hi passem una llarga estona. N’hi ha que pugen, miren, fan la fotografia i se’n tornen de seguida.

Retorn a Canillo amb l’autobús. Entrem en un restaurant regentat per uns portuguesos. (Un andorrà, de caràcter franc i garlaire, ens hi adreça.). Ens serveixen un dinar senzill i gustós.

La tarda és esplèndida. Ara, cap a Andorra la Vella. Anem a veure la tieta Montserrat i la cosina Roser a la seva botiga de moda, amb roba i complements de marca. Robes de qualitats que emocionen. Retorn a Rupit. Passem per la Seu d’Urgell. Martinet. Bellver de Cerdanya. Guardiola de Berguedà. Berga. Gironella. Prats de Lluçanès i Vic.  Del viatge,  n’estem contents. Ha sortit tot tal com volíem. Omnia explorata habemus.

INTRODUCCIÓ

Els Jocs Olímpics de l’antiguitat es celebren sense interrupcions durant un mil·lenni, des del 776 aC fins al 261 dC. Amic lector, aquí els pots comparar amb els Jocs Olímpics actuals. I entre aquestes dues maneres de concebre la pràctica i la passió esportiva, hi trobes una bona informació: de com és Olímpia; com són les competicions  i les regles respectives; com canvien amb el temps; com són els participants; com s’entrenen i quins premis reben; i també si hi ha rivalitat entre les ciutats gregues. En darrer terme, comprovaràs que els jocs moderns s’inspiren en model hel·lènic. Jocs que tenen una gran força simbòlica des dels temps dels clàssics. També en això entenem el gran encant que produeix el coneixement i l’estudi del món clàssic.

Els Jocs Olímpics són un esdeveniment important que aplega cada quatre anys els millors esportistes del món. L’any 1896 la ciutat d’Atenes organitza els primers Jocs Olímpics de l’era moderna, a l’estadi Panatenaic (Panathinaikós). Posteriorment, nombrosos països en són els amfitrions. Aquesta festa esportiva és hereva dels concursos antics organitzats a Olímpia, en el santuari consagrat a Zeus, pare del déus i dels homes (patér theôn te kaì andrôn).

Tot comença a Grècia. Al temple d’Hera a Olímpia, les sacerdotesses encenen el foc olímpic recollint l’escalf del sol. Encenen la flama olímpica sense artificis, amb un raig de sol que travessa uns cristalls d’augment que, al seu torn, escalfen uns rams de fulles seques. Després, uns atletes grecs fan relleus fins que, al cap de quatre dies, la flama arriba a l’estadi Panatenaic (Panathinaikós) d’Atenes i és lliurada a la ciutat que en aquell moment prepara els Jocs Olímpics. Una fragata, travessant el Mediterrani, és l’encarregada de portar la flama a la ciutat organitzadora. Així, el món grec, sempre present, hi evoca el seu valuós llegat.

Ara bé, les competicions antigues són ben diferents dels jocs moderns: avui hi ha nombroses proves i, el que és més important, els “jocs” de l’antiguitat són unes competicions  amb un únic vencedor i no hi ha pas un pòdium. A més, els antics jocs tenen un caràcter sagrat perquè es realitzen en honor a una divinitat. Les proves esportives d’aleshores només són un acte de la competició perquè també hi ha concursos poètics, musicals i d’eloqüència, que els jocs moderns ignoren. Prenc com a base els certàmens culturals i esportius de l’antiguitat. Podeu llegir aquest treball. La vostra marató comença ara!

Aquest estadi serveix de marc als jocs organitzats cada quatre anys al santuari consagrat a Apol·lo a Delfos. Els jocs Pítics formen part de les proves panhel·lèniques obertes a tots els grecs.

UNITAT 1

¿JOCS O COMPETICIONS?

CURSA A PEU

A l’antiguitat, el que avui anomenem “esport” es correspon a un seguit de proves on els joves s’enfronten. En el marc dels concursos panhel·lènics, els esportistes venen de tot el món grec. Tanmateix, els estrangers (xénoi) hi són sempre bandejats.

Aquestes celebracions s’organitzen sempre en honor d’una divinitat, de manera que el caràcter religiós hi és essencial.

Els jocs pítics formen part de les proves panhel·lèniques i són obertes a tots els grecs. El bon estat de conservació de l’estadi de Delfos ens permet imaginar com s’hi desenvolupen les proves.

D’altra banda, els Jocs Olímpics de l’era moderna tenen nombroses proves, on els millors atletes, homes i dones, s’enfronten tot representant el seus país. Els vencedors hi guanyen fama mundial; a més a més, els jocs moderns valoren principalment la bandera i l’himne del país que guanya més premis.

OLÍMPIA, SANTUARI DE ZEUS

En una plana, a poca altura del nivell del mar, els antics grecs edifiquen un gran santuari consagrat a Zeus, el déu més important i sobirà de l’Olimp (segle X aC). El santuari consta de nombrosos edificis religiosos. Llocs destinats a acollir els visitants. Edificis administratius. Gimnasos. I espais per a l’entrenament esportiu.

El temple principal de Zeus Olímpic es construeix entre el 470-450 aC. (Una de les set meravelles del món antic amb la rellevant estàtua de Zeus criselefantina, és a dir, feta d’or i d’ivori.) Prop del temple es troba l’estadi on es desenvolupen cada quatre anys la major part de les competicions en honor del déu Zeus. (L’hipòdrom de Delfos -espai per a les proves hípiques- també ha estat descobert.)

Segons els textos antics, les primeres competicions olímpiques s’organitzen l’any 776 aC.

Estàtua criselefantina de Zeus d’Olímpia, una escultura de Fídias, reconstruïda virtualment gràcies a la descripció de Pausànias: El déu fet d’or i d’ivori està assegut en un tron. Damunt del cap hi ha una corona feta de branques d’olivera. A la mà dreta porta una victòria d’ivori i or i hi té una cinta, i al cap una corona. A la mà esquerra del déu hi ha un ceptre guarnit amb pedres precioses de tota mena. Les sabates també són d’or i també el mantell. El tron està treballat amb or i pedres i també està treballat amb eben i ivori.

PAUSÀNIAS, Descripció de l’Hèl·lada, 5, 11, 1-2

HO SABIES?

Per als jos moderns, s’organitza una solemne cerimònia al jaciment arqueològic d’Olímpia durant la qual s’encén la flama. Durant un viatge, que dura mesos, aquesta flama recorre els diversos països participants en els jocs fins arribar al país organitzador. L’any 1936, Berlín organitza per primera vegada aquest llarg trasllat de la flama des de Olímpia fins a la ciutat alemanya.

HÈRACLES, L’HEROI FUNDADOR?

Hèracles (Hèrcules entre els romans) mata el toro de Minos

Hèracles, la glòria d’Hera (en llatí, Hèracles) és un heroi o semidéu. D’aspecte forçut i una estatura extraordinària. Armat amb una maça de roure. Simbolitza la força física. Fa front a un gran nombre de reptes que li permeten demostrar la seva força i la seva intel·ligència. Heroi gloriós que allibera la humanitat de tots els éssers que l’amenacen. 

HO SABIES?

Hèracles, en un atac de bogeria, mata l’esposa i els tres fills. L’oracle de Delfos (sempre els oracles!) mana que Euristeu li imposi dotze treballs per tal de redimir-se d’aquest terrible crim i en darrer terme poder aconseguir la immortalitat. Els déus l’equipen prou bé per dur a terme aquestes proves: Atena li regala una túnica; Hefest, una armadura; Hermes, una espasa; Posidó, un carro; Apol·lo, l’arc i les fletxes. Les dotze proves que ha de patir i superar, i que esdevenen proverbials, són les següents: Matar el lleó de Nemea a l’Argòlida. Tallar els nou caps de l’Hidra de Lerna a l’Arcàdia. Capturar el porc senglar d’Erimant a l’Arcàdia. Abatre la cérvola de Cerínia. Eliminar les aus del llac Estínfal a l’Àrcádia. Netejar els estables del rei Augias a l’Èlida. Matar el toro de Creta. Matar les eugues antropòfagues de Diomedes a Tràcia. Aconseguir el cinyell de la reina Hipòlita. Matar el monstre Geríon. Agafar el gos Cèrber, guardià de l’Hades.  I recollir les pomes d’or al jardí de les Hespèrides.

La factoria Disney troba la inspiració en la mitologia grega. I treu una versió d’aquest musculat heroi (Hèracles/ Hèrcules) que es pot veure doblada al català i al castellà.

L’expressió “els estables d’Augias” vol dir cosa molt bruta o situació molt corrompuda.

ALTRES COMPETICIONS?

A partir del segle V aC Atenes és la ciutat més important i més famosa  de Grècia.

Atena (en llatí, Minerva) és la deessa fundadora d’aquesta ciutat. Deessa de la guerra, de la saviesa i patrona dels artesans. Anomenada també Pal·las. Neix del cap de Zeus ja adulta i equipada amb l’armadura, el casc, l’escut (ègida) i la llança. Altres atributs de la dea són l’olivera i l’òliba. Atena conserva sem­pre la virginitat.

Aquest fragment d’un fris pertany al Partenó, que és el lloc de culte més important consagrat a Atena. Un temple construït a l’Acròpolis, un altiplà rocós fortificat que domina la ciutat d’Atenes. Aquest fris mostra un moment d’una processó de les Petites Panatenees, (Panathénaia), davant de la qual un cap de colla amb una vara dirigeix la comitiva.

Cada any, en aquesta festa en honor de la deessa Atena, se li ofereix un peple (péplos) teixit per dues noies ateneses (arrephóroi).  Hi ha el costum popular de fer una llarga processó, un llarg passeig, que recorre carrers i places, i finalment puja al santuari, a l’esplanada que envolta l’altar. Hi participen homes i bèsties, cavallers i carretes, i les noies portadores del peple diví i altres objectes sagrats. En un altre llarg fris, hi observem que ningú no hi falta: hi són representats tres-cents seixanta personatges. Aquest fris es desplegava a la part alta dels pòrtics interiors del Partenó.

Cada quatre anys es celebren a Atenes les Grans Panatenees. S’hi reuneixen els joves per a les competicions atlètiques i artístiques. Els vencedors reben com a premi un gerro pintat amb diferents colors i ple d’oli de les oliveres del temple. En aquell moment, un regal ben bonic!

Hi ha dos tipus de competicions que convoquen participants diferents: les competicions d’Olímpia, Delfos, Corint i Nemea estan obertes a tots els joves grecs. (S’anomenen panhel·lènics.) A les altres competicions, només hi poden accedir atletes seleccionats, sovint locals.

HO SABIES?

Les competicions importants comporten que hi hagi un període de treva (ekekheiría). Cessació temporal d’hostilitats, de guerres, amb la qual cosa es garanteix la seguretat dels atletes i de les altres persones.

UNITAT 2

MENS SANA IN CORPORE SANO [JUVENAL, Sàtira X]

[UN ESPERIT SA EN UN COS SA]

L’aprenentatge i l’educació tenen cura del cos i de la ment. La ciutat mira d’educar bé els joves perquè un home virtuós és mereixedor de gran estima i honor.

No hi ha pas una escola estrictament parlant; cap lloc que tingui semblança als nostres col·legis i instituts. S’aprèn a llegir i a escriure, s’estudia la filosofia, les ciències, la música i la retòrica, que és l’art de parlar correctament. Tot plegat ha de confluir en les capacitats esportives que els nens desenvolupen des de ben petits amb uns entrenaments intensius.  

A Grècia, una individu perfecte és aquell que combina força física, qualitats intel·lectuals i respecte envers les persones i els déus. Kalókagathós (kalós kaì agathós) noble, distingit, honrat, honest.

En el s. II dC. El poeta llatí, Juvenal, va escriure un vers a l’ideal etern:

“Orandum est ut sit mens sana in corpore sano [Cal pregar als déus que

hi hagi una ment sana en un cos sa”

BELLESA DE COS

Per als atletes grecs, la pràctica de l’esport no és pas un simple hobby. Les activitats que comporten la força i el coratge són un element essencial per als joves, com també ho són les activitats que desenvolupen la intel·ligència. Les qualitats essencials d’un jove s’expressen tant amb la cura i bellesa del cos com amb un bon estat espiritual i emocional.

Una escultura com aquesta d’aquí il·lustra perfectament aquest aspecte: la força de la musculatura i l’harmonia entre les diferents parts del cos són la manifestació d’un individu de qualitat que combina idoneïtat física i intel·ligència.  Observem de seguida que la musculatura no és pas desmesurada: no es tracta pas de desenvolupar els músculs de manera excessiva; el que és important és la bellesa i l’equilibri  i no pas el volum.

L’ideal grec queda ben definit: els braços són forts i ben perfilats; les espatlles, amples; els tors i l’abdomen, fins i musculosos i les cames, llargues i ben formades.

DORÍFOR, EL PORTADOR DE LA LLANÇA – DIADUMEN, EL QUE ES LLIGA AMB UNA CINTA

HO SABIES?

“CÀNON” és una paraula que prové del grec (kanón). Un concepte que es refereix a les proporcions considerades ideals, perfectes, del cos humà. Fixa les relacions harmòniques entre les diferents parts del cos i els volums que s’hi manifesten: la mida del cap es calcula en relació al propi tors i en relació a la longitud de les cames. (L’altura perfecta d’un figura humana es correspon a set vegades l’altura del cap.) Quan una part és massa llarga, massa curta, o bé massa gruixuda, aleshores l’harmonia es trenca i crea un desequilibri.

Aquest terme apareix per primera vegada en un títol d’un tractat escrit per Policlit (segle V aC).

COMPETIR A PÈL

Aquesta estatueta de bronze representa dos homes enfrontats en una lluita. Aquesta modalitat esportiva la trobem al món grec des de ben antic. Un fet ens pot sorprendre: els lluitadors estan completament nus!

Tots els esportistes que observem entrenant abans d’una competició, o bé participant en una competició van completament nus. Al món grec, la nuesa és imposada a tothom a l’hora de les activitats gimnàstiques, i cap vestit, indumentària o complement  cobreixen els esportistes. (Oh! Quin desvergonyiment!) Cos, cap i peus nus. (D’aquesta manera la bellesa de la figura masculina hi lluïa molt més.) Aquest norma és molt antiga. Segons els textos, és a partir del la XV Olimpíada (720 aC) que la nuesa esdevé obligatòria. En aquesta data Orsip, un atleta d’Esparta, es treu la roba per poder competir amb més comoditat i agilitat, que la roba no li sigui una molèstia. I d’aquesta manera en sorgeix la norma.

Així doncs, la nuesa és preceptiva en les proves d’atletisme i lluita, sigui quin sigui el lloc i l’hora, llevat de les curses de carros i en competicions de caràcter bèl·lic com ara la cursa armada en què els corredors van armats d’hoplita (hoplitodrómos), aleshores molt estimada. I el mateix passa, és clar, en els esdeveniments no esportius com ara el cant i la música.

HO SABIES?

El nom grec gymnós ha format els mots gimnàs i gimnasta. En grec significa desvestit, despullat; més concretament, anar nu per competir o per lluitar.

I LES DONES?

En aquesta àmfora observem un grup de dones banyant-se, però no es tracta d’una competició esportiva perquè les dones mai no hi són presents. En el món grec, les dones són excloses de les competicions esportives. 

Al santuari d’Olímpia, les dones tenen prohibit participar i assistir als jocs de la competició, que estan reservats als joves. Això no vol pas dir que tinguin prohibida la pràctica esportiva. Poden córrer, saltar o nedar. Ara bé, mai no poden barrejar-se amb els homes. L’accés al gimnàs i a l’estadi no els és possible. El manteniment dels seus cossos és una qüestió personal i no el poden fer davant de tothom.

Això no obstant, hi ha excepcions: les noies d’Esparta s’entrenen en esports diversos, i aquests són una base important en la seva formació integral. A Olímpia, també hi ha competicions esportives destinades exclusivament a les dones. Tenen lloc cada quatre anys, just després de l’acabament dels jocs masculins. Aquestes competicions femenines s’anomenen Eraîa (Festes d’Hera). La deessa Hera, esposa de Zeus, també és venerada a Olímpia. La disciplina esportiva que s’hi practica durant aquestes competicions és la cursa.

Segons alguns autors grecs, les noies poden assistir als jocs dels joves, però les dones casades hi estan totalment excloses. Cal tenir en compte el següent: la nuesa és una obligació imposada als homes, però les dones hi vesteixen túniques curtes!

UNITAT 3  

ELS LLOCS DE LES COMPETICIONS ESPORTIVES

LA PALESTRA D’OLÍMPIA

Cada ciutat grega, sigui quina sigui la seva rellevància, té un edifici o un lloc destinat a les activitats esportives, fet que sembla evident en una cultura on l’esport és una part imprescindible per a una educació integral dels ciutadans. Aquests edificis, a vegades monumentals, sovint es troben als afores de les ciutats, on hi ha més espai disponible.

D’altra banda, els ciutadans rics contribueixen a la construcció dels edificis públics i a l’ampliació de les estances per a una educació clàssica. 

La palestra (palaistrá) és un espai obert, de mida variable i de quatre costats. Uns pòrtics l’envolten per a servir-los d’aixopluc i refugi. Sales de vestidors. Sales de descans. I sales habilitades com a aules per als joves. Posteriorment, Roma va integrar aquest tipus d’espais als grans banys públics.

Les activitats esportives es fan a la palestra –escola per a la pràctica de la lluita-, si bé aquest espai també s’associa al gimnàs.

A l’origen, el gymnás (gymnásion) és un edifici destinat als exercicis esportius, però ràpidament esdevé un lloc d’ensenyament intel·lectual.

Aquestes dues cílixs o copes de ceràmica de figures roges il·lustren les dues funcions que tenia la palestra. En la copa de l’esquerra observem un atleta coronat fent exercici. I a la copa de la dreta, hi observem un col·legial. Un alumne va cap a l’escola portant una tauleta per a escriure (pínax); consta de dues fulles de fusta recobertes amb cera i lligades entre si. Amb un petit punxó (grafídion) hi escrivia i esborrava amb l’altre cap del punxó, que era pla. (Els nois de l’exterior de la copa, que no veiem, estan jugant.)

El terra és d’argila o sorra, i una de les primeres activitats dels esportistes més matiners és netejar-lo. Així, doncs, és responsabilitat de tots arreglar el terra, tot mirant que no hi hagi cap forat i també recollir les deixalles del dia anterior que embruten el lloc.

L’accés a la palestra està limitat en l’horari diürn i reservat als nois d’entre dotze i setze anys. En queden exclosos els homes adults, excepte els pedòtribes (paidotríbai, entrenadors) i els mestres que tot ells van vestits. Les dones hi tenen prohibit l’accés.

HO SABIES?

En alemany, Gymnasium (en llatí, gymnasium) no designa el gimnàs sinó un institut d’educació secundària, fet que també es dona en la majoria de països europeus amb tradició educativa d’arrels germàniques. Com a l’antiga Grècia, el gymnasium és un lloc on s’imparteix una educació intel·lectual i esportiva.

LA BOSSA DE L’ESPORTISTA

La nuesa és obligatòria encara que de vegades alguns atletes porten una tela a les espatlles, un mantell, que s’anomena himàcion (en grec, himátion).

Els aribals o flascons (aryballoi) són uns vasos petits molt habituals en la pràctica de l’esport perquè contenen l’oli que cobreix els cossos dels esportistes en totes les competicions. Els aribals que es conserven generalment són de ceràmica, però n’hi ha de vidre i també de metall. Són tan petits que caben al palmell d’una mà, i tenen un llavi pla que permet repartir l’oli pel cos.

HO SABIES?

Si els atletes es cobreixen completament el cos amb oli durant les competicions, no és pas per motius estètics, sinó perquè l’oli reté l’aigua a l’interior del cos i així n’evita la deshidratació. A més, amb un bon massatge, aquest oli assuauja la pell i els músculs i els protegeix del sol i del fred.

UNITAT 4  

LES PROVES

¿I quines eren les proves? Fins a les XIII Olimpíada, sols hi havia la cursa a peu (stádion) la longitud de la qual és variable. Podia ser d’un estadi o de dos estadis. (L’estadi és una mesura de longitud equivalent a 600 peus àtics o 625 de romans; és a dir, 177,60 m). El 708 aC sorgeix el pentatló (péntathlon), que incloïa cinc modalitats atlètiques: cursa de velocitat (stádion), llançament de disc (dískos, de pedra), llançament de javelina (ákon), salt de llargada (hálsis) i la lluita d’atletes (pále). Un segle més tard, s’hi afegeixen el pugilat (pygmé) i la cursa de quadrigues (hippodromía). I finalment, l’any 648 aC, el pancraci (pankrátion) –modalitat atlètica amb lluita de peu dret i boxa- i les curses de cavalls (hippodromíai) completen el ventall d’aquestes modalitats esportivess. Ah! I també organitzen unes curses d’atletes armats d’hoplita (hoplitodromíai), les quals tenen mol èxit. Ara bé, hi observem algunes absències com ara el salt d’alçada i la natació.  De tota manera, les competicions no esportives enriqueixen prou bé aquests certàmens.

DUES MODALITATS ESPORTIVES: LLANÇAMENT DE DISC I LLANÇAMENT DE JAVELINA

¿Te n’has adonat que molts vasos de ceràmica grega antiga representen activitats esportives? Les escenes tan ben dibuixades ens permeten reconèixer-hi diversos esports. És el cas d’aquesta copa (kylix), en la qual observem una parella de lluitadors. Al voltant d’aquests dos atletes, a la banda esquerra, un jove nu es disposa a llançar el disc, mentre que a la dreta observem un atleta que porta una javelina a la mà tot preparant-se a fer el primer llançament. La prova del llançament de disc és comparable a la modalitat actual. El disc és de metall i el seu pes és variable. L’atleta actual disposa de cinc intents de llançament. El mateix passa en el llançament de javelina, de la mida d’un home. I al seu l’extrem té la qualitat que és metàl·lica.

A l’antiguitat clàssica, la javelina tenia al voltant unes corretges de cuir, on s’introduïen els dits per tal de d’obtenir un impuls més gran.

Llançament de javelinaA Olímpia, el llançament de disc i de javelina formen part del pentatló, que reuneix la cursa a peu, llançament de javelina i del disc, salt de llargada i lluita. Les cinc competicions tenen lloc durant el dia, la vigília de la lluna plena i, al vespre, celebren un sacrifici en honor de Zeus Olímpic.

LLUITA D’ATLETES (pále)

La lluita és una disciplina important en les competicions. En grec, s’anomena pále. Paraula que ha donat origen al mot palestra (palaistrá).

Observem aquí dos lluitadors nus, de musculatura forta. Amb els cossos ben untats amb oli d’oliva: l’un porta molta barba, l’altre, imberbe. Tots dos, amb molta força, es corben i s’agafen pels braços o pel coll per mirar de fer caure l’adversari. Els acompanyen dos personatges més grans, pedòtribes, mestres de gimnàstica (en grec, paidotríbai), entrenadors, que assisteixen cadascun dels lluitadors.

La pugna és desenvolupa en tres assalts. L’objectiu és fer caure el teu oponent tres vegades al terra sense  que et facin caure a tu. I no val posar-li els dits a l’ull.

Els participants s’agrupen per edats; diferentment de l’actualitat, en què els participants, es divideixen segons el pes de cada lluitador. Als pintors i als escultors, els agrada subratllar, mostrar el poder dels músculs i els tendons. La complexió robusta d’aquests lluitadors. D’altra banda, els ancians, atès l’alt grau de perillositat de la lluita, consideren que és un esport que requereix maduresa i experiència.

Tot comença a Grècia. En el temple d’Hera a Olímpia, les sacerdotesses encenen el foc olímpic recollint l’escalf del sol. Encenen la flama olímpica sense artificis, amb un raig de sol que travessa uns cristalls d’augment que, al seu torn, escalfen uns rams de fulles seques. Després, uns atletes grecs fan relleus fins que, al cap de quatre dies, la flama arriba a l’estadi Panathinaikós d’Atenes i és alliberada a la ciutat que en aquel moment organitza els Jocs Olímpics.

HO SABIES?

La violència apareix també sovint en l’esport, i els textos antics citen competicions de lluita que acaben amb la mort d’un atleta, o bé de llançadors de disc que fereixen algun esportista o espectador.

EL PUGILAT (pygmé)

A Grècia, es practiquen diversos tipus de lluita, especialment durant les competicions olímpiques. En aquesta pèlice, en aquest recipient, hi observem dues parelles de lluitadors. Les barbes que porten ens indiquen que són uns homes d’edat mitjana. Cada atleta va acompanyat d’un pedòtriba (mestre de gimnàstica que va vestit davant els atletes nus): armat amb una vara, corregeix les evolucions dels lluitadors i atura les proves si cal. El paper d’àrbitre que hi exerceix és essencial.

El pugilat és una lluita violenta, en què  els boxejadors es poden donar els cops que vulguin, tret que no colpegin els ulls del contrincant. El guanyador és aquell atleta que obliga el seu oponent a rendir-se (aixeca el dit per aturar la lluita) o que li fa perdre el coneixement. Algunes vegades, un des opositors mor.

Reconeixem els pugilistes perquè porten unes corretges de cuir que utilitzen per a protegir-se els canells i els dits. Una protecció que causa talls profunds a la cara de l’oponent. El primer testimoni d’aquesta modalitat de lluita pertany a la XXIII Olimpíada (688 aC).

HO SABIES?

El pancraci, modalitat atlètica de lluita de peu dret i boxa, és una tercera forma de lluita. És permès de donar tota mena de cops, ara bé és prohibit de ficar els dits a l’ull o a la boca de l’adversari, i tampoc no és permès estirar-li les orelles o el penis.

CURSA DE CARROS (hippodromía

Les curses de carros estan testimoniades per primera vegada l’any 680 aC. L’auriga hi ha de dominar quatre vigorosos cavalls llançats a tota velocitat. Un autèntic repte, la qual cosa fa que aquest esport sigui molt perillós. Efectivament, pot posar en perill la vida dels agosarats aurigues.

La competició es duu a terme en un espai preparat específicament, l’hipòdrom (hippódromos) on cal fer nombroses voltes. Els revolts a tota velocitat són especialment difícils d’agafar. Aquesta modalitat esportiva té un recorregut d’uns catorze quilòmetres i esdevé molt i molt popular aleshores.

En l’actualitat, la doma és una disciplina olímpica, però les curses de carros han desaparegut.

HO SABIES?

Durant aquestes competicions, el reconeixement, l’elogi i el premi els reben el propietari del tir vencedor i no pas la persona que l’ha conduït. Per tant, aquesta és l’única disciplina olímpica en què una dona pot guanyar si és que posseeix cavalls…

UNITAT 5  

PREMIS I GUANYADORS

Aquesta àmfora de figures negres representa la deessa Atena. Conté l’oli sagrat dels oliverars de l’Àtica, amb el qual es premia els vencedors de les Gran Panatenees (Panathénaia, festes en honor de la deessa Atena celebrades a Atenes). Una àmfora completament plena d’oli d’oliva, un premi valuós. A la banda esquerra llegim: TON ATHENETHEN ATHLON, que vol dir: “dels jocs per a Atena”. A la part superior de cadascuna de les columnes hi ha un gall, que en simbolitza el caràcter agressiu i competitiu.

ATENA (Minerva) deessa de la guerra, la saviesa i l’artesania, patrona d’Atenes. El naixement d’Atena és extraordinari: Urà i Gea revelen a Zeus que, si Metis té una filla amb ell, li donarà després un fill que el destronarà. Per evitar-ho Zeus s’empassa Metis. Arribat el moment del part, demana a Hefest que li obri el cap d’un cop de destral. Així ho fa el déu ferrer, i del cap de Zeus sorgeix Atena, ja adulta i equipada amb l’armadura, el casc (ègida), l’escut i la llança. Altres atributs d’aquesta dea són l’olivera i l’òliba.

Atena protegeix i dona nom a la ciutat d’Atenes perquè ofereix el millor regal a la ciutat: una esplèndida olivera. Atena i Posidó es disputen el domini de la ciutat. Posidó regala a la ciutat un magnífic cavall i fa brollar una font a l’Acròpolis. I Atena regala una olivera a la ciutat. Els déus donen la victòria a Atena tot considerant que l’olivera és el millor regal. I així l’olivera esdevé el símbol de l’Àtica i de tota la Mediterrània. I la ciutat, en lloc de dir-se Posidònia, des d’ara s’anomena Atenes. Atena dona al poble l’olivera resistent, el fruit de la qual proporciona l’oli d’oliva, útil per a la cuina, per a la neteja i com a combustible per als llums d’oli.

A Olímpia, antigament, no hi ha cap mena de pòdium on els vencedors celebren les seves victòries. El guanyador rep les felicitacions de tothom i es té per molt joiós, i els premis es lliuren durant una cerimònia magnífica que té lloc l’últim dia de les proves. El nom del guanyador perdura en la memòria dels ciutadans, mentre que el segon lloc i el tercer no comptem per a res. Només els serveix la victòria!

Els atletes no són premiats econòmicament. Ara bé, els atletes guanyadors s’asseguren una fama extraordinària i aconsegueixen avantatges considerables en les respectives ciutats d’origen. Aquest fet comporta que algun filòsof n’hagi fet una crítica: ¿És que la força del cos és més important que la força de l’esperit i de la ment?

QUINA ÉS EL PREMI?  QUINA ÉS LA RECOMPENSA?

A la Grècia antiga, les medalles d’or, plata i bronze no existeixen i els atletes vencedors es conformen, a primera vista,  en recompenses ben poc atractives, ben poc prestigioses.

A Olímpia, el vencedor rep una corona d’olivera –l’arbre sagrat d’Atena) i una cinta de tela però sense cap moneda com a recompensa.

Durant les competicions olímpiques, la idea de la millor marca, del millor “rècord”, no hi existeix. No anoten els millors temps ni tampoc les primeres posicions dels atletes en les curses. El que fa el guanyador és el que val, el que es reconeix i s’estima.

En les competicions més populars, més prestigioses, el premi hi esdevé més valuós. Un fet és ben cert: el qui guanya beneficia granment la seva ciutat tot donant-li gran fama i aconseguint guanys importants, com ara l’exempció d’impostos, alimentació i mitjans de vida per als seus ciutadans. L’important èxit esportiu d’aquest atleta fa que esdevingui una personalitat distingida i de gran fama.

A Atenes, als guanyadors de les competicions de les Grans Panatenees (festes en honor d’Atena) se’ls ofereix una àmfora que conté l’oli dels oliverars de la deessa Atena. Els atletes poden revendre aquest oli sagrat, que tothom desitja posseir, i cal pagar-ne un preu elevat.

HO SABIES?

La corona vegetal que s’ofereix al guanyador és diferent d’un lloc a un altre: d’olivera a Olímpia; de llorer a Delfos i d’api silvestre a Nemea. 

VICTÒRIA!   TRIOMF!

A Grècia, Nice o bé Níke, deessa aèria que simbolitza la victòria. Divinitat deliciosa i femenina, portadora d’un parell d’ales col·locades als omòplats. Filla del tità Pal·lant i de la nimfa Estix. A Roma es venera amb el nom de Victoria, deessa similar a la deessa grega i amb uns atributs molt semblants.

Els tres germans d’aquesta deessa alada estan associats a uns valors vinculats clarament a l’esport: Krátos simbolitza la vigoria; Zêlos, l’ardor, el zel,  i Bía, la força. La figura de Nice vola lleugera davant el guanyador, que pot ser un soldat valent o un atleta en una competició.

Anys enrere, s’esdevé a Grècia la troballa d’innombrables figuretes alades de terracota, produïdes en massa a partir de motlles, la qualitat de les quals és variable; algunes, però, pertanyen a un escultor notable.

I bé, aleshores recordem la Victòria de Samotràcia. La dama sense cap. La gran estrella del museu del Louvre. Cal tenir en compte, però, que aquesta escultura de marbre blanc commemora una victòria naval i no pas una gesta esportiva!

HO SABIES?

Níke és el nom de la deessa de la victòria en el món grec. Aquest nom té ara una gran popularitat per raó d’una marca de calçat i roba esportiva, el distintiu de la qual reprodueix, de manera estilitzada, la forma d’una ala de la deessa Victòria de Samotràcia.

IMATGES DELS HEROIS

A partir del Renaixement, una sèrie d’elements inspirats en el món grec antic s’incorporen a l’art occidental.

Als artistes del Renaixement els apassiona la nuesa heroica que veiem associada als déus i als herois, aquests tan humans i tan divins alhora, i associada també als vencedors, ja siguin guerrers o bé atletes.

Per a un pintor com Jacques-Louis David (1718-1825), que treballa molt de temps a Roma, els seus referents són les obres de l’Antiguitat. Aquí, hi il·lustra una escena violenta de combat entre els espartans i els perses invasors. I hi representa els homes nus tal com es costum en el món grec.

També és una manera de demostrar el coneixement perfecte que David té de l’anatomia humana, en un moment en què l’ensenyament de les arts comporta una correcta representació del cos i dels músculs. Per aconseguir-ho varia la posició dels personatges i els angles de visió. Hi representa els cossos dels homes joves i també dels homes grans. Amb un espai de dos mil anys, els cànons grecs hi són recollits i desenvolupats.

HO SABIES?

El futbol és un esport que forma part del programa oficial dels Jocs des de l’any 1900. Cal tenir en compte, però, que el futbol no existeix a l’antiguitat com a modalitat esportiva; encara que, com es pot observar en la imatge, els grecs ja la tocaven. Ah! I sabies que, a la copa de l’Eurocopa 2024, hi ha gravada la reproducció d’aquest atleta atenenc de fa 2400 anys?

Avui, 15 de maig del 2024, i ahir era la diada de Sant Valentí. El dia es presenta gris, visió somorta, sense gens de qualitat. Una mica més tard de les deu, amb en Jaume Vilamuntanya, que condueix el seu jeep, fem cap al Pla d’Aiats. Ens plantem al pont de la Rotllada. Més enllà, Mas  Caselles i la masia d’Aiats. Pugem dalt del Pla d’Aiats (a 1.300 metres d’altitud) pel camí que mena al Santuari de Cabrera. Hi caminem afanyosament, de pujada bastant rosta. Tot seguit remuntem el collet d’Aiats. Camí d’animals de ferradura portadors de sàrries, una via accessible per a animals de càrrega. La fageda és esplèndida. El pla, que certament ho és força, és gran i molt llarg. Havia estat conreat fins a mitjan segle XX amb enormes camps de patates, que durant aquells anys van tenir molta anomenada. (Patates de gran qualitat destinades a planter o llavor.) El pis del camí és pla, allisat, sense pedres que en surtin. Per bé que és herbat, el terreny està sec. També hi trobem falgueres arreu. Boixos. I fajos, molts dels quals estan morts i abatuts per la força del vent. Per terra, hi havia branques de totes mides, més i menys gruixudes.

Arribats a la meitat del pla, i mirant cap a la vall de la Rotllada, hi ha un edifici bastant gran, avui en un estat molt avançat d’enrunament i abandonat, fins al punt que l’accés hi és difícil i perillós: les Cabanes. Tot i que tenen per nom cabanes, la casa ha estat feta amb parets d’obra, i sembla una masia. Dos cossos ajuntats, i construïts per a l’estada dels pagesos i com a magatzem d’eines i de productes del cultiu. (Els pagesos les construeixen després de la guerra i les abandonen als anys cinquanta del segle passat.) I hi donem la volta. En una de les cases esventrades, hi observem encara la llarga menjadora del petit corral, les anelles o estacadors, clavades a les parets,  per a fermar-hi una bèstia i quatre llits atrotinats, fets amb quatre posts. La teulada s’ha ensorrat. Un munt de pedres. Ara tot són enderrocs i bardisses. Cairats de fusta podrits, ben corcats i trencats per la meitat. A la vora mateix de les Cabanes esmorzem.

Ara passegem seguint el camí força ben marcat que voreja el pla, ran de cingle, sobre l’enorme penya-segat. Aquí dalt unes ràfegues de vent lleugerament fortes no paren de bufar. Bufa i bufa. Observem al terra les evolucions sinuoses de les processionàries, que formen una bella sanefa en moviment. (En Jaume m’avisa que no les toqui perquè els pèls de les processionàries poden causar urticària. Doncs, molt bé, li’n faré cas.) Visió d’un boix grèvol magnífic, ufanós, ple de fruits de color vermell brillant. Algunes carlines (carlina acaulis), flors del sol, arrapades a l’herbei. (Les carlines, un cop assecades, es col·loquen a les portes de les cases. Protectores dels mals esperits, de la foscor, de les bruixes, de les malalties i de les tempestes.) A l’extrem sud-est del pla, en un mirador hi ha un petit pessebre penjat en un arbre, fet de fusta, amb figuretes de vius colors: “Centre Excursionista Esquirol”. I també un rètol metàl·lic, on el Centre Excursionista Esplugues (el 14 de desembre del 2003) commemora el seu compromís en la defensa de les llibertats nacionals de Catalunya amb un text de Miquel Martí Pol (1929-2003): Tenim a penes el que tenim i prou: l’espai d’història concreta que ens pertoca, i en un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I, en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora, que tot està per fer i tot és possible. Panoràmiques extenses i il·limitades. La immensitat del paisatge ens commou. Espectacular. Especial. Podem veure un dels paisatges més bonics que, al món, hi pugui haver, tot i que l’abundant vegetació arbòria ens priva de contemplar bé la Plana de Vic. La majoria de les muntanyes són de línia arrodonida i suau. Camps amples, clars. Visió de tot Collsacabra. El Montseny. Olot. Sant Esteve d’en Bas. Les Preses. Puig Rodó. Serra del Corb. Sant Pere de Falgars. Pla de Falgars. Sant Miquel de Castelló. Serra dels Llancers. Mas Casanova de Falgars. Mas la Codina. L’Agullola de Rupit. Puig de Cortils. Mas el Bach. Casanova del Bach. Turó del Bach. Puig-urri. Mas Comajoan. Mas el Colomer. Pla del Sitjar. Morral de Caselles. Cantonigròs. L’Agullola de la Tuta. Puig del Montcau. Mas Pujolriu. Mas Quatrecases. Mas el Grau. Mas La Garganta. Mas la Serra de Pruit. Mas el Pinós. Mas el Coll. Serra de Mateus. Puig d’Afra. Pruit. Puig de Batalla. La Fontana. Mas Corriol. Hostal la Devesa. Fondals. Boscos. Pastures. Camps de conreu. Ad infinitum. Ah! Respecte a aquest indret, també hi ha aquell qui anuncia la contalla següent: Si les noies de Collsacabra volen saber si tindran aviat un pretendent, des d’aquest mirador han de llançar a l’aire un mocador i observar-ne el moviment onejant. Si el mocador, mogut per la força del vent,  torna cap a elles en poc temps, això vol dir que festejaran en breu. I, si no, caldrà que les senyoretes segueixin somniant.

El descens. Per baixar el cingle, seguim el camí del grau de la Serrica o de l’Escaleta d’Aiats (també en diuen les Escales d’Aiats), que surt davant mateix de Les Cabanes. Ui, ui, ui, que n’és, de dret, aquest grau! Ara passem ran un mur de pedra altíssim. El camí (antigament camí de bast o de ferradura) és molt rost i ben arbrat. Baixem a poc a poc. Alts esglaons. Si ensopeguem, rodolarem igual que una bala de palla fins que un arbre la frenés. Un grau arriscat i de vertigen. L’aigua ho ha malmès tot. Grans esvorancs. Anem baixant, per entre el bosc,  amb la més gran precaució tot seguint els delicats pilonets de pedretes, que ens indiquen el camí. Ens costa un esforç baixar. Les mans i també el cul (!) ens ajuden a superar les dificultats.  En Jaume em confessa que, si s’ho hagués pensat, no m’hi hauria pas dut, per aquesta camí. I encara em diu que no hi passarà mai més. Hi fem broma. Pensem que hauria estat molt millor baixar pel mateix camí que havíem fet de pujada. Aquest esforç del cos, continuat i tens, desapareix en arribar al mas d’Aiats, al fons de la clotada.

Masia d’Aiats. És una gran casa de pagès, encara en actiu. De planta rectangular molt antiga i amb el portal adovellat, de la qual es té notícies a partir de l’any 1195. L’any 1553, aquesta casa pertany a la parròquia de Sant Julià de Cabrera i l’habita un tal Joan Axats, del qual hauria derivat el nom d’Aiats. Tot travessant per amplis camps de pastura, que el ramat d’ovelles deixa tallats arran, arribem on havíem aparcat el jeep. Ja és tard i bé hem d’anar a dinar. Ho anem a fer a Cantonigròs, al restaurant Cal Carreter on l’Ester ens atén molt bé. Havent dinat, tornem a Rupit.

Luigi “Gigi” Riva (Leggiuno –localitat de Llombardia-, 1944- Cagliari, 2024). Gran golejador sard dels anys setanta. Heus aquí que han passat una colla d’anys, però  encara el recordem prou bé. L’any 1963 fitxa per al Cagliari Calcio. El Cagliari millora en gran manera gràcies a la qualitat d’aquest jugador i als seus gols. En aquesta ciutat petita, hi brilla una estrella. Per als sards és el millor jugador del món. Un gran campió. Heroi silent.  Bell com un déu grec, de cabells arrissats, i amb un cos prim i atlètic.

En un equip ben petit com és el Cagliari Calcio (1962-1976), hi guanya la fama de ser un golejador excepcional, i molts clubs italians i també europeus miren de fitxar-lo presentant-li ofertes molt importants El volen cobrir de diners. I no ho aconsegueixen pas. Riva s’estima més no moure’s mai del seu club, del seu casal,  perquè considera que enlloc tindrà la qualitat de vida que la bonica illa de Sardenya li ofereix; allí, és clar, hi viu feliç amb la família. És ben conscient que els sards l’admiren, que estimen aquell home d’una sola peça, i aquest afecte val molt més que l’or. Per això ell declara: “Sardenya m’ha fet com sóc.” Riva representa Sardenya i també la viva realitat de tot el sud d’Itàlia. Un heroi no solament esportiu sinó també un model per a tothom. Una pauta de vida gloriosa, un exemple a seguir per als joves italians. Gigi Riba és el triomfador de l’Eurocopa 1968, i fins ara és el millor davanter italià. Una cançó dedicada a ell, de la qual escric una  estrofa de només quatre versos, evoca  el prestigi enorme que entre els seus tiffosi tenia: Es farà un gran festa. / El desig  de somniar tornarà. / Hi haurà alguna cosa per explicar, /  quan Gigi Riva retorni.

La temporada 1969/1970, Gigi Riva guanya l’Scudetto amb el seu Clagliari, amb una colla de jugadors prou coneguts com ara Beppe Tomasini, Angelo Domenghini, Enrico, Pierluigi Cera, Gig Pires…

Com és però, aquest jugador? Gigi Riva és l’estrèpit d’un tro (Rombo di tuono), el golejador més gran de la història de la lliga italiana, inimitable. Il bomber azzurro e del Cagliari. Un jugador que neix per al futbol, per fer gols. La força del seu peu esquerre és llegendària. “A Gigi Riva, el peu dret només li serveix per a pujar al tramvia”, així ho comenta Manlio Scopigno, entrenador del Cagliari (1969/1970). Un killer voraç dins l’àrea. Crea sempre el caos entre els defenses. Amb un instint innat per al gol. Eficaç, fort i veloç com una fletxa, talment un cavall desbocat. Jugador complet. Té audàcia, agressivitat, acrobàcia i dinamisme, i mai no el poden fer caure gràcies a la seva força física. (Encara que pateix tres lesions greus que l’obliguen a estar parat llargues temporades; I ja us podeu imaginar quin tràngol tan terrible!) En fi, és un martell ja sigui a pilota parada, amb un xut sec poderós, que feia estralls; o bé, en jugades d’atac molt ràpides. I també remata molt bé de cap les jugades. Conclou tot el treball de l’equip d’una manera espectacular. Ell mateix explica la idea del gol d’aquesta manera:

El gol és el que t’ajuda a passar una bona setmana, allò que t’anima, que et carrega les piles, que et dona ànims; el més important, el més valuós  per al davanter centre.

Quando Gigi Riva tornerà
Non ci troveranno ancora qua
Con la vita in fallo laterale
E il sorriso fermo un po’ a metà
Tornerà la voglia di sognare
Quando Gigi Riva tornerà