Rupit és un municipi situat al Collsacabra (Osona) que gaudeix d’uns paisatges singulars que commouen, amb unes cases molt antigues i carrers d’una gran bellesa.
Monestir de Sant Pere de Casserres // Elmoianes (Wikimedia Commons)
El Cos Sant[llegenda]
Diu la llegenda que la família noble dels vescomtes d’Osona va tenir un fill. Al cap de tres dies d’haver nascut, el nadó va parlar. Els va dir que només viuria trenta dies i que, un cop mort, el seu cos fos dipositat en una arqueta ben tancada, que es carregués sobre una mula i que permetessin que l’animal anés allà a on volgués. I en el lloc on fes una aturada, caldria que hi construïssin un monestir sota l’advocació de Sant Pere.
Més de mil anys després, damunt d’una cinglera i envoltat de les aigües del pantà de Sau, trobem el monestir de Sant Pere de Casserres, un dels conjunts monumentals més importants de l’arquitectura romànica catalana. Aquest monestir, l’únic de l’orde benedictí a la comarca d’Osona, a les Masies de Roda, conserva encara l’estructura original del segle XI, la qual cosa fa que sigui molt fàcil d’entendre com hauria estat la vida dels monjos que hi habitaven.
ORA ET LABORA. Antic cenobi cluniacenc i benedictí, el monument més gran, sencer i emblemàtic del nostre romànic (segle XI). Aquest monestir permet al visitant conèixer com era i com funcionava un monestir medieval, els espais i el mobiliari original dels monjos: l’església, el claustre i la cisterna, la cambra prioral, la sala dormitori amb onze llits, la cuina, el celler, l’scriptorium, el refectori, la biblioteca i la sala capitular. I a l’exterior, l’antic hospici o lloc d’acolliment de pelegrins i malalts. Casserres es troba a l’extrem d’una petita península, envoltada pel pantà de Sau dins el municipi de les Masies de Roda. El monestir presideix un paisatge d’excepció, magnífic I, als seus peus, la cinta del riu Ter hi descriu un meandre engorjat, bonic, majestuós. Bar, restaurant i botiga. L’accés al monestir és des del Parador de Sau. El monestir dista set quilómetres del Parador.
Aquesta és una visita única que ofereix història, natura, paisatge,
i un passseig inoblidable.
Excursió opcional: Accés al monestir des del Parador de Turisme de Sau, per un camí ben senyalitzat (45 minuts). De dificultat mitjana.
Novembre, 24 i 25, del 2016. Els alumnes de llatí i de grec de Batxillerat visitem Nimes i Orange. Hi participem 28 persones, dues de les quals son els professors Josep Sala i Xevi Crosas.
Ens llevem d’hora. Fa un dia clar. A quarts de sis ja érem dalt l’autocar, via França. El viatge dura quatre hores, amb una parada tècnica a la meitat del camí per esmorzar. I vet aquí que ja som a Nimes (Nemausus, entre els romans.) Ospe! Ara, una incidència: l’autocar rasca un semàfor que trenca un vidre del costat posterior. (El vidre era doble. Sort n’hi ha hagut.) Ens instal·lem al Kyriad Hotel.
Tot seguit, sortim a fer la primera visita. Aviat som al rovell de l’ou: plaça de l’Amfiteatre: arena, cauea, uomitoria, pòdium, fossae. Estudi d’algunes inscripcions romanes: El gladiador traci Aptus d’Alexandria, que obtingué 37 victòries. La seva esposa Optata li ha fet erigir aquest monument. Naumàquies, lluites de gladiadors, uenationes. Panem et circenses: els ciutadans només pensaven a afartar-se i divertir-se. Des de dalt d’aquest monument tan ben conservat, hi ha una bona vista de tota la ciutat.
L’escultura metàl·lica d’un torero presideix la plaça: Christian Montcouqiol, “Nimeño II”. En una racó d’aquesta plaça, adossada a una paret, estudiem també una escultura ben insòlita: l’home de les quatre cames. Barbut. El seu cos és un fragment de columna (!). A la nit hi vam tornar, a l’amfiteatre: grandiós. Il·luminat, de colors, ara sembla un local de festa.
Havent dinat, visitem la Maison Carrée (Casa Quadrada). Quin temple romà! Intacte. Pefecte. Amb totes les columnes dempeus. Damunt d’un podium rectangular. A l’interior del temple veiem un documental excel·lent sobre la naixença de la ciutat (Nemausus).
Després visitem els Jardins de la Fontaine: hi ha unes boniques estàtues del món clàssic al voltant d’aquesta font. Les ruïnes del temple de Diana. Els terres de marbre, i amplis estanys d’aigua. Un tomb pel parc. Passejar-hi és una delícia.
I, des d’aquí, tirem amunt amunt, tot seguint un camí que és de primera, i que fa ziga-zagues. Dalt la carena hi ha la Torre Magna, que pertanyia a la muralla romana i que fa molt d’efecte. De defensa, ben conservada. La part inferior és octogonal. Al peu de la torre llegim una inscripció en provençal de Frédéric Mistral: Au front de la Tour Magno, Lou sant Signau es fa. [És a dir: Davant la Torre Magna, el San Senyal es fa.] La visita val la pena. Pugem fins dalt de tot de la torre, per una escala estreta de cargol de 140 esglaons. Una torre que domina tota la ciutat i la rodalia. Fotografies per al record. Hi fa molt vent; acabem ben despentinats.
Ara baixem el turó per un camí diferent. Ens perdem. Però ben aviat trobem el Castell d’aigua (castellum diuisorium), que buscàvem: restes d’una gran arqueta circular romana que recollia les aigües de l’aqüeducte i assegurava el repartiment de l’aigua per tota la ciutat.
Passegem. Es fa fosc. Sopem. I cap a l’hotel falta gent.
Divendres, 25 de novembre
Ens hem llevat molt d’hora. A quarts de vuit ja esmorzem. Dia núvol, amenaça pluja. Ergo, no fa pas un dia gaire agradable. Pugem al bus. Ens arribem al Pont du Gard: l’aqüeducte més alt de l’antiguitat. Això sí que és un aqüeducte. Amb molt de caràcter. Amb tres nivells d’arcs. Magnífica construcció romana. El riu Gardon baixa gros. Es nota que aquí hi ha plogut, i l’aigua es veu prou neta. Aquest pont formava part d’una canalització de cinquanta quilòmetres de longitud. Es posa a ploure. Però hi passegem. A les parets del pont, tots hi busquem la llebre (o és un fal·lus?) de la llegenda provençal, gravada en una carreu. Continuem la nostra ruta cap a Orange.
Orange. És una localitat petita que pertany a la Provença. Neta i endreçada. A la plaça Des freres Mounet, una escultura, que és una al·legoria al teatre. Aquesta ciutat és molt coneguda pel fet de tenir el teatre romà mes bonic del món. Un teatre com els déus manen. Superb. L’escena, en un estat excepcional de conservació. L’estudiem: cauea. orchestra. postscaenium. proscaenium. pulpitum. scaena. summa cauea. media cauea. ima cauea. uellum. Resseguim tots els espais del teatre. I hi contemplem la presència d’August en una fornícula, a la part més alta de l’escena. Comprem alguna coseta a la botiga del teatre. Sortim.
Havent dinat, a peu, anem cap al nord de la ciutat. Visitem, encara, l’Arc de Triomf, de tres arcs, ben airós. Erigit per commemorar la fundació d’aquesta ciutat. Decorat amb relleus de temes militars. Batalles navals. Trofeus. Armes i despulles mortals. Bàrbars encadenats. Els romans contra els germànics i contra els gals. Una inscripció amb lletres de bronze. Hi fem les activitats que proposa el quadern de treball. Val la pena estudiar-lo perquè es té l’ocasió de conèixer un arc romà tal com era.
Són quarts de sis. Retorn a casa. Agafem l’autocar. Autoroute A9, La Languedocienne / La Catalana. La Jonquera. Autopista de Girona. Vic. Arribada a Olot. Del viatge, n’estem contents. Ha sortit tot tal com volíem. Omnia explorata habemus.
Dimecres, 20 de novembre del 2015. Els alumnes de grec i llatí de primer i segon de batxillerat anem a Narbona (Narbo Martius, en llatí) per conèixer-ne el museu i els jaciments arqueològics grecoromans. Sortim de fosc, molt d’hora, a dos quarts de set. Autopista catalana i autopista francesa. Una parada tècnica. Arribem a Narbona a les nou. Esmorzar a la plaça de l’Ajuntament (La Mairie). Fa un temps de tardor, amb un vent gèlid, hostil. Cal anar ben abrigat. No hi ha gaire gent a la plaça. Just davant la casa de la ciutat podem trepitjar un tram de la Via Domitia, un testimoni commovedor de l’antiguitat, que assegurava la comunicació d’Itàlia amb Espanya al s. II abans de la nostra era. Restaurada i condicionada.
No podem entrar al Museu Arqueològic perquè no és ben bé l’hora. No hi ha ningú. On són la gent? A les deu en punt, el museu obre les portes. Endavant. És un goig entrar en aquest museu que està situat al Palau Arquebisbal. És molt tranquil. I comencem el treball: plànol de la ciutat, la casa de Marcus Claudius o Casa dels Pòrtics, la inscripció d’un mil·liari, els Erots (Cupidos o Amorets veremadors), estudi del camp semàntic sobre la mort, tombes funeràries (torres, caixa de teules, sarcòfag, àmfores), un ossuari, un crismó, urna cinerària, un fresc que representa un geni amb una cornucòpia, una àncora feta de roure i de plom.
Un ossuari de pedra calcària amb forma de carbassa, adornada amb fulles i rosetes. Segle II dC.
Fem també la transcripció i la lectura d’algunes làpides: A Júlia Heroidis que alliberà Cai Juli, el narbonès. Aquest ha fet aixecar aquesta tomba per a la seva mestressa i per als seus familiars. L’altar de la Pau d’August adornat amb una corona de fulles de roure i branques de llorer, i un bucrani. Sarcòfags d’època paleocristiana amb escenes de l’Antic Testament molt dignes de contemplar: Moisès, la multiplicació dels pans i els peixos, la curació del cec de naixença, la història de Daniel a la fossa dels lleons, i encara fem escriptura de textos en llatí i en grec. Hem acabat la feina. Com ha passat el temps! I del fons de la sala apareixen tres encarregats del museu que ens menen pressa: és l’hora de tancar. Vam desfilar sense torbar-nos.
Sortim i tirem amunt, cap a l’esquerre. Uns quants carrers. I arribem a l’Horreum: unes galeries subterrànies romanes que van servir de graner o magatzem (horreum en llatí) a finals del s. I aC. Ornat amb superbs vestigis lapidaris. Música de fons i textos recitats en llatí en cadascuna de les cel·les. Tot és molt semblant als horrea de la ciutat d’Òstia (el port de Roma). Hi fem broma perquè gairebé no ens veiem. El lloc té molt poca il·luminació, d’un efecte tenebrós. Això fa que la visita sigui emocionant, i hi riem molt. Carrerons estrets de terra i pedretes. Els passadissos i les cel·les laterals ens fan perdre la sortida. Aquí estudiem tres tècniques de construcció: opus incertum, opus reticulatum i opus uittatum. Hi hem de trobar un grafit en forma d’animal. Finalment, una colla de baix relleus: un cap d’un toro robust, una biga (un carro tirat per dos cavalls), un atlant, un combat de gladiadors, una màscara de teatre, l’escena d’una cursa de carros i una estela funerària. En fi, s’acaba la visita.
És l’hora de dinar. Tenim una hora i mitja. Després, ens apleguem a la gran plaça de l’ajuntament. I tot seguit, tirem cap a l’oest i travessem el canal serpentejant de la Robine. (Divideix la ciutat de nord a sud.) Fem una passejada curta.
El Museu Lapidari. L’edifici era l’església antiga de Notre Dame de Lamourguier, ara habilitada com a dipòsit de làpides. (La segona col·lecció de làpides més important d’Europa.) Té una nau central gran, amb capelles laterals. Tot l’espai impressiona: s’hi exposen dos mil blocs de pedres antigues tallades i esculpides, amb un esgrafiats magnífics, i totes numerades: frisos, baix relleus, esteles amb un epitafi gravat, capitells, mil·liaris, fragments de cornises i columnes que són la història i el testimoni de la vida en època romana i paleocristiana. Cerquem, descrivim i dibuixem el fris de les àguiles a la part de dalt, esplèndid, sobre l’arc d’una capella: dues àguiles a cada costat que agafen amb el bec unes cintes de roba ondulant; al centre, un escut, el símbol de Júpiter omnipotent. Copiem i traduïm la llegenda de dues làpides, l’una dedicada a un banquer (argentarius) i l’altra, a un cuiner (cocus). I encara dibuixem un escut decorat amb el cap de la medusa Gorgona.
Finalment, a l’absis formem una rodona i, palplantats, comencem la lectura puntuada del poema Salve, Narbo de Sidoni Apol·linar. Tots de cop no, és clar, ens anem alternant i combinant en aquesta lectio diuina:
Salue, Narbo, potents salubritate, urbe et rure simul
Sortim. Encara podríem anar a la plaça del Fòrum: una columna jònica està plantada en una banda de la plaça. Però ho deixem córrer. Ens orientem per anar a agafar l’autocar. Mentre la tarda diu adéu: el sol es pon. Apa, és l’hora del retorn. Au revoir, Narbona. És una tornada agradable. Autopista francesa, La Jonquera, autopista catalana, Olot. Xavier Crosas Casacuberta
El Foraster passa la nit més màgica de l’any, la nit de Reis, en un dels pobles amb més encant de Catalunya: Rupit. Quim Masferrer es tornarà a sentir com un nen mentre espera l’hora de la cavalcada al costat dels més petits del poble, amb qui obrirà regals i compartirà il·lusions. L’emoció o la sorpresa tenyiran les històries d’uns veïns que, l’endemà de Reis, van tots a l’una per representar el pessebre vivent. Però el Foraster descobrirà que l’alcalde i l’agutzil del poble se les tenen per veure qui fa què, i no se n’estarà de ficar-hi cullerada. Seran 48 hores plenes de la intensitat d’uns dies màgics, durant els quals el Foraster, a més a més, descobrirà el mètode “Ratafia” per vendre souvenirs als turistes, i s’emocionarà amb en Miquel, un home que, tot i perdre la seva dona, se segueix comunicant amb ella a través de la poesia. (text: El Foraster)
Rupit és un trosset de món, enfonsat al cor de les fagedes de Collsacabra, un poble d’aquells que potser d’aquí vint anys ja haurà perdut la fesomia, però ara encara aguanta amb les teulades que ballen, amb els balcons de fusta primparada, amb els carrerons de pujades i de baixades, i amb unes casetes adormides, alguna amb finestres gòtiques i la majoria del disset, de l’època dels sants barrocs, de les Mares de Déu carregades de llàgrimes, de les cançons d’amor, dels bandolers, de l’Hereu Riera, d’En Serrallonga, i de Perot el lladre. El disset català és tota la Catalunya heroica i sentimental, és la flor del nostre cançoner i la túnica platejada de les nostres llegendes. I el poble de Rupit és això, un trosset viu, humilíssim i amagat del segle disset català, amb uns pagesos muts que duen barretina i unes noietes de cara vermella i ulls esparverats.
Botiga Ca l'Ample de Rupit 