Ora et labora | Regni eius non erit finis

Lloat sia Déu nostre Senyor, creador del cel i de la terra pels segles dels segles. Amén.

Fa més de trenta anys que vaig girar els meus ulls i la meva ànima cap al cel , i d’ençà d’aleshores he procurat seguir el camí que hi mena amb més dretura, i que ara us vull mostrar. Agraeixo a Déu que, de molt jove, m’il·luminés per renunciar a les comoditats i l’abundància pròpies del meu noble llinatge. El castell del meu pare sovintejava en els relats vanitosos de banquets, de galanteries profanes, de caceres desmesurades i de gestes guerreres. Malauradament, no hi havia lloc per a la pregària per la salvació eterna de tots els fills de Déu. Sens dubte, fou Ell i no pas l’atzar qui va guiar les passes d’uns monjos viatgers perquè adrecessin els destí de les meves. Fou per boca d’ells que em vaig assabentar de com, en llocs tan llunyans com Egipte, Terra Santa, Grècia i l’Anatòlia i, des de temps immemorials, l’afany de salvació i el missatge de Déu havia portat molts homes i dones a abandonar famílies i béns i a viure com a eremites en els monestirs cercant el camí de la perfecció.

Vaig saber per primer cop de Sant Benet i de com, amb el seu exemple humà i els seus consells recollits en la Regla, va escampar la vida monàstica per totes les terres d’Occident. Fou així com vaig ingressar en l’austeritat severa i silenciosa d’un monestir, buscant cada dia la salvació per la renúncia, en el retorn del sacrifici, en l’oració i el treball. He fet vot de pobresa, de puresa i de castedat, tal i com s’espera de qui ha consagrat la seva vida a Crist. No sabia que aquests vots es professessin en tots els ordes monacals. Dissortadament, no tots els respecten en la mateixa mesura. Qui no ha vist l’ostentació de molt abats, qui no ha sentit els monjos d’abans de la reforma Cluny conspirant en els palaus després de resar en les esglésies, qui no ha conegut bisbes febles que s’agenollen amb més devoció davant l’or i les riqueses que no pas davant el Salvador.

Els nostres fundadors, Robert Moresnes Alberich, Esteve Hardi i sobretot Bernat de Claramany, ens van retornar a l’observança estricta de la Regla de Sant Benet, la que guia tots i cadascun dels nostres passos sobre aquesta terra dintre dels rigorosos marges que ens marca l’orde del Císter.

Sé que hi ha moltes maneres de servir Jesús nostre Senyor, i la que jo he triat és certament ben diferent de la d’alguns bons cristians que lluiten amb les armes per reconquerir terres als infidels. Però no és bo que les terres guanyades per a la cristiandat quedin ermes, ans cal esmerçar-se perquè donin fruit a major glòria de Déu. És en aquestes terres acabades de reconquerir i generosament donades pel comte Ramon Berenguer IV i el noble Ramon Guillem de Montcada, on se’ns van reconstruir els nostres cenobis, lluny de les ciutats, viles i castells, en llocs apartats del pas del homes, perquè no convé que la Catalunya Nova no ho sigui només pel canvi de servitud humana; cal, doncs, que, alhora que fem fèrtils les noves terres amb la nostra suor, sapiguem sembrar la llavor divina entre aquells que les hauran de colonitzar.

La regla benedictina i els costums cistercencs ens diuen que, prop de la posició escollida, cal que hi hagi no sols aigua per omplir les hortes, sinó també una pedrera de pedra bona. A l’hora d’aixecar parets i sostres, cal que treballem plegats amb els germans llecs, els conversos i els artesans de les rodalies ja que, si bé aquests són hàbils per fer anar les maces i els tallants, i amb perpals i corrons saben moure els carreus i fixar-los amb tascons i amb argamassa que han barrejat a les gavetes, nosaltres coneixem l’ús dels estris que s’han de menester per posar les pedres al lloc que els correspon amb perfecció comparable a la puresa dels nostres ideals. Amb la mateixa precisió que els monjos blancs complim la regla monàstica, els compassos i els escaires assenyalen com s’han de tallar i acoblar els carreus i les dovelles per tal que quedin perfectament travades al capdamunt dels arcs més purs. Amb fines plomades i amb llistons ben adreçats, pugem els murs i cloem les voltes sense desviar-nos de les directrius estrictes de Císter. Així els monjos, ajudant els germans llecs i els picapedrers d’ofici, ens afanem amb politges i corrioles per posar pedra sobre pedra. I disposant les estances dels obradors del monestir de manera que, essent dignes de la grandesa de Déu, les seves proporcions no pequin de l’arrogància vàcua i desmesurada que ofèn nostre Senyor i que tan justificadament hem plasmat. I tot amb la mateixa simplicitat i sacrifici amb què complim les obres i els dies de la nostra vida monacal.

Quiquiriquic! És negra nit, encara, quan ens llevem, i des del dormitori comú, abillats amb les cugulles blanques, baixem plegats a l’ església, per a la primera oració del dia: són les Matines. Quiquiriquic! Enceten la nostra jornada, que transcorrerà buida de comoditats i de paraules supèrflues, però curulla de pensaments pietosos i plenament ocupada per tots aquells treballs que devotament hem acceptat: Ora et labora.

Aferrem l’aspre mànec de l’arada, i amb aixades i metalls, llaurem les noves i extenses terres que cal rompre i hi plantem llavors noves d’aquestes contrades que, igual que les bones obres, hauran de rebre el seu brot. Per això, des de la sembra fins a la sega, no ens dol de prendre exemple dels bous i dels matxos que estiren el jou sense queixar-se i l’arrosseguen incansablement. Els monjos vetllem perquè les collites siguin bones i variades i perquè al nostre rebost no falti mai el blat, el sègol i l’ordi per fer-ne pa, ni la civada i les garrofes per als cavalls i el bestiar, ni la cera de les abelles, que ens dona claror dins la fosca, ni la mel, les ametlles i avellanes, que ens ajuden a passar l’hivern; igual que la llana i l’espart amb què teixim els nostres vestits i espardenyes, ni el cànem per trenar cordes ni les pells per fer-ne pergamí. Perquè no volem ofendre Déu, no malbaratem allò que la terra ens dona. Ens apliquem a aprofitar tots els seus fruits, transformant-los convenientment i procurant que no faltin ni cistells ni coves ni argila, ni fusta per fer voltes. Venem el vi, l’oli i els queviures per oferir-los a preu just als vilatans que els necessitin. És el fruit d’aquest treball el que ens permet, tal com prescriu l’orde, a no dependre de ningú més que de nosaltres, salvant Déu. Perquè un cop l’any tots els abats, en reunir-se al Capítol General, han de retre comptes, també, de l’administració del patrimoni dels seus monestirs, de l’ús que fan de terres, granges, molins i boscos; a més dels termes i drets adquirits damunt dels camins, i fins i tot viles i mercats.

Pregant i treballant, el temps passa de pressa, i vet aquí que ha arribat l’hora d’aplegar-nos a les taules del refectori perquè també cal nodrir el cos dels aliments que necessita. En comunitat, compartim les parques viandes de l’hort, del corral i de l’estable, que acompanyen el pa i el vi en la seva justa mesura. En silenci, escoltem atentament fragments escollits de la Bíblia i de sermons i d’escrits pietosos, veritable aliment de l’ànima. Pareu atenció: Lexa les vanitats e consolació del món, e serca sàviament fer la mia voluntat. Ara és el moment de deixar enrere els textos pietosos i penetrar respectuosament en el recolliment del treball espiritual.

Heus ací l’antic scriptorium. Quantes hores lliurades amb devoció a la nova tasca. Escoles com aquesta, asseguts davant les escrivanies, els monjos més hàbils, amb la ploma i la canya escapçada, han omplert incomptables pàgines de matèries. Amb traç auster, sense gràfics pretensiosos o bigarrats, que ofenen la vista i distreuen els lectors, els escrivans han tingut cura que la seva cal·ligrafia no s’apartés de tot allò que Sant Bernat els ha ensenyat. En començar aquest capítol, es deixava en blanc el lloc de la lletra capital, que més endavant un monjo mestre anomenat caplletrat omplia amb tintes d’altres colors. Aquest treball s’acabava amb el relligat del còdex, enquadernant-lo amb pergamí o fusta recoberta. Així s’obtenien llibres com el Breviari, l’Epistolari, el Gradual, l’Evangeliari, l’Antifonari i la Bíblia, revisada i corregida per Esteve Harding.

Al principi, els llibres es guardaven a l’armarium, obert en una paret del claustre propera a l’església, o bé encadenats als bancs a disposició dels monjos. Amb el temps i les donacions de reis i nobles, es creaven biblioteques amb valuosos volums que convertien els monestirs en grans centres de coneixement, i els seus escrivans rebien encàrrecs de confeccionar llibres luxosament miniaturats, que ja no es limitaven als continguts de la Regla, sinó que també s’ocupaven de teologia, filosofia, matemàtiques i astrologia, d’història i de política; fins i tot, de temes profans. Les cròniques de reis han donat prestigi a l’scriptorium de més d’un monestir, com ara el de Poblet, on la còpia del manuscrit de la Crònica del rei Jaume I o el Llibre dels feits, i que és els més antic que es conserva. Els escrivans, però, no sols s’ocuparen de la història de les grans gestes, redactaren també voluminosos cartolaris, on es detallaven les creixents possessions dels monestirs i la manera amb què els administraven. I encara més, ja que ben aviat els reis atorgaren poder notarials als escrivans de determinats monestirs. Fou així que, custodiats dins els seus murs, s’arxivaren incomptables episodis de la petita història d’aquesta terra.

L’austeritat de l’esperit del Cister, se l’ha de reconèixer igualment en totes aquelles manifestacions que apel·len els sentits. Sant Bernat pensava del cant: “S’haurà de compondre i interpretar de manera que agradi a l’oïda a fi de commoure el cor, que cal donar-hi ordre i que predisposi l’ànima a la gloriosa paraula de Déu”. Amb paraules igualment inspirades, i amb el monestir de Claravall als ulls, Sant Bernat traçà les línies mestres que caracteritzen i donen unitat a l’arquitectura dels nostres cenobis, sense buscar noves maneres de construir que es puguin titllar de supèrbia. Tot aprofitant l’habilitat dels mestres d’obra de cada contrada, aquest art destil·la simplicitat i puresa. La manera de fer cistercenca ens ha deixat un llegat construït ben identificable en la seva composició, com els nervis amb forma de palmera que, recolzats en pilars semi cúbics, suporten pesades voltes i transmeten lleugeresa i amplitud a l’espai, o els arcs de diafragma, que resolen, amb la màxima economia i proporció, elements estructurals i el cobriment de grans espais, i que tant d’èxit tindran en moltes construccions religioses. Identificada també en la conscient i exquisida construcció del claustre, que es nota en els motius vegetals i de cistelleria dels capitells.

El cor del monestir cistercenc batega en el claustre, lloc per passejar en silenci, per llegir-hi en solitud o en comunitat, dins l’exactitud geomètrica del quadrat, que és símbol dels quatre elements de la creació: l’aire, l’aigua, el foc i la terra, i dels quatre punts cardinals, que administren la llum i recullen la vida en comú, elevant-la cap al cel, l’únic espai visible de l’exterior. A llevant hi ha la gran sala capitular, on cada dia es llegeix la Regla de Sant Benet i s’hi tracten els temes espirituals i els de treball, mentre la primera llum del matí il·lumina els monjos en les seves decisions. A llevant també hi ha l’armarium, el dormitori i la sala dels monjos, a cada banda de les escales, que s’enfilen directament al bell mig de l’ampli dormitori. A migdia, un brollador d’aigua pura, que sempre raja per rentar les mans dels monjos en tornar del treball, assenyala l’entrada el refetor on es menja en comunitat, al costat de la cuina i del calefactori, úniques sales amb llar de foc. A ponent, es situen els cellers i el corredor que condueix els germans llecs al lloc que se’ls reserva dins l’església. Al nord, hi ha la dependència més estimada, l’església, bellament impregnada del simbolisme més subtil, estesa amb forma de creu llatina. Les tres naus, cobertes amb voltes de creu, sense pintures ni escultures, ni cap vitrall decorat, que embruti la llum que Déu ens envia i cura. A l’església, s’hi apleguen els monjos set cops al dia i una a la nit: a Matines, a Laudes, a l’hora Prima, a l’hora Tèrcia, a l’hora Sexta, a l’hora Nona, a les Vespres i, per acabar, a les Completes.

En pocs anys, el Cister va bastir centenars de monestirs escampats per tota la cristiandat; cadascun amb la seva personalitat, però empeltada del tarannà que ha heretat del monestir de qui és fill i que, com un pare amatent però sever, l’inspecciona i el vigila de ben a prop. Cada monestir, amo del seu propi destí, però tots junts, com els vímets d’un cistell, teixim una nova fesomia de la terra fent-la més grata als ulls de Déu. Avui, encara, germans i germanes de l’ordre viuen en antics cenobis com a Poblet i Vallbona de les Monges, o en cases renovades com Cadins, Santa Maria de Valldonzella i Santa Maria de Solius. Aquí, a Santes Creus, el monestir està deshabitat des de fa més de cent seixanta anys. I si bé sabem que el pas del temps i els imprevisibles alts i baixos, a què la condició humana està sotmesa, poden alterar fins i tot en gran mesura els propòsits inicials, no dubto que, en sortir d’aquí, sabreu reconèixer allò que és essencial i el que ha perdurat d’aquella època.

[Aquest text és una transcripció literal agafada de l’excel·lent espai temàtic del Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus, que ens fa de guia per poder conèixer-ne l’origen i també ens ajuda a descobrir molt bé l’interior d’aquest monestir.]

 

L L E G EN D A   D E   S A N T E S   C R E U S

El llegendari de Santes Creus recull una història que bé es podria considerar un miracle. Es diu que dos monjos van fer amistat al monestir. En el dubte etern que sempre assalta el creient, es preguntaven si la vida austera tindria recompensa en la vida eterna, tal com diu la doctrina. Dubitatius, van acordar que el primer que morís faria algun senyal des de l’altra vida al supervivent per confirmar-lo que sí, que hi havia vida al Més Enllà. Passat el temps, va morir el primer monjo. Després d’enterrar-lo, el supervivent el visitava cada tarda i li resava el respons. En una d’aquelles visites, una mà va sortir de la tomba. “És el senyal”, es va dir. I va córrer a comunicar-ho a l’abat. L’endemà la comunitat sencera resava al costat de la tomba, i la mà va tornar a sobresortir. L’abat la va agafar entre les seves, i la primera es va desprendre del seu cos.

 [Aquesta mà va romandre al monestir com a relíquia i actualment es conserva al monestir femení cistercenc de Vallbona de les Monges.]

 

LÈXIC DE L’ORDE BENEDICTÍ

Armarium: llibreria.

Calefactori: estança del monestir amb llar de foc i alguns seients, on els monjos anaven a escalfar-se.

Cenobi: convent, monestir.

Cister: orde monàstic benedictí | Mot derivat del ll. Cistercium, Citeaux [localitat de França].

Matines: primera activitat del dia (a les 6 en punt), en què els monjos fan pregària en comunitat.

Refectori: sala on els membres de la comunitat es reuneixen per fer els àpats en comú.

Regla: conjunt de prescripcions o pautes adreçada a la vida monàstica.

Vespres: pregària litúrgica de la tarda, a les 18.45.