Luigi “Gigi” Riva (Leggiuno –localitat de Llombardia-, 1944- Cagliari, 2024). Gran golejador sard dels anys setanta. Heus aquí que han passat una colla d’anys, però  encara el recordem prou bé. L’any 1963 fitxa per al Cagliari Calcio. El Cagliari millora en gran manera gràcies a la qualitat d’aquest jugador i als seus gols. En aquesta ciutat petita, hi brilla una estrella. Per als sards és el millor jugador del món. Un gran campió. Heroi silent.  Bell com un déu grec, de cabells arrissats, i amb un cos prim i atlètic.

En un equip ben petit com és el Cagliari Calcio (1962-1976), hi guanya la fama de ser un golejador excepcional, i molts clubs italians i també europeus miren de fitxar-lo presentant-li ofertes molt importants El volen cobrir de diners. I no ho aconsegueixen pas. Riva s’estima més no moure’s mai del seu club, del seu casal,  perquè considera que enlloc tindrà la qualitat de vida que la bonica illa de Sardenya li ofereix; allí, és clar, hi viu feliç amb la família. És ben conscient que els sards l’admiren, que estimen aquell home d’una sola peça, i aquest afecte val molt més que l’or. Per això ell declara: “Sardenya m’ha fet com sóc.” Riva representa Sardenya i també la viva realitat de tot el sud d’Itàlia. Un heroi no solament esportiu sinó també un model per a tothom. Una pauta de vida gloriosa, un exemple a seguir per als joves italians. Gigi Riba és el triomfador de l’Eurocopa 1968, i fins ara és el millor davanter italià. Una cançó dedicada a ell, de la qual escric una  estrofa de només quatre versos, evoca  el prestigi enorme que entre els seus tiffosi tenia: Es farà un gran festa. / El desig  de somniar tornarà. / Hi haurà alguna cosa per explicar, /  quan Gigi Riva retorni.

La temporada 1969/1970, Gigi Riva guanya l’Scudetto amb el seu Clagliari, amb una colla de jugadors prou coneguts com ara Beppe Tomasini, Angelo Domenghini, Enrico, Pierluigi Cera, Gig Pires…

Com és però, aquest jugador? Gigi Riva és l’estrèpit d’un tro (Rombo di tuono), el golejador més gran de la història de la lliga italiana, inimitable. Il bomber azzurro e del Cagliari. Un jugador que neix per al futbol, per fer gols. La força del seu peu esquerre és llegendària. “A Gigi Riva, el peu dret només li serveix per a pujar al tramvia”, així ho comenta Manlio Scopigno, entrenador del Cagliari (1969/1970). Un killer voraç dins l’àrea. Crea sempre el caos entre els defenses. Amb un instint innat per al gol. Eficaç, fort i veloç com una fletxa, talment un cavall desbocat. Jugador complet. Té audàcia, agressivitat, acrobàcia i dinamisme, i mai no el poden fer caure gràcies a la seva força física. (Encara que pateix tres lesions greus que l’obliguen a estar parat llargues temporades; I ja us podeu imaginar quin tràngol tan terrible!) En fi, és un martell ja sigui a pilota parada, amb un xut sec poderós, que feia estralls; o bé, en jugades d’atac molt ràpides. I també remata molt bé de cap les jugades. Conclou tot el treball de l’equip d’una manera espectacular. Ell mateix explica la idea del gol d’aquesta manera:

El gol és el que t’ajuda a passar una bona setmana, allò que t’anima, que et carrega les piles, que et dona ànims; el més important, el més valuós  per al davanter centre.

Quando Gigi Riva tornerà
Non ci troveranno ancora qua
Con la vita in fallo laterale
E il sorriso fermo un po’ a metà
Tornerà la voglia di sognare
Quando Gigi Riva tornerà

La llegenda és una narració popular que es transmet de viva veu. La llegenda d’aquest santuari marià mira d’interpretar-ne l’origen tot i que la informació n’és escassa i confusa. La història no explica l’origen del santuari per falta de documentació; sabem, però, que ja existia al segle XIII. Aquesta interpretació llegendària esdevé molt atractiva ja que els protagonistes són personatges lligats al lloc, i els esdeveniments hi són més o menys reals. Una llegenda que ja era popular al segle XVII, quan el dominic gironí Narcís Camós la va recollir en la seva obra “Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña”.

Fa set dies que vam partir navegant des de la costa catalana. Asseguts als bancs colpegem el mar amb els rems. La santa imatge de Maria Verge ens acompanya en aquesta navegació i hi envia un vent favorable. La nau corre amb el vent constant, segura. Però de sobte sentim un fort retruny. Ens desplacen les onades i les tempestes amenaçadores amb vents de tota mena i, malgrat tot, continuem remant. Amb quins núvols corona Déu el cel espaiós! El mar removent-se terriblement ens desvia del camí. La tempesta brama amb trons eixordadors que es precipiten contra nosaltres. Ai, ai, tenim assegurada una mort terrible. Unes onades molt grosses no ens permeten de tirar endavant dalt la barca. L’onatge ens porta amb el corrent ara cap aquí ara cap allà. Sentim de nou un fort retruny, i un cop de vent ens fa malbé la barca. L’embarcació tremola tota i s’esberla bruscament. I del cel s’aixeca la tenebra. Allí, enmig de la catàstrofe, postrats elevem de tot cor una súplica a la nostra Verge Maria: “Mare de Déu, a tu et supliquem. Sobirana, permet que visquem, que no ens perdis mai de vista. Tingues pietat de nosaltres. Et jurem per tots els sants que, si en sortim sans i estalvis, et bastirem sense entretenir-nos una ermita en el primer lloc que descobrim”. Tot seguit arribem a aquesta cinglera, pronunciada i abrupta. L’onada es retira davant nostre donant més terra i la nau s’encalla en un fons de roques, ben bé fins a la meitat. Viatge feliç! La terra hi és solcada de reguerons de diferent gruix.  Postrats la besem, i hi portem aquesta preciosa joia divina. La nostra Mare Verge s’alegra molt perquè primer de tot allí li construïm un petit oratori. Durant molt temps el veïnat de la contrada l’honora dempeus al voltant d’aquest altar. Una fe cristiana que creix molt i molt cada dia, i per això, passat el temps, edifiquem una capella ben digna per amor i respecte a la verge en aquest extrem del penyam per ara i en el futur.

Franz Anton Beckenbauer (Munic, 1945) personifica el futbol alemany. Neix a Baviera, a la ciutat de Munic, en una Alemanya empobrida i destrossada per la guerra. Al Munich 1860 comença a fer córrer la pilota jugant de davanter. Per raó d’una bufetada de l’entrenador, se’n va d’aquest equip. El Bayern de Munic el fitxa. Debuta a la Bundesliga la temporada 1965/1966. El seleccionador nacional Helmut Shön, en veure la gran personalitat i la capacitat ofensiva que té, el mou al centre del camp. Hi fa un paper rellevant amb el xut a llarga distància i les entrades a l’àrea contraria. I també fa gols. Ànima i motor de la selecció alemanya. Mana i decideix. Capità en el Bayern. Entrenador de la selecció alemanya. President en el Bayern. Arreu té èxit, arreu triomfa.

A Roma (Mundial del 1990), es converteix en el primer, i fins ara únic tècnic, que guanya un campionat del món com a entrenador, després d’haver aconseguit una altre campionat del món com a capità.

              Franz Beckenbauer (Fotografia de FC Bayern München)

Beckenbauer llueix molt jugant darrere de la línia defensiva, sense marcar ningú en concret. (A aquest defensa, se l’anomena “lliure”.) Jugador elegantíssim. Atlètic. Excitant i lluminós. En cada moviment que fa al terreny de joc exhibeix una gran pulcritud. Director absolut del joc des d’una posició endarrerida. Jorge Valdano en comenta el següent: “El lloc de lliure li era un espai molt còmode; actuar de defensa li era massa fàcil, atès que tenia molt talent”. Enlluerna tothom amb una tècnica excel·lent, superlativa. Amb el cap enlaire, sense mirar la pilota, la condueix amb molta facilitat i també controla plenament la situació dels companys. Que bonica la finor del seu joc! I com treu amb facilitat la pilota des de la defensa! Sap sempre on ha d’enviar-la, amb unes passades excelses de cinquanta metres. Crea escola a tot el món per la seva fina tècnica i pel comportament tan correcte –de joc net- que té durant els partits. Aquest posat altívol i presumptuós, d’un gran carisma també, el postula com a comandant indiscutible de l’equip. L’anomenen amb el sobrenom de “Kàiser”. Director de tot el joc defensiu del Bayern i de la selecció alemanya. N´hi ha que diuen que “Beckenbauer pot jugar amb un frac, que surt del camp com un cigne”. Tanta és la seva netedat i exquisitat al camp. Tot un gentleman del futbol. Com que és molt intel·ligent, entén bé l’esquema de l’equip i l’organitza. Tot gira al seu voltant.

El millor lliure de la història. (Una posició que ja fa una colla d’anys ha desaparegut.) El seu joc canvia l’organització de la defensa: actua darrere de la línia defensiva amb l’objectiu de tallar el joc d’atac de l’equip contrari. N’és “l’escombra”. Ara bé, des d’aquí, munta unes incursions ràpides i inesperades que l’equip contrari  no sap com parar-les. Ocupa un espai en el terreny de joc que és una plataforma de llançament perfecta. Escull el moment oportú per sorgir de la línia de defensa, crear superiorat numèrica i atacar amb un atreviment extraordinari. Un moviment de sorpresa, amb què també arriba a marcar molts gols. I té un xut precís i poderós. Aquesta llei de joc és l’aportació que va fer al futbol modern.

El futbol alemany, amb ell, viu els dies més feliços. (Juga cent-tres partits amb la selecció alemanya!) Aquell futbol ocupa totes “les cadires”; els equips alemanys dominen Europa. Algú assegura que “per guanyar-los, calia matar-los.” Una fornada de jugadors genials: Sepp Maier, Gerd Müller, Berti Vogts, Paul Breitner, Thomas Grabowski, Günter Netzer, Jupp Heynckes i Wolfgang Overat. Fan un futbol que agrada a tothom, i amb una bona preparació física: un futbol sacrificat, de conjunt, vigorós, noble. Veloç i tècnic, alhora.

ALEMANYA, CAMPIONA D’EUROPA 1972

Franz Beckenbauer és a la llista dels millors per mèrits propis, perquè el seu joc aporta conceptes nous. Personalitza la creació i el lideratge. Exigeix una preparació física eficient i promou un estil de gran qualitat tècnica. I ara observem que el joc es construeix sempre des de la defensa. En el joc de Franz Beckenbauer observem el concepte del futbol actual.

GERD MÜLLER I FRANZ ANTON BECKENBAUER (Fotografia de VarkskySports)

Del 7 al 12 de novembre del 2022

Dilluns, 7 de novembre­

En Josep Sala i jo mateix ens hem llevat de fosc. (Agafem l’avió a les set del matí.) Hem decidit passar sis dies a Berlín. (El tercer viatge que fem junts. El primer  el vam fer a Londres i el segon, a Roma.) Sense novetat fins a l’aeroport de Barcelona. Tramitació ràpida. L’avió va ple del tot. L’aeroport de Berlín és immens. Un taxista de nacionalitat turca (?), esperitat, s’obre pas entre els cotxes i ens porta a l’hotel. Ens instal·lem a l’NH Berlin Alexanderplatz al barri de Friedrichshain, que és de disseny modern i ben luxós.

Sortim a fer un tomb. Fa un dia clar. Aviat arribem al rovell de l’ou, a la plaça Alexanderplatz, que ha estat considerada el centre de Berlín des de l’Edat Mitjana. “Alexplatz” per als berlinesos. El nom li ve del tsar Alexander I de Rússia, que visita la ciutat el 25 d’octubre del 1805. Hi ha molta vida: grans magatzems, cinemes, hotels, botigues i negocis. Gent, molta gent amunt i avall. Cotxes. Bicicletes. Monopatins. Gossos. Ens fem una fotografia al costat d’un os de colors molt vius. A Berlín hi ha ossos en tot lloc. Animal ferotge, valent i perillós. Símbol i emblema de la ciutat. De primer, apareixen a l’escut de la ciutat (l’any 1280) i des d’aleshores són als parcs, a les parets i a les estàtues. (També hi ha un equip d’hoquei sobre gel que s’anomena Eisbären Berlin (Ossos Polars de Berlín.) Potser l’obsessió plantígrada arriba a Berlín gràcies a Albrecht den Bären (Albert l’Os, 1100-1170). Un guerrer fort, ben plantat, que arriba cavalcant a Brandenburg per lluitar contra els eslaus i conquereix aquestes terres. (Els alemanys creien que el “Ber” de Berlín venia de la paraula  Bär (os), però resulta que prové de Brl, un antic mot eslau que vol dir “pantà”.) Buddy bär: el 2001 apareixen inesperadament dos-cents cinquanta ossos en molts llocs de la ciutat de Berlín: els ossos Buddy, creats pels artistes locals. Se’ls representa dempeus, de mida natural (uns  dos metres d’alçària). I no n’hi ha cap d’igual. Els ossos de la Berlinale, de plata, or i cristall, són els òscars del Festival Internacional de Cinema de Berlín.

El caràcter fred i funcional de l’arquitectura socialista del voltant de  la plaça Alexanderplatz rau en el fet d’haver pertangut a Berlín oriental. Torre de Comunicacions (Berliner Fernsehturm), construïda l’any 1969. Emetia programes de televisió per la República Democràtica Alemanya (RDA). Fa 368 metres d’alçada. Dissenyada talment un coet espacial. La punxa està inspirada en el satèl·lit Spuknik rus. Encara avui és l’edifici més alt de Berlín. Hi pugem de nit. Visió espectacular i completa de Berlín en 360 graus. Al bell mig d’aquesta plaça, Rellotge de l’Hora Mundial –Weltzeituhr-, que mostra l’hora actual de 148 ciutats importants del món. Aquest rellotge agrupa les ciutats en funció de les seves zones horàries. Font de l’Amistat dels Pobles –Brunnen der Völkerfreundschaft. Les Cascades Artificials d’Aigua –Wasser Kaskadem– de blanca pedra natural. Església gòtica de Santa Maria –St. Marienkirche. Ajuntament de Berlín –Rotes Rathaus-, seu de l’alcaldia i del govern de Berlín. El nom d’aquest ajuntament prové de la construcció amb maons vermells de tot l’edifici. Visitem també el petit barri de Nikolaiviertel –barri de Sant Nicolàs, on fa vuit segles hi havia un dels dos pobles eslaus que fou l’origen de la ciutat de Berlín. (Berlín neix aquí.) Com que aquesta zona va quedar molt danyada durant la Segona Guerra Mundial, ara hi observem un artificial entorn reconstruït els anys vuitanta que mira de recrear un barri antic de Berlín. Recorrem tranquil·lament els seus carrers, que són molt acollidors. I amb típics restaurants on pots menjar.

Continuem el nostre passeig. Vora el riu Spree, i en front de la catedral de Berlín, el singular i interessant Museu de la RDA –DDR Museum– que explica de manera interactiva la vida antiga i quotidiana de l’extingida República Democràtica Alemanya. Explora tant els aspectes positius com negatius de la RDA en tots els àmbits: família, literatura, moda, música, esport, educació, automobilisme –amb un simulador de conducció del cotxe trabant-, temps lliure, vacances, festa, construcció, economia, habitatge -amb una reproducció d’un pis complet, una aula i una guarderia-, exèrcit, sistema penal, el mur, política, espionatge i control de la Stasi –Ministeri de Seguretat Estatal de la RDA. (Recomanable la sèrie Deustchland 83). La Stasi era la policia secreta d’Alemanya de l’Est. L’objectiu de la Stasi era protegir l’Estat de “criminals, agents enemics, persones discrepants, sabotejadors o espies”. Un catàleg  de tipologies en què podia cabre qualsevol. I, a més, convidaven la població a denunciar-los. Qualsevol podia ser un espia: un veí, un mestre o un familiar. La Stasi va acumular 160 quilòmetres de documents sobre sis milions de persones d’Alemanya de l’Est. Aquí, en aquest museu, tens a les teves mans una experiència que et transporta al passat comunista de Berlín.

De nit, la imatge que captem de Berlín correspon a la idea que en tenim: una gran i atractiva ciutat europea. Tornem l’hotel amb taxi. Sopem.

Dimarts, 8 de novembre­

Ens  llevem de  bon matí  i anem a  esmorzar.  Esmorzar mig alemany i mig europeu.  Hi ha una  gran quantitat  i varietat de sucs, cafè,  formatges, ous, salsitxes,  bolets, croissants, embotit i fruita.  Tot molt suculent.  Al matí visitem el camp de concentració de  Sachsenhausen.  Tramvia en direcció a  Alexanderplatz (la plaça que antigament acollia un mercat de bestiar i avui és el centre neuràlgic de les comunicacions de Berlín). Des de  Catalunya vam reservar les  caminades turístiques a través de  Cultour Berlin  i ho vàrem ben encertar. Aquesta entitat fa recorreguts a peu amb  guies titulats en diversos idiomes. Les excursions  surten d’aquesta plaça  on hi ha la torre de televisió,  que en el seu moment fou un edifici emblemàtic del Berlin Est. Agafem uns  tiquets  per  anar cap a Sachsenhausen amb tren. (El camp es troba a quaranta quilòmetres de Berlín.) Quan arribem a  la localitat d’Oranienburg, fem una caminada, com la dels presoners del règim nazi, fins a  arribar al camp de concentració. El  guia, oriünd de València, ens explica la història del camp (1936-1945), considerat de concentració i no d’extermini encara que al final sembla que sí que n’hi va haver, d’exterminis. Hi confinaven o liquidaven massivament els opositors polítics, jueus, gitanos i homosexuals. Més tard, presoners de guerra i testimonis de Jehovà.

Alguns dels barracons encara avui es poden observar al camp de concentració de Sachsenhausen, però els altres, degut al seu estat, s’han eliminat i s’ha deixat un espai per tal que els  visitants es puguin fer una idea del camp original. Està  situat al nord de Berlín, a la  ciutat d’Oranienburg, a  l’estat federat de Brandenburg  i va funcionar  des de 1936  fins a 1950. Primer  fou dirigit  pels nacionalsocialistes i després pels soviètics.  Durant la Segona Guerra Mundial va servir de presó per als  adversaris polítics al règim nacionalsocialista. Després, presó per als col·lectius que els nazis consideraven inferiors en l’aspecte racial o biològic. Entre els  presoners il·lustres hi cal destacar el fill gran de Joseph Stalin, el primer ministre de França  Paul Reynaud  i Francisco Largo Caballero, primer ministre de la Segona República espanyola.

A la porta d’entrada  llegim: “Arbeit macht frei” (El treball ens fa lliures). ­­­Els presoners  feien treballs per als alemanys. (Aquí hi havia una fàbrica de rajols i una fàbrica d’automòbils ben gran.) Fins i tot diverses vegades, entre setembre  del 1939 i abril del 1945, l’equip mèdic del camp va experimentar els efectes del gas mostassa en els presoners, que rebien ferides de gas mostassa, i tot seguit investigava el tractament més eficaç per a guarir-les. Vam  poder veure l’uniforme dels presoners del camp semblant al del  llibre ‘El nen amb el pijama de ratlles’ de John Boyne. Lavabos que només podien usar al matí i al vespre  després de  passar llista. Torre de vigilància. L’espai ran del filat espinós que els presoners no podien trepitjar. El fet de no respectar-lo comportava la mort. Calabós de càstigs. Sala d’autòpsies i proves mèdiques. Fossa  d’afusellament. Magatzem de cadàvers. Bugaderia. Cambra de gas. Forns  crematoris. Cementiri amb les cendres del crematori. Lloc de terribles experiències viscudes. Monument a les  víctimes del camp. Que n’eren de males bèsties! Sofriment físic. Sofriment de l’ànima. Lloc de reflexió. Un episodi dolorós de la  història europea que cal conèixer per tal que no es repeteixi mai més. Que perduri la pau.

Estaven molt espantats. Pàl·lids, sense sang. Amb la pell i els ossos […]. Persones cobertes d’úlceres i de ferides […]. Van plorar d’alegria en veure els nostres soldats. Sobretot els presoners polonesos en veure els soldats polonesos. (Nota informativa de la delegació de Varsòvia, 23 d’abril del 1945)

A les  quatre de la tarda, retorn a Berlín. Anem a Kreuzburg, barri turc destruït durant la Segona Guerra Mundial i revitalitzat pels  immigrants turcs als anys 60. Té un esperit hippy i una arquitectura de caire soviètic. Hi fem una passejada pel  mercat  –Turkenmarkt. Menjar, flors i, suposem, saldos de roba. Les coses més impensades, una mena de brocanters amb parades de roba i calçat de segona mà. Hi degustem els  famosos pretzels. Trobem un petit local turc on sopem prou bé, atesos per uns  cambrers molt amables, un dels quals havia viscut a Barcelona. Després anem al Checkpoint Charlie, antiga frontera entre Berlin Est i Berlin Oest i pas fronterer del mur de Berlín. Fa  uns  anys els turistes es podien retratar amb actors abillats  amb els  vestits  militars de l’època. Ara tot això s’ha  perdut o s’ha prohibit. Bé, el cas és que ens hi fem la foto típica.

Seguim uns carrers enllà. No ens costa gaire d’arribar-hi: Topografia dels Terrors –Topographie des Terrors (Oficina Principal de Seguretat de la Gestapo, la SS i la Oficina Central de Seguretat del Reich, Berlín, 1933-1945). Entrada lliure: doncs, cap a dins. Museu a l’aire lliure, molt ben posat al llarg d’un tram de l’antic mur, amb quinze estacions diferents. Textos i fotografies dedicats a la barbàrie i terror nazi. (El museu està situat en el antic emplaçament del quarter general del Tercer Reich: Waffen SS i Gestapo, la terrible i cruel policia secreta nazi,1933-1945). La visita tracta sobre l’organització, la persecució i l’assassinat de milions de persones a Alemanya i a Europa per part del règim nazi. També s’hi explica el judici final dels criminals caps militars a l’Alemanya de la postguerra. Hi podem analitzar de manera crítica aquest funest passat nacional socialista. Hi veiem documentació de l’intent d’atemptar contra la vida de Hitler. Persecució dels  gitanos, dels jueus, dels homosexuals. Assassinat de persones amb malalties. La resistència. Vida quotidiana de durant la guerra. Jocs  Olímpics de Berlín. Propaganda nazi. Galeries secretes i cel·les de tortura es troben al subsol d’aquest ampli espai. A costat d’aquest recinte, hi visitem el Centre de Documentació (2010), que informa sobre la història d’aquest lloc i sobre les persecucions i assassinats que es planejaren i es van coordinar des d’aquí. Països que van patir el règim nazi: Polònia i Hongria. Complement valuós de la visita al camp de concentració de  Sachsenhausen. Arribem a l’hotel. Un sopar senzill.  

Dimecres, 9 de novembre

Continuem tenint un temps bo. Una temperatura agradable. Sortim molt d’hora de l’hotel. Ja hi ha força gent pels carrers de Berlín. Punt de trobada: Alexanderplatz. Un jove guia local ens fa la visita per llocs més rellevants de la ciutat. Església gòtica de Santa Maria –St. Marienkirche. Ajuntament de Berlín –Rotes Rathaus-, seu de l’alcaldia i del govern de Berlín. Petit barri de Nikolaiviertel –barri de Sant Nicolàs.  Ara voregem el riu Spree. Schlossplatz. Berliner Dom, catedral d’inspiració vaticana, d’estil neobarroc i dedicada al culte luterà -1894-1905. La paraula DOM, deriva de la mateixa arrel llatina dels mots domus (casa) i dominus (senyor). En llatí, “catedral” s’anomena Domus Dei (casa de Déu). No hi podem entrar, però sabem que l’interior és sorprenent, i la pujada a la cúpula –amb dos-cents setanta esglaons- hauria valgut molt la pena perquè ofereix una panoràmica espectacular de la ciutat. Què hi farem? Tot no es pot tenir. Els bombardejos de la Segona Guerra Mundial la destrueixen d’una manera important. Entre els anys 1975-1993 la reconstrueixen. Des de la gran esplanada del davant, d’herba verda i menuda –parc Lustgarten- la contemplem tranquil·lament. Continuem enllà.  Ara ve l’Illa dels Museus, en alemany Museumsinsel –petita illa entre el riu Spree i el canal Kuptergraben. Patrimoni Mundial de la UNESCO des l’any 1999. Seu de diversos museus. Altes Museum (Museu Antic). Neues Museum (Museu Nou). Alte Nationalgalerie (Galeria Nacional Antiga). Bode Museum (Museu Bode). Pergamon Museum (Museu de Pèrgam). Conjunt museístic extraordinari, imponent, grandiós. Un pla de renovació, que durarà fins l’any 2025, connectarà tots els museus amb un passeig arqueològic subterrani.

Ara el nostre cicerone ens condueix a Neue Wache (Nova Guàrdia, 1816-1818). Edifici de guàrdia neoclàssic –amb pòrtic hexàstil d’estil dòric. Talment un temple grec. Es troba al costat del Museu d’Història d’Alemanya, a l’inici de l’avinguda Unter den Linden. Es va erigir el 1816 per acollir la guàrdia del Palau Reial (1814), que és a l’altra banda de l’avinguda. Des del 1993 és la seu del Memorial de la República Federal d’Alemanya a les víctimes de la Guerra i la Tirania. És per això que hi han enterrat les restes d’un soldat desconegut de la Segona Guerra Mundial i una víctima desconeguda d’un camp de concentració (1969). Una placa de bronze ens informa molt bé del sentit que ara té aquest lloc:

Honorem la memòria dels pobles que han patit la guerra.

Honorem la memòria dels ciutadans que van ser perseguits i que van morir.

Honorem la memòria dels soldats caiguts a les guerres mundials.

Honorem la memòria de les persones innocents que van morir a causa de la guerra i les seves conseqüències al seu país, així com dels que van morir en captivitat i durant les expulsions.

Honorem la memòria dels milions de jueus assassinats.

Honorem la memòria dels sinti (d’origen indi) i els gitanos assassinats.

Honorem la memòria de tots els que van ser assassinats pel seu origen, la seva homosexualitat o per la seva malaltia o la seva debilitat.

Honorem la memòria de totes les víctimes a les quals se’ls va negar el dret a la vida.

Honorem la memòria de tots els éssers humans que van morir per les seves creences religioses o polítiques.

Honorem la memòria de tots aquells que van ser víctimes de la tirania i que van morir innocentment.

Honorem la memòria de les dones i els homes que, en la lluita contra la tirania, van sacrificar la seva vida.

Retem homenatge a tots aquells que van optar per morir en lloc de trair la seva consciència.

Hi entrem i contemplem amb silenci i gran respecte aquest espai, al centre del qual  hi ha una escultura que expressa un dolor inconsolable, misteri i humanitat: Mare amb el fill mort -Mother with Dead Son- de Käthe Kollwitz. Aquesta obra representa l’escultora abraçant el seu fill Peter, el qual havia perdut durant la Primera Guerra Mundial. (Ara i aquí cal reflexionar sobre el que ha après la humanitat perquè encara contemplem amb inquietud  guerres  inexplicables, amb patiments i afliccions per a tots els afectats.)

El nostra guia ens informa que l’escultura original es troba Al Käthe Kollwitz Museum. Davant de l’escultura, una placa de bonze posada al terra: A les víctimes de la guerra i la tirania (Den Opfern von Krieg und Gewaltherrschaft). Al sostre, un ull ben gran –oculus– s’obre al cel i permet que hi entri la llum i l’aire i hi caigui la neu i la pluja. Un memorial que acompleix a bastament el seu objectiu per la seva senzillesa. Tot plegat, fascinant i commovedor.

Ara, el vell goig de caminar per la ciutat sense soroll de cotxes. Tot seguint el traçat del mur de Berlín –Berliner Mauer, 1961-1989), que està marcat amb llambordes al terra dels carrers, arribem al Punt de Control Charlie, en anglès Checkpoint Charlie, que era un dels passos fronterers del mur de Berlín (entre el 1945 i 1990), i que va esdevenir el més famós de l’interior de la ciutat. ¿D’on el van treure el nom de Checkpoint Charlie? El nom de Charlie prové de l’alfabet fònètic (o de delletreig INTERCO/OACI) per a la radiofonia de l’Otan: A – Alpha, B- Bravo, C- Charlie. (com veiem, Charlie es correspon a la tercera lletra.) Hi havia a la ciutat tres passos fronterers: Marienborn (Alpha), Dreilinden-Drewitz (Bravo) i Checkpoint Charlie. Què hi observem? Caseta de la barrera. El punt de control. La bandera. Sacs de sorra. I una fotografia ben visible del jove Jeff Harper, antic exmúsic de l’exèrcit nord-americà, que commemora l’estada dels últims soldats aliats a la ciutat de Berlín el 1994. Tot l’espai recorda el lloc original. Tot un símbol del conflicte entre les potències mundials durant la Guerra Freda, posterior la Segona Guerra Mundial, i amb Estats Units i la Unió Soviètica enfrontats. Una placa indica el següent: Tu entres al sector del EUA. No portis armes mentre estàs fora de servei. Obeeix les normes de trànsit. Nosaltres ara no hi segellem cap paper fronterer, però ens hi fem la foto.

Reprenem el passeig. Ara passem per la Potsdamer Platz, el nom de la qual fa honor a la ciutat de Potsdam. De fet, és el cor de la de nova ciutat de Berlín. Punt important d’intersecció de carrers principals. L’any 1924 s’hi va instal·lar el primer semàfor d’Europa que funcionava manualment, i encara rutlla. Els bombardejos de la Segona Guerra Mundial van deixar la plaça destruïda. Durant la Guerra Freda (1939-1945) aquesta plaça era part de la zona de seguretat que separava les dues alemanyes, un terreny fronterer per on no transitava ningú. (Amb la derrota d’Alemanya a la II Guerra Mundial va començar un període de tensions, de desacords polítics, anomenat Guerra Freda.) Ara però, hi veiem una arquitectura moderna d’edificis esplèndids, de vidre i acer, que data del 1991. Estètica genial i futurista. Tot hi és nou, fet que atrau molt turisme. Oficines de Sony. Ambaixada de Finlàndia. Bancs. Gabinets d’advocats prestigiosos. Museu del Cinema (Museum für Film und Fernsehen). Hotels de luxe. Estació de tren i metro. Bulevard de les estrelles. Botigues. Restaurants. Hi ha molta vida: cotxes i més cotxes. Al febrer, Potsdamer Platz és el centre de la Berlinale, Festival de Cinema de Berlín. Mira el terra, mira cap avall: una banda metàl·lica s’estén a terra tot marcant el traçat del mur de Berlín. No badis, fixa-t’hi. A mi m’hauria agradat voltar-hi més del que he pogut voltar, però una visita guiada és així.

La nostra etapa següent és el Monument a l’Holocaust (2005). Holocaust Mahnmal. El guia ens l’explica. Memorial als jueus assassinats d’Europa al cor de la ciutat de Berlín. Terreny ondulat que fa 19.000 metres quadrats, damunt del qual  hi ha una gran extensió de blocs monolítics en forma de pilar (2.711 peces), que formen una quadrícula i que simulen làpides funeràries, o bé taüts (?). En definitiva, la mort. Bosc abstracte, de formigó,  al qual pots accedir per qualsevol banda. Caminem, doncs, per aquest laberint creat pel nord-americà Peter Eisenman. Original. Extraordinari. El guia ens comenta que una de les empreses que van finançar aquest memorial és la mateixa que fabricà el gas amb el qual milers i milers de persones varen perdre la vida (!). Lloc evocador d’una gran tragèdia de patiment i angoixa, també d’advertiment, i que convida a la reflexió. Aquest és el missatge: Alemanya mai no oblidarà la barbàrie nazi. Al soterrani, un centre d’informació amb un arxiu magnífic. Sala de les Dimensions. Sala de les Famílies. Sala dels Noms. Sala dels Llocs.

Anem a la famosa Porta de Brandenburg –Brandenburger Tor-, a la propera Pariser Platz. Antiga porta d’accés a Berlín. L’única porta que queda. Gran centre de pelegrinatge turístic. Visita obligada. Gent i més gent a tot arreu. Aquí sí que hi arriben els turistes. Molta animació. El disseny de la porta es basa en els propileus, el gran vestíbul de l’Acròpolis d’Atenes. Pòrtic hexàstil amb columnes dòriques: dotze columnes disposades en dues fileres de sis. Al fris, hi són representats els dotze treballs d’Hèracles. Damunt la porta, la deessa romana Victòria (Nice, entre els grecs) condueix triomfal una quadriga –tir de quatre cavalls de front- orientada cap a l’est, vers al centre de la ciutat. La deessa Victòria sosté amb la mà dreta una vara, damunt la qual hi ha una corona de fulles de roure amb una creu, i al damunt d’aquesta corona, l’àguila amb les ales esteses, símbol de Prússia. La porta té una bona colla de relleus amb figures de Mart (Ares), Hèrcules (Hèracles) i Minerva (Atena). (Es veu que Napoleó, després de guanyar Prússia l’any 1806, es va emportar la quadriga a París tot exhibint-la-hi com a trofeu de guerra. La quadriga esdevé ara tot un símbol de l’entrada de la pau a Berlín. Després de la caiguda del mur, aquesta porta és un punt de trobada per als berlinesos. Espai públic per a celebrar-hi espectacles, concerts i celebracions de tota mena. No pas gaire lluny, el Reichstag. I al costat, Hotel Adlon. Ambaixada dels EUA. Ambaixada de Rússia. També hi observem una manifestació amb guitarres i un acordió en contra de la guerra a Ucraïna, que ja fa un any i mig que dura. Enllà, enllà, un músics. Fi de la visita guiada per Berlín. Els nostres companys de grup i nosaltres dos hem acabat ben cansats. Com que són les quatre de la tarda tocades, i considerant que avui no hem pas dinat, en Josep i jo mateix anem a berenar. Entrem en un restaurant molt acollidor de l’avinguda Unter den Linden. Ens serveixen de seguida i hi mengem prou bé.

Ara visitem el Museu Jueu –Jüdisches Museum Berlin– al barri de Kreuzberg. Entenem que aquest museu convida les persones de tot el món a conèixer la història jueva. I hi presenta la vida jueva actual a Berlín i Alemanya. Lloc de trobada. Lloc de debat. Lloc de reflexió, que mira de reforçar la cohesió social. “El fet de compartir pensaments ajuda a expandir-los pertot arreu”, frase que llegim al revers del tiquet d’entrada al museu. Imparteix un coneixement fiable sobre la cultura i tradició jueva. Dos mil·lennis d’història alemanya-jueva. Fins i tot hi pots escriure el teu nom en hebreu! El museu consta de dos edificis: edifici universitari d’estil barroc (1735), i una moderna construcció de titani i zinc. Aquest últi, d’arquitectura moderna, divertida, de llargs passadissos. Autor del museu: Daniel Libeskind. Neix l’any 1946 a Polònia. De primer emigra a Israel, després a Nova York. De la seva arquitectura diu: La interpretació és oberta. El terra està inclinat; les parets, inclinades, i hi ha angles molt rectes. Sala de l’Holocaust, on no només hauríem de commemorar les víctimes de l’Holocaust, sinó també totes les víctimes de la violència i la guerra. Zona exterior amb jardí. En un plafó, hi llegim el següent:

NOMS  El prefaci d’aquest llibre declara: Aquest llibre commemoratiu recorda els seus noms

i, per tant, la dignitat humana de les persones que van ser assassinades. Al mateix temps és

un recordatori que cada vida humana té un nom i una història singular.

Al llibre, hi consten més de 170.000 jueus alemanys.

Visitem Fernsehturm, l’edifici més alt de la ciutat. Torre de la TV. Torre de Comunicacions. Símbol de l’antiga RDA (1965). Símbol de l’enginyeria socialista. Fa 368 metres d’alçària fins la punxa. Talment un coet espacial. Gran bola d’acer que es mou girant lentament. Amb l’ascensor remuntem dos-cents tres metres d’alçada amb pocs segons. Arribats al mirador, tenim una magnífica panoràmica nocturna de Berlín. Els berlinesos l’anomenen “agulla”, i també “escuradents”. Icona autèntica de la ciutat. Hi ha restaurant i tot. Estem força cansats. Retorn a l’hotel.

Visitem Fernsehturm, l’edifici més alt de la ciutat. Torre de la TV. Torre de Comunicacions. Símbol de l’antiga RDA (1965). Símbol de l’enginyeria socialista. Fa 368 metres d’alçària fins la punxa. Talment un coet espacial. Gran bola d’acer que es mou girant lentament. Amb l’ascensor remuntem dos-cents tres metres d’alçada amb pocs segons. Arribats al mirador, tenim una magnífica panoràmica nocturna de Berlín. Els berlinesos l’anomenen “agulla”, i també “escuradents”. Icona autèntica de la ciutat. Hi ha restaurant i tot. Estem força cansats. Retorn a l’hotel.

Dijous, 10 de novembre

Dia de sol i núvols. Bufa una aire una mica fred. Al matí, agafem el tramvia i baixem a l’estació d’Alexander Platz. Pel barri de Nikolaiviertel anem a parar a Berliner Dom, la catedral de Berlín. Illa dels Museus (Museumsinsel). Extraordinari conjunt de museus.

Les deu. El museu obre les portes. Endavant. Altes Museum (Museu Vell). Amb un aire de temple grec. Arquitectura neoclàssica. Façana magnífica, grandiosa, amb divuit columnes ben altes d’estil jònic. Al dalt, al fris, una llegenda en llatí: FRIDERICVS GVILELMVS III STVDIO ANTIQVITATIS OMNIGENAE ET ARTIVM LIBERALIVM MVSEVM CONSTITVIT MDCCCXXVIII. Frederic Guillems III va fundar aquest museu  per a l’estudi de tota mena d’antiguitat i de les arts liberals 1828. Grecs, etruscos i romans. Quin goig, entrar a un museu com aquest, sense cues. Hi ha gent, és clar, però encara hi podem admirar tranquil·lament les obres. Àmplia gamma de peces antigues. Etrúria. Roma: vida i mort a Roma, rostres de l’Imperi. Grècia: monuments funeraris de la Grècia Arcaica, déus i herois, mitologia. Esteles funeràries amb inscripcions gregues. Vasos grecs amb figures roges. Grans escultures. Zeus. Asclepi. Amor i Psique. Mètopes. Tríglifs. Relleu amb un Sàtir i una Nimfa. La col·lecció més gran d’art etrusc fora d’Itàlia. Petits tresors, com ara gerros i joies, i peces d’art i escultures més grans. Cap d’Atena. Retrats de mòmies d’homes i dones de les tombes romanes d’Egipte.

Sortim de l’Altes Museum. Derivem cap a l’esquerra, una mica enllà, i entrem al Pergamonmuseum (Museu de Pèrgam). Antiguitats clàssiques: Grècia i Roma. (La col·lecció d’art grec i romà més important del món.) Portalada del Mercat de Milet (Segle II dC), una joia de l’arquitectura romana. Peces de l’Orient Pròxim, que abasten més de nou mil·lennis, principalment de Mesopotàmia, Síria i Turquia. El museu deu el nom a l’Altar de Pèrgam, descobert a la costa turca per Carl Humann. Porta de Ishtar de Babilònia (550 aC). Fris dels lleons. Toro d’Adad. Drac de Marduk (segle VI  aC). Art Islàmic (des del s.VII al s. XIX).

Neues Museum (Museu Nou). Sota el frontó neoclàssic de la façana, una inscripció en llatí: Artem non odit nisi ignarus (Ningú no odia l’art llevat que sigui un ignorant). Una observació de Fed  Guillem IV al seu arquitecte.Frederic Guillem IV adreçada al seu arquitecte. Orient Mitjà. Nord d’Àfrica. Col·lecció d’objectes de l’antiga cultura egípcia durant un període de quatre mil·lennis. Imatges de la reialesa. Tombes funeràries. La reina Nefertiti, la reina de color, sap molt bé com atreure les multituds. L’arqueòleg berlinès Ludwig Borchardt va fer una descobriment molt important: un bust bellíssim, gairebé intacte, d’una reina egípcia. Nefertiti es mostra al món. Avui el Neues Museum té una sala dedicada exclusivament a Nefertiti, la noia de cara dolça i bonica. Amb els ulls força grossos. Atrau i captiva milers de visitants, però Berlín i Egipte segueixen discutint a qui pertany aquesta reina (1340 aC). Prehistòria. Protohistòria. Col·lecció de papirs. Crani fòssil Le Moustier del Paleolític, provinent d’un jaciment arqueològic de la Dordonya (França) i el misteriós i esvelt Barret d’or (Berliner Goldhut) de l’Edat de Bronze. Hi ha també una exposició extraordinària sobre l’alemany Heinrich Schliemann (1822-1890). Vàries sales dedicades a aquest arqueòleg de gran fama pel descobriment de Troia. Aquesta no ens la perdem pas. L’exposició tracta sobre la seva personalitat i els seus mètodes de treball quan es compleixen dos-cents anys del seu naixement. La vida d’un home apassionat per l’Antiguitat clàssica perquè dedica vint anys a excavar els llocs descrits a l’obra d’Homer i troba, contra pronòstic, l’emplaçament d’una Troia llegendària. A la botiga del museu comprem algun record i alguna postal.

Seguim l’avinguda Unter den Linden en direcció a la Porta de Brandenburg. I passem per davant de la Biblioteca de l’Estat de Berlín (Staatbibliothek zu Berlin). Doncs, la visitem. A la recepció: Senyoretes. que podem visitar la biblioteca? D’una manera amable, ens diuen que sí. Quina sort! Tenim mitja hora de temps. Val més això que res. Una de les biblioteques més grans d’Europa. Àrea de lectura: ben plena de lectors. Silenci total. Es veu ben bé que és un lloc per a treballar-hi. Però el temps passa. Hem de sortir. A l’escala, m’entrebanco i caic de panxa enlaire. Per sort, no m’he fet mal.

Havent dinat, ens arribem a  Berliner Dom – Catedral de Berlín. On l’espiritualitat es troba amb l’art, lema del full informatiu de la catedral. Neorenaixentista i neobarroca. El maig del 1944 una bomba va danyar greument la catedral i en va destruir la cúpula. Guillem II la va fer construir com a resposta berlinesa a la Basílica de Sant Pere a Roma, i amb la voluntat que fos “l’església més important del protestantisme.” Cúpules de coure verd. Façana blanca. De grans finestrals. Ornaments daurats i brillants. Tot això la fa majestuosa. Frescos bellíssims, plens de color. Mosaics fascinants a la cúpula. Imatges religioses. Històries de reines i reis. Altes columnes. L’orgue, enorme. Els vitralls. La cripta, que no visitem, ha servit com a lloc d’enterrament per a més de noranta membres de la família reial dels Hohenzollern. La dinastia governant de Brandenburg-Prússia. Els taüts daten de cinc segles enrere. Fets de metall, fusta o pedra; a vegades d’una gran senzillesa, d’altres, d’una gran qualitat, cosa que ens ajuda a conèixer la concepció de la mort al llarg d’aquests segles. Magnífica trona amb dues columnes laterals i amb un tornaveu de fusta excel·lent, artísticament treballada (1908). A la part inferior una llegenda: Des Herrn Wort bleibet ewiglich (La paraula del Senyor persisteix eternament). També podríem pujar dalt l’exterior de la cúpula (per una escala de dos-cents setanta esglaons), però desistim de pujar-hi perquè estem una mica cansats.

S’ha fet fosc. I ara, què s’hi pot fer. Tot passejant decidim anar a la Nova Sinagoga que es troba al carrer Oranienburger. El poder nazi assumeix el poder el 30 de gener del 1933. De primer, aquest fet no té cap efecte en la vida religiosa dels jueus de Berlín. A la Sinagoga es celebren concerts i conferències. El públic jueu hi escolta música. Sabem que durant la nit del 9 de novembre del 1938, els membres de l’organització paramilitar SA (Secció d’Assalt) assalten la Nova Sinagoga, destrueixen l’interior del temple, forcen l’Arca de la Torà, en profanen els rotlles i incendien l’edifici. Malgrat tot, un valent policia berlinès, Wilhelm Krützfeld, evita danys majors amb una trucada telefònica als bombers, que immediatament apaguen el foc de l’interior. Un plafó ens informa que, quan la Nova Sinagoga s’obre el setembre del 1866 – i després de nou en acabar les obres de restauració el setembre del 1991- les paraules del profeta Isaïes (26,2) es llegeixen en lletres hebrees de fusta i amb zinc daurat damunt les portes de l’edifici: Obriu les seves portes i hi entrarà un poble just, que guarda la fidelitat.

Observem que la policia alemanya fa guàrdia davant de l’entrada. Ens criden l’alto. Però al capdavall no hi ha cap impediment. Doncs, endavant! La Nova Sinagoga és un dels primers llocs de culte jueu a Alemanya que va tenir les portes obertes al carrer. Davant els greus danys que pateix durant la Segona Guerra Mundial, la comunitat jueva de Berlín oriental enderroca la sala principal de la sinagoga l’any 1958, però decideix no tocar la part frontal “com a record i avís per sempre”. Les obres de reconstrucció comencen l’any 1988. Conserven els elements originals de l’edifici i es substitueixen els que ja no existeixen. De manera que ara els maons de color clar de la façana destaquen molt més que els maons antics. Les tres cúpules, símbol visible des de lluny, es restauren completament, Això sí, tota la façana és d’una gran bellesa. Així la Nova Sinagoga llueix restaurada al paisatge berlinès.

Havent sopat assistim a un espectacle: Arise. Lloc: Palast Berlin. Un xou gegantí de cinc estrelles en una escenari enorme. De llarga durada. Amb cent artistes. Dansa. Música. Acrobàcies espectaculars. El director i guionista de l’obra, Oliver Hoppman,  ens fan saber que crea aquest espectacle per inspirar i escalfar l’ànima. Condició existencial que mai no hem de perdre. Al final, una ovació clamorosa per als artistes.

Divendres, 11 de novembre

Ens llevem d’hora. Fa un dia clar, però el temps és fresc. Potsdam és molt a prop de Berlín (trenta quilòmetres al sud-oest de Berlín). Nosaltres hi anem amb tren. Formem un grup, i el guia que ens a acompanya és un jove d’origen valencià. Hi arribem força d’hora. El tren ens han deixat a la ciutat actual. Tot seguit fem un passeig d’uns deu minuts, i ja hi som.

Palau Nou –Neues Palais. Palau imperial amb una barreja d’arquitectura clàssica i barroca. El més gran de Potsdam. Amb un parc magnífic. La monarquia prussiana el construeix per demostrar la grandesa, l’esplendor i l’orgull del seu poder. Saló de les petxines. Saló de les columnes. Saló dels miralls. Amb dues-centes habitacions per a convidats. Mai no va servir com a residència reial.

Palau de Sanssouci (1747), nom d’orogen francès “sans souci” que vol dir “sense preocupació”, “sense maldecap”. Efectivament, perquè fou la residència d’estiu i refugi privat del rei Frederic II el Gran (1712-1786) durant gairebé quatre dècades. Atlants i cariàtides decoren la façana principal. Al seu davant, una escalinata grandiosa, flanquejada per terrasses plantades de vinyes, és digna d’admirar. El goig de passejar per aquests magnífics jardins, on es respira un aire de pau i tranquil·litat.  Frederic II el Gran, rei de Prússia, és enterrat aquí. Al costat, les làpides dels seus gossos llebrers (!). (Hi ha la tradició de deixar patates damunt la tomba d’aquest monarca pel fet que fou qui en va introduir el cultiu a Prússia.)

Palau de l’Orangerie (Orangerieschloss). Frederic IV de Prússia manà construir-lo (1851-1864). El jardí de moltes flors i plantes exòtiques, amb un estany ben gran.

Palau de Charlottenhof es tracta d’un palau neoclàssic, amb l’aspecte d’una vil·la romana. I ara passegem una estona pels carrers de la ciutat de Potsdam, que està neta i endreçada. Barri holandès (Holländisches Viertel) –que rep el sobrenom de “la petita Amsterdam”, perquè al centre de la ciutat s’establiren els artesans holandesos. Palau de Bebelsberg. Porta de Brandenburg, homònima a la porta de Berlín.

Cementiri d’Honor Soviètic (Sowjetischer Ehrenfriedhof). L’abril del 1945 l’exèrcit rus s’apodera de Potsdam. L’any 1946 s’estableix aquest cementiri en memòria dels 383 joves de l’exèrcit soviètic que hi moriren. Aquest cementiri esdevé un memorial a l’exèrcit soviètic per l’alliberament del feixisme. Les làpides de forma pentagonal amb una estrella soviètica estan dedicades als soldats; les trapezoïdals coronades també amb una estrella soviètica, als oficials. Al centre del recinte, un obelisc de pedra de granit que fa  catorze metres d’alçada.

Retorn a Berlín. A l’hotel descansem

Dissabte, 12 de novembre

Arribem al final d’aquest viatge a Berlín. Ens llevem d’hora i fem la maleta. Paguem la factura i els suplements. Fa sol. Havent esmorzat agafem el metro fins a Alexander Platz. A la consigna de l’estació dipositem les maletes. D’allí tot caminant ens arribem al mur de Berlín. Mirem amb atenció l’art en el mur, que és molt bonic. Hi observem pintures de colors, on abans havia estat una frontera molt i molt vigilada. L’any 1990 el govern de la RDA autoritza els treballs artístics al mur i d’aquesta manera neix East Site Gallery (Galeria del costat est), la galeria d’art a l’aire lliure més llarga del món.  

Cent divuit persones d’arreu del món, al final de la Guerra Freda (1990), converteixen aquest mur (amb una tirada de 1316 metres) en un llenç públic. Cent divuit pintures que hi expressen l’alegria, l’eufòria, la llibertat, les pors i l’esperança. Art popular, art de carrer.  Amb una gran varietat d’estils i d’imatges. Tot un aplec de sensacions de la gent l’any després de la caiguda del mur. Heus aquí alguns dels continguts d’aquestes  pintures murals: No more wars. No more walls. United world. Petó entre germans (Bruderkuss) de Leònidas Bréjnev i Erich Honecker. Molta gent petita, que en molts llocs petits fa moltes coses petites, pot canviar la cara del món. Doint it cool for the East Side in 1990. Vergebt mir die Liebe nicht! No oblidis el meu amor!

Pont d’Oberbaumbrücke (1896). Aquest pont creua el riu Spree, tot unint els barris de Friedrichshain i Kreuzberg. Té dos nivells. Al nivell més alt, hi passen les línies de metro U1 i U3 del U-Bahn. Uneixen les estacions de Schlesisches Tor i Warschauer Strasse. I al primer nivell, cotxes i ciclistes. A banda i banda, un pas per als vianants. És molt bonic i ben gran. Arcs i torres de maons d’argila vermella. I modernes estructures d’acer incorporades per Santiago Calatrava. L’esveltesa de les dues torres centrals. N’hi ha sis de torres, i totes sis acaben en punxa. Un pont que és tot un símbol de la unitat de la ciutat de Berlín perquè uneix Berlín Est i Berlín Oest. Travessem el pont a peu. Espectacular. Des d’allí tenim una bona visió del riu Spree i de la banda est de la ciutat dominada per una bona colla d’imponents gratacels.

Ara sí, el viatge s’ha acabat. Un taxi ens duu fins a l’aeroport. Facturem l’equipatge. Tot està molt ben indicat. El control de seguretat s’ho mira bastant, però sense demanar cap document d’identificació. Avió de Vueling. Barcelona. Sense cap novetat. Recuperem les maletes ràpidament. Després, per l’autovia ens plantem a Olot, on deixo en Josep, persona excel·lent i de tracte immillorable. I arribo a Rupit molt tard, de nit entrada.

MARLENE

Marie Magdalene Dietrich escull el seu nom artístic quan només té onze anys. Marlene, bonica i extremadament simpàtica. Li agradava molt la música i somiava ser concertista de violí, però es fa mal al canell i llavors decideix ser actriu. Fa petits papers en pel·lícules mudes, al teatre i en els cabarets famosos de Berlín. L’any 1929 un director la coneix en un cabaret i creu que és la persona ideal per al paper de l’atrevida Lola Lola de la seva pel·lícula L’àngel blau. (La primera pel·lícula sonora alemanya. Es filma dues vegades: l’una en alemany i l’altra en llengua anglesa.) L’any 1936 obté una gran popularitat i està molt ben pagada a Hollywood. Actriu dominada per la meravella i el misteri.

A l’inici de la II Guerra Mundial els nazis ofereixen una fortuna a Marlene perquè torni a Berlín. Ella no es deixa pas convèncer, i les seves pel·lícules són prohibides a Alemanya.  Posteriorment es fa ciutadana nord-americana i se’n va encantada a distreure les tropes aliades. Viu amb ells, dormint en refugis, fent cua per menjar i passant molt fred. Gràcies a aquest treball solidari, guanya algunes medalles  a EEUU, Bèlgica, França i Israel.

Quan acaba la seva carrera d’actriu, Marlene viatja pel món cantant durant vint anys. Es retira  a finals del 1970. Cau en l’orgia del descans; conseqüentment, es fica al llit i hi roman dotze anys: una vida purament passiva. Mor l’any 1992 a l’edat de noranta anys i l’enterren a Berlín.