L’ADOBACOSSIS*

Abans passaven pels pobles uns homes pobres que els deien adobacossis¹. Aquests arreglaven una palangana, una paella, una galleda, un orinal, vaja, totes aquestes coses. Bé, en va passar un, d’adobacossis, i va anar a la rectoria. Allí hi trobà la majordoma, la Roseta: “Mestressa, no teniu pas res per arreglar?” (Era una home afrancesat, aquest.) Ella que li diu: “Sí que en tinc: els hostiers² no em van pas gaire bé. Ja us els portaré”. Ella els hi va voler portar. I sí, sí, els hi va a buscar, la Roseta: “Què, es poden arreglar?” L’home li assegurà: “Sí, sí”. “I quant me’n fareu pagar?”, va preguntar la majordoma. “Això, cinc rals, cinc rals”, va afirmar l’home. Però ella li digué: “Coi! Això és molt car, eh?”  Però quedaran bé?” L’home va declarar: “Sí, i tant. Me’ls proveu, me’ls proveu, i si no us van bé, no me’ls pagueu els cinc rals”. “Doncs, vinga, arreglem-los”,  exhortà la dona. Aquell home va marxar i la Roseta se’n va tornar cap a dalt, i encara no era dalt que aquell home ja va tornar a picar a la porta, i li va dir:  “Ja estan arreglats!”.  “Ah, sí? Renoi! Ja hi haurem fet bona feina!, encara no hi heu estat ni dos minuts”. “Proveu-los, dona, proveu-los. I si no us van bé, no me pagueu”, va fer l’adobacossis. I, sí, sí, la Roseta va a buscar una plata de pa del cel i va per fer les formes petites, les d’anar a combregar. “Sí, sí que va bé. No hi havien pas anat mai  tant de bé”. I va afegir:  “Però, oh!, no us els vull Pas pagar, sis rals. Encara no hi heu estat ni dos minuts, i haver de pagar-ne sis rals, no, això no, de cap manera!”. I aquell home va exclamar:  “Oh!  ¿I l’habilité, senyerr, i l’habilité?” La majordoma li va contestar: “Jo no en tinc de fer res de l’habilité”. Però a aquell home no el treien de l’habilité. Amb aquestes, va sortir en Gaspar, el rector, en sentir aquella discussió una mica alta. I va sortir: “¿Què passa?, ¿què són aquests crits?”.  “Oh, aquest home. Ja sap que els hostiers no anaven bé; no tallaven les formes bé. Jo li he dit si es podien arreglar, i m’ha dit que sí, i li dic: ¿i quant me’n fareu pagar?, i m’ha dit cinc rals, i jo no sé pas que s’hi ha remenat. Però el fet és que, encara no he tingut temps de pujar a dalt, els hostiers ja han estat arreglats. I ara l’individu vol cobrar els cinc rals. ¿Què li sembla?” (Mentre l’adobacossis no para de citar l’habilité.) En això, el rector va sentenciar: “Sí, sí. Aquest home té molta raó. Tu no n’has pas de fer res de si n’hi ha estat molt, ni si n’hi ha estat poc. ¿Com heu quedat?, ¿cinc rals?, ¿van bé, els hostiers?, ¿els has provat?”.  “Sí, van molt bé”, va contestar la Roseta. “Va, doncs, paga-li els cinc rals, que tu no n’has de fer re si hi ha estat molt o hi ha estat poc”, va manar el rector. I sí, sí, la Roseta va pagar els cinc rals. I aquell home va agafar la caixa de les eines i va marxar. Mentre encara se sentia un balbuceig confús de l’home: “C’est l’habilité, c’est l’habilité”.

1. adobacossis: persona que té per ofici adobar cossis, gibrells i altres atuells de terrissa.
2. hostiers: motlle de fer hòsties.

*  És una narració d’en Francesc Rovira i Gallifa (març, 1990). L’he transcrita literalment i amb molta cura. He mirat de ser molt fidel al text oral, amb les entonacions, les exclamacions, els anacoluts, els coixins fonètics i tot un seguit d’expressions que són habituals de la llengua parlada.

Xavier  Crosas