Avui, 15 de maig del 2024, i ahir era la diada de Sant Valentí. El dia es presenta gris, visió somorta, sense gens de qualitat. Una mica més tard de les deu, amb en Jaume Vilamuntanya, que condueix el seu jeep, fem cap al Pla d’Aiats. Ens plantem al pont de la Rotllada. Més enllà, Mas  Caselles i la masia d’Aiats. Pugem dalt del Pla d’Aiats (a 1.300 metres d’altitud) pel camí que mena al Santuari de Cabrera. Hi caminem afanyosament, de pujada bastant rosta. Tot seguit remuntem el collet d’Aiats. Camí d’animals de ferradura portadors de sàrries, una via accessible per a animals de càrrega. La fageda és esplèndida. El pla, que certament ho és força, és gran i molt llarg. Havia estat conreat fins a mitjan segle XX amb enormes camps de patates, que durant aquells anys van tenir molta anomenada. (Patates de gran qualitat destinades a planter o llavor.) El pis del camí és pla, allisat, sense pedres que en surtin. Per bé que és herbat, el terreny està sec. També hi trobem falgueres arreu. Boixos. I fajos, molts dels quals estan morts i abatuts per la força del vent. Per terra, hi havia branques de totes mides, més i menys gruixudes.

Arribats a la meitat del pla, i mirant cap a la vall de la Rotllada, hi ha un edifici bastant gran, avui en un estat molt avançat d’enrunament i abandonat, fins al punt que l’accés hi és difícil i perillós: les Cabanes. Tot i que tenen per nom cabanes, la casa ha estat feta amb parets d’obra, i sembla una masia. Dos cossos ajuntats, i construïts per a l’estada dels pagesos i com a magatzem d’eines i de productes del cultiu. (Els pagesos les construeixen després de la guerra i les abandonen als anys cinquanta del segle passat.) I hi donem la volta. En una de les cases esventrades, hi observem encara la llarga menjadora del petit corral, les anelles o estacadors, clavades a les parets,  per a fermar-hi una bèstia i quatre llits atrotinats, fets amb quatre posts. La teulada s’ha ensorrat. Un munt de pedres. Ara tot són enderrocs i bardisses. Cairats de fusta podrits, ben corcats i trencats per la meitat. A la vora mateix de les Cabanes esmorzem.

Ara passegem seguint el camí força ben marcat que voreja el pla, ran de cingle, sobre l’enorme penya-segat. Aquí dalt unes ràfegues de vent lleugerament fortes no paren de bufar. Bufa i bufa. Observem al terra les evolucions sinuoses de les processionàries, que formen una bella sanefa en moviment. (En Jaume m’avisa que no les toqui perquè els pèls de les processionàries poden causar urticària. Doncs, molt bé, li’n faré cas.) Visió d’un boix grèvol magnífic, ufanós, ple de fruits de color vermell brillant. Algunes carlines (carlina acaulis), flors del sol, arrapades a l’herbei. (Les carlines, un cop assecades, es col·loquen a les portes de les cases. Protectores dels mals esperits, de la foscor, de les bruixes, de les malalties i de les tempestes.) A l’extrem sud-est del pla, en un mirador hi ha un petit pessebre penjat en un arbre, fet de fusta, amb figuretes de vius colors: “Centre Excursionista Esquirol”. I també un rètol metàl·lic, on el Centre Excursionista Esplugues (el 14 de desembre del 2003) commemora el seu compromís en la defensa de les llibertats nacionals de Catalunya amb un text de Miquel Martí Pol (1929-2003): Tenim a penes el que tenim i prou: l’espai d’història concreta que ens pertoca, i en un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I, en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora, que tot està per fer i tot és possible. Panoràmiques extenses i il·limitades. La immensitat del paisatge ens commou. Espectacular. Especial. Podem veure un dels paisatges més bonics que, al món, hi pugui haver, tot i que l’abundant vegetació arbòria ens priva de contemplar bé la Plana de Vic. La majoria de les muntanyes són de línia arrodonida i suau. Camps amples, clars. Visió de tot Collsacabra. El Montseny. Olot. Sant Esteve d’en Bas. Les Preses. Puig Rodó. Serra del Corb. Sant Pere de Falgars. Pla de Falgars. Sant Miquel de Castelló. Serra dels Llancers. Mas Casanova de Falgars. Mas la Codina. L’Agullola de Rupit. Puig de Cortils. Mas el Bach. Casanova del Bach. Turó del Bach. Puig-urri. Mas Comajoan. Mas el Colomer. Pla del Sitjar. Morral de Caselles. Cantonigròs. L’Agullola de la Tuta. Puig del Montcau. Mas Pujolriu. Mas Quatrecases. Mas el Grau. Mas La Garganta. Mas la Serra de Pruit. Mas el Pinós. Mas el Coll. Serra de Mateus. Puig d’Afra. Pruit. Puig de Batalla. La Fontana. Mas Corriol. Hostal la Devesa. Fondals. Boscos. Pastures. Camps de conreu. Ad infinitum. Ah! Respecte a aquest indret, també hi ha aquell qui anuncia la contalla següent: Si les noies de Collsacabra volen saber si tindran aviat un pretendent, des d’aquest mirador han de llançar a l’aire un mocador i observar-ne el moviment onejant. Si el mocador, mogut per la força del vent,  torna cap a elles en poc temps, això vol dir que festejaran en breu. I, si no, caldrà que les senyoretes segueixin somniant.

El descens. Per baixar el cingle, seguim el camí del grau de la Serrica o de l’Escaleta d’Aiats (també en diuen les Escales d’Aiats), que surt davant mateix de Les Cabanes. Ui, ui, ui, que n’és, de dret, aquest grau! Ara passem ran un mur de pedra altíssim. El camí (antigament camí de bast o de ferradura) és molt rost i ben arbrat. Baixem a poc a poc. Alts esglaons. Si ensopeguem, rodolarem igual que una bala de palla fins que un arbre la frenés. Un grau arriscat i de vertigen. L’aigua ho ha malmès tot. Grans esvorancs. Anem baixant, per entre el bosc,  amb la més gran precaució tot seguint els delicats pilonets de pedretes, que ens indiquen el camí. Ens costa un esforç baixar. Les mans i també el cul (!) ens ajuden a superar les dificultats.  En Jaume em confessa que, si s’ho hagués pensat, no m’hi hauria pas dut, per aquesta camí. I encara em diu que no hi passarà mai més. Hi fem broma. Pensem que hauria estat molt millor baixar pel mateix camí que havíem fet de pujada. Aquest esforç del cos, continuat i tens, desapareix en arribar al mas d’Aiats, al fons de la clotada.

Masia d’Aiats. És una gran casa de pagès, encara en actiu. De planta rectangular molt antiga i amb el portal adovellat, de la qual es té notícies a partir de l’any 1195. L’any 1553, aquesta casa pertany a la parròquia de Sant Julià de Cabrera i l’habita un tal Joan Axats, del qual hauria derivat el nom d’Aiats. Tot travessant per amplis camps de pastura, que el ramat d’ovelles deixa tallats arran, arribem on havíem aparcat el jeep. Ja és tard i bé hem d’anar a dinar. Ho anem a fer a Cantonigròs, al restaurant Cal Carreter on l’Ester ens atén molt bé. Havent dinat, tornem a Rupit.