Setembre  2, 3, 4 i 5. Any 2024. Uns dies a la regió del Lot. Sortim de Rupit a la tarda avançada. Cap a la Jonquera. Llenguadoc-Rosselló (en occità, Lengadòc-Rosselhon; en francès, Languedoc-Roussillon). Se’ns fa de nit pel camí. Sopem en una àrea de l’autopista. Continuem fins a Narbona. I ens instal·lem al Kyriad Hotel als afores de la ciutat.

Ens llevem d’hora i abandonem Narbona. Avui fa sol. Passem per Carcassona i, al cap de poc, Toulouse. Després, Montauban. Finalment, tot seguint una carretera sinuosa i poc transitada, arribem al poble de Saint-Cirque Lapopie, en ple centre del Parc Natural des Causses de Quercy. França interior. França rural.

Saint-Cirque Lapopie és considerat dels Plus Beaux de France. Poble medieval de targeta postal. Poble discret, seductor, penjat damunt d’una cinglera, a cent metres per damunt del riu Lot. Pugem a la roca de la Popie (de l’occità “popa” o promontori en forma de mamella), on hi ha les restes d’un antic castell, les terrasses del qual ofereixen unes vistes esplèndides de tota la vall amb el riu Lot.

Als peus d’aquesta fortalesa, els carrers del poble, tancats amb portals fortificats, conserven nombroses cases ben antigues, amb molt de caràcter. Façanes de pedra, o bé cases amb entramats de fusta. Cases del segles XIII al XVI. Estretes, de teula plana, vermella, de fort pendent. ­Dalt del poble, en un terreny herbat en pendent, un bonic i vell cementiri amb escultures, tombes i monuments malmesos pel pas del temps. Senzill i petit. Racó de pau on ningú no hi entra.

Abans del segle XVI, en aquest poble, s’inicia una activitat important: la torneria. El segle XIX aquesta activitat esdevé molt rellevant junt amb la viticultura  i el comerç regional del vi. Els torners  -“roubinetaires”- fabriquen aixetes de boix per a les botes de vi. Aleshores el poble compta amb uns quaranta artesans torners. I les botes de vi de Cahors les transporten pel riu Lot. Des de l’Edat Mitjana fins al segle XX, el riu Lot és una via de transport de mercaderies de baix cost fins l’arribada del ferrocarril. És per això que al llarg de gairebé un quilòmetre, entre Bouziès i Saint-Cirq Lapopie, hi podem recórrer un camí de sirga excavat a la roca, des d’on amb una corda estiraven la barca des de terra per fer-la avançar paral·lelament a la riba. Sembla que s’hi vegin antigues roderes i tot, i la paret de roca ran del camí cau en picat fins al nivell de l’aigua.

Reprenem la marxa, travessant tota la vall. Visita a la ciutat medieval de Cahors, Cahors la magnifique, posada vora un meandre del riu Lot i envoltada de turons. La tardor és una estació ideal per visitar Cahors. Dormim a l’Hotel Restaurant La Chartreuse Logis de France. Ens llevem d’hora. El dia és més aviat clar i no fa pas fred. Els estudiants prenen la ciutat ben conscients del deure de l’estudi. Les fulles dels arbres hi canvien el color del paisatge. Una bona passejada, a primera hora. El mercat, al costat de la catedral. El mercat setmanal té lloc el dimecres i dissabte de cada setmana. Mercat necessari, lligat a la vida quotidiana. Mercat interior i mercat al descobert. Un mercat que de ben segur es fa des d’antic. Sabors. Olors. Colors. Lloc de molta concurrència. Fruita. Hortalisses de tota mena. Formatges de la terra. Foie gras d’oca i d’ànec. Tòfones. Olives. Oli. Mel. Pa. Eh? Què és això? Un autocar més aviat petit, que és una cansaladeria. Un brocanter, passat i present: petits objectes decoratius, mobles, llibres, vaixella, quadres, roba blanca antiga. Hi comprem un plat de ceràmica.

Cathédrale Saint-Étienne, és a dir, la catedral de Sant Esteve, és una baluerna romànica. Hi entrem, passegem sota dues enormes cúpules bizantines, una de les quals representa la lapidació de Sant Esteve envoltat per vuit profetes. Detalls gòtics. Vitralls enormes. No hi ha gairebé ningú. El claustre gòtic és una joia.

Sortim i ens orientem per anar a Pont Valentré (en occità Pont de Balandras). Travessem el nucli antic per un carrer principal. Continuem amunt. Amb el riu Lot sempre a l’esquerra voltem la ciutat. El riu Lot que en realitat abraça tota la citat. Pont Louis Philippe. Pont de chemin de fer. I ara, el famosíssim Pont Valentré (segle XIV). Arquitectura de l’edat mitjana. Hi destaquen tres torres de defensa damunt de sis arcs ben grans. El pont fa un gran efecte. Recorda una fortalesa. Forma part del camí de Sant Jaume en territori francès. Pont de lluites, de comerç, de pas de pelegrins i de turisme. Ens hagués agradat travessar-lo a poc a poc i badar des de dalt, però no es pot tenir tot. De nit, il·luminat, també ha de tenir un encant especial. El fotografiem.

Vinga!, en una de les parets de la torre central, mirem de trobar-hi un diable, sobre el qual hi ha una llegenda. Diuen que l’arquitecte està desesperat per la lentitud de les obres del pont, per la qual cosa fa un pacte amb el diable: Satanàs posarà tot el seu saber en la construcció, i l’arquitecte, en pagament lliurarà la seva ànima. Aquest es posa mans a l’obra, i hi construeix un magnífic pont que creua el riu Lot. Un cop acabats els treballs, l’arquitecte no vol acompanyar-lo a l’infern i, a més a més, el posa a prova demanant-li que vagi a buscar aigua amb un garbell per als treballadors. El diable, però, no hi té èxit, i l’arquitecte trenca el tracte. Satanàs, foll de venjança, cada nit desfà el cim de la torre, i cada dia els homes el reparen. El temps passa i, en una restauració del pont (1878), l’arquitecte Paul Gout fa esculpir un petit dimoni a la part superior de la segona torre.

Passegem pels carrers de la part nova de la ciutat. Arquitectura contemporània. Voreres que són un verger, ben cuidades, amables. Fins i tot hi ha unes llargues canals on l’aigua circula sorollosament i contínua damunt les plantes.

Al nucli urbà, plaça de Jouvenel, amb una zona boscosa i ombrejada.  L’Ajuntament hi desenvolupa un hort educatiu per a escolars. Una àgora d’agricultura urbana per a introduir els infants i veïns en les tècniques de jardineria i agricultura, en el control del consum d’aigua, i en l’eliminació d’aportacions de productes químics, etc. Autèntic espai d’educació popular. Això sí que té mèrit!

Hi descobrim també un jardí remarcable. La verdor dels arbres. Jardí ornamentat amb flors i amb els seus caminals. Una glorieta blanca de jardí d’enreixats metàl·lics. Arbres fruiters. Les restes d’un amfiteatre gal·lo-romà de forma ovalada (segle I dC), i tot. Pertany a la Divona Cadurcorum, nom de la capital dels cadurcs romanitzats. Es troba sota el passeig Fénelon, a la primera planta de l’aparcament de l’Amfiteatre. Plaça Mitterrand.

Dinem en un restaurant d’aquesta plaça, a la terrassa, i ens serveixen de seguida. La tarda és esplèndida. I ara, seguint les indicacions de la senyoreta de l’Oficina de Turisme, cap a la vila medieval de Montcuq-en-Quercy-Blanc. Vila doblement emmurallada. Passeig tranquil pels seus carrers estrets, amb cases antigues. Poble viu, net i endreçat. Què és això? Una estàtua de pedra calcària,  dins el buit d’una paret, que representa un nen o una nena tot lluint i mostrant el seu cul de natges grassonetes als vianants! “Le petit Montcuquois”. Hi ha, encara, cases medievals, amb bigues –colombages– encastades a les parets. No hi ha pas molta animació. L’Ajuntament ha deixat que la natura es desenvolupi lliurement pels carrerons d’aquesta vila medieval. Alenada d’arrels i plantes. De terra molla. Infants i mestres sembren, planten i conserven aquest espai, i uns panells fan l’explicació d’aquest recorregut botànic: olivera (olea europaea), acant (acanthus mollis), vinya (uitis uinifera), malva reial (alcea rosea), valeriana (centranthus ruber), lavatera (lauatera), pomera (malus), bàlsam de balfour (impatiens balfourii), violeta (viola odorata), iris (iris), rosa (rosa), niella lluenta (nigella damascena), pastel de tintoreres (isatis tinctoria), margarida de paret (erigeron karvinskianus)…  Església de Saint-Hilaire (bisbe de Poitiers), els vitralls de la qual expliquen la vida de Crist i de Sant Hilari (segle XIX). Esvelt campanar de planta octogonal, fet de maó rosa de Tolosa. En un cap del poble, sobre un turó, la Torre mestra -“Torre comtal” (segles XII-XIII) ­-. Alta, de pedra espessa, de quatre costats, i amb una escala de cargol. Erigida amb finalitats defensives. La torre acull diverses sales per a exposicions. Des de la terrassa, magnífica panoràmica del poble i els voltants, amb un paisatge molt verd.

Ara saludem tres noies que fan el camí de Sant Jaume. (Els caminants s’aturen en aquest poble situat al GR65, el qual ve de Le Puy-en-Velay.) Aquestes pelegrines han de tenir una voluntat gegantina per caminar i més caminar, carregades amb aquestes motxilles. Les tres noies observen amb atenció unes plantes que tot prement-les treuen un suc. Ens expliquen que són herbes saboneres (saponaria officinalis), que són plantes que degoten sabó. Vaja, una cosa que desconeixíem! (Saponaria és mot d’origen llatí: sapo, saponis, vol dir “sabó”).  Al fons de la baixada, un piló de cases endreçades. Cases petites, que deuen ser antigues, però ara amb elements singulars i moderns.

Continuem la nostra ruta. Ens arribem a Lauzerte. Voltem pel poble. Plaça del Mercat. Fires. Comerciants. Clients. Artesans ambulants. Farcells. Plaça de Cornières, dos costats de la qual tenen uns porxos admirables. “Conques buides, que són enormes cloves de nou invertides, posades una al costat de l’altre”, així Josep Plau en faria aquest retrat. Casals molt notables. Un vèrtex d’aquesta plaça està aixecat (!), com si fos un cobretaula o tapet que té un angle alçat. Original i rara, la idea. I que desvetlla l’atenció de tothom. Una obra d’un ceramista contemporani molt lligat a Lauzerte. Pugem al Mirador del Pelegrí. El paisatge, espectacular, ondulat, esplèndid, humanitzat.

Un cop hem visitat Lauzerte, decidim anar a Andorra. Carretera enllà, doncs. En aquest departament del Tarn, a Occitània, ens crida l’atenció el fet que els rètols indicadors de l’entrada als municipis estan posats de cap per avall, al revés. Ep!, només el nom de la localitat en francès. (Els han descargolat, els han girat i els han tornat a subjectar amb cura.) Ara bé, el nom de la localitat escrit en occità, el llegim del dret. Entenem que és una manera de garantir i vindicar una llengua que els és pròpia, la llengua d’oc o occità. Ara agafem una llarga i sinuosa carretera. Ens anem enlairant. S’ha fet de nit. Boira. plovisqueja. Obres a la calçada i a les voreres.  Ergo, sense cap marca, ni línia, ni símbol a la superfície. Ens ha costat Déu i ajuda arribar a Andorra! Pas de la Casa. Ordino. Ens instal·lem a l’Hotel Coma.

Al matí, a peu, fem una volta pels carrers nets i polits d’Ordino. No hi ha res que desentoni. Parròquia de Sant Corneli i Sant Cebrià. Museu de la Miniatura. Anem a la Parròquia de Canillo. Compra d’uns tiquets: ens expedeixen un bitllet combinat, que comprèn la visita al Pont Tibetà i al mirador el Roc del Quer. I ara un autobús ens apropa al portal d’accés al Pont Tibetà. Arribats aquí,  cal fer gairebé un quilòmetre a peu. Doncs, som-hi. No ens costa gaire d’arribar-hi.

Pont Tibetà: pont penjant per a vianants, la visió des del qual és extraordinària, majestuosa. Quin pont! Durada de la construcció: tres anys. Cost: 4,5 milions d’euros. Fa 603 metres de llarg. Amb una elevació màxima de 158 metres i que sobrevola la vall del Riu. Altitud: 1875 m. Pes total: 200 tones. El segon pont tibetà més llarg del món després del Sky Bridge de Dolní Morava, a la República Txeca. Creuar-lo és un experiència increïble. De balanceig lleuger. Magnífic. Impressionant. Vertiginós. (Observem que, a alguns vianants, no els fa gens de gràcia creuar-lo del tot.) Una obra que té un gran atractiu turístic. Ja ho entenem: l’objectiu d’aquesta infraestructura és atraure turisme tot l’any.

A peu, tornem al punt de parada de l’autobús, des d’on ens trasllada al Roc del Quer (Mirador de Canillo), una muntanya oberta al món, un cim que acull als seus peus el poble de Canillo. Aquí ens convertim en observadors i ens apropem al precipici de forma contemplativa tot desafiant el vertigen. “Què veus?” “Què sents?” Ens interpel·la un mural just al costat del mirador. A l’extrem d’aquesta plataforma penjada i oberta a l’abisme, hi ha una escultura de bronze d’un jove pensador assegut damunt una biga, concentrat, abstret, amb la mirada perduda. Calma. Força i seguretat. Sí: davant d’aquesta magnífica panoràmica. La Parròquia de Canillo: el poble de línies harmonioses, la llarga vall de Montaup i la cresta dentada dels Pirineus. Tot, tot hi queda petit. De ben segur que, des d’aquí, es té una magnífica visió nocturna dels estels. Hi passem una llarga estona. N’hi ha que pugen, miren, fan la fotografia i se’n tornen de seguida.

Retorn a Canillo amb l’autobús. Entrem en un restaurant regentat per uns portuguesos. (Un andorrà, de caràcter franc i garlaire, ens hi adreça.). Ens serveixen un dinar senzill i gustós.

La tarda és esplèndida. Ara, cap a Andorra la Vella. Anem a veure la tieta Montserrat i la cosina Roser a la seva botiga de moda, amb roba i complements de marca. Robes de qualitats que emocionen. Retorn a Rupit. Passem per la Seu d’Urgell. Martinet. Bellver de Cerdanya. Guardiola de Berguedà. Berga. Gironella. Prats de Lluçanès i Vic.  Del viatge,  n’estem contents. Ha sortit tot tal com volíem. Omnia explorata habemus.