Les bruixes són dones posseïdes pel dimoni i coneixedores dels secrets de la màgia. Esposes del diable. Pateixen persecució des del segle XV fins al segle XVIII.

Etimologia:  d’origen incert, probablement preromà. Potser de *vroiksa, del cèltic vroikos “bruc”, pel fet que les bruixes s’apleguen en terrenys amb brucs.    

Iconografia: Des del segle XVI, com eren aquestes bruixes? Són unes dones lletges, velles i solitàries però sexualment actives, que ja han superat l’edat d’infantar. D’altra banda, els pintors algunes vegades les representen com unes noies atractives i eternament joves. D’un extraordinari i insaciable apetit sexual. Els seus atributs són els llibres màgics, l’escombra,  la serp, els perols d’aram, la cabra, les espelmes, el gripau, els gats o bé els ases. I el mussol –símbol del món nocturn-, el qual sovint el veiem acompanyant  aquestes dones de mala vida.

Les bruixes estan al servei de Satanàs, el maligne àngel caigut, amb el qual han fet un pacte d’aliança. Aquestes donotes escampen epidèmies, misèria i mort, i també obren encantaments i pràctiques màgiques, i poden llegir el futur  de les persones mitjançant objectes i animals gràcies als seus poders malèfics. Així, doncs, no us heu pas d’estranyar de la seva maldat! Heus aquí que elles també són uns personatges irreverents tot exhibint, rialleres, les seves natges. A més a més, susciten la basarda, l’espant, això fa que l’Església s’oposi a la seva presència. Des de finals del segle XV, elles esdevenen l’enemic a vèncer. Els papes promulguen unes butlles que les afecten de manera directa i es publiquen nombrosos tractats d’inquisidors i demonòlegs amb atacs violents contra elles. Aviat, Europa es lliura a una repressió brutal contra les violacions de la llei per part de la bruixeria.

Entre el 1400 i el 1750, les ciutats i els pobles es valen de la protecció de fogueres purificadores, que sobretot tenen les dones com a objectiu; d’entrada, ja menystingudes pel pecat original. Que dugueren a cap fets tristos, injustos i esfereïdors. I no en van passar pocs, de sofriments! Per tal que confessin les seves faltes, a les bruixes, les fiquen en presons i són torturades. I busquen, en els mateixos cossos, les proves de la seva natura demoníaca: stigma diaboli. Tot plegat és un reflex de les supersticions d’aquell moment. El mite romàntic les recupera també, però la seva imatge és la d’una dona vella, lletja i desagradable, de mal caràcter i dolenta, que apareix en els contes per a infants, al costat d’un perol fumejant d’herbes aromàtiques. Tenen les òrbites dels ulls enfonsades. De celles molt arquejades. El nas transformat en bec i una mata de cabell que forma crestes damunt del cap. Ja veieu que en són de lletges, les bruixes!, i com espanten els nens, aquests personatges violents i fabulosos! Terror. Por. I, enmig de l’alegria esbojarrada, els plau de cremar encens, menta i farigola.

REUNIÓ NOCTURNA DE BRUIXES AL PRAT DE L’ERMITA DE SANTA MAGDALENA* 

Un lloc: “larre”. Un boc: “aque”. Una festa: aquelarre. Reunió. Homenatge. Banquet. Ball. Gaudi. A-que-lar-re. Menjar. Beure. Estimar. AQUELARRE.

Any 1620. Nit tèbia d’un divendres de tardor. Hi ha una festa nocturna al tranquil prat de l’ermita de Santa Magdalena de Rupit. A mitjanit, un seguici de veïnes del poble, tot el que és femella, tot quant hi ha de dona, viudes i casades (Joana Trias, Eufrasina Puig-de-rajols, Hermínia Casadevall, Quela Rupiteres, Hermínia Saltiri, Joana Farrés i Tecla Marigó) -són set de colla- emprèn d’amagat el camí llarg que uneix Rupit amb l’ermita. Els agrada molt aquest paratge perquè, en una nit de lluna plena, la  claror hi és blanca i enlluernadora. Mitjançant les seves bruixeries, conjurs i fetilleries, allí es reuneixen  per anar a fer mal: impedir infantaments de les dones, provocar pedregades, causar males collites i grans danys a les persones, i enverinar el bestiar. Maleïdes dones!

Heus aquí que llavors comença un espectacle inquietant i esbalaïdor. Enmig de la festa, aquestes dones xarrupen el dolç suc de la vinya amb una boca golafre, que els encén els cossos perfumats d’ungüents, que les duu a transgredir les lleis, tot negligint la condemna de Déu. Es posen a blasfemar. Entusiasme. Èxtasi. Fortor de vi. Allà, seuen al ras i mengen de manera desorbitada carn mig crua de porc i de xai. I també els agrada de córrer, embogides i delirants, per les serres en absoluta llibertat, amb la pell de llop a l’esquena i al puny un llarg bastó, amb el qual percudeixen el sòl. Pam!, Pam! Pam! Sense normes ni límits. Danses. Misteris. Cultes secrets. I presència de gats diabòlics.

Després del banquet, el monjo vell de Rupit –Joan Boherats-, geperut, deforme i molt gras, fa una música de flauta, discordant i grollera. També porta un timbal. Llavors elles dansen libidinosament seguint el ritme, despullades i descalces, de cara al cel, braços en l’aire i sacsejant el cap, amb prou feines tapades amb uns draps, tot formant un cercle al voltant de la gran foguera, però sempre girant al trot en sentit esquerre al so del timbal. Tam-tam, tampatantam! Els passos retrunyen. I l’escombra els serveix de cavall. Els ungüents i el vi els faciliten el vol. Roda que rodaràs. Vola que volaràs. Roda que rodaràs. Vola que volaràs.

A vegades, ballen abans de menjar. En altres ocasions, després. Es donen les mans i dansen embogides, udolen salvatges. Xisclen i escupen renecs. La terra tremola sota els peus. Alegria esbojarrada. Ritual absurd, indecent, tot formant una anella amb les mans agafades, i àgils voltegen tot donant-se l’esquena les unes amb els altres. Allí el diable pren la forma d’un home boc, de cos pelut i banyam recargolat, amb potes de cabra. Un monstre empeltat de boc i home, que entra a la dansa. A la dansa! Aleshores, a l’home boc, l’honoren amb el foc de les seves torxes, el persegueixen i el cavalquen, l’abracen i l’omplen de carícies, excitades per l’aventura. Naturalment, totes volen jeure amb ell, inflades de desig. Salts. Corredisses. Crits festius, que trenquen el silenci de la nit. Quin rebombori! Això no ho podem entendre: dona, bruixa, bruixes, esperits de la natura. Desobediència femenina. Profanació del pa i de les hòsties. Estimulacions. Passió. Erotisme. Enverinaments. Escombres. Volada màgica. Ritus satànics. Tot plegat comporta grans pors entre els veïns.

MEA CULPA. A continuació, aquestes dones són censurades per obrar malament, per creure en un món diferent. No tenen por a la llibertat. I el rector de la parròquia, el consistori i el notari en són els jutges, d’aquestes dones: “Estàveu celebrant un aquelarre amb rituals satànics i amb conjurs tot tenint relacions amb éssers demoníacs.” Així, doncs, heus aquí la sentència: Suspendentur eas laqueo per collum in alta furca, ita quod earum anima separantur a corpore¹. La gent discuteix i s’apassiona. Les sis dones són vexades i torturades greument. Quin mal els fan! Plors que commouen. Gran xiscladissa. A la plaça, l’escenari està preparat -els fusters, ferrers i pintors han acabat el seu treball. Amb llaços, aquestes dones són penjades als pals. I el foc n’és l’element alliberador: les flames vencen la por. Les fogueres hi cremen purificadores.

Apagades les brases dels focs, la gent de Rupit fa un acte de fe i s’esforça per tornar a la vida de sempre i oblidar l’horror del que ha succeït. Pensa en els seus fills. Desitja que la mainada torni als seus jocs i al somriure. Però no és fàcil oblidar l’horror, i se’ls fa difícil de viure quan algú encén la metxa del record i de la por. Amb tots aquest fets: prou de fogueres!, prou de cauteles!. De por, ja n’hi ha prou!

1. Traducció: Que siguin penjades amb un llaç al coll en una forca alta, per tal que la seva ànima sigui separada del cos.

(*) Personatges i fets d’aquesta història és pura invenció. Ara, s’hi pot haver esquitllat alguna dada històrica amb la meva voluntat.

_______________

¿Qui són realment les bruixes? Les bruixes són dones que desobeeixen l’ordre establert. Dones sàvies. Hereves de coneixements molt antics. Però també són dones al marge de la comunitat. Se’ls atribueixen catàstrofes naturals i se les acusa de fer caure pedra, neula i fumassa. Sobretot, els agrada la solitud. Viudes. Solteres. Dones esgarrades. Moltes tenen la capacitat de guarir, amb una gran coneixement del món natural. Remeieres eficients, poderoses. Sàvies en curacions amb ungüents i beuratges. Bones coneixedores de totes les plantes medicinals, que curen la nostra salut. Herbes i aigües guaridores. Dones que sempre han estat lligades a la terra, capaces de gestionar els misteris de la vida i de la mort. Tenen una personalitat molt diversa: tant poden ajudar les dones en els parts, curar un malalt i protegir el bestiar del casal com venjar-se dels qui les ofenen. (Totes les dones poden ser bruixes.)

________________

Cal dir que a Rupit i a Pruit també hi han hagut bruixes de carn i ossos, d’existència visible. Qui eren, aquestes bruixes?

La Perota, ventruda i petitona,  vivia a la part alta del poble, a Coll de Castell. Vetllava malalts, vestia morts. I dominava l’art de l’endevinació tot observant el foc de la llar. Remeiera, també, dona sàvia i curadora. Donava remeis a la gent. Atenia els parts i practicava la medicina amb recursos naturals, amb plantes i animals. I amb rituals màgics. Per això, era famosíssima. I també passava per les cases a demanar diners per oferir misses per a les ànimes dels difunts, per encàrrec del regne dels morts. (Com que, a casa, hi tenia un fill per alimentar, per aquesta necessitat, feia aquesta tasca de pidolar.)

La Tecla de Santa Magdalena posseïa llibres màgics, amb els quals aprenia a transformar-se en tota mena d’animals, sempre lluny de la mirada dels homes. Ho sabia tot, tot ho havia vist, de tot es recordava. Heus aquí que un dia fou descoberta al mas El Perer de Pruit, transformada en una guilla. Fins i tot uns masovers van veure el lloc on la dona havia amagat les seves robes i les hi van prendre. Quan la dona es va voler vestir, no les trobà enlloc. La Tecla es va omplir d’ira. Maleïts brètols! I llavors va emprendre el camí cap a Santa Magdalena nua, de pèl a pèl, conilla. D’altra banda, cal dir que el fum del llorer,del romaní i de la ruda foragita i combat les bruixes. Així, doncs, que aquestes plantes oloroses mai no faltin a les nostres cases.

         Xavier Crosas i Casacuberta

CANÇÓ DE SALTAR CORDA

La pluja és una bruixa

amb els cabells molt llargs.

Cascavells li repiquen

tota la trena avall.

________________

A la nit, si venia,

ho feia sense avisar,

estalzim a la cara

i el vestit estripat.

________________

Si fa córrer l’escombra,

conillets, a amagar!

Amagats que seríem

que no ens atraparà.

________________

Darrere la cortina

fem-li adéu amb la mà.

Maria Mercè Marçal

Font CAVALL FORT. Núm. 1404

ESTANY DEL COLL. SOT DE L’INFERN. MAS LA FEIXASSA. ROCA DELS FRANCESOS. MAS ROCA-ROJA

Dimecres, 11 de novembre, 2020

Matí assolellat a Rupit. Continua la tardor daurada. La bonança és total. A les nou del matí, surto de casa i me’n vaig a Can Mallol. Just al davant, en Jaume Vilamuntanya hi té el garatge. Ens trobem allí, i amb el seu jeep guillem cap a l’estany del Coll. Quan hi arribem, en Jaume, enmig d’un prat, hi troba una clapa de bolets de tinta, de totes mides. (Coprinus  comatus, del grec koprós: fems; i del llatí comatus: pelut). I en Jaume en cull un bon grapat, això sí, només els més petits, i em diu que és un excel·lent bolet comestible, amb el qual fa l’aperitiu.

A prop d’aquí, l’estany del Coll que, de fet, és una gran bassa que recull les aigües de les pluges de les terres del voltant. Quin paisatge! Prats ben grans, verds, ondulants, al voltant de l’estany. Lluny, lluny, les vaques fan dringar els esquellots. Miralls d’aigua. També el silenci, en aquests plans herbosos. Espiadimonis. Pit-roigs. Libèl·lules. Caderneres. Tritons palmats. Tritons verds. Granotetes de punts. Granotes roges. Bedolls [Iuncus] i joncs [Betula pendula]. Fins i tot hi ha un hotel o refugi d’insectes ben airós.

Ara agafem l’antic camí de carro a La Feixassa. Ens endinsem en una àmplia fageda, avall, avall, on gairebé no arriba la llum del dia. Fajos de tota mida. Bosc humit i ombrívol. Silenciós. Encatifat de fulles. Ens hem d’aturar: davant nostre el Sot de l’Infern, que és una profunda i llarga clotada, de grans pedres. Gran barranc, feréstec i tenebrós, enmig de la fageda.  No podem travessar. Girem, i voregem la gran carena que tanca la vall d’Hostoles per ponent. Hi tenim una gran vista sobre Sant Feliu de Pallerols.

Seguim un camí ben llarg, un poc embardissat. Sabem que per aquesta banda de la fageda hi ha d’haver, enclotades, les ruïnes del mas la Feixassa, un habitatge posat en una balconada dels límits de Collsacabra. (Aquest indret ens fa veure que la vida a pagès devia ser sacrificada, molt i molt dura.) No és fàcil de veure-la, ni de trobar-la. Ens costa molt. Els camins de la Feixassa s’estan perdent. Troncs. Bardisses. Arbres caiguts. Fulles seques que ho encatifen tot. I, és clar, com que fa tan de temps que està en ruïnes totals, els esbarzers ho cobreixen gairebé tot. No obstant això, vet aquí que en Jaume l’ha trobada: sota una vegetació molt espessa, en veiem un pany de paret amb una espitllera i l’entrada principal de la casa. La Feixassa està completament desfeta. Enderrocs i bardisses. Ben a prop, una àrea circular, delimitada per una pedres clavades al terra, que és com si diguéssim, l’era del mas. La feixa gran, que és el que vol dir “feixassa”, no la veiem ni la intuïm enlloc, perquè tot està cobert d’arbres. I no hi queda res més. Què hi farem? Hi fem unes fotografies i una gravació de l’indret.

En fi, reprenem la marxa. Una estona costa amunt. Una bona pujadeta. Agafem el camí dels gossos de caça, el seguim. Ara, però,  el camí no sembla pas que continuï. De sobte, a dalt, se senten uns bels llastimosos. Bee!, bee!, bee! Bee!, bee!, bee! Veiem una cabra amb un aire vigilant, resolt: acaba de parir dos cabridets. Entenem que les cries criden la mare. Ai!, quin belejar! Ens n’apartem, no fos cas que els espantéssim. Tirem amunt, i trobem uns pedrots enormes, aquí i allà. Calls de parets altes i balmes de barrets ben grans. Una meravella de veure. Trobem també la Roca dels Francesos, i la seva balma. El nom prové de quan la guerra dels “francesos”. La gent del país en van atacar una bona colla, de “gavatxos”, i els llançaren daltabaix  d’aquest roquer.

Sortim de la fageda tot travessant un torrent petit. Al cap d’un prat gran, amunt: mas Roca-Roja. Una casa de pagès modesta de pedra i de fusta, petita, que devia ser de gent senzilla. Un abeurador per a les vaques, per als ases i per als matxos i les pedres de sal per llepar els bous i les vaques. Al darrere, hi havia un saüquer, d’aroma medicinal. A l’altre costat, la pallissa i els estables enganxats a la casa, i a tocar, la bassa. I més enllà, el bosc espès. Al davant, més enllà del portal gran, el camí que mena a Comaserra. Ho trobem tot tancat i barrat. Sembla que ara només hi ha vida a l’estiu. Però el lloc és acollidor, i té una panoràmica esplèndida pel costat nord: la serra Mateus, tan blava, tan quieta, tan llunyana, amb una altura de 1025 / 1060 metres. Seiem davant de la casa i hi esmorzem: un generós entrepà de pa amb tomàquet amb pernil.

Havent esmorzat, agafem la pista que ens farà arribar al punt de partida. Bosc de bedolls ben gran, preciós. (La gent del país en diu beços.) Amb el sol, sembla un bosc de fantasia. Abans d’arribar a l’estany del Coll, un senyor, tot passant amb bicicleta, reconeix en Jaume Vilamuntanya. Ens aturem. És un amic d’en Jaume, de fa temps. Ens saludem, ens diem adéu i continuem el camí. Aviat arribem on tenim el jeep aparcat. L’excursió ha estat bé: hem fet exercici, ens hem cansat i hem conegut indrets nous. Així, doncs, no sé si es pot demanar més.

Xavier Crosas i Casacuberta

CRIM A LA MASIA ELS ESQUEIONS¹

Ferriol, que actuava arreu del Collsacabra i de la Selva, per boscos i cingleres i pel camí ral de Vic a Olot, va ser un saltejador de camins i un bandoler molt rellevant durant al primer terç del segle XIX. I assassinava els viatgers. En fi, n’havia fetes de tots colors. El text següent ens permet conèixer una sagnant malifeta d’aquest bandit a la masia Els Esqueions, en què Ferriol va assassinar tots els seus estadants: tota una família sencera i treballadora, que vivia humilment de l’estalvi i de l’aprofitament de tot allò que la terra i el bestiar els oferia.

Els fets ocorreguts al mas haurien estat de la manera següent:

Durant una nit fosca d’estiu, el bandoler Ferriol i els seus dos ajudants, un dels quals només té catorze anys, surten d’amagat de la seva cova, propera a la font transparent del Corb. El grup voreja la feixa gran de la part de dalt i s’encamina envers la masia dels Esqueions, que els és molt propera. Arribats allí, volten la casa amb la voluntat de robar. Gairebé el silenci es pot palpar. De sobte, el lladruc d’un gos esclata; lladra amenaçadorament. El masover es desperta, salta del llit i d’una revolada es vesteix, agafa l’escopeta i baixa l’escala ben de pressa fins arribar al portal. Obre la porta i topa,  davant per davant, amb els bandits. Es barallen a mort, i tot seguit el capitost Ferriol, fort, poderós, li etziba una ganivetada mortal al coll, abatent-lo allí mateix.

Aleshores l’assassí entra precipitadament al casal. L’esposa tot xisclant dona crits d’auxili; i s’agafa de les mans amb la filla, una davant de l’altra. Plenes de terror, miren de fugir corrent amunt i avall. El malvat Ferriol s’hi llença al damunt. Amb un crit esgarrifós, hi perden la vida, la mare i la filla. Desgràcia i mort. Els crits d’espant de la mestressa fan que el pastor i la minyona es despertin a dalt més alt de la casa. Heus aquí que tots dos irrompen a la sala gran llançant un crit d’esglai. Bramulen de dolor. L’espectacle és esfereïdor. Ben espantats, es llancen contra la porta; això no obstant, allí són degollats amb un gran ganivet, el pastor i la minyona. Ai!, ai! Quina desgràcia!

Ben de pressa, els tres botxins rapinyen quatre coses de valor de les calaixeres, de les tauletes i de les robes.  I abandonen rabents el mas amb els sacotells a l’esquena. Quin mal han fet! I ara, mala mort els desitgem, a aquests maleïts! Ara bé, la història no acaba pas amb un final tan trist.

Els campanars de Collsacabra i de la Vall d’Hostoles repiquen per mobilitzar els pobles per perseguir els criminals. Ning-nang!, ning-nang! Ning-nang!, ning-nang! Tothom acut al clam d’aquest repic de campanes. De fet, transcorre poc temps d’aquest cas tan desgraciat, i els veïns de la contrada així es manifesten exultants: “Ja han detingut en Ferriol! Ha comès uns actes que sols mereixen forca.” “Quina sort! Ara el malvat pagarà la culpa per tot el mal que ha fet!”

Cal dir que no és pas estrany, doncs, que la gent se n’alegri, de la detenció d’aquest home odiós. La guàrdia el fa presoner immediatament, i el lliura a les autoritats. El judici és a Vic l’any 1828. Quina condemna té? Condemna a mort per a aquest assassí. Ja veieu si n’era d’eficaç, la justícia. Tot seguit, del condemnat, en fan bocins. I van posar quatre trossos del cos d’aquest bandit en unes gàbies que van plantar en quatre indrets de Collsacabra: al Pla de la Salut, a Coll-ses-Viles, al Grau d’Olot  i al coll de Condreu, com a escarment per als bandolers i bandits. (Els vells de la contrada diuen que posaren el seu cap dins una gàbia de ferro, i el penjaren d’un roure alt i robust del davant del mas Els Esqueions, l’escenari del crim, perquè fos testimoni del fets.) Aquesta gàbia ara es troba al Museu Episcopal de Vic. ¿Us heu adonat, doncs, que la maldat mai no comporta una vida feliç sinó el tràngol d’un  càstig molt sever?   

1. Masia Els Esqueions: aquest mas està situat damunt la riera de l’Om, prop del Pont de Papalló, el qual fa de frontera entre les comarques d’Osona i de La Selva. Aquest mas, situat a la vall de l’Om, és abandonat al final de la Guerra Civil (1946/1950). Després de la Guerra Civil, el mas es va aterrar per aprofitar-ne els blocs de pedra per edificar el nou Hostal de La Devesa. Aquest hostal fou construït davant de la vella masia, que tenia el mateix nom, al peu de la carretera de Vic a Olot.El topònim Esqueions també el veiem escrit com Esquellons. Els grans pedrots que hi ha a prop del mas tenen l’aparença d’unes esquelles, de les quals provindria el nom d’Esquellons.
2. Personatges i fets d’aquesta relat és pura invenció. Ara, s’hi pot haver esquitllat alguna dada històrica amb la meva voluntat.

Xavier Crosas i Casacuberta

MASIA  D’ ARMADANS

Esplèndida casa de pagès, molt a prop de Les Roques Encantades. A una altitud de 1.095 metres. Llindes del 1872-1877.  Restaurada, molt canviada si voleu, però bella i atractiva. (La modernitat ha comportat recuperar el que pertanyia al passat.)

Cal situar en aquest indret els fets que van ocórrer en la llegenda següent: Els bugaders d’Armadans.

ELS BUGADERS D’ARMADANS [LLEGENDA]

La llegenda diu que en algun lloc a prop de la casa hi havia unes pedres grans encastades a terra i mig tapades per la vegetació, amb dos forats ben grossos, en els quals alguns diuen que hi havia amagat un perol ple d’or. Altres afirmen que n’hi havia dos.

En temps molts antics, la família que vivia a Armadans tenia un bon ramat de xais i cabres. Era riquíssima i passava una vida envejable. El masover es cuidava de guardar-los i de fer-los pasturar pels esplèndids prats dels voltants de la casa. Els vigilava situat damunt d’unes penyes ben grans que li feien de mirador. D’aquesta manera matava dos pardals d’un tret, perquè també vigilava l’or que hi havia amagat sota les pedres on seia.

Ningú no en sabia res, del tresor; ni tan sols s’ho podien imaginar. Excepte un foraster que de tant en tant treia el nas en aquell indret i que no parava de pensar com ho podia fer per agafar el tresor. Perquè sempre hi havia aquell maleït pastor assegut allà sobre! I fins i tot hi passava moltes nits!

Rumia que rumiaràs, el foraster va anar als prats de sota de la casa, vora la font del llop, on pasturava el ramat, i amb una grans gestos es posà a baladrejar:

-Pastor, el llop! Pastor, el llop! Se us emporta les ovelles! Veniu, correu!

Amb aquests crits, les ovelles es van esverar i van començar a córrer en totes direccions, ben espantades. El pastor hi baixà per foragitar el llop. El foraster, aprofitant que el pastor havia caigut al parany, va pujar com un llamp a les penyes i, amb un pic i una pala, va desenterrar el tresor i va marxar tan de pressa com va poder.

El pastor arreplegà, ben dematí, les ovelles, però, del llop, no en va trobar cap rastre. Més tard, es va adonar amb gran pena que algú havia regirat el seu amagatall i que l’or no hi era. Pobre pastor! Feia realment mala cara. Prou que corregué d’ací i d’allà per mirar d’atrapar els lladres, però tot restava en pau i tranquil·litat. I és que per molt llesta que sigui una persona sempre n’hi ha una altra que ho és més.

C O L L S A C A B R A

ESPAI D’INTERÈS NATURAL

COLL DE CONDREU

Arribats al coll de Condreu –depressió que uneix els altiplans del Santuari de la Salut amb la proa rocosa del Santuari del Far-,  se’ns obre una panoràmica colossal amb muntanyes innombrables. I s’ha de tenir en compte que Coll de Condreu és la divisió natural de les comarques d’Osona i la Garrotxa. Avall, avall, al fons, els pobles de Les Planes i Sant Feliu de Pallerols, i més ençà, les ruïnes de l’església romànica de Sant Pere Sacosta (segle XII).

Cal situar en aquest indret els fets que van ocórrer en aquella nit fatídica i la llegenda que hi és associada: Les llums de coll de Condreu.

LES LLUMS DE COLL DE CONDREU

Diu la llegenda que la nit de Dijous Sant, mentre nevava a tota la vall d’Hostoles, tres joves van demanar allotjament a la masia de Masnou.

Els tres estudiants de Vic portaven la llum a la processó del Sant Enterrament del Dijous Sant de Sant Feliu de Pallerols per una promesa que havien fet. Un camí que, des de Vic, van fer en dues jornades, en la primera de les quals varen acabar fent nit a l’Hostal del Perai de l’Esquirol o bé a Ca la Rotllada de Cantonigròs. I l’endemà, de bon matí, van emprendre el camí. Feia un dia rúfol, amb neu i molt fred. Un bon gruix de neu cobria aquelles terres. La tempesta els va agafar de ple mentre es feia fosc al coll de Condreu. Per fi, van arribar a la masia de Masnou. (No cal dir que les portes estaven totes tancades i barrades.) I hi van demanar aixopluc, però  el masover va negar-s’hi adduint que no tenia lloc i que la història de portar la llum era un enganyifa.

Mig morts de fred i cansats, es van quedar corglaçats davant aquella negativa, però li van demanar que tingués pietat en nom de la Mare de Déu de la Salut i que, almenys, els deixés els capots dels rabadans¹. Però una vella malcarada els va escridassar dient que se n’anessin, que no els deixarien res, perquè no ho tornarien. I els va tancar la porta als nassos

– Per l’amor de Déu! Doneu-nos refugi, si no voleu que morim congelats al ras! -exclamaven, un darrer l’altre els tres mendicants d’hospitalitat.

L’endemà al matí, uns caminants van topar amb tres cadàvers enrigidits i mig coberts de neu. Van acudir al Masnou per demanar ajuda. Els viatgers necessitaven  llençols per amortallar els tres cossos, i fou aleshores quan el masover i l’anciana es van adonar del que havia comportat la seva poca caritat. El trasbals que va portar a la masia de Masnou no es pot pas imaginar.

Els cadàvers foren embolcallats amb els llençols i enterrats al cementiri de la parròquia de Sant Pere Sacosta². Després de la cerimònia, els masovers, tristos i resignats, van tornar a la masia. Allà, sorprenentment, van trobar damunt la taula els mateixos llençols que els havien servit de mortalla. (Les víctimes haurien rebutjat la prova de caritat dels de Masnou.)

Al coll de Condreu es van erigir tres creus de fusta en memòria dels estudiants. Amb el pas dels anys, a causa de les inclemències del temps, van ser substituïdes per una sola creu.

Des d’aquell dia, tots els masos de la zona acullen tots els necessitats que demanen ajuda. I any rere any, la nit de Dijous Sant s’hi poden veure tres llums misteriosos des de Sant Feliu de Pallerols i des de Les Planes que dissipen la foscor d’aquell indret mentre dura la processó de Sant Feliu de Pallerols.

1. Rabadà: noi que ajuda un pastor a guardar un ramat.
2. Sant Pere Sacosta: església romànica del segle XII (en ruïnes molt avançades), propera al coll de Condreu, en l’antic camí rural de Condreu a la vall d’Hostoles.

C O L L S A C A B R A :: ESPAI D’INTERÈS NATURA

* * * * * * * * * * * * * *

EL PLOR DE DIJOUS SANT¹

UNA TRAGÈDIA AL COLL DE CONDREU

                 I

LA FE D’OSONA

-¿On aneu àngels del món,

on aneu dins l’hora esquiva?

-Som estudiants de Vic

que d’amor portem missiva.

---

Era un jorn que amb la fe al cor

dins de l’aula ella floria

tota encesa de fervors

i més dolça que ambrosia.

---

Era un jorn que el goig més pur

ajuntà les nostres vides

i en l’abraçada de Fe i d’Amor

naixien veus agraïdes.

---

Fou per Déu que el nostre anhel

d’exaltar sa eterna glòria

feia pujar a l’infinit

prometences de victòria.

---

Som estudiants de Vic

que a complir una prometença

fem camí de Sant Feliu

sense enuig i sense ofensa.

---

Han florit en l’aula els precs

amb ramells de llors i gràcies

i és el sant Enterrament

on anem sense fal·làcies.

                      II

CAMÍ DE SANT FELIU DE PALLEROLS

Tres joves estudiants

fan camí per la collada

tota trista i mig plorant

i amb gris  vel emmantellada.

---

És la boira del turment

que el mestral d’udol macabra

va escampat pels Armadans

i pels cims de Collsacabra.

---

Mor el jorn amb glops de neu,

aigua i vent damunt la terra,

i els tres joves, pels serrats,

la tempesta els venç i aterra.

---

Ja no saben allà on són,

i la nit clou sa essperança;

van cansats i humit son cos

i al Masnou cerquen estança.

                           ***

Res no es mou dintre la llar,

res els diu si algú hi reposa;

més ells tusten confiats

d’acollença en l’hora afrosa.

---

Una veu isarda ha eixit

-veu de monstre de les serres-:

-Qui demana en eixa nit,

i on aneu per eixes terres?

---

-No temeu pas, bona gent,

no temeu per vostra vida;

fèiem camí a Sant Feliu

que a la processó convida;

---

el temperi el pas ens clou

per complir una prometença

doneu-nos acolliment

malgrat sia amb recompensa.

---

Malgrat sia en una racó

no en dareu franca acollida?

Per l’amor de Déu, obriu

que s’acaba nostra vida!

---

I el verí dels malfiats

cau damunt els cors que imploren:

-Sense saber qui sou no obrim,

car molts fets aquí es deploren.

---

Aneu als masos de l’Om,

de Les Vinyes o a Les Planes;

Aquí no obrim a ningú

fins que el sol mostri les flames.

---

Amb el cor punyit de dol,

altra volta el pas renoven:

els subjuga el temporal

i al coll de Condreu es troben.

                     III

          LA TRAGÈDIA

Dalt del coll udola el  vent,

plora el cel i el cor es glaça;

la neu va teixint el llit

que tres vides arrabassa.

---

I els joves estudiants,

-velles flors de primavera-,

desolats i morts de fred,

deixen florir una preguera;

---

i s’abracen dins la nit

que amb mantell de dol els guarda,

i amb l’esguard esfereït,

plens de febre i de basarda,

---

damunt del llençol de neu

s’han donat l’adéu de l’ànima.

Quina mort per als braus minyons,

tendres rebrots de la pàtria!

---

Una allau que el vent empeny

cobricel els cadàvers…

Plora el cel de Dijous sant,

plor en flocs com fulles d’àlbers.

                      IV

EL CÀSTIG A LA CONTRADA

Un pastor de bon matí,

fressejant pel coll fatídic,

trobà embolcallats de neu

els tres àngels de l’Empíric.

---

Cercà ajut amb gran delit

al Masnou, a l’Om, Les Vinyes…

La tristesa els ha aclofat

pel rebuig d’aquells fills dignes.

---

Ara plora aquella gent,

que el seu urc clogué les portes:

cap anyada el goig els du

ni cap prec ànimes fortes.

---

Tot és trist dins de la vall,

res no canta a les masies;

dalt de cel vaga el record

de vileses i follies.

                    V

LES LLUMS MISTERIOSES 

En la nit de Dijous Sant,

quan la processó fa via,

tres llums van voltant la creu

que al coll de Condreu és guia.

---

La creu evoca on per llur fe

tres estudiants moriren:

les llums van a processó

en el coll on sucumbiren.

---

Són les ànimes  dels morts

que cada any aquí sojornen;

les masies els fan llum

i amb llurs precs la pau retornen.

                        VI

LA CARITAT DE CONDREU 

Quan els blats granen els camps

i el bosc s’omple de ginesta,

la Pasqua de l’Esperit Sant

du a Condreu perfums de festa.

---

Les masies de les valls

cada any pugen la collada

quan amb fe, dins La salut,

llur pregària han escampada.

---

Cel amunt, oracions

van eixint del santuari:

quin regust deixa en els cors

l’olor pia del rosari!

---

Sota els braços de la creu,

ells la caritat imploren

pels plorats estudiants,

que ara els Déu etern adoren.

---

Les almoines van florint

com en un jardí les roses:

el desgreuge i el tribut

du el consol a les esposes.

---

I els cors que eren oprimits

per la flama llegendària,

ara són amorosits

pel fervor d’una pregària.

---

I les terres donen fruits,

i en les valls la pau és vida.

Oh, la fe dels cors ungits,

qui l’estima mai l’oblida!

                             Amat Gosalbes

1. “El plor de Dijous Sant”, Curiositats de Catalunya, núm. 13 (28 març 1936).