INTRODUCCIÓ

Els Jocs Olímpics de l’antiguitat es celebren sense interrupcions durant un mil·lenni, des del 776 aC fins al 261 dC. Amic lector, aquí els pots comparar amb els Jocs Olímpics actuals. I entre aquestes dues maneres de concebre la pràctica i la passió esportiva, hi trobes una bona informació: de com és Olímpia; com són les competicions  i les regles respectives; com canvien amb el temps; com són els participants; com s’entrenen i quins premis reben; i també si hi ha rivalitat entre les ciutats gregues. En darrer terme, comprovaràs que els jocs moderns s’inspiren en model hel·lènic. Jocs que tenen una gran força simbòlica des dels temps dels clàssics. També en això entenem el gran encant que produeix el coneixement i l’estudi del món clàssic.

Els Jocs Olímpics són un esdeveniment important que aplega cada quatre anys els millors esportistes del món. L’any 1896 la ciutat d’Atenes organitza els primers Jocs Olímpics de l’era moderna, a l’estadi Panatenaic (Panathinaikós). Posteriorment, nombrosos països en són els amfitrions. Aquesta festa esportiva és hereva dels concursos antics organitzats a Olímpia, en el santuari consagrat a Zeus, pare del déus i dels homes (patér theôn te kaì andrôn).

Tot comença a Grècia. Al temple d’Hera a Olímpia, les sacerdotesses encenen el foc olímpic recollint l’escalf del sol. Encenen la flama olímpica sense artificis, amb un raig de sol que travessa uns cristalls d’augment que, al seu torn, escalfen uns rams de fulles seques. Després, uns atletes grecs fan relleus fins que, al cap de quatre dies, la flama arriba a l’estadi Panatenaic (Panathinaikós) d’Atenes i és lliurada a la ciutat que en aquell moment prepara els Jocs Olímpics. Una fragata, travessant el Mediterrani, és l’encarregada de portar la flama a la ciutat organitzadora. Així, el món grec, sempre present, hi evoca el seu valuós llegat.

Ara bé, les competicions antigues són ben diferents dels jocs moderns: avui hi ha nombroses proves i, el que és més important, els “jocs” de l’antiguitat són unes competicions  amb un únic vencedor i no hi ha pas un pòdium. A més, els antics jocs tenen un caràcter sagrat perquè es realitzen en honor a una divinitat. Les proves esportives d’aleshores només són un acte de la competició perquè també hi ha concursos poètics, musicals i d’eloqüència, que els jocs moderns ignoren. Prenc com a base els certàmens culturals i esportius de l’antiguitat. Podeu llegir aquest treball. La vostra marató comença ara!

Aquest estadi serveix de marc als jocs organitzats cada quatre anys al santuari consagrat a Apol·lo a Delfos. Els jocs Pítics formen part de les proves panhel·lèniques obertes a tots els grecs.

UNITAT 1

¿JOCS O COMPETICIONS?

CURSA A PEU

A l’antiguitat, el que avui anomenem “esport” es correspon a un seguit de proves on els joves s’enfronten. En el marc dels concursos panhel·lènics, els esportistes venen de tot el món grec. Tanmateix, els estrangers (xénoi) hi són sempre bandejats.

Aquestes celebracions s’organitzen sempre en honor d’una divinitat, de manera que el caràcter religiós hi és essencial.

Els jocs pítics formen part de les proves panhel·lèniques i són obertes a tots els grecs. El bon estat de conservació de l’estadi de Delfos ens permet imaginar com s’hi desenvolupen les proves.

D’altra banda, els Jocs Olímpics de l’era moderna tenen nombroses proves, on els millors atletes, homes i dones, s’enfronten tot representant el seus país. Els vencedors hi guanyen fama mundial; a més a més, els jocs moderns valoren principalment la bandera i l’himne del país que guanya més premis.

OLÍMPIA, SANTUARI DE ZEUS

En una plana, a poca altura del nivell del mar, els antics grecs edifiquen un gran santuari consagrat a Zeus, el déu més important i sobirà de l’Olimp (segle X aC). El santuari consta de nombrosos edificis religiosos. Llocs destinats a acollir els visitants. Edificis administratius. Gimnasos. I espais per a l’entrenament esportiu.

El temple principal de Zeus Olímpic es construeix entre el 470-450 aC. (Una de les set meravelles del món antic amb la rellevant estàtua de Zeus criselefantina, és a dir, feta d’or i d’ivori.) Prop del temple es troba l’estadi on es desenvolupen cada quatre anys la major part de les competicions en honor del déu Zeus. (L’hipòdrom de Delfos -espai per a les proves hípiques- també ha estat descobert.)

Segons els textos antics, les primeres competicions olímpiques s’organitzen l’any 776 aC.

Estàtua criselefantina de Zeus d’Olímpia, una escultura de Fídias, reconstruïda virtualment gràcies a la descripció de Pausànias: El déu fet d’or i d’ivori està assegut en un tron. Damunt del cap hi ha una corona feta de branques d’olivera. A la mà dreta porta una victòria d’ivori i or i hi té una cinta, i al cap una corona. A la mà esquerra del déu hi ha un ceptre guarnit amb pedres precioses de tota mena. Les sabates també són d’or i també el mantell. El tron està treballat amb or i pedres i també està treballat amb eben i ivori.

PAUSÀNIAS, Descripció de l’Hèl·lada, 5, 11, 1-2

HO SABIES?

Per als jos moderns, s’organitza una solemne cerimònia al jaciment arqueològic d’Olímpia durant la qual s’encén la flama. Durant un viatge, que dura mesos, aquesta flama recorre els diversos països participants en els jocs fins arribar al país organitzador. L’any 1936, Berlín organitza per primera vegada aquest llarg trasllat de la flama des de Olímpia fins a la ciutat alemanya.

HÈRACLES, L’HEROI FUNDADOR?

Hèracles (Hèrcules entre els romans) mata el toro de Minos

Hèracles, la glòria d’Hera (en llatí, Hèracles) és un heroi o semidéu. D’aspecte forçut i una estatura extraordinària. Armat amb una maça de roure. Simbolitza la força física. Fa front a un gran nombre de reptes que li permeten demostrar la seva força i la seva intel·ligència. Heroi gloriós que allibera la humanitat de tots els éssers que l’amenacen. 

HO SABIES?

Hèracles, en un atac de bogeria, mata l’esposa i els tres fills. L’oracle de Delfos (sempre els oracles!) mana que Euristeu li imposi dotze treballs per tal de redimir-se d’aquest terrible crim i en darrer terme poder aconseguir la immortalitat. Els déus l’equipen prou bé per dur a terme aquestes proves: Atena li regala una túnica; Hefest, una armadura; Hermes, una espasa; Posidó, un carro; Apol·lo, l’arc i les fletxes. Les dotze proves que ha de patir i superar, i que esdevenen proverbials, són les següents: Matar el lleó de Nemea a l’Argòlida. Tallar els nou caps de l’Hidra de Lerna a l’Arcàdia. Capturar el porc senglar d’Erimant a l’Arcàdia. Abatre la cérvola de Cerínia. Eliminar les aus del llac Estínfal a l’Àrcádia. Netejar els estables del rei Augias a l’Èlida. Matar el toro de Creta. Matar les eugues antropòfagues de Diomedes a Tràcia. Aconseguir el cinyell de la reina Hipòlita. Matar el monstre Geríon. Agafar el gos Cèrber, guardià de l’Hades.  I recollir les pomes d’or al jardí de les Hespèrides.

La factoria Disney troba la inspiració en la mitologia grega. I treu una versió d’aquest musculat heroi (Hèracles/ Hèrcules) que es pot veure doblada al català i al castellà.

L’expressió “els estables d’Augias” vol dir cosa molt bruta o situació molt corrompuda.

ALTRES COMPETICIONS?

A partir del segle V aC Atenes és la ciutat més important i més famosa  de Grècia.

Atena (en llatí, Minerva) és la deessa fundadora d’aquesta ciutat. Deessa de la guerra, de la saviesa i patrona dels artesans. Anomenada també Pal·las. Neix del cap de Zeus ja adulta i equipada amb l’armadura, el casc, l’escut (ègida) i la llança. Altres atributs de la dea són l’olivera i l’òliba. Atena conserva sem­pre la virginitat.

Aquest fragment d’un fris pertany al Partenó, que és el lloc de culte més important consagrat a Atena. Un temple construït a l’Acròpolis, un altiplà rocós fortificat que domina la ciutat d’Atenes. Aquest fris mostra un moment d’una processó de les Petites Panatenees, (Panathénaia), davant de la qual un cap de colla amb una vara dirigeix la comitiva.

Cada any, en aquesta festa en honor de la deessa Atena, se li ofereix un peple (péplos) teixit per dues noies ateneses (arrephóroi).  Hi ha el costum popular de fer una llarga processó, un llarg passeig, que recorre carrers i places, i finalment puja al santuari, a l’esplanada que envolta l’altar. Hi participen homes i bèsties, cavallers i carretes, i les noies portadores del peple diví i altres objectes sagrats. En un altre llarg fris, hi observem que ningú no hi falta: hi són representats tres-cents seixanta personatges. Aquest fris es desplegava a la part alta dels pòrtics interiors del Partenó.

Cada quatre anys es celebren a Atenes les Grans Panatenees. S’hi reuneixen els joves per a les competicions atlètiques i artístiques. Els vencedors reben com a premi un gerro pintat amb diferents colors i ple d’oli de les oliveres del temple. En aquell moment, un regal ben bonic!

Hi ha dos tipus de competicions que convoquen participants diferents: les competicions d’Olímpia, Delfos, Corint i Nemea estan obertes a tots els joves grecs. (S’anomenen panhel·lènics.) A les altres competicions, només hi poden accedir atletes seleccionats, sovint locals.

HO SABIES?

Les competicions importants comporten que hi hagi un període de treva (ekekheiría). Cessació temporal d’hostilitats, de guerres, amb la qual cosa es garanteix la seguretat dels atletes i de les altres persones.

UNITAT 2

MENS SANA IN CORPORE SANO [JUVENAL, Sàtira X]

[UN ESPERIT SA EN UN COS SA]

L’aprenentatge i l’educació tenen cura del cos i de la ment. La ciutat mira d’educar bé els joves perquè un home virtuós és mereixedor de gran estima i honor.

No hi ha pas una escola estrictament parlant; cap lloc que tingui semblança als nostres col·legis i instituts. S’aprèn a llegir i a escriure, s’estudia la filosofia, les ciències, la música i la retòrica, que és l’art de parlar correctament. Tot plegat ha de confluir en les capacitats esportives que els nens desenvolupen des de ben petits amb uns entrenaments intensius.  

A Grècia, una individu perfecte és aquell que combina força física, qualitats intel·lectuals i respecte envers les persones i els déus. Kalókagathós (kalós kaì agathós) noble, distingit, honrat, honest.

En el s. II dC. El poeta llatí, Juvenal, va escriure un vers a l’ideal etern:

“Orandum est ut sit mens sana in corpore sano [Cal pregar als déus que

hi hagi una ment sana en un cos sa”

BELLESA DE COS

Per als atletes grecs, la pràctica de l’esport no és pas un simple hobby. Les activitats que comporten la força i el coratge són un element essencial per als joves, com també ho són les activitats que desenvolupen la intel·ligència. Les qualitats essencials d’un jove s’expressen tant amb la cura i bellesa del cos com amb un bon estat espiritual i emocional.

Una escultura com aquesta d’aquí il·lustra perfectament aquest aspecte: la força de la musculatura i l’harmonia entre les diferents parts del cos són la manifestació d’un individu de qualitat que combina idoneïtat física i intel·ligència.  Observem de seguida que la musculatura no és pas desmesurada: no es tracta pas de desenvolupar els músculs de manera excessiva; el que és important és la bellesa i l’equilibri  i no pas el volum.

L’ideal grec queda ben definit: els braços són forts i ben perfilats; les espatlles, amples; els tors i l’abdomen, fins i musculosos i les cames, llargues i ben formades.

DORÍFOR, EL PORTADOR DE LA LLANÇA – DIADUMEN, EL QUE ES LLIGA AMB UNA CINTA

HO SABIES?

“CÀNON” és una paraula que prové del grec (kanón). Un concepte que es refereix a les proporcions considerades ideals, perfectes, del cos humà. Fixa les relacions harmòniques entre les diferents parts del cos i els volums que s’hi manifesten: la mida del cap es calcula en relació al propi tors i en relació a la longitud de les cames. (L’altura perfecta d’un figura humana es correspon a set vegades l’altura del cap.) Quan una part és massa llarga, massa curta, o bé massa gruixuda, aleshores l’harmonia es trenca i crea un desequilibri.

Aquest terme apareix per primera vegada en un títol d’un tractat escrit per Policlit (segle V aC).

COMPETIR A PÈL

Aquesta estatueta de bronze representa dos homes enfrontats en una lluita. Aquesta modalitat esportiva la trobem al món grec des de ben antic. Un fet ens pot sorprendre: els lluitadors estan completament nus!

Tots els esportistes que observem entrenant abans d’una competició, o bé participant en una competició van completament nus. Al món grec, la nuesa és imposada a tothom a l’hora de les activitats gimnàstiques, i cap vestit, indumentària o complement  cobreixen els esportistes. (Oh! Quin desvergonyiment!) Cos, cap i peus nus. (D’aquesta manera la bellesa de la figura masculina hi lluïa molt més.) Aquest norma és molt antiga. Segons els textos, és a partir del la XV Olimpíada (720 aC) que la nuesa esdevé obligatòria. En aquesta data Orsip, un atleta d’Esparta, es treu la roba per poder competir amb més comoditat i agilitat, que la roba no li sigui una molèstia. I d’aquesta manera en sorgeix la norma.

Així doncs, la nuesa és preceptiva en les proves d’atletisme i lluita, sigui quin sigui el lloc i l’hora, llevat de les curses de carros i en competicions de caràcter bèl·lic com ara la cursa armada en què els corredors van armats d’hoplita (hoplitodrómos), aleshores molt estimada. I el mateix passa, és clar, en els esdeveniments no esportius com ara el cant i la música.

HO SABIES?

El nom grec gymnós ha format els mots gimnàs i gimnasta. En grec significa desvestit, despullat; més concretament, anar nu per competir o per lluitar.

I LES DONES?

En aquesta àmfora observem un grup de dones banyant-se, però no es tracta d’una competició esportiva perquè les dones mai no hi són presents. En el món grec, les dones són excloses de les competicions esportives. 

Al santuari d’Olímpia, les dones tenen prohibit participar i assistir als jocs de la competició, que estan reservats als joves. Això no vol pas dir que tinguin prohibida la pràctica esportiva. Poden córrer, saltar o nedar. Ara bé, mai no poden barrejar-se amb els homes. L’accés al gimnàs i a l’estadi no els és possible. El manteniment dels seus cossos és una qüestió personal i no el poden fer davant de tothom.

Això no obstant, hi ha excepcions: les noies d’Esparta s’entrenen en esports diversos, i aquests són una base important en la seva formació integral. A Olímpia, també hi ha competicions esportives destinades exclusivament a les dones. Tenen lloc cada quatre anys, just després de l’acabament dels jocs masculins. Aquestes competicions femenines s’anomenen Eraîa (Festes d’Hera). La deessa Hera, esposa de Zeus, també és venerada a Olímpia. La disciplina esportiva que s’hi practica durant aquestes competicions és la cursa.

Segons alguns autors grecs, les noies poden assistir als jocs dels joves, però les dones casades hi estan totalment excloses. Cal tenir en compte el següent: la nuesa és una obligació imposada als homes, però les dones hi vesteixen túniques curtes!

UNITAT 3  

ELS LLOCS DE LES COMPETICIONS ESPORTIVES

LA PALESTRA D’OLÍMPIA

Cada ciutat grega, sigui quina sigui la seva rellevància, té un edifici o un lloc destinat a les activitats esportives, fet que sembla evident en una cultura on l’esport és una part imprescindible per a una educació integral dels ciutadans. Aquests edificis, a vegades monumentals, sovint es troben als afores de les ciutats, on hi ha més espai disponible.

D’altra banda, els ciutadans rics contribueixen a la construcció dels edificis públics i a l’ampliació de les estances per a una educació clàssica. 

La palestra (palaistrá) és un espai obert, de mida variable i de quatre costats. Uns pòrtics l’envolten per a servir-los d’aixopluc i refugi. Sales de vestidors. Sales de descans. I sales habilitades com a aules per als joves. Posteriorment, Roma va integrar aquest tipus d’espais als grans banys públics.

Les activitats esportives es fan a la palestra –escola per a la pràctica de la lluita-, si bé aquest espai també s’associa al gimnàs.

A l’origen, el gymnás (gymnásion) és un edifici destinat als exercicis esportius, però ràpidament esdevé un lloc d’ensenyament intel·lectual.

Aquestes dues cílixs o copes de ceràmica de figures roges il·lustren les dues funcions que tenia la palestra. En la copa de l’esquerra observem un atleta coronat fent exercici. I a la copa de la dreta, hi observem un col·legial. Un alumne va cap a l’escola portant una tauleta per a escriure (pínax); consta de dues fulles de fusta recobertes amb cera i lligades entre si. Amb un petit punxó (grafídion) hi escrivia i esborrava amb l’altre cap del punxó, que era pla. (Els nois de l’exterior de la copa, que no veiem, estan jugant.)

El terra és d’argila o sorra, i una de les primeres activitats dels esportistes més matiners és netejar-lo. Així, doncs, és responsabilitat de tots arreglar el terra, tot mirant que no hi hagi cap forat i també recollir les deixalles del dia anterior que embruten el lloc.

L’accés a la palestra està limitat en l’horari diürn i reservat als nois d’entre dotze i setze anys. En queden exclosos els homes adults, excepte els pedòtribes (paidotríbai, entrenadors) i els mestres que tot ells van vestits. Les dones hi tenen prohibit l’accés.

HO SABIES?

En alemany, Gymnasium (en llatí, gymnasium) no designa el gimnàs sinó un institut d’educació secundària, fet que també es dona en la majoria de països europeus amb tradició educativa d’arrels germàniques. Com a l’antiga Grècia, el gymnasium és un lloc on s’imparteix una educació intel·lectual i esportiva.

LA BOSSA DE L’ESPORTISTA

La nuesa és obligatòria encara que de vegades alguns atletes porten una tela a les espatlles, un mantell, que s’anomena himàcion (en grec, himátion).

Els aribals o flascons (aryballoi) són uns vasos petits molt habituals en la pràctica de l’esport perquè contenen l’oli que cobreix els cossos dels esportistes en totes les competicions. Els aribals que es conserven generalment són de ceràmica, però n’hi ha de vidre i també de metall. Són tan petits que caben al palmell d’una mà, i tenen un llavi pla que permet repartir l’oli pel cos.

HO SABIES?

Si els atletes es cobreixen completament el cos amb oli durant les competicions, no és pas per motius estètics, sinó perquè l’oli reté l’aigua a l’interior del cos i així n’evita la deshidratació. A més, amb un bon massatge, aquest oli assuauja la pell i els músculs i els protegeix del sol i del fred.

UNITAT 4  

LES PROVES

¿I quines eren les proves? Fins a les XIII Olimpíada, sols hi havia la cursa a peu (stádion) la longitud de la qual és variable. Podia ser d’un estadi o de dos estadis. (L’estadi és una mesura de longitud equivalent a 600 peus àtics o 625 de romans; és a dir, 177,60 m). El 708 aC sorgeix el pentatló (péntathlon), que incloïa cinc modalitats atlètiques: cursa de velocitat (stádion), llançament de disc (dískos, de pedra), llançament de javelina (ákon), salt de llargada (hálsis) i la lluita d’atletes (pále). Un segle més tard, s’hi afegeixen el pugilat (pygmé) i la cursa de quadrigues (hippodromía). I finalment, l’any 648 aC, el pancraci (pankrátion) –modalitat atlètica amb lluita de peu dret i boxa- i les curses de cavalls (hippodromíai) completen el ventall d’aquestes modalitats esportivess. Ah! I també organitzen unes curses d’atletes armats d’hoplita (hoplitodromíai), les quals tenen mol èxit. Ara bé, hi observem algunes absències com ara el salt d’alçada i la natació.  De tota manera, les competicions no esportives enriqueixen prou bé aquests certàmens.

DUES MODALITATS ESPORTIVES: LLANÇAMENT DE DISC I LLANÇAMENT DE JAVELINA

¿Te n’has adonat que molts vasos de ceràmica grega antiga representen activitats esportives? Les escenes tan ben dibuixades ens permeten reconèixer-hi diversos esports. És el cas d’aquesta copa (kylix), en la qual observem una parella de lluitadors. Al voltant d’aquests dos atletes, a la banda esquerra, un jove nu es disposa a llançar el disc, mentre que a la dreta observem un atleta que porta una javelina a la mà tot preparant-se a fer el primer llançament. La prova del llançament de disc és comparable a la modalitat actual. El disc és de metall i el seu pes és variable. L’atleta actual disposa de cinc intents de llançament. El mateix passa en el llançament de javelina, de la mida d’un home. I al seu l’extrem té la qualitat que és metàl·lica.

A l’antiguitat clàssica, la javelina tenia al voltant unes corretges de cuir, on s’introduïen els dits per tal de d’obtenir un impuls més gran.

Llançament de javelinaA Olímpia, el llançament de disc i de javelina formen part del pentatló, que reuneix la cursa a peu, llançament de javelina i del disc, salt de llargada i lluita. Les cinc competicions tenen lloc durant el dia, la vigília de la lluna plena i, al vespre, celebren un sacrifici en honor de Zeus Olímpic.

LLUITA D’ATLETES (pále)

La lluita és una disciplina important en les competicions. En grec, s’anomena pále. Paraula que ha donat origen al mot palestra (palaistrá).

Observem aquí dos lluitadors nus, de musculatura forta. Amb els cossos ben untats amb oli d’oliva: l’un porta molta barba, l’altre, imberbe. Tots dos, amb molta força, es corben i s’agafen pels braços o pel coll per mirar de fer caure l’adversari. Els acompanyen dos personatges més grans, pedòtribes, mestres de gimnàstica (en grec, paidotríbai), entrenadors, que assisteixen cadascun dels lluitadors.

La pugna és desenvolupa en tres assalts. L’objectiu és fer caure el teu oponent tres vegades al terra sense  que et facin caure a tu. I no val posar-li els dits a l’ull.

Els participants s’agrupen per edats; diferentment de l’actualitat, en què els participants, es divideixen segons el pes de cada lluitador. Als pintors i als escultors, els agrada subratllar, mostrar el poder dels músculs i els tendons. La complexió robusta d’aquests lluitadors. D’altra banda, els ancians, atès l’alt grau de perillositat de la lluita, consideren que és un esport que requereix maduresa i experiència.

Tot comença a Grècia. En el temple d’Hera a Olímpia, les sacerdotesses encenen el foc olímpic recollint l’escalf del sol. Encenen la flama olímpica sense artificis, amb un raig de sol que travessa uns cristalls d’augment que, al seu torn, escalfen uns rams de fulles seques. Després, uns atletes grecs fan relleus fins que, al cap de quatre dies, la flama arriba a l’estadi Panathinaikós d’Atenes i és alliberada a la ciutat que en aquel moment organitza els Jocs Olímpics.

HO SABIES?

La violència apareix també sovint en l’esport, i els textos antics citen competicions de lluita que acaben amb la mort d’un atleta, o bé de llançadors de disc que fereixen algun esportista o espectador.

EL PUGILAT (pygmé)

A Grècia, es practiquen diversos tipus de lluita, especialment durant les competicions olímpiques. En aquesta pèlice, en aquest recipient, hi observem dues parelles de lluitadors. Les barbes que porten ens indiquen que són uns homes d’edat mitjana. Cada atleta va acompanyat d’un pedòtriba (mestre de gimnàstica que va vestit davant els atletes nus): armat amb una vara, corregeix les evolucions dels lluitadors i atura les proves si cal. El paper d’àrbitre que hi exerceix és essencial.

El pugilat és una lluita violenta, en què  els boxejadors es poden donar els cops que vulguin, tret que no colpegin els ulls del contrincant. El guanyador és aquell atleta que obliga el seu oponent a rendir-se (aixeca el dit per aturar la lluita) o que li fa perdre el coneixement. Algunes vegades, un des opositors mor.

Reconeixem els pugilistes perquè porten unes corretges de cuir que utilitzen per a protegir-se els canells i els dits. Una protecció que causa talls profunds a la cara de l’oponent. El primer testimoni d’aquesta modalitat de lluita pertany a la XXIII Olimpíada (688 aC).

HO SABIES?

El pancraci, modalitat atlètica de lluita de peu dret i boxa, és una tercera forma de lluita. És permès de donar tota mena de cops, ara bé és prohibit de ficar els dits a l’ull o a la boca de l’adversari, i tampoc no és permès estirar-li les orelles o el penis.

CURSA DE CARROS (hippodromía

Les curses de carros estan testimoniades per primera vegada l’any 680 aC. L’auriga hi ha de dominar quatre vigorosos cavalls llançats a tota velocitat. Un autèntic repte, la qual cosa fa que aquest esport sigui molt perillós. Efectivament, pot posar en perill la vida dels agosarats aurigues.

La competició es duu a terme en un espai preparat específicament, l’hipòdrom (hippódromos) on cal fer nombroses voltes. Els revolts a tota velocitat són especialment difícils d’agafar. Aquesta modalitat esportiva té un recorregut d’uns catorze quilòmetres i esdevé molt i molt popular aleshores.

En l’actualitat, la doma és una disciplina olímpica, però les curses de carros han desaparegut.

HO SABIES?

Durant aquestes competicions, el reconeixement, l’elogi i el premi els reben el propietari del tir vencedor i no pas la persona que l’ha conduït. Per tant, aquesta és l’única disciplina olímpica en què una dona pot guanyar si és que posseeix cavalls…

UNITAT 5  

PREMIS I GUANYADORS

Aquesta àmfora de figures negres representa la deessa Atena. Conté l’oli sagrat dels oliverars de l’Àtica, amb el qual es premia els vencedors de les Gran Panatenees (Panathénaia, festes en honor de la deessa Atena celebrades a Atenes). Una àmfora completament plena d’oli d’oliva, un premi valuós. A la banda esquerra llegim: TON ATHENETHEN ATHLON, que vol dir: “dels jocs per a Atena”. A la part superior de cadascuna de les columnes hi ha un gall, que en simbolitza el caràcter agressiu i competitiu.

ATENA (Minerva) deessa de la guerra, la saviesa i l’artesania, patrona d’Atenes. El naixement d’Atena és extraordinari: Urà i Gea revelen a Zeus que, si Metis té una filla amb ell, li donarà després un fill que el destronarà. Per evitar-ho Zeus s’empassa Metis. Arribat el moment del part, demana a Hefest que li obri el cap d’un cop de destral. Així ho fa el déu ferrer, i del cap de Zeus sorgeix Atena, ja adulta i equipada amb l’armadura, el casc (ègida), l’escut i la llança. Altres atributs d’aquesta dea són l’olivera i l’òliba.

Atena protegeix i dona nom a la ciutat d’Atenes perquè ofereix el millor regal a la ciutat: una esplèndida olivera. Atena i Posidó es disputen el domini de la ciutat. Posidó regala a la ciutat un magnífic cavall i fa brollar una font a l’Acròpolis. I Atena regala una olivera a la ciutat. Els déus donen la victòria a Atena tot considerant que l’olivera és el millor regal. I així l’olivera esdevé el símbol de l’Àtica i de tota la Mediterrània. I la ciutat, en lloc de dir-se Posidònia, des d’ara s’anomena Atenes. Atena dona al poble l’olivera resistent, el fruit de la qual proporciona l’oli d’oliva, útil per a la cuina, per a la neteja i com a combustible per als llums d’oli.

A Olímpia, antigament, no hi ha cap mena de pòdium on els vencedors celebren les seves victòries. El guanyador rep les felicitacions de tothom i es té per molt joiós, i els premis es lliuren durant una cerimònia magnífica que té lloc l’últim dia de les proves. El nom del guanyador perdura en la memòria dels ciutadans, mentre que el segon lloc i el tercer no comptem per a res. Només els serveix la victòria!

Els atletes no són premiats econòmicament. Ara bé, els atletes guanyadors s’asseguren una fama extraordinària i aconsegueixen avantatges considerables en les respectives ciutats d’origen. Aquest fet comporta que algun filòsof n’hagi fet una crítica: ¿És que la força del cos és més important que la força de l’esperit i de la ment?

QUINA ÉS EL PREMI?  QUINA ÉS LA RECOMPENSA?

A la Grècia antiga, les medalles d’or, plata i bronze no existeixen i els atletes vencedors es conformen, a primera vista,  en recompenses ben poc atractives, ben poc prestigioses.

A Olímpia, el vencedor rep una corona d’olivera –l’arbre sagrat d’Atena) i una cinta de tela però sense cap moneda com a recompensa.

Durant les competicions olímpiques, la idea de la millor marca, del millor “rècord”, no hi existeix. No anoten els millors temps ni tampoc les primeres posicions dels atletes en les curses. El que fa el guanyador és el que val, el que es reconeix i s’estima.

En les competicions més populars, més prestigioses, el premi hi esdevé més valuós. Un fet és ben cert: el qui guanya beneficia granment la seva ciutat tot donant-li gran fama i aconseguint guanys importants, com ara l’exempció d’impostos, alimentació i mitjans de vida per als seus ciutadans. L’important èxit esportiu d’aquest atleta fa que esdevingui una personalitat distingida i de gran fama.

A Atenes, als guanyadors de les competicions de les Grans Panatenees (festes en honor d’Atena) se’ls ofereix una àmfora que conté l’oli dels oliverars de la deessa Atena. Els atletes poden revendre aquest oli sagrat, que tothom desitja posseir, i cal pagar-ne un preu elevat.

HO SABIES?

La corona vegetal que s’ofereix al guanyador és diferent d’un lloc a un altre: d’olivera a Olímpia; de llorer a Delfos i d’api silvestre a Nemea. 

VICTÒRIA!   TRIOMF!

A Grècia, Nice o bé Níke, deessa aèria que simbolitza la victòria. Divinitat deliciosa i femenina, portadora d’un parell d’ales col·locades als omòplats. Filla del tità Pal·lant i de la nimfa Estix. A Roma es venera amb el nom de Victoria, deessa similar a la deessa grega i amb uns atributs molt semblants.

Els tres germans d’aquesta deessa alada estan associats a uns valors vinculats clarament a l’esport: Krátos simbolitza la vigoria; Zêlos, l’ardor, el zel,  i Bía, la força. La figura de Nice vola lleugera davant el guanyador, que pot ser un soldat valent o un atleta en una competició.

Anys enrere, s’esdevé a Grècia la troballa d’innombrables figuretes alades de terracota, produïdes en massa a partir de motlles, la qualitat de les quals és variable; algunes, però, pertanyen a un escultor notable.

I bé, aleshores recordem la Victòria de Samotràcia. La dama sense cap. La gran estrella del museu del Louvre. Cal tenir en compte, però, que aquesta escultura de marbre blanc commemora una victòria naval i no pas una gesta esportiva!

HO SABIES?

Níke és el nom de la deessa de la victòria en el món grec. Aquest nom té ara una gran popularitat per raó d’una marca de calçat i roba esportiva, el distintiu de la qual reprodueix, de manera estilitzada, la forma d’una ala de la deessa Victòria de Samotràcia.

IMATGES DELS HEROIS

A partir del Renaixement, una sèrie d’elements inspirats en el món grec antic s’incorporen a l’art occidental.

Als artistes del Renaixement els apassiona la nuesa heroica que veiem associada als déus i als herois, aquests tan humans i tan divins alhora, i associada també als vencedors, ja siguin guerrers o bé atletes.

Per a un pintor com Jacques-Louis David (1718-1825), que treballa molt de temps a Roma, els seus referents són les obres de l’Antiguitat. Aquí, hi il·lustra una escena violenta de combat entre els espartans i els perses invasors. I hi representa els homes nus tal com es costum en el món grec.

També és una manera de demostrar el coneixement perfecte que David té de l’anatomia humana, en un moment en què l’ensenyament de les arts comporta una correcta representació del cos i dels músculs. Per aconseguir-ho varia la posició dels personatges i els angles de visió. Hi representa els cossos dels homes joves i també dels homes grans. Amb un espai de dos mil anys, els cànons grecs hi són recollits i desenvolupats.

HO SABIES?

El futbol és un esport que forma part del programa oficial dels Jocs des de l’any 1900. Cal tenir en compte, però, que el futbol no existeix a l’antiguitat com a modalitat esportiva; encara que, com es pot observar en la imatge, els grecs ja la tocaven. Ah! I sabies que, a la copa de l’Eurocopa 2024, hi ha gravada la reproducció d’aquest atleta atenenc de fa 2400 anys?