CA  L’APOTECARI  DE  RUPIT  (CAL MESTRE)

Entre els oficis de més prestigi entorn la medicina en destaquen els apotecaris, adroguers i doctors en medicina. Aquesta casa va pertànyer a Esteve Beguerie, cirurgià i apotecari, que molt orgullós va fer inscriure aquesta llegenda en llatí al portal de casa seva:

IESVS. MARIA. ALTISSIMVS CREAVIT DE TERRA MEDICAMENTA,

ET VIR PRVDENS NON ABHORREBIT ILLA.

STEPHANVS. 1688. BEGVERIE.

Jesús. Maria. L’Altíssim va crear els medicaments de la terra,

i l’home prudent no els refusarà. (1688)

ARA PARLO JO!

L’apotecari Esteve Beguerie dicit,

Lloat sia Déu nostre Senyor, creador del cel i de la terra, pels segles dels segles. Amén.

Comença feliçment, amic lector, a escoltar-me i sabràs com componc els medicaments a la meva apoticaria. Patrons Sant Cosme i Sant Damià, sigueu-me propicis!

Agraeixo a Déu que, de molt jove, m’ajudés a prendre la natura com a punt de partida de la meva activitat i a aprendre la pràctica de la farmàcia. No utilitzo conjurs, ni fórmules divines, ni prodigis, ni miracles. Faig una medicina totalment deslligada de la màgia i dels curanderos d’altres cultures. Mai no recorro a una explicació sobrenatural. La medicina és una “ciència pràctica”, com deien els grecs, una téchne.

Enceto la meva jornada tot observant les ferides i les malalties sense recórrer a l’ajut diví i utilitzo herbes amb característiques medicinals i també embenats. Remeis que calmen els dolors. Aquesta ciència mèdica l’adquireixo gràcies a llibres i tractats copiats durant centúries, i que estudio amb gran profit i atenció. El grec, el llatí i la gramàtica m’ajuden a llegir bé els formularis i les descripcions dels receptaris. Sobre la natura (Perì Fyseos). De arte medica. De medicina. Corpus Hippocraticum. De humanis corporis fabrica. Secretum secretorum. Uns textos ben antics per a conèixer l’ofici d’apotecari, per a aprendre els trucs necessaris per fer preparacions de remeis exitosos; consegüentment, sóc molt ben rebut i estimat en aquest meu poble. Els vilatans creuen en mi gràcies als meus consells i recomanacions. Tinc experiència, sóc honest i respectat pet tothom perquè curo els racons més secrets de l’home, gràcies als meus remeis i la meva atenció. L’observació clínica i l’actitud humanitària ennobleixen la meva professió.

En aquestes terres fèrtils, amb simplicitat i sacrifici, hi descobreixo prou bé les propietats curatives dels vegetals, així com les composicions medicinals adients per a cada malaltia. Per tant, passo pel mig del bosc per recollir-hi les herbes.

A més, també tinc cura del meu hort de la salut –Sanitatis hortus. El meu herbari propi. El meu hort medicinal. (Tots els horts haurien de tenir plantes aromàtiques: un jardí magnífic amb la seva pèrgola vimetera de sostre alt.) Plantes que cultivo per tal d’elaborar-ne remeis casolans. Plantes que ens regalen benestar i salut. Plantes amb principis actius poderosos, que conec prou bé. Aranyoner (Prunus spinosa). Arç blanc (Grataegus monogyna). Baladre (Nerium oleander). Camamilla (Matricaria recutita). Ceba (Allium cepa). Clau (Syzygium aromaticum). Farigola (Thymus vulgaris). Fonoll (Foeniculum vulgare). Llorer (Laurus nobilis). Gingebre (Zingiber officinale). Grèvol (Ilex aquifolium). Magraner (Punica granatum). Marialluïsa (Aloysia citriodora). Matafaluga (Pimpinella anisum). Menta (Piperita longuifolia). Murtra (Myrtus communis). Nou moscada (Myristica fragrans). Orenga (Origanum vulgare). Ortiga (Urtica dioica i Urtica urens). Poliol (Mentha pulegium). Romaní (Rosmarinus officinalis). Rosella (Papauer rhoeas). Sajolida (Satureia montana). Tarongina (Melissa officinalis). Te (Camellia sinensis). Til·la (Tilia cordata). Tintura d’àrnica (Arnica montana). Valeriana (Valeriana officinalis). Xicoia (Cichorium intybus).

La salut consisteix en l’harmonia entre els diversos elements contraris del cos humà: el fred i la calor, la humitat i la sequedat, l’amargor i la dolçor i totes les coses anàlogues. Quan aquesta harmonia es trenca, apareix la malaltia. I davant d’això, tinc una habilitat especial a reconèixer les malalties, a fer diagnòstics exactes. A més, hi ha aspectes molt importants que cal tenir en compte, com ara la manera de ser, el medi físic en què el pacient viu, l’ambient social en què es desenvolupa. I, naturalment, recomano les dietes higièniques al pacient perquè aquest tingui forces per afrontar la malaltia. Caminar i dormir són també mesures higièniques excel·lents.

La major part de les fórmules medicinals prové del regne vegetal de la nostra rodalia, remeis benèfics amb una bona acció interna. Al meu entrendre, els vegetals són els medicaments més eficaços. De les diverses plantes, en faig servir  totes les parts -de les arrels als fruits- com també el troncs, les branques, les fulles, les baies, els borrons i les flors, cadascuna de les quals té unes capacitats terapèutiques diferents.

Faig ús també dels ous, la mel, la llet, la sal, la mantega i el vinagre i els greixos d’animals. I tracto la malaltia amb medecines simples, tot i que també elaboro medicaments compostos, usant una gran nombre d’ingredients amb les proporcions adequades. Sóc savi en l’apoticaria. Decocció. Trituració,.  Polvorització. Purificacions mitjançant el foc. Pols. Herbes en infusió. Destil·lació. Antídots contra les mossegades dels animals verinosos. L’herba escorçonera, per exemple, és un remei molt eficaç per curar les mossegades d’escurçó. I soc destre a usar l’instrumental apropiat per a cada cas (espàtules de metall, morters de bronze, balances i instruments quirúrgics). I també disposo de caixes -amb retrats de sants i santes- plenes de plantes.

A l’armari cordialer, un moble sagrat de fusta ben treballada, hi tinc una bona col·lecció de pots de ceràmica dels segles XVI i XVII. De diversos tipus: pots de canya o albarels, gerres o urcèoles, terrines, flascons i pots de ceràmica blanca –cadascun amb el nom llatí de la substància que conté. Magnífica ceràmica vidriada amb una decoració vegetal, de tonalitat blava cobalt. Ei, estimats lectors! Sabíeu això? El nom cordialer prové de l’ús professional que en fem perquè, de primer moment, es feia servir per guardar els medicaments anomenats cordials, aptes per a la cura del cor.

A la part davantera de l’estança, hi tinc el taulell de roure, ben antic, on remeno morters de pedra, faig ungüent espès i tou, despatxo una medicineta, manipulo l’espàtula, peso amb escrúpol i arrodoneixo una píndola. Ampolles de xarop. Alcaloides. Potets. Tintures. La balanceta. Lloo la pràctica de la farmàcia com a cosa neta, polida, científica. Professió singular, màgica i reparadora.

____________________________________________________

   

HO SABIES?

– El mot apotecari prové del llatí apothecarius. I aquest mot llatí, del grec apothéke,  que vol dir “dipòsit”, en aquest cas de medicaments.

– Els apotecaris i apotecàries són els dignes precursors dels farmacèutics.

– El déu grec Asclepi (Asklepiós), Esculapi, en llatí (Aesculapius), era el déu de la medicina.  El seu símbol és una serp enroscada al voltant d’un bastó, un signe que també ara representa l’activitat mèdica (una serp enroscada al voltant d’una copa).

– Higieia i Panacea eren les filles del déu Asclepi. Higiea ens ha deixat la paraula “higiene” i Panacea és “el remei que cura tots els mals”.

– Hipòcrates de Cos (segle V aC) és el fundador i el mestre de la medicina grega. Amb ell s’inicia la medicina occidental. El Corpus Hippocraticum conté treballs de medicina i el Jurament hipocràtic. Els metges havien de fer aquest jurament per tal de poder ingressar a la corporació de la medicina hipocràtica. Tot un codi de deontologia. Una valuosa guia ètica. Encara ara, els metges fan aquest jurament.

– Resum del Jurament hipocràtic:

El metge compartirà els coneixements mèdics amb el seu personal docent, amb la família, i també amb els alumnes. Sempre ha de mirar d’utilitzar les prescripcions dietètiques en benefici dels malalts. No ha de receptar mai cap fàrmac mortal ni cap producte avortiu. El comportament serà digne i honrat, sempre en benefici dels malalts. Portarà una vida pura, lliure d’imperfeccions en el treball. Els metges  especialistes de cada matèria seran els qui faran les respectives pràctiques medicinals. Cal que mantingui el secret professional en totes les qüestions relacionades amb els seus pacients. Amb aquesta bona conducta, honrarà la professió i tindrà una vida feliç.

“QUE L’ALIMENT SIGUI LA TEVA MEDICINA I QUE LA MEDICINA SIGUI EL TEU ALIMENT”. HIPÒCRATES

– Dioscòrides (segle I dC) és autor de l’obra De materia medica, en què fa la descripció de sis-centes plantes i n’extreu les propietats medicinals.

– Aulus Corneli Cels (segle I dC) va escriure De arte medica. Hi parla de la dieta, la farmàcia i la cirurgia.

– Galè de Pèrgam (segle II dC) és la gran figura de la medicina romana. El seu nom ha esdevingut com a sinònim de “metge”, “el qui exerceix la medicina”.

– La paraula metge, medicina i medicament són d’origen llatí: medicus, medicina, medicamentum.  Farmàcia, fàrmac i farmacèutic són d’origen grec: pharmakeía, phármakon, pharmakeutikós.

– Valetudo significa en llatí “salut”. Un romà per dir “adeu” deia VALE! (que vol dir “Que tinguis molta salut!”).

– La paraula nàusea prové del grec naûs (“nau”). Sensació de mareig, amb ganes de vomitar quan es viatja en vaixell. Ara, mareig prové del llatí mare, maris (“mar”) amb la mateixa sensació.

– El metge defensa òbviament l’autonomia en la seva professió. El metge disposa d’un mètode basat en l’anamnesi (en grec, anámnesis, memòria dels símptomes passats), en el diagnòstic, que consisteix  a conèixer (en grec, gignóskein) i percebre els símptomes actuals de la malaltia; per arribar, a través del raonament (en grec, logismós), a un pronòstic (en grec, prónoia), que permeti la teràpia.

– El romaní i la ruda. En temps de la creació, Déu i el diable competien a veure qui feia més bona feina. Déu va crear el romaní, olorós i de virtuts medicinals. El dimoni va crear la ruda, que fa molt mala olor. Sempre s’havia dit que la ruda era planta de bruixes (que feien servir per als seus ungüents), però curiosament la ruda també serveix per a espantar bruixes.(Els alls també fan la mateixa funció, diuen). [Font: Biblioteca Cordill. Núm. 11]