I aquests cap de setmana no us podeu perdre la FESTA MAJOR DE RUPIT i PRUIT i totes les activitats organitzades.
Comença aquest dijous 27 de setembre a les 9 de la nit amb l’encesa de traques i durarà fins el dia 1 d’Octubre.
Bona festa major a tothom!
L’ADOBACOSSIS*
Abans passaven pels pobles uns homes pobres que els deien adobacossis1. Aquests arreglaven una palangana, una paella, una galleda, un orinal, vaja, totes aquestes coses. Bé, en va passar un, d’adobacossis, i va anar a la rectoria. Allí hi trobà la majordoma, la Roseta: “Mestressa, no teniu pas res per arreglar?” (Era una home afrancesat, aquest.) Ella que li diu: “Sí que en tinc: els hostiers2 no em van pas gaire bé. Ja us els portaré”. Ella els hi va voler portar. I sí, sí, els hi va a buscar, la Roseta: “Què, es poden arreglar?” L’home li assegurà: “Sí, sí”. “I quant me’n fareu pagar?”, va preguntar la majordoma. “Això, cinc rals, cinc rals”, va afirmar l’home. Però ella li digué: “Coi! Això és molt car, eh?” Però quedaran bé?” L’home va declarar: “Sí, i tant. Me’ls proveu, me’ls proveu, i si no us van bé, no me’ls pagueu els cinc rals”. “Doncs, vinga, arreglem-los”, exhortà la dona. Aquell home va marxar i la Roseta se’n va tornar cap a dalt, i encara no era dalt que aquell home ja va tornar a picar a la porta, i li va dir: “Ja estan arreglats!”. “Ah, sí? Renoi! Ja hi haurem fet bona feina!, encara no hi heu estat ni dos minuts”. “Proveu-los, dona, proveu-los. I si no us van bé, no me pagueu”, va fer l’adobacossis. I, sí, sí, la Roseta va a buscar una plata de pa del cel i va per fer les formes petites, les d’anar a combregar. “Sí, sí que va bé. No hi havien pas anat mai tant de bé”. I va afegir: “Però, oh!, no us els vull Pas pagar, sis rals. Encara no hi heu estat ni dos minuts, i haver de pagar-ne sis rals, no, això no, de cap manera!”. I aquell home va exclamar: “Oh! ¿I l’habilité, senyerr, i l’habilité?” La majordoma li va contestar: “Jo no en tinc de fer res de l’habilité”. Però a aquell home no el treien de l’habilité. Amb aquestes, va sortir en Gaspar, el rector, en sentir aquella discussió una mica alta. I va sortir: “¿Què passa?, ¿què són aquests crits?”. “Oh, aquest home. Ja sap que els hostiers no anaven bé; no tallaven les formes bé. Jo li he dit si es podien arreglar, i m’ha dit que sí, i li dic: ¿i quant me’n fareu pagar?, i m’ha dit cinc rals, i jo no sé pas que s’hi ha remenat. Però el fet és que, encara no he tingut temps de pujar a dalt, els hostiers ja han estat arreglats. I ara l’individu vol cobrar els cinc rals. ¿Què li sembla?” (Mentre l’adobacossis no para de citar l’habilité.) En això, el rector va sentenciar: “Sí, sí. Aquest home té molta raó. Tu no n’has pas de fer res de si n’hi ha estat molt, ni si n’hi ha estat poc. ¿Com heu quedat?, ¿cinc rals?, ¿van bé, els hostiers?, ¿els has provat?”. “Sí, van molt bé”, va contestar la Roseta. “Va, doncs, paga-li els cinc rals, que tu no n’has de fer re si hi ha estat molt o hi ha estat poc”, va manar el rector. I sí, sí, la Roseta va pagar els cinc rals. I aquell home va agafar la caixa de les eines i va marxar. Mentre encara se sentia un balbuceig confús de l’home: “C’est l’habilité, c’est l’habilité”.
Xavier Crosas
ACTIBVS IMMENSIS VRBS FVLGET AVSETANIS
Els romans arriben a les nostres terres per motius militars. Cal tallar l’avançament dels cartaginesos (o púnics segons els anomenaven els romans) La potència africana avançava amb decisió des del sud de la península. Roma, però, guanya Cartago i es fa amo del sud i llevant mediterranis. A partir d’aquí s’inicia un complex i llarg procés d’incorporació de les terres ibèriques a un nou ordre polític, cultural i econòmic anomenat Romanització, afavorida per la construcció de la via romana que des de coll d’Ares anava a Barcelona. Ara Ibèria rep el nom d’Hispania i passa a formar part del govern de Roma. Els indígenes d’Ausa, els ausetans, no en queden pas al marge, i el segle II aC entren sota el cercle de la influència dels romans; Ausa esdevé municipi (municipium) amb funcionaris civils i militars i amb un temple propi.
Ausa és el nom de l’antiga ciutat romana de Vic. Ptolomeu l’esmenta així en la seva Geographia del s. II dC, juntament amb altres ciutats que ell qualifica com a ausetanes: Gerunda (Girona) i Aquae Calidae (Caldes de Montbui). La majoria d’autors clàssics (Aviè, Estrabó, Tit Livi, Polibi i Plini) testimonien la importància de la ciutat romana d’Ausa en el conjunt del poblament romà de Catalunya. Les fonts històriques antigues ens diuen que en aquesta plana vivia el poble preromà dels ausetans, diversos habitants del qual pertanyien a la tribu Galèria.
A l’actual Plana de Vic confluïen els eixos de comunicacions prepirinencs de l’interior a manera de terminacions nervioses que pertanyien a la Via Augusta, i que servien per a transportar tropes i controlar militarment tot l’espai geogràfic que era al seu abast: les vies des de Barcino cap a la Cerdanya i cap a Olot i Coll d’Ares, obertes pel procònsol Sergi Manli (s. II aC).
L’emplaçament de la ciutat romana d’Ausa ocupava el centre d’un vast territori romanitzat; es tracta d’un petit nucli instal·lat al petit turó on avui està situat el temple romà i l’església de la Pietat, prop d’on s’ajuntaven dos rius: Mèder i Gurri.
El Temple Romà, que es va construir entre els segles I i II dC, encara subsisteix amb la cel·la intacta, gràcies al fet que va quedar unit a la construcció del castell medieval dels Montcada, comtes d’Osona, i que va ser graner i presó al s. XVI. L’any 1882, en demolir una part d’aquesta edificació, s’hi van descobrir les restes del Temple Romà adossat als murs del pati d’aquest castell medieval.
Les restes romanes més importants no es troben a la parta alta de la ciutat sinó als voltants del nucli antic on hi havia les primeres uillae del territori per a l’explotació agrària (els masos o cases de pagès), autosuficients i molt condicionades, amb totes les dependències d’una casa de pagès actual: corrals, celler i rebost, estables, coberts, magatzems, premsa d’oli, molí i graner. Hi ajudava el fet que aquesta contrada oferia un emplaçament idoni, una terra molt fèrtil, la proximitat de dos rius i unes bones comunicacions.
El model de ciutat que presentava Ausa romana és el d’un municipium; això vol dir que ja existia com a població indígena (Ausetani), abans de l’arribada dels romans i que després es va incorporar a l’administració de Roma. L’assentament romà era al mig de la Plana de Vic, envoltat de turons i amb la confluència de dos rius, Gurri i Mèder, afluents del Ter. La necròpolis està ben localitzada (extra muri) a la banda de can Colomer Munmany, descoberta l’any 1970, amb una troballa sorprenent d’uns sarcòfags de plom i un altre amb coberta de teules (tegulae).
Les fonts clàssiques no donen referències exactes sobre la ubicació de la ciutat. I tampoc les restes arqueològiques d’època romana en el subsòl de Vic actual no són pas abundants. Tanmateix, la primera ciutat romana es situaria dalt del turonet elevat on es va edificar el temple i seguiria un pla urbà uniforme: una quadrícula geomètrica perfecta que recorda un tauler d’escacs, amb carrers paral·lels i perpendiculars, dividit pel Decumanus maximus, el carrer principal que s’estenia d’est a oest, i el Cardo maximus, l’altre carrer principal, en direcció nord-sud, amb el temple, les botigues (tabernae), els banys públics (thermae) i amb un sistema de clavegueram (cloacae) que aprofitava el desnivell fins al riu. Així naixia una ciutat quadrata o regular. El perímetre es tancava amb una muralla (muri), que coincideix amb la muralla medieval encara visible, i que s’obria amb quatre portes monumentals allà on els carrers-eix acabaven. El fòrum o centre administratiu, social, festiu i polític; i també plaça de mercat, situada en la intersecció del Cardo amb el Decumanus principals. Es trobava a la part alta de la ciutat, entorn del temple, o bé a la part baixa, prop de la catedral, lloc en què fa ben poc s’han trobat restes romanes importants.
El Temple Romà de Vic
El temple era un element bàsic de qualsevol ciutat romana. El temple romà de Vic es troba en ple centre neuràlgic de la ciutat. És l’exemple més complet de temple romà que s’ha trobat a Catalunya. El pòrtic està orientat cap a l’est, i és ben a prop de la plaça Major. S’hi entra per una escalinata frontal de set graons que mena al vestíbul o pòrtic format per columnes d’estil corinti, l’ordre arquitectònic més ric i sumptuós.
Tots sabem que el temple romà s’inspirà en el temple grec, però amb algunes característiques pròpies que el fan diferent. S’aixeca sobre una petita terrassa o podi (podium entre els romans) amb filades de grans carreus de pedra picada dels país. És probable que estigués dedicat a la Tríada capitolina (Júpiter, Juno i Minerva) tot imitant al que s’alçava al turó del Capitoli a Roma. És un temple pròstil (amb columnes a la part anterior) i hexàstil (amb sis columnes a la part frontal). Són unes columnes de fust llis amb capitells corintis, còpies de l’únic capitell original que decora la pilastra de l’angle dret del mur anterior de la cel·la. El frontó té el timpà format amb uns daus de pedra grans. La cella, on hi havia les estàtues de les divinitats, ocupa tota la longitud i l’amplada de la plataforma.
Ara, el Temple Romà de Vic és la seu del Patronat d’Estudis Osonencs i un dels edificis més emblemàtics de la ciutat; també s’usa com a galeria d’exposicions i és un espai per a actes culturals diversos.
Vic proporciona al visitant una grata sorpresa amb el testimoni de les seves pedres. Visitar el Temple Romà és una introducció excel·lent a l’urbanisme d’una ciutat romana, especialment al coneixement d’aquest edifici públic tan important en el món romà.
Xavier Crosas i Casacuberta
DIUEN QUE L’ANTÒNIA PARRACAIRE…
D’entre la infinitat de persones que vaig conèixer quan jo era un infant, la memòria m’ha conservat el record d’una dona que em feia espant de veure-la.
L’Antònia, que passa per bruixa, viu sola i és de poc tracte. Va espellingada. Té un cap com un fregall i una cara d’arrugues abundants. Porta sempre un tou de roba de por. Les cames primes i les dents, grogues i corcades. Ningú no sap d’on va venir ni on ha nascut, però el seu deix del parlar de Lleida la delata. Passa una gran misèria. Amb un cul de sac a l’esquena, va de porta en porta demanant una caritat per amor de Déu i viu també de fer cria de quatre conillots en una cort fosca i plena de teranyines. No se sap que aquesta dona hagi tingut mai home; explica, però, que fa molt temps que se li ha mort l’home, que feia de parracaire, que la va abandonar i que se’n va anar a morir en un peu de paller a la plana de Vic.
Gaudeix del benefici d’aixoplugar-se en un casinyot mig enrunat, petit i insignificant, part de dalt del poble. Com que als hiverns hi fa una gelor terrible, un veí caritatiu li va restaurar la teulada.
Diuen que l’Antònia Parracaire és boja; també es mostra esquerpa, geniüda i misteriosa. Sempre està rondinant entre dents. És l’espantall de la mainada del poble. Passar davant la porta d’aquest casot els fa basarda. A entrada de fosc, la canalla, presa d’una estranya emoció, espia la vella; i escolta rere la porta, amb totes les seves orelles, fressa de veus i riallades, una xerrera llarga i solitària amb els seus conills. I en fugen corrents després de trucar-li la porta amb un roc. “Reïra de Déu!, collons!”, els escridassa enèrgicament del fons estant de la casa.
Al matí torna del pla de Corriol, caminant corbada i a poc a poc pel pes d’un enorme feix de llenya seca damunt les espatlles, o de les feixes amb l’herba olorosa per al conillam en una cistella plena. I talla la llenya a cops de destral tot renegant com una condemnada. De part de vespre, després d’haver enllestit la feina, revifa un foc de llenya verda al fons de la cuina. Té els seu culte propi en el moment de la pregària: amb un llumet groc i apagat, adora els seus déus i els ofrena herbes màgiques i beuratges poderosos.
Un dia emmalalteix greument i es queda al llit. La casota, tancada i barrada. Hi acudeixen el metge, el batlle i el senyor rector. La troben malalta, trista i ensopida. Més tard, les veïnes li treuen aquell bell tou de robes, la despullen i la renten i pentinen. Mai li falta el caldo de gallina i l’assistència. Ha perdut la força. “No sé què tinc, que el diable se m’emporti”, els diu. Pobresa i brutícia enmig de parracs. Vint-i-quatre hores després, amb el cap baix i la mirada dura, se l’enduen a una casa d’acollida de Vic. Amb el cap baix i la mirada dura, ella dóna una ullada última al poble que deixa enrere. Amb el cap baix i la mirada dura, dues llàgrimes cauen dels ulls de la pobra dona.
Xavier Crosas
Botiga Ca l'Ample de Rupit 